#Roman Ialcic

[joaquimblog]

Asmik Grigorian (Tamara) Foto ©A Bofill

Egils Silins (Dimoni) Foto ©A Bofill

Igor Morozov (Sinodal) Foto ©A Bofill

Egils Silins (Dimoni) i Yuriy Mynenko (Àngel) Foto ©A Bofill

Demon Liceu 2018 Producció Dmitry Bertman Foto ©A Bofill

De tota la temporada 2017/2018, i a banda del Tristan und Isolde que és la meva òpera, el que m’interessava més eren les representacions d’aquest Dimoni de Rubinstein, una raresa que sigui una raresa perquè té una partitura gloriosa i uns números de lluïment per a tots els solistes que bé mereixen esdevenir àries tan reconegudes com ho poden ser les de Txaikovski, amb qui Rubinstein s’emmiralla, entre d’altres compositors, russos o no.

Que les representacions estiguessin pensades per a Dmitri Hvorostovsky, el gran baríton rus tan dolorosament enyorat abans d’hora, afegia a la representacions liceistes un plus d’excepcionalitat, perquè no hi ha cap dubte que aquest rol del dimoni és ideal per a un cantant d egran personalitat i magnetisme, i Hvorostovski en tenia  per donar i vendre.

Les representacions del Liceu estan dedicades a la seva memòria i és clar no costa gaire imaginar com haguessin pogut ser aquestes magnífiques representacions de la temporada 2017/2018 si el càncer no se l’hagués endut de manera tan abrupte i cruel. Quan va interpretar aquest rol en versió semi-escenificada a Moscou a IFL me’n vaig fer ressò i va ser magnífic. Una veritable llàstima.

L’estrena al Liceu s’ha fet amb una coproducció escènica amb el teatre Helikon de Moscou, el Staatstheater de Nürnberg i l’Opéra National Bordeaux. No són teatres de primera però la producció de Dmitry Bertman, que ja va fer la idea escènica de les representacions a la sala Txaikovsky de Moscou, ara amb una imponent escenografia de Hartmut Schörghofer i un disseny de llums de gran qualitat de Thomas C.Hasse, si ho és i representa un embolcall bell i eficient per explicar intel·ligentment aquest enfrontament tòpic dels dos mons més antagònics traspassant les convencionalismes dramàtics  d’un relat passat de moda de manera eficaç i estèticament suggeridora, gràcies a la potent proposta visual que ajuda molt i que en cap cas anul·la al cantant. Hem d’acceptar que dramàticament estem davant d’uns “pastorets”, però a Rubinstein el va inspirar per escriure una música que l’apropa als grans, ja sigui Wagner, Listz, Gounod o Txaikovski.

Em va agradar a Moscou la direcció de Mikhail Tatarnikov i ara m’ha tornat a agradar, ja que va galvanitzar l’orquestra, oferint moments magnífics de so, color i intensitat. No és Gergiev però no em faria res que tornés al Liceu a fer més òpera eslava. Després de les sorolloses respostes del públic amb les direccions de Chénier i Attila, per a mi excessives, m’ha sorprès que Tatarnikov no hagi rebut tants aplaudiments com jo creia que mereixia. Bé l’orquestra i compacte el cor, amb un so de decibels massa crescut, segurament també potenciat per una caixa escenogràfica que actuava com un megàfon.

La primera vegada que vaig escoltar aquesta òpera va ser amb Silins com a dimoni, curiosament aquesta gravació que si no recordo malament prové del festival de Bregenz, no figura en el discografia del poc ambiciós programa de ma. Al cap de tants anys ha estat el baix baríton Egils Silins qui ha substituït a Hvorostovsky. L’any passat no em va agradar massa com a holandès, però en aquesta ocasió sense tenir la presència i personalitat abassegadora que ha de tenir qui interpreti aquest personatge, m’ha convençut molt més i això que al principi la lleugera oscil·lació de la seva veu cansada, em va neguitejar una mica, però és va saber imposar i resistir amb convicció, i fermesa.

La gran sorpresa va ser sense cap mena de dubte la Tamara de Asmik Grigorian, que ja interpretava el rol amb Hvorostovsky a Moscou. Aleshores no em va agradar gaire i ara és qui m’ha agradat més. La veu és molt potent i omple quan i com vol un espai tan gran com el del Liceu. Va estar segura, controlada i molt intensa. Va fer viure el seu personatge de manera convincent i m’agradaria veure.la una altra vegada en un altre rol eslau ja que la seva veu, el seu cant i la intensitat que atorga bé mereixen aquest privilegi.

El tenor Igor Morozov cantava amb veu i timbre ingrat el rol de l’enamorat Príncep Sinodal. Segurament si el timbre i el color fossin més agradables m’hagués agradat més. A la seva ària li va mancar misteri i seducció.

Encara hi ha qui es pregunta si l’àngel el canta un home o una dona, i és que el contratenor Yuriy Mynenko posseeix una veu natural de mezzosoprano magnífica. Em va agradar molt.

També em van agradar el Príncep Gudal d’Alexander Tsymbalyuk, amb una poderosa veu de baix, la mainadera de Larisa Kostyuk de sonoritats acontraltades, molt adients i servent de Sinodal de Roman Ialcic

Em sap greu que un cantant com Antoni Comas després d’una carrera tan extensa i compromesa, al Liceu encara hagi de cantar rols tan petits com el missatger. Tot i així i gràcies a la seva característica sonoritat es va fer notar i per bé.

Com que encara queden 4 representacions (2, 5, 8 i 11 de maig) només puc dir a aquells que encara no hi heu anat que no us deixeu perdre aquesta ocasió. Que el Liceu hagi coproduït la producció no vol dir que la tornem a veure aviat i creieu-me quan us dic que paga la pena. De fet no conec a ningú que m’hagi dit que no li hagi  agradat.

Els liceistes hem de ser els primers en donar suport a títols com aquests perquè aquesta és l’obligació d’un teatre públic i per tant no podem donar l’esquena a una òpera magnífica, que en aquesta ocasió i sense treure la lupa o el microscopi, s’ha servit de manera satisfactòria. Bravo a tots els que ho han fet possible.

Per cert, un títol eslau totes les temporades hauria de ser obligatori.

    LICEU 2017/2018: DEMON De tota la temporada 2017/2018, i a banda del Tristan und Isolde que és la meva òpera, el que m'interessava més eren les representacions d'aquest Dimoni de Rubinstein, una raresa que sigui una raresa perquè té una partitura gloriosa i uns números de lluïment per a tots els solistes que bé mereixen esdevenir àries tan reconegudes com ho poden ser les de Txaikovski, amb qui…

[joaquimblog]

Fabio Sartori i Maria José Siri Foto ®A Bofill

Fabio Sartori (Riccardo) i Giovanni Meoni (Renato)Foto ®A Bofill

Katerina Tretryakova Foto ®A Bofill

Patricia Bardon Foto ®A Bofill

És ben senzill avui, trist però senzill, la darrera representació de les 14 programades d’Un ballo in maschera no ha tingut el nivell que hom desitjaria pel Liceu. Mediocritat, rutina, fredor, veus pocs rellevants, producció penosa….

En el primer repartiment teníem a Beczala i Álvarez, també Sancho, per salvar un conjunt igualment mediocre i rutinari, ells i ella feien que quan intervenien tot prengués una esperançadora volada, però l’òpera mai són individualitats i menys en una òpera tan complexa i intensa, que requereix també d’una soprano i una contralt dalt nivell.

En aquest segon cast hi havia dues veus importants, la de Fabio Sartori i la de María José Siri, però el tenor italià i la soprano uruguaiana no tenen una bona tècnica, si bé ell intenta sense gaire èxit una varietat expressiva a la que ella renuncia des de la primera frase. Ella tendeix al crit i té problemes d’afinació, ell se sent segur en el registre agut en forte i els seus aguts són tan espectaculars com poc efectius. No hi ha cap mena d’emoció en el seu cant. Com és possible doncs, electritzar-nos a “Teco Io sto?” Cap distinció, cap elegància, ni s’intueix aquella alenada verdiana en les grans àries per a tenor i la soprano amb aquells arcs melòdics que en mans de cantants amb legato produeixen calfreds per l’espinada. Ja ho sabíem però una vegada més es demostra que amb un instrument poderós no n’hi ha prou. Sartori en la gran escena del tercer acte ploriqueja

Giovanni Meoni no té ni una bona veu. El color és poc baritonal, però tampoc és un tenor curt, ja que en la zona aguda pateix molt, la veu perd cos i sovint s’introdueix en el terrenys poc adequats del crit. No té un legato que atorgui força i bellesa al seu mediocre “Eri tu”, que intenta salvar amb cops i efectes de veu del tot inadequats. la zona central i greu no són distingides. Portar aquest senyor quan a tenim a Juan Jesús Rodríguez en l’oblit em sembla un escàndol.

Qui ha enredat a Patricia Bardon a cantar Ulrica? la contralt anglesa es dintingeix en el repertori barroc, però Verdi és tot un altre món i necessita d’una projecció i emissió que ella no té. Canta bé, això és prou conegut, però no Ulrica, per Déu!

Katerina Tretyakova és un Oscar correcte però no llueix perquè no té l’agilitat espurnejant que Verdi demana al patge. La veu es projecta bé, assoleix l’agut amb determinació i té un abona tècnica, però el rol d’Oscar és complicat, necessita d’una lleugeresa desenfadada, entre la inconsciència d’una joiosa adolescència i la picardia de qui se sap un “influencer” com diríem ara i Tretyakova no ho assoleix amb naturalitat o facilitat. La veu sembla més propicia per altres rols. En qualsevol cas ella ha estat la millor de les tres cantants femenines.

La resta repetien els rols ja vist el dia 10, tret del servent d’Amelia que ahir va ser cantat per Emili Rosés.

No em va acabar de convèncer Renato Palumbo, ja que com el dia 10 hi va haver en la seva direcció uns contrasts de tempo i intensitats poc intel·ligibles, si bé és veritat que també va saber crear moments de qualitat en una orquestra no del tot implicada. El cor va estar millor que el dia 10, amb  una sonoritat més compacte, equilibrada i de qualitat.

I què dir de la producció? Dons que des del quart pis és encara més lletja i evidència la inconsistència del no res i un vestuari que hauria d’avergonyir a un suposat dissenyador de nivell. Vergonyós i vergonyant qui lloga una bunyol com aquest.

Que el Liceu ha perdut pistonada fa temps que ho sabem, que ens prenen el pel amb uns repartiments de teatre provincià però a preu de les millors produccions a les millors cases operístiques, ja fa temps que ho venim denunciant, però el que em sap més greu de tot, és la tristor que produeix veure com el públic, en altres temps actiu i crític protagonista del “Feedback” que sempre s’ha de produir entre l’escenari i la sala, ahir i amb una òpera intensa farcida de amb grans àries, duos i escenes,  la sala no va acabar de despagar mai d’una letàrgica migdiada no del tot ben aprofitada per culpa de veuarres mal utilitzades, crits i volums orquestrals excessius en mig d’un no res teatral que sobrepassava la mediocritat per esdevenir sense embuts, un producte de mala qualitat.

Els que no han pogut veure a Beczala o Álvarez no s’ho mereixen, però tots, inclosos el que hem gaudit d’aquest dos grans artistes no ens mereixem una inauguració tan galdosa.

Giuseppe Verdi UN BALLO IN MASCHERA

Renato Giovanni Meoni Amelia Mara José Siri Ulrica Patricia Bardon Oscar Katerina Tretyakova Silvano Damián del Castillo Samuel Roman Ialcic Tom Antonio Di Matteo Un jutge José Luis Casanova Un servent d’Amelia Emili Rosés

Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu Direcció del cor: Conxita García Direcció musical Renato Palumbo

Direcció d’escena Vincent Boussard Escenografia Vincent Lemaire Disseny de vestuari Christian Lacroix Disseny de llums Guido Levi

Gran Teatre del Liceu, Barcelona 29 d’octubre de 2017

L’apunt del primer cast:

https://infernemland.blog/2017/10/11/liceu-20172018-un-ballo-in-maschera-12-beczala-alvarez-alkema-zajickboussard-palumbo/

LICEU 2017/2018: UN BALLO IN MASCHERA 2/2 (Sartori-Meoni-Siri-Bardon-Tretyakova;Boussard-Palumbo) És ben senzill avui, trist però senzill, la darrera representació de les 14 programades d'Un ballo in maschera…

[joaquimblog]

Carlos Álvarez (Renato) Fotografia ®A Bofill.

Piotr Beczala (Riccardo), Elena Sancho (Oscar) i Cor del Gran Tetre del Liceu Fotografia ®A Bofill

Escena final de Un ballo in maschera, producció de Vincent Boussard. GT Liceu Fotografia ®A Bofill

Dolora Zajick (Ultica) i Piotr Beczala (Riccardo) Fotografia ®A Bofill

Keri Alkema (AMelia) Fotografia ®A Bofill

Ahir vaig assistir al Liceu i en un dia especialment convuls que no em va fer decidir si anar o no fins quan faltaven 30 minuts per començar la representació (avantatges de viure a prop) a la tercera representació de l’òpera de Giuseppe Verdi, Un ballo in maschera, la segona amb el primer repartiment.

Ambient enrarit, una mica fred, més pendent dels mòbils que del que passava en escena i amb buits a la sala (no tants com esperava) segurament motivats per la situació política i el moment històric que coincidia amb l’inici de la representació.

Quan un teatre d’òpera inaugura una temporada com volia la direcció artística del Gran Teatre del Liceu, amb pompa i circumstàncies, i aprofito per dir que fent un lleig a la meravellosa òpera rossiniana, hauria d’haver apostat per una producció potent que en deixés garratibats i sobretot quan la producció escollida no és una coproducció amb altres teatres i per tant un meló sense obrir, sinó una producció llogada i coproduïda per dos teatres que haurien d’estar a un nivell inferior al pretès pel Liceu, com són Toulousse i Nürnberg, segurament d’escenari més escanyolit.

Ningú va veure abans que la producció era un nyap? Ningú va veure que es tractava d’una producció esquifida que empetitia encara més en mig d’un escenari on faltaven a més de metres cúbics per omplir, el que és pitjor: idees, teatralitat i emoció, en una òpera d’emocions.

És inevitable recordar aquell escàndol monumental del “ballo in maschera dels waters”, d’una teatralitat aclaparadora, on tots els personatges tenien una història al darrera i on totes les escenes, agradables o no, es corresponien a la veritat de cada personatge. L’òpera no ha de ser un espectacle bonic, l’opera és molt més que tot això i aquesta proposta plana, buida i estèticament molt ordinària, és una clara evidència del que no ha de ser una producció operística. Aleshores, per què s’ha triat per inaugurar oficialment la temporada 2017/2018 del Liceu? Comencem malament i sumant despropòsits després de la producció totalment inadequada per l’escenari i la sala del treball de Sagi per Il viaggio a Reims.

Musicalment l’aposta és més potent perquè Renato Palumbo és un director amb personalitat, discutible si és vol, però amb coses a dir. Si l’orquestra tingués un altre nivell, de ben segur que Palumbo hagués pogut treure més profit de les seves “genialitats” i excesos sonors que ofeguen a cantants pocs previnguts, però amb una orquestra correcta i sense el so ampli que demana el director italià, els resultats tot i ser correctes em van deixar una sensació de poc brillant.

Piotr Beczala i Carlos Álvarez juguen a una lliga de champions, la resta del cast no.

El tenor polonès utilitza amb molta intel·ligència els mitjans d’una veu suficient, però que el posa al límit, límit que mai supera, però si que fa que amb intel·ligència es reservi durant el primer acte per poder donar el millor de si en un duo pletòric i en el tercer on amb una ària superlativa i una darrera escena, on el director teatral el maltracta amb una mort ridícula que em sembla que no ajuda gaire a emocionar-se amb  una interpretació que podria ser una mica més matisada.En qualsevol cas em costa imaginar avui, un millor Riccardo. Va obtenir un sorollós èxit

Però l’èxit de la nit, el més merescut i rotund va ser justament per a Carlos Álvarez en el seu millor moment, no tan sols de veu, sinó com a intèrpret. Extraordinari fraseig amb una claredat en la dicció, admirable, noblesa, facultats, registre, emissió, control, en definitiva, el paradigma del famós baríton verdià. Avui en dia no n’hi ha cap que el superi. El seu “Eri tu” té una força extraordinària i la demostració vocal que va fer el situa de ben segur com el millor baríton de l’actualitat Bravo! és poc

Elena Sancho és un bon Oscar. Va començar una mica desequilibrat però es va anar imposant, fent un quintet de final del primer acte esplèndid i acabant en la darrera escena amb una suficiència vocal i escènica, notable.

Christina Scheppelmann va sortir davant el teló per anunciar-nos que una cantant del cast havia pres mal en un accident, però malgrat el dolor que tenia i la potent protecció que li havien posat en el turmell, cantaria, però es va despistar i no ens va dir que era Keri Alkema, la soprano que canta el rol d’Amelia. Tan aviat va sorit a escena ens varem adonar de la dificultat que tenia al caminar. Vocalment no sé si això va influir en el mediocre rendiment escoltat. La veu és gran, però desigual en l’emissió i mai sabreu en quin idioma canta. No té cap distinció en el fraseig, tot és pla i sense cap mena d’expressió. En la seva ària a l’inici del segon acte va estar senzillament espantosa, amb una enganxada vocal notòria. Va destrossar sense pietat el magnífic duo i va desmerèixer la gran prestació de Beczala. Va millorar, perquè no va esgarrar res de manera notòria en la pregaria del tercer acte, i va concloure l’òpera sense cap interès. El Liceu no es pot permetre un nivell tan baix, ja no pel preu de les entrades, que també, sinó per evitar que el prestigi continui caient. D’acord, era una substituta que coneixia la producció, però què té aquesta producció que calgui conèixer.?. Malgrat els excessivament generosos bravos que va rebre, un desastre impropi d’una inauguració.

A Dolora Zajick algú li hauria de dir que seria convenient que ho deixés estar, que la seva carrera ha estat gloriosa i que no li convé gens acabar-la de manera poc apropiada a la glòria treballada amb tant de mèrit. La veu desapareix i quan torna ho fa de forma abrupte. El cant ha perdut força i els registres quasi esdevenen inconnexes. El públic l’estima, però els bravos l’enganyen i a algú que se l’estima no convé enganyar-lo mai.

Els conspiradors Samiel i Tom no puc dir que estiguessin gaire ben servits per Roman Ialcic i Antonio Di Matteo, mentre que els rols més petits van complir les expectatives. Damian del Castillo (Silvano), el jutge amb entrada accidentada (prevista en el guió) de José Luis Casanova i el criat d’Amelia de Josep Lluis Moreno.

Abans d’acabar full fer una menció al tan anunciat disseny de vestuari de Christian Lacroix. Com és possible vestir a Amelia al segon acte d’aquella manera?. A banda de les disfresses de la darrera escena, on sembla que s’ha de lluir i acaba sent un Peris Hermanos de tota la vida, en tota la resta de l’obra, no es pot vestir de manera més ridícula a Amelia, Ulrica i a l’Oscar. Pel que fa al homes, no hi ha pràcticament disseny de res, sembla com si els haguessin dit poseu-vos el vestit dels dies de concert.i jo ja m’encarregaré de posar-vos algun toc anacrònic per fer-ho més modern Com és possible que el departament corresponent anunciés el disseny de vestuari com un dels atractius principals de la producció i es deixés de banda el millor nom del cast, el baríton malagueny Carlos Álvarez?

Pel segon cast no em queden gaires ganes, la veritat….         

Giuseppe Verdi UN BALLO IN MASCHERA Llibret Antonio Somma

Riccardo Piotr Beczala Renato Carlos Álvarez Amelia Keri Alkema Ulrica Dolora Zajick Oscar Elena Sancho Pereg Silvano Damián del Castillo Samuel Roman Ialcic Tom Antonio Di Matteo Un jutge José Luis Casanova Un servent d’Amelia Josep Lluís Moreno

Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu Direcció del cor: Conxita García Direcció musical: Renato Palumbo

Direcció escènica: Vincent Boussard Escenografia: Vincent Lemaire Disseny de vestuari: Christian Lacroix Disseny de llums: Guido Levi

Coproducció amb Theatre du Capitole (Tolosa) i Staatstheater Nürnberg (Nuremberg)

Les fotografies de la capçalera són de Fotografia ®A Bofill gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

LICEU 2017/2018: UN BALLO IN MASCHERA 1/2 (Beczala-Álvarez-Alkema-Zajick;Boussard-Palumbo) Ahir vaig assistir al Liceu i en un dia especialment convuls que no em va fer decidir si anar o no fins quan faltaven 30 minuts per començar la representació (avantatges de viure a prop) a la tercera representació de l'òpera de…