#Costantino Finucci

[persinsala]

Andrea Chénier

L’apertura della nuova stagione operistica del teatro scaligero ha visto il ritorno del capolavoro verista di Umberto Giordano su libretto di Luigi Illica, l’Andrea Chénier e la scelta si è rivelata azzeccatissima sotto tutti i punti di vista: direzione, cantanti e regia. Un ottimo augurio per la lunga ed attesissima stagione del teatro milanese

(more…)

[joaquimblog]

Anna Netrebko

Luca Salsi (Carlo Gerard) Scala 7 de desembre de 2017

Yusif Eyvazov

Yusif Eyvazov i Anna Netrebko a l’Andrea Chénier del 7 de desembre de 2017 a la Scala

Andrea Chénierm, acte 1er producció de Mario Martone. Teatro alla Scala de Milà

Què la Scala no és que el era ja fa temps que ho sabem i que en altres temps més cruels i injusts la “prima” d’ahir hagués estat un escàndol, també, però el teatre milanès ha caigut en una rutina a vegades luxosa (sempre per la inauguració i després la temporada decau en interès, ja sigui per la rutina en els títols previsibles, com per uns  repartiments massa sovint de saldo.

En altre temps per a un cantant debutar o fer temporada a la Scala era un signe de plenitud en la seva carrera artística, no era fàcil debutar allà i menys mantenir-se, però vet-ho-aquí que això ha canviat radicalment i ja sigui perquè la diva Netrebko ha imposat el seu marit, com també han fet sempre, fan i faran els grans cantants amb les seves parelles molt més discretes, ja sigui perquè no hi ha prou tenors per cantar amb garanties de qualitat un rol tan difícil i compromès com Andrea Chénier, però el cas és que per la inauguració, que aquest és el fet més sorprenent, i amb localitats a preus d’escàndol, el teatre milanès ha triat a Yusif Eyvazov i si bé el resultat no és tan escandalós com hom podia preveure, el cas és que el cant estentori, monolític, d’expressió i de fraseig adotzenat, amb efectes teatrals més apresos d’escoltar als grans que no pas de veritablement sentiment, arriben a esgotar. El timbre ingrat i el vibrato molest no ajuden gaire a deixar-se seduir i només els amants dels pinyols es podran sentir mínimament satisfets, tot i que la tècnica precària del tenor fa que no sonin lliures i solars, tot esdevé una mena d’engolament infinit que acaba trepanant el cervell. No és poden cantar les quatre àries del tenor de la mateixa manera perquè cadascuna d’elles haurien de reflectir estats d’ànims diversos del poeta i en canvi Eyvazov, curt d’expressivitat i de dots dramàtiques, endut per la voràgine discursiva del mestre Chailly malgrat la cura que s’evidencia en voler fer-ho bé, no és capaç de fer-ho ni bonic, ni expressiu, ni seductor. Cantar com ho feia Tucker quan no tens la passió del nord-americà és esgotador per l’oient.

Convençut que si no fos la parella de Netrebko ningú hagués apostat per a ell a la inauguració de la temporada.

Anna Netrebko continua exhibint una veu tan exultant com falsejada en aquest afany de voler mostrar una tonalitat fosca que contrasta amb la encara brillant vocalitat de lírica que posseeix. A banda que la dicció continua sent millorable, com en alguns moments l’afinació, mentre que l’exhibició vocal és absoluta i la seva “Mamma morta” sense poder estar a l’alçada d’una Tebaldi o de Callas, li queda agraïda, una mica massa exagerada en l’obsessió per exhibir mitjans més que no pas l’expressió, però en definitiva li queda lluïda.

Luca Salsi és un baríton que d’entrada m’interessa però sempre m’acaba avorrint, potser perquè l’expressivitat que intenta atorgar al seu cant no va acompanyada d’un instrument prou generós per imposar-se amb autoritat en els grans moments vocals. En el cas que ens ocupa  ja sigui en la seva ària de sortida, com sobretot a “Nemico della patria”, queda curt d’imponent presència, a vegades sembla que li falti aire. És molt millor que la immensa majoria dels barítons que ens martiritzen en l’actualitat perquè Salsi, matisa bé i és curós en el fraseig, a banda que la veu és totalment de baríton, aquí no hi ha discussió possible, i això avui en dia ja suposa un actiu que atorga molt valor afegit, però també si repassem el passat no gaire llunyà i el més llunypà ecara més, trobarem barítons que ens ensenyen com se’ns pot fer commoure cantant aquest rol.

En la llarga llista de cantants, sovint mal anomenats secundaris, destaquen la romanesa Judit Kutasi que es llueix en l’ària de Madelon i l’italiana Annalisa Stroppa, que ja coneixem al Liceu, com a mulata Bersi. La comtessa de Coigny de la Pentcheva l’he trobar massa gastada.

En els rols masculins destaca el Roucher de Gabriele Sagona. La resta correctes

Que el mestre Chailly hagi volgut fer que tot el discurs musical fos fluid no permetent  aplaudir després de les àries pot semblar musicalment interessant, tot i que sembla més fruit del intent d’evitar alguna protesta que ara ja es poc probable que es produeixi després de la magnanimitat demostrada per els milanesos, tot i que podria ser que la colònia russa que va omplir el teatre a la primera representació també tinguessin molt a veure en l’èxit assolit i qui sap si en els propers dies alguns no es mostraran tan generosos, sobretot amb el tenor.

El cas és que el mestre Chailly fa una direcció molt vigorosa, enèrgica, de temps ràpids que en la retransmissió produeixen un cert atropellament en els concertants del segon i tercer acte i que alhora d’imprimir un caràcter de tensió revolucionària, posa en perill el discurs musical. és una direcció amb riscs, so sempre satisfactòria, però amb molta personalitat i això en a mi sempre m’agrada. No és una lectura, és una veritable direcció.

L’escena de Mario Martone és a estones, vistosa però té poques coses a dir. En aquest cas la que veurem properament al Liceu de McVicar o la de Stölzl a Munic, en la mateixa línia tradicional, són molt millors i impactants.

Martone utilitza un escenari giratori per emmarcar les diferents escenes, amb una escenografia excessivament senzilla i un vestuari més treballat. Estèticament és discreta i dramatúrgicament tradicional i previsible. Òbviament no sacsejarà cap consciència, malgrat tractar-se d”uns fets històrics trasbalsadors, però estic segur que é sel que buscava la direcció del teatre, que no hi hagués cap motiu per la dissensió, encara que això suposi una rutina.

Umberto Giordano ANDREA CHÉNIER

Andrea Chénier, Yusif Eyvazov Maddalena di Coigny, Anna Netrebko Carlo Gérard, Luca Salsi La mulatta Bersi, Annalisa Stroppa La Contessa di Coigny, Mariana Pentcheva Madelon, Judit Kutasi Roucher, Gabriele Sagona Pietro Fléville, Costantino Finucci Fouquier Tinville, Gianluca Breda Mathieu, Francesco Verna Un incredibile, Carlo Bosi L’Abate, Manuel Pierattelli Schmidt, Romano Dal Zovo Il maestro di casa/Dumas, Riccardo Fassi

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala Director musical: Riccardo Chailly

Corpo de Ballo del Teatro lla Scala Coreografia Daniela Schiavone

Director escènic: Mario Martone Escenografia: Margherita Palli Disseny de vestuari: Ursula Patzak Disseny de llums: Pasquale Mari

Teatro alla Scala, Milà 7 de desembre de 2017

Els espectadors que es van apropar als cinemes Girona a Barcelona ens vam quedar amb un pam de nas perquè la senyal del satèl·lit no va arribar a l’esmentada sala. No és la primera vegada que em passa. Van haver de retornar els diners el que va ocasionar una cua important i un “corralito” a la tresoreria del cinema.

Per sort les tecnologies permeten amb unes quantes hores de retard fer l’apunt corresponent a una cita obligada de la temporada operística, tot i que cada vegada menys estimulant, la “Prima scaligera”.

TEATRO ALLA SCALA: ANDREA CHÉNIER (EYVAZOV-NETREBKO-SALSI;MARTONE-CHAILLY) Què la Scala no és que el era ja fa temps que ho sabem i que en altres temps més cruels i injusts la "prima" d'ahir hagués estat un escàndol, també, però el teatre milanès ha caigut en una rutina a vegades luxosa (sempre per la inauguració i després la temporada decau en interès, ja sigui per la rutina en els títols previsibles, com per uns  repartiments massa sovint de saldo.

[gramilano]

After Riccardo Chailly opens the season with Tosca, continuing the cycle of works by Puccini, he will conduct his first Strauss opera, as well as the complete Beethoven symphonies. Zubin Mehta will conduct two Verdi operas as well as Luigi Nonno’s Intolleranza which will be performed at La Scala for the first time. Handel’s Semele will also receive its first staged performance at the theatre. There are fifteen operas in the 2019-2020 season, of which eleven are new productions.

Anna Netrebko will open the season in Tosca on 7 December, but strangely the tenor has not yet been confirmed. Backstage voices say that the Russian diva is pressing for her husband, Yusif Eyvazov, to be given the role.

After the popularity over the last couple of years, the opening of the season will again be transmitted live on Italy’s main television channel, Rai1.

The recital series, listed below, features Matthias Goerne, Erwin Schrott, Aleksandra Kurzak, Ekaterina Semenchuk, Bejun Mehta, Marina Rebeka, and Sabine Devieilhe.

OPERA SEASON 2019-2020

Anna Netrebko, photo Dario Acosta

  4 December 2019 Young People’s Preview

7, 10, 13, 16, 19, 22 December 2019; 2, 5, 8 January 2020

Giacomo Puccini

TOSCA

Conductor Riccardo Chailly

Director Davide Livermore

Sets Giò Forma

Costumes Gianluca Falaschi

Lighting Antonio Castro

  Cast

Tosca Anna Netrebko / Saioa Hernández (2, 5, 8 Jan.), Cavaradossi (to be announced),

Scarpia Luca Salsi, Angelotti Vladimir Sazdovski, Sagrestano Alfonso Antoniozzi,

Spoletta Carlo Bosi, Sciarrone Giulio Mastrototaro

  Orchestra and Chorus of Teatro alla Scala

New Production Teatro alla Scala

  Diana Damrau

  15, 18, 21, 26, 30 January; 2, 13, 16 February 2020

Charles Gounod

ROMÉO ET JULIETTE

Conductor Lorenzo Viotti

Director Bartlett Sher

Sets Michael Yeargan

Costumes Catherine Zuber

Lighting Jennifer Tipton

  Cast

Juliette Diana Damrau, Roméo Vittorio Grigolo,

Frère Laurent Nicolas Testé, Mercutio Mattia Olivieri, Stéphano Marina Viotti,

Le Comte Capulet Frédéric Caton, Tybalt Ruzil Gatin, Gertrude Sara Mingardo,

Le Comte Paris Edwin Fardini, Le Duc Jean-Vincent Blot

  Orchestra and Chorus of Teatro alla Scala

Production from The Metropolitan Opera, New York

  Violeta Urmana

  6, 9, 12, 15, 18, 21, 23, 26, 29 February; 6 March 2020

Giuseppe Verdi

IL TROVATORE

Conductor Nicola Luisotti

Director and Set Design Alvis Hermanis

Costumes Eva Dessecker

Lighting Gleb Filshtinsky

Video Designer Ineta Sipunova

  Cast

Leonora Liudmyla Monastyrska, Manrico Francesco Meli,

Il conte di Luna Massimo Cavalletti, Azucena Violeta Urmana,

Ferrando Gianluca Buratto/Riccardo Fassi

  Orchestra and Chorus of Teatro alla Scala

New Production Teatro alla Scala (co-production Salzburger Festspiele)

  Rosa Feola, photo Todd Rosenberg

  22, 25, 28 February; 4, 13, 15, 17, 19 March 2020

Gioachino Rossini

IL TURCO IN ITALIA

Conductor Diego Fasolis

Director Roberto Andò

Sets and Lighting Gianni Carluccio

Costumes Nanà Cecchi

  Cast

Selim Alex Esposito, Donna Fiorilla Rosa Feola, Don Narciso Edgardo Rocha,

Prosdocimo Mattia Olivieri, Don Geronio Giulio Mastrototaro,

  Orchestra and Chorus of Teatro alla Scala

New Production Teatro alla Scala

  Riccardo Chailly, photo Brescia e Amisano

  8, 11, 14, 18, 21, 25, 27, 31 March 2020

Richard Strauss

SALOME

Conductor Riccardo Chailly

Director Damiano Michieletto

Sets Paolo Fantin

Costumes Carla Teti

Lighting Alessandro Carletti

Choreography Thomas Wilhelm

  Cast

Salome Malin Byström, Herodes Roberto Saccà, Herodias Anna Maria Chiuri,

Jochanaan Michael Volle, Narraboth Attilio Glaser, Nazarener Thomas Tatzl

  Orchestra of Teatro alla Scala

New Production Teatro alla Scala

    Daniele Gatti, photo Brescia e Amisano, Teatro alla Scala

  4, 7, 10, 14, 18, 21, 24 April 2020

Claude Debussy

PELLÉAS ET MÉLISANDE

Conductor Daniele Gatti

Director Matthias Hartmann

Sets Volker Hintermeier

  Cast

Pelléas Bernard Richter, Mélisande Patricia Petibon, Golaud Markus Werba,

Arkel Nicolas Testé, Geneviève Sylvie Brunet-Grupposo,

Le petite Yniold Caterina Sala, Un medecin/Berger Vladimir Sazdovski

  Orchestra and Chorus of Teatro alla Scala

New Production Teatro alla Scala

  Tannhauser, photo Brescia e Amisano, Teatro alla Scala

  23, 26, 30 April; 3, 7, 10, 24, 27 May 2020

Richard Wagner

TANNHÄUSER

Conductor Ádám Fischer

Director Carlus Padrissa / La Fura dels Baus

Sets Roland Olberter

Costumes Chu Uroz

Video Designer Franc Aleu

  Cast

Tannhäuser Peter Seiffert, Elisabeth Krassimira Stoyanova / Dorothea Röschmann (24, 27 May),

Wolfram von Eschenbach Christian Gerhaher / Markus Werba (24, 27 May),

Walter von der Vogelweide Martin Piskorski, Venus Daniela Sindram, Hermann Albert Dohmen,

Biterolf Florian Spiess, Heinrich der Schreiber Sascha Emanuel Kramer,

Reinmar von Zweter Chi Hoon Lee

  Orchestra and Chorus of Teatro alla Scala

Produzione Teatro alla Scala

  Ferruccio Furlanetto

  17, 20, 23, 26, 29 May; 4, 10 June 2020

Italo Montemezzi

L’AMORE DEI TRE RE

Conductor Carlo Rizzi

Director Àlex Ollé / La Fura dels Baus

Sets Alfons Flores

Costumes Lluc Castells

Lighting Marco Filibeck

  Cast

Archibaldo Ferruccio Furlanetto, Manfredo Roberto Frontali, Avito Giorgio Berrugi,

Fiora Federica Lombardi, Flaminio Giorgio Misseri

  Orchestra and Chorus of Teatro alla Scala

New Production Teatro alla Scala

  Mario Martone, photo Brescia e Amisano

  3, 6, 9, 13, 17, 22, 25, 30 June 2020

Umberto Giordano

FEDORA

Conductor Daniel Oren

Director Mario Martone

Sets Margherita Palli

Costumes Ursula Patzak

Lighting Pasquale Mari

  Cast

Fedora Sonya Yoncheva, Loris Roberto Alagna,

Olga Mariangela Sicilia, De Siriex Massimo Cavalletti, Barone Rouvelle Marco Ciaponi,

Boroff Costantino Finucci, Grech Vladimir Sazdovski

  Orchestra and Chorus of Teatro alla Scala

New Production Teatro alla Scala

  Gabriele Salvatores, photo by Brescia e Amisano

  20, 23, 26 June; 2, 7, 10, 13, 16 July 2020

Giuseppe Verdi

UN BALLO IN MASCHERA

Conductor Zubin Mehta

Director Gabriele Salvatores

Sets Gian Maurizio Fercioni

  Cast

Riccardo Fabio Sartori, Amelia Saioa Hernández, Renato Luca Salsi,

Ulrica Violeta Urmana, Oscar Julie Martin Du Theil,

Silvano Liviu Holender, Samuel Fabrizio Beggi, Tom Emanuele Cordaro

  Orchestra and Chorus of Teatro alla Scala

New Production Teatro alla Scala

  La traviata with Marina Rebeka and Leo Nucci, photo by Brescia e Amisano, Teatro alla Scala

  11, 14 July 2020;

12, 14, 17, 20, 22, 25 November 2020

Giuseppe Verdi

LA TRAVIATA

Conductor Zubin Mehta / Michele Gamba

Director Liliana Cavani

Sets Dante Ferretti

Costumes Gabriella Pescucci

Lighting Marco Filibeck

Choreography Micha van Hoecke

  Cast

Violetta Valéry Marina Rebeka (11, 14 July) / Angel Blue,

Alfredo Germont Francesco Meli (11, 14 July) / Charles Castronovo,

Giorgio Germont Leo Nucci (11, 14 July) / Plácido Domingo (12, 14 Nov.) /

George Petean (17, 20, 22, 25 Nov.)

  Chorus, Orchestra and Ballet Company of Teatro alla Scala

Produzione Teatro alla Scala

  Il viaggio a Reims, photo Brescia e Amisano, Teatro alla Scala

  1, 3, 5, 8, 10, 12, 15, 17, 22, 25 September 2020

La Scala Accademia Project

Gioachino Rossini

IL VIAGGIO A REIMS

Conductor Paolo Carignani

Director Luca Ronconi

Sets Gae Aulenti

Costumes Giovanna Buzzi

Lighting Marco Filibeck

  Soloists, Chorus and Orchestra of the Teatro alla Scala Academy

Production Rossini Opera Festival di Pesaro and Teatro alla Scala

  Cecilia Bartoli, photo by Uli Weber

  17, 19, 21, 23, 26, 28, 30 October 2020

Georg Friedrich Händel

SEMELE

Conductor Gianluca Capuano

Director Robert Carsen

Sets e Costumes Patrick Kinmonth

Lighting Robert Carsen e Peter van Praet

Coreografia Philippe Giraudeau

  Cast

Semele Cecilia Bartoli, Jupiter/Apollo Ian Bostridge,

Athamas Max Emanuel Cencic, Juno Sara Mingardo

  Orchestra and Chorus of Teatro alla Scala

New Production Teatro alla Scala

  Zubin Mehta, photo Brescia e Amisano

  29, 31 October; 2, 4, 8, 11 November 2020

Arnold Schönberg

ERWARTUNG

The Woman Camilla Nylund

  Luigi Nono

INTOLLERANZA 1960

Cast

Un emigrante Giorgio Berrugi, La sua compagna Camilla Nylund,

Una donna Anna Maria Chiuri, Un algerino Simone Piazzola, Un torturato Dario Russo

  Conductor Zubin Mehta

Director Damiano Michieletto

Sets Paolo Fantin

Costumes Carla Teti

Lighting Alessandro Carletti

  Orchestra and Chorus of Teatro alla Scala

New Production Teatro alla Scala

  Daniela Barcellona

  10, 13, 18, 21, 24, 27, 29 November 2020

Amilcare Ponchielli

LA GIOCONDA

Conductor Ádám Fischer

Director Davide Livermore

Sets Giò Forma

Costumes Mariana Fracasso

  Cast

La Gioconda Saioa Hernández, Laura Adorno Daniela Barcellona,

Enzo Grimaldo Francesco Meli, Barnaba Luca Salsi, Alvise Badoero Roberto Tagliavini,

La cieca Judit Kutasi, Zuane Fabrizio Beggi

  Chorus, Orchestra and Ballet Company of Teatro alla Scala

New Production Teatro alla Scala

  Aleksandra Kurzak, photo Andrzej Swietlik

Bejun Mehta, photo by Marco Boggreve

Marina Rebeka, photo Janis Deinats

Matthias Goerne, photo Marco Borggreve

Sabine Devieilhe, photo Fabien Monthubert

Ekaterina Semenchuk

Recital Season

3 December 2019

Matthias Goerne

Piano

Leif Ove Andsnes

Schumann

  26 January 2020

Erwin Schrott

Piano

Giulio Zappa

  23 February 2020

Aleksandra Kurzak

Piano

Julius Drake

Viola

Tomasz Wabnic

Schubert, Schumann, Brahms, and Strauss

  15 March 2020

Ekaterina Semenchuk

Piano

Semion Skigin

Glinka and Musorgsky

  19 April 2020

Bejun Mehta

Piano

Jonathan Ware

Mozart, Beethoven, Haydn, Britten, and Mahler

  27 October 2020

Marina Rebeka

Piano

Giulio Zappa

Rachmaninov, Bellini, and Verdi

  9 November 2020

Sabine Devieilhe

Piano

Alexandre Tharaud

Debussy, Poulenc, Fauré, and Ravel

Teatro alla Scala 01

La Scala, Milan: Opera and Recital Season 2019 – 2020 After Riccardo Chailly opens the season with Tosca, continuing the cycle of works by Puccini, he will conduct his first Strauss opera, as well as the complete Beethoven symphonies.

[tmnotizie]

CIVITANOVA MARCHE – “So che alla fine di un’opera non si parla, ma concedetemi due parole per ringraziare questo gruppo straordinario, con il quale abbiamo messo in scena un’opera con gioia, divertimento e passione. Credo sia arrivato anche a voi”. 

Sono le parole di Alfredo Sorichetti, direttore artistico di Civitanova all’Opera e Maestro concertatore, dopo la performance di ieri sera. Teatro Rossini con quasi 800 spettatori per La bohèmedi Giacomo Puccini, seconda opera in cartellone per la seconda edizione della stagione lirica.

“Civitanova all’Opera fa tornare dopo settant’anni la lirica di qualità – prosegue il direttore artistico – . È anche una possibilità per i giovani di avvicinarsi con i progetti nelle scuole e altre attività di divulgazione. Poi, con allestimenti in città, abbiamo potuto omaggiare Sesto Bruscantini, che ha debuttato proprio su questo palco nel 1946. Civitanova sta crescendo da un punto di vista turistico, economico, demografico. Ma anche sportivo, viste le due vittorie della Lube, e credo che spettacoli come questo siano un accrescimento da un punto di vista culturale. Abbiamo bisogno di tutti voi e grazie per il sostegno: Civitanova all’Opera quest’estate avrà una masterclass e due concerti. Viva l’arte, viva la cultura e viva l’opera”. 

Allo spettacolo erano presenti gli assessori dell’Amministrazione comunale Maika Gabellieri, Claudio Morresi, Giuseppe Cognigni, Barbara Capponi e lo staff dell’Azienda dei Teatri, con il presidente Aldo Santori, la vice presidente Michela Gattafoni, la consigliera Roberta Aggarbati, il direttore Cristina Gentili e tutti i collaboratori che hanno messo impegno ed energia per portare in scena questa seconda opera in cartellone. 

Alla fine, sei minuti di applausi per tutti i protagonisti: Marta Torbidoni che ha ricoperto il ruolo di Mimì, Valerio Borgioni (Rodolfo), Paola Antonucci (Musetta), Costantino Finucci (Marcello), Alessio Potestio (Schaunard), Romano Dal Zovo (Colline), il regista José Medina, il direttore Sorichetti, l’Orchestra Sinfonica Puccini, il coro Gaspare Spontini, senza dimenticare i comprimari, le maestranze e tutte le comparse.

 foto Luigi Gasparroni

[joaquimblog]

Anna Netrebko (Violeta Valery) Teatro alla Scala, Acte 1er producció de Liliana Cavani 2017. Fotografia Brescia/Amisano

Anna Netrebko (Violeta Valery) Teatro alla Scala, Acte 1er producció de Liliana Cavani 2017. Fotografia Brescia/Amisano

Anna Netrebko (Violeta Valery) i Leo Nucci (Giorgio Germont) acte 2on escena 1ª Teatro alla Scala Fotografia Brescia/Amisano

Anna Netrebko (Violeta Valery) i Francesco Meli (Alfredo) acte 2on escena 2ª Teatro alla Scala Fotografia Brescia/Amisano

Quan l’Eduardio em va oferir una entrada que li sobrava per assistir a la representació de La Traviata que va tenir lloc abans d’ahir a la Scala de Milà vaig tenir un moment de dubte, La Traviata? però és clar sempre m’havia dit a mi mateix que fins que no assistís a una representació d’una òpera verdiana al teatre milanès no podia dir que no havia acomplert un objectiu, ja que en les dues ocasions anteriors i amb resultats dispars havia assistit a una representació mozartiana (avorriment supí) i una altra wagneriana (quasi l’excel·lència), i a la Scala, digueu-me mitòman, has de veure, ni que sigui un cop a la vida, una òpera de Giuseppe Verdi, per això és el el temple de l’òpera italiana i Verdi no cal dir que el déu més significatiu i preuat a la casa.

Que l’òpera fos La Traviata li atorgava un plus de morbositat, nio debades aquest títol tan cabdal com popular, durant molts anys i després de les glorioses representacions que va oferir Maria Callas en les temporades de 1955 i 1956, va esdevenir un títol mític i maleït, ençà que la soprano que va cantar el rol després d’ella, Mirella Freni, va ser injustament protestada  en una producció que pretenia fer normal després de vuit anys absent del teatre, allò que els temuts i odiosos “vedovi” de la Callas van creure que era un sacrilegi, Ni l’estimada soprano de Mòdena, ni la direcció de tot un Karajan, ni molt menys la producció de Zeffirelli (un altre sacrilegi després de l’encara recordada regia de Visconti) ho van aconseguir. Freni va exclamar allò tan dolorós contra part del públic més talibanesc de la Scala “che volete da me”·.

No va ser fins 26 anys més tard, que aviat està dit, que Riccardo Muti va tornar a la normalitat allò que mai hagués hagut de deixar de ser normal, programant el títol verdià amb la direcció escènica de Liliana Cavani (la mateixa que s’ha reposat ara, 27 anys després de l’estrena) i una discretíssima Tiziana Fabbricini, protestada però imposada pel mestre napolità en quatre ocasions més, de les 6 reposicions que va dirigir ell (el 2007, la darrera abans d’aquesta del 2017, la va dirigir Lorin Maezel).

Però el morbo no acabava amb el títol que sortosament per els milanesos ja tornava a ser normal, sinó que en les tres darreres representacions de les 6 programades fora d’abonament (com el Liceu amb Kaufmann), Violeta Valery era Anna Netrebko, i és clar la temptació estava servida. Tot i que he dit moltes vegades que en a mi m’agrada viatjar per títols i no per repartiments (per allò de les cancel·lacions que tanta ràbia fan) a l’Eduardo li vaig dir que si, que l’acompanyaria.

L’expectació a Milà era enorme i amb 20 minuts es van esgotar les localitats el dia que es van posar a la venda, amb cues des de la matinada. Dissabte mateix hi havia una cua de més de 250 persones per comprar les entrades generals del mateix dia (com es feia al Liceu, recordeu?) i no cal dir que el teatre presentava un aspecte immillorable amb l’expectació, la tensió i l’ambient de les grans ocasions, és a dir tot a punt per a una nit per recordar. Cal dir que la primera representació  amb Netrebko, que havia tingut lloc dos dies abans va ser un èxit clamorós per a ella i amb alguna protesta per el veteraníssim mestre Santi.

Jo no us diré que la protesta a Nello Santi fos justa o merescuda, ja que un director de 85 anys deu estar per sobre del bé i del mal, sobretot després de la carrera que ha fet, però si que per a mi ell és en part el culpable que la vetllada no fos memorable.

L’orquestra cantava de manera elegant, amb un so ric i de qualitat, però els tempi emprats van ser letàrgics i això va anar en perjudici del discurs dramàtic, sobretot en els dos primers actes, el primer espurnejant i el segon d’intensitat teatral cabdal al voltant del gran duo entre Violeta i Germont. El primer acte va ser “pesante” quan hauria de ser espurnejant i sobretot anava en detriment dels cantants que van patir per mantenir el legato i jo diria que fins i tot l’afinació, tant lpexplosiva Netrebko, el voluntariós Meli i l’acabat Nucci.

En el primer acte, el més conflictiu per les condicions vocals actuals de la soprano russa Nello Santi hagués pogut ajudar-la fent que tot brollés amb llibertat, des del brindis que va resultar esmorteït al “sempre libera” que sonava més dubtós que el fals esclat de llibertat.  En el segon  tot i comptar amb moments d’una subtilesa remarcable, com el deliciós subratllat de “Dite alla giovine” el seu relat va esdevenir massa discontinu, pesant i sense el nervi discursiu lògic, sobretot degut a les capritxoses cabaletes de les àries i duos d’un alentiment inexplicable. Ara bé quan va arribar el tercer acte tot va prendre un altre caire i ja des del preludi, d’una colpidora transcendència, dramatisme o patetisme diria jo, fins a al “Oh mio dolor!” final, la direcció de Santi va prendre, tot i la lentitud exasperant, un sentit, òbviament massa tardà, però també finalment beneficiós per a la soprano russa i per l’èxit definitiu d’una representació en general freda. .

No cal dir que a cada sortida del venerable mestre, que amb molta dificultat pujava dalt del podi, així com en la pausa de canvi d’escenografia del segon acte, els pesats espontanis de la Scala no paraven de llençar-li floretes del tipus “Grazie maestro per la gran lezioni” i coses similars que s’haguessin pogut estalviar, perquè per a mi no va ser cap “lezioni” de res, però potser pretenien netejar el greuge de les protestes del primer dia i el cas és que per a mi va posar en perill en més d’una ocasió la concertació entre fossat i escenari, tant en els números concertants, com també en els números dels solistes, al costat d’altres moments de veritable geni que d’haver-se mantingut haguessin pogut deixar aquella lliçó que tan proclamaven. Una veritable llàstima  .

La veu d’Anna Netrebko, degut a les imprudències comeses (i les que vol cometre) en rols dramàtics que no li corresponen, aparentment ha perdut l’homogeneïtat del color. Les primeres frases del primer acte “Flora, amici, la notte che resta”, mostraven uns colors més que foscs, bruts i entubats, que no feien presagiar res de bo, ella volia impressionar-nos i aquella no era la manera o no era el camí correcte. Per sort aquesta falsedat vocal amb la que Netrebko s’encaparrar a fer-se creure que és una dramàtica, no la manté durant tota la representació, i quan s’oblida aleshores surt el millor i el millor és molt perquè no hi ha gaires cantants que en l’actualitat puguin mostrar una veu com la seva, gran, impactant, que brilla i imple cada racó d’0una sala gran, fins i tot quan canta d’esquenes a la sala, i no només és el volum, és la qualitat i el domini tècnic, que també qual vol, impacta i enlluerna.

El motiu per el qual Netrebko no sempre manté la mateixa exigència és un misteri, però  dissabte a la Scala tenia ganes i l’esforç al límit del primer acte va ser molt d’agrair, perquè quan un cantant s’ofereix d’aquesta manera i arrisca, jo mai tinc res a dir, tot iq ue els resultats no siguin els desitjats. Aquest primer acte res té a veure amb aquella Violeta de fa 12 anys a Salzburg, i ja no es tracta que posi les pauses per respirar on vulgui o s’ajudi a atacar els “gioir” amb una nota pedal que afegeix amb astúcia, es tracta de la impossibilitat d’alleugerir la naturalitat d’un registre que de no enterbolir-se, continua sent captivador. El problema és que després d’una frase gloriosa en pot venir una altra superflua, bruta o artificiosa. i per tant vaig acabar tenint la sensació que malgrat les gannes innegables i evidents, de deixar petjada, res acabava sent veritablement colpidor. Vaig pensar que el catàrtic “amami Alfredo” amb una veu tan potent i un legato que quann vol és poderosíssim, seria definitiu, però no ho va ser. Les notes hi eren, o millor seria dir quasi totes, algunes no del tot afinades (Santi i les seves lentituds no ajudaven gens), algunes (poques) vorejaven el crit, altres més entubades, però moltes, la majoria resultaven  explosives, gratificants i d’una generositat aclaparadora. La generositat i l’empatia que Netrebko assoleix amb el públic acaben sempre sent definitives. En els dos primers actes no hi havia emoció, ganes moltes, però emoció no.

En el tercer acte, el millor per a ella, Netrebko sense fer-me arribar al calfred, va estar esplèndida, amb una excel·lent lectura de la carta i un “addio del pasato” important, amb personalitat i implicació dramàtica. Va enlairar-se en el “Parigi o cara” i es va esquinçà convenientment amb un “Morró” sincer. Brava! sí, però no definitiva. Els grans mitjans ajuden molt però no va trobar complicitat en res de la que l’envoltava, ni la direcció ni la resta del cast. No hi ha dubte que és la gran soprano dels nostres dies.

Si les coses no haguessin anat com han anat, per a Francesco Meli, l’ALfredo no hauria de suposar un problema, ans al contrari seria un rol idoni, però quan ja s’ha fet Manrico, Riccardo, Cavaradossi, Don Carlo i està a punt de fer Radames (imprudència màxima), aleshores es comprensible que amb l’Alfredo tingui preocupants problemes en la zona de pas i que en els aguts la veu perdi control, qualitat i puresa. Va patir en la cabaletta “Oh, mio rimorso”, després de fer un “De’ miei bolenti spiriti” amb vocació meritòria però irregular. Quan vol fer front a les frases més feixugues del concertant s’intueix ja en la veu, malgrat que encara no té 40 anys, una oscil·lació preocupant. Fa per altra banda coses bellíssimes, amb mitges veus expressives i una elegant línia i dicció, però està clar que com tants altres ha estat mal aconsellat.

El cas de Leo Nucci, és col el de Domingo, esgotador. En prou feines queda veu, els defectes s’evidencien cada vegada amb més cruesa, dissabte ni tan sols l’estil es va mantenir. Santi i la seva direcció van posar en evidència les greus carències d’una veu gastada que ha de recórrer permanentment a les nasalitats i els portamentos exagerats per intentar amb trucs  que ja no duen  a engany (si es que no vols que t’enganyin, és clar) a ningú. Va obtenir, com tothom un clamorós èxit.

Si Mirella Freni hagués estat a la sala de ben segur hagués pensat que la vida és molt injusta.

La resta de rols van complir amb una correcte discreció.

Retornar a Cavani després de la pèrdua de diners i temps amb el nyap de Tcherniakov evidenciat al món sencer, no deixa de ser un reconeixement públic de l’absurditat de la gestió i el menysteniment dels diners públics, un “mea culpa” que hauria de fer reflexionar a més d’un. La producció es va estrenar, com ja he dit abans, l’any 1990, i continua sent tan vàlida com funcional, ara bé, no ajuda gaire a emocionar. Més enllà del gaudi visual d’uns decorats fastuosos i exagerats (mai els salons de Marie Duplessis podien tenir les dimensions  dels que tants i tants directors (Cavani també) mostren en les seves produccions, més propers a palaus reials que a cases de mantingudes o del deliciós vestuari dissenyat per Gabriela Pescucci, la producció esdevé distant i no ajuda a viure el drama. Després d’un primer acte on cista ubicar als solistes enmig de tantes trames paral·leles (a cada corista li passa alguna cosa diferent), la immensitat escenogràfica acaba passant factura en la primera escena del segon acte i en la immensitat d’una cambra mortuòria enmig d’un saló..

La bellesa, si no hi ha veritat al darrere, acaba sent un decorat pla.

L’experiència ja sabia que no podria ser del tot positiva perquè el cast oferia masses llacunes, però com que pensava que Netrebko m’agradaria menys del que em va agradar, podria dir que va ser satisfactòria i sobretot també va servir per constatar que els anys a la Scala, com arreu, no passen en va i el que abans hagués estat un daltabaix o un escàndol injust, dissabte passat va acabar sent un èxit triomfal igualment injust.

El fascino del Verdi a la Scala queda pendent d’una representació més satisfactòria, que en cap cas valia els 1000€ amb els quals els de la reventa es van fer d’or, però que en cap cas mai m’hagués venut l’entrada tot i que és fàcil constatar que no va ser ni de bon tros la millor de les Traviates possibles.

Grazie Eduardo!

LA TRAVIATA A LA SCALA (Netrebko-Meli-Nucci;Cavani-Santi) Quan l'Eduardio em va oferir una entrada que li sobrava per assistir a la representació de…