#Alça la veu

[miquisteps]

Doncs, va, parlem de l’extrema dreta i de periodisme

El racisme és la gran proposta, la proposta central, d'Aliança Catalana, cap on volen portar aquest país

Estic convençut que els mitjans tenim bona part de la responsabilitat del creixement innegable de l’extrema dreta a tot Europa. Parlar-ne ja és legitimar-los. I discutir-s’hi és perdre el temps. Per tant, escric aquest article amb dubtes, però en vista que alguns lectors amics el consideren necessari.

M’haureu de permetre, primer de tot, que reafirme el meu compromís personal. No he escrit mai a les ordres de ningú ni he tingut mai por de dir en públic allò que pense. No sóc ací per a dir coses que agraden als lectors, sinó per a dir les coses com són. Evidentment, us pot agradar més o menys allò que dic i no entraré mai a discutir-ho en públic –la vostra llibertat d’expressió és tan sagrada com la meua. Però, al costat d’això, crec que tinc el dret de reivindicar una coherència de dècades. No m’he mogut del meu lloc i no m’he deixat pressionar mai per ningú. I aquest ningú també inclou els lectors o els subscriptors.

Els periodistes descrivim les coses i eixa és una de les nostres funcions bàsiques. Passem hores i hores llegint, estudiant, escoltant i, de tot plegat, en traiem unes conclusions que transmetem a la societat. Escriure un article com aquest és la part més ínfima de la meua feina; documentar-me, escoltar i estudiar n’és una de molt més gran. Per exemple, en el cas que ens ocupa, m’he llegit tota la documentació pública sobre Aliança Catalana i he mirat amb regularitat els vídeos dels plens municipals de l’Ajuntament de Ripoll, que, per sort, són tots accessibles en aquesta pàgina. Crec que no hi ha cap intervenció d’aquesta senyora que no haja escoltat, i és a partir d’aquestes lectures i aquestes visualitzacions que puc dir, efectivament, sense tenir cap dubte, que Orriols és una representant política de l’extrema dreta. Pels fets. Per allò que diu. Per com ho diu. Per allò que proposa.

A Europa, avui dia l’extrema dreta, dissortadament, és en alça. I ja he explicat en editorials anteriors que considere que la culpa la té, sobretot, l’esquerra caviar. Perquè ha fet un tomb intolerable i ha abandonat les classes populars i, molt en concret, la classe mitjana, les ha expulsades de les ciutats –tal com ja passa a Barcelona– i ha creat una aliança de professionals que viuen del poder, una aliança que gira entorn de propostes extremistes i sovint incomprensibles. I de l’insult, la desqualificació, com a feixista, de qui els va en contra o de qui alça la veu per dir que això no té trellat. En vaig parlar molt especialment en aquest editorial.

El cas és que aquest intent de camuflar l’abandó de les causes socials ha portat l’esquerreta a exacerbar les característiques específiques d’alguns grups socials, que han volgut convertir en reserva de vot alternativa a aquells que perden pel seu tomb. Fins i tot quan la incoherència és esclatant. Que ací l’esquerra defense públicament el vel islàmic els mateixos dies que les dones de l’Iran es posen dempeus de manera heroica per alliberar-se’n seria còmic si no fos tràgic. Per exemple. Però no ens enganyem, tampoc: això no té a veure amb res més que amb el caciquisme. Hi ha partits d’esquerra que volen capturar el vot islàmic, com si fos una reserva de gra, i per mi aquest és un problema gros, avui. La seua frivolitat i la seua barra amaga un simple càlcul cínic de quants llocs de feina, de quantes cadires, significa aquesta adhesió.

Ara, dit això, tota aquesta estupidesa no justifica de cap manera caure en mans de l’extrema dreta. Perquè l’extrema dreta no vol resoldre el problema sinó aprofitar-se’n per créixer. És clar que es pot discutir sobre el control de la immigració, i se n’ha de parlar, però no és això que vol l’extrema dreta. Ni en vol parlar ni en vol discutir. Vol fer servir la immigració d’arma llancívola. Pretén enverinar el país en nom de la superioritat dels uns sobre els altres per conquerir el poder a partir de la por social. El mecanisme ha funcionat a Hongria, ha funcionat a Polònia, ha funcionat a Itàlia, funciona a Espanya i França; pot funcionar ací, també.

I és contra aquesta possibilitat que crec que he de parlar clar. No hi ha cap invasió d’Europa, ni dels Països Catalans, tal com diu tota l’extrema dreta –inclosa Sílvia Orriols. No existeix aquest “gran reemplaçament”, aquesta teoria conspirativa l’origen de la qual tenim ben documentat a França, sota la direcció d’un conegut escriptor xenòfob. Hi ha una cosa molt més senzilla, que és la necessitat. No solament la necessitat de trobar dignitat per part dels qui vénen, sinó la necessitat de trobar treballadors per part dels qui ja hi érem. L’extrema dreta catalana repeteix una vegada i una altra que Catalunya és el lloc d’Europa amb un percentatge més alt d’immigració. No és veritat, però és molt alt. Ara, per què? Perquè calen treballadors per a fer funcionar el país i perquè la natalitat dels catalans és, aquesta sí, la més baixa del continent. Si els emigrants troben feina, que en troben, com és ben evident, és perquè calen. Perquè ens calen. Perquè els necessitem.

I això no hauria de ser un problema especial en un país, el nostre, que històricament s’ha definit per l’absorció constant de població. En aquesta Pissarreta vaig explicar com es formen i per què es formen els Països Catalans i com funcionem. Cada lloc té unes característiques pre-polítiques i la nostra precisament és ser terra de pas. Documentadament. Jo sóc fill d’un home nascut a Algesires i la major part de vosaltres no deu haver d’anar gaire enrere abans de trobar un emigrant. Aquest model, aquesta manera nacional de ser, és una de les causes que l’extrema dreta no haja pogut arrelar mai de manera significativa al nostre país. Perquè si la seua ideologia és l’odi a l’altre, als Països Catalans tots som família d’algun altre.

I, de fet, hi ha una incongruència en el discurs d’Aliança Catalana que em resulta xocant –i que s’haurien de mirar bé alguns innocents que creuen veure semblances entre aquesta gent i alguns moviments separatistes dels anys trenta del segle passat. Sílvia Orriols i els seus sempre parlen dels “estrangers” com la gent que cal conflictivitzar. Però fixeu-vos que no inclouen mai en el bloc dels estrangers els estrangers de Múrcia o de Valladolid –o de Quito o d’Oslo.

I això fa evident la maniobra: ara, com que els convé, proven de traure el cap a partir de la crítica als partits polítics independentistes que tant ens han decebut. S’hi aferren, s’aferren a la necessitat òbvia de la independència i, tal com han fet en tants països més, converteixen la desil·lusió envers el món polític institucional en força tractora del seu creixement. Se n’aprofiten. Però la pregunta que faig és ben directa: per què aquesta gent defensa que un estranger de Tànger o de Rawalpindi no ha de tenir drets socials, però, en canvi, un estranger de Valladolid, sí?

I la faig perquè amb aquesta pregunta arribem al cap del carrer: perquè són racistes. No hi ha cap més explicació possible. I no ens hauria d’estranyar, car la xenofòbia és la característica més consistent de l’extrema dreta europea.

Avui l’extrema dreta és moderna en les formes, ja no és homòfoba, té dones en primera línia i fins i tot defensa els animals i el veganisme. En allò que es manté inalterable, perquè aquest és el cor de la seua ideologia antiigualitària, és en el racisme –molt específicament contra les comunitats musulmanes. I, no us enganyeu, aquesta, i no cap altra, és la gran proposta, la proposta central, d’Aliança Catalana. Cap on volen portar aquest nostre país.

PS. Si voleu no oblidar què som i escoltar una veu que parla amb les dades a la mà, us recomane molt aquesta entrevista a la demògrafa Anna Cabré: “Tothom qui entra a Catalunya, tard o d’hora, es fa català, i tothom qui en surt deixa de ser-ho.”

[useless-catalanfacts]

[YouTube link]

To commemorate International Women’s Day, here’s a song by the Catalan singer-songwriter Gemma Humet: Ales al vent (Wings on the wind), from her most recent album Màtria (2020).

Lyrics in Catalan and translation to English:

Mare, germana i filla, de qui? Àvia, companya, de lluita i camí. Ets. Som. Serem i riurem, com ales lliures al vent.

Mother, sister and daughter, whose? Grandmother, partner in fight and in path. You are. We are. We will be and we will laugh, like free wings on the wind.

Soc propietària de tot el que em passa, de tots els meus somnis i de les meves passes, de tot el que penso, de tot el que sento, de la meva ment i dels meus arguments.

I am the master of everything that happens to me, of all my dreams and my steps, of everything I think, everything I feel, of my mind and my arguments.

Diuen que les dones no fem llinatge. I doncs, que som? Hotels dins les nostres panxes? Diuen que ens diuen el que haurem de fer: fem nostra la nit, conquerim el carrer.

They say that women don’t make a lineage. In that case, what are we? Hotels inside our bellies? They say that they tell us what what we’ll have to do: make the night ours, conquer the street.

Puc. Vull. Soc i Veig. Dic i faig. Escolto i ric Ballo i canto; em visc i em ploro, per mi.

I can. I want. I am and I see. I say and I do. I listen and I laugh I dance and I sing; I live myself and I cry myself, for me.

Mare, germana i filla, de qui? Àvia, companya, de lluita i camí. Ets. Som. Serem i riurem, com ales lliures al vent.

Mother, sister and daughter, whose? Grandmother, partner in fight and in path. You are. We are. We will be and we will laugh, like free wings on the wind.

“Sorgida de la flama sols tindrem ja la vida”. Si dius que em respectes escup la tirania. Som propietàries de la nostra pell, i el condicional convertim-lo en present.

“Emerged from the flame, we will then only have life” [this is a verse from the poem Amb totes dues mans by Maria-Mercè Mar��al) If you say that you respect me, spit out the tyranny. We are the masters of our skin, and we shall turn the conditional tense into present tense.

No t’avergonyeixis de ser com ets, que el vidre s’esquerda però llavors talla més, que ens hem de voler lliures, ales al vent, i si et diuen: tu no cridis, alça més fort la veu.

Do not be ashamed of being who you are, for glass cracks but then it cuts more, we have to want ourselves free, wings to the wind, and if they tell you “you, don’t shout”, raise your voice louder.

(Repeat chorus and first verse)

[barnabeats]

EL ALTAVEU INCORPORA EL PREMIO "ALÇA LA VEU"

EL ALTAVEU INCORPORA EL PREMIO “ALÇA LA VEU”

El Festival Altaveu incorpora el Premio «Alça la Veu» como reivindicación de la libertad de expresión en el mundo de la cultura

Este galardón se añade a los prestigiosos Premios Altaveu por el reconocimiento de los artistas, entidades e iniciativas que de una manera destacada han enriquecido la música producida en Cataluña durante el último año

La celebración de la 30ª edición, del 7 al 9 de…

[sora2937]

KuroKen week Day 1:Games

Resum: Kuroo tardarà uns anys abans no torni a fer unes novea partides de mario kart amb en Kenma.

___________________________

- Kenmaaa...

Rebent com a resposta el so de petits botons sent premuts amb rapidesa i precisió, Kuroo abandona la seva posició de panxa enlaire per col·locar-se de costat amb el cap recolzat sobre la mà. I efectivament, el seu company està als peus del llit, rodejat d’una forta aura de concentració per estar-li dedicant tota la seva atenció a la PSP. Segurament, una altra persona s’ho pensaria dues vegades abans de dir res per por a trencar aquella aura intimidant, però res d’això afecta a Kuroo que, decidit, torna a cridar el seu company:

- Kenmaaaa... Kenma... Kenmaaaa... Kenmaaaaaaaaaaa...

- Si continues així em gastaràs el nom...

- Oh, has reaccionat!

- Pensava no fer-ho... Però passo de tenir-te dient el meu nom durant tres hores.

- Ho sé, però igualment has ferit els meus sentiments. Suposo.

- I doncs? Què vols?

- Pots parlar-me i continuar jugant?

- És una pantalla fàcil.

- No pots deixar la maquineta?

- De debò m’ho estàs preguntant?

- Touchè...

- Què vols, Kuro? Dubto que sigui per preguntar-me coses de les què ja saps la resposta.

- M’avorreixo. -respon Kuroo posant-se de bocaterrosa a sobre del llit.

- Llegeix manga.

- Ja ho he fet.

- Mira anime.

- Ja he mirat els nous capítols de la setmana.

- Mira algun d’antic o acabat.

- No tinc ganes.

- Parla amb Bokuto.

- Està en una cita amb Akaashi així que dubto que es recordi de la meva existència.

- Akaashi està en una cita amb Bokuto? -pregunta Kenma amb veu incrèdula però sense apartar la mirada de la pantalla.

- Bé... No sé si es pot dir que sigui una cita cita... Pot ser és més una cita no reciproca?

- Aha...

- Kenmaaaaa...

- Què vols?

- Continuo avorrit-me... No podem jugar alguna cosa junts? No sé, a voleibol per exemple?

- Kuroo...

- Sí?

- No sé si recordes que assistim al club de voleibol pel que juguem a voleibol cada dia. A més, no tinc ganes de cansar-me en el meu únic dia de festa.

- Ho havia de provar. Doncs no sé, no tindràs algun joc de la màquina que puguem jugar junts?

De sobte, Kenma alça la mirada sorpresa en direcció al seu company quan s’escolta la música de game over provinent de la PSP.

- Oh... Has perdut. -murmura Kuroo veient les lletres vermelles de la pantalla.

- De veritat vols jugar amb consoles?

- Per què em mires com si m’haguessin sortit dos caps?

- Vols jugar a les consoles després del nefast experiment del joc on-line?

- Hey, no va ser tan desastrós! El món va caure a les meves mans.

- El joc tractava de salvar-lo, no de condemnar-lo encara més.

- Oh... És igual, m’avorreixo i vull jugar. Va, a què juguem?

Deixant anar un sospir, Kenma deixa la PSP apagada sobre la tauleta de nit i dirigint-se a l’armari, treu dues petites consoles petites. Tornant al seu lloc inicial, engega les dues màquines i després de prémer uns quants botons, entrega una d’elles a Kuroo alhora que diu:

- Jugarem a MarioKart.

- Perfecte!

Després de triar l’avatar, les normes, els equips i explicar-li la funció dels botons, els dos nois es disposen a fer el .

- Molt bé, vinga. Oh, sóc l’últim?

- Sí, al primer circuit es comença l’últim. En els seguents et posen segons la posició en la què hagis acabat l’anterior carrera.

- Ah, ok. Ja veuràs que la proxima sere prim-... Hey! El motor ha explotat!?

- Ah, sí... Si et passes d’accelerar, t’explota.

- Què malament. Bé, no passa res. Ara comença el terror. Però qui ha deixat un plàtan aquí al mig!?

- Són trampes, Kuroo. Els cubs que floten et donen materials per putejar a la resta però...

- Mentida! Un cup m’ha fet fer piruletes a l’aire!

- Però has de vigilar amb els vermells que també són trampes... Com els plàtans, les closques de tortugues quietes i les bombes.

- Pff... Ui, què és això? Hòstia, sóc una bala enorme! Muahahaha, entomeu això! On estàs Kenma?

- ...En primera posició...

- Vale, pregunta estúpida, ah sí, ja et veig.

La resta de les dues voltes i mitja del circuit de Peach Garden passaren amb Kuroo intentant complicar l’existència a tot corredor que s’atrevís a destronar-lo de la seva preuada cinquena posició mentre Kenma corria tranquil·lament en la primera posició sense que ningú aconseguís atrapar-lo.

- A la següent ja veuràs que guanyaré!

- Intenta-ho. -respon Kenma amb un somriure molt lleu.

- Vinga... 3, 2, 1, accelera! Toma, he sortit amb tothom! Ei, ei, tranquil·la princesa no cap que empenyis, hòstia gràcies Browser m’has enviat a la quinta forca... Bé, per fi els he deixat enrere... Jope, una tortuga verda... Vinga, vinga accelera abans no arribin... I tornem-hi amb les tortugues... -murmura Kuroo mentre fa moviments bruscos amb els braços- Ja està? Ja puc continuar sense que m’atureu cada dos per tres? Sí? Ala, ja m’han avançat... Si sou més pesats que en Lev recalcant la baixa estatura de Yaku... -murmura Kuroo emmurriat.

- Saps que si Yaku estigués aquí ja tindries un cop de peu a les costelles?

- Ho sé, però com que no hi és... Em guardaràs el secret, oi?

- No ho sé... El meu silenci és car.

- Et compraré una porció de pastís de poma.

- ...Que siguin dos.

- Fet.

- Per cert, Kuroo...

- Espera, espera... Entoma aquesta tortuga verda Yoshi dels nassos, això per avançar-me. L’únic que pot treure a Kenma del capdavant sóc jo! Ara sí, digues.

- La DS no és la wii.

- I?

- Que no cap que facis gestos amb els braços com si conduïssis... -explica el ros tenyit amb la seva veu monòtona, però en Kurro és capaç de detectar cert to divertit amagat.

- És igual, així és més divertit. Bé, per fi et dic al davant! Et penso avançar en po-... Eh? Per què frenes? Sóc primer! Eh? Però què!!??

- Venia una tortuga blava...

- Això no s’hi val! És trampa!

- No és pas trampa, és una forma de putejar més.

- Aquesta me la pagaràs...

Finalitzada la primera volta de circuit Tick-Tock Clock, Kuroo i Kenma es van intercanviant la primera posició, per just abans de creuar la línia de meta emportar-se-la Kuroo. Emocionat, el morè fa una mena de ball de la victòria a l’estil Bokuto tot cridant el seu famós “hey, hey, hey”, davant la mirada impassible de Kenma. Una mica més tranquil, torna a asseure’s sobre el llit.

- Vinga, al següent!

- Ui...

- No sé perquè però no m’ha agradat aquest “ui”... Per què has fet “ui”?

- És que és el circuit de Rainbow Road...

- I què És maco. No sabia que no t’agradessin els arcs de Sant Martí...

- No tinc res contra els arcs de Sant Martí sinó contra aquest circuit.

- Aha... No t’agrada el circuit... Significa que m’he de preocupar? -pregunta Kuroo rebent un arronsament d’espatlles per part de Kenma. -M’he de preocupar. Ups, m’he caigut... Altre cop... No, no, no, no, he caigut... S’acaba en algun moment el circuit? I adéu...

Mentre Kuroo lluitava per sobreviure sobre la plataforma de carrera, la resta de jugadors anaven fent les voltes amb Kenma en primera posició. Finalment, quan Kuroo començava la segona volta, la pantalla se li enfosqueix pel que alarmat, exclama:

- M’he carregat la consola!

- Espero que no. Però no, simplement que ja s’ha acabat la carrera.

- Com? Però si jo començava la segona volta!

- Ja, però la resta ja havíem acabat així que per defecte s’acaba.

- Entesos... Ja en tinc prou.

- No vols seguir jugant?

- No. A aquest pas somiaré que m’atropellen unes tortugues vermelles. -respon Kuroo mentre enterra la cara sobre el llit.

- Ets un exagerat Kuroo.

- No, no ho sóc. -respon el morè per acte seguit, pensar- He jugat al MarioKart pels següents deu anys com a mínim.

[tuportavoz]

EL COLISEO DE GODELLA ALÇA LA VEU CONTRA LA DUPLICACIÓ DEL BY PASS

EL COLISEO DE GODELLA ALÇA LA VEU CONTRA LA DUPLICACIÓ DEL BY PASS

La plataforma No+bypass organitza un aplec cultural per a denunciaraquesta infraestructura que tindria gravíssims impactes La plataforma No+bypass ha organitzat en el teatre Capitolio de Godella un acte cultural amb laparticipació de molts artistes del panorama cultural valencià que s’han donat cita per a tornar a alçar la veui, aquesta vegada amb música i poesia, dir al ministeri que paralitze…

[rosercabre]

Gener

Diumenge 31

Mai no hi ha només un gener i en els d’aquest, m’hi he perdut. La constant, però: la vergonya que m’espanta la panxa. Obro la boca i ni el vent d’avui, gruixut i possible, me l’escampa. 

Dissabte 30

Posar un peu a Mart, desfer la carretera per no tornar.

Divendres 29

Dic que estàs millor, que ja menges salsitxa mentre jo llegeixo sobre el dret a l’oxigen, per exemple.

Dilluns 25 - Dijous 28

La filla em bull als braços una nit llarga tres dies. La por sempre m’espanta a Montbau. Qui vol passar per això cada vegada que el cos dels fills s’inflama? Qui vol dir-se mama cada dia que queda?

Diumenge 24

Vull recordar-te assenyalant qualsevol flor groga i dient que els girasols et fan content, mama, i també explicant-me, convençut, que si l’estàtua del parc alça els braços és per espantar les gavines, que són dolentes, mama.

Dissabte 23

Diu que ja no li agraden els migdies i a mi em fa llàstima. No tanco els ulls ni ignoro les hores que puc tocar. 

Divendres 22

Tant forat i ganes d’omplir-lo. Sense pala, mai amb pala.

Dijous 21

No sé on aprendran a llegir els fills.

Dimecres 20

Hauria de pensar en Mart i mira’m, passant l’estona amb Dafne. 

Dimarts 19

Un nus a l’os i el nervi obert i estimar aquests dies igualment, em passa.

Dilluns 18

Entre els marges i les carreteres, el lloc que sé habitar. 

Diumenge 17

A Sant Gervasi dic que per força han de ser tots aquells anys d’Escuela Departamental de Puericultura abandonada els que em van dur, per exemple, al Six Flags de New Orleans post-Katrina. 

Dissabte 16

Em fa mal — el queixal i tornar a aquella platja. Un em prem la geniva, l’altra se’n fot del meu intentar posar mandra als records dels dies lliures. 

Divendres 15

Han dit: l’hem d’arrencar i farà mal. 

Dijous 14

He dit: aquesta dona és un mal de queixal. 

Dimecres 13

Donna Haraway fent margeres.

Dimarts 12

No has bufat perquè el teu germà sí que en sap però has menjat pastís a cullerades i has rigut mentre cantàvem. Ets la nostra joia i quan ho dic, la veu em canta. Veure-te’ls fer tots, filla, voldria.

Dilluns 11

Aquesta matinada fa un any que la lluna et va empènyer, filla que aquesta no em deixes dormir-la. 

Diumenge 10

Sobre això de les cases i de les maneres de parlar: és tan important tenir sostre com tenir la possibilitat d’assenyalar-lo i dir és (a sobre) meu.

Dissabte 9

Plou i no és un ploure blanc i només ens queda comptar els bassals que hi ha entre nosaltres i la fàbrica que un dia vam pensar que ens veuria créixer i ara sabem que ens veurà marxar. N’hi ha vora vuitanta i al tercer ja tenim els mitjons xops. Tornem a casa que és només una manera de parlar. 

Divendres 8

Dic: sí, tornaria a l’hivern del 2003 i no, no m’hi quedaria. Seria només una nit i seria totes les nits que van ser. De pedres a la finestra, de noranta centímetres mai dormits, de roba estripada en una cantonada, d’estimar en italià sense saber-ne prou, de saber-ne prou com per no tenir pressa per despertar. 

(Això d’avui és culpa de la Sally Rooney, un altre cop)

Dijous 7

Torno a la casa que tenia un sostre que havia oblidat. Hi ha pols i una fotografia damunt la taula. Hi som totes dues quan érem com els fills. Ha de voler dir alguna cosa. Vull dir: ahir, avui, demà. Sempre és el mateix, aquest anar tirant cap a la incertesa amb l’únic saber del que hem passat. Surto al pati i demano que m’hi facin un forat. 

Dimecres 6

És el seu dia i no és la meva nit. 

Dimarts 5

El fill té por del carbó. Li dic que tenim les mans netes i no ens les hem rentat. 

Dilluns 4

La filla se’n va sola passadís enllà. Li dic fins aviat i m’assec a esperar-la.

Diumenge 3

Més mar: el del capvespre als confins de la ciutat. Palmeres i ferides l’acompanyen o em complanyen, ja no ho sé. 

Dissabte 2

Per cert: abans del mar hi ha els marges i em són trinxera i ja ho sabia. 

Divendres 1

Havia de ser lleuger, tornar, però el record del viatge se’m fa candau a l’estómac. Peso i la boira m’enfonsa. No és tristor: és pànic de saber que no. Que no era com la tornada que jo tenia al cap. Al cap hi busco el que no tinc: l’empenta del mar d’ahir. 

[ricardphoto]

Encara que no ve al cas... pero el 2020 li queda be!! Jo si encara tinc força i vull alça la veu em sento bulli la sang i no tinc l'ànima morta🎗️🎗️🎗️ Amb permís del autor que me'l prenc perquè no me'l donaria... #llibertatpresospolitics #viscacatalunyalliure "Vull alçar la veu, per cantar als homes que han nascut dempeus, que viuen dempeus, i que dempeus moren. Vull i vull i vull cantar avui que encara tinc veu. Qui sap si podré demà." (en Catalunya, Nou Estat De Europa) https://www.instagram.com/p/B6um6ojJl3v/?igshid=y3jcokyziko8

[whenyoumarrytheworld]

L’1 d’octubre: les trenta hores més intenses de la meva vida

[Escrit a Barcelona entre el 30 de setembre de 2017 i l’1 d’octubre de 2017. Baixar al carrer a veure què s’hi cou i trobar-te plenament involucrat en l’esdeveniment més gran de les nostres vides] Alguns diumenges enrere em queixava de l’immobilisme al meu voltant: “mai ningú fa res per canviar les coses, tenim el què mereixem”. Aquesta setmana tot ha canviat. És dissabte trenta de setembre. Deixeu-me que us expliqui el que tinc al davant. Dissabte 30/09, 22.30 h El retrobament Mentre us escric sóc sobre un sac de dormir, recolzat contra el moble d’un institut del barri en el què no hi havia estat mai abans. Al·lucino. No tenim tel·levisor, però estem connectats a la web del 324. Centenars de furgons de la Guardia Civil estan desembarcant del Piolín. Aquí, a l’escola, tothom està tranquil. Deuen ser quarts de d’onze. Partida de cartes als meus peus i conversa lleugera entre la Valeria i una amiga seva de cabells arrissats a qui he conegut fa un parell d’hores. Feia mesos que no ens vèiem, però avui ens hem trobat davant l’Institut Manuel Carrasco i Formiguera (Horta, Barcelona) i hem decidit quedar-nos a dormir plegats: “avui toca ser aquí, a casa no m’hi podria estar”. Devem ser uns cinquanta a la sala. S’han dissenyat grupets de tres per fer guàrdies durant la nit. “Si arriben durant la nit, no patiu, feu un crit i ens tanquem tots dins”. Ningú dorm excepte l’home que ronca rere meu. No pretenia dormir, he dut el portàtil per escriure. A més, acabo de començar a parlar amb una altra noia que m’ha presentat la Val. Milita a les CUP: tot passió, barri, llibertats i empoderament popular. Ho reconec, m’enlluerno de sentir-la. La nit la passem parlant d’això i d’allò, en petits grups, animats i coneixent-nos. No tenim instruccions ni sabem què passarà. Tot això és molt fort. Diumenge 01/10, 04.30 h Les pizzes ja venen Ens avisen que un repartidor de pizzes és a punt d’arribar. “Qui ha demanat pizzes a aquesta hora?”; “No, no, deixeu-me que us aclari. No vindrà en moto com sempre, vindrà en un cotxe blanc i necessitarà molta ajuda”. Mirades còmplices. Són quarts de cinc i encara no ha sortit el sol. El cotxe arriba finalment i sortim a rebre’l fent un passadís humà des de la porta fins on s’havia aturat. Silenci sepulcral. Els dos ocupants entren a la carrera fins el Carrasco i Formiguera amb bosses d’escombreries industrials. Ja tenim les urnes i les paperetes. No podem aplaudir, però se’ns veu feliços. Una senyora gran plora. Ara ja som un objectiu potencial per la policia. Prenen la paraula un noi i la noia que m’havia enlluernat durant la nit. Ens fan una formació ràpida sobre resistència pacífica. Me n’adono que això no és un joc. 06.00 h La xocolata calenta i els Mossos A fora ha arribat molta gent. Fem recompte i en som tres-cents seixanta. La noia dels cabells arrissats, l’amiga de la Val, agafa el megàfon i comença a repetir en alt les consignes apreses sobre resistència pacífica. Abans que la gent pugui assimilar la informació, al cap del carrer apareix una parella de mossos, un noi i una noia. Ens amunteguem contra la porta, sense cap mena d’odre. Ens agafem fort de les mans. No estàvem preparats. Silenci tens. El mosso es planta davant nostre, ens mira de fit a fit i alça el puny i crida “àaaanims, forçaaa!”. M’ha vingut al cap la imatge de William Wallace a Braveheart. Aixequen acta de l’ocupació de l’escola, anotant que som ben bé sis centes persones (moltes més de les que realment erem) i marxen tot prenent un got de xocolata calenta. A la ràdio diuen que per tot Catalunya s’estan vivint situacions similars amb els Mossos. 09.00 h La pluja i la veu tallada al megàfon Fa una hora que plou. No és pas pluja forta, però és aquella pluja molesta de tardor que ni viu ni deixa viure. Tot i això, no para d’arribar gent. La noia de la conversa profunda de la nit em passa el megàfon “té agafa’l tu ara, és important que varies tingueu fluidesa parlant pel megàfon i que es vegin cares diferents”. Ara sí estic involucrat del tot, qui m’ho havia de dir. Mai m’ha fet vergonya parlar en públic, però la veu em traeix i no aconsegueixo fer la frase sencera. Una senyora s’enriu de mi. Organitzem diverses capes de gent, braços-en-gerra, protegint la filera dels qui votaran. “Els vells van primer a la fila”. Estem llestos per votar. Ara no tinc por, res ens podrà aturar. “Votarem” comença a cridar mantricàment la gent sota la pluja. El megàfon ja serà meu tot el dia. 11.00 h Rumors: li ha passat res al meu germà? El sistema informàtic del cens està patint atacs desconeguts. En alguns llocs del barri estan podent votar, però nosaltres encara no. Arriben rumors de carregues policials al FEDAC d’Horta, ben a prop. Per Passeig Maragall, el carrer de sobre, veiem passar una columna de 10 furgonetes de la Guardia Civil. No s’aturen. Desimbolt amb el megàfon després de dues hores d’aprenentatge, faig una crida a protegir l’escola: “tothom contra la porta, estan entrant pel carrer d’avall”. L’avís era fals. La gent ha respost estupendament. Tothom té clares les consignes i, si venen, estarem preparats. Sembla que els rumors eren certs i comencen a circular vídeos, entre d’altres, de ferits a l’Escola Infant Jesús de Barcelona. El meu germà petit és allà i no sé res d’ell. Ja no plou. Tinc por que li hagi passat res. 12.30 h Cens universal i adolescents hackers: comença la votació Sóc davant la porta. Ens informen que s’ha activat el cens universal, es podrà votar a qualsevol lloc “quina jugada mestra!”. La cua s’allarga més encara. El Carrasco i Formiguera és un lloc segur, de moment, i la gent de tot el barri s’hi acosta. No podem votar encara. Els servidors segueixen col·lapsats rebent atacs. Un adolescent, no gaire més gran que mon germà, se’m presenta i diu tenir la solució informàtica. El fem passar dins i la votació comença gràcies a ell. El primer en votar és un vell amb caminador que surt de l’escola tot alçant els braços enmig d’una gran ovació. Tots plorem molt. Torna a ploure. S’abraça a mi “nano sou collonuts, gràcies per fer això per tots nosaltres”. Ploro desconsoladament. La gent va passant, vot a vot. El meu germà ha esquivat les càrregues a l’Infant Jesús i està bé. Respiro fort. Dono missatges d’ànim pel megàfon. La gent m’aplaudeix al meu pas pels quasi tres cents metres de cua. 16.00 h Ara venen cap aquí: necessito tres minuts de resistència Molta gent ha pogut votar ja. Voten i no tornen, deixant la porta desguarnida, perquè és l’hora de dinar. Ara mateix, som vulnerables. Unes veïnes anònimes ens duen entrepans i cafè “si necessíteu res més demaneu, us ho mereixeu tot”. Entremig de la gent identifico dos homenots i una noia atlètica. Tot el dia el portem veient fantasmes i possibles infiltrats que després no ho eren, cert, però la indumentària d’aquests no deixa marge al dubte. Samarretes del barça, banderes estelades (quan no s’havia vist ni una en tota la jornada tal i com havien recomanat tots els partits i entitats), parla castellana entre ells i complexió física inconfusible. Apunten coses i marxen per on havien vingut. Ho comentem discretament amb la noia de les CUP. Fa cara de por i això encara em trasbalsa més.  Un grup de bascos arriba a la porta “venimos en coche desde Bilbao para ayudar a la causa, nos vamos a poner en la puerta con vosotros”. Xapurrejo les meves quatre tonteries de sempre en euskera. Portava estona sense somriure i m’ha anat bé. Segueixo animant a la gent, tot i que per dins tinc por. Miro el mòbil i llanço un missatge de tranquilitat a la mare i descobreixo que ella està en una altra escola amb uns veïns amb qui quasi no es coneixia. Estic sorprès de veure com ha pres partit i s’ha polititzat. Això és molt fort! “Pau, quant de temps sense veure’t, estic orgullosa de tu!” em troba una antiga professora de dibuix de l’escola. Em recomforta no sentir-me sol. Em toquen l’esquena per darrere i un home que se’m presenta com a representant de la Generalitat em fa passar dins l’escola, rere el mostrador de la recepció on havia intentat dormir la nit anterior. “Veig que portes tot el dia amb el megàfon i t’he de confiar una informació. Ens han avisat que venen cap aquí i necessito que quan arribi el moment em generis almenys tres minuts de resistència a la porta” “Per amagar les urnes?” “Sí, i les paperetes també. No us diré a ningú on per no comprometre-us. Molta sort”. Pànic. Començava a creure que ens n’havíem sortit. Són les cinc i encara falta molt per tancar l’escola. 20.00 h Cava, molt de cava

Sortim tots de l’escola per deixar que facin el recompte. Respiro i ploro mentre la gent entona Els Segadors a pulmó ple. Estic amb l’Àlex que ha vingut a donar suport a última hora i porta la sudadera amb la portada del disc “En moviment” dels Obrint Pas. Crec que no hauria pogut triar millor indumentària. Surt una dona de l’interior de l’escola i llegeix el resultat. “Hem guanyat, hem votat i ho hem fet entre tots”. Espontàniament apareixen ampolles de cava per tot i ens dutxem els uns als altres. Mai res serà igual a les nostres vides. No som conscients del que hem viscut. Em faig fotografies, m’abraço i em beso amb gent que mai hauria conegut sinó fos per les increïbles trenta hores viscudes al voltant de l’1 d’octubre. ----------------------------------------------------------------- “Quan tot sigui TOT, seré lliure, tan sols si tu ets TU, i TU has d’ésser lliure, Jo seré.” Francesc Bombí-Vilaseca   P. Na. As.

[estermoralesg]

Negra Nit

Com de fosca n'és la teva nit? Què s'hi amaga darrere el teló de les teves parpelles? Mentre la Lluna es vesteix de gala, i dansa entre les estrelles. Quantes són les batalles que en somnis guanyes, que en una altra vida vares perdre? Et dolen els petits racons de l'ànima? Mentre el Sol jau a la vora del llit, i desil.lumina els racons d'aquest planeta. Et fa por la negra foscor de la nit? Se t'encongeix el cor, en pensar ésser el malson d'un somiador? Mentre el llop udola, a la recerca de preses a devorar ferotgement. Alça la mirada, veus les estrelles? Esperes detingudament veure'n una de fugaç? O és la teva nit, massa negra per desdibuixar estrelles?

[joaquimblog]

La Staatsoper bavaresa va estrenar diumenge passat una nova producció de Tannhäuser, amb un insuperable Kirill Petrenko al podi i una nova producció de Romeo Castellucci que no podrem valorar fins que Live Stream de la Staatsoper emeti el proper 9 de juliol la representació amb un repartiment idèntic al que avui comento aquí després d’escoltar la retransmissió radiofònica de  la br-klassik i que suposa el debut en el rol de Klaus Florian Vogt.

L’immens triomfador és, com era d’esperar, la grandiosa i transcendent direcció de Kirill Petrenko que en cada nova aparició davant del podi té la capacitat de guanyar més incondicionals adhesions als seus treballs, treballs que trasbalsen, emocionen i ens donen nous motius per apropar-nos a òperes mil i una vegada escoltades sota noves i  subtils sonoritats, que a banda de dotar el discurs d’un vigor i una arrevolada inspiració de l’orquestra també sap extraure del cantants allò que sempre demano en una representació operística,i és que els cantants es creixen com a un equip i no pas com a u  únic i aïllat divo o diva competint amb la resta. Petrenko els acompanya i els fa créixer.. Tots ells són cantants d’altíssima qualitat, preparació i capacitats tècniques, però integrats  en un concepte global encara tenen més relleu.

Dit això i en una representació d’aquest nivell, em sap greu que Tannhäuser sigui Klaus Florian Vogt, un cantant de lloada musical, que en el seu debut en el rol no va donar la talla vocal i tampoc la musical, ja que en molts moments va desafinar ostensiblement, quelcom que no acostuma a succeir-li. Una vegada més el timbre tan poc heroic, tan poc terrenal, tan poc carnal, tan poc sexual i tan poc pecador va esdevenir el principal handicap per superar l’adequació all rol, un handicap insalvable per dotar-lo de credibilitat, alhora que les infreqüents errades tècniques van fer que el debut, aquesta vegada, fos un desencert. Petrenko i la seva portentosa direcció i concertació tampoc pot fer miracles i no pot dotar de més gruix, caràcter i intensitat a una veu incolora i a un cant tou fins a la flacciditat.

Anja Harteros demostra una vegada més que l’estat vocal actual és pletòric i l’adequació al rol, tant vocal com estilística és absoluta. La seva Elisabeth sembla insuperable, per la seva habitual dolçor però també per la seva  intensitat tràgica, una certa fragilitat que res té a veure amb aquella cantant que fa ben poc em va deixar garratibat amb una Maddalena de Coigny d’impacte. Està en un moment dolç  .

El referencial Wolfram de Christian Gerhaher pot refilar els seus reconeguts i pràcticament inaudibles xiuxiueigs en un tercer acte poc terrenal, gràcies a la complicitat de Petrenko.

La Venus d’Elena Pankratova és la carnalitat  pura, tota ella passió gràcies a una veu carnosa com feia temps que no escoltava, agraciada per la passió orquestral amb la que Petrenko alça el Venusberg però que malauradament no aconsegueixen, ni l’un ni l’altra a fer que el cant a Venus no sobrepassi unes matines montserratines.

Georg Zeppenfeld mostra una autoritat i noblesa d’un Landgraf clàssic i tots els cavallers, habituals de la companyia bavaresa, mostren solidesa en un conjunt sense fissures si no fos per Ralf Lukas, cantant que em costa entendre com està en produccions de relleu.

En qualsevol cas el desencís no seria la paraula més adequada perquè no esperava res diferent, però la gerra d’aigua gèlida prové sobretot perquè el protagonista no dóna la talla i em costa molt acceptar tant si com no, que aquest sigui, com he llegit, el millor tenor actual per a fer aquest rol.. Em nego a aquesta claudicació de principis wagnerians i vocals, perquè els anys m’ha ensenyat com s’ha de cantar i qui ha de cantar aquest rol. Òbviament encara em queden coses per aprendre i no em tanco a res, ni tan sols als mappings ben fets, però per aquí no, no em faran combregar amb rodes de moli,

Escoltant l’escena del Venusberg o el concertant del segon acte (memorable Harteros).no em queda cap dubte que, encara que quedi lleig que ho digui jo mateix, no m’equivoco.

Richard Wagner TANNHÄUSER

Hermann, Landgraf von Thüringen, Georg Zeppenfeld Tannhäuser, Klaus Florian Vogt Wolfram von Eschenbach, Christian Gerhaher Walther von der Vogelweide, Dean Power Biterolf, Peter Lobert Heinrich der Schreiber, Ulrich Reß Reinmar von Zweter, Ralf Lukas Elisabeth, Nichte des Landgrafen, Anja Harteros Venus, Elena Pankratova Ein junger Hirt, Elsa Benoit Vier Edelknaben, Solisten des Tölzer Knabenchors

Bayerisches Staatsorchester Chor der Bayerischen Staatsoper Director del cor: Sören Eckhoff Director musical: Kirill Petrenko

Bayerische Staatsoper, Nationaltheater, Munich 21 de maig de 2017

El més de juliol hi tornarem, insistirem en una producció que estarà més rodada i que en a mi m’agradaria que millorés, ara bé si no passa res que eviti que Vogt assumeixi el rol (no li desitjo cap mal, lògicament, només m’agradaria que tots plegats fessin una seriosa reflexió), dubto que el que avui he dit aquí canvií gaire, si bé més rodatge el tindrà segur.

STAATSOPER DE MUNICH 2016/2017: TANNHÄUSER (Voght-Harteros-Gerhaher-Pankratova-Zeppenfeld;Petrenko) La Staatsoper bavaresa va estrenar diumenge passat una nova producció de Tannhäuser, amb un insuperable…