#vanessa goikoetxea

[elmartillosinmetre]

Mi crítica de Tosca esta noche en el Maestranza.

[joaquimblog]

LICEU 2022/2023: 7 DEATHS OF MARIA CALLAS

Marina Abramović a 7 Deaths of Maria Callas. Foto de David Ruano, gentilesa del Gran Teatre del Liceu. Departament de Premsa La proposta de Marina Abramović  per aquest projecte, ella diu operístic, però caldria dir audiovisual, sobre el dia de la mort de Maria Callas, és interessant, visualment molt atractiva i per a mi, de poc calat operístic. 7 àries, algunes tan poc emblemàtiques en la seva…

[joaquimblog]

TEMPORADA 2019/2020 GRAN TEATRE DEL LICEU: LA CLEMENZA DI TITO.

Si Mozart no hagués mort tan jove, qui sap quina rellevància   hagués acabat tenint La Clemenza di Tito en el seu opus operístic. La seva prematurament injusta mort la situa com la darrera de les òperes estrenades del genial compositor, quan representa com una una mena de mirada al seus primers anys, en lloc d'un treballs d'evolució després de la incommensurable trilogia Dapontiana, però el cas és que la bellíssima Clemenza sembla talment com una aturada abans d'iniciar el que m'agrada suposar que hagués estat una revolució que mai va poder liderar ell. Segurament d'haver viscut més anys el món de la música i l'òpera no hagués estat com el coneixem ara.Desprès de 25 representacions liceístiques precedents, ha tornat aquest títol mozartià a l'escenari de les Rambles i potser perquè tothom en parlava tan bé, per a mi ha suposat una decebedora oportunitat perduda, una altra més d'aquest temporada tan poc motivant fins i tot en els títols que més il·lusionat estava.Gran part del desencís és degut a Philippe Augin, el director musical, que s'ha limitat a fer-ho sonar tot net i polit, però sense cap mena d'intensitat dramàtica, sense cap interès més enllà d'un so acurat i bell, com creient que amb això ja n'hi ha prou per tirar endavant una representació operística, oblidant que l'òpera és teatre hi ha d'explicar una historia que ens ha d'arribar a commoure, no només per la bellesa intrínseca d'unes melodies excelses i d'una sonoritat etèria i cristallina, tot això està molt bé, però no només això, cal més per nop fer que al cap d'una estona tot sonés igual, tant era una ària de Servilia, com de Sesto, tant era un recitatiu com una conjunt, tot igual, tot pla, com deixant que Mozart ens captivés sense posar-hi ànima i malgrat la genialitat del salzburgués també li manca que algú sigui capaç de fer-nos arribar la seva música al cor. Auguin per  ami no ho ha sabut fer. L'orquestra sonava bonica però en sordina, sempre en un incomprensible segon o tercer pla, com amb por de tapar unes veus que tret de Goikoetxea i d'Oustrac no es caracteritzaven per un volum i una projecció gaire generosa. L'orquestra del Liceu cada dia està més en forma, però ara que comença a oferir un so cuidat i una transparència i equilibri de qualitat, amb intervencions solistes de mèrit, és quan és més necessari trobar directors que puguin aportar quelcom més. Mozart després de els revolucionaries aportacions de Gardiner, Harnoncourt i el genial Courrentzis en els darrers anys és quelcom més que el que hem escoltat tediosament al Liceu aquesta tarda de diumenge.Sense un director que donés vida a la narració, als cantants se'ls fa molt més difícil, tot i semblar que el director els ajudava.Estil depurat malgrat les gasives coloratures  i un registre limitat,en la part més aguda és que ha ofert El Tito del tenor alemany d'origen turc, Dovlet Nurgeldiyev. 

Veu notable i forçada en les temibles exigències del rol , amb aguts cridats al primer acte i greus oberts al segon de la soprano basca Vanessa Goicotxea  cantant Vitellia. Veu lleugera i amb un excés de vibrato de la Servilia de la soprano belga Anne-Catherine Gillet. 

Veu generosa, estil acurat i musicalitat sensitiva per la triomfadora de la vetllada, la mezzosoprano Stéphanie d'Oustrac en un Sesto que no em fa oblidar a Vesselina Kasarova en la darrera versió del 2006 al Liceu (dues representacions les va cantar Elina Garanca).

Discreta Lidia Vinyes-Curtis com a Annio, un rol que necessita una mezzosoprano més contundent que ella.Ha cantat amb estil i musicalitat però la seva veu semblava més idònia per a Servilia.   

El motiu per el qual els rols de Publio i Lentulo han anat a càrrec de Matthieu Lécroart i David Greeves en lloc de cantants de la casa, és tan inexplicable com injust.

Discret el Cor del Liceu, perquè aquest és el problema, quan només és el Cor del Liceu sense ajudes externes, els problemes tantes vegades explicats, s'evidencien amb duresa. 

La producció de David McVicar ja va ser comentada en un apunt a In Fernem Land  quan es va estrenar a Aix-en-Provence. No molesta, és clàssica de concepció i d'estètica. No hi ha concessions a la transgressió, ni motius per l'escàndol.  ÉS estèticament comprensible i vàlida per explicar  o més ben dit per no molestar el que diu l'argument original i el que veiem. No és el millor que hem vist de McVicar.

Hi ha més repartiments possibles, amb canvis en els rols de Tito, Vitellia i Sesto, però jo amb aquesta que comento ja n'he tingut ben bé prou.