#septuagenaries

[fieriframes]

[Septuagenaries.]

[universalthaumaturge]

my computer is a septuagenary sickly elderly brazilian man he can NOT handle giving that many boops. i will proceed booping anyways

[bakingsodavolcano]

americana

Each year, as Independence Day rolls around, I unavoidably reflect on my American identity. Growing up in a red county in a blue state, my white, firmly middle-class, baby boomer parents taught me love and respect for the country that had served them. My mother, the daughter of a career navy man, flies an American flag from our front step each July 4th. She drove me through the grounds of the VA each Independence Day to observe their display of veteran flags. I was a Boy Scout, where each meeting began with the Pledge of Allegiance and the Scout Oath, containing the words “On my honor, I will do my best, to do my duty, to God and my country.”

All to say: I am no stranger to patriotism. And yet, each year I am only able to muster a dwindling fraction of that pride for this nation.

Just nights ago, in synchronized shock with thousands of others, I watched the presidential debate. But to me, having become truly politically conscious during the 2016 election (just missing the cutoff to vote by a few weeks), the debate was not a shameful malfunction of a system in disrepair, rather, it perfectly fit within my perception of how the system has always been. I, and many others my age, know no form of American politics without Donald Trump. Without spite, without vitriol, without audacity.

I have not witnessed civil campaigns between candidates who demonstrate respect and courtesy. I have witnessed “grab her by the pussy” and “crooked Hillary.”

I have not witnessed the peaceful transition of power. I have witnessed the sitting president stoke a violent mob to insurrection.

And I am currently witnessing a septuagenary, twice impeached, recently convicted, egomaniac who has never won the popular vote carve his path to the White House for the second time, in his third election, while he calls his shot.

Should I be proud of that?

Should I be proud of the generation of people who will never own their own home or pay off the student loans they took out when they were eighteen, despite making more money than their parents or grandparents ever did. Working jobs with no healthcare, no pension, and no security all while being told “no one wants to work anymore.”

Should I be proud that if my daughter was shot at school or the movies or at work or the mall or at a bar or a concert or in her car or in her bed it might not even make the news?

How can this be the land of the free and the home of the brave if each year I feel less free and more afraid?

So despite the rosy tint my Americana upbringing has taken in my memory, this year I’m not proud at all. I might never be again.

[miquelgeneblog]

Septuagenaris

Miklós Perény, violoncel. Dénes Várjon, piano. L’Auditori, Temporada de Cambra. Dijous 16 d’abril de 2017. Obres de Brahms, Beethoven i Kurtág. 

L’actuació del violoncelista Miklós Perény a la Temporada de Cambra de L’Auditori de Barcelona es sumava a la de dos altres septagenaris il·lustres que en les darreres setmanes han trepitjat diferents escenaris de la ciutat, com són el pianista Stephen Kovacevich amb l’Orquestra Camera Musicae (Palau de la Música) i l’abans tenor ara baríton Plácido Domingo (Gran Teatre del Liceu). Presències destacables que hem d’agrair pel sol fet de poder veure i sentir en directe a autèntiques llegendes de la música clàssica, referents de tantes generacions de músics. Però que també obren un debat, que desperta passions enfrontades, sobre fins quan s’ha de mantenir en actiu un músic. Més enllà del punt fetixista, cal pensar què busquem cadascú de nosaltres quan assistim a un concert. Fugint del relativisme extrem, que no ens durà enlloc, m’atreviria a dir que hi ha dos elements imprescindibles: sentir-nos en contacte o molt aprop de la Bellesa i poder dir que hem aprés alguna cosa. Més enllà d’això, que els mites no aguantin la comparació amb la realitat –cosa que mai faran- no serà el més rellevant. Aquesta és la reflexió que m’assaltava després d’haver presenciat el concert de Perény, llegenda viva del violoncel que, si potser no es troba en la plenitud de les seves forces per a ser la millor versió de si mateix, va oferir un concert que, tot i els seus alts i baixos, em va apropar una mica més a la Bellesa i a la Veritat. 

A l’esport hi ha una màxima que diu que el toc mai es perd. Perény en seria un cas exemplar. La seva tècnica es manté sòlida i neta, especialment a la mà dreta, la qual lliscava per damunt del batedor sense cap dificultat, encertant sempre el lloc on volia deixar caure els dits. El resultat, un atac precís i una afinació impoluta. La mà dreta també feia el que sabia fer, però en aquest cas es trobava a faltar capacitat per a generar so. Un bon amic amb qui compartia l’audició, violoncelista experimentat, m’explicava que el seu ús de l’arc era molt particular: n’utilitzava molt poc i concentrava molta energia en cada punt. Per al meu gust, l’hi va faltar. 

Així les coses, la Sonata per a violoncel i piano op. 38 de Johannes Brahms amb què el duo obrí el concert resultà opaca per la manca de profunditat en el so del violoncel. Tot i que el pianista intentava mantenir-se en un segon pla, en els moments que requerien més intensitat no tenia més remei que engolir l’insuficient volum del seu so. El fraseig també es va veure afectat per l’ús poc fluïd de l’arc, i va resultar quadrat i mecànic a estones. 

El duo es va sentir més còmode en l’entorn recollit que van triar per a interpretar les 7 variacions per a violoncel i piano WoO 46 de Ludwig van Beethoven. L’obra exigeix un major protagonisme del piano, que Várjon va assumir sense dificultats, mostrant-se com un pianista digitalment sòlid i amb un so net i brillant. La concepció austera de la mètrica -adornada només per algun ritardando a final de frase- i de la dinàmica –variant-la sempre cap a menys-, va ser un terreny més propici per a la sonoritat de Perény. 

El duet tancava la primera part i obria la segona amb música de György Kurtág. Primer va ser Várjon a piano sol que, interpretant Signes, jocs i missatges, es va revelar com un pianista enorme, de so ample i amb un gran domini de la ressonància del piano. Dominà la frase amb gestos potents i agressius i la direccionà amb gust i criteri, generant tensió i distensió i, amb elles, interés dins d’un esdevenir fluïd i elàstic, en el qual aturava el temps i el tornava a llençar cap endavant com si es tractés d’un joc. 

Després va ser el torn d’escoltar Perény en solitari qui, amb un so encara petit, va mostrar un fraseig molt més rodó i polit en el registre dinàmic reduït i va donar, ara sí, una lliçó de control de pes, de modelatge tímbric i traçat del fraseig a Shadows, l’últim dels deu moviments de Signes, jocs i missatges. Sublim. 

Per a concloure el concert, el duo es reservava la Sonata per a violoncel i piano op. 99 del matiex Brahms. Una obra que encaixa molt millor amb els recursos del conjunt que la seva predecessora, i en la qual els músics es van sentir més còmodes: des del principi el fraseig va ser més fluïd i hi va haver més relació entre tots dos. En el segon moviment per fi Perény es va fer l’amo del discurs i el va conduir en dinàmiques intermitges: so ple i ressonant, fraseig estable i rodó, bon contrast dinàmic, bon equilibri de so entre violoncel i piano i un joc mètric subtil però molt efectiu. I el tercer moviment, tot i la manca de força en alguns passatges, va ser explosiu en el caminar i en la profunditat de so, que Perény va trobar al taló del seu arc.

Publicat a RMC: http://www.revistamusical.cat/septuagenaris/