#saludava | Explore Tumblr posts and blogs

malsonsialtreshistories · 4 years ago

Text

Flashback: Morts vivents (14-9-2019)

Un dia, estava al cine veient una pel·lícula de zombis quan uns crits em van despertar d’una becaina deguda al cansament. Quan mires aquest tipus de film no et sorprenen els crits d’altres espectadors, fins i tot amb la sala pràcticament buida. El que sí em va sorprendre va ser la noia de les crispetes llançant-se sobre l’espectador de sis seients més enllà. Quan em vaig adonar que no era broma, vaig sortir corrents per la sortida d’emergència.

Un cop al carrer em vaig adonar de la situació: cadàvers amb roba mortuòria d’altres èpoques i de l’actual empaitaven als vius per menjar-se’ls. No és una escena gaire agradable en el cinema, on la sang és falsa i els budells llonganisses però, quan et trobes immers en aquesta situació, el primer impuls que tens és vomitar.

Els morts vivents estaven entretinguts amb els òrgans interns d’una parella d’ancians i no es van adonar que hi era. El problema amb aquests monstres no és precisament la seva perspicàcia, ja que tenen el cervell podrit, ni la seva velocitat, ja que tenen els quàdriceps podrits, sinó que són molts. Milions de cadàvers enterrats a cementiris de tot el món i la gent a la que puguessin matar després d’emergir de les seves tombes: treballadors dels cementiris, assistents a un funeral que no guanyen per a disgustos, desprevinguts que passaven pel carrer…

Precisament, ja me n’havia oblidat dels meus amiguets del cinema; gràcies, en part, a la necessitat de vomitar; quan la porta del cinema es va obrir lentament darrere meu. En girar-me, vaig veure al pobre home de la butaca del costat sagnant per l’espatlla. Els ulls vermells tenien la mirada perduda. Va voler venir cap a mi però va relliscar amb la bassa de vòmit i va caure a terra i es va arrossegar cap a mi.

Llavors vaig córrer, sense pensar a on anava, simplement per fugir d’aquella fastigosa imatge. Cap ésser en estat de descomposició pot enxampar-te si corres prou. Devia haver corregut un parell d’illes de cases entre aquella massa de cossos famolencs i gent desesperada, quan em vaig adonar que era gairebé davant de casa meva.

De sobte, un camió de benzina descontrolat va bolcar i el seu contingut es va estendre per tot el carrer. Un geni va tenir la brillant ocurrència d’apropar-hi l’encenedor per desfer-se dels zombies que el perseguien, sense tenir en compte (òbviament) que la benzina que encara hi havia dins el camió podia explotar. En veure’l em vaig llençar per una finestra de la planta baixa afortunadament oberta i em vaig fer una bola.

L’explosió no em va matar, però les orelles em xiulaven d’una manera horrorosa. No podia sentir res.

Així que em vaig recuperar del xoc, vaig mirar per la finestra: mentre els que agonitzaven corrien encesos en flames i proferien crits de dolor, els morts vivents continuaven caminant impassibles, aliens a la seva pròpia consumició. Tot i que estava cagat des que havia sortit del multicine, aquests ja no em preocupaven perquè no durarien gaire. Els que em preocupaven eren els que venien atrets pel pet.

De totes direccions sorgien cadàvers caminant lentament cap a l’indret de l’explosió. Vaig girar-me cap a l’interior de l’habitació on havia saltat i vaig haver de fer un bot davant l’esgarrifosa escena que hem vaig trobar: un tros de metall s’havia clavat al cap del veí de la planta baixa, que anava a tancar la finestra. No el coneixia gaire, però sempre saludava. Les ganes de vomitar van tornar però ja no tenia res a l’estómac.

Vaig pujar les escales cap al meu pis corrents per no haver de pensar en el crani mutilat d’aquell home. No podia ser real, no podia estar passant, em deia a mi mateix.

Al replà del segon pis, em vaig trobar la família que viu a la primera porta barallant-se amb un grup de cadàvers de militars enterrats amb uniforme de gala. Em cridaven ”Ajuda!”, però jo amb prou feines em vaig poder desfer d’un dels zombis que em va mossegar al braç, empenyent-lo contra ells, i vaig pujar cap al tercer i últim pis, on em vaig tancar a casa amb pany i clau. Fins i tot vaig provar de posar un moble davant la porta però em vaig adonar que ho estava omplint tot de sang. Amb la boca podrida d’aquell zombi, se m’infectaria la ferida de seguida, si no em dessagnava abans. De fet, crec que em vaig desmaiar per la pèrdua de sang.

from Blogger https://ift.tt/2ZJBr02 via IFTTT

#IFTTT #Blogger

0 notes

jbenetcastillo · 5 years ago

Text

L’excursió que estava prevista per ahir, ha estat avui. Canvi de plans. No passa res… A les vacances un ha d’adaptar-se als ritmes i si no has tingut una bona nit i calia llevar-se d’hora i no ha estat possible, doncs “demà serà un altre dia…”. Així que ahir va ser un dia de bany tranquil al matí, visita a Kalamata a la tarda i de tornada visitar, desviant-me en el darrer moment de la carretera principal, en un impuls sobtat, cap al poble de Tseria. La raó? Uns dies abans havia estat dinant amb la Romy i l’Alfred una peculiar parella que vaig conèixer l’any passat i que en el transcurs del dinar em van dir que les cases que es veien mñés amunt del lloc on nosaltres erem, era el poble en qüestió i que era el poble més alt de la regió. I mentre conduia en direcció a Kardamyli, el nom de Tseria aparegué en una desviació, que vaig agafar sense previ avís. Cinc quilòmetres de carretera amunt viratge rere viratge per arribar a un poble que està a 562 metres d’alçada i en que un cop hi arribes amb prou feines hi passa un cotxe pel seu carrer principal amb cases de pedra a banda i banda. Com vaig poder i amb dubtes sobre si podria tornar enrera (les cares dels nadius no presagiaven res massa bo…) vaig acabar per deixar el cotxe a un lloc segur. Aleshores vaig poder paseejar per aquell petit i agradable poble on el Boreas (l’antic Voras) en el seu recorregut per la serralada del Taygetos fa l’ambient molt agradable. Les vistes del Golf de Messènia des de allà eren espectaculars i no decepcionaven. Jo saludava a la gent amb el “Yasas” pertinent (o això em pensava jo) i ells em contestaven amb el que semblava que era més adient per les hores de la tarda en que ens trobàvem: Kalispera. Els nens jugaven a la plaça de l’esglèsia del poble a bàsquet. Suposo que jugar a futbol a un poble on tot fa baixada deu ser poc menys que una fantasia asiàtica…

El cas és que després d’una estona passejant ifent fotografies de les impressionants muntanyes del Taygetos i pensant en quins animals habitarien aquelles muntanyes que separen les terres de Messènia de les de Lacònia, vaig decidir tornar que aviat es faria fosc i que més valia acabar de refer el camí de tornada que avui seria un dia intens.

I així ha estat. Sortir de casa ben d’hora permet sempre veure les coses de forma diferent. Els llocs no són els mateixos amb llums diferents. La bellesa de la llum de l’Àtica (Atikos Fos) que embolcalla entre d’altres a la ciutat d’Atenes a un moment determinat de la tarda no és la mateixa que si decideixes veure la ciutat de bon matí. No són el mateix i no sé massa si les guies les expliquen aquestes coses perquè no acostumo a utilitzar-ne des de fa temps.

He sortit des de Kardamyli amb el cotxe en direcció al Cap Matapán. És el punt peninsular més al sud de Grècia. He passat per Areòpoli, la primera ciutat que es revoltà contra la presència turca a principis del segle XIX i per una gran quantitat de poblets, uns de muntanya i uns altres de costa, tots amb els seus encants. He passat per la imponent Vathia amb les seves espectaculars cases-torres defensives i que són un símbol de Mani (una terra que es va haver de defensar de l’amenaça dels pirates al llarg de la seva història), he vist un paisatge cada vegada més àrid, cada cop més pelat i més bell en el contrast amb les aigües que el llepen contínuament. I al final després de dues hores amunt i avall, a dreta i esquerra, he arribat al cap Thenaros. Allà ja hi vaig arribar l’any passat, però no havia fet encara l’excursió fins a la punta del far de Cap Matapán. No és excursió exigent aparentment però (i aquesta és la raó també d’haver d’arribar-hi d’hora) si un no vol acabar abans d’hora a les portes de la cova d’entrada a l’Hades, que és allà mateix, ha d’intentar abstenir-se de fer el recorregut en les hores més centrals. L’aridesa del paisatge no dona marge al refugi. Ha estat agradable pel paisatge però exigent. El camí, no donava descans amb les seves pedres punxegudes i afilades esperant a la víctima apropiada, la caiguda cap al costat equivocat, acaba al mar i no volgueu saber com. Així que, sí. Hi he arribat. Suat però amb l’alegria de qui arriba a un objectiu que s’havia proposat. El paisatge era brutal però he decidit no entretenir-me massa perquè ja eren quarts de dotze i el sol apretava molt. A la tornada, m’he creuat amb altres persones que havien decidit fer el mateix camí però sense ser tan matiners. Ens hem saludat, educadament però jo somreia perquè jo ja era de tornada i m’esperava un bany reparador al mateix lloc de l’any passat. En aquella petita cala, on tan sols hi havia dos o tres barquetes que semblaven suspeses en l’aire per la claror de les seves aigües, m’he posat el banyador i he entrat a l’aigua ràpidament. Per un moment, i com que no hi havia ningú i tampoc hi havia res que fes preveure que hi arribés ningú, he tingut la temptació de banyar-me nu però al darrer moment (a la península de Mani això del nudisme no es porta massa) he posat seny i me l’he posat. Menys mal… Al tombant de la caleta, en una regirada que no es veia des de on jo era, mare i fill, francesos, i perfectament vestits, sense sucumbir a la temptació de l’aigua perquè ells anaven vestits del Decathon per l’aventura, i em miraven amb cara d’enveja continguda mentre jo em submergia amb la gràcia marina de les nereides…

Després del bany reparador he decidit refer el camí per anar cap a Gerolimenas un dels poblets de costa que havia deixat enrera una estona abans. L’emplaçament brutal, en una badia, un petit port, però al costat de boniques cases que donaven directament al mar, edificis per albergar turistes, que sospito que mai han arribat en grans quantitats. M’he allunyat i he anat a buscar un lloc on dinar. No tenia ni idea de quin escollir així que l’últim de tots, el més allunyat, que tenia la gràcia de tenir una petita platgeta de pedres al seu davant. Una amanida grega, tomàquets farcits d’arròs, i sardines a la brasa. Bo i bé de preu. La sorpresa agradable, en anar a cridar l’atenció a la gent del restaurant de que feia una estona que era allà i ningú em servia, m’he trobat amb un cartell a la porta que en anglès deia “L’escriptor anglès Patrick Leigh Fermor es va allotjar aquí durant el seu viatge de descoberta de Mani i ens va fer aparèixer a la seva obra”. He somrigut. No podia haver estat d’una altra manera. Quan he tornat al meu lloc a la terrassa i mentre esperava que prenguessin nota de la comanda, he obert la meva bossa i he tret el seu llibre “Mani” i he buscat què deia de Gerolimenas. I si, és cert, l’establiment, potser en aquella època devia de ser l’únic del lloc, apareixia allà. Sense el nom, parlant dels mariners que prenien vi, de les històries que en Paddy recollia. I aquella petita tonteria m’ha fet sentir bé. Molt bé, de fet. Tant és així que al final del dinar, sense haver pagat encara, he deixat les meves coses allà, he baixat a la platgeta i m’he ficat a l’aigua per celebrar que era exactament al lloc on jo volia ser.

#gallery-0-5 { margin: auto; } #gallery-0-5 .gallery-item { float: left; margin-top: 10px; text-align: center; width: 33%; } #gallery-0-5 img { border: 2px solid #cfcfcf; } #gallery-0-5 .gallery-caption { margin-left: 0; } /* see gallery_shortcode() in wp-includes/media.php */

De començar al poble més alt i acabar a Gerolimenas. L'excursió que estava prevista per ahir, ha estat avui. Canvi de plans. No passa res... A les vacances un ha d'adaptar-se als ritmes i si no has tingut una bona nit i calia llevar-se d'hora i no ha estat possible, doncs "demà serà un altre dia...".

#Hades

0 notes

art-neutre · 6 years ago

Text

Presentació del llibre «Sis nits d’agost» sobre en Xirinacs a Igualada i Lleida | 24 i 29 maig

Llibre: Sis nits d’agost

Jordi Lara

El Centre d’Estudis Joan Bardina informa de les presentacions a Igualada i a Lleida del llibre «Sis nits d’agost» de l’escriptor Jordi Lara, presentacions que es faran els dies 24 i 29 de maig del 2019 respectivament. Aquest llibre és una aproximació als darrers sis dies de Lluís Maria Xirinacs.

24-5-2019. Presentació del llibre «Sis nits d’agost» a Igualada. 29-5-2019. Presentació del llibre «Sis nits d’agost» a Lleida.

El sis d’agost de 2007 un home va sortir de Barcelona i va pujar a la muntanya per morir-hi sol. Aquell mateix dia complia setanta-cinc anys; es deia Lluís Maria Xirinacs i tenia una llarga trajectòria pública com a lluitador per les llibertats i filòsof pacifista. ¿Per què ho va fer? ¿Era un suïcidi o era una altra cosa? Sis nits d’agost és la història d’aquella mort volguda, singular, misteriosa. La revelació de com va ser preparada escrupolosament i com va afectar tantes persones, i l’aventura d’un escriptor per esbrinar el sentit d’una acció com aquella. Una novel·la apassionant que ens convida a una reflexió moral i universal sobre allò que ens interroga a tots: la mort, la llibertat individual o el compromís col·lectiu. El vespre del diumenge cinc d’agost del 2007, quan la senyora Remei va veure llum a la cuina del veí del tercer, no podia saber que l’home ja feia almenys dos dies que dejunava i tenia altra feina que fer-se el sopar. Ella era una septuagenària desvagada i observadora, més per avorriment que per tafaneria li endevinava el tragí domèstic pels llums del celobert; ell era un veí tan reservat que mai no necessitava re i la saludava amb la correcció justa quan ensopegaven en l’estretor de l’escala. Xirinacs ho preparava tot a consciència, i el més probable és que dediqués aquell vespre a acabar d’endreçar un piset de quaranta metres quadrats que era més una cel·la ben aprofitada que una llar.

Més informació

https://1.bp.blogspot.com/-I6dAs9IXr1Y/XOfLmPbB1bI/AAAAAAAASuk/QwgitYyG1vc-BuMPMSvtisUuEyp0cIaSACLcBGAs/s640/Lluis-Maria-Xirinacs-intervenint-persones_1849025157_46131515_1500x1027.jpg http://www.artneutre.net/2019/05/presentacio-del-llibre-sis-nits-dagost-sobre-xirinacs-igualada-lleida.html #Art #Catalunya #Barcelona #PaisValencià #Balears #Andorra #Occitània #Alguer #AgendArt #Valencia #Palma

#Blogger #Barcelona #Catalunya #Entitats #Llibres i revistes d'art #Publicacions

0 notes