#pierre la roux

[sh0esuke]

" Mordant "

𝗠𝗲𝘁 𝗲𝗻 𝘀𝗰𝗲̀𝗻𝗲 : Eustass Captain Kid.

𝗥𝗲́𝘀𝘂𝗺𝗲́ : Kid était têtu, il était le genre de pirate à ne rien laisser sur son passage, juste parce que ça lui plaisait de briser des vies et de dépouiller de pauvre innocents. À ses yeux, c'était ça la piraterie. Lorsqu'il désirait s'emparer de quelque chose, il ne reculait devant rien, il se servait. Kid avait les mains pleines, l'égo boosté. Cependant, s'emparer d'objets et s'emparer d'une femme étaient deux choses bien différentes et ça, il le compris lorsqu'il fit face à une chose qu'il n'eût pas convoité depuis bien longtemps. Elle n'était pas seulement sublime, elle était puissante. Sa férocité et force brute n'avaient rien à envier à la sienne. Dès que Kid croisa son regard, il le sut : il la voulait. Qu'elle le veuille ou non, elle serait sienne.

𝗔𝘃𝗲𝗿����𝗶𝘀𝘀𝗲𝗺𝗲𝗻𝘁 : violence.

ENG : PLEASE DO NOT STEAL MY WORKS.If you want to translate it, ask me first then we can talk about it. If you want to find me on Wattpad or AO3, my accounts are in my bio, these are the ONLY ONES i have. FR : MERCI DE NE PAS VOLER MES OS.Si vous avez envie de les traduire, merci de me demander la permission avant. Si vous voulez me retrouver sur Wattpad ou AO3, j'ai des liens dans ma bio, ce sont mes SEULS comptes.

𝙽𝚘𝚖𝚋𝚛𝚎 𝚍𝚎 𝚖𝚘𝚝𝚜 : 𝟏,𝟕𝟎𝟑.

Commentaires, likes et reblogues super appréciés. Tout type de soutien l'est, merci beaucoup !! <33

Un boucan diabolique retentissait sur l'île. Il était infernal. Le sol se brisait, il se fissurait, craquelait et cédait sous l'impact apporté. La mer au alentour s'agitait, elle ricochait contre la pierre autour de l'île, giclait sur les arbres, la verdures et le reste d'oiseaux prenant la fuite. D'immenses vagues secouaient le Victoria Punk amarré, elles manquaient de le faire chavirer à plusieurs reprises. C'en était cauchemardesque. Et alors que le ciel se couvrait de nuages d'un grisâtre inquiétant, l'électricité dans l'air ne tardait pas à donner naissance à des orages. Un rire retentissait soudainement. Il était d'un diabolique incomparable. C'était un ricanement, un cracha au visage des cieux eux-mêmes. Un rire moqueur, capable d'attiser la colère de la plus douce des âmes. Ce rire retentissait dans les quatre coins de la petite île, il faisait écho dans l'air et, l'instant suivant, un éclair s'abattait au bord de la plage.

La jeune femme avançait dans tout ce chaos; sa chevelure secouée par la bourrasque de vent, son immense hache à la main, vêtue uniquement d'un body d'un blanc tâché par le sang et la terre, ainsi qu'une longue paire de bottes à talons remontant jusqu'au haut de ses cuisses d'un blanc similaire. Elle avançait de manière nonchalante, un sourire séducteur sur le coin de la bouche tandis que son regard tirait des éclairs en direction de son adversaire.

« Eustass Kid, tu n'as aucune chance contre moi. » déclara-t-elle. « Abandonne donc, personne ne t'en tiendra rigueur. »

Kid attirait de la ferraille à lui. Dans un sourire carnassier, il ramassait les armes laissées par ses hommes et hissait le tout dans les airs. Tel un nuage de mauvais augure les surplombant, il grossissait, grinçait et penchait en leur direction. Kid tenta de se saisir de la hache de la demoiselle, néanmoins, la poigne inhumaine qu'elle exerçait dessus l'en empêcha. Elle en faisait même craqueler le manche en bois. Il se contenta alors du monstrueux amas de ferrailles perché au dessus de sa tête.

« Approche un peu, ma jolie. On va voir qui repartira la queue entre les jambes. » il la taquina.

La jeune femme rit de nouveau.

Elle enjambait les nombreux cadavres sur son chemin. Lorsqu'elle ne put en éviter certain elle se contentait alors simplement de les user afin de se hausser et de toiser le roux. Plantant l'aiguille de son talon dans leur chair et brisant leur cage thoracique, elle n'y fit guère attention. Elle avançait à un rythme parfaitement exécuté, sans aucune once d'hésitation dans le sang. Et tandis qu'une averse colossale s'abattit sur l'île, trempant brusquement son entièreté, la jeune femme avait pointé le tranchant de sa hache en direction du pirate. La pluie la nettoyait, peu importait si elle était ensanglantée. Son body ainsi sur ses chaussures de cuir, ne purent y échapper.

« En garde. »

Kid éclatait de rire. L'instant suivant, il noyait la guerrière sous un océan de ferrailles, le sien. Brusquement, son bras s'était abattu et elle avait disparu de son champs de vision, malgré la lourdeur de tous ces boulets de canon, ces armes, ces poignards, ces arbalètes, il n'eu aucun mal à la prendre par surprise. Le métal et le bois grinçaient sous la pluie, et l'obscurité dans laquelle les deux combattants étaient plongés n'était brièvement éclairée que par les quelques éclairs apparaissant ici et là lors de rares occasions. C'en était apocalyptique. Kid en prenait un plaisir malsain, et tandis qu'il voyait la jeune femme sortir de sa tombe, il sentait son sourire carnassier s'agrandir. À main nue, son arme abandonnée à même le sol à ses côtés, elle avait attrapé l'extrémité du nuage de ferraille pour le réduire à l'état de poussière. La force dont elle fit preuve en faisait trembler l'air. L'espace d'une seconde, la pluie cessa même de tomber, avant de brutalement s'abattre de nouveau.

La guerrière rattrapait sa hache et avançait jusqu'à Kid. Elle utilisait le cadavre du nuage de métaux pour prendre en hauteur. Sa vitesse ne cessait de prendre en grandeur. Une fois suffisamment proche du roux, la demoiselle sauta dans les airs, elle fit brusquement retomber sa hache dans sa direction et son corps suivit la cadence. À l'œil nu, il aurait été presque impossible de l'apercevoir, la vitesse dont elle faisait preuve dépassait l'entendement. Voilà pourquoi Kid ne fit pas usage de sa vue, mais plutôt de son instinct pour, à la dernière seconde, éviter de près son assaut.

« Bordel ! Fais chier. »

Le capitaine du Victoria Punk ne put cependant pas éviter les dégâts que l'impact causa. Il en fut propulsé en arrière et son dos heurta violemment un roc à une vingtaine de mètres. Le temps de cligner des yeux, du sang tachait déjà ses paupières et sa vue se troublait. Kid geint. Il observait une silhouette trouble s'approcher de lui. Camouflée par un épais nuage de poussière et avançant dans un rythme sinistre, menaçant, la guerrière revenait à la charge. Toujours armée de sa hache, sur laquelle elle raffermissait sa prise, proche de sa cuisse, elle jetait un regard accusateur en direction du pirate.

« Abandonne, Eustass Kid. Tu n'es pas de taille face à moi. » elle insista. « Tu vas finir par mourir. »

Elle le surplombait. Postée droit devant lui, entre ses jambes écartées, et les sourcils haussés, elle le toisait. D'un air hautain elle admirait la façon dont Kid respirait et saignait. Il inspirait et expirait bruyamment, sa poitrine secouée violemment et ses bras étendus le long de son corps. Lorsqu'il jeta un coup d'œil au ciel pleureur, il ne put s'empêcher de rire.

« Je suppose que je pourrai jamais te battre, hein ? » murmura-t-il.

Ma race est supérieure, nous avons été façonnés par les Dieux eux-mêmes. Si je perdais face à toi, cela tiendrait du miracle. Voilà ce qu'elle désirait répondre. Du plus profond de son cœur, par pur vantardise et fierté.

Elle se retint cependant. À la place, elle plaçait le tranchant de sa hache sous sa gorge et s'accroupissait face à lui. Kid la regardait faire en agonisant.

« Tu abandonnes, alors ? »

Kid grognait.

« Plutôt mourir. » cracha-t-il.

Il se saisit brusquement du manche de la hache et, à l'aide de ses pouvoirs du fruit du démon, devança la guerrière. Elle lui glissait des mains. Kid en profitait pour se relever, sur son genoux, et fracassait dans un geste d'une violence inouïe le tranchant de la lame contre sa gorge. Une vaine tentative de la décapiter, d'en finir en un seul coup. De mettre fin au cauchemar. Les yeux de Kid s'écarquillaient le moment où il se rendit compte que la guerrière s'en sortait indemne. Pas une seule égratignure. Sa peau restait aussi parfaite et resplendissante qu'au départ, c'était comme si elle n'avait été que spectatrice de ce combat. Elle se contentait d'observer Kid avec des yeux incrédules, surprise par sa détermination. Depuis tout ce temps, il aurait pourtant dû se rendre compte que rien, ni personne, n'était en mesure de la tuer. Sa peau résistait à tout. Elle était invincible.

« Bien tenté. » articula la guerrière d'une voix quelque peu rouillée. « Tu m'excuseras, je te le reprends. »

Ses doigts s'enroulaient auront du manche de son arme. Elle l'arrachait des mains de Kid sans aucun mal, sans aucune once de résistance de son côté. Il lui obéissait docilement, presque effrayé à l'idée de s'attirer ses foudres. La jeune femme raffermissait une prise des plus possessive sur sa hache. Elle faisait face au visage de Kid. Leur proximité la frappa à l'instant même. Il n'était qu'à quelques centimètres d'elle, après avoir tenté de l'égorger. Le roux était ivre d'adrénaline, il respirait bruyamment et saignait à grosses gouttes. Ses yeux étaient exagérément dilatés. Il était dirigé par ce besoin malsain, sanglant : il avait besoin de toujours plus.

« Rejoins mon équipage. »

La jeune femme grimaçait.

« Jamais de la vie, plutôt mourir. »

Kid attira rapidement à lui un sabre dont il fit glisser le tranchant contre la hanche de la guerrière. Elle avait tenté de l'attaquer brusquement, tandis que lui avait riposté bien avant. L'arme de Kid voltigea sans mal hors du champ de bataille, il n'était pas en mesure de résister voire de contrer la force de l'arme de prédilection de la demoiselle ainsi que sa force brute. Cela ne l'empêcha tout de même pas de continuer à contrer les attaques monstrueuses de la jolie créature face à lui. Et peu importait si cela faisait des heures qu'ils étaient ici, que son corps criait à l'aide ; il n'en avait jamais assez.

« Si je te casse assez la gueule, peut-être que tu finiras par accepter. » conclut Kid. « Allons-y, dans ce cas. C'est pas un petit échauffement qui va me faire peur. » se vanta-t-il.

Un éclair tomba soudainement. Non loin de là, il déchira un endroit où les cadavres de pirates n'avaient pas encore recouvert la verdure. Cela ne les empêcha toutefois pas d'en subir de légères brûlures. Le bruit sec et horrifiant de la foudre fit trépigner Kid d'impatience. Sa lumière d'un blanc éblouissant jaillissait sur le côté droit de son visage, illuminant ainsi l'expression amusée encrée sur sa peau. L'espace d'un instant, la jeune femme se figeait sur place. Elle admirait Kid, sa splendeur, son visage si rugueux à la peau ensanglantée, blessée, et ne su trouver la force de se mouver. Lorsqu'elle reprenait ses esprits, il avait déjà regroupé des cadavres de ferrailles abandonnés ici et là par sa précédente défaite. Il reconstruisait un imposant nuage d'armes, persuadé qu'à l'usure, la guerrière finirait par céder, comme si elle était celle à bout de souffle, celle blessée et celle recouverte de son propre sang.

Kid en était convaincu ; elle se joindrait à son équipage. Qu'elle le veuille ou non, elle faisait déjà partie des pirates du roux. Il pouvait déjà se voir à ses côtés, pillant villes et royaumes, arrachant la vie aux innocents et torturant les méritants. Et elle le savait. Elle se voyait elle aussi à ses côtés, elle se voyait mourir pour son capitaine. Elle n'était juste pas encore prête à l'avouer.

[professeur-stump]

Jamais tranquille

2299. « Ce cheval ne tient plus dans le cadre », Bruno Latour (Bruno Latour, « Ce cheval ne tient plus dans le cadre », ou les nouveaux avatars de l’analogisme, 2018) dans (Geremia Cometti, Pierre Le Roux, Tiziana Manicone, Nastassja Martin, Au seuil de la forêt, livre d’hommage à Philippe Descola, L'anthropologue de la nature) (Tautem, 2019)

⌘ pdf ⌘

[bobmorane]

« Exister, c’est combattre ce qui me nie. Être rebelle, ce n’est pas collectionner des livres impies, rêver de complots fantasmagoriques ou de maquis dans les Cévennes. C’est être à soi-même sa propre norme. S’en tenir à soi quoi qu’il en coûte. Veiller à ne jamais guérir de sa jeunesse. Préférer se mettre tout le monde à dos que se mettre à plat ventre. Pratiquer aussi en corsaire et sans vergogne le droit de prise. Piller dans l’époque tout ce que l’on peut convertir à sa norme, sans s’arrêter sur les apparences. Dans les revers, ne jamais se poser la question de l’inutilité d’un combat perdu. »

Dominique Venner Le Cœur rebelle, Les Belles Lettres, 1994, réédition Pierre-Guillaume de Roux, 2014

[locke-writes]

2k Writing Challenge

Sign Ups Open: March 24th, 2023

Sign Ups Close: April 25th, 2023

Writings Due: July 15th, 2023 (can be posted before the due date)

Rules:

Send an ask letting me know that you’re joining

Let me know the character that you are writing for. Must be a character I am familiar with so feel free to ask ahead of time if you are unsure you will be able to write for characters I know

Choose between 1-3 prompts from the below indicating whether they are dialogue or song prompts. You may mix and match between the two (ie. 1 song prompt + 1 dialogue prompt). I’ll then put your url next to the prompt/s you’ve chosen so you can reference this post.

There is no minimum or maximum word count

AUs are more than welcome, just let me know if you’re planning an AU

Make sure to include trigger warnings in your post if they’re needed

Tag Me and DM me a link if I don’t like the post within 24 hours of it being up. Sometimes tumblr is fickle and doesn’t like to notify me of being tagged

You may sign up to write more than one thing however you can’t use the same prompts (ie. if you sign up to write X character with song prompt 3, you can’t use that prompt if you want to write Y character)

Additional questions can be sent through the inbox. Prompts are below

Song Prompts:

Boris - Lo-Fang

People Watching - Conan Gray

If I Get High - Nothing But Thieves

Fair - The Amazing Devil

Saint Bernard - Lincoln

And She Was - Talking Heads

Bulletproof - La Roux

Pierre - Ryn Weaver

Washing Machine Heart - Mitski

brutal - Olivia Rodrigo

Fast Car - Tracy Chapman

Jessie’s Girl - Rick Springfield

Happier Than Ever - Billie Eilish ( @nekoannie-chan / Steve Rogers )

Vienna - Billy Joel

Come Along - Cosmo Sheldrake

Kiss Me - Sixpence None the Richer

Seventeen - MARINA

Sofia - Clairo

Your Stupid Face - Kaden MacKay

Toxic - Britney Spears

All These Things That I’ve Done - The Killers

Movement - Hozier

Motion Sickness - Phoebe Bridgers

End of Beginning - Djo

Liability - Lorde

Little Lion Man - Mumford & Sons

bad idea! - girl in red

The Adults Are Talking - The Strokes

Just Like Heaven - The Cure

9 Crimes - Damien Rice

Dialogue Prompts

“I couldn’t stop loving you, even if I tried. And I did try for some time. But it didn’t work.

“We all have secrets, don’t we”

“After all you’ve done, how can I trust you?”

“I trust you. I just don’t trust them.” ( @nekoannie-chan / Steve Rogers)

“You’re the only person I would do this for”

“I know this isn’t what you want to hear”

“What are you doing with that knife?”

“I think you need a hug”

“I smell something burning. Are you sure you don’t need help?”

“Don’t worry, you’re safe with me”

“Didn’t I tell you to bring a jacket?”

“No! You are not getting me sick!”

“Can I kiss you?”

“Excuse me, that joke was terrible”

“Let me get the first aid kit again”

“You aren’t dying, you just stubbed your toe”

“Who made you cry and where can I find them?”

“Go to bed, you need sleep.”

“It’s not breaking and entering if I have a key”

“Can’t believe I let you drag me into this” ( @kjs-s / Foggy Nelson)

“If the sun isn’t up, then I am not up”

“Trust me it looks worse than it is”

“Act like we’re dating, I see my ex” ( @kjs-s / Foggy Nelson)

“It’s always going to be you”

“Please don’t set off the fire alarm again”

“Are you sure this is a good idea?”

“No way, you’re taking a break and that’s final”

“You take care of everyone but who takes care of you”

“We promised not to tell that story to anyone”

“Stay there, I’m on my way”

[de-gueules-au-lion-d-or]

Quand on étudie aujourd’hui cette sombre période de 1962, on est frappé de la glaciale indifférence des élites françaises, qu’elles soient gouvernementales, administratives, sociales ou intellectuelles. Indifférence sèche devant la souffrance, le désespoir de centaine de milliers de pauvres gens dépossédés, chassés de chez eux dans la lueur des incendies, sous les hurlements de foules hystériques, abattus parfois, ou pire encore enlevés avec ce que cela signifie d’horreurs monstrueuses ; femmes françaises transformées en gibier sexuel dans les camps du FLN, hommes français humiliés dans leur chair, mutilés vifs, torturés à mort, sans que personne au monde ne vienne les défendre ou les venger.

Le Cœur Rebelle (1994), Dominique Venner, éd. Pierre-Guillaume De Roux, 2014 (ISBN 978-2-36371-098-7), p. 85,86.

[impetuous-impulse]

«Beausoleil»

Slowly working through the Victor biographies. Below are two excerpts related to the genesis of his nickname, though much is guesswork and speculation. I have put the original French first and the English translation below; all translation errors are mine.

Le 16 octobre 1781, Claude Perrin est définitivement porté sur le rôle du régiment en qualité de canonnier, dans la compagnie Savournin. Il a presque les dix-sept ans requis. Entrer dans l’armée équivaut à quitter sa famille, pour en adopter un autre. Un soldat gagne 6 sous et 4 deniers par jour et un tambour 9 sous et 4 deniers, autant qu’un caporal: déjà, la transmission de l’information l’emporte. Chacun à l’armée, à defaut de grade, gagne un surnom. Celui de Claude Perrin le suivra toute sa carrière militaire: «Beausoleil».

16 October 1781, Claude Perrin is definitively put on the regimental roll as a gunner, in the Savournin company. He is almost the required seventeen years of age. Entering the army is equivalent to leaving his family for adopting another. A soldier makes 6 sous and 4 deniers per day and a drummer, 9 sous and 4 deniers, as much as a corporal: already, the transmission of news [to him] is superior. Everyone in the army, in the absence of a rank, gains a nickname. That of Claude Perrin will follow him all of his military career: "Beausoleil".

Jacques Le Coustumier, Le Maréchal Victor, p. 19.

On peut penser que Claude ne regrette pas ce changement de vie. Il connaît maintenant ce qui doit être pour lui la vraie vie. Et puis il voit du pays… Après avoir été en garnison en Picardie, il suit son régiment à Valence, sous les cieux du Dauphiné, plus cléments que ceux de la Lorraine, mais dans un province alors agitée et d’où partira la Révolution. Cette ville de garnison lui offre son soleil et les distractions de jeunes hommes pleins de vie et d’espoir. Quand ils ne sont pas en congé, les officiers organisent des fêtes chez les uns et les autres. Naturellement les musiciens de leur régiment créent l’ambiance musicale. Claude les fait danser au son du violon et de la clarinette. C’est sans doute de cette période d’heureuse insouciance que lui est resté le surnom de «Beausoleil»: allusion à sa mine épanouie auréolée de boucles d’un blond-roux qui rappelle la représentation symbolique du soleil sous forme d’un disque entouré de flammèches? Il ressentira plus tard un sentiment d’embarras vis-à-vis de ce surnom qui lui restera dans l’armée. Mais, au fond, n’est-ce pas plutôt un surnom flatteur, très «Louisquatorzieme» et royal? Dans l’armée, c’est depuis longtemps un habitude de donner des surnoms mettant en évidence les traits physiques, parfois aussi psychologiques ou les origines provinciales.

We can assume that Claude did not regret [his] change of lifestyle. He knows now that this must be his true calling. And then he sees the country… After having been in garrison in Picardy, he follows his regiment to Valence [in 1787, it seems], under the skies of Dauphiné, milder than that of Lorraine, but in a province which was then in agitation and where the revolution started. This garrison town offers its sunshine and entertainment for young men full of life and hope. When they are not on leave, the officers organise parties at each other’s homes. Naturally musicians of their regiment create the musical atmosphere. Claude makes them dance to his violin and clarinet. It is without doubt in this period of happy frivolity that the nickname "Beausoleil" sticks to him: an allusion to his round, glowing face framed by reddish-blond curls, recalling the symbolic representation of the sun in the form of a disc surrounded by flames? He will later feel embarrassed by the nickname, which will remain with him in the army. But, at heart, is this not a rather flattering nickname, very “Louis XIV” and royal? In the army, it has long been a custom to give nicknames highlighting physical traits, occasionally also psychological ones or provincial origins.

Jean-Pierre Tairin, Le Maréchal Victor: Loyal sous l'Empire, fidèle sous la Restauration, pp. 19-20

Tairin also introduces this tidbit right afterwards:

Ses protestations musicales lui permettent aussi d’arrondir les fins de mois et placent dans un position privilégée entre la troupe et les officiers. C’est très certainement une opportunité d’entrer dans des milieux sociaux qui lui auraient été inaccessibles autrement. L’infatigable musicien au teint lumineux peut admirer la grâce des jeunes filles de la bonne société qui cherchent un mari et qui fondent à la vue de fringants officiers.

[Claude Perrin’s] musical engagements also enable him to make ends meet and place him in a privileged position between the troop and the officers. It is very certainly an opportunity to enter into a social milieu which would have otherwise been inaccessible to him. The indefatigable musician of luminous complexion can admire the grace of the young girls of good society who are looking for a husband, and who melt at the view of dashing officers.

As we read on, we will see that Claude Perrin will take a step further and marry one of them.

[jgmail]

La depresión americanizada

Por Anthony Marinier

Traducción de Juan Gabriel Caro Rivera

Thomas Molnar escribió en 1991 en «L'Américanologie: Triomphe d'un modèle planétaire?» que «ya no se plantea la cuestión de si el modelo americano es el mejor o el más digno de imitación; se adopta por falta de competidores». En su nueva novela, Touchdown Journal de guerre, Olivier Amiel reflexiona sobre la americanización que nos envuelve, rara vez para bien y a menudo para mal, pero sin rechazarla de plano.

Si ganan un premio literario, se les promete una entrevista importante en un periódico nacional e incluso un programa de televisión. Ideal para dar a conocer una novela publicada por una pequeña editorial de provincias. Al final, no consiguió nada, y aunque recordaba la máxima del difunto Pierre-Guillaume de Roux sobre una novela, «su vida será larga», se hundió en una depresión que se concretó en el abandono de la escritura, en dejar de seguir la actualidad y en su excesiva fascinación por el fútbol americano. Se entregó a la frivolidad, se atrincheró en los espectáculos y se limitó a un ocio americanizado.

De hecho, huyó a los Estados Unidos, pero permaneció en casa, donde recreó un «sótano» típicamente americano (con camisetas de fútbol colgadas en las paredes, bebidas y botas estadounidenses) en el dormitorio de su hijo. Sufre de americanismo, como la mayoría de nuestros compatriotas intoxicados por la cultura de masas norteamericana: películas, series, canciones, deportes, comida, programas de televisión...

Olivier Amiel explora en Touchdown Journal de guerre la autodestrucción y la autoparodia, además de los mecanismos y las implicaciones de la sumisión infantil al americanismo.

ÉLÉMENTS: En su novela hace referencia al trabajo de Jérôme Fourquet sobre la americanización de la Francia periférica – nombres de pila americanos, música country, Disneylandia – y su personaje también parece estar sumido en el «americanismo». Es un gran aficionado al fútbol americano, celebra todos los años el Día de Acción de Gracias y admira la ciudad de Detroit, pero todas sus referencias literarias e intelectuales son europeas (Jünger, Muray, Fumaroli, Ortega y Gasset). ¿Se puede leer a Jünger y comer en un Buffalo Grill?

OLIVIER AMIEL: Todavía hay mucho espacio para autores como Bret Easton Ellis o Don DeLillo, pero es cierto que nuestras verdaderas referencias intelectuales siguen siendo fundamentalmente europeas. Sin embargo, como escribió Luigi Pirandello en los años veinte: «El americanismo nos abruma» y esto es aún más cierto un siglo después. Podemos intentar mantener las distancias frente a él, pero la ola parece demasiado grande y es muy difícil no rendirse ante las películas de Hollywood o las series de plataformas como Netflix, tomar un café en el Starbucks o llevar a tus hijos al McDonald's....

ÉLÉMENTS: En 2023 la Federación Francesa de Fútbol Americano anunció un récord de más de 29.000 afiliados. El fútbol americano y las animadoras, que es un deporte típicamente estadounidense, ha conseguido internacionalizarse, llegando incluso a ciudades francesas de tamaño medio (Thonon-les-Bains, Tours, Perpiñán) ¿Cómo se explica esta moda?

OLIVIER AMIEL: En Francia no hay un solo americanismo, sino varios, todos ellos encajonados en una cierta clase social. Como señalan Jérôme Fourquet y Jean-Laurent Cassely, cada uno tiene su propio sueño americano: la Francia de la start-up nation tiene el Starbucks, la Francia suburbana tiene el rap, la Francia insumisa tiene el wokismo, la Francia periférica tiene el Buffalo Grill, música country y ... el fútbol americano. Los miembros de las clases populares que viven en los suburbios y urbanizaciones comparten un imaginario común con sus primos estadounidenses, los Rednecks o Hillbillies, los «blanquitos» oprimidos, con el mismo desprecio de clase sufrido a ambos lados del Atlántico.

ÉLÉMENTS: Tu personaje – una especie de doble autoficcional fracasado – es un fatalista que acepta la dominación cultural de los Estados Unidos, la occidentalización global y la capitulación ante la cultura de masas y el entretenimiento. Y, sin embargo, los europeos tienen algo que ofrecer para contrarrestar el imperialismo cultural norteamericano.

OLIVIER AMIEL: Al fusionarse el ocio con la cultura y al convertirse la cultura de masas en mayoritaria, la guerra estaba perdida de antemano entre una Europa apegada a expresiones artísticas exigentes, incluso algo elitistas, y un nuevo mundo que practicaba el fordismo cultural... Hace casi veinte años, escribí una tesis en Derecho sobre la diversidad cultural y el concepto proteccionista del sector audiovisual frente al imperialismo norteamericano. Desde la Segunda Guerra Mundial Hollywood ha sido una apisonadora, lo que ha conducido a una especie de monopolización de las pantallas por parte de los Estados Unidos y, por lo tanto, del imaginario colectivo. Se trata de un peligro real y Francia siempre ha encabezado la lucha por la diversidad cultural tanto en Europa como en el extranjero en organizaciones del tipo GATT y la OMC, donde lo que está en juego no es sólo económico, sino también civilizatorio, porque sin autorrepresentación, un pueblo está condenado a desaparecer. Europa y otros países han seguido este ejemplo, pero no debemos rendirnos. Apreciar la cultura americana, o más bien la cultura globalizada que se vende como americana, no debe significar aceptar la desaparición de otras culturas.

ÉLÉMENTS: Utilizando las palabras de Philippe Muray, que usted hace suyas, ¿somos los vástagos de una época que ratifica su «festivización» total, el «Homo Festivus» que ha salido de la Historia para vivir en un estado de celebración incesante?

OLIVIER AMIEL: Philippe Muray se adelantó una vez más a su tiempo, sobre todo en su profético ensayo L'Empire du bien (El Imperio del Bien) de 1991... Él describió allí el puritanismo y el supuesto progresismo de una sociedad falsamente benévola, pero realmente liberticida, transformada en un parque de atracciones para adultos infantilizados, ahogada en el entretenimiento y la visión etnocéntrica norteamericana. Creo que se horrorizaría al ver cómo Occidente ha caído totalmente en su predicción...

ÉLÉMENTS: Usted establece una conexión entre su narrador y Venator, el personaje de la novela de ciencia ficción de Jünger Eumeswil (La emboscadura). El tema principal de Eumeswil es la figura del anarca: un individuo interiormente libre que vive desapegado y desapasionado dentro de la sociedad, pero sin formar realmente parte de ella. ¿A qué se debe?

OLIVIER AMIEL: Porque el narrador, como el personaje de Jünger, intenta escapar del ruido y del caos del mundo exterior y de su presente desgarrado por la guerra. Es una huida hacia un refugio, que mi narrador materializa a través de su sótano de adolescente infantilizado donde ve un deporte violento que representa una batalla viril por delegación. Esto nos remite a dos aspectos, o incluso a dos secuencias, del pensamiento de Jünger: primero, el lirismo guerrero, luego lo que queda del guerrero, el anarquista...

ÉLÉMENTS: Usted habla de la decadencia de la ciudad de Detroit (una antigua ciudad industrial que quebró) y luego de su renacimiento actual. ¿Qué lecciones extrae de ello a la luz de su experiencia política en Perpiñán (Olivier Amiel fue ayudante del alcalde de Perpiñán a cargo de la vivienda, la renovación urbana y la política de la ciudad de 2014 a 2019)?

OLIVIER AMIEL: Siempre me ha inspirado el improbable renacimiento de una ciudad que ha tenido que hacer frente a todo tipo de dificultades. Desindustrializada, abandonada por sus residentes, sometida a disturbios raciales y a la tasa de criminalidad más alta del país, en bancarrota... Detroit es ahora una ciudad en alza gracias a un fenómeno que describí hace unos años como “gentrificación positiva”. Es decir, la aceptación de abandonar el centro de la ciudad, rehabilitado o incluso entregado a inversores privados para que alojen a sus empresas y empleados, sin una verdadera mezcla social. Esto sería una abominación para los ideólogos franceses de la “convivencia obligatoria”, pero es considerado como un éxito aceptado por todas las comunidades de Detroit, porque al final permite una redistribución a favor de todos los demás barrios de la ciudad.

ÉLÉMENTS. Mencionas los disturbios del movimiento Black Lives Matters tras la muerte del delincuente afroamericano George Floyd y ves en ellos el avance constante de la fragmentación de las sociedades occidentales. Más cercano a nosotros, los disturbios que siguieron a la muerte de Nahel y las tres chicas inglesas asesinadas por un joven de origen ruandés en agosto confirman esta fragmentación étnica en la que cada comunidad llora a sus propios muertos.

OLIVIER AMIEL: El americanismo exporta la fragmentación de Estados Unidos a nuestras mentalidades y, por lo tanto, a nuestro propio territorio. Duras divisiones entre bloques sin tolerancia ni sentido de matiz que esquemáticamente se dividen en utraconservadurismo y wokismo. Dos delirios que se oponen en todo, que niegan la realidad y el sentido común, y que siembran así la semilla de la guerra civil.

[jogallice]

Aujourd’hui, jeudi 15/08/24, une journée sans Journée qui va ravir celles et ceux qui ne les aiment pas, qu’elles soient locales, territoriales, nationales, européennes, internationales ou mondiales 👌⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠Pour ma part, Journée avec ma nageuse préférée 😍

Mais en ce jour férié de l’Assomption, près de 1 700 nageurs et nageuses vont participer à la 92e Traversée du Lac d’Annecy organisée par le club des Dauphins d’Annecy depuis 1931 🏊‍♀️ C’est l’évènement annécien, sportif et historique, par excellence 🏊

La Traversée du Lac d’Annecy est devenue au fil des ans l'une des plus importantes épreuves de natation en eau libre de France, sans droit d'entrée pour les spectateurs et les spectatrices ➡️ Ce jeudi 15/08/24 à partir de 7h30 dans les Jardins de l’Europe 🏊‍♂️

Et cette année, séance de dédicaces avec Yohann Ndoye Brouard ✍ Notre champion local de natation, médaillé de bronze aux JO de Paris 2024 en 4x100 mètres 4 nages et licencié aux Dauphins d’Annecy, est de retour dans la cité lacustre et sera présent dans les Jardins de l’Europe 🥉

Deux marchés le jeudi à Annecy : marché du quartier Novel-Teppes (avenue de France) de 7h à 13h et marché de la place Chorus de 8h à 12h ℹ️ Tous les deux marchés alimentaires et produits divers 🧺

3e et dernier Marché des créateurs : peintre illustrateur, céramiste, couturier, bourrelier, bijoutier, savonnier, etc. ℹ️ L'occasion de découvrir et de rencontrer une trentaine d’artisans locaux ➡️ Ce jeudi 15/08/24 de 9h à 20h à Talloires-Montmin (baie de Talloires, route du Port) 🎁

Gunhild Carling : sa capacité à jouer de plusieurs instruments en même temps fascine tout autant que sa personnalité, son humour et son sens de la scène ℹ️ Dans le cadre du 9e Impérial Annecy Festival qui a lieu du 13 au vendredi 23/08/24 🎫 35, 22, 11 € ➡️ Ce jeudi 15/08/24 à 21h à l’Impérial Palace 🎷

L’opération Vital’été a repris du service dans la cité lacustre le lundi 8 juillet (jusqu’au samedi 24/08/24) : aujourd’hui (jeudi 15 août), natation, Taiji Quan et Touch Tennis 👌 Activités gratuites et ouvertes aux adultes, profitez-en 👍

Le retour de plus larges éclaircies devrait favoriser la formation d'ozone. Cependant, le vent du nord et la faiblesse des émissions pour ce long week-end férié devrait maintenir des concentrations peu élevées pour la saison. Les indices de qualité de l'air devraient être majoritairement moyens à dégradés 💨

Dans la cité lacustre et ailleurs, au niveau de vos déplacements, privilégiez vélo, trottinette, marche à pied, etc. et au niveau de vos activités physiques, privilégiez les parcs, les zones piétonnes et les rues peu circulantes pour vos activités de plein air 🌬️

L’indice de risque pollinique à Annecy est moyen (niveau 2). Armoise, graminées, plantain et urticacées : niveau 1. Peuplier et platane : niveau 0 ➡️ Indice communal valable du 10/08/24 au vendredi 16/08/2024 inclus 🤧 Personnes allergiques : en rentrant chez vous, rincez vos cheveux et changez de vêtements pour éliminer les pollens 😷

Une première série de sept dictons du jour : « À la mi-août, adieu les beaux jours, adieu saint beaux jours, l’hiver est en route, le temps s'arrange ou défait tout, les noix ont le ventre roux, l'hiver est au bout, l'hiver se noue. » 😀

Une deuxième série de trois dictons du jour : « Quand mi-août est bon, abondance à la maison. », « S’il pleut à la mi-août, le vin ne sera pas doux. » et « Au quinze août, gros nuages en l'air, c'est la neige pour l'hiver. » 😄

Une troisième série de deux dictons du jour : « Le quinze août le coucou perd son chant, c'est la caille qui le reprend. » et « Pour le quinze août, le dessus des pierres est humide [les pluies vont recommencer]. » 😁

Une quatrième série de deux dictons du jour : « Quand vient le quinze août, tourne, tourne le froid dessous. » et « S’il tonne au quinze août, l’été se casse la tête. » 😆

Je vous souhaite une très bonne journée annécienne et un très bel été à Annecy, dans les 33 autres communes du Grand Annecy, en Savoie ou ailleurs 🏖️

Bon quatrième jour de la semaine à tous et à toutes 🦜

Bonne fête aux Marie et demain aux Armel 😘

📷 JamesO PhotO à Annecy le mardi 13/08/24 📸

[tastatast]

D’O - Davide Oldani

LA LOCALITZACIÓ I LA HISTÒRIA.

D’O és el restaurant del cuiner Davide Oldani. Situat arran de carrer, amb finestres de vidre de terra fins al sostre que permeten veure el menjador, a la plaça de l’Església de San Pietro all’Olmo, a Cornaredo, ens trobem a les afores de Milano, a uns 15 km al nord-oest de la ciutat.

Obert la tardor de 2003, quan en Davide tenia 36 anys, amb pocs recursos i amb l’ajuda (recalca que únicament moral i no econòmica) del seu pare, des del juny de 2016 el D’O se situa en aquesta plaça que el cuiner ha convertit en una plaça gastronòmica amb les recents obertures, l’octubre del 2023, del restaurant Olmo i de l’obrador Next d’Oor on elaboren tots els pans per als seus dos restaurants. 

Només d’arribar, ens va voler ensenyar l’Olmo amb orgull, ressaltant elements del disseny com les parets de resina de Kerakoll, els llums Bontà d’Artemide, el marbre de Carrara de la barra i les taules de fusta d’om d’Artwood Academy, amb barnisos antibacterians i que es poden ajuntar encaixant com un puzle amb la forma del continent Pangea. 

També ens explica, donant molta importància al benestar que ha de generar menjar a un restaurant, que les taules i cadires estan a 80 i 50 cm d’alçada respectivament per tal de facilitar una bona digestió. Segurament, el moment i el fet d’explicar-ho és criticable, però estic totalment d’acord amb ell. Sóc la primera que sempre m’he queixat dels bancs i les cadires de disseny que tants i tants restaurants ofereixen per a menjar i de les males maneres amb les que es menja a moltes pel·lícules i sèries de televisió, fins i tot en butaques i sofàs, amb l’estómac estrangulat i impedint una bona postura corporal i de bona educació. També m’agrada que no presenti l’Olmo com una segona línia, com un bistró o com quelcom de segona categoria, sinó com el segon restaurant que ha obert, simplement oferint plats diferents i prou, simplement els va descriure com a plats més radicals i utilitzant un producte encara més local.

A l’Olmo, per a 14 comensals, hi ofereix el Menú Radici, que es llegeix de baix cap a dalt, tal com creixen els arbres, de terra cap al cel. Perquè, com explica, a la vida, primer creixen les arrels i, després, es recullen els fruits. Fins i tot, explica que les sabates de l’equip estan fetes amb algues, aliments rebutjats i materials reciclats, es tracta de les Yatay de Golden Goose.

Pel que fa als premis i reconeixements internacionals, el D’O va guanyar la primera estrella Michelin el novembre del 2004 per a la guia del 2005 i la segona estrella i l’estrella verda, el 2020, per a la guia del 2021. Des del 2020, també apareix a la llista dels Europe Top Restaurants de l’OAD en posicions que voregen el número 60. A més, apareix a guies i associacions com Les Grandes Tables du Monde, Le Soste i Ambasciatori Italiani del Gusto.

LES PERSONES.

En Davie Oldani (Milano, 1967) és un cuiner que es dedicava al futbol professional, però una lesió greu quan tenia 16 anys el va fer retirar abans d’hora. Tant és així que, l’any 1983, va iniciar els estudis a l’Istituto Alberghiero Carlo Porta de Milano i, tot seguit, va treballar amb Gualtiero Marchesi al restaurant de Milano, del 1987 al 1989 com a cap de partida i del 09/1991 al 08/1993 com a cap de cuina, anys que en què també va treballar com a consultor al Gran Hotel “The Inn at Spanish Bay” de Monterey California USA i al Gran Hotel “New Otani” de Tokyo, tots dos sota la direcció de Gualtiero Marchesi.

L’any 1990-1991 va treballar amb Alain Ducasse a Montecarlo, després amb l’Albert Roux a Le Gavroche de Mayfair, on va coincidir amb en Gordon Ramsay, i l’any 1993 a Fauchon París, anys en què Pierre Hermé va ser el cap de la pastisseria durant 10 anys, del 1986 al 1996. 

Un cuiner que treballa per marques com Lavazza i Dom Pérignon, que surt a la televisió i a la ràdio, qui ha publicat pràcticament una desena de llibres i, fins i tot, l’any 2013 va ser convidat a Harvard per parlar de la seva experiència emprenedora després que el seu cas fos publicat a la Harvard Business School Review en el que diversos economistes de la universitat definissin el seu enfocament i organització per a treballar a la cuina i els consideressin per a aplicar-los a altres camps més enllà de la restauració. En quant al màrqueting i a la comunicació, no li falta detall, fins i tot té un Champagne de Jean Baptiste Martin etiquetat per a ell. Això sí, la pàgina web trobo que hauria de millorar i, com a mínim, oferir la possibilitat de veure l’oferta culinària i la possibilitat de reservar online.

Tal i com ja hem vist quan ens ensenyava l’Olmo, a en Davide Oldani sembla que li interessa el món del disseny i que hi té una forta relació, fins al punt de col·laborar amb moltes cases com Aran Cucine, amb qui va dissenyar una cuina per a la innovació en el camp de la Kitchen Design o amb Attile Veress, amb qui va fer la Cucina D’O, una taula que disposa d'un petit espai on poder col·locar els telèfons, les claus i qualsevol altra cosa per deixar la taula lliure per menjar. De fet, és la taula on vam dinar, una taula que diu que costa 10.000€. A més, també presumeix d’haver dissenyat tot els elements del seu restaurant: els coberts, les cadires, els llums, la distribució de la cuina, els uniformes de l’equip, etc. És veritat que col·labora amb algunes cases de disseny per aportar el seu punt de vista com a cuiner, però d’aquí a dir que tot està dissenyat per ell, em sembla una mica exagerat. Al final, el que fa és gravar “D’O” a la vaixella, a la coberteria i a les tovalles i tovallons, però dubto que s’involucri gaire més enllà a l’hora d’elaborar el disseny final, dubto que sigui ell el creador. També, se li atribueix la creació del Passive Cooker, un temporitzador per a la pasta, que va fer amb Barilla i que ajuda tant a l’estalvi energètic com a una bona cocció de la pasta a través del mètode Parisi* que, a més, evita afegir tant de greix a posterior. 

*Pietro Parisi és un cuiner de Nàpols conegut pel seu mètode de cocció de la pasta basat en torrar la pasta crua, abans de bullir-la, per tal que surti tot el caràcter del gra, afegir aigua a poc a poc, només la que calgui, tal com es fa amb l’arròs, apagar el foc i deixar-ho reposar. Segons Parisi, el midó atrapat a la pasta s’uneix amb els condiments i, d’aquesta manera, no cal afegir tant de greix per aconseguir la cremositat i la melositat que es busca en els plats de pasta.

L’EQUIP.

Està format per uns 50 treballadors entre cuina, sala i oficines, per a una mitjana de 9 taules.

El seu cap de cuina i qui realment està a la cuina durant tot el servei és l’Alessandro Procopio (1983, Calàbria), qui treballa al D’O des del primer dia, des de l’any 2003, encara que marxés 7 anys a formar-se a Le Gavroche, amb Ducasse i amb Troisgros fins el 2010, quan es va reincorporar a la plantilla del D’O.

A la sala, en Davide Novati (de Brianza) també fa 20 anys que hi treballa. Una maître excel·lent que ens va atendre amb molta professionalitat, rigor, amabilitat i amb molts detalls dignes dels grans restaurants.

Com a sommelier, en Manuele Pirovano, més informal i divertit, treballa al D’O des del 2004. Ens va atendre molt al nostre gust, sense fums, comunicatiu, sabent escoltar i proposant vins amb el perfil que li demanàvem.

En Davide Oldani parla molt de l’equip. Fa goig quan es veuen plantilles amb tants treballadors que hi són des del primer dia, trobo que diu molt, tant d’ell com de l’entorn i de l’empresa.

La dona d’en Davide Oldani, l’Evelina Rolandi, també forma part de l’equip, al departament de comunicació. Fins i tot, vam poder saludar la seva filla, d’uns 10 anys. I és que tant la plaça del poble com el restaurant són ben familiars. 

L’OFERTA CULINÀRIA.

No ofereix la possibilitat de menjar a la carta i ofereix 4 menús: el Leggerezza (el vegetal), l’Esattezza (5 plats 155€ i maridatge de 5 copes 85€), l’Armonia (8 plats 180€ i maridatge de 6 copes 130€) i el Molteplicità (que no revelen fins que no arribes al restaurant i només en cas de preguntar-ho, és el més llarg i el venen com l’experiència més completa de la seva cuina, 200€ i maridatge de 150€).

VAM MENJAR.

El Menú Molteplicità (200€) afegint el plat de morone (30€ per persona).

Un menú amb 21 “plats”: 4 aperitius, 1 amuse-bouche, 9 plats salats, 1 formatge, 1 postres i 5 petits fours.

L’ÀPAT.

ELS APERITIUS.

1. Candela al rosmarino, frisella soffice al datterino giallo e aceto di riso. 

Donen la benvinguda encenent una espelma plana que, de seguida, es fon i es torna líquida. Es tracta d’una espelma d’oli d’oliva verge extra de la Puglia, cera d’abella i romaní.

En un platet, davant de cada comensal, un quadradet d’un pa tou, entre un pa de motlle i una massa crua com un bun, fet amb aigua de tomàquet Datterino groc (petit com un cherry però ovalat) i vinagre d’arròs, i amb sal gruixuda per sobre. No sé per què li diuen frisella si no té res a veure amb aquesta galeta o pa sec salat del sud d'Itàlia, que és cruixent i irregularment rodó, de vegades en forma de dònut (enroscada en forma de tarallo o de rosquilla).

La idea era que, amb l’ajuda d’una mena de cullera de porcellana, untéssim el pa amb l’oli semi-dens.

L’oli d’oliva es tornava a solidificar de seguida, tenia molt de gust de romaní i la consistència tova ideal per a untar el pa perfectament.

Un pa amb oli amb la densitat d’una mantega que, tot i que tingués un gust conegut, sortia de l’afrancesat pa amb mantega. Una idea prou enginyosa per a iniciar l’àpat.

Impossible no pensar en l’espelma de greix de bou que vaig menjar el 2015 a l’Story (Londres) d’en Tom Sellers.

2. Crostino con tartare di mondeghili.

Una torradeta rodona d’un pa tipus tramezzini i, a sobre, una mandonghili, una mandonguilla milanesa feta a base de carn cuita i que ells fan amb un tàrtar de vedella i rematen amb una mica d’or a sobre. El pa estava lleugerament untat amb una compota de llimona. 

La torrada era tova i tenia gust de parmesà. La carn del tàrtar no tenia un color vermell gaire intens, semblava un pèl oxidat.

3. Sablé al pomodoro e Grana, senape di Dijon e anguria.

Una galeta de mantega, Grana Padano i tomàquet.

M’encanta la textura del sablé, una galeta lleugera i una mica trencadissa però sense arribar a ser pasta de full. Boníssima, em va recordar les galetes del Bubó de fa tants anys. Aquesta duia, per sobre, un trosset de síndria marinada amb mostassa de Dijon i, també per sobre, una mica de sèsam negre torrat.

4. Bignè quadrati alla bagna cauda e misoltino.

Un cub de pasta choux o bignè, de lionesa, farcit amb bagna cauda (la famosa salsa piemontesa d’anxoves, alls i oli) i, per sobre, un trosset de Missoltino*, un peix assecat del Lago di Como, i un trosset de pell de llimona.

*El Missoltino és una recepta típica del Lago di Como a base d’agone (Alosa agone o Alosa fallax, entre altres, en llatí), un peix que es troba principalment als llacs prealpins com el de Como, Maggiore, Lugano, Garda, Iseo i Orta i que s’eviscera, se sala, s’asseca a l’aire lliure (actualment en forns especials), es premsa i es conserva amb fulles de llorer durant uns mesos. Si es pesquen al maig-juny (quan es reprodueixen), no estan llestos fins a l’octubre, més o menys. Una recepta que va néixer com a mètode de conservació del peix i que trobo que no deixa d’assemblar-se molt al narezushi o a les nostres arengades i, en menor mesura, al nostre garum. El dia següent, en vaig veure al mercat de Como a 49€/kg. 

Ens van avisar que podia rebentar però no ho va pas fer. La massa no era pas de lionesa com ens havien anunciat, però tampoc era ben bé de pasta de full. La crema de l’interior era densa i n’hi havia molt poca. No vaig notar ni el gust de les anxoves ni el gust del trosset de peix que duia per sobre que, en tot cas, es notava per la salinitat que aportava.

Tots 4 aperitius servits a la vegada.

5. Pasta e fasò: insalata di pasta mista, fagioli, aceto di xeres, bottarga di muggine e santoreggia.

La segona part de la benvinguda era un altre amuse-bouche.

Una revisió de la “pasta e fasò”, que vol dir “pasta e fagioli”, el plat tradicional de Milano a base d’un tipus de pasta i fesols llegums. Ells posen diferents tipus de pasta enlloc d’utilitzar-ne només un, fent la recepta a l’estil de Nàpols. Sis trossets de diferents tipus de pasta i una desena de llegums “del Trasimeno” del Lazio (d'a prop de Roma), semblants a uns fesols de l’ull ros o a uns genoll de Crist petits, uns llegums de calibre petit, sabor suau i pell fina. A la base, un puré dels mateixos llegums. 

No vaig entendre en quin moment de l’elaboració utilitzaven el vinagre de Jerez ni la sajolida (santoreggia) ni el marduix (maggiorana), potser era en la cocció dels llegums.

Un plat tractat amb poca gràcia i que no va brillar. Això sí, els llegums eren prou delicats i molt ben cuits. Un ració un pèl escassa i servida freda a mode d’amanida. Em va recordar els macarrons que servien a l’Hispània dient que eren els que havien sobrat el dia anterior i deixats de mala manera sobre la taula per una de les “hispàniques”. Farinositat dels llegums i més farina de la pasta. Suposo que és el que tenen les receptes tradicionals de la cuina de subsistència, però trobo que tant la pasta com els llegums podrien haver sigut més gustosos (cuits amb algun vegetal o alguna part del porc a l’estil del blat de moro escairat, per exemple). La botarga de llissa llobarrera ratllada tampoc es notava gaire. 

ELS PLATS.

6. Grana Padano Riserva 27 mesi, caldo e freddo: melanzana caramellata a portata di mano.

La “melanzana caramellata” és el plat que substitueix la seva famosa “cipolla caramellata” a l’estiu, ja que no és època de cebes i n’és d’albergínies.

En aquest cas, es tracta de la versió moderna, ja que va deixar de fer la clàssica perquè diu que era massa grossa i perquè els clients històrics preferien la moderna. Així que, tot i que la demanés per encàrrec, no va ser possible menjar-la.

El plat consta d’una compota d’albergínia (a la base), una mena de concentrat de tomàquet amb perfum d’orenga, una escuma de Grana Padano tèbia, un gelat de Grana Padano i una sfoglia (pasta de full) caramel·litzada (amb sucre) i esmicolada.

Tot i que no ho anunciïn així, no deixa de ser una desconstrucció d’una “melanzane alla parmigiana” que serveixen per a menjar “a portata di mano”, amb una mini cullereta d’Azioni, una mena de pala de porcellana o ceràmica, com a cobert.

Una desconstrucció amb els següents canvis. Primer, els trossos d’albergínia passaven a ser una compota amb textura cremosa de puré enlloc de ser més masticable com a la versió tradicional. Després, el formatge era Grana Padano enlloc dels més habituals parmesà, mozzarella, pecorino o scamorza i també estava present en textura cremosa, en aquest cas en forma d’escuma tèbia (evidentment, de sifó) i en forma de gelat enlloc de ser més masticable i gomós tal com es nota en la recepta original quan se serveix calenta. El tomàquet seguia sent una salsa concentrada, però possiblement més densa que en la versió original i, a més, estava aromatitzada amb orenga enlloc d’alfàbrega. Diria que no portava all. El cruixent l’aportaven a través del crumble enlloc del gratinat tradicional.

Com la majoria de les desconstruccions reconstruïdes a base de tècniques modernes els gustos i les textures eren més toves, més lleugeres, menys masticables, menys untuoses, amb menys caramel·litzats i torrats propis de la Maillard i amb gustos més inerts, esterilitzats, passius.

Un fred i calent que es desfeia de seguida, molt agradable, molt disfrutable. Un plat fàcil d’agradar, amable i molt bo, però em vaig quedar amb les ganes de provar la versió amb ceba, tant la clàssica com la moderna. M’hauré de conformar amb el record que tinc de la "Cipolla caramellata con Grana Padano" que vaig menjar al Dina, on l’Alberto Gipponi fa un homenatge a en Davide Oldani amb la seva versió d’aquest plat i que ja vaig explicar a la crònica d’aquest àpat el passat mes de novembre de 2023.

7. Calamaretto spillo ripieni: caviale Oscietra, aneto e ravanelli acidici.

Uns calamars molt petits (no deuen fer ni 10 grams cada un) que es diuen spillo (d’agulla) perquè pràcticament s’han de pescar amb una agulla de cosir. De fet, els millors es pesquen amb làmperes i una xarxa molt petita, aquests no eren d’arrossegament, així que pràcticament no deu caler ni netejar-los. Diria que el nom científic deu ser Alloteuthis media i van a uns 60-80€/kg. 

Uns calamar molt tendres, amb la pell molt prima i d’un gust molt subtil que sempre valoro més per la seva textura que pel gust. Tot i que diria que és un calamar bastant comú a tota la costa italiana, els havia menjat de Sicília tant a Del Cambio com a l’Andreina; en aquest cas eren d’Argentario (Toscana).

S’acostumen a cuinar fregits o amb pastes tipus linguini. 

L’Oldani presenta els calamaretti spillo farcits amb un puré a base de pa, tomàquet Datterino i nepetella (una planta de la tribu de les Mentheae semblant al poleo i a la menta). Haurien de fer un monument al cuiner que li toca farcir-los! Santa paciència!

A la base, una royale de sépia. A sobre, una salsa cremosa feta amb un fons de bolets, una emulsió d’herbes amb anet (els puntets verds), una emulsió de raves envinagrats (en italià tant diuen rapanelli com ravanelli, noms que fan referència tant al rave comú Raphanus sativus com al rave silvestre Raphanus raphanistrum) (els puntets transparents). Al centre, caviar Ossetra de Mongòlia de la casa Kaviari de París, un caviar grisós i bastant daurat, de bon calibre, de textura ferma i tova i de gust més aviat de fruits secs.

Pel que fa a la royale, tot i que el gust era ben clàssic amb crema de llet i es notava el gust marí de la sépia, la textura era més de flam que de royale, era poc escumosa, una capa prima a la base del plat. La salsa de bolets també es notava làctica. Deliciós, aquest bon gust fàcil d’agradar, amable i càlid a través de la crema de llet. Tot un plat de cremositats: del caviar, de la royale, de la salsa de bolets, de les emulsions… El post-gust era salat i amb aquella elegant greixositat. Un plat que actualment considerem maquillat pel làctic però molt atraient i satisfactori. Al final, el de menys era el calamar.

 

8. “Condiglione estivo”, tonno rosso in salagione, Olive taggiasche disidratate e San Marzano soffice.

Condiglione és una amanida típica de la Ligúria (cundigiun en lígur), concretament de Ventimiglia, i que no deixa de ser una amanida niçoise.

Mongetes verdes, patates al vapor tallades molt finament i enrotllades, ceba vermella envinagrada, olives Taggiasche deshidratades i molt cruixents, tonyina vermella marinada de Sicília. Tot plegat, amanit amb una salsa d’anacards, salsa de soja i gingebre. Per a afegir l’ou i el tomàquet de l’amanida, serveixen un soufflé.

Les mongetes tendres les hagués preferit un punt menys cuites. La ceba tenia moltíssim vinagre. Les olives eren cruixents i amargues, semblaven cafè i tot, molt bones. La tonyina estava una mica massa macerada amb soja, deixaria lluir més l’excepcionalitat d’un producte tant bo.

Un d’aquests plats que menges pràcticament d’ingredient en ingredient sense agafar un cullerada homogènia.

Una altra desconstrucció que em va semblar curiosa per dos factors. Per una banda, pel fet de barrejar l’acidesa de la ceba en vinagre amb el soufflé d’ou i tomàquet. Per altra banda, pel fet de servir el soufflé tan calent per a un plat fred com una amanida.

9. Malfatti tondi, sifonata al Bagoss, composta di mirtilli e tartufo nero in conserva.

Tres malfatti tondi, uns nyoquis rodons, fets de ricotta i espinacs, amb farina i ou, però sense patata. Per sobre, una escuma (de sifó) de Bagoss di Bagolino, un formatge de vaca del poble de Bagolino (Brescia, Lombardia) i, per rematar el plat, una pols de sàlvia deshidratada. 

A sota, també hi havia una salsa a base de mantega i tòfona negra en conserva de Norcia (Perugia, Umbria); van dir que era tuber melanosporum, però hagués pogut passar per uncinatum, aestivium o alguna varietat menor. Finalment, una compota de nabius.

Calent i suficientment gros per a gaudir i gaudir. Potser, una ració massa gran i tot. Els nyoquis eren excel·lents, tant per textura com per gust. A jutjar pel color vermellós, més que nabius semblaven gerds. L’escuma de formatge era densa i fins i tot enganxosa de tan greixosa que era. Un plat que quan el menges, com per acte reflex et surt un "mmmh!". Boníssim!

10. “Dripping”: minestrone alla milanese, ricciola marinata, profumo di yuzu e Carnaroli mantecato.

Un plat que anomenen “dripping” per la tècnica que va desenvolupar en Jackson Pollock, també anomenada “splashing”, que consistia a llançar pintura sobre la tela sense fer un dibuix ni un esbós previ.

Expliquen que el primer cuiner que ho va utilitzar per a decorar un plat va ser en Gualtiero Marchesi l’any 2004 amb el famós plat quadrat de peix, diria que de calamars i cloïsses, demostrant el seu entusiasme per les belles arts. 

Ells serveixen aquest risotto fet a base de Carnaroli mantecato al Grana Padano i mantega i, per sobre, hi llencen 4 salses amb la tècnica del dripping: de tinta de sépia (la negra), de créixens (la verda), de pebrot groc (la groga) i d’una sopa de peix a base de crustacis (la vermella). També, per sobre, 3 rodanxes de cerviola marinada. Recomanen no barrejar-ho, no acabo d’entendre per què.

Estèticament, preciós; a més, s’assemblava bastant al plat original d’en Marchesi, amb el fons blanc i les salses dels mateixos colors per sobre, tot i que la vermella era de tomàquet i la groga era una maionesa líquida. L’olor general era cítrica de yuzu. L’arròs estava ben al dente, a un molt bon punt i, potser era la quantitat de mantega que ja havia ingerit, però el plat no tenia pas gust de la mantega de l’arròs. Les tres làmines rodones de cerviola tenien gust de peix i cítric, però la textura era fibrosa, dura i un pèl seca.

Molt ben fet, però vaig gaudir més amb els nyoquis, que eren menys pesats. La quantitat em va semblar excessiva.

11. Trancio di morone, emulsione di lattuga, erba cipollina, ragù di ostriche e cialda al fumetto.

Un plat de peix que vaig voler afegir pensant-me que es tractava d’una morena.

Un tros de llom de morone, un peix que no vaig aclarir si era Centrolophus niger (ricciola di fondale, rotllo negre, pàmpol, negret o carboner en català i romerillo en castellà) o Morone saxatilis (persico spigola, llobarro atlàntic ratllat). Segons ens van dir, era un peix de la família de la cerviola, però a mi em va semblar més un llobarro, així que em decanto pel morone saxatilis.

Estava cuit en una paella. Aquest exemplar era de Ligúria i feia uns 15-20 kg. A la base, una salsa d’enciam amb un ragú d’ostres Gillardeau nº3 (Île d'Oléron, Normandia) i una mica de cibulet. A sobre, una “oblea” cruixent feta amb un fumet de peix. En un plat a part, ofereixen uns grissini fets per ells amb oli i sal i stirati a mano. Uns grissini llisos, més moderns que els tradicionals rubatà, que són enrotllats i tenen forma de nus.

El ragú d’ostra amb la salsa d’enciam i daus d’algun cítric va ser excepcionalment bo, calent, amb el deliciós gust d’aquestes ostres de tan bona qualitat i amb la seva característica textura carnosa. Quedava molt ben integrat amb la salsa d’enciam. Un acompanyament prou important com per a servir-se sol i tot.

El morone era excepcionalment gustós i excel·lentment ben cuit, sucós a més no poder i amb la pell ben cruixent, però gens cremada. Semblava un peix blanc però era gras com un llobarro (sense que recordés el greix que desprenen molts de piscifactoria) més que una cerviola. El cruixent de la galeta de fumet de peix també m’hi va agradar.

12. Coda di astice blu alla brace, patate allo zafferano, pomodoro verde all’aceto di Champagne e caffè in polvere.

Una cua de llamàntol de Ligúria lleugerament madurada (dry aged) 3 dies amb Lardo di Colonnata i anet a 3 ò 4°C i humitat no controlada i feta a la brasa (kamado).Servida amb un puré de patates i safrà i, per sobre, pols de cafè, pebrot verd en conserva (tot i que el recordatori deia que era tomàquet verd). A taula, serveixen una bisque del cap del llamàntol a la base. En un plat a part, ofereixen un filoncino milanès, un pa semblant a una mini baguette, també fet per ells.

La primera olor era de cafè. El puré de safrà era dens i compacte sense arribar a ser enganxós, semblava fet a mà i no amb batedora elèctrica, tot i que també podia ser per la quantitat mantega. El cas és que si hagués posat el plat cap per avall, crec que no hagués caigut. El pebrot verd recordava una oliva gordal. La bisque era ben gustosa però no especialment concentrada.

La cua del llamàntol feia una mica d’olor de kamado sense ser molesta i estava molt ben cuita, potser podria haver estat un puntet menys feta. De vegades m’agrada aquell punt quan pràcticament encara està crua i freda per dins. En aquell moment de l’àpat necessitava aquest punt de fred. Intensitat de salabror i de greix. El pa no tenia res d’excepcional i tampoc entenc menjar un llamàntol amb pa, ni tant sols per sucar la poca salsa que hi havia, que s’acaba mentre menges el llamàntol i el puré impregnant aquests dos elements.

Un plat de cuina clàssica francesa que, amb el toc de safrà, potser el fa més italià.

13. Carré d’agnello bruciato, salsa all’aglione e foie gras, raviolo di sedano rapa in giardiniera.

Un carré de xai dels Abruzzo, cuit a baixa temperatura i al buit i lleugerament rostit, servit desossat i amb una mica de pols de harissa torrada i una mica de iogurt. Per sobre, una salsa de foie gras i aglione (un all que fa entre 200 i 600 grams, típic de la Val di Chiana, a la Toscana i una mica més dolç que els nostres alls) que serveixen a taula i únicament per sobre el carré. Al costat, una rodanxa del filet del xai, també cuit al buit i a baixa temperatura. I, també al costat, un ravioli d’api-rave (no de pasta) farcit de patates, api-rave i fines herbes.

En un plat a part, serveixen dos pans: un pa de pasta de full engrassat amb mel d’acàcia i una michetta, un pa blanc típic milanès semblant a un panet de Viena però cuit com un brezel i fet amb farina tipo 0 i tipo 1.

Servit amb un ganivet de la Coltellerie Berti de Florència.

El punt de la carn estava molt ben aconseguit, llàstima que la salsa el superava. Tot i així, semblava més una salsa amb un fons de carn de vedella que una salsa de foie gras i all. La harissa i el iogurt tampoc eren gaire perceptibles. El ravioli no em va dir res. Vaig trobar excessius els dos pans que serveixen amb el plat, i més, venint del plat anterior, també servit amb un pa. Un d'aquells plats amb 3 elaboracions que menges per separat i queden sense integrar, un tipus d'emplatat que mai gaudeixo.

14. Pita soufflé, cosce sfilacciate e Garam Masala.

Una pita, el pa d’origen grec, suflada i cruixent (més semblant a un airbag que a un soufflé tal com l'anuncien), farcida de cuixa de xai desfilada i amanida amb la barreja d’espècies Garam Masala de l’Índia (canyella, clau, nou moscada, pebre negre, cardamom, cúrcuma, mostassa, all, pebrot, comí…). A la base, una crema de iogurt grec i al costat, el mateix iogurt grec amb una pols negra de llimona. Ves a saber quantes elaboracions deuen haver calgut per tornar negra i en pols una pobra llimona.

Per a menjar amb les mans, una mena de segon servei del xai. Un finger food ben anodí i amb un emplatat ben absurd. Amb la intensitat que té el xai i la quantitat de pans que arriben fer, podrien oferir un plat molt millor. Una manera ben trista i deslluïda d'acabar la part central de l'àpat.

ELS FORMATGES.

15. Find the real one: Montebore e melone.

Presenten el plat com una versió juganera del carretó de formatges.

A través de 3 porcions, abans de menjar-les, fan endevinar al comensal quina és la que és un formatge de veritat. Es veia bastant clar que era la porció del mig.

Era formatge Montebore, un formatge de llet de vaca, ovella i cabra del poble de Tortona (Alessandria, Piemont), madurat 30 dies amb forma de castell o de pastís nupcial. 

A l’esquerra, una mousse de meló amb forma de ricottina i, a la base, un pa de motlle.

A la dreta, un pa tou amb forma de Grana Padano, cuit al vapor, banyat amb un brou de brandi i marcat a la paella.

Diuen que la idea és anar menjant d’una porció i d’una altra.

Al centre de la taula, uns grissini de cacau i sucre.

El formatge, ni fu ni fa.

El pa de motlle amb meló era molt bo, dolcet però refrescant, combinava molt bé per a menjar després del formatge.

El pa amb forma de Grana no creava afició. Amb la varietat de pans que arriben a fer, trobo, una vegada més, que podrien oferir alguna cosa millor. I això que sonava molt bé el fet d'estar banyat amb un brou de brandi i marcat a la paella.

Els grissini tenien poc gust de xocolata i eren poc dolços.

LES POSTRES.

16. Lievitato alle mandorle con gelato al peperone.

Un triangle de menja blanc a base d’ametlla, un gel de llimona (punts grocs transparents), un crumble de fruits secs i un sorbet de pebrot. 

En un plat a part, una mena de brioix d’ametlla. 

Recomanen alternar el plat amb el brioix. Ostres tu, fins i tot les postres les serveixen amb un pa!

El gelat de pebrot semblava fet amb pebrots escalivats (caram, quanta creativitat fer un gelat "salat") i era un pèl massa fred. El triangle de menjar blanc tenia gust de cianur i textura de flam ferm. Ho vaig tastar per separat i vaig preferir barrejar-ho tot bé per desfer el gelat. El contrast amb el deliciós brioix d’ametlla ben calentó era agradable, tot i que trobo excessiu, una vegada més, tornar a servir tot un panet per a un plat.

17. Panettone Milanese, cedro e arancio canditi, uvetta e gelato alla vaniglia.

Un trosset de panettone amb fruita confitada (raïm, taronja i poncem) que van servir al mateix moment que els petits fours. El recordatori anunciava un gelat de vainilla que, o no ens van servir o no el vaig saber trobar.

ELS PETITS FOURS.

Comencen l’explicació presentant una làmpara d’Artemide que mostren com també serveix de vas en cas de girar la part superior, la campana de vidre on hi serveixen el primer petit four decorat amb una palmera simulant una platja i on el sucre fa de sorra.  

18. Palmiers coco e lime.

Una pasta de full amb coco, ametlla, llimona i sucre que estava un punt remollida, cruixia poc.

19. Focaccia alle pesche e timo.

Un quadradet de focaccia dolça amb un gel de préssec a sobre (puntet groc).

20. Colombina: Cassata siciliana.

Al fons del plat, una pintura que representa la Colombina (el personatge de la Commedia dell’Arte) fent malabars amb les Minne o Cassatella di Sant’Agata, unes postres típiques de Sicília elaborades en honor a Santa Àgata de Catània, patrona del càncer de mama, d’aquí la forma similar a un pit. Una mena de petita cassata, un pa de pessic esponjós i ensucrat, amb ricotta dolça, massapà, fruita confitada, emborratxat amb algun licor i acabat amb un puntet de color vermell que era un gel de cireres confitades, simbolitzant els mugrons.

D’un color verd lloro ben intens, era una mena de massapà, però fred i més lleuger. 

21. Piccoli sablé al cioccolato ocoa e capperi.

Una tartaleta farcida amb una crema de xocolata ocoa (del 70%) i amb unes tàperes fregides per sobre.

Em va agradar molt la idea de les tàperes fregides, més saladetes, eren un molt bon contrast amb tanta dolçor.

Tots prou bons.

L’OFERTA LÍQUIDA.

Una carta de vins molt variada, de les millors cartes en format digital que he pogut utilitzar, sobretot per la interfase, molt còmoda, ràpida i fàcil d’interpretar. La selecció permet trobar vins interessants de manera àgil. Una bona llista de referències tant d’Itàlia com de França, Alemanya, Espanya i el parell de regions més conegudes d’Hongria.

A més, també ofereixen els maridatges amb els menús, que ja he mencionat a l’oferta culinària.

VAM BEURE.

Una ampolla de 50 cl. del Jakot 2016 (65€) de Radikon (Venezia Giulia IGT), una anyada molt ben considerada a Itàlia, ja que va fer el clima que tocava i s’esperava a cada moment del cicle vegetatiu. Des d’un inici, es va mostrar obert i gens reductiu, amb la intensitat aromàtica com a marca de la casa. Radikon treballa la Tocai Friulano d’una manera personal i fa sorgir les seves notes més florals i herbàcies i, tot i els 14% vol., resulta un vi fresc i lleuger. M’hauria encantat trobar aquesta ampolla en el format més clàssic de Radikon, la de litre.

Com sempre, la fórmula de vi blanc natural i de maceració pel·licular va encaixar amb aquest tipus de menú. Fins i tot, moltes vegades, els trobo més interessants per la seva sapidesa, per la seva intensitat gustativa, que per la seva acidesa que, per descomptat, també agraeixo.

Per al xai, el sommelier ens va oferir una copa de Valgella 2019 (20€) d’Alessio Magi, un Valtellina Superiore DOCG.

D’un color vermellós ben viu, es percebia una aromàtica fresca, de fruita vermella prou nítida i sense l’embolcall de la fusta. En boca, tot i que molta gent el descriuria com un vi lleuger, a mi em va semblar alcohòlic i, en tot cas, la lleugeresa que li vaig trobar era per la manca de pes de fruita i d’estructura i complexitat gustativa. És curiós que sempre es pensi en un vi negre d’aquestes característiques per a acompanyar la carn (en aquest cas, el xai), que va ser l’harmonia que el sommelier ens va proposar. Hagués sigut més feliç amb un vi fresc i àcid que acompanyés la carn i els dos afartants pans que l’acompanyaven. 

L’etiqueta mencionava Meteri Eccelenza e Terroir, el seleccionador i distribuïdor d’aquest vi, almenys a Itàlia.

Tots dos vins, servits en una copa amb el ribet irregular, les Eren d’Archè, bufades a mà per VDglass (Parma) i dissenyades pel divulgador enològic Francesco Saverio Russo, com les de Del Cambio, tot i que en Baronetto tenia un altre model, no aquest irregular. Una duia imprès el nom de Davide i l’altra de Manuele, el nom del sommelier. Totes dues amb molt de volum, tipus la copa Bourgogne, servint el vi negre a la més voluminosa. La idea és que el ribet sigui més baix a la part que toca el front per tal que el nas hi càpiga i hi encaixi bé a l’hora de fer el gest d’aixecar la copa i que el vi passi a la boca. A mi, a la pràctica, em va semblar igual que la resta de copes i, tot i que siguin fines i lleugeres, la irregularitat estètica m’altera una mica.

LA CUINA - L’ESPAI.

Una cuina oberta que únicament veuen els comensals de la taula rodona on vam seure i que ja he descrit a l’inici quan parlo de l’Oldani.

El que es veu des d’aquesta taula de la cuina són una bona colla de fogons d’inducció, planxa de crom, molts petits cassons, un forn Rational iCombi dels grans, un parell de sifons, una màquina de cocció al buit amb temperatura controlada, una pica, biberons de plàstic, una salamandra que no van utilitzar ni per escalfar els plats a l'hora de l'emplatat, un bon extractor que ocupa pràcticament tot el sostre i, a la barra que uneix la cuina amb el menjador, una figura del Bibendum ajegut a sobre unes guies vermelles de la Michelin que, quan acaba el servei, deixen presidint i vigilant la cuina.

Pel que fa a la brasa, fa el seu propi carbó pel kamado, amb fusta de cirerer i avet, en una brasa a part, situada també dins la cuina, a una part que no queda tant a la vista pel comensal. Trobo elemental fer el carbó en un altre espai i un luxe poder-se fer el seu propi carbó, com a tants altres restaurants que valoro i que també se’l fan. Però em sembla desperdiciar la brasa tenir-la únicament per a la producció de carbó i no per a cuinar i utilitzar el kamado per a la cocció dels aliments.

Durant l’àpat, hi devien desfilar ben bé una desena de cuiners, tots ben uniformats i amb un barret blanc ben alt. 

LA CUINA - L’ESTIL.

En Davide Oldani és el creador del concepte de Cucina Pop. De fet, quan va obrir el 2003, ja ho va fer amb aquesta filosofia de cuina i sota el lema “qualitat i accessibilitat”. Per contra del que sempre penso, segons ell, “Pop” no fa referència ni a la cuina popular, ni a la música pop, ni al pop art, ni a la cucina povera.

En principi, és una filosofia basada en la senzillesa i les matèries primeres humils. Una manera econòmica de cuinar, però plena de sabor. Una cuina que mostra el valor dels gustos més tradicionals en el seu estat més natural. És a dir, el concepte central sembla que radica en la intenció de ressaltar els sabors amb els que tothom està familiaritzat, però des d’una altra perspectiva. Sembla ser que l’Oldani sempre ha fomentat una cuina quotidiana i senzilla, però que, a la vegada, sigui extraordinària i preparada amb la tècnica i els coneixements necessaris.

Altres preceptes del decàleg serien: 

1. Hem de potenciar l'equilibri de contrastos, tant a la cuina i a la vida. 

2. A la cuina, el disseny és el recipient que ha de potenciar el contingut. 

3. Tot negoci ha de tenir beneficis, però els preus han de ser justos. Precisament, respecte a aquesta qüestió, el 2013 va sorgir una polèmica amb en Massimo Bottura, qui argumentava tot el contrari dient que l’alta cuina requereix investigació i costs elevats. Deia que, qui vol un Ferrari, no el pot pagar a preu de Cinquecento. Oldani creu que la comparació era encertada i que ell està content amb el seu Cinquecento, que poca gent sap conduir bé.

4. La curiositat i l'observació són la millor manera d'interpretar les necessitats del convidat. 

5. Cada error dóna lloc a oportunitats, només cal saber explotar-les. 

6. La prioritat del qui cuina és el benestar de les persones que atent.

7. Cada ingredient, des del més humil fins al més refinat, mereix el mateix respecte. 

8. Cal donar la importància justa al vi. 

9. Les compres s'han de fer sempre amb la panxa plena, per evitar malbarataments. 

10. La marca ha de ser immediata, fàcil de recordar.

Tot i haver-me informat abans i després de la visita al D’O sobre el seu significat i tot i haver-ho parlat amb en Davide en persona, encara em costa entendre amb exactitud a què caram fa referència aquest concepte o filosofia de cuina del que n’ha fet bandera des del primer dia. En definitiva, trobo que sota el concepte de Cucina Pop hi barreja moltes idees i no és fàcil resumir-lo de manera sintetitzada. A més, trobo que entra en moltes contradiccions. 

D’entrada, no em sembla que un menú de 200€ es pugui definir com accessible ni de fàcil abast per a tothom. És clar que amb els preus que estem veient cada vegada més als restaurants, potser aviat sí que el podrem considerar així. Només entendria aquesta “accessibilitat” si fes referència a una cuina amb un gust fàcil d’agradar. Trobo que és una filosofia que potser tenia sentit als inicis, l’any 2003, quan oferia un menú de menys de 12€ al migdia i un d’uns 30€ a la nit, però que, actualment, està mancat de coherència, tant amb el restaurant com amb tot el que envolta el negoci que genera l’Oldani.

Per una banda, diu que fa una cuina pensada per tal que sigui saludable, equilibrada i aporti benestar, sense excessos de greix ni de quantitat. Però, per altra banda, ofereix múltiples masses farinoses, pesades i amb gluten i, a més, molta quantitat de làctics (mantega i formatge) i greixos.

El menú consta de molts pans (n’enumero 10):

⁃ Tots 4 aperitius amb pa.

⁃ Els grissini del morone. 

⁃ El filoncino del llamàntol.

⁃ El pa de pasta de full amb mel d’acàcia i la michetta, tots dos pel xai.

⁃ La pita suflada de la cuixa de xai.

⁃ El brioix d’ametlla de les postres de gelat de pebrot amb menjar blanc.

Si a tota aquesta varietat de pans li sumem les masses farinoses com la pasta amb llegums, els nyoquis, el risotto, el pa tou amb forma de Grana Padano i cuit al vapor dels formatges, el panettone i alguna massa més dels petits fours, la quantitat d’elaboracions pesades crec que és evident.

Per una banda, sembla que defensi una cuina feta amb INGREDIENTS econòmics, cosa que ja fa a alguns plats del menú (pasta e fagioli, bagna cauda, salses de tomàquet, arròs, els nyoquis malfatti tondi, tota la varietat de pans, etc.) però, per altra banda, no deixa de servir llamàntol, caviar, foie gras, safrà, ostres, tartufo nero, tonyina i calamaretti spillo.

El grau de localisme del productes és relativament elevat. Encara que no sigui extremadament local, sí que la gran majoria són italians: missoltino del Lago di Como, llamàntol de Ligúria, tonyina de Sicília, calamaretto spillo i Aglione de la Toscana, xai dels Abruzzo, llegums del del Trasimeno del Lazio, tòfona de Perugia (Umbria), etc. Els formatges també, tots eren del país: el Grana Padano, la ricotta, el Bagoss di Bagolino Brescia (Lombardia) i el Montebore de Tortona (Alessandria, Piemont).

Surt d’Itàlia per productes com les ostres Gillardeau de la Normandia o el caviar de Mongòlia, productes que semblen imprescindibles en aquests restaurants.

Un àpat amb cuina, amb un bon producte visible i disfrutable, de racions generoses, amb tècniques i elaboracions de cuina clàssica francesa (soufflé, royale, bisque, ragoût, sous vide…) però també de cuina tradicional i regional italiana (bagna cauda, missoltino, risotto, els nyoquis malfatti tondi, pans locals, la cassata…) i alguna pinzellada de cuina d’avantguarda, una avantguarda de fa 30 anys, no la més actual (escumes de sifó, gelats de Paco Jet…) però molt de passada, sent clarament un restaurant de cuina entre clàssica i tradicional.

Una cuina de gustos coneguts, amables, fàcils d’agradar, accessibles, propers, harmoniosos, càlids, tendres.

Un menú amb una estructura molt clàssica (aperitius, amuse-bouche, antipasti, nyoquis, risotto, peix, carn, formatges, postres i petits fours), sense un relat feixuc i només amb un únic moment d’humor als formatges. 

LES CONCLUCIONS.

Tot i que a aquest apartat l’anomeni “conclusions”, aquestes apareixen al llarg de tot l’article i aquí, simplement faig unes anotacions globals finals.

Un restaurant amb departament de comunicació.

Un restaurant dels que no cuina el cuiner, sinó el cap de cuina, l’Alessandro Procopio.

L’Oldani em va semblar un cuiner que, almenys actualment, es dedica més a la direcció, comunicació i promoció del restaurant que a cuinar.

Un restaurant en el que el cuiner titular pràcticament només apareix per a transmetre el relat que, per sort, explica al principi i al final de l’àpat, però no durant el menú. Així que, tot i que des de fora sembli “can propaganda i discurset”, l’àpat va ser molt agradable gràcies a les intervencions concises i detallades però breus del magnífic maître, en Davide Novati. 

Una cuina entre clàssica, tradicional i creativa (que situo als 2000’s, d’un moment de la història que ja ha passat, tot i que segueixi sent ben bo i modern) i que, almenys actualment, diria que no s’està oferint al nostre país. Una cuina coneguda tot i que no sabria dir quin cuiner de casa nostra podria ser el seu equivalent.

______________________________________________________________

Traducción automática del artículo en castellano

Automatic translation of the article into English

[its-palam-blog]

Politique de confidentialité

Politique de confidentialité Introduction Devant le développement des nouveaux outils de communication, il est nécessaire de porter une attention particulière à la protection de la vie privée. C’est pourquoi, nous nous engageons à respecter la confidentialité des renseignements personnels que nous collectons. Collecte des renseignements personnels Les renseignements personnels que nous collectons sont recueillis au travers de formulaires et grâce à l’interactivité établie entre vous et notre site Web. Nous utilisons également, comme indiqué dans la section suivante, des fichiers témoins et/ou journaux pour réunir des informations vous concernant. Formulaires et interactivité: Vos renseignements personnels sont collectés par le biais de formulaire, à savoir : Nous utilisons les renseignements ainsi collectés pour les finalités suivantes : Vos renseignements sont également collectés par le biais de l’interactivité pouvant s’établir entre vous et notre site Web et ce, de la façon suivante: Nous utilisons les renseignements ainsi collectés pour les finalités suivantes : - Statistiques Droit d’opposition et de retrait Nous nous engageons à vous offrir un droit d’opposition et de retrait quant à vos renseignements personnels. Le droit d’opposition s’entend comme étant la possiblité offerte aux internautes de refuser que leurs renseignements personnels soient utilisées à certaines fins mentionnées lors de la collecte. Le droit de retrait s’entend comme étant la possiblité offerte aux internautes de demander à ce que leurs renseignements personnels ne figurent plus, par exemple, dans une liste de diffusion. Pour pouvoir exercer ces droits, vous pouvez : JEAN-PIERRE GAGNON 303 Boulevard Pierre-Roux Est, Bureau 201 Victoriaville QC G6T 1S9 Canada Website: https://ccsav.ca Email: moc.liamtoh@10nongag_pj Droit d’accès Nous nous engageons à reconnaître un droit d’accès et de rectification aux personnes concernées désireuses de consulter, modifier, voire radier les informations les concernant. L’exercice de ce droit se fera : JEAN-PIERRE GAGNON 303 Boulevard Pierre-Roux Est, Bureau 201 Victoriaville QC G6T 1S9 Canada Website: https://ccsav.ca Email: moc.liamtoh@10nongag_pj Sécurité Les renseignements personnels que nous collectons sont conservés dans un environnement sécurisé. Les personnes travaillant pour nous sont tenues de respecter la confidentialité de vos informations. Pour assurer la sécurité de vos renseignements personnels, nous avons recours aux mesures suivantes : - Protocole SSL Nous nous engageons à maintenir un haut degré de confidentialité en intégrant les dernières innovations technologiques permettant d’assurer la confidentialité de vos transactions. Toutefois, comme aucun mécanisme n’offre une sécurité maximale, une part de risque est toujours présente lorsque l’on utilise Internet pour transmettre des renseignements personnels. Législation Nous nous engageons à respecter les dispositions législatives énoncées dans : Législation: canada Read the full article

[unmotde]

Vrac de semaine

. Vendredi 1er septembre État d'épuisement qui aurait nécessité un repos total dans le noir et le silence. La sortie à la médiathèque était prévue depuis quelques jours, ma BM avait décalé ses rv pour nous, je ne pouvais plus annuler. Je suis revenue en crise de nerfs intérieure, tremblante. J'y ai tout de même trouvé Et Nietzsche a pleuré, de Irvin D. Yalom et je me régale pour l'instant (je n'en suis qu'à la page 38). Pourquoi a-t-on une vie à côté lorsqu'on souhaiterait seulement lire ?

. Samedi 2 Sortie de 6,4 km pour voir des dolmens que je n'aurais finalement pas la force d'atteindre (à 600m pourtant). Allongée en pleine forêt afin de tenter de récupérer dos et muscles pour un retour hypothétique sur deux jambes (il me portera sur son dos une partie du retour), c'est un écureuil roux (marron foncé) qui vient me rendre visite. Cinq minutes de sauts dans tous les sens et une d'engueulade violente contre… une pomme de pin ? une branche sur sa route ? un autre écureuil ? Instant magique, puissant, d'une communion intense en pleine nature. J'ai largement préféré cette rencontre vivante à des pierres mortes depuis longtemps.

. Dimanche 3 Quatrième fois que nous regardons Nimona. Une fois en français, une fois en anglais sous-titré, une fois en anglais. On reprend avec les sous-titres pour s'imprégner avant de le revoir en anglais ensuite. La langue entre dans nos têtes avec la transidentité, la bienveillance, l'amitié. On ne pouvait trouver meilleur outil de travail. Famille jusqu'au-boutiste…

. Lundi 4 7h45 Je replonge dans l'enfance BABI et donc épuisante de mes petits désormais très grands, je ne sais pas si ça aide la personne à qui j'en parle et qui demandait des retours d'expérience. Mais quelle expérience ? L'un est autiste, l'autre TDA-H, les besoins intenses oui forcément étaient là mais est-ce que ça va lui parler ? Je ne sais jamais si je fais bien de poser, de répondre, lors de ces bouteilles à la mer. Est-ce que j'impose alors que l'autre était demandeur ? Quelle pertinence ? Je préfère lorsque je me tais.

13h14 La matinée à parler avec cette jeune maman, cela faisait longtemps que je n'avais pas autant discuté avec quelqu'un sur ce forum. Je ne fais habituellement que m'abstenir, je passe en fantôme. Je suis une silencieuse. Quelle pertinence ? Je préfère lorsque j'ai les réponses.

Je continue ma lecture romanesque de Nietzsche, et l'envie me reprend fortement de reprendre ses écrits à lui que j'ai oublié dans un coin je ne sais plus quand.

. Mardi 5 Réveillée vers 5h, je suis il semble, à l'affut du moindre bruit et ne me rendors plus ensuite. Je suis au bord de la bascule depuis que je dors près de la porte - vais-je tomber à travers ? Message privé avec Mygale - l'ancienne arachnophobe en moi n'en revient pas de discuter avec une mygale. Pas encore lu le mp de ChatSauvage. Il me fatigue et va finir par se prendre une baffe virtuelle.

[aurevoirmonty]

« Le passé est un éternel présent pour l’homme en marche vers son destin », affirme Arnaud Guyot-Jeannin. L’abécédaire qu’il nous propose et les portraits d’écrivains qui suivent – Denis de Rougemont, Gustave Thibon, Pierre-Joseph Proudhon, Pierre Drieu la Rochelle, Georges Bernanos et Paul Sérant – sont autant de portes ouvertes sur le temps, invitant le lecteur à y piocher des fragments salutaires. Il découvrira ce que peut recouvrir une vision du monde traditionaliste révolutionnaire, tentant de conjuguer la vérité et la liberté pour le guider dans sa vie et sa pensée. Cet ouvrage dense et synthétique s’emploie à dresser une critique radicale de la modernité et de l’hypermodernité au nom de la Tradition catholique, contrerévolutionnaire, maurrassienne, ethnoculturelle et guénonienne (sachant que la « Tradition primordiale » reste pourtant une hypothèse d’école assez douteuse). Comme l’écrit l’abbé Guillaume de Tanoüarn en préface de ce livre : « Juste de quoi reconquérir par petits bouts notre liberté perdue en l’adossant à quelques certitudes. » Arnaud Guyot-Jeannin est journaliste à Boulevard Voltaire, Éléments et Politique magazine. Il dirige également un Libre Journal sur Radio Courtoisie. Il est l’auteur de L’Avant-garde de la tradition dans la culture (Pierre-Guillaume de Roux, 2016).

[byneddiedingo]

Frank Villard and Danièle Delorme in Gigi (Jacqueline Audry, 1949)

Cast: Danièle Delorme, Yvonne de Bray, Gaby Morlay, Jean Tissier, Frank Villard, Paul Demange, Madeleine Rousset, Pierre Juvenet, Michel Flamme, Colette Georges, Yolande Laffon, Hélène Pépée. Screenplay: Pierre Laroche, based on a novel by Colette. Cinematography: Gérard Perrin. Set decoration: Raymond Druart. Film editing: Nathalie Petit-Roux. Music: Marcel Landowski.

The print I saw of Jacqueline Audry’s Gigi was not very good, the images having shifted into high contrast with little variation in the grays, so that the subtitles were often an unreadable white on white. But anyone familiar with either the Colette novella or the 1958 Lerner and Loewe musical version directed by Vincente Minnelli would have little trouble following the story. It’s a movie that retains much of the charm and a little of the bite of the original, and Danièle Delorme is a fetching Gigi, the girl raised to be a grande horizontale who wins the heart and hand of the wealthy Gaston Lachaille (Frank Villard). Delorme and Villard don’t erase memories of Leslie Caron and Louis Jourdan in the musical, but they have their own contributions to make, especially Villard, who is particularly strong in the scenes in which Gaston comes to realize the true nature of his feelings for Gigi. You sense his rising queasiness when she accepts his proposal to become his mistress, especially in the scene in the private room at the restaurant where they are about to consummate their relationship. When she naively asks why the couches in the room have slipcovers and when she chooses his cigar by rolling it between her fingers as she has been taught, the full obscenity of the situation becomes apparent to him. It has been apparent to us from the moment at the beginning of the film when we meet his uncle, Honoré, whom Jean Tissier plays as far more a dirty old man than the elegant Maurice Chevalier did in the musical. Which is not to say that the movie’s moral stance is heavy-handed: Director Audry has a very light touch, the product of a close collaboration with Colette. There are some wonderful period touches throughout the film, including Gaston’s automobile, Aunt Alicia’s (Gaby Morlay) telephone, and the bathing machine that is pulled by a mule into the waves at Deauville. The movie also reminded me that Gigi is a nickname for Gilberte, which is also the name of Swann’s daughter and the narrator’s first infatuation in Proust's À la recherche du temps perdu. There’s also a scene in which Gigi plays hide-and-seek with other schoolgirls in the park, that echoes for me Albertine and her little band of girls in À l'ombre des jeunes filles en fleurs. Proust was only two years older than Colette, and the Recherche and  Gigi very much share the same milieu.

[de-gueules-au-lion-d-or]

Emporté par sa vindicte contre ceux qui avaient osé le braver, le général de Gaulle s’en prit avec acharnement non seulement aux hommes, mais aussi à l’ordre spirituel vivant dont ces derniers se réclamaient. Ainsi, par le jeu du hasard, le plus militaire des politiques a-t-il enseveli ce qui demeurait d’authentique au cœur de la plus ancienne nation d’Europe. Pour toujours ? Répondre affirmativement serait admettre la superficialité de la structure mentale des peuples. Non. Ce qui a été renaîtra.

Le Cœur Rebelle (1994), Dominique Venner, éd. Pierre-Guillaume De Roux, 2014 (ISBN 978-2-36371-098-7), p. 140.

[les-cris-des-fendues]

*

Ses cheveux roux sentent l'océan.

Le soleil couchant se reflète sur le sable mort.

La nuit s'allonge sur son lit d'apparat

Tandis que la femme haletante tremblante

Reçoit entre ses jambes fléchies

Les derniers baisers d'un soleil mourant.

*

P.16

Joyce Mansour " Cris" Pierre Seghers Ed. 1954

*La belle nuit à tout le monde*

cultura

© Manoel T, 2024