#paisatge fantàstic | Explore Tumblr posts and blogs

ideaimateria · 4 years ago

Link

the-way-through-the-woods-by-long-litt-woon/

SOBRE EL CAMÍ PEL BOSC

Una vídua en pena descobreix una forma de curació inesperada: la caça de bolets. “Moure’s. . . Long explica la història de trobar l'esperança després de la desesperació amb lleugeresa i astúcia, amb autosuficiència i tanta gentilesa . ”- El New York Times Long Litt Woon es va reunir amb Eiolf un mes després d'arribar a Noruega des de Malàisia com a estudiant d'intercanvi. Es van enamorar, es van casar i es van establir en la felicitat domèstica. Després, la inesperada mort d’Eiolf als cinquanta-quatre anys va deixar a Woon lluitant per imaginar una vida sense l’home que havia estat la seva parella i ancoratge durant trenta-dos anys. A la deriva, es va apuntar a un curs per a principiants sobre bolets —curs que tots dos havien planejat fer junts— i va trobar, per sorpresa seva, que la recerca de bolets reavivava les seves ganes de per vida. El camí pel boscnarra la història de viatges paral·lels: un interior, a través del paisatge del dol, i un altre exterior, cap al fascinant regne dels bolets: resistent, adaptable i essencial per al cicle de mort i renaixement de la natura. Des dels idíl·lics boscos noruecs i els parterres urbans fins a les platges de sorra de Còrsega i el parc central de Nova York, Woon descobreix una gran quantitat de sorpreses sovint amagades a la vista: els taps de llet sagnant de color rosa salmó, que es tallen líquid vermell quan es tallen; delicioses morenes, apreciades pel seu sabor terrós però delicat; i bolets bioluminescents que il·luminen el bosc de nit. Al llarg del camí, descobreix la càlida convivència d’altres obsessius boleters i troba que donar-li tota l’atenció al món natural la transforma, obrint-li un camí per sobreviure a la mort d’Eiolf, per veure’s a si mateixa de nou i per tornar a la vida. Elogi pel camí pel bosc “En la seva recerca d’un nou sentit de la vida després de la mort del seu marit, Long Litt Woon va emprendre l’estudi dels bolets. El que va trobar al bosc, i expressa amb una alegria tan tendra en aquestes sentides memòries, no va ser res menys que la salvació ”. —Eugenia Bone, autora de Micofília i Microbia

VEURE MENYS

https://www.penguinrandomhouse.com/books/591642/the-way-through-the-woods-by-long-litt-woon/

https://soundcloud.com/penguin-audio/the-way-through-the-woods-by

“Emocionant i inesperadament divertit. . . Long explica la història de trobar l'esperança després de la desesperació amb lleugeresa i astúcia, amb autosuficiència i tanta gentilesa que va oblidar el trist que està (i nosaltres). . . . Veure la capacitat de meravella i fins i tot de satisfacció de Long enmig de la seva tristesa se sent com veure diminuts brots d’herba que miren des de la cendra en un paisatge despullat pel foc. Les seves memòries. . . intercala la història de la seva educació boletaire amb detalls del seu viatge emocional, informant cadascun l’altre. És una bona antropòloga d’ambdós. . . . Al seu centre, aquest llibre planteja una qüestió existencial familiar i horrible. Com segueixes vivint quan la persona que estimes tant —potser la persona que més has estimat al món— ha desaparegut? Tothom ha de trobar la seva resposta. Long's és tan bo com qualsevol altre ". - El New York Times “Com els mateixos bolets, The Way Through the Woods és sorprenent, reconfortant i completament fascinant. Woon ens porta a buscar no només pel fascinant món dels fongs, sinó també pel seu dolor personal. Igual que Sound of a Wild Snail Eating i H és per a Hawk , la seva magnífica i íntima trobada amb espècies desconegudes ens ensenya que observar la natura amb cura és alhora inspirador i curatiu ". —Juli Berwald, autor de Spineless: la ciència de les meduses i l'art de fer créixer una columna vertebral « El camí pel bosc és una visió personal del món dels bolets, tot i que els ulls d’un antropòleg que va començar a fer bolets per avançar en el dolor després de la mort sobtada del seu marit. Va ser fantàstic veure com la cultura boletaire de Noruega era similar i diferent de la de la cultura dels Estats Units, mentre animava l’autora mentre lluitava per acceptar i abraçar la seva nova vida. Tothom que estigui interessat en aquests temes gaudirà d’aquest llibre tant com jo ”. - "Wildman" Steve Brill, el noi americà per buscar menjar

VEURE MENYS

ELS FONGS

Designer-Projects-Fungi-Narratives

Descarga el manual aquí

http://biofab.cl/wp-content/uploads/2019/05/Manual-Biofab.pdf

http://biofab.cl/2019/05/19/manual-de-biofabricacion-con-hongos/

ddw-trend-growing-design

MICELI

HONGOS

BACTERIA

bacterialcellulose/

FERMENTACIÓ

Bio

youtube

2 notes · View notes

icon2021-regnumcaelorum · 4 years ago

Text

Comentari Iconològic

Des de l’antiguitat l’ésser humà ha creat un pont entre el món espiritual o diví mitjançant l’art.

A la figura 1, hi trobem representat, en aquest baix relleu la figura d’un híbrid de brau amb ales i cap d’home, és conegut com Lamassu o Sedu i eren normalment esculpits en alabastre. La seva alçada doblava la de l’ésser humà, i originalment s’acostumava a trobar a les portes de les ciutats. Aquestes figures es representaven des de dos punts de vista: la frontal, des de la qual el visitant és observat i rebut per l’animal, i la lateral, en que el brau (o lleó) està representat en una posició dinàmica deixant veure la seva cinquena pota. Aquest personatge apareix representat amb una tiara amb banyes i una barba decorada igual que la cua i part de la superfície del cos. El tractament de les ales és minuciós i les plomes apareixen gravades d’una manera molt detallada i simètrica, gairebé ordenades.

El Lamassu va aparèixer per primer cop a Assíria i tenia la funció d’expulsar als genis malignes i es col·locaven en parella a les portes dels temples per a protegir-los contra el Mal. Aquests personatges en la mitologia mesopotànica representaven un geni celestial. El toro a Mesopotània s’associava a la fertilitat, el poder i l’estabilitat sobre la terra. El cap humà els dota d’intel·ligència i representava al rei que governava en el moment, i la seva llarga barba decorada els lligava amb les divinitats.

Són éssers que representen l’equilibri entre el cel, la terra i l’aigua i poden fer d’intermediaris entre l’home i la divinitat.

A la figura 8 trobem representat l’àngel nou de Paul Klee.

A primer vista ens trobem amb una il·lustració on s’intueix una figura humana, gairebé antropomòrfica. El cap del Angelus Novus, cobert per pèl arrissat es desproporcionat en relació amb la mida del cos, els peus són bastant similars als d'un ocell i les ales semblen acabar en forma de mans. Al tronc hi té representat un pèndol, element harmònic i silenciós que marca el moviment i el temps. Mostra els ulls molt oberts, i la boca entreoberta, com si estigués veient alguna cosa i en volgués parlar.

Walter Benjamin, filòsof, crític i amic de l’artista, esdevení el propietari de l’obra i fou inspirat per aquesta i en va fer la seva propia interpretació:

Hay un cuadro de Klee que se llama Angelus Novus. En él se muestra a un ángel que parece a punto de alejarse de algo que le tiene paralizado. Sus ojos miran fijamente, tiene la boca abierta y las alas extendidas; así es como uno se imagina al Ángel de la Historia. Su rostro está vuelto hacia el pasado. Donde nosotros percibimos una cadena de acontecimientos, él ve una catástrofe única que amontona ruina sobre ruina y la arroja a sus pies. Bien quisiera él detenerse, despertar a los muertos y recomponer lo despedazado, pero desde el Paraíso sopla un huracán que se enreda en sus alas, y que es tan fuerte que el ángel ya no puede cerrarlas. Este huracán le empuja irreteniblemente hacia el futuro, al cual da la espalda, mientras los escombros se elevan ante él hasta el cielo. Ese huracán es lo que nosotros llamamos progreso.

Tesis IX, Tesis sobre la filosofia de la historia, Walter Benjamin

Benjamin va identificar l'àngel de Klee amb una antiga llegenda jueva inscrita al Talmud. A més a més, el filòsof va interpretar en la mirada de l’àngel nou, una visió catastrofista de la història de la humanitat, sorprès davant la barbàrie de la història passada, present i futura.

Podem trobar un altre exemple entre aquesta connexió entre el diví i el mortal amb els putti.

Un putto consisteix en la representació d’un nen grassonet, nu i alat. Els trobem en l’art religiós i en el secular. La iconografia del putti no està fixada deliberadament, de manera que és difícil diferenciar el putti, els cupids i les diverses formes d’àngels. No tenen atributs únics i immediatament identificables, de manera que els putti poden tenir molts significats i funcions en el context de l’art.

A la figura 3 hi trobem representats dos putti als peus de la Madonna Sixtina.

En aquesta obra veiem representada la Verge, el Nen, Sant Sixt i Santa Bàrbara. Aquestes figures es troben situades en un espai recollit per uns telons verds que revel·len aquesta escena i disposats per sobre d’un llit de núvols. La Verge és la figura central, i com és usual du al Nen en braços. A la seva dreta veiem Sant Sixt, que senyala l’espectador, mentre la Verge i el Nen ens miren fixament, trencant la barrera bidimensional. La corona papal de Sant Sixt descansa en el marc inferior esquerra de la pintura, que accentua aquesta connexió entre l’espectador i l’escena pintada. Igual que les cortines, que són subjectades per una barra donada de sí, separa l’espectador d’aquesta escena espiritual. A la seva esquerra està representada la figura de Santa Bàrbara, i als peus de la composició dos querubins descansant sobre els seus colzes mentre miren l’escena sobre seu.

Si seguim la mà de Sant Sixt, amb ella ens endinsem al quadre, la seva mirada està sobre la Verge i el Nen, i, a la vegada, el mocador de la verge apunta a Santa Bàrbara que està mirant cap avall, on ens trobem als àngels. D’aquesta manera es forma una composició en forma romboidal.

Però l’element que ha destacat més al llarg de la història i s’ha fet més reconegut són els dos putti que observen l’escena des de baix, amb una expressió facial tan natural que sembla que no formin part d’aquesta escena. Es creu que Rafael els va afegir en finalitzar l’obra.

Podem trobar un altre exemple d’aquesta representació de nens alats en un altre context. A la mitologia grega i romana era recurrent la representació de Cupido o Eros en forma de putto.

A la figura 4 se’ns mostra representat Cupido, el déu del desig amorós davant un fons marítim, i ofereix una de les seves fletxes a un colom, ja que es tracta del Amor Domato o Amor domat. Cupido renuncia a les seves armes i ho simbolitza cedint una fletxa al colom que, en aquest cas, pot significar l'amor conjugal. La pau i entrega del protagonista es contraposen al vol del cupidillo del fons, que es manté en guàrdia per disparar les seves fletxes.

Els putti van experimentar un important ressorgiment al segle XIX, i els podem trobar a les obres de pintors acadèmics francesos. La pintura de William-Adolphe Bouguereau va florir a l'època d'or de l'academicisme, i en va ser un dels seus representants més típics.

A la figura 6 hi trobem representats Cupido i Psique com a putti. Els personatges apareixen en una composició vertical i estan sentats sobre uns núvols, en un espai per sobre del món terrenal. Els seus braços estan entrellaçats en una abraçada suau i Cupido diposita un petó a la galta de Psique mentre aquesta aparta la mirada i es fa enrere.

Bouguereau opta per pintar de manera significativa. La carn blanca i rosada, és símbol de la seva puresa. La pintura, de tonalitats blaves, en contraposició a colors més rosats o vermellosos s’allunya del tema de l’amor prohibit i cap a la idea de l’amor jove.

L’artista representà als personatges de Cupido i Psique com a putti. Cupido es representa sovint com un nadó fantàstic i entremaliat amb un arc i una fletxa, a diferència de Psique que normalment apareix més sovint com una jove. A més a més, Bouguereau la pinta amb ales de papallona, símbol de representació de l’ànima pels grecs.

La psique és un símbol de la transformació de l’ànima humana, ja que segons la llegenda mitològica Psique es transformà d’humana a immortal. “… celosa Venus, había intrigado entre los dioses para liberarse de Psique, pero también Eros (equivalent de Cupido en la mitologia romana) acudió por su parte a Júpiter, logrando que la protegiera y finalmente fuese aceptada entre los olímpicos. Se trata, en suma, de una divinización del alma humana por medio del amor.” (Diccionario de iconografía y simbología, Revilla Federico, 1999, p. 359-360.)

Passem de l’amor immortal a la mort ja que tenen una forta relació. “Morir es ser amado por un dios y participar a través suyo de la felicidad eterna” (E. Wind).

A la figura 7, l’autor ens representà l’àngel de la mort. La mort de l’enterramorts, tal com ens indica el títol. Un enterramorts veu interromput el seu treball mentre cava una tomba al cementeri per la visita de l’àngel de la mort. Aquest, sorpès, es posa una mà al pit en senyal de sorpresa i amb l’altra hi veiem captat el moment de deixar caure la pala. La mort ens és representada amb una figura femenina, vestita de negre amb ales de plomatge fosc. Amb elles gairebé abraça l’enterramorts en senyal d’acollida. Una altra interpretació podria ser que l’àngel ha vingut de manera totalment sobtada, agafant desprevingut l’home, el qual mira terroritzat la mà de l’àngel de la mort que podria estar sostenint l’ànima del vell per emportar-se-la. El paisatge nevat i blanquinós podria ser un símbol de benevolència, protecció o purificació. La pintura paisatgística experimentà una adaptació als principis simbolistes tot i que té reminiscències del paisatge del romanticisme (llocs “melancòlics”, abandonats per l’home, amplis horitzons, superfícies i línies ampliades a l’infinit).

Els simbolistes consideraven la sexualitat femenina com un poder enigmàtic i perillós, fet que podria justificar la intenció de l’artista en representar una figura femenina com a àngel de la mort.

L’art simbolista significà per a molts intel·lectuals un culte a la bellesa amb una forta càrrega espiritual. L’historiador Jean Clair considerà el simbolisme com un últim gran invent de salvar l’humanisme occidental.

En contraposició a aquest àngel fosc a la figura 2 hi trobem representat l’arcàngel Sant Miquel, considerat el príncep dels àngels. L’àngel de la mort, que recorda a l’home la seva mortalitat, es podria diferenciar de la figura de Sant Miquel, que respon a la necessitat de colmar d’alguna manera el buit entre un déu trascendent i la petitor del home.

Aquest tremp sobre fusta hauria sigut la taula central del que probablement era un retaule dedicat a Sant Miquel. L’arcàngel amb l’acompanyament d’un àngel, pesa les ànimes (psicòstasi), que apareixen representades com una figura femenina vestida amb túnica blanca i un home nu. A la mà esquerra sosté la balança i a la dreta una llança amb la qual amenaça el dimoni que fa trampa inclinant el plat de la balança al seu favor.

Normalment Sant Miquel és representat derrotant a Satanàs, l'arcàngel dels àngels caiguts o del Mal. Molts cops se’l representa per aquest mateix motiu com un àngel amb armadura de guerrer romà, amenaçant amb una llança o espasa a un dimoni o drac.

Hi va haver un gran combat al cel. Miquel i els seus àngels van lluitar contra el Drac. També el Drac i els seus àngels van combatre, però no van prevaler i no hi va haver ja lloc en el Cel per a ells. I va ser llançat el Drac, la Serp antiga, l'anomenat Diable i Satanàs, el seductor de tot el món; va ser llançat a la terra i els seus àngels amb ell.

Apocalipsis 12:7

Una altra iconografia bastant comuna és la que trobem en aquesta obra. Sol ser representat pesant les ànimes a la balança on l’arcàngel pren part al Judici Final, segons la tradició cristiana, totes les ànimes humanes seran jutjades abans de la ressurreció.

Finalment, en aquest pont entre el món espiritual i el terrenal, tenim l’àngel caigut, condemnat a viure a la terra.

A la figura 5 i 9 apareix representat aquest primer àngel caigut després d’haver estat expulsat dels cels.

Ambdós es troben asseguts, en un paisatge que fa intuir que es tracta de la terra, doncs s’hi percep vegetació al voltant i roques.

L’àngel caigut de Cabanell té una forta presència, doncs el seu rostre es mostre ple d’ira. En el cel es pot observar una difosa escena dels últims moments del combat a la batalla dels cels.

Com vas caure de cel, oh Estel, fill del matí! Tallat vas ser per terra, tu que debilites les nacions. Tu que deies en el teu cor: Pujaré al cel; a la part alta, al costat de les estrelles de Déu, aixecaré el meu tron, i a la muntanya del testimoni m'asseuré, als costats del nord; sobre les altures dels núvols pujaré, i seré semblant a l’altíssim. Mes tu, enderrocat, ets fins al país dels morts, als costats de l'abisme.

Is 14:12-15

A la tradició cristiana els àngels caiguts són els rebels, la personificació del Mal, els temptadors. El tema dels àngels caiguts o rebels no apareix gaire a la Bíblia més enllà de la caiguda de Lucifer. Tot i així, la literatura apòcrifa com el Llibre d’Enoc van aprofundir més al respecte.

Els àngels caiguts pertanyien al grup celestial que salvaguardava els inicis de la humanitat. Van ser creats específicament per Déu per vetllar per l'home, i se'ls va atorgar d'enteniment i llibertat. Aquestes característiques van portar a molts d'aquests àngels a qüestionar al seu creador, allunyant-se d'ell i cometent diferents "pecats" que els van portar a l’expulsió del cel.

Lucifer va ser creat per Déu com el seu fill pròdig. El va dotar de gran bellesa, intel·ligència i perfecció, amb l'objectiu de ser ell qui organitzés la resta d’àngels. El seu poder va fer augmentar la seva vanitat i en sentir-se superior a Déu va voler competir contra ell. L’enfrontament amb Déu va fer que fos expulsat juntament amb altres àngels.

Així, doncs, l’àngel caigut renega del món espiritual i deixa de complir la seva funció de missatger entre ambdós móns caient al terrenal.

#comentari

0 notes