#pèl-roja

[negreabsolut]

Pèl roig i neu blanca, per Marlia06. [font]

[puntalienzo]

PERSONATGE 2: SAM, espies de veritat (totally spies). Sempre l'he considerat una noia dolça, seria i molt intel·ligent. Suposo que per aquest motiu tothom volia ser ella quan jugàvem a l'hora del pati. A més, crec que el fet que fos pèl-roja, tingués el cabell llarg i els ulls verds influïa considerablement. Sam, Clover i Àlex eren "los àngles de Charlie" de la teva infància, i ho saps.

[caminomeva]

--- MASMUTEJAR DES DEL MATARRANYISME MÉS RIGORISTA ---

Avui  s’ha aixecat un dia asolellat i au! Cap a la serra! He arribat a Pena-Roja de Tastavins a mig matí i tal i com deien els cànons he començat la caminada des de la plaça major. Des d’allà sortint del poble un caminet molt «cuqui» em conduïa cap a la meva meta; les Roques del Masmut. L’alegria de caminar per un corriol però s’ha acabat aviat i de sobte, a la bassa de Sant Miquel, m’he trobat arrossegant els peus per una pista de la mida de l’AP7. Caminar per pistes és avorrit, si fa sol et cous perquè els arbres no poden aixoplugar-te prou, si son pistes modernes son rectes i les pujades son tedioses. Llàstima de corriols perduts i de camins de carro arrasats. L’autopista m’ha dut fins els peus de les roques del Masmut mentre de tant en tant algun vehicle SUV passava pel meu costat i em deixava empolsegada.

Quan he arribat als peus de les roques no m’ho he pensat dues vegades i he anat cap amunt decidida. Pim, pam, pim,pam.... cansant-me com només jo se fer-ho he aconseguit posar els peus a les primeres estribacions de roca i allà les coses s’han complicat. Hi ha un petit diedre que te un pas un pèl aeri i que probablement per a la gent que escala sigui 1er (escala Welzembach) però jo he decidit que era un 2C+ i m’he cagat a sobre. He temptejat el pas però em feia por. Sembla mentida que 3 anys enrere estigués escalant vies mitjanetes a Montserrat. El meu cervell perd molt ràpid la seva seguretat quan el cos no grimpa.

No és vertigen. Es tracta d’uns éssers interns que hi ha al cap que quan t’apropes a un lloc on hi ha barranc i caiguda et diuen que estàs fent la gilipolles i llavors tot el cos se sent indisposat.  Ja ho he viscut diferents vegades; si vols fer callar a aquests éssers has de fer la gilipolles molt sovint i entrenar-te molt en gilipollisme, llavors els petits éssers arriben a la conclusió de que «ets» gilipolles, s’abracen, ploren, es donen el condol, es ressignen i et deixen fer. Bé, els éssers avui no m’han deixat fer i jo he baixat derrotada dient-me a mi mateixa coses com ja tornaràs, és millor ser prudent, total ni que estiguessis fent el K2, bla bla bla...

Com a càstig per la meva manca de compromís masmutejador (per cert he inventat el verb «masmutejar») he decidit seguir el camí que dona la volta a les roques, així com qui les festeja. Llavors he pensat que el meu matarranyisme (també he inventat aquesta paraula) excessivament rigorista em conduïa a masmutejar, i he fet via pel corriol amb el consol de que al menys era un corriol i no una pista.

La volta a les roques del Masmut és una excursió molt coneguda i ben indicada, i si algun dia aneu al Matarranya, potser us serveixi una petita part molt petitona del que us explico. El corriol és bonic durant una estona, que és la que et permet veure les roques des d’una vista molt espectacular, el que passa es que te tendència a fugir cap al sudest, i arriba un moment que comences a ratllar-te. A mi em recordava algun camí d’aquests que donen la volta a un pantà; mantenen una alçada i voregen tota la vall fins a la desesperació. Quan he arribat al final d’aquesta gran giragonsa i he topat amb el riu estava una mica ofuscada. Quina mena de masmuteig es suposa que estic fent que ja no veig ni les roques masmútiques de marres?

Per més inri el riu era sec. Confesso que venia amb una idea idíl·lica de la caminada; corriolets, raconets frescals, alguna fonteta, molt wildflo, algun torrent i algun gorg petit... ha,ha,ha,ha!! Llavors m’esperava un altra pista, no tan enorme com la primera que us explicava, però més llarga... Au! A arrossegar peus uns quants kilòmetres de pista en pujadeta. Mirava si al menys al riu hi havia algun gorg i és veritat que conforme anava cap al nord al torrent dels Prats apareixia algun toll embardissat, però no era capaç de reunir forces per banyar-me. Mentre anava cap al nord tornava a recuperar el significat de masmutejar i de tant en tant veia les imponents roques des de perspectives diferents. 

Bé, no se que dir-vos més. Només que he tornat a arribar a la bassa de Sant Miquel una mica cansadota de passejar els peus per un tros de camí farcit de còdols rodons de la mida de cebes i quan estava allà he vist una font i he pensat que era un detall que haguera aquella font allà. He pitjat l’aixeta i res. Ha,ha,ha,ha.... que imbècila sóc, si ja es veia que no havia cap humitat sota l’aixeta. És una broma municipal o diputacional o alguna cosa així; fonts que no serveixen per a res per a caminants que masmutegen imbuides per un matarranyisme profund i radical.

[tastatast]

Ca l’Enric

Què té la llum de l’hivern de La Vall de Bianya que ens atreu tant?

L’acolliment de Ca l’Enric és excepcional, la calidesa que transmeten els germans Juncà, des de la rebuda fins al comiat, és personal i única. I, visita rere visita, anem descobrint matisos que ens captiven cada vegada més. De fet, els seus àpats ja comencen de manera destacable amb uns apertius tebis i agradables com el “gratinat de macarrons amb formatge Mas Farró”, el “niguiri de bosc”, el “brioix planxat i farcit de formatge del Tossol de Xauxa i tòfona” i el “caldo de verdures i pollastre infusionat amb fusta de roure”. Són molts, variats, calents, complexes i et situen a la comarca. I pel mig, en Joan, que aporta aquest punt de mag trapella a la sala, donant-nos a conèixer grans vins i aportant positivisme.

Motivats per l’excepcional domini de la becada que sempre han demostrat, tant en la selecció de l’au com en el faisandatge i els punts de cocció impecables de cada una de les parts, vam voler repetir clàssics de la casa com l’amable “royal de salmís de becada i tòfona”, l’extraordinària “sopa de becada amb tòfona” i el gustós “arròs de becada amb tòfona”. Tots tres, plats tant bons que no ens cansaríem de repetir-los, plats que perduren.

Entremig d’aquests plats, vam voler tastar la “col cuita sencera 12h amb perdiu roja escabetxada” acompanyada d’una salsa deliciosa i el “roger de roca a la brasa amb canapè del seu salmís” d’una magnífica intensitat marina.

A continuació, vam fer dos plats de caça, un de ploma (la becada) i l’altre de pèl (la llebre). Dos plats que, al llarg de la història de la cuina, s’han elaborat de mil maneres diferents i que vam voler comparar a la manera de la Isabel i a la manera d’en Jordi. 

Pel que fa a la becada, per una banda, la versió clàssica, la de la Isabel, amb 5 dies de maduració i on brillava tant la torrada amb salmís com la salsa per complexitat gustativa i on també destacava la textura del pit. Per altra banda, la versió moderna, la d’en Jordi, amb 7 dies de maduració, va ser aromàticament més dolça (amb notes de cacau i coco), la cuixa era més tendra i el pit, més intens i fins i tot iodat.

Pel que fa a la llebre à la royale, la versió d’en Jordi, amb compota de roser salvatge i patata amb tòfona, venia a ser una Perigourdine. En canvi, la versió de la Isabel, era la clàssica de la casa, una adaptació de la Poitevine o del Senador Couteaux. La primera, de textura compacta però de gust més subtil, delicada i elegant; la segona, de textura desfilada i més amable però de gust i aroma més rústica, una explosió de potència i intensitat. 

Un joc didàctic en el bon sentit, estimulant, aportant contingut i coneixement de la manera més hedonística, sense oblidar mai el plaer de menjar com a fita final. 

Per postres, van ser ideals tant la “pera llimonera” com el “pa de pessic de carbassa, cabell d’àngel, caqui i gelat de tartufo”.

En resum, aquesta vegada, en general, va ser un àpat de gustos intensos, d’una potència i contundència difícils de trobar en cuines tant refinades. A més, la mida de les racions va ser molt encertada, sense ser un menú de tastets on no acabes menjant res ni ser saturador. Vam tenir la sensació que escolten el client i el volen satisfer, un punt que actualment s’està perdent a les grans cuines.

Veure més fotos de Ca l’Enric

[marcfarraspiera]

Isola Minor

Els francesos van conquerir Menorca el 1756. Quan el cardenal Richelieu va ser rebut amb tots els honors a Versalles per Lluís XV, el monarca li va preguntar: "és cert que les figues de Menorca són tan bones com diuen?"

La tradició diu que el primer bany després d’aterrar és a la platja d’Es Grau. A l’última ferradura de la platja. Sempre a l’última ferradura, des d’on es veu el poble davant per davant, blanc, discret i menut. De la platja estant, entre nosaltres i el poble només s’interposa el mar, quiet com una banyera i esquitxat per barquetes de pescadors en hibernació. El sol es pon rere S’Albufera, el mar s’enfosqueix i comença a fer fred.

Maó no deixa de ser una ciutat pendent de ser desxifrada, privilegiada per la geografia, que li va concedir un port natural únic al mare nostrum, i un pèl ofegada sota el tràfec de vaixells i històries antigues de fortaleses i hospitals. El caràcter circumspecte i irònic del maonès, tirant a britànic, consoliden el misteri de la ciutat i reforcen el caràcter ombrívol i crepuscular del centre, elegant i senzill i alhora trist i solitari.

La carretera de Maó a Cala Llonga passa just per davant de la finca de Sant Antoni, roja, plana i quadrada, la cèlebre Golden Farm on Nelson i Hamilton van viure un rampell de passió adúltera que les cròniques han potinejat alegrement amb la llegenda.

Els nins i nines de l’escola que hi ha a l’inici de la carretera de Favàritx, a llevant, deuen ser els més feliços del món. Uns quilòmetres més endavant, després d’una recta infinita de tres mil metres, el far en espiral com un polo de nata i xocolata presideix un decorat lunar, desolat, d’un dramatisme interplanetari. Les ones xoquen incansablement contra les roques. Tot al voltant de la torre és aigua negra i escuma blanca, com un reflex dels colors del far.

La platja de Presili és una petita llengua de sorra tenyida de posidònia i petxines. El camí que hi baixa serpenteja entre arbustos i matolls secs, socarrimats pel sol i xuclats per la sal. La llum de migdia, dura i zenital com la d’un quiròfan, esclafa les sargantanes i la mitja de dotzena de banyistes intrèpids que desafien el fred i les pedres punxegudes del fons marí.

A la badia de Fornells les hores passen lentes i suaus com una llarga migdiada a l’interior d’un palau d’estiu - un palau buit que espera el brogit de l’estiu i la dansa indiscreta de bitllets de cent. Malgrat els anuncis de calderetes suculents, o potser pels preus prohibitius, a tots els restaurants hi ha taules lliures, i els cambrers traginen a pas tranquil pops a la brasa i calamars arrebossats.

Es Migjorn Gran són tot just quatre carrers impecablement guarnits, polits i florits. Als baixos de l’església, com en tants altres indrets de l’illa, hi ha un refugi de la Guerra Civil. L’únic bar obert acull un parell de parroquians que fullegen el diari en silenci al límit de la becaina.

Els pins, frondosos i esvelts com xiprers, anuncien la imminència del mar. El migjorn de Menorca és terra de pirates, tresors i rondalles de moros i cristians. El xiringuito de la platja de Sant Tomàs és un balcó damunt del mar. Al fons, més enllà de l’entrada a la Cova des Coloms, la terra es torna vermella, d’una intensitat infernal, gairebé solar.

A mitja tarda els carrers d’Alaior ja estan buits. Pugem una costa cordovesa, amb testos florits a banda i banda del carrer i units a les façanes de calç blanca amb argolles de ferro negre. La plaça del poble, presidida pel casino, continua coberta de garlandes. O sempre estan de festa, o no les canvien mai. A Maó em diuen que Alaior és la Suïssa de Menorca.

El vent castiga amb fúria l’immens arenal d’Algaiarens. Ni una ànima, només dos surfistes que fumen a les roques amb el neoprè fins a la cintura i un vagabund despullat i despistat que diu que ve caminant de Cavalleria. La tramuntana cobreix la platja d’algues negres que s’arrapen a la pell com sangoneres.

Mateu Orfila, maonès insigne, pare de la toxicologia moderna i metge personal del rei de França, és enterrat al cementiri de Montparnasse de París. Vaig visitar la tomba un vespre de setembre, aviat farà dos anys, tornant dels barris del sud de la ciutat, quan l’illa era encara tan lluny.

[weijcke]

A Pèl Barba Roja Ancestral http://www.packagingoftheworld.com/2019/05/a-pel-barba-roja-ancestral.html

[negreabsolut]

Foc follet, per Grimwalds-AI-Fantasy. [font]

[puntalienzo]

LA VIUDA NEGRA

Una pèl-roja amb la qual s'ha de vigilar, ja que les seves habilitats i intel·ligència són increïbles.

[tastatast]

Ca l’Enric

Què té la llum de l’hivern de La Vall de Bianya que ens atreu tant?

L’acolliment de Ca l’Enric és excepcional, la calidesa que transmeten els germans Juncà, des de la rebuda fins al comiat, és personal i única. I, visita rere visita, anem descobrint matisos que ens captiven cada vegada més. De fet, els seus àpats ja comencen de manera destacable amb uns apertius tebis i agradables com el “gratinat de macarrons amb formatge Mas Farró”, el “niguiri de bosc”, el “brioix planxat i farcit de formatge del Tossol de Xauxa i tòfona” i el “caldo de verdures i pollastre infusionat amb fusta de roure”. Són molts, variats, calents, complexes i et situen a la comarca. I pel mig, en Joan, que aporta aquest punt de mag trapella a la sala, donant-nos a conèixer grans vins i aportant positivisme.

Motivats per l’excepcional domini de la becada que sempre han demostrat, tant en la selecció de l’au com en el faisandatge i els punts de cocció impecables de cada una de les parts, vam voler repetir clàssics de la casa com l’amable “royal de salmís de becada i tòfona”, l’extraordinària “sopa de becada amb tòfona” i el gustós “arròs de becada amb tòfona”. Tots tres, plats tant bons que no ens cansaríem de repetir-los, plats que perduren.

Entremig d’aquests plats, vam voler tastar la “col cuita sencera 12h amb perdiu roja escabetxada” acompanyada d’una salsa deliciosa i el “roger de roca a la brasa amb canapè del seu salmís” d’una magnífica intensitat marina.

A continuació, vam fer dos plats de caça, un de ploma (la becada) i l’altre de pèl (la llebre). Dos plats que, al llarg de la història de la cuina, s’han elaborat de mil maneres diferents i que vam voler comparar a la manera de la Isabel i a la manera d’en Jordi.

Pel que fa a la becada, per una banda, la versió clàssica, la de la Isabel, amb 5 dies de maduració i on brillava tant la torrada amb salmís com la salsa per complexitat gustativa i on també destacava la textura del pit. Per altra banda, la versió moderna, la d’en Jordi, amb 7 dies de maduració, va ser aromàticament més dolça (amb notes de cacau i coco), la cuixa era més tendra i el pit, més intens i fins i tot iodat.

Pel que fa a la llebre à la royale, la versió d’en Jordi, amb compota de roser salvatge i patata amb tòfona, venia a ser una Perigourdine. En canvi, la versió de la Isabel, era la clàssica de la casa, una adaptació de la Poitevine o del Senador Couteaux. La primera, de textura compacta però de gust més subtil, delicada i elegant; la segona, de textura desfilada i més amable però de gust i aroma més rústica, una explosió de potència i intensitat.

Un joc didàctic en el bon sentit, estimulant, aportant contingut i coneixement de la manera més hedonística, sense oblidar mai el plaer de menjar com a fita final.

Per postres, van ser ideals tant la “pera llimonera” com el “pa de pessic de carbassa, cabell d’àngel, caqui i gelat de tartufo”.

En resum, aquesta vegada, en general, va ser un àpat de gustos intensos, d’una potència i contundència difícils de trobar en cuines tant refinades. A més, la mida de les racions va ser molt encertada, sense ser un menú de tastets on no acabes menjant res ni ser saturador. Vam tenir la sensació que escolten el client i el volen satisfer, un punt que actualment s’està perdent a les grans cuines.

Veure més fotos de Ca l’Enric

[negreabsolut]

Seducció en la devastació, per OrphanSourceAI [font].

[tastatast]

Ca l’Enric

Què té la llum de l’hivern de La Vall de Bianya que ens atreu tant?

L’acolliment de Ca l’Enric és excepcional, la calidesa que transmeten els germans Juncà, des de la rebuda fins al comiat, és personal i única. I, visita rere visita, anem descobrint matisos que ens captiven cada vegada més. De fet, els seus àpats ja comencen de manera destacable amb uns apertius tebis i agradables com el “gratinat de macarrons amb formatge Mas Farró”, el “niguiri de bosc”, el “brioix planxat i farcit de formatge del Tossol de Xauxa i tòfona” i el “caldo de verdures i pollastre infusionat amb fusta de roure”. Són molts, variats, calents, complexes i et situen a la comarca. I pel mig, en Joan, que aporta aquest punt de mag trapella a la sala, donant-nos a conèixer grans vins i aportant positivisme.

Motivats per l’excepcional domini de la becada que sempre han demostrat, tant en la selecció de l’au com en el faisandatge i els punts de cocció impecables de cada una de les parts, vam voler repetir clàssics de la casa com l’amable “royal de salmís de becada i tòfona”, l’extraordinària “sopa de becada amb tòfona” i el gustós “arròs de becada amb tòfona”. Tots tres, plats tant bons que no ens cansaríem de repetir-los, plats que perduren.

Entremig d’aquests plats, vam voler tastar la “col cuita sencera 12h amb perdiu roja escabetxada” acompanyada d’una salsa deliciosa i el “roger de roca a la brasa amb canapè del seu salmís” d’una magnífica intensitat marina.

A continuació, vam fer dos plats de caça, un de ploma (la becada) i l’altre de pèl (la llebre). Dos plats que, al llarg de la història de la cuina, s’han elaborat de mil maneres diferents i que vam voler comparar a la manera de la Isabel i a la manera d’en Jordi.

Pel que fa a la becada, per una banda, la versió clàssica, la de la Isabel, amb 5 dies de maduració i on brillava tant la torrada amb salmís com la salsa per complexitat gustativa i on també destacava la textura del pit. Per altra banda, la versió moderna, la d’en Jordi, amb 7 dies de maduració, va ser aromàticament més dolça (amb notes de cacau i coco), la cuixa era més tendra i el pit, més intens i fins i tot iodat.

Pel que fa a la llebre à la royale, la versió d’en Jordi, amb compota de roser salvatge i patata amb tòfona, venia a ser una Perigourdine. En canvi, la versió de la Isabel, era la clàssica de la casa, una adaptació de la Poitevine o del Senador Couteaux. La primera, de textura compacta però de gust més subtil, delicada i elegant; la segona, de textura desfilada i més amable però de gust i aroma més rústica, una explosió de potència i intensitat.

Un joc didàctic en el bon sentit, estimulant, aportant contingut i coneixement de la manera més hedonística, sense oblidar mai el plaer de menjar com a fita final.

Per postres, van ser ideals tant la “pera llimonera” com el “pa de pessic de carbassa, cabell d’àngel, caqui i gelat de tartufo”.

En resum, aquesta vegada, en general, va ser un àpat de gustos intensos, d’una potència i contundència difícils de trobar en cuines tant refinades. A més, la mida de les racions va ser molt encertada, sense ser un menú de tastets on no acabes menjant res ni ser saturador. Vam tenir la sensació que escolten el client i el volen satisfer, un punt que actualment s’està perdent a les grans cuines.

Tornar a veure les fotos de Ca l’Enric

[negreabsolut]

Forest Maiden 0611, per IonicAI. [font]