#meus felicitat

[f-elicitat]

Não era você. Não era você porque, se fosse, eu não seria eu. Não era você porque eu tentaria, sob todas as formas, me encaixar no espaço que talvez você nem fosse me dar, e Deus sabe disso. Não era você porque, no fundo, você não quis. Porque eu teria que me desdobrar para provar que valeria a pena o seu sacrifício. Não era justamente porque haveria um sacrifício. Não era porque eu não poderia me justificar a todo o momento, na tentativa de demonstrar que eu era a sua pessoa. Não era porque, naquela época, eu teria me negado por completo para me transformar em sua versão. A versão que te teria e me afastaria cada vez mais de mim. Ou de quem eu acho que quero ser. Então não, não era você. Foi por um tempo, confesso. E eu quis muito que continuasse a ser. Mas há um momento, e ele chega para todas nós, que a gente percebe que nada é tão importante quando se manter presente para si mesma. Eu morri de amores por ti, mas continuei respirando, e foi então que eu finalmente percebi que eu só não poderia morrer para mim. Mesmo com todos os pedacinhos quebrados e jogados ao chão, eu não poderia deixar de me reconstruir e continuar caminhando. Por mim. Por quem eu já fui. Por quem eu pretendo ser. Então não, não era você. E talvez não seja ninguém, o que é uma pena. Mas hoje eu consigo agradecer por isso. Se fosse somente por mim, seria todos, menos eu. Mas como não é, repito, não era - e não é - você. E agora posso afirmar: que bom que não. Felicitat.

[tornoaserjo]

Mataria per una piscina

[ceesimz]

the taste of victory

(blurb after golden key to the sweet life + pt2)

"I knew you would be here."

Still in her Spain kit, this time with a gold European Championship medal around her neck, the effervescent captain came bounding over, understandably still on a glory high.

The Euros was a tournament that had plagued her ever since that injury, but now after coming out of international retirement, she'd done it. The trophy belonged to Spain for the next four years and Alexia had every right to relish in that fact like it was her first time winning a competitive title.

"How could we not come all this way?"

You, also in a Spain jersey, but who needed medals and trophies when there are two children on each side. Alexia had both achievements, one can only imagine her joy.

"You won, Mami!" Anaís squealed, her lanky limbs wrapping around her favourite champion just like a koala. Oriol was a bit more reserved, as he often was, definitely taking more of his Mami's introverted nature compared to Anaís who was the exact opposite of shy.

"Finally!" Alexia laughed, watching on as you rolled your eyes at her whilst she crouched down, Anaís still attached, so that Oriol could join. "Thank you both for coming. I'm sorry you had to miss your party."

Back in Spain, your neighbours were having a get-together for one of their four children they had that were all around the same age as Oriol and Anaís. The party they were due to host was the talk of the town, with a bouncy castle and a swimming pool and enough food to feed the whole of Spain, but ultimately Anaís and Oriol couldn't turn down the chance to fly to a new country to watch their Mami win yet another trophy. This was a pretty damn good excuse to not only miss the party, but throw one too when you all get back home.

You had flown on your own to watch two of the group games for Spain whilst your children stayed back at home for school until summer break, and the, albeit short and rare, time spent alone with Alexia was a welcome venture as it had been a while since that had happened. But being together as a four, celebrating the one title Alexia was missing from her vast list of accolades, well there wasn't much that could beat it.

"Felicitats, Mami." Oriol, the soon to be four year old, mumbled into Alexia's ear with his little arms clasped behind her neck.

"Grácies, amor meu." Alexia whispered, scooping him up with one arm as she holds Anaís' hand in the other and makes her way over to you.

There was a look in her eye, one you had never seen before. It frustrated you to no end that you couldn't quite place it, but that was something that would have to be unpacked another day.

"Family photo with the trophy? It is tradition." Alexia grinned at you, only for Anaís to groan beside her. "One photo, chiqui, then you can go play. Put Vicky in goal."

To no one's surprise, it looked like Anaís was swiftly following in Alexia's footsteps, whilst Oriol seemed to be a budding artist as he never went anywhere without his crayons. The two couldn't be more different, yet they got along better than most siblings, even with a larger age gap. Wait for the teenage years, Alexia would say anytime you brought it up, only for you to flick her ear and tell her to stop manifesting it.

"Mami, why do they call you a dinosaur?" Oriol asked innocently as the four of you headed over to the ceremony stage, oblivious to the painful jab he'd just sent his mother's way.

"Because she is old, Oreo." Anaís giggled to herself, sticking her tongue out at Alexia. The midfielder stopped in her tracks, turning to you with a displeased face.

"Amor, take him." She murmured, quickly handing over her son before lifting Anaís up by her armpits and sitting her on her shoulders. "Am I old if I can still do this? Pequeña mona, you are so cheeky. I just played two hours of football and won, yet you still call me old. What do I have to do?"

"Buy me some new football boots and we can forget this happened." You bursted out into loud laughter at that, because the only person Alexia had to blame for that sass was herself.

"Bien. You cannot call me old for a year yet, only when I am cuarenta. Mama is just one year younger than me, she's old too, no?"

"You just earnt yourself a night on the sofa when we get home, Ale. Another achievement, congratulations." With a sarcastic pat on her back, you march ahead of her as she's left scrambling to make up for her comment.

Ever since the word relationship was properly introduced to you as a teenager, you would worry that after being with the same person for so long, speaking to them everyday and sharing the same space, that it would get difficult and cracks would form. That never came to be true, in fact if anything, the foundations of your relationship only got stronger. There were days when things weren't easy, especially with two young children, but you couldn't have chosen a better route to go down.

It really had unlocked a life of bliss, just as the golden key had once promised.

"Oye, get back! It is our turn!" Mapi shooed away Anaís as the younger girl skipped over to the trophy.

The object was currently in the hands of Ingrid, with Mapi at her side and their two adopted children stood in front. Not so long after Alexia initially retired from the national team, Mapi had hung up her boots altogether. Ingrid was still playing, a senior figure for Barcelona and third in line of the captaincy role, whilst Mapi had flourished in the role of a stay at home mother. The Norwegian had taken a short break to make sure their children, a boy and a girl who were siblings, transitioned well into their home, and eventually their favourite weekend activity was going to watch their Mamma play.

"Hurry up, León! You didn't even play! And Ingrid isn't even Spanish!" Anaís bellowed, jumping head first into a teasing argument with the Spaniard at the outrageous claim she had made about Ingrid.

With that came a momentary quiet moment for just the two of you. Or, with Oriol too, but he was tired and more than content to slump against his Mama and take in the world around him. Alexia glanced over at her daughter and smiled seeing her bicker with her chosen family, before turning back to you where you were lightly rubbing your son's back to help him settle in the bustling environment.

"I cannot tell you how happy I am that you all came, cariño." Alexia told you quietly, moving to stand side-on so she could face you and also see Oriol's sleepy face. Her smile only brightened at both sights, and she raised an arm to rest around your waist whilst the other settled atop yours on the boy's back. "It is always the best surprise in the world, seeing you three in the stands."

"We would never have missed this, Ale. You must know that by now." You said to her, nudging her lightly.

"Well, I don't want to put pressure on any of you. It is a big ask from me to want you all to fly out here, but you did it anyway and I will always be thankful for that. You must know that by now." She reiterated the phrase back to you with a coy smile, one that deepened as you rolled your eyes affectionately.

"So, how do you feel? Eres campeóna de Europa." You grinned up at her, bumping your hip against her own as she chuckled and casted her eyes down to the medal hanging from her neck.

"It feels like completing the final chapter of a very long book, mi amor." She revealed after a moment. 

There it was again. That look in her eye.

“What's that?” You asked in confusion. She could only shrug and turn to look at her surroundings. Taking it all in. The moment feels very… final.

“I don't know. I just… I think this is it. What else is there for me to do?” 

You understand now. What she's hinting at is as gutting for you as it surely is for her, though it's probably at immeasurable heights for her. Definitely. The realisation steals your breath at first, solely because of the prospect of it, until it falls flat and the dust settles immediately. Because, really, who are you to argue with it.

“Are we on the same page?” You wondered quietly, and her eyes glistened with that familiar shine in the flood lights of the stadium.

“I think we are.” She smiled, one filled with an absurd amount of emotional complexity. It holds all stages of grief, yet peace can be found in it that tells you she's known this for some time. For a brief moment, you wish she could have shared this discreet burden, but it's a habit of hers you've never managed to break and at this point, you don't think you ever will.

“Qué, Mami?” Oriol suddenly lifted his head up, rubbing his eyes and yawning.

“Nada, mijo. Ven aquí.” Alexia gently pried him from you and cuddled him closely to her, her eyes closed as she rested her head against his. “Mami gets to spend more time with you now, mi tesoro, how good is that?”

“Sí, Mami. Tired.” Oriol muttered, turning to hide his face in her neck.

“Lo sé, Oriol. We can go rest soon, just a few photos, vale? Can you do that for me?” 

Almost four years with Oriol, a further seven with Anaís, and the sight of Alexia seamlessly slipping into caring parent mode was still a sight to behold. She had just won the one title that had evaded her for her whole career, yet the only thing she wanted to focus on was her family. And that was what made you want to have children with her in the first place. All these years, all the trophies and titles and achievements later, and she hadn't changed at all.

“Ale.” You hummed, catching her attention as she looked back at you with a soft smile and glossy eyes.

“Sí?”

You paused, hesitating over the one phrase that had tumbled easily from your tongue since your fourth date with her. The hesitation wasn't a bad one, you were just stumped on how to express such an intense feeling. Three words didn't seem sufficient enough. 

“I love you.” Of all the times you had said it before, this one felt the strongest. This one felt like it held the most meaning.

“I love you too, amor.” Alexia replied simply, though the slight quiver in her voice and the bob of her throat revealed she understood the gravity of it too. 

“Te amo.” Oriol sighed, and you suspected the goosebumps on Alexia’s arms weren't from the chill of the evening nor from Oriol's breath on her neck.

“Te amo mucho!” Anaís hugged Alexia's leg after bounding over, placing an exaggerated kiss to her hip.

In one place, on the pitch of a stadium somewhere in Europe, Alexia had got it all. One of the most notable careers of all time in the world of football, and a family with enough love to keep each other afloat through any and all storms.

Her eyes were closed as she hugged both her children, and had you looked away a second earlier, you would have missed how she wiped a tear that slipped out. In an instant, you joined your family, with one arm around Oriol and Alexia and the other on Anaís’ back where she stood hugging her Mami.

“Come on, let's go get your final photo as a futbolista before you hang up your boots.” You said, kissing her temple where she hung her head to fully embed herself in the embrace of her loved ones. 

It seemed like now was the moment it all came to a head for her, where every loss and victory, injury and medal, every sacrifice and gain, it all subsided and she was left with this one last memory of the sport she had given her life to. Truly, there was no other accolade she could collect. She had made every second of her career worth it, the only thing she could do now was reap the benefits. 

There was no doubt in your mind that, in a few years, she’ll be back to the sport that’s in her DNA at this point, except as a coach with the same goal she had as a player. But that’s a future worry, because for now the only item on the agenda was to make sure the final photo of her career is one of carefree, unabashed joy with your children.

With one final wipe of her tears from you, she took Anaís’ hand again and kept Oriol in her hold whilst your hand lingered on her back, and led the four of you to where the trophy was calling her name.

“What does it mean to hang up your boots, Mami?” A quiet but slightly blubbery chuckle came from the woman you loved, before she sniffled and looked to her left at you.

“It means I am going to retire from football, mija.”

[clitshit777]

veure a tanta gent de la meva edat o més gran que jo gaudir indiferentment dels seus interessos frikis com quan eren criatures, fent o consumint fanmedia sense (o no tant) avergonyir-se de la seva felicitat fa que poquet a poc em faci menys por complir anys. el meu dissetè aniversari està molt a la vora i el pànic em guanya en pensar l'"infantil" i poc "adequada per a la meva edat" que em consideren els meus coneguts per gaudir de les meves aficions... ah... (⁠ ⁠；⁠∀⁠；⁠) com desitjaria tornar a tenir catorze anys per a quedar-me jugant petits videojocs pedorros i llegint fanfics tota la nit sense cap puta rata a la meva oïda queixant-se del cringe que faig i l'avergonyida que està de tenir una amiga com jo •́⁠ ⁠ ⁠‿⁠ ⁠,⁠•̀

[tastatast]

LA CUINA DEL MINIMALISME PROGRESSIU

Amb la visita al Nerua concloc un itinerari d'11 restaurants que he volgut visitar perquè els veia un nexe en comú, un fil conductor i uns trets característics que els unien (a priori i al meu entendre) i que he volgut estudiar, tastar i conèixer personalment. 

He tardat pràcticament 2 anys a visitar-los, o alguns d’ells a revisitar-los per tenir-los més frescos. Un període de temps relativament buscat, ja que, paral·lelament, he volgut anar seguint tres o quatre itineraris més de restaurants amb una línia totalment diferent que també m’interessa i perquè, quan els he visitat, també he volgut conèixer les regions on estan situats per contextualitzar-los, a més, en el seu entorn i la seva cultura. A més, també és el temps que he considerat necessari per poder comprendre i assimilar els seus discursos i els seus universos culinaris. Però bé, el temps que hagi tardat no és gaire transcendental, puc dir que el recorregut, l’aprenentatge i la felicitat que m'han aportat (a part de tot el que han generat al seu voltant) han sigut plens, estimulants, satisfactoris i d’allò més enriquidors.

Em refereixo al Bagá d’en Pedro Sánchez, al Reale d’en Niko Romito, al Del Cambio d’en Matteo Baronetto, al Dina de l’Alberto Gipponi, al Contraste d’en Matias Perdomo i en Simon Press, a l’Aürt de l’Artur Martínez, al Nerua d'en Josean Alija, al Mugaritz de l'Andoni Luis Aduriz (sobretot des del 2007 o 2008 quan es va separar d'en Berasategui i va entrar en Ramón Perisé, deixant una mica el naturalisme inspirat amb en Bras i centrant-se més en el minimalisme expressiu), a l'Enigma de l'Albert Adrià, al Materia d’en Davide Caranchini i al Lido 84 d’en Ricardo Camanini.

Un itinerari que va sorgir des de casa, durant la meva recerca titànica de trobar cuiners que pensin per ells mateixos, que transmetin una llibertat àmplia, que expressin una visió de la cuina clarament personal, amb un raonament sòlid i amb veu pròpia i que facin el seu propi camí; cuines construïdes a partir d'un raonament, argumentades sobre una base, sobre els fonaments i el bagatge del cuiner, argumentades sobre un tarannà meditat i interioritzat. Aquest és un factor que valoro molt dels cuiners, tant si s'expressen a través d'una cuina abstracta com d'una cuina figurativa, tant si utilitzen tècniques ancestrals com modernes; però que sàpiguen expressar per què fan el que fan i per què ho fan de la manera que ho fan, com han arribat fins a aquell punt.

Segurament, el pensament i l'estil culinari d'en Pedro Sánchez, d'en Niko Romito i d'en Matteo Baronetto van ser els catalitzadors d'aquesta ruta, no ho recordo amb exactitud. És a dir, no és que sortís a la recerca de cuines que anomenaré minimalistes progressives encara que no m'acabin de convèncer aquestes paraules, sinó que, mentre anava descobrint, des de la distància, els seus discursos, els seus processos creatius i els plats d’aquests cuiners, els vaig veure un fil conductor i els vaig voler anar a conèixer i tastar de primera mà per a corroborar aquesta percepció.

El punt que els veia en comú era el minimalisme lligat al progrés (no al progressisme). Perquè ens entenguem, una tapa d'olives o de meló amb pernil, plats tan catalans com les mongetes tendres i patates bullides o el pa amb tomàquet, el turbot a la brasa de l’Elkano o les gambes a la brasa de l'Etxebarri, un carpaccio di vitello, uns espaguetis cacio e pepe, el sashimi, un nigiri o el famós nap flotant en un caldo del Mibu també els consideraria perfectament plats minimalistes (la cuina tradicional està plena d'exemples), però no els consideraria plats de cuina progressiva.

En principi, tot plegat era una intuïció, el que m'imaginava des de lluny, sense haver menjat la seva cuina ni saber quin gust tenien tots aquells plats. Una vegada provats tots els restaurants, conversat amb els cuiners, analitzat com cuinaven, aprofundit en el seu pensament i havent conegut el seu entorn, els veig encara més clarament que, en comú, tenen l’essencialisme, la simplicitat, l’aparent senzillesa, la concentració, la puresa del gust, la reducció, la síntesi, l’austeritat i en certa mesura la frugalitat, la sobrietat, la reflexió al voltant del gust, l’ordre en els emplatats, una estètica minimalista aconseguint l'expressió màxima del gust i la grandesa en els plats. Cuines de pocs ingredients, molt laborioses i complicades que arriben a taula despullades de tot element superflu, en les que la guarnició queda integrada en el plat i no presentada com un acompanyament, sinó com un tot. Cuines que, com els aforismes o els haiku, són breus i obliguen l'autor a dir molt amb molt poc.

Tot i que les cuines que encaixen més en aquesta idea són la d'en Romito, en Baronetto i en Pedro Sánchez, i les que més s'escapen serien les cuines de l'Aduriz, l'Adrià i l'Artur Martínez, totes en diferents graus són cuines que, sense deixar de tenir una base tradicional (és difícil no recórrer en algun moment a la memòria i a la tradició), amb diferents graus d'improvisació, un receptari més o menys prolífic i apropant-se al producte de diferents maneres, aconsegueixen nous resultats. Són cuines modernes, diferents i sorprenents, però que no sempre fan ús de les anomenades tècniques d'avantguarda o tècniques bullinianes, sinó que, per sorpresa meva a mesura que els vaig anar descobrint, la majoria de vegades s'expressen a través de tècniques ben ancestrals i utilitzant aparells ben comuns. Són cuines amb conceptes i filosofies progressives, amb idees avançades, lliures, deslligades de les estructures clàssiques. Tots ells són cuiners que, tot i conèixer, gaudir i respectar la tradició no estan estancats en el passat. A totes les veia i les segueixo considerant grans cuines d’autor i cuines actuals, amb un estil propi molt marcat i diferenciat, molt ben construït i consolidat.

Totes elles són cuines que van més enllà de: basar-se en un producte (ja siguin vegetals, carn, peix o arrossos), basar-se en una tècnica (darrerament, la brasa i tècniques de conservació com la fermentació, la maceració i la curació), basar-se en una tendència (el zero malbaratament, l'alimentació sostenible, el foraging, la cuina holística, l'expedition-dining, els cuiners de menys de 30 anys o les noves obertures) o que van més enllà de centrar-se en un receptari conegut d'una època o d'un territori concrets simplement intentant modernitzar-lo amb més o menys gràcia o la fusió d'aquests entre ells. És a dir, les cuines que agrupo a l'article van més enllà de basar-se únicament en una o dues de les tendències actuals.

De tots ells, destacaria el minimalisme d'en Romito que, a part del minimalisme estètic i tècnic, ofereix un minimalisme i una puresa en quant al gust amb una altra dimensió.

Possiblement, la primera aproximació al minimalisme la trobem a la Nouvelle Cuisine francesa i a la gastronomia japonesa i, en algun aspecte, també hagués pogut afegir en Bernard Pacaud, en Bruno Verjus, en Floriano Pellegrino i molts cuiners nipons a la ruta; però, a uns per uns motius i als altres per uns altres, els veig massa allunyats d'aquest estil de cuina i no els ficaria al mateix sac.

També hi podria afegir el Disfrutar, però com que, en el seu cas, el minimalisme només és un estil més dels múltiples estils que treballen a la vegada en el seu univers creatiu, no l’acabo d’incloure en el recorregut. A més, ells clarament utilitzen tècniques bullinianes i tampoc acaben d'encaixar en la idea del grup de restaurants que tracto en aquest article que, tot i ser moderns i innovar, no utilitzen tècniques d'avantguarda.

També hi podria afegir l'Ernst, però com que, després d'haver-lo conegut, l'he vist una proposta clarament nipona, tampoc l'acabo d'incloure en aquest grup.

També hi podria afegir el Coda, però com que el minimalisme estètic anava lligat a un minimalisme en quant al contingut culinari, tampoc tinc ganes de seguir estudiant un restaurant tan simple, despectivament parlant.

També hi podria afegir el Xavier Pellicer, sobretot per plats com el de coliflor o el de l'albergínia confitada (que inclouria als plats minimalistes de producte, com una mena de declinacions o plats estudi on trobem un mateix producte en diferents coccions per a veure'n les diferències), però com que la seva proposta no gira entorn al minimalisme, sinó que pretén ser un restaurant de verdures, healthy i amb tot un seguit d'altres etiquetes (ecològic, biodinàmic, sostenible...) sense anar més enllà ni tenir com a objectiu ser progressiu, tampoc l'incloc.

És a dir, hi podria afegir cuiners que, puntualment, poden oferir algun plat minimalista, però no que se centrin en aquest estil i molt menys el fusionin amb un toc progressiu, moltes vegades sense fer ús de tècniques d'avantguarda, tal com va fer en Michel Bras amb la gargouillou, una mena de minimalisme de família de productes, com una mariscada o una amanida verda.

També cal tenir en compte que l'omnipresent format mossegada ajuda a tenir la sensació que tot plegat s'hagi inundat de minimalisme, però tampoc incloc aquest tipus de canapès a l'estil al que m'estic referint en aquest article, que seria més un minimalisme de plat que de mossegada.

Per últim, m'agradaria fer una anotació final vers la terminologia "minimalisme progressiu". En un intent de pretendre posar nom, classificar i etiquetar cuines tan diverses, d’englobar-les i de voler agrupar-les per simplificar i donar un missatge més curt i entenedor es perden molts matisos i les característiques que precisament les fan diferents. Sobretot, pel terme "progressiu", ja que es pot interpretar que la cuina progressiva utilitza tècniques d'avantguarda i, precisament, la majoria dels 11 cuiners que menciono no les utilitzen. Però després de rumiar-hi força, de moment, són les paraules que més trobo que s'escauen per a la seva definició. A més, de tots els restaurants, en podeu trobar els detalls de cada estil individual tractats en profunditat als seus corresponents articles enllaçats.

______________________________________________________________

Traducción automática del artículo en castellano

Automatic translation of the article into English

[nostre-viatge]

el meu racó de felicitat 🫂

[f-elicitat]

eu sei, foi meio tarde, confesso

entendo a sua mágoa, até iria embora antes se fosse comigo

mas não foi por mal

eu não menti pra você, foi pra mim mesma

fingi não me importar, fingi não querer, fingi não sentir, fingi não ficar eufórica com a tua chegada, assim como fingi não sofrer quando você se despedia

fingi não viver a tua ausência como se fosse a minha própria

fingi que você não era uma parte importante, quando, na verdade, a tua presença já me pertencia

fingi tanto que foi difícil assistir a verdade

principalmente quando ela surgiu aos quarenta e três do segundo tempo

dois minutos e o tempo regular se esvaiu

com ele, você

eu sei que agora é tarde, e que eu já disse isso tantas outras vezes, mas é porque eu ainda não me acostumei com a ideia de ser outra pessoa a pessoa da minha vida

merecia ser você

merece ser

por que? porque eu sei que não serei vista com os seus olhos por nenhum outro alguém

e eu amava a forma com a qual você me enxergava

amava sentir o encontro dos nossos olhares

e o conforto do nosso silêncio

enfim

realmente queria que não fosse tarde

espero que pra nós dois, não

felicitat.

[tornoaserjo]

Una persona coneguda en la qual no parle només que un dia a l'any, m'ha felicitat l'aniversari en un missatge on parlava del poder de Déu i la llum de Jesús, i m'ha preguntat què ha estat el millor del meu any... can i lie? Puc mentir i dir-li que conèixer a la meua novia (inexistent)? Serà suficient per a que pille la indirecta i se calle?

Is lying okay sometimes? Discuss

[djchavocambrils]

ESTA TARDE UN MA-RA-VI-LLO-SO Y TOTAL INESPERADO REENCUENTRO ME HA TELETRANSPORTADO AQUÍ MILES DE AÑOS DESPUÉS! 🙌🙌 🔴🔘⚪⚫🟡🟢🔵🟣🟤🟠 ... A MÉS, EN UN INCREÏBLE CATALÀ NORMATIU! 😉👌 FELICITAT?? INFINITA! (EUFÒRIA... CONTINGUDA!) 🙆‍♂️ PERÒ, DINS EL MEU CAP I SENSE CREUAR "LA DELGADA LÍNEA ROJA" DEL TERRENCE MALICK , CANTAVEN COM ANGELETS "LA TRESCA I LA VERDESCA", POTSER LA SEVA MILLOR CANÇÓ FINS ARA : "MIRANT-ME PASSAR" . AINS ... 👊☺👍👍 (en Institut Ramon Berenguer IV) https://www.instagram.com/p/Cp3Qfv8NIcz/?igshid=NGJjMDIxMWI=

[monster-tears7-blog]

Te trobe a faltar. Fa ja uns dies que estic desanimada i cada vegada me costa més alçar-me. Estic molt trista i pense molt molt en tu. Me passa moltissim voler contar-te algo i trencar-me al pensar que no puc fer-ho. Tal volta trobe més a faltar el fet de no tindre una persona a la que contar-li-ho però estic segura de que en part també te trobe a faltar a tu, a la teua persona en si, a les teues típiques contestacions, a que te envie una foto de jo arreglada per a ixir esta nit i que me contestes dientme lo guapa que vaig en un besito dels nostres. Trobe molt a faltar les teues caricies, el meu cos me demana les teues mans acariciant-me i me fa molt de mal pensar que ja no va a tornar a sentir-les mai més.

Hui m’aguera agradat enviar-te un audio contant-te que tal m’ha anat la nit, el tipic audio meu de tornar a casa, i t’haguera contat que li he regalat als meus pares un àlbum de fotos sobre el viatge a Galicia. Me fa moltíssima ilusió este regal que’ls he fet, i estic desitjant vore la cara que fiquen, m’haguera encantat que hagueres vingut a dinar i ho hagueres vist tu també, segur que ma mare també haguera tingut una sorpresa preparada per a tú.

Tinc tantes coses que m’hagradaria contarte… senc molt tot lo que he fet, ojalá tinguera a la meua mà el poder per a fer que te trobares millor i estigueres bé. Encara que no siga al meu costat, soles vuic que estigues bé i la teua felicitat. Te vuic mil.

[gsanagustin]

Tot el meu agraïment a l´any 2022 per totes les experiències d’ aprenentatge i també per els bons moments viscuts. Gràcies a totes les amistats que sempre hi són, per les amistats retrobades i per les que han anat desapareixent per manca d'afinitat. Tanco la porta al passat i l'obro al que és nou! Us desitjo molta salut i encerts per a l'any 2023, però sobretot amor, alegria i felicitat per gaudir de la vida minut a minut! 🥂 Bon any 2023‼️ #happynewyear #feliçanynou (at Blanes) https://www.instagram.com/p/Cm1cqx7tAYK/?igshid=NGJjMDIxMWI=

[ch4rkit0]

A vegades penso que perque estic aqui, quina es la finalitat de la meva existencia, quin es el meu proposit? Sento que tot el que em fa feliç es efimer, tot te un principi i un final, començes a coneixer a algu, poc a poc la atracció va a mes fins que arriba el punt que us doneu un peto pero tot aixo no es més que momentani, perque mes tard acabara, i tot allo que et feia sentir especial i viva desapareixera, aixi com desapareixen les persones de la nostra vida, van i venen, com canvies d’escola, de treball, de casa, de ciutat, anem mudant amb el nostre entorn pero realment hi ha algo que perduri en el temps? Que es lo que realment importa, d’on prove la felicitat? Sento que no puc respirar tranquila si se que aixo que estic vivint acabara, que al final tot desapareixera i que l’unic que tindre sera a mi mateixa en esencia, ni tan sols les meves pertenencies, ni el meu cos, ni la gent a la que estimo, tot va i bé i vindra gent nova a la que estimaré, i roba nova per posarme, i llocs nous per anar, pero al final que es lo que marca la diferencia entre lo que importa i lo que no? Nomes allo que toca la teva anima, que arriba dins teu, que et fa sentir viva, aquell moment, aquell precis instant es l’únic que romandra, en el moment present es on resideix la felicitat, perque mai mes tornara i mai mes es repetira, cada moment es únic e irrepetible, per aixo es tan important que no deixis de estar present, perque el present es l’unic que ens queda

[espiritutulem]

Dia 16

No trobo el moment d'escriure. Ni les ganes. Sóc dalt d'un turonet. Als meus peus tot de vidres trencats. La gent ve aquí a beure. Davant meu, la carretera principal que atrevessa Tinghir. Darrere meu es perden les muntanyes àrides. Resulta fàcil i còmode la vida al Retour. Aquest matí hem gravat una versió d'Aicha. En Brahim i jo. Li he enviat a la Mama. He tornat a la mesquita. L'Addi, l'home que se'n fa càrrec, m'ha bombardejat novament. Necessitava una mica de pau. La he trobat en aquell preciós caminet de boscatge. També al terrat de la mesquita. No el jutjo. Treballar de cara al públic és el que té. Videotrucada Merche. La Cristina, la noia italiana, no es sentia bé. Ho ha deixat amb la seva parella després de quatre anys de relació. A mi no se m'acut res millor que transmetre la felicitat que sento en compartir la meva vida amb la Sílvia. Crec que començo a estar fart de canviar tantes vegades de llengua. Ja no sé ni qui sóc. He parlat amb un altre matrimoni de bretons jubilats. I amb una parella d'alemanys. Ella és professora i ell escriptor. El meu anglès millora per moments. Vespre amb l'Aboubakr. Futbolín i classe d'amazic en un banc qualsevol. 21h, cuina tancada. Passen de no poder-me fer res a un couscous, sopa i broquetes. Intercalo menjar i música. Toco amb els amazics. Toquem novament Aicha. La veritat és que em resulta fàcil treure-li bon so a la darbuka. Toquem per la resta d'europeus. Paradoxal. Em dutxo, sense galledes. Videotrucada amb la Sílvia. Els dos estem molt cansadets. De totes maneres, m'encanta veure-la, encara que sigui a l'altra banda de la pantalla. Darrera nit a Tinghir. Demà agafaré el bus nocturn direcció Marrakech. Timnsiwin.

[zece-respiratii-scurte]

Daca ti-as spune ca visul meu a devenit realitate? O realitate aparte de ceea ce imi imaginam,insa foarte real. Felicitarile m-au lasat rece pentru ca nu le intelegeam. Nu inteleg de ce eram felicitata daca oamenii se inselau in privinta mea, daca ei nu credeau in mine. N-am avut nevoie de credinta lor, nu m-au sustinut, da m-au felicitat in schimb.... Imi era teama ca am dat gres ca visul meu poate nu e atat de usor de implinit oricat de ganduri bune as potrivi. Pot spune ca am progresat mult, desi puteam mai mult. Am trait sentimentul ca visele pot deveni realitate, ceea ce e surprinzator. N-a avut niciodata legatura cu oamenii din jurul meu, orice mi-ar fi spus. Inca am vise in care se intampla sa nu intru si incep sa ma simt atat de rau, iar cand ma trezesc realizez ca se intampla, ca am reusit...

[nparadox]

Obiceiul de a te tine de mana

Sa ma tii de mana tu m-ai invatat, de mic copil, m-ai indrumat. Uneori am fost certat, tras de mana, pentru a evita un eventual pericol, dar prin acelasi gest am fost si felicitat.

Gestul asta micut, are atatea insemnari, pentru ca la randul meu, am fost tinut de mana mult timp. Dar si lasat la momentul potrivit, astfel incat sa ating independenta mult dorita. Am fost tinut de mana fizic, dar si printr-o legatura sufleteasca. Si acum sunt tinut de mana, ajutat, sa ma ridic in inaltul cerurilor, sa obtin tot ce vreau de la viata.

Chiar daca-mi doresc o strangere de mana ferma, stransa, eu o simt. Nefiind el aici, eu totusi o simt. Cu mandrie, dezamagire, dar intelegere, multumit ca l-am intrecut. In inaltime, in gesturi, el fiind suficient de intelegator ca acum e timpul meu. Ce pacat ca doar printr-o legatura spirituala simt asta, nu?

Dar acum sunt tinut de ambele maini. Si in stanga, dar si in dreapta. Cu ambele maini urcam impreuna, aparent pe acelasi munte. Cineva alaturi de mine de putin mai mult de 26 de ani, cealalta persoana, un camarad nou, plin de viata. Camarad e figurativ spus, pentru ca, avand un sprijin in ambele palme, simt ca limita e cerul.

Invat de la ele, iar ele de la mine. Simt ca ma transform din profesor, in elev silitor, in functie de situatie. Iar alaturi de ele, in fiecare zi invat. Sa fiu un om mai bun, mai cumpatat.

Dar sa va tin de mana? Gestul meu preferat.

Sunt cu tine de mana acum, privind la tot ce e inaintea noastra. O calatorie cu provocari, greutati, dar si momente frumoase. M-am imbarcat in calatoria asta, doar cu bilet dus, ca de intors, nu ma voi intoarce in lacul din care m-ai scos si m-ai salvat.

[f-elicitat]

não sei por qual razão ainda dói

por qual motivo ainda lembro

se eu pudesse citar um único palpite, diria que é porque a dor é o que ainda me mantém ligada a você

me lembra que um dia ficastes

ainda que tenha ido dois segundos após

a saudade me mantém com o pedaço que você não levou

não por que não quis, mas porque não pôde

algumas partes de nós continuam com outras pessoas

nem que seja só a dor de um vazio

no fundo, talvez eu saiba, exatamente, por qual razão dói

felicitat.