#marxem

[guillemelgat]

He fet una traducció de la cançó (no és ben bé un sea shanty, però podria ser) "Here's a Health" al català! Com que vinc de l'anglès, això ha estat més aviat un intent de posar el meu català a prova que no pas una versió definitiva, però crec que ha quedat bastant bé. Aquesta cançó té com deu mil versions, així que he triat la de The Longest Johns, que també s'assembla molt a la versió de The Chieftans. Dit això, he fet quatre estrofes, que ve d'una versió amb constància de Paddy Tunny, com ha comentat algú en aquest fil a Mudcat. Sigui la versió que sigui, és una cançó molt bonica i espero haver transmès una mica d'això en la meva traducció. Pels que ja la coneixeu, sisplau digueu-me com us ha semblat!

Aquí teniu una versió de la imatge en PDF, l'àudio, i el fitxer de la partitura en format de MuseScore per si us interessa. (Dit això, la imatge aquí té molt bona qualitat, la pots imprimir.)

Lletra a sota / Lyrics & English translation below

Lletra

Estimats compares, canteu tots amb mi Aclariu-vos la gola amb un bon glop de vi Haurem d'acomiadar-nos quan demà surti el sol Però fins aleshores deixarem el dol

Aixequem una copa i brindem pels companys Per sort i fortuna en tots els afanys I en la tristesa, deixem de pensar Qui sap si mai més ens tornarem a trobar

Ara vull fer un brindis per al meu amor Que té un somriure tan encantador I amb la bellesa i amb la bondat No queda cap dubte que el cor m'ha robat

S'acosta el trenc d'alba, i amb l'alba el comiat No hi haurà melangia, marxem de bon grat Si en una altra vida ens trobéssim de nou Tornaríem a fer junts un bon enrenou

Però tot ja s'acaba, ens n'haurem d'anar Perquè tota història té el seu final Un desig permeteu-me, estimats amics meus Que porteu bons records del moment dels adéus

English Translation

Beloved compatriots, sing all with me Clear your throat with a good draught of wine We’ll have to say goodbye tomorrow when the sun comes up But until then we will abandon our grief

We’ll raise a glass and toast to our companions To luck and fortune in all our labors And in sadness, we’ll stop from thinking Who knows if we’ll ever meet again

Now I’d like to make a toast to my love Who has such an enchanting smile And with their beauty and with their goodness There’s no doubt remains that they’ve stolen my heart

Dawn is getting close, and with dawn our farewell There won’t be melancholy, we’ll leave of our own accord If in another life we were to find each other again We’d make a racket again together

But everything is ending, we have to go Because every story has its end One wish allow me, my beloved friends That you bring good memories with you from the moment of parting

[tanzania2023]

30 de juliol - Stone Town, Zanzíbar

Marxem cap a Stone Town al migdia i dinem al Beach Club, a la zona més pija de la ciutat. Fem la darrera passejada i un cafè / lassi al Coffee House i ens adonem que la ciutat és preciosa i seria espectacular si estigués més ben cuidada. Passem pel mercat, ple de gent i amb olors sospitosos, pels carrers estrets, per la vora del port, entrem al Fort Vell, a hotels de luxe a xafardejar i a moltes botigues.

Dormim al Sulkhan Serviced Apartments, un hotel a prop de l'aeroport amb habitacions enormes. Està al costat d'un camp de futbol on juguen un partit important (van uniformats i hi ha àrbitre) i per entrar a l'hotel hem de passar amb el cotxe per dins del camp. Una mica més i ens fan un passe de gol, però crec que estàvem en fora de joc.

Conduir per aquí es, per cert, suïcida. Cal anar per l'esquerra i amb 300 ulls, que et surt gent, cotxes, bicis, motos, tuc-tucs i carros per tot arreu. I els forats a l'asfalt, sobretot. I les obres.

Sopem 1 poma i quatre anacards a les 8 de la tarda a l'habitació perquè ens hem de llevar a les 2:15 de la matinada per agafar el vol a Istanbul de les 4:40.

[lesfoteses]

Brasil dia 13: teatre Manaus i ‘Rewind’

Dissabte 26 d’agost del 2023

Ja som a l’avió camí a Brasilia i aprofito per actualitzar el diari, concretament el matí que hem compartit les cinc juntes a Manaus abans que la Clara i jo marxéssim.

Com ja vaig dir ahir, l’Eli s’ha llevat abans per anar a l’otorrino. No l’he sentit marxar però la resta de les meves companyes sí, de fet, només m’he llevat quan ha arribat. I segons m’han dit he parlat en somnis. He dit “hem perdut les raquetes”. Random. Sort que he dit això i no algo més compromès. Totes juntes i sense passar per la dutxa hem anat a esmorzar a un lloc de pijos de la plaça del Teatre de Manaus. Allà ens hem fotut un bon àpat (menys pel cafè, que en aquest país és putament asquerós) i a les 10h hem entrat a visitar el Teatre Amazones.

Hi hem entrat gratis gràcies a un contacte de la Joana. Ens ha fet la guia un noi ultra simpàtic que es deia Samir. Ens hem fet unes quantes fotos i fins i tot ens han deixat tocar el piano que hi ha al hall. Després hem comprat quatre souvenirs i a les 11:30h ens ha passat a buscar el servei de cotxe de l’Antonio Jungle Tour cap a l’aeroport. Ens hem dit adéu (la Laia, la Joana i l’Eli continuen uns quants dies més el viatge) i he sentit molta pena per dins. M’ha sabut molt de greu separar-nos, estic ñoña. Per cert ahir vaig descobrir que cadascuna portava el seu Relec (antimosquits) menys jo!! Que agafava el de totes LOL. Ha estat sense voler, jurat!

El conductor que ens ha vingut a recollir era un home que amb la mà esquerra agafava el volant i la dreta la tenia fent el signe de stop, tipo quieta oberta i mirant endavant. Raríssim. No he entès a qui estava demanant algo o saludant, potser perdó? Ni puta idea però s’ha estat així tot el trajecte. Només l’abaixava per canviar de marxa. He dit ja que aquí tothom condueix fatal? A més van enviant whatsapps i escoltant notes de veu. No ens hem matat de miracle.

Hem arribat bé de temps a l’aeroport i ens hem passejat per algunes botiguetes de Brasilia, també hem fet un cafè. Faig una peste a suat que espanta.

Ah, durant el vol de Manaus a Brasilia només he llegit. No la Sílvia Soler, l’Eli m’ha deixat el ‘Rewind’ i me l’he acabat durant el següent vol fins a Sao Paulo. Quina santa meravella de llibre, el recomano infinit!! Ara: he plorat tota l’estona, amb cada capítol. Al costat de la Clara, al vol fins Sao Paulo, una dona feia un skype abans d’enlairar-nos i no parava d’ensenyar-li l’avió i de retruc les nostres putes cares. Ens parlen i no entenem res de l’idioma, marxem igual que com vam arribar: sense pillar el portuguès.

Aquest últim vol ha estat més mogudet, unes quantes turbolències. Normal. Hem aterrat i fotia un fred i un mal temps que flipes. Plovia. Un Uber ens ha dut dins a l’hotel Monreale Plus no-sé-què de 3* i ara mateix ens sembla el paradís. Per fi un llit gran, mantes, tou, olor de net, sense haver de patir per paneroles o granotes!! Hahahaa el lavabo és perfecte i hi ha silenci absolut. He hagut de desendollar la nevera, això sí, perquè fotia brunzit.

A Sao Paulo hem arribat a les 21:25h, mitja hora tard perquè hem sortit amb retard, #sorpreses. I mentre fèiem el check-in hem vist que fins les 22:30h hi havia buffet per sopar a l’hotel així que DE CAP QUE HI HEM ANAT!! Ha estat fantàstic i ideal tot. A les 00:00 ja estem llestes per caure rodones. L’alarma de demà que soni a les 9, ara toca dormir!!

[ferrolano-blog]

Xavier Rius, director de e-notícies: Que no les engañen, lo de ayer fue una bajada de pantalones en toda regla. ¿Qué es lo que han conseguido? Uno, el reconocimiento del catalán en la Unión Europea, que no depende de España. Dos, el catalán en el Congreso, que ya está en marcha. Tres, una comisión de investigación sobre los atentados del 17-A, y cuatro, una comisión sobre el espionaje de los malvados españoles a los pobres independentistas... ¿Cómo ha pasado el procesismo del "estem a punt", el "marxem" i el "hem passat pantalla" al esperpento de ayer? Basta con abrir las principales cabeceras para ver de qué va la cosa

[espiritutulem]

Marxem de Gent, de Bèlgica, 15/05/23.

[mnoguesa12]

A la descoberta del Teorema de Thomas

"Si las personas definen las situaciones como reales, éstas son reales en sus consecuencias". (W. I. Thomas)

Analitzem com s'aplicaria aquesta cita que referència al Teorema de Thomas en el següent tuit:

Segons el Teorema de Thomas, la realitat social no és una entitat objectiva i independent, sinó que és construïda per les definicions que fan les persones de les situacions a les quals s'enfronten. Aquestes definicions poden ser individuals o col·lectives i, poden ser influenciades per factors com la cultura, les expectatives socials i les experiències prèvies.

El teorema de Thomas suggereix que si una situació és definida com a real, aleshores es convertirà en real en les seves conseqüències per les persones involucrades. En aquest cas, en el tuit, definir que els immigrants són els responsables que els espanyols no tinguem treball i, defensar la idea que quan nosaltres, com a immigrants marxem a un altre país, en canvi, només lluitem per tenir un futur. Aquesta afirmació per se, més enllà de ser hipòcrita, pot tenir un impacte negatiu sobre la cerca de treball. Això sí ho traslladem a l'escola, podría passar que si una situació és definida com un fracàs, aquest podria tenir un impacte negatiu a l'autoestima i la motivació de les persones involucrades.

Així doncs, és estrictament necessari destacar la importància de les definicions socials en la construcció de la realitat, així com el seu impacte en la vida de les persones.

[takis-scribbles]

yeah, we gay keep scrolling

[benvolgutsguiris]

I què creieu que passarà a l’Estat Espanyol?

[venacoeurva]

Taking some rarepair requests on Twitter, here’s MarXem for someone!

-Please do not reupload/edit/use without proper credit, ask first please-

[anduluplandu]

El dia #1Oct2017votarem El que està passant a #catalunya ara és de traca! Avui a les 20h tothom a manifestar-se pacíficament davant de l'Ajuntament de la seva vil·la. Indignació + emoció a parts iguals. #femhistòria #marxem #catalalatac #votarem #democracia #elmeupaís #catalonia

[tanzania2023]

23 juliol (2) - Arribant al Serengeti

Cap a les 5 de la tarda arriba l'Stanley i marxem pitant cap el Serengeti. Tenim 4 hores pel davant per fer 190 km. El problema es que el Parc Nacional del Serengeti tanca la porta d'entrada a les 6 i no podem fer res més que anar-hi. L'Stanley posa la directa i anem cagant llets per una carretera infernal, sense pavimentar, plena de sotracs i amb molta pols. El conductor sembla molt tens i com emprenyat.

Pels voltants de la carretera no hi ha absolutament res tret de 4 Massais perduts. Ni pobles ni cases ni arbres ni muntanyes ni cap Zara.

Truco al Peter, que es el cap del Pumzika Lodge per dir-li que arribem tard i diu que l'Stanley ha de trucar a no se qui per demanar-li que ens deixin entrar al Parc.

Arribem a les 7 a la porta i ja és fosc. Afortunadament ens deixen entrar.

Cap a les 9 arribem a la zona del Lodge pero no el trobem. Es tot fosc i hi ha un incendi forestal (bé, les herbes) controlat però força llarg. Ho fan per renovar l'herba i evitar que els animals marxin a un altra lloc amb herba millor quan vinguin les pluges.

Els del Lodge al final ens venen a buscar i arribem a les 9:30.

Ens reben, ens porten a les tendes i sopem. Anem a dormir força cansats.

[lesfoteses]

Un venecià i una vomitera previnguda

Dilluns 20 de març del 2023

Ha arribat la primavera i és el primer dia de la meva vida amb 29 anys, l’excusa perfecte per anar a sopar fora. Hem anat a un restaurant venecià que està al Poble sec, tipo a dalt, tipo on hi ha el famós Stop que tothom es menja quan fa pràctiques de cotxe perquè queda mig amagat dalt d’una pujada empinada, que normalment vas més pendent de no calar el cotxe la primera vegada que passes per allà fent pràctiques que de mirar amunt si veus un Stop. En el seu moment, me’l vaig saltar. En el seu moment per això, no em vaig carregar ningú. L’examen el vaig fer pel port així que no em vaig menjar aquest Stop toca-collons.

El cambrer és italià. De fet ho són tots, de fet els cuiners també i fins i tot la clientela, deu n’hi do la d’italians que hi ha a Barcelona i al món desperdigats. El cambrer va d’enrollat, ens explica amb luxe de detalls què porta cada plat en un “castelià” que s’entén prou bé. “Us convido a una copa de vi”, li hem caigut bé. Però després descobrim que convida també a la parelleta que seu a la nostra esquerra i que ha arribat més tard. Veiem que està convidant a tot Cristo.

Abans que ens el porti, la parella que seu a la nostra dreta -que evidentment també tenen el vi a què ens ha convidat l’amic cambrer- estan neguitosos. Ell beu Coca-Cola (qui polles es demana Coca-Cola en un restaurant italià bo?) però ella ha begut vi i diu que li està fent mal la panxa. Ell li diu “però de què? Si no ens han portat res”, el noi és curt, d’això ens n’adonarem tots més tard. Ella respon que no ho sap, però que li està fent molt de mal la panxa. I llavors se li escapa un rot impressionant, es disculpa i marxa pitant al lavabo. El Marc i jo ens estem aguantant fort el riure. El Coca-Cola es queda quiet, avergonyit per la seva nòvia, ens mira i la disculpa: “està malalta”. El que tu diguis. El tio llavors agafa la copa de vi, l’olora i en fa un glop. Glopeja, s’ho empassa. Li ha agradat i en beu més. La nòvia no torna i a nosaltres encara no ens porten les copes.

De cop, de dins del restaurant (ah, no he dit que sèiem a la terrassa) en surt un grupet de 4, molt mal de panxa diuen que tenen, i un dels nois s’encén un cigarro, pensant que el tabac el salvarà. Surten al carrer, fa la primera calada i patapam, un pet que flipes. No ens ho podem creure. S’ha cagat a sobre. “S’ha cagat a sobre” li dic al Marc fluixet però és que uau se’m sent segur. El Marc està tan flipant com jo. El Coca-Cola també ho ha sentit i se’ls mira. Una de les noies que també ha sortit a fumar amb el que s’ha cagat està fent molt mala cara, i quan veu que l’amic s’ha cagat no pot ni riure perquè en aquell moment li vénen ganes de vomitar. Però fa tard, no li dona temps ni a apagar el cigarro per entrar al restaurant i vomita a l’arbre del davant del restaurant. A tot això, recordo que ni el Marc ni jo hem begut ni menjat res encara.

“Què està passant?” el Coca-Cola es vol integrar i busca conversa amb nosaltres. La seva nòvia no torna. “Potser han menjat algo en mal estat”, se m’acut. “Uf, doncs potser que marxem abans no ens intoxiquem tots, haha” respon. Se’l veu inquiet, li està començant a fer mal la panxa? “Heu menjat algo vosaltres?” li pregunto al Coca-Cola. “No. Just ens han portat les begudes, i vosaltres?”. No carinyo, no tenim ni les begudes nosaltres. “Tu et trobes bé?”, li dic però amb la cara paga: s’està marejant. Mentrestant, el cagat ha tornat a entrar corrents al lavabo del restaurant i la que vomita està sent atesa pels altres dos que aparentment estan bé. “Em comença a fer com mal la panxa, però potser és per l’espectacle aquest, no?”, i li diem que sí perquè es tranquilitzi. Llavors passa que també li ve una tremenda arcada però se l’aguanta. Sua. “Heu begut tots vi?” semblo el Detectiu Conan. “Merda, el vi… sí”. Doncs ja la tenim liada: mica en mica va sortint gent del restaurant o cagant-se o amb mal de panxa, la penya pira, algú intenta insultar en un castellà italianitzat un cambrer: “figlio de puta, te lo digo en italiano para que me entiendas”. Surt el nostre amic cambrer i ens diu que no ens pot convidar al vi de la casa perquè creuen que està en mal estat. Per compensar-ho, ens ofereixen sopar gratis. Òbviament ens hi quedem i òbviament passem la nit amb aigua, per si les mosques.

[pablituzzz]

#LlibertatPresosPolitics #CatalanRepublic #Marxem (en Geneva, Switzerland)

[angitri]

A mercè del vent

Eren les tres de la matinada. Eren les tres en punt de la matinada. Nosaltres set ( en breu, fotografia de grup per conèixer les forces vives del viatge), sense Xesca, i amb una mare amb dues filles de Mèxic DF, ens trobem al vestíbul. Al cap d’una estona, embarquem a una barca on ens ofereixen te, nescafè i algun pastisset. Hi ha lloc per unes 20 persones. Travessem el Nil de nit. Ens han rebut el Mohammed i la seva supercàmera que ens grava a tot moment amb un somriure ample, potser un pèl burleta, al crit de: ‘Hola, holaaaa, Coca-Colaaaaa! Barçaaaa, Barçaaaaaa!’ Ens ofereix un usb amb el vídeo que realitzarà amb les nostres imatges. Piquem tots

Arribats a l’altra riba, ens espera una furgo per als 10 que som. I aleshores descobrim que anem en convoi dues fileres llarguíssimes de furgonetes, totes de la mateixa marca i model, potser 50. Tots anem a la mateixa localització de Luxor per volar.

Quan veiem els primers globus des de la furgoneta, ja s’està fent de dia. No fa calor, temperatura ideal. És un espectacle de llum i so. Aparquem. Anem cap al nostre globus que compartim amb altre gent. A cadascun hi caben 28 persones. Ens col·loquen. Ens han donat 4 instruccions sobre com ens hem de col·locar per aterrar i ens enlairem.

La por desapareix. L’ascenció és suau, té un aire zen. Estem meravellats. El Mohammed ens ha dit adéu des de terra i es fa petit, petit…

Veiem la Vall dels Reis, el temple de Hatshepsup, travessem el Nil. Comencem a veure el Sol entre bromes i Luxor s’estèn als nostres peus. Distingim el camí que uneix els Temples de Karnak i de Luxor delimitat per dues fileres paral·leles de moltons. Veiem el desert. Un silenci quiet s’instal·la quan el ‘captain’ que duu el globus no insufla aire calent. Té dues espites i només pot dirigir una mica però som a mercè del vent suau que bufa.

Al cap de 45 minuts de vol, aterrem força suaument al desert en dos trams. Per fer-ho, ens hem hagut d’ajupir dins la cistella sense seure i en la direcció oposada al vent. Hem anat molt lluny del punt de partida, som dels que hem tingut aquesta sort que ens ha donat la possibilitat de veure una zona extensa del paisatge. Molt satisfets de l’experiència, ja hem oblidat la matinada que hem hagut de fer.

Triguen força a venir a rescatar-nos. Primer desinflen el globus que cau lateralment sobre la sorra. Apareix una colla de joves per plegar-lo ino sembla fàcil. Abans, sorgeix un home que sembla que passava casualment per allà amb un carro tirat per dos ases i que encaixa en el paisatge. Es deixa fer fotos i que alguns es retratin amb ell. Donem propines. Ell no ha vingut per un atzar.

Finalment marxem en furgo de nou. Acaba l’aventura i comença el matí de turisme que s’allarga com un xiclet i se’ns fa interminable tot i les meravelles que visitem. Retrobem la Xesca, que ha dormit dues hores més. Però tot això altre serà per al següent post.

Amb una abraçada,

la vostra bloguera intrèpida

[mnoguesa12]

Ens persegueixen les prenocions socials!

Avui marxem a dormir parlant d'un concepte que no havia escoltat mai, però que està molt present a les nostres vides: les prenocions. Entenem el concepte de prenocions, com les idees preconcebudes que té la gent. Així doncs, quan parlem de prenocions socials ens referim a les idees que tenim les persones sobre les coses socials i hem format aquestes idees pel simple fet de viure en una determinada societat. Això és molt interessant perquè aquest sol ser un primer generador de desigualtat. El racisme que observem al carrer moltes vegades és causat per, tal com defineix Émile Durkheim, les nocions generals anteriors a tota reflexió o estudi que procedeixen de les experiències socials. Aquestes nocions estan profundament arrelades i són categoritzades com a "hechos sociales". Observem, doncs, per exemple en aquesta taula, la confusió a la que està submergida la societat pel que respecta al treball sociològic.

La societat recau moltíssimes vegades en aquestes prenocions i sovint, quan hi penso, crec realment que estem a gust en aquesta posició, que no volem canviar i conèixer la realitat. Estem en una postura molt còmoda, que encara que estiguem equivocats, sembla que no ens importi. Així doncs, el coneixement sociològic implica una ruptura amb aquestes prenocions. Només deixant les prenocions de cantó podrem crear coneixement. Aquesta idea la podria relacionar amb l'assignatura que vaig realitzar a primer de carrera, Antropología Social i Cultural, quan el professor em va parlar del treball de camp i de la visió èmic i ètic. Si nosaltres no aconseguim deixar de cantó les idees preconcebudes no podrem dur a terme un bon treball de camp des d'una visió èmica. Això és perfectament aplicable a les aules amb la població immigrant o d'ètnies minoritàries. Si pel simple fet de pertànyer a una classe social pensem que no arribarà a finalitzar els seus estudis i no el motivem a fer-ho "perquè no val la pena", "total pa qué, si no se lo va a sacar" –frases que estem cansades d'escoltar– no aconseguirem reduïr el fracàs escolar.

[takis-scribbles]

may i interest you in some marxem? (✧ω✧)