#malalt

[oldsardens]

Antoni Casanova Estorach - El rei Ferran d'Antequera que, malalt a Igualada, és assistit per Joan de Fivaller

[artnfinite]

Today, 14 of November is: St. Lorcán Ua Tuathail / Lawrence O'Toole / Laurent d'Eu

Nascut a Irlanda el 1128, Lawrence era fill del cap del clan Murray. Quan tenia 10 anys, va ser pres com a ostatge pel rei de Leinster, Dermonf McMurrough, que dos anys més tard el va enviar a l'abadia de Glendalough. El nen es va enamorar de la vida monàstica, i s'hi va quedar amb el permís del seu pare.

Als 25 anys va ser elegit abat de Galedalough, càrrec que va ocupar fins al 1162. Home d'acció i de pregària, es va comprometre a reformar els costums de l'Abadia, i va prestar especial atenció a la caritat cap als orfes abandonats.

El 1179 participà en el Tercer Concili General del Laterà, a Roma, quan el papa Alexandre III el va nomenar bisbe de Dublín i cinc diòcesis més d'Irlanda, a més de nomenar-lo el seu representant a l'illa.

El rei Enric II d'Anglaterra, incòmode amb tanta autoritat ofert a Dom Lourenço pel Sant Pare, va prohibir al bisbe tornar a Irlanda. Després de moltes negociacions, el monarca va acabar cedint i permetent que Lourenço tornés a l'illa, però el bisbe, ja vell i malalt, va morir durant el viatge, el 14 de novembre de 1180.

Canonitzat per Honori III l'any 1225, sant Llorenç O'Toole pertany al grup de sants que van patir pels petits interessos dels representants del poder temporal que no honraven els seus càrrecs perquè temien poc Déu i s'estimaven més que ell.

Sant Lawrence O'Toole, pregueu per nosaltres!

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Born in Ireland in 1128, Lawrence was the son of the chief of the Clan Murray. When he was 10 years old, he was taken hostage by the King of Leinster, Dermonf McMurrough, who two years later sent him to Glendalough Abbey. The boy fell in love with the monastic life, and remained there with his father's permission.

At the age of 25 he was elected Abbot of Galedalough, a position he held until 1162. A man of action and prayer, he was committed to reforming the Abbey's customs, and paid special attention to charity towards abandoned orphans.

In 1179, he participated in the Third General Council of the Lateran, in Rome, when Pope Alexander III appointed him Bishop of Dublin and five other dioceses in Ireland, in addition to naming him his representative on the island.

King Henry II of England, uncomfortable with so much authority offered to Dom Lourenço by the Holy Father, banned the Bishop from returning to Ireland. After many negotiations, the monarch ended up giving in and allowing Lourenço to return to the island, but the Bishop, already elderly and ill, died during the trip, on November 14, 1180.

Canonized by Honorius III in 1225, Saint Lawrence O’Toole belongs to the group of Saints who suffered because of the petty interests of representatives of temporal power who did not honor their positions because they feared God little, and loved themselves more than Him.

Saint Lawrence O’Toole, pray for us!

[laquimeradegupta]

LA FORÇA DE L'EVOLUCIÓ: QUÈ ENS DIUEN ELS METAZOUS MÉS ANTICS

¿Pot existir una medusa més forta que la base una muixeranga?, ¿és tan diferent un mamífer d'un corall o d'un pòlip?, ¿que coi es un ctenòfor?

Hi ha un assumpte en la biologia de l’evolució que du a la picota molts anys, produint debats acalorats i excavant trinxeres a ambdues bandes del debat. Pot ser aquesta descripció siga un poc exagerada, però allò què no es exagerat és dir que molta gent es decebrà en saber què aquest debat no va de l’evolució humana, de si som cooperatius o competitius per naturalesa o de si la guerra es consubstancial a l’esser humà. No. Aquest tema que du tant de temps pegant voltes als escrits acadèmics és l’aparició en l’evolució del múscul típic dels vertebrats, anomenat també múscul estriat, i la importància cabdal que tenen les meduses i els ctenòfors per a informar aquest debat.

Segur que esteu decebuts, veritat? Però vos convide a quedar-vos en aquest text per a descobrir que, moltes voltes, allò que pareix més simple i que és troba oblidat pot mostrar-nos molts mecanismes, en aquest cas, de la ciència.

Una de les primeres coses que podem aprendre estudiant l’origen del múscul esquelètic és que, per a comprendre com es desenvolupa un embrió d’animal em de conèixer la principal divisió que existix dintre del mon dels metazous. Existixen embrions amb només dos fulles embrionàries, que tècnicament s’anomenen ectoderma i endoderma, i que donaran lloc a estructures relacionades amb el tegument extern i al tub digestiu respectivament (açò, resumint-hi molt). I, d’altra banda, existixen embrions amb una tercera fulla embrionària, la mesoderma, que donarà lloc fonamentalment al múscul esquelètic i a l’esquelet. Evolutivament, la mesoderma prové de l’ectoderma.

Be, ja hem fet una primera distinció. Aprofundim un poc. Tradicionalment, s’ha considerar als animals «triblàstics» (que tenen les tres fulles embrionàries) com a «més evolucionats» per comptar amb aquesta «innovació evolutiva» de la mesoderma. Certament, posseir una tipologia cel·lular diversa permet l’especialització i, per tant, un objectiu increment de la complexitat tissular dins de l’organisme però com intel·ligentment assenyalava Stephen Jay Gould a Full House (1996), l’increment en la complexitat tissular d’una petita part dels metazous (i no diguem ja si considerem a tota la biota del planeta) no vol dir, I) que hi haja una tendència evolutiva cap a la complexitat i, II) una medusa i un esser humà estan exactament igual d’adaptats a aquest planeta terra; cadascú al seu nínxol ecològic (1).

Una altra derivada es que els organismes amb una major especialització cel·lular han «triat evolutivament». Han «escollit» cossos peribles front a la teòrica immortalitat de molts organismes unicel·lulars o organismes embriològicament més senzills, com els «diblàstics» (amb només dos fulles embriològiques). Fixem-nos, per exemple, en el cas del gènere d’hidrozous Hydra, uns cnidaris capaços de viure eternament entre altres coses, gràcies a que pràcticament cada cèl·lula del seu cos pot regenerar el seu cos (respectant sempre la dicotomia endoderma/ectoderma). En canvi, els organismes triblàstics amb més tipus cel·lulars hem tingut que conviure amb una especie de «tendència a la reversió» de l’especialització, que es descontrola, ens posa malalts i acaba amb tot el conjunt de l’organisme, i que es fa molt més probable amb el pas dels anys: el càncer.

CNIDARIS

Però anem per feina. Partim del següent fet biològic demostrat per anys i anys d’investigació embriològica: la tercera fulla embrionària, o mesoderma, dona origen al múscul esquelètic (per exemple, podeu consultar el clàssic de la biologia del desenvolupament de Scott F. Gilbert (2) on és recullen innumerables proves ja clàssiques d’aquest fet). En biologia les innovacions evolutives amb origen comú ens servixen per a classificar els organismes, tenint-los tots «guardats» al mateix calaix baix la premissa de l’origen comú (d’açò se'n diu cladisme. Hi han altres formes de classificar). Aquesta innovació es tan basal que, de fet, separa els porífers (esponges) i cnidaris (meduses, coralls, pòlips i hidrozous), que son diablàstics, de la resta d’animals, considerats triblàstics. Be, açò és el que sempre es conta a les classes de batxillerat i als cursos «bàsics» de zoologia i biologia del desenvolupament als graus de ciències biològiques.

Hi ha una màxima a la biologia. Res és categòric i absolut. Les dicotomies, categories, classificacions i conceptes que en tenim son el resultat d’una abstracció. Açò es cert per a qualsevol ciència, però en biologia tendim massa a convertir les categories en realitat científiques. Vos pose un exemple. Una qüestió tan complexa des del punt de vista biològic, com el sexe, està sent simplificat per molta gent de dins i fora de la biologia per tal de recolzar posicionaments polítics. Ha passat històricament també amb la mida del cervell, amb la suposada heretabilitat de la intel·ligència i, per tant, la justificació de programes discriminatoris cap a la gent de classe treballadora. I ha passat això mateix amb la categorització de les ètnies com a races: primer s’intenta categoritzar a la gent d’una determinada ètnia per les seues característiques físiques i, després, s'intenta correlacionar-les amb qüestions relatives a l'herència.

Veieu? La màxima a la biologia es que res és absolut. Si vos examineu a biologia i vos pregunten «les porífers sempre...» o «la fotosíntesis sempre...», recordeu: sempre és fals. La paraula sempre o mai, a biologia, no existix.

Per tant, continuem. És aquesta divisió entre diablàstics i triblàstics tan categòrica? Sempre el músculs esquelètic el trobarem als animals triblàstics com els mamífers, les estreles de mar o els insectes i només trobarem múscul llis als porífers, cnidaris i ctenòfors? Ara ja sabeu que contestar.

Katja Seipel i Volker Schmid de l’institut de zoologia del biocenter de Basilea (Suïssa) al 2005 varen fer un recull del que és sabia aleshores sobre aquest assumpte i resulta que bona part dels ctenòfors, meduses i pòlips hi ha, o be primordis evolutius de la musculatura estriada o be musculatura estriada verdadera (3). La larva dels cnidaris, anomenada «larva plànula» per motius morfològics evidents, expressa durant el seu desenvolupament cap a la fase adulta reproductiva (meduses o pòlips, segons la espècie de cnidari de la que parlem) proteïnes que son homòlogues a les proteïnes que regulen el desenvolupament embrionari del múscul estriat en els animals triblàstics.

Figura 1: Tall transversal d'una medusa tipus leptotecada típica (A) . A1 i A2 representen la distribució possible en d'aquesta musculatura en meduses que de tipus dispersiu o de tipus reproductiu. També tenim un tall tissular sota la microscòpia de fluorescència on s'ha tractat el teixit amb fal·loïdina, que s'unix específicament als filaments d'actina. Veiem com el múscul esquelètic presenta l'estructura típica organitzada en bandes d'aquests filaments, mentre el múscul llis travessat perpendicularment aquesta trama organitzada. La resta de indicacions son relatives a la morfologia de les meduses. Seipel & Schmid (2005).

Moltes espècies de meduses contenen anells de musculatura esquelètica perfectament distribuïts radialment que permeten la navegació «voluntària» de la medusa (Figura 1). Recordem que el múscul esquelètic respon als impulsos nerviosos del sistema nerviós de la medusa, mentre que el múscul llis, que està disposat arran tot el tegument que recobris interiorment l'ombrel·la de les meduses, es contrau autònomament en resposta a un canvi de potencial de membrana. Així pareix que altre mite de les meduses queda abolit: no totes les meduses tenen un desplaçament completament depenen de les corrents marines, algunes poden decidir deixar de contraure l'ombrel·la, o contreure-la més apresa, per tal de regular la seua posició en la columna d’aigua i per tal de desplaçar-se (encara que siga amb moltes limitacions).

A més, els autors ens recorden que una estructura derivada de la endoderma, l’anomenat entocodon, és l’estructura específica de la qual es desenvolupa aquest múscul estriat a les meduses. Allí també té lloc l’expressió de proteïnes homòlogues a aquelles que regulen el desenvolupament embrionari del múscul estriat en animals triblàstics.

Però no acaben ací les proves de l’evolució biològic que emmagatzemen els cnidaris. Una revisió recent de la literatura científica sobre les principals tendències evolutives dins dels metazous feta per V. V. Malakhova i M. M. Gantsevich de la Universitat de Moscou (Rússia) assenyala que els cnidaris son, de fet, animals bilaterals encara que tinguen aparentment una simetria radial (4). Penseu en una meduseta típica del Mediterrani. Es obvi que morfològicament és un disc i, si prestem més atenció a la seua morfologia, veurem que presenta normalment 4 cavitats gastrovasculars (una especie «d'estómac»), 4 gònades, etc. Però segons aquests autors açò seria una simetria radia que es diu «secundaria». És a dir, seria adaptativa, sent-hi el seu origen una simetria bilateral que sí en té la larva plànula de la que ja hem parlat.

Així doncs tenim que els cnidaris presenten dues característiques que anticipen ja als triblàstics: una capa de cèl·lules embrionàries que s’especialitza en la mobilitat i que acaba donant lloc a múscul esquelètic i una simetria bilateral embrionària que, en els triblàstics, és també present a l’adult.

CTENÓFORS I ESPONGES

Acaba ací la cosa? Doncs, evidentment no. Açò és biologia i qualsevol tema és complica fins a l’infinit. Els ctenòfors son també animals diablàstics caracteritzats per un tipus particular de cèl·lula capaç de produir substancies apegaloses útils per a capturar preses: els coloblasts. Els cnidaris també tenen el seu tipus cel·lular característic, els cnidòcits, que molts hem patit quan ens hem banyat a la mar Mediterrània. A més, alguns ctenòfors son aparentment similars a les meduses (açò ha donat lloc a que, en el passat se'ls classificara junts) mentre que, d’altres, son més similars a cucs poliquets (emparentats amb els cucs de terra) anomenades sovint «formes reptants» pel seu estil de vida bentònic.

Figura 2: Model hipotetic d'evolució dels animals proposat per Seipel & Schmid (2005). Els colors representen diferents capes embrionaries, marcant-se en roig la musculatura estriada i en verd la musculatura llisa. El blau representa el digestiu, mentre que el taronja mostraria el teixit gonadal.

Doncs be, els ctenòfors també tenen musculatura esquelètica (figura 2). La principal hipòtesis, aleshores, que podria explicar que tots aquests organismes diploblàstics tinguen un tipus tissular considerat, de forma clàssica, com a un tipus tissular propi dels animals triblàstics , és que la maquinaria genètica hi es disponible a l’ancestre comú de tots els animals i que les condicions de vida pareixen estimular en ambdós grups, l’evolució del teixit muscular estriat. Aquesta evolució en paral·lel, com a resposta a pressió evolutives similars, però no iguals, i en temps evolutius diferents, s’anomena analogia evolutiva. Mentre que la possessió comú de la maquinaria genètica que servix de base per a que el desenvolupament embrionari puga donar lloc a aquesta musculatura s’anomena homologia evolutiva. Pareix ser que el múscul esquelètic de diploblàstics i triblàstics té un origen evolutiu diferent (és una analogia) mentre que la maquinaria genètica es fonamentalment la mateixa (homologia).

Aquest potencial no ha estat utilitzat per els porífers (esponges) ja que no tenen cap tipus de teixit muscular pròpiament dit i no més, algunes espècies, tenen alguns tipus cel·lulars que poden ser contràctils.

REFERÈNCIES

Gould, S. J. (1996). Full house. Harvard University Press. Ed. 2011.

Gilbert, S. F. (2005). Biología del desarrollo. Ed. Médica Panamericana.

Seipel, K., & Schmid, V. (2005). Evolution of striated muscle: jellyfish and the origin of triploblasty. Developmental biology, 282(1), 14-26.

Malakhov, V. V., & Gantsevich, M. M. (2022). The Origin and Main Trends in the Evolution of Bilaterally Symmetrical Animals. Paleontological Journal, 56(8), 887-937.

[void-meditatum]

Ovidi Montllor - Carta a Casa

Estimada Antònia T'escric des d'ací

Molt lluny de casa La pluja va mullant

Els vidres bruts Del bar estrany

On, ara, em trobe esperant

Un got de vi I un poc d'engany

No tinc més solució Ja ho saps: l'engany

I m'ompliré tot d'ell Per anar vivint

Per anar aguantant Per anar estimant

T'he enviat els diners Com tots els mesos

Per ara no hi ha augmentPaciència, tot arriba

Me n'he guardat uns quants Per a comprar-me un abric

L'hivern, sense el teu cosÉs molt més cru

Diuen que em passaranA una secció més descansada

I, si Déu vol, molt prompte Trobaré casa

I vindreu tu i la nena

El company del meu "cuarto" Ha estat malalt

La grip, coses molt d'ara Ja saps... l'hivern

Fa més d'una setmana Que espere carta

Esteu malalts? Em feu patir moltíssim

Tan lluny de casa L'any que ve, potser

Tindrem cotxe Qui ho havia de dir!

I escola per a la nena Sense pagar

I diners suficients Per a no plorar

Tot això, però, ja saps Lluny de casa

Allò que no s'oblida Ni tan sols amb vi

Aquest que tinc jo ara Posat a taula

Encara plou, Antònia Demà serà diumenge

I no passejarem tots tres junts Per la plaça del poble

Cuideu-vos molt. Besades

Escriu-me més sovint

---------

Dear Antonia I am writing to you from here Far away from home

The rain is getting wet The dirty glasses From the strange bar Where, now, I find myself waiting

A glass of wine And a bit of deception I have no other solution You know: the deception And I will be filled with him

To go on living To hold on To love

I sent you the money Like every month

For now there is no increase Patience, everything comes

I have saved a few To buy me a coat Winter, without your body It's much more tough

They say they will pass me To a more rested section And, God willing, very soon I will find a home And you and the girl will come

My roommate He has been sick The flu, very recent things You know... winter

More than a week ago I'm waiting for a letter are you sick? You make me suffer a lot so far from home

Next year, maybe We will have a car

Who was to say! And school for the girl Without paying And enough money To not cry

All that, though, you know Far from home That which is not forgotten Not even with wine This one I have now put on the table It's still raining, Antonia

Tomorrow will be Sunday And the three of us won't walk together By the town square Take good care of yourselves. kisses Write me more often

[historiadelart]

El Marxisme donará salut als malalts

oli sobre llenç

1954

Frida Kahlo

[mufibarridelport]

Malalt, envellit, deteriorat, fosc, sòrdid, corrupte, gris, verd, marró, pútrid, patètic i desesperant món. Les pedres del camí són cada cop més grans i pesades. Tot el que ens passa a la vida succeeix de la mateixa manera que succeeixen les diferents parts d'una cerimònia. Ara em giro i penso en una altra cosa. Espero que vingueu, cada cop sento més que podem compartir-ho tot. Sentat en aquesta pedra (seient incomodíssim) miro com es mouen les onades del mar. Fa una pila d'anys que porto la mateixa maleta buida d'aquí cap allà, d'allà cap aquí. Afegeix més gent. Afegeix més gent. Afegeix més gent. Ja no hi ha més olors noves, ni sabors diferents.

Una hora i mitja per arribar, dues hores i deu minuts per tornar; en el cas de que puguis tornar. Un ganivet fred i una copa de vidre trencada a la pica. Ningú va néixer ensenyat (suposo). Les estovalles, la botifarra i totes les coses diferents que vam menjar junts, dos dies amb mal de cap, dos dies de maldecaps. El passadís i totes les seves variants.

[informativosevilla]

Compromís presenta un portal web para recoger denuncias de posibles casos de 'terapias de conversión'

Compromís ha presentado este miércoles la campaña y el portal web ‘No estem malaltes‘ para denunciar posibles nuevos casos de “terapias de conversión” sexual “inhumanas” y con el propósito de ayudar a las víctimas que las han sufrido. Al mismo tiempo, ha exigido a la Conselleria de Educación que “reaccione, actúe”, no “tire balones fuera” y “tome cartas en el asunto” para “protejer a los niños”…

[noxeus]

Fotoferits, malalts de foto, foteros, pixafotos... 75 i sumant!!

[thebluechile]

Treballar en una nova proposta

Proposta de campanya pel Festival Grec 2024

Context

Ascens de l’extrema dreta que impedeix propostes arriscades i revolucionàries

Sempre les mateixes cares en els mateixos teatres

Grans produccions per a grans públics

Falta d’una connexió amb l’actualitat

Món malalt per les constants guerres i genocidis sense cap frenada a temps ni comunitària

Anar al teatre per gaudir del millor vestidet, fer unes copes fent veure que celebres un estiu i anar a dormir igual que com t’has despertat

Objectius generals

Fer una crida a la possibilitat de fer comunitat i fer front a les problemàtiques globals

Retornar el poder de les arts escèniques com a forces capaces de crear revolució

Objectius de comunicació

Fer arribar el Festival Grec a tot tipus de públic i no només als cercles de les arts. Traspassar els límits

Generar impacte. Trencar una mica amb l’estètica clàssica de les antigues edicions on tot és plaent i colorit.

Internacionalització: teixir relacions fora del territori català

Promesa: El Festival Grec és la possibilitat de tornar a connectar amb la humanitat.

Beneficis emocionals i racionals:

Obrir-se a nous horitzons i canvis de perspectiva

Celebrar el temps en família, amics i comunitat

Descobrir i aprendre sobre contextos i realitats culturals fora del nostre territori

Transformar la perspectiva derrotista per a navegar cap a actituds i accions molt més esperançadores i optimistes To: Reivindicatiu, sensible i optimista.

03/07/2024

[esdevenircami]

La violència de treballar.

Per una banda, m'obliga a aixecar-me del llit i tenir un propòsit en el dia. Obligar-me durant una estona a estar centrada en alguna cosa aliena al terror que em resulta connectar-me a la realitat de la meva vida.

Però per l'altre... aguantar la productivitat, gestionar els errors quan saps que vénen perquè, malgrat donar-ho tot, no arribes. El cap no està atent, el cos es troba malalt, les emocions desbordades. Sentir-te estúpida. Entrar en la roda de la productivitat. Demanar-te més del que pots. Estirar. Aguantar. Arribar plorant a casa. Llevar-te amb tensió. Ofegar-me a cerveses el divendres. Ja està, Laia, ja has superat una setmana més. I, de cop, torna a ser dilluns. Errors, esgotament i tensió. Tornem-hi.

Realment em sentiria igual si no hagués de treballar? Seria capaç d'aguantar aquesta roda si estigués bé? Em deixaria de sentir estúpida? És problema meu o dels altres?

Ja fa dues setmanes que penso en la demanar la baixa. I, tot i que quan hi penso em sento alliberada, també hi descobreixo sentiments de pànic.

[tornoaserjo]

El gat torna a estar malalt i no hi ha nou episodi de podcast

[lescroniques]

Susana Mallo, la somrient intèrpret en llengua de signes

bizkeliza.org Susana Mallo, que es va fer religiosa “per enveja”, perquè quan va conèixer les germanes les veia “felices i lliures”. En aquest moment, ella tenia cobertes les seves necessitats materials, però no se sentia feliç. Madrilenya de naixement, va arribar a la comunitat de Bilbao l’any 2010 i, des de llavors, assisteix a les persones malaltes al Sanatori Bilbaí. La seva mare és sorda,…

[jaumesclub]

⏰#UnHome10 #539 🚀 Benvingut, benvinguda a una nova entrega carregada de notícies fresques i entreteniment de primer nivell amb "Un Home 10"! Com sempre, portem la diversió directament a YouTube des del nostre canal de Twitch JauFibla. El responsable? Ja ho sabeu, el sempre simpàtic sex symbol Jau Fibla, que ens manté a totes i tots enganxats amb el seu gran atractiu i estil únic! I a sobre, en català! 🌍 En l'episodi d'avui, celebrem el Dia Mundial del Turisme amb consells d'experts i anècdotes divertides. També és el Dia Europeu del Donant de Medul·la òsea i de la llet escolar! 🎈 També volem felicitar dos aniversaris molt especials: 🎉 La grandíssima Jenna Ortega: 21 anys i brillant com una estrella! 🎂 Gwyneth Paltrow: 51 anys en plena forma! 📰 Repassem també les notícies del dia: Hem tingut la continuació del debat de la suposada investidura de Feijóo, el drama que Shakespeare voldria haver escrit! Bruce Willis ja està molt malalt, malauradament. Una metgessa subministra suirs de lleixiu per curar el càncer (no ho intenteu a casa!). I us portem detalls sobre un desastre a un casament a Irak i una petició del govern espanyol a l'Europol. 🤩 No deixis de veure cada dia aquest podcast visual carregat d'humor i entreteniment! Subscriu-te, activa les notificacions i uneix-te a la diversió. Som "Un Home 10" en català i estem aquí per fer-vos riure i informar-vos a fons!

[tuportavoz]

I el 29 serà, de nou, dilluns

Sandra Obiol, membre de Guanyar Alcoi Dilluns 29 de maig despertarem a l’hora de dilluns i farem coses de dilluns. Guanye qui guanye a l’Ajuntament d’Alcoi el diumenge anterior les coses de dilluns no variaran. Les coses reals canvien quan tens un fill, o et poses malalt, o et quedes sense feina, o el pugen la hipoteca, o et divorcies. I és cert però al mateix temps no és cert. Perquè la nostra…

[historiadelart]

En fallida, amb el bebé malalt i amb problemes amb el cotxe!

Dorothea Lange

1937

[tastatast]

Reale

LA LOCALITZACIÓ

El Reale està situat a Castel di Sangro, a la província de L’Aquila (Abruzzo), al centre d’Itàlia i ben bé a la frontera entre les regions de Molise (també a l’Adriàtic) i Lazio. En un instant es passa del mar als Apenins i el paisatge canvia completament. Era el mes de novembre i les ciutats costaneres com la turística Pescara estaven poc concorregudes. La tardor és per a gaudir de l’interior dels Abruzzo, del Parco Nazionale del Gran Sasso e Monti della Laga i dels seus boscos amb les precioses coloracions marronoses, groguenques i vermelloses de les fulles dels arbres. 

Obert l’any 2000 a Rivisondoli, el poble del costat de Castel di Sangro, des del 2011 el Reale està ubicat en un monestir del segle XV, a gairebé 1.000 metres d’alçada, que en Niko Romito i la seva germana Cristiana van convertir en l’Hotel Casadonna. Es tracta d’una possessió d’unes 6 ha, amb 9 meravelloses habitacions, una vinya experimental, arbres fruiters i un jardí d’herbes aromàtiques. Aquí, també hi ha l’Accademia Niko Romito, la seva escola de cuina, dirigida per en Fabio Bucciarelli, i on implementa el Metodo Niko Romito (certificat per la Universitat La Sapienza de Roma), un mètode que demostra com menjar bé integrant el gust i la salut, respectant la sostenibilitat ambiental i econòmica i evitant el malbaratament d'aliments no només és possible, sinó necessari.

Estem a hora i mitja de Nàpols i a unes dues hores i mitja de Roma, no estem incomunicats però la sensació és de desconnexió, d’isolació i d’una pau i tranquil·litat monàstiques. Un ambient que ha decorat Leonardo di Carlo (de Pescara) seguint molt bé la filosofia i l’estil de cuina dels germans Romito, austera, sòbria i discreta però intensa i concentrada i sempre molt neta. Mantenint l’estructura del monestir i molts dels paviments de pedra antics, han afegit fusta, ferro, vidre, ceràmica antiga i pocs però bastant cridaners elements decoratius que s’acaven camuflant entre les simetries i les línies minimalistes. 

LES PERSONES I LA HISTÒRIA

Niko Romito, nascut l’any 1974 a Castel di Sangro mateix, és cuiner per casualitat. Va estudiar Economia a Roma i, tot i que no va acabar la carrera, anava per broker. Però l’any 1998 va haver de tornar a Rivisondoli perquè el seu pare, que havia obert una trattoria feia dos anys a l’antiga pastisseria familiar, es va posar malalt i va morir sobtadament. La idea era tancar el restaurant però, finalment, amb la seva germana Cristiana, van decidir tirar-lo endavant. Sent un principiant com a cuiner, va anar a estudiar a l’escola de cuina Étoile di Sottomarina (al Lazio) i, tot seguit, va fer unes pràctiques amb cuiners com la Valeria Piccini del Rescautant Caino (Montemerano, Toscana) i en Salvatore Tassa del restaurant Colline Ciociare (Acuto, Lazio). En resum, un cuiner bastant autodidacta i profundament lligat al seu territori que domina allò material però també el filosòfic.

Pel que fa a la seva germana Cristiana Romito (1972), directora de Casadonna i maître del Reale, la història és similar. Traductora del francès a l’alemany de formació, quan el pare va morir prematurament i el va rellevar juntament amb el seu germà Niko, va estudiar a la Gambero Rosso i, també, el diploma de Sommelier a l’Associazione Italiana Sommelier. Al llarg dels anys, Cristiana ha desenvolupat la seva pròpia visió de la sala i de l’hospitalitat aconseguint un acolliment familiar i atent, dut a terme amb molta naturalitat, sense rigidesa i amb un equip al menjador que és present però discret. Un equip que és explicatiu sense ser invasiu i, quan t’interesses per més contingut, es mostra coneixedor dels plats, els productes, les elaboracions i la filosofia del restaurant però també del seu entorn. En són un clar exemple el gran professional de l’accoglienza Gaetano di Loreto, el sommelier Gianni Sinesi i cambrers com Michele Chianese i Simone Dell’Isola. En resum, la Cristiana ha aconseguit que l’hospitalitat al Reale sigui una cosa natural i no un protocol a seguir.

LA CUINA

Una cuina que requereix moltíssima atenció.

Una cuina aparentment simple, senzilla, que es mostra amb naturalitat, sense artificis ni ostentació, sense complicacions però sí amb complexitat. Trobo que la complexitat a la cuina és bona però que les complicacions no ho són mai. M’avorreixen enormement aquests plats tant complicats de fer, que requereixen un munt d’elaboracions, on s’han manipulat els ingredients fins a l’extrem i on, al final, el producte queda totalment desmillorat i el conjunt és anodí. Per sort, la cuina d’en Romito no té complicacions innecessàries. Es nota, per això, que la simplicitat romitiana és el resultat d'un viatge complex que ha dut a terme per aconseguir eliminar allò superficial, sempre tenint com a objectiu final el plaer. De fet, les racions són molt correctes, no són pas d’una única mossegada. 

Una cuina amb moltes essències i extraccions on aconsegueix fer una radiografia d’un producte i comprimir-ne (o sintetitzar-ne) el seu gust, sempre d’una manera neta, pulcre i translúcida, és a dir, reduccions que no estan caramel·litzades, sense Maillard. Niko Romito condensa l’essència de la substància i te la serveix al plat en forma d’aquestes essències però també en forma de gelatines, brous, pols, glassejats, lacats, emulsions, salses, purés o simplement escaldant el producte i servint-lo amb amb una única salsa. Són plats amb molt pocs ingredients. Un less is more molt ben dut a terme.

Una cuina amb molt poc greix i molt poc sucre (factor que valoro cada dia més, tant durant com després de l’àpat) que, a la vegada, ofereix sabors hiperconcentrats i tècniques complexes que seria incapaç d’esbrinar si no fos perquè expliquen l’elaboració del plat. 

Una cuina moderna però que utilitza tant processos tradicionals com tècniques d’avantguarda. Una cuina estètica, elegant i bella visualment però amb contingut i substància per sobre de la forma i l’embolcall. No em sembla que es tracti d’una cuina vegetal més que fa una oda a les tendències, sinó que és el resultat dels esforços de més de 20 anys, de recerca, innovació, estudi, prova i error, filosofia i reflexió. A més, Romito és un cuiner amb qui m’hi entenc des de molts punts de vista. A l’hora de descriure les sensacions d’un plat, per exemple; perquè sembla que tasti vins, és a dir, parla d’aspectes com la verticalitat, la profunditat, la lleugeresa, el cos i l’estructura d’un plat. 

Gust, color, temperatura… una cuina que em va impressionar físicament i emocionar espiritualment. Adrenalina i eufòria. Un cuiner que demostra una gran capacitat analítia i un procés de reflexió sobre com s’expressa el gust dels productes i el per què de cada pas d’una tècnica. Una cuina amb un llenguatge propi, amb un clar segell distintiu, amb una forta personalitat. 

La proposta és a través d’un únic menú degustació, que és 100% vegetal des del 2022, i d’uns plats a la carta, on no hi ha verdures i només hi figuren els plats de carn i peix. Una manera ben curiosa d’oferir la seva cuina, sobretot si menges a la carta ja que, si fas el menú vegetal, sí que pots afegir fins a 3 plats de proteïna; però si menges a la carta, només menges carn i peix i no hi ha cap “entrant”. Pel que fa a la data de creació dels plats, en qualsevol de les dues opcions hi ha tant plats clàssics com novetats.

Per aquest motiu i perquè és el cuiner d’Itàlia (i pràcticament d’Europa) que més interessant em semblava, vaig voler menjar-hi dos dies seguits. Per què no? Després de tant de temps seguint-lo des de lluny i amb la llarga llista de plats que volia provar, no podia fer-hi un àpat només. Això em passa sovint, organitzes un viatge expressament per conèixer-lo, parlar amb ell, menjar la seva cuina, conèixer la seva regió, els seus productes i els seus productors, les seves maneres… Per què començar a buscar restaurants satèl·lit que molt provablement tampoc gaudirem quan el que volia era més Niko Romito? Doncs, ja que hi anàvem, hi vam menjar el primer dia el menú afegint-hi 1 plat de proteïna i, el segon dia, a la carta.

EL MENÚ “DEGUSTAZIONE REALE”

Infusio di cavolo nero.

Un brou de col negra, gingebre i llimona. Calent, àcid i aromàtic.

Foglia di broccolo e anice.

Sí, sí, una fulla de bròcoli, la que et tallen a la mateixa parada del mercat. D’una fulla tant menystinguda com aquesta, Niko Romito n’ha fet un plat que ha donat la volta al món. Simplement escaldada en aigua i sal i refredada ràpidament per a fixar el color i l’estructura. El glassejat és una reducció del mateix bròcoli i una extracció d’anís. Un dels plats més nous de Romito, del 2022.

Servei de pa:

Un pa fet amb farina d’una varietat antiga de blat dels Abruzzi, la Saragolla (una varietat de Triticum Turgidum Durum, blat dur o forment). Un pa boníssim, que arriba calent a taula, cruixent per fora i molt humit per dins perquè està fet com si fos una polenta.

Uns grissini primíssims fets de Solina i mel de castanyer.

La Solina també és una varietat de blat antic (Triticum aestivum, xeixa o blat tou), concretament de la part del Gran Sasso que pertany a L’Aquila (Abruzzo).

Zuppa di patate.

Una sopa de patata feta amb 2 tipus de patate di Avezzano (L’Aquila): agria (agra convencional) i Laura (una patata rossa, vermella per fora però groga per dins).

Amb l’agra fan el brou que hi ha a la base, que està fet amb herbes i espècies i filtrat amb te negre, que li aporta la part fumada al plat.

Amb la vermella en fan les elaboracions sòlides que hi al centre: un puré amb pell de llimona, ratllada, en dauets i, per sobre, una pols feta amb les pells.

Un plat deliciós. A partir d’un únic producte, dues varietats, diferents elaboracions, diferents coccions, diferents textures (aigua, crema, ratllada, daus, pols granulosa) i on tots els ingredients que no fossin la patata (te negre, ginebró, romaní, llimona) també es notaven. Complexitat i senzillesa.

Lenticchie, nocciola e aglio.

Llenties, avellanes i oli d’all.

A la base, l’aigua de cocció (al vapor) de les llenties solidificada amb farina de les mateixes. Semblava una mena de gelatina cremosa. Després, una emulsió feta amb avellanes que tenia una textura com de royale. Després, les pròpies llenties (ben petites i dures, cruixents). I, per sobre, un oli d’all.

Per una banda, el producte. Unes llenties excepcionals del preciós borgo medieval de Santo Stefano di Sessanio (L’Aquila) plantades a uns 1.200-1.500 msnm i que vam visitar per comprar llenties de l’Azienda Agraria Matergia de Barisciano. Si podeu, el primer cap de setmana de setembre hi fan el festival Sagra delle Lenticchie, segur que deu ser un moment molt maco per visitar el poble.

Per altra banda, el plat en conjunt, una delícia. Però que ben executat, quina finesa (tacte i textura) i quina intensitat de sabor (sembla que a alguna banda hi hagi llenties rostides però un rostit netíssim, pur)! Quedo meravellada per la bellesa gustativa.

Pane.

Des de l’any 2013, presenten el pa com un plat més del menú. En aquest cas, era el pane da frigo (da frigorifero), és a dir, de nevera, una novetat d’en Romito. 

Un producte que també ven al Laboratorio, un pa fet de farina blanca i patata. La veritat, tenia moltes ganes de tastar-lo i el vaig trobar bo però no en vaig saber apreciar l’excepcionalitat.

Rapa rossa, uva fragola e rucola.

Remolatxa, raïm de la varietat Isabella Grossa i ruca, un plat que estrenaven aquell dia al menú. 

Una remolatxa, primer cuita al vapor sencera i, després, ja tallada, cotta al cartoccio (en papillote amb carta stagnola, paper de plata) a una brasa Josper juntament amb herbes i espècies. Finalment, s’acaba a la planxa, volta i volta. El resultat és una remolatxa una mica crua i crocant, lleugerament rostida, una mica fumada. 

A la base, un suc de raïm passificat i fermentat uns 5 dies, fet amb uva fragola (Isabella Grossa, una varietat negra de raïm de taula vitis labrusca), que li dóna acidesa i que em recorda la llimona i tot. 

Per sobre, la ruca amanida amb extracte de la mateixa.

Que curiós, m’ha vingut l’olor d’aquests peixos fets a la brasa amb vinagre, llimona, oli… M’ha vingut olor de “las aguas” secretes d’Elkano. És estrany el comentari però va ser així. De les millors remolatxes de la vida.

Ravioli con ricotta di pecora, burro di manteca e tartufo bianco di San Pietro Avellana (Molise).

Uns raviolis (al vapor o escaldats?) de ricotta d’ovella, “mantecats” amb mantega de llard (o mantega de saïm, mantequilla de manteca de cerdo, manteca butter) i, finalment, amb tòfona blanca laminada per sobre.

La ricotta d’ovella és del famós criador i formatger Gregorio Rotolo (Scanno, als Valle Scannese, L’Aquila), que té unes 1.500 ovelles (també, cabres i vaques) al Parco Nazionale d’Abruzzo, Lazio e Molise, pasturant lliures a 1.740 msnm des de fa més de 50 anys.

La mantega de llard és la famosa mantega que serveixen als meravellosos esmorzars de Casadonna i és de Sebastiano Trotta de l’Azienda Trotta (a uns 1.400 msnm a Capracotta, Molise); està ficada a dins d’un formatge estirat, és a dir, de pasta filada (pasta filata, pulled-curd cheese), com si es tractés del caciocavalo. Cosa que fa que sigui menys greixosa, més àcida i, per tant, més lleugera que la mantega convencional.

Grata sorpresa per la qualitat de la tuber magnatum de Molise. I, per descomptat, del seu preu!

Cavolfiore gratinato.

Un plat del 2016. Una coliflor cuita al vapor, reposada uns dies, triturada i concentrada per a obtenir-ne una salsa reduïda que serveix per a amanir altres coliflors en diverses textures: crua, en puré, guisada i gratinada. Un plat extraordinari, extremadament complet i deliciós. Feia olor de romaní. Trobar el plaer màxim en una “simple” coliflor, d’una manera similar a la que en Miró contempla i troba la bellesa màxima en l’objecte quotidià. Potser esteu pensant en el plat de coliflor d’en Pellicer. Ja seria aquesta la idea però, en el cas de la d’en Romito, amb més tècnica i aconseguint una dimensió més enllà, no és només un plat de coliflor en diferents textures i temperatures.

Cipolla rossa, Montepulciano e pane raffermo (pane vecchio).

Ceba vermella, Montepulciano i pa “ranci” o pa sec del dia abans.

Molla de pa del dia anterior empapat amb aigua de ceba vermella; després, es deixa reposar en fred per tal de caramel·litzar lleugerament l’exterior. Finalment, es torna a empapar però ara en una reducció de ceba vermella i, a continuació, amb vi de Montepulciano d’Abruzzo i gotes de sàlvia.

Per posar-nos objectius i descriptius, no vaig notar gaire el gust de vi de Montepulciano, sinó una olor de romaní. Em va fer pensar en “el millor de la sopa de ceba” d’en Jordi Vilà. Però només puc dir: uau!

Carciofo e rosmarino.

Un plat del 2014 que explora, una vegada més, el principi de l’estratificació, que disposa el mateix producte en diferents elaboracions, una sobre l’altra, disposant-les en capes superposades i exprimint els gustos de cada una. 

Una carxofa dels Abruzzi que semblava bullida. Era molt metàl·lica, potser era massa verda (d’immaduresa)? Amb un glassejat d’una reducció de carxofa. En qualsevol cas, no sé per què però haguéssim pogut prescindir d’aquest plat.

Capellini laccati ai porri.

Capellini, una pasta primíssima, ben al dente (es quedava entre els queixals), ben calenta (perquè no ens la mengem eixuta) i molt ben glassejada amb porro. Picantet de srirasha i de pebre negre. D’una senzillesa que genera lleugeresa i equilibri.

Piccione fondente e pistacchio.

Un plat que vam afegir al menú, tal com es permet. Un colomí dels Abruzzo cuit sencer a menys de 70ºC en un brou de colomí, d’un en un. Aquesta temperatura de cocció permet mantenir tots els sucs a dins la carn.

Un pit de colomí amb gust de sang, tot i que no en porta. La pell és fondente; això no vol dir que porti cacau sinó que no és cruixent i és tova com la carn, cosa que li dóna continuïtat i sembla que la carn es fusioni amb la seva pell. 

A la base, una reducció del brou de colomí. 

En un lateral del plat, una emulsió verda que diuen que només és de festuc. Potser és que tinc tant interioritzat que l’acompanyament del colomí sigui el seu fetge, que em va semblar que també portava farsa. En qualsevol cas, va ser d’una intensitat i densitat delicioses.

Serveixen el plat amb un ganivet que es fa mirar, de la Coltelleria Saladini (del poble medieval Scarperia e San Piero, a Florència, conegut per la fabricació de ferro afilat i ganivets).

Scarola (indivia) arrosto.

Encara estem parlant sobre si era una escarola o una endívia (era Cichorium endivia var. latifolia). El cas és que aquest tall d’un dit de gruix estava marinat en una aigua aromatitzada amb patata i, després, fet al forn per generar la part cruixent. A la base, el líquid verd és una salsa d’escarola. 

Sembla ben bé una suprema d’escarola arrebossada, tèbia, cruixent i sucosa, farcida de patata líquida (és com si el midó de la patata entrés a les fibres de la fulla). Excepcional, sembla que et mengis patates rostides amb romaní.

PRE-POSTRES:

Gel di porcini, mandorle e tartufo nero.

A la base, una mena de gelatina bastant líquida d’un brou doble de vedella i fungo porcino (boletus edulis).

A sobre la gelatina, una làmina cruixent feta amb ametlles i pols de te negre.

A sobre, una emulsió blanca d’ametlles.

Finalment, tòfona de Molise laminada per sobre.

Un plat que serveixen fred. No he trobat gust concret de boletus ni de tòfona ni d’ametlla però sí una olor general de bosc o sotabosc.

POSTRES:

Crespella caramellata, crema e clementine.

Una mena de crêpe Suzette desconstruïda i farcida amb crema pastissera. Tres “raviolis” de mandarina enfornada, farcits d’una crema pastissera molt lleugera, sense llet i a base d’aigua. Per sobre, un caramel de mandarina. A la base, un suc de mandarina. Boníssim, unes postres gustoses, on hi juguen, una vegada més, dues temperatures i, a més, poc dolces, més aviat àcides, fresques i airoses però aromàtiques i profundes.

PETITS-FOURS:

Meló.

Uva Thompson: una varietat de raïm que em va sorprendre que servissin perquè és un creuament sense llavors que s’acostuma a utilitzar com a concentrat de raïm o, fins i tot, per a destil·lar. No és de la seva vinya experimental, és d’uns veïns, però no la valoro gaire. I, pel que vaig comprovar, com a raïm de taula, tampoc.

Cialdina (dues galetes) amb una crema de xocolata, caramel, cafè i pebre negre.

Al got una infusió de llimona, gingebre i llorer.

Vam beure una ampolla de Bianco Sacrisassi 2019, de l’Az. Agr. Le Due Terre (DOC Friuli Colli Orientali). Una maceració pel·licular poc extrema però molt intensa aromàticament que es va adaptar perfectament a tot el dinar. 

En resum, Romito diu que L’essenziale è invisibile agli occhi. I així va ser. Quina intensitat, tant aromàtica com gustativa! Com tracta les verdures! 

Vaig menjar molts dels plats que feia tant que volia tastar: la fulla de bròcoli amb anís, la sopa de patata, les llenties amb avellanes i oli d’all, els raviolis de ricotta amb la manteca di burro, la coliflor gratinada, el pa amb ceba vermella i Montepulciano, l’endívia rostida… com a plat nou, una remolatxa sensacional i el pa de frigo. Tot excepcional!

Quina simplicitat, puresa i equilibri però, a la vegada, complexitat, sofisticació i una intensitat agosarada des de la primera mossegada (m’encanta que comencin amb aquesta seguretat i contundència) que a priori semblarien impossibles (acidesa-salabror-amargor). Realment, porta les verdures a una altra dimensió. 

Va superar les expectatives que tenia. M’havia estat mirant i llegint els seus plats durant molt de temps i no em podia pas imaginar aquests gustos, aquests glassejats, aquestes essències i textures! Em repeteixo, però ja ho diu ell que l’essencial és invisible als ulls.

Bé, l’essencial és invisible als ulls però quin espai més ben adaptat a la seva cuina! Pura coherència, tant narrativa com estètica. I els colors de la tardor als Abruzzo…

...el dia següent.