#llum daurada

[negreabsolut]

L'inici de la tardor, per QuicksilverCat. [font]

[angitri]

Les Piràmides i l’Esfinx davant nostre. La sorpresa de Sakkara. Espectacle de llum i so

Són les 8, hem dormit bé i hem fet d’exploradors per trobar el menjador on havíem d’esmorzar. 2000 passes, calculo, entre anades i tornades però a la fi tots esmorzem. Fa qun dia ventós i bromós. Ens duen a l’esplanada on són les Piràmides de Gizeh.

Primer només veiem les de Keops i Kefren. La primera, uns metres més alta i gran però la segona, a un terreny més elevat. La de Keops és l’única de les set meravelles del món antic que resta dempeus i en un estat sensacional. A la vista, les Piràmides són majestàtiques, màgiques, secretes, immenses. Són al desert i amb ell regnen silencioses i faraòniques. Se’ns eriça la pell. Som pocs encara a l’esplanada. La de Keops es pot escalar una mica, fa uns anys, es podia remuntar més sobre la façana de blocs grossos i pesants però alguns turistes japonesos ho aprofitaven per suïcidar-se i van suprimir aquesta possibilitat. De fet, aquí ve molta gent, ens diu el guia, amb les cendres d’algun parent per llençar-se’ls al Nil amb un desig d’eternitat. Però ara avancem cap a la de Kefren, és la que encara conserva el revestiment a la part superior i és la que alguns caminarem per dins: entrem per una rampa que baixa uns 20 metres i que ens obliga a doblegar l’espinada. Nosaltres entrem i altres surten. Hi ha qui diu que les baixades, millor fer-les d’esquena. Nosaltres anem de front fins arribar a un passadís alt pla i còmode d’uns 8 metres per afrontar un altre d’uns 15 metres que torna a obligar-nos a ajupir-nos i que fa pujada. A la fi, arribem a una sala d’uns 10 x 4 metres, nua, excepte per una frase escrita a la paret pel descobridor de la tomba que diu: Scoperta da C. Belzoni. 2 mar 1818. A un extrem, un sarcòfag obert de granit rosa. Els sarcòfags, sempre els col·locaven abans de fer la porta més estreta i de sellar la sala convenientment. Dit això, cap de les tombes de Keops, Kefren ni Micerí va sobreviure al pillatge. Fer l’esforç petit de veure la sala que va contenir les mòmies dels faraons paga la pena: et fas una idea millor del que van construir i passes per allà on van passar els antics egipcis.

Seguim el periple en autocar i ens desplacem a la zona que fa de mirador. Hi ha tants camells com turistes i el desert es desplega a l’horitzó en una imatge mítica i somiadora amb les tres Piràmides ordenades. La de Micerí és la petita. Per cert, Keops és el pare de Kefren i Kefren, el pare de Micerí. I de nou agafem l’autocar i avancem 3 minuts cap a l’esplanada on hi ha el temple mortuori on es preparaven els morts faraònics per ser momificats i, sobretot, per veure-la a Ella, Ella, l’Esfinx…És delicada en la seva rotunditat, d’una bellesa daurada, serena i tranquil·la, sembla somriure. Guanya en directe, sense cap dubte. Impactant. I marxem cap a Sakkara amb la sort que sabem que al vespre tornarem a la Necròpolis de Gizeh per a l’espectacle de llum i so.

Després de les primeres fotos de rigor, pugem de nou a l’autocar (en aquest viatge caminar no és una activitat molt comuna ni habitual) i ara ens duen al desert de Sakkara. Allà estem sols. És migdia. Fa calor i bufa el vent amb força i la sorra en suspensió ens arriba a la cara i els cabells. El guia ens proposa veure la tomba d’un metge i hi accedim distretament. Som només la família dels vuit o també dita ‘dels guapos’ 🤣🤣🤣🤣. I aleshores veiem que es tracta d’una tomba amb diverses cambres decorades amb escenes de la vida quotidiana i tot va ple de colors i es troba en un estat miraculosament perfecte. Gaudim de nou de les explicacions i els detalls dels personatges que observem. Les sales tenen poca llum i l’Essam ens il·lumina les parts que hem de fixar. Una de les tombes més precioses que hem vist.

Sortim de nou a la sorra i al desert occidental que ens separa de Líbia. Accedim i analitzem el conjunt funerari adjunt a la piràmide escalonada del faraó Zóser. Entrem a una mena de palau amb doble columnada de pedra, la primera que es va construir a Egipte. Hi ha un pati enorme i restes diversos. La piràmide de Zóser està feta amb petits cubs de pedra sense argamassa, sembla de mosaic, vista de lluny i comparada amb la de Keops. Té una bellesa rudimentària que explica la de les altres tres de Gizeh. El recinte s’omple de gent que arriba. Marxem encara meravellats amb Sakkara.

Dinem a una mena de fonda egípcia de mezze i un arròs acompanyat de calamars i llagostins. Després apareix un llobarro de riu per persona. Baklava de postres. Diem adeu a l’Essam fins demá i tornem a l’hotel per descansar i preparar-nos per a l’espectacle de llum i so a Gizeh.

Cap a les sis ens recull un altre guia jove i somrient que està obert per contar la vida a Egipte avui dia i que ens acosta a Gizeh per veure l’espectacle. Durant el trajecte, ens parla de la sanitat, l’escolaritat, el lloguer, la vida matrimonial, els resos diaris, tot amanit amb un somriure infinitament innocent i comú a tots els egipcis que hem tractat: cambrers, conductors, dones dels lavabos, controladors de tiquets, etc.

Arribem a l’esplanada. Som a la quarta fila. S’aixeca de nou el vent. Comença la música, els llums de colors, l’Esfinx ens parla des dels temps més antics. Parla en anglès però tots tenim uns auriculars per escoltar el mateix en castellá. Amem tots guapos com per un sopar de gala. Ens deixem endur per l’ambient però tots estem d’acord que han de renovar els llums i el discurs amb veus d’altres èpoques. I amb tot, sortim contents a sopar. El mateix al·lotet ens condueix a un restaurant d’aspecte luxós però el menjar és fluixet. Tornada a l’hotel i a descansar. El Caire i els secrets ens esperen…

[oris2059]

DIA 4 : Alegria

El teu somriure irradia llum daurada, llum que espanta els núvols negres del meu cap, el teu somriure em fa feliç

[xaviportales]

La llum daurada de maig (at Castelló, País Valencià) https://www.instagram.com/p/CeB_K9VoHwQ/?igshid=NGJjMDIxMWI=

[gsanagustin]

Llum daurada ✨ #capvespre #arenysdemar #arenysturisme #portdarenys (en Port D'arenys) https://www.instagram.com/gsanagustin/p/CXWdkBhsDlB/?utm_medium=tumblr

[arekhh86-blog]

Obwohl in der Straße wo sich mein Zimmer befindet  , ein Club ist , hab ich trotz offenem Fenster gut geschlafen.

Ich denke das liegt auch sehr daran an das ich gestern insgesamt 42673 Schritte gelaufen bin , das entspricht 28,16 km . Jedenfalls sagt das meine Schrittzähler App auf meinem Handy.

Meine Füße haben sich trotzdem gut erholt , also Rucksack aufsetzen und los gehts !

Heute ist wieder herrliches Wetter.

Auf dem Weg zum Bahnhof hab ich wieder eine phantastische  Aussicht auf das Meer 🙂 ↓

  Heute geht es mit dem Zug weiter nach “Salou” 

Die Stadt Salou an der Costa Daurada ist für mich nicht ganz so neu. Ich war als Kind oft zum Sommerurlaub hier. Meine Tante und Onklel hatten sich hier damals ein Appartement gekauft. Leider sind beide schon verstorben. Ich kann mich noch gut an den Ort Salou erinnern , obwohl es schon über 20 Jahre her ist als ich das letzte Mal hier war. Bin gespannt. 

Salou liegt wie schon gesagt an der Costa Daurada und hat 26233 Einwohner ( Stand 2017 ) . In der Nähe befindet sich der Freizeitpark ” Port Aventura World” an dem ich auch mit dem Zug vorbeifahre. Die Wirtschaft der Stadt basiert hauptsächlich auf dem Tourismus. Die Stadt hat 1865 seinen Bahnhof in Betrieb gesetzt. 100 Jahre später führte das zum Touristenboom und damit zum Reichtum der Gemeinde.

Die Fahrt mit dem Zug von Tarragona dauert gerade mal 40 Minuten und kostet mich ein  vermögen von über 2,85 € 🙂 Und schon gehts los mit der Renfe .

Im Zug habe ich mich mit einem netten Pärchen ins Gespräch gekommen  , sie sind ebenfalls auf Spanien Tour , machen aber keinen halt in Salou. Bei der quatscherei vergingen die 40 Minuten wie nichts . 

SALOU !!!! Da bin ich !!!!

  Nach ca. 300 m bin ich auch schon in meinem Hotel.

Perfekt , das “Hotel Planas” liegt genau gegenüber von der Promenade .

  Wie immer erstmal das übliche, erst an die Rezeption einchecken und dann ab aufs Zimmer. Mein Zimmer liegt leider auf der Rückseite vom Hotel also kein blick aufs Meer  Werde ich aber verkraften. Die meiste Zeit bin ich eh unterwegs. 

Vom Treppenhaus aus hab ich mal paar Fotos geschossen. Leider ist gerade der Himmel ganz schön bedeckt. ↓

Mein Einzelzimmer ist im 3 Stock. 

Für 2. Nächte habe ich hier 60 € bezahlt . ↓

Kleine Hotelbar ↓

Der Fitnessraum ist für alle Hotelgäste kostenfrei ↓

Empfangsbereich ↓

Das Wetter ist wieder auf meiner Seite also mach ich gleich mal einen Spaziergang an der Promenade. 

Und genauso hab ich das in Erinnerung behalten hier : Schöne Promenade , Tolle Villen , schöne Brunnen …. ↓

  cof

dav

sdr

  sdr

Interesse ? ↓

Das Haus ist besonders interessant,  gleich neben meinem Hotel . ↓

    Zeit für ein Päuschen !

Wenn man es ein bisschen ruhiger haben möchte , findet man das auch , ab meinem Hotel ist der Strand deutlich leerer. Und genau da hab ich diese tolle Beach Bar entdeckt. Die Preise sind ein Lacher für diese Lage , ich zahle gerade mal 1,50 € für ein Glas Wein.  

Laptop raus und ein bisschen am Blog arbeiten …. ich kann mir echt schlimmere Arbeitsplätze vorstellen.    :- )  ↓

MORABITO Beach Bar , Passeig de Miramar 20 ↑

Fast alleine am Strand … ist das nicht schön ?! ↓

“Santa Iglesia del Mar” Leider schon geschlossen als ich da war ↓

Denkmal für die Fischer ↓

Einige Stunden später …..

Einen teil von der Promenade kann ich absolut nicht empfehlen. Und zwar ist es auf der Höhe wo das Momument “Els Pilons de Salou ” steht. Absolut überfüllt , ein Laden lauter als der andere, entspannt was Essen und trinken ist was anderes. 

Was man aber hier machen kann sind schöne Bilder von der Abenddämmerung  ↓

  Und JETZT der Illuminierte Brunnen !!! Denn fand ich als Kind schon so Klasse 🙂 ↓

“Font de Llum” 

  FAKT ist Salou ist immer noch schöner Ort und auf jeden Fall nochmal eine Reise wert. Wie beschrieben ist die eine Ecke von Salou für Party People geiegnet und die andere ecke für ruhe suchende. 

Und meinen Abend lasse ich jetzt an der tollen Beach Bar ausklingen . ↓

  SALUD  ! ! !

  Sorry für Rechtschreibfehler , bin auch nur ein Mensch ^^

    Es war schön ein Stück in die Vergangenheit zu reisen. #salou #costadaurada #spanien #spanientrip #backpacker #urlaub #holidays #vacationes #peace #sommer #alleinreisender #sand #strand #love #entdecken #hh #hamburg #berlin #europa Obwohl in der Straße wo sich mein Zimmer befindet  , ein Club ist , hab ich trotz offenem Fenster gut geschlafen.

[guillemjc]

Cròniques des del terrat (IV) – Àngela o la Bonanova, Part II

«Et sap greu que la bellesa fugissera s’hagi pansit tan irremeiablement, que hagi lluït davant teu d’una manera tan enganyosa i vana; et sap greu no haver tingut temps ni tan sols d’enamorar-te’n...» — F. Dostoievski a Les nits blanques

SEGONA PART

DE CAMÍ A L’ESCOLA

L’Àngela era de la Bonanova de tota la vida. Va néixer a la clínica Teknon i va estudiar al Col·legi Jesús-Maria. L’àvia Teresa la portava a l’escola cada matí: agafades de la mà, caminaven pel passeig de la Bonanova en direcció Besòs, sempre per la vorera de muntanya. Quan arribaven davant de l’església, l’àvia li explicava que en aquella plaça, al ball de festa major, havia conegut l’avi Pere. I que, un any després, es casarien en aquella mateixa església. 

“Per què la gent es casa, àvia?”. “Perquè és la manera que tenim de provar l’amor. I d’enfortir-lo”. “Això vol dir que la gent que no es casa no s’estima?”. “Qui no es casa no s’estima prou per comprometre’s a un amor que perduri”. Amb els anys l’Àngela aprendria que els amors duradors feien els amants exsangües i menys bells, que les seves carícies, amb el desgast, els espellaven, i els seus petons massa madurs podrien la llengua. També entendria que els amors passatgers feien esforços inútils, tenien febres frívoles, les seves carícies efímeres cansaven els cossos i els seus petons massa verds esquinçaven els llavis. “Àvia, tu i jo no estem casades i ens estimem molt”.

L’església de la Bonanova estava inspirada en la basílica de Santa Maria Maggiore de Roma. L’Àngela mirava amb embadaliment la façana neorenaixentista, amb el pòrtic sobre l’escalinata i les vuit columnes corínties. A sobre hi havia cinc finestrals d’arc de mig punt, dos d’ells amb les imatges dels sants Gervasi i Protasi, i dalt de tot el frontó i la creu. Mirant-la de cara, al cantó esquerre hi havia l’alt campanar i, a la dreta, més baixa, la torre octagonal acabada amb una cúpula i una rosa dels vents. En aquella parròquia també s’hi havien casat els seus pares, i ella hi havia estat batejada i hi havia fet la primera comunió. Però el record més dolç el tenia de la nit de Nadal: cada any tota la família, havent sopat, anava a sentir el Cant de la Sibil·la, just abans que comencés la missa del gall.

Deixada enrere la plaça, de seguida veien la tanca del col·legi. Just abans d’arribar-hi, a mà esquerra i adjacent al recinte escolar, hi havia un solar que resistia l’especulació urbanística i desafiava el signe dels temps. Era un paratge alhora ombrívol i oníric, amb una pàtina de vellesa i nostàlgia, que un dia devia haver estat un torrent, ensotat i ple de vegetació: arbres, heures, matolls, molsa i esbarzers. A la tardor, el terra s’omplia de fulles seques. Un hivern el va veure tot nevat. Limítrofa al vetust jardí abandonat s’aixecava una paret de pedra, de lloses esgrogueïdes, rematada per una balustrada ornamental de marbre. Al peu del mur naixia una escala sense barana que es perdia al fons de la clotada. L’Àngela s’imaginava que aquella graonada duia a un lloc màgic. Li semblava un escenari de conte ideal.

Passat el solar ja s’albirava la façana imponent del col·legi. S’hi veia una primera porta de ferro forjat amb dos lleons i un escut d’àligues a la part superior. Les àligues es reproduïen en sèrie, amb les ales esteses, al llarg de la reixada. L’Àngela els hi tenia por, i quan passaven per sota seu accelerava el pas. L’àvia la tranquil·litzava, li deia que eren de ferro, que no es mourien ni li farien cap mal, i li explicava que l’àliga era un dels emblemes de Barcelona. “Recordes quan l’anem a veure per Santa Eulàlia?”. Així i tot, ella no quedava gens convençuda i aquell era l’únic tram de camí en què s’afanyava per arribar a l’escola. A l’altre costat de la tanca hi havia un jardí francès, amb escultures i grans testos decoratius, uns bancs també de ferro, de joc amb el reixat, que feien encara més elegant el parc; i, com un decorat posterior, un bosquet frondós amb tot tipus d’espècies d’arbres. D’entre tots ells ressortia el colossal avet.  

L’edifici monumental d’estil historicista anglès del Col·legi Jesús-Maria també era obra, com la Casa Arnús i el Temple del Tibidabo, d’Enric Sagnier. Al frontispici, fet amb maó vist i carreus de pedra blanca, hi lluïen l’ampla escalinata i el porxo neogòtic de l’entrada principal, que portava a la galeria de la planta noble. Al capdamunt, els finestrals gòtics i el gran pinacle revestien l’edifici d’un aire catedralici. La construcció quedava completada per les dues ales laterals i, en una d’elles, la capella. Al vestíbul de la capella s’hi conservava una relíquia: unes làmpades de fusta sobredaurada que representaven uns dracs escopint foc, de la boca en treien llum, dissenyades per un encara jove i passerell Antoni Gaudí. Al cor de la planta hi havia el pati enorme on l’Àngela havia passat tantes hores d’esbarjo i tediosa letargia.

L’AVI PERE

L’Àngela va créixer al carrer d’Horaci, a tocar dels jardins de ca n’Altimira, on els seus pares havien comprat un apartament en casar-se. Ells també eren del barri. El pare era del carrer del Camp, va néixer al número 57. La seva mare, l’àvia Isabel, encara avui hi tenia una petita botiga de queviures que l’havia vist despatxar rere el mostrador més de cinquanta anys. En sortir de l’escola, el pare de l’Àngela sortia disparat cap a la botiga, impacient per assaborir el seu berenar deliciós. L’Àngela reproduiria el gest del fill de la Isabel, i tan bon punt sonava el timbre del col·legi correria amb ànsia, arrossegant el seu pare que la duia de la mà, per arribar de seguida a l’adrogueria. Allà l’esperaria l’àvia amb el berenar cobejat. “Aquesta nena és llaminera com el seu pare!”. Tots tres compartien aquelles porcions de tardes gormandes i despreocupades com una mena de conspiració, el seu petit secret.

La mare es va criar al número 4 del carrer de Claravall, darrera l’escola, en una casa unifamiliar de planta baixa amb un jardí a la part del darrere on l’Àngela havia passat els moments més feliços de la seva infància. En aquella parcel·la plena de petúnies, de geranis, de glicines, de clavells i de roses, la petita Àngela va anar adquirint, mica en mica, el gust per la bellesa: la de les flors, la de la literatura, la de la música, la dels instants de joia. Al fons del verger hi havia els arbres fruiters. A la primavera veia florir l’ametller, bandera blanca. A l’estiu, collia les dolces nespres del nesprer i se les cruspia amb delit. A la tardor fruïa amb l’anhel sangonós de les magranes del magraner.

Passava hores i hores jugant en aquell menut racó de món que a ella li semblava tot un univers, el seu. Un espai tancat en un món de llibertat i d’imaginació. El seu edèn. Quan queia rendida, a mitja tarda, reposava a la falda de l’avi que, assegut al balancí, al peu de l’acàcia, li llegia contes, primer, i més endavant novel·les senceres: romàntiques, d’aventures, de ciència ficció. L’Àngela es feia gran en mars de lletres i tardes vermelles.

― Jeanne Pissarro (ditte Minette) assise au jardin, Pontoise (1872), Camille Pissarro

Els divendres anava a sopar amb els pares a casa els avis. Mentre l’àvia cuinava, l’avi i l’Àngela s’asseien al piano i practicaven. Era un moment de serenor absoluta. L’envaïa la calma i el seu cos ingràvid flotava, delicat i fràgil, per l’estança. Premia cada tecla amb fervor: notava el tacte fred de la fusta setinada i sentia el martellet colpejar dins la caixa de ressonància. Tocaven Mozart, Beethoven, Liszt, Brahms. Tocaven fins que l’àvia els cridava: “El sopar és a taula!”. Una calidesa amable recollia tot el menjador. 

L’avi Pere s’havia guanyat un nom com a concertista de piano, tot i que la seva autèntica devoció era l’orgue. Va estudiar-ne la carrera i durant gairebé dues dècades va ser l’organista de la parròquia de la Bonanova. Deia que només hi havia una cosa al món que podria fer-li deixar l’instrument: l’àvia Teresa. Tot i que sovint s’engelosia, ella mai l’hi va demanar. Quan l’Àngela entrava en una església i sentia el so de l’orgue omplir el temple, pensava en el seu avi i en aquells vespres embriagadors en què, potser sense saber-ho, en algun moment va decidir que es dedicaria a la música.

Després de sopar, els pares tornaven cap al carrer d’Horaci i ella es quedava a dormir amb els avis. Les nits d’estiu, l’Àngela sortia fora, s’asseia al balancí i es quedava llargues estones observant els estels fins que veia arribar el polsim de lluna al jardí. Quan entrava de nou a casa, l’àvia l’acompayava a l’habitació, la ficava al llit i li llegia un conte, que mai aconseguia acabar perquè ella sempre s’adormia abans. L’endemà, en llevar-se, el primer que feia era treure el cap per la finestra.

Un matí d’hivern que la rosada cobria d’un vel blanc tot el verd de l’herbatge va veure aterrar-hi un faisà molt especial. Mai havia vist un ocell tan llampant i bonic. De faisans n’havia vist molts, fins i tot els avis n’havien tingut un al jardí, amb la seva cua llarga i estirada i el seu plomatge tardorenc d’ocres, taronges, granes i turqueses. Però aquell era diferent, aquells colors enlluernaven, més encara amb el contrast del blanc de la gebrada. Tenia un pit rogenc estrident i una capa daurada. Només compartia amb la resta de faisans el color de la cua, i una taca turquesa sota el clatell. Semblava que l’haguessin pintat. Va fer un salt del llit i va córrer cap al jardí, però quan va ser fora, l’ocell ja no hi era. “Potser no el torno a veure mai més”, es va dir l’Àngela. 

El faisà va tornar la setmana següent. L’Àngela va quedar uns minuts palplantada rere la finestra observant-lo. L’elegància de l’ocell la deixava abstreta, hipnotitzada amb els seus gràcils moviments. Era massa bonica per passejar-se pel seu jardí amb aquella galanesa altiva. Sabia que no el podria estimar, perquè sempre s’enlairaria abans que tingués temps d’encaterinar-se’n. Va sortir decidida però amb cautela, s’hi va apropar dolçament i l’animal va voler apartar-se’n, pressentint l’amenaça. L’Àngela llavors va fer una estirada brusca, elèctrica, com un llampec, i nyac!, va enxampar l’au amb les dues mans. Se la va mirar de prop i, amb la bèstia esporuguida entre les seves grapes, es va sentir poderosa. Amb la mà dreta va acariciar-li el llom, mentre amb l’esquerra sostenia el seu petit cos amb força perquè no s’escapés. “No em deixes estimar-te”, li va dir. Quan els avis es van llevar, l’Àngela tapava un sot al peu de l’ametller.

Els dissabtes definien la seva noció de felicitat. Frisosa, s’apressava a despertar els avis i rabent es dirigia a parar taula per l’esmorzar: melindros i xocolata desfeta. L’àvia, però, abans sempre li feia menjar una poma, collida del jardí: “Primer has de preparar la panxa: una fruita al dia i ben lluny la malaltia!”. Ella obeïa, sabent que després l’esperava el gran festí. Si feia bo, esmorzaven al jardí, i l’Àngela delirava amb l’amalgama de l’olor de xocolata i el perfum de les flors. Allò era el paradís.

― Fris de Beethoven (1902), Gustav Klimt

L’avi Pere, de jove, havia viscut uns anys a Viena, “llavors era la capital d’Europa!”. Li parlava de l’Òpera, dels cafès, de les simfonies de Gustav Mahler, de les novel·les de Stefan Zweig i de les pintures d’Egon Schiele. Li parlava de com de meravellat va quedar el primer cop que va anar al ballet, i de la primera vegada que va veure el Fris de Beethoven de Klimt. Li ensenyava les obres del genial pintor austríac i ella quedava absorta amb aquells colors, aquelles formes, aquells relleus, aquelles dones, aquells paisatges.

Li explicava anècdotes d’aquells dies de joventut i glòria, quan “era molt pobre i molt feliç”. A la tardor feien festes a les cases dels amics, totes decorades amb un gust exquisit; a l’hivern anaven a patinar a la pista de gel de la gran plaça de l’ajuntament; a la primavera feien pícnis als parcs; i a l’estiu, excursions als llacs dels voltants de la ciutat. Encantada, l’Àngela l’escoltava i quedava fascinada per totes les històries. “Avi, un dia jo també viuré a Viena”.

El dia de l’enterrament de l’avi Pere, se li presentaria la figura d’ell embolcallant-la amb el cos, amb l’ànima i amb les rondalles, lluny dels perills del món, al balancí, sota l’acàcia florida, al seu preciós jardí. Aquella imatge poderosa l’acompanyaria per sempre.

[cosechadesoledades]

HAIKU D’ESTIU.

La meua finestra s’obria impúdica a la verticalitat d’un pou de llum daurada, nua de núvols, plena d’ocells.

[llardelfoc]

Epíleg

- és torrencial — apagar les llums del bosc i encendre’t, udolar, admirant, les cançons embriagades que murmuren nits sense teulada ni lluna plena (li respons als estels, en illots de superfície daurada) amagar-se entre fulles roents i entreveure’t, brillant, a l'altra banda: un llac etern que et comença i memoritza: latitud exacte: punt final, explosions. córrer cap a tu — una mirada i pampallugues (la foscor s'esvairà i tu encara hi seràs, sense acabar) sense finals, per a escoltar altra vegada les paraules d'un centaure i la llegenda eterna que es refà al navegar la nostra mar

[selencis]

Respir

–

Calleu. Calleu-vos tots. Silenci. Apagueu les ràdios i les televisions. Cremeu els auriculars i mateu els mòbils. Baixeu la veu. Marxeu amb les vostres fútils discussions sobre política, xafardejos, objectes perduts i d’altres banalitats. 

Prou renecs, retrets i gemecs. Prou justificacions. Prou repeticions. Prou gramasses. Prou indirectes.  Prou condescendències. Prou susceptibilitats. Prou còleres. Prou represàlies. Prou dèries. Prou silencis autoimposats. Prou relacions cul-sofà. Prou enclaustraments i sedentarismes. 

Marxeu. Uns minuts, unes hores, uns dies. El que sigui. Botzines, rodes fregant l’asfalt, tap-tap de corredisses per la jungla urbana, crits de borratxos, quedeu-vos, sou benvinguts. Sé que sou passatgers així que us convido. 

Arrencar pells de plàtan, exprimir grills de taronja, mossegar pomes, acariciar-me i palpar-me els cabells, trepitjar branques mortes, sentir el frec dels vents, gaudir del so de la pluja, de les gotes contra el vidre, de la fressa dels rius, de l’escuma de les onades, de les danses de les flors, dels gossos que agiten la cua, dels gats que esgarrinxen coixins, dels peixos que fan bombolletes, del frec de les ales dels ocells, de les plumes que floten en la superfície. Sentir i sentir-me.

Tanco els ulls, inspiro i em llanço en planxa a un oasis profund, em capbusso i somric amb el tap de les oïdes. Sóc un peix. Em deixo emportar per la marea pròpia. Em passejo per la cadència i ritme de la meva existència, em trec les pinces del damunt, volo, em converteixo en un fènix, m’alço sobre els núvols majestuosament, esquivo les gravetats, vago per la infinitat, viatjo per atmosferes etèries buscant una aura pròpia. 

Escalo la torre del temps. En un passatge llarg i estret, guarnit de plantes silvestres i aspersors de llum daurada, s’agrupen un conjunt de marcadors que fan el compte enrere. Al fons diviso un parell de rellotges de sorra a esquerra i dreta amb un cronòmetre sideral al mig. M’acosto i distingeixo unes palanques obliqües als rellotges; les bellugo i l'arena s’evapora. Em dirigeixo al cronòmetre i li clavo un cop de puny. El vidre fa l’intent de caure però es manté flotant en la superfície a causa de la ingravidesa. L’he aturat. El temps s’ha detingut i és obsolet. Hora de viure.

–

[negreabsolut]

Una plana de bosquets i hortes vigilada per un castell alterós, un vespre banyat per la llum daurada del sol.

[ernestdescalsartwok]

COMARRUGA-COMA-RUGA-PINTURA-TREN-TURISTIC-TURISME-PERSONES-PAISATGES-LLUM-COSTA DAURADA-TARRAGONA-PINTURES-PINTOR-ERNEST DESCALS por Ernest Descals Por Flickr: COMARRUGA-COMA-RUGA-PINTURA-TREN-TURISTIC-TURISME-PERSONES-PAISATGES-LLUM-COSTA DAURADA-TARRAGONA-PINTURES-PINTOR-ERNEST DESCALS- Estas pinturas las he pintado a finales de verano, los momentos en que aprovecho para disfrutar de la luz de COMARRUGA, horas de tarde en las cercanías de la playa, los turistas quieren disfrutar de su paseo en el tren turístico que los lleva a dar vueltas sin sentido, al final del trayecto siempre vuelven al punto de partida, son las cosas del turismo y sus actividades, quiero pintar estos paisajes urbanos que nos recuerdan a tantos lugares veraniegos y turísticos, me interesa plasmar en mi pintura el movimiento de estos pequeños trenes junto a las personas que transporta, no es una acción sin importancia, pues estos viajes me llevan a meditar sobre el paso efímero que tenemos los seres humanos en nuestras vidas personales, todos tenemos que regresar, aunque hay muchos que no lo quieren saber, prefieren vivir en el engaño que surge del miedo a lo desconocido, pero resulta que no es tan desconocido, ya lo comprenderán. Cuadros de paisaje del artista pintor Ernest Descals con figuras anónimas, a veces me parece que son extraterrestres camuflados, quieren aparentar normalidad, no se si lo logran. Obras sobre papel cartulina de 50 x 65 centímetros, seguimos pintando al ser humano en su hábitat, el entorno que permite soñar.

[marcfarraspiera]

Roma

Dijous

Sophia Loren, nascuda al barri de Nomentana: “Tot el que veieu, ho dec als linguine”.

L’autobús de Ciampino a Termini segueix la Via Appia Antica. Fragments del vell aqüeducte, escampats a banda i banda de l’autopista, marquen el camí cap a Roma. Creuem un hipòdrom, Cinecittà, les Catacumbes i San Giovanni.

El primer gelat és a Giovanni Fassi, prop de Vittorio Emmanuele, monumental i decadent plaça porxada. Filipins amb mocadors negres al cap juguen a bàsquet. El florista del parc escapça les tiges de les roses. Els locals de la zona, magatzems xinesos de sabates i roba, blanquegen diners nit i dia. Abans d’arribar a Santa Maria Maggiore ja m’he acabat el gelat.

Camino ràpid fins al balcó de Roma, al Campidoglio, encalçant el sol. Pujo les escales del Palatino de tres en tres, però faig tard. Quan sóc dalt, el sol ja s’ha post. El cel és malva i blau marí, granulat, com en una pel·lícula.

El Teatro di Marcello ha fet tots els papers de l’auca: teatre romà, presó medieval i palau renaixentista. Avui són pisos de luxe. Als seus peus, les roselles creixen entre les columnes trencades.

La llibreria del Governo Vecchio on comprava les millors postals de Roma ja no hi és. Ara es diu Otherwise i venen llibres en anglès. Els propietaris han pintat el local de blanc, però segueixen sent simpàtics.

Em refaig del disgust a la llibreria Fahrenheit 451 de Campo de’ Fiori, on compro una col·lecció sencera de postals. Paisatges d’hivern sobre el Tevere. Arbres sense fulles, cels grisos i corbs negres sobre les ruïnes.

La fotògrafa Tina Modotti al seu amant Edward Weston: “Accepto el tràgic conflicte entre la vida que canvia contínuament i la forma que la fixa immutable”.

Set anys després, torno a San Lorenzo, el nostre barri. Partisà, obrer, ferroviari, supervivent. Passo per davant les cases on vaig viure. D’una, me’n van fer fora. L’altra, la vaig inundar. Hi vaig aprendre a cuinar risotto i a vigilar la rentadora.

Mentre faig temps per sopar, pregunto a la cambrera de La Piazzetta a quina hora tanquen. ‘Boh’, la clàssica resposta romana, és tot el que en trec. Acabem menjant quatre talls de matinada a les escales de l’església.

Divendres

Esmorzem al Bar dei Belli. Cambrers professionals i simpàtics. Preus del segle passat. Cafè i croissant, 1,50€.

Les ciutats es defineixen pel verd. Londres té boscos i parcs. París té jardins. Roma té pins. Barcelona té plataners.

Agafem el 71 fins al Tritone. Durant el trajecte se’ns enganxa un nostàlgic de Mussolini que es declara fan de la monarquia espanyola. No està gaire ben informat: porta una gorra groga. Abans que l’engeguem a fer punyetes ens recomana que pugem al Gianicolo a veure les vistes. A Roma fins i tot els fatxes tenen bon gust.

Baixem a Campo Marzio. Tots estem d’acord que compraríem una casa a la Piazza delle Copelle, encara que al mercat els enciams vagin a 2,50��.

Vermut Spritz al Bar del Fico. Observatori ideal de la romanitat. Imitadors professionals de Jep Gambardella mengen un arròs amb verdures a la terrassa - pantalons blancs, camisa marinera, americana fosca, mocador a la solapa, ulleres de sol, gomina, pell morena.

A Da Tonino només hem d’esperar deu minuts. Trattoria familiar, cuina del país, servei amable i sense pretensions, plats generosos. Seiem a la millor taula, oberta al carrer. No hi ha en tot Roma una carbonara com aquesta, encara que el cacio e pepe, amb pasta fresca d’ou, també és extraordinari.

Com sempre, la gelateria Giolitti sembla les rebaixes, però estaria disposat a fer treballs forçats per aconseguir-hi un gelat. Porto set anys esperant aquest moment. Per esquivar les masses enfervorides, ens refugiem al Vicolo della Guardiola. Les cases semblen pintades amb sang.

Els excessos gastronòmics exigeixen un llarg passeig per compensar tants pecats. El pati del Vicolo degli Acetari, amb les façanes ocres i vinoses, les plantes salvatges i la roba estesa, és un món a part, un oasi improbable a tocar de Campo. Em segueix semblant tan bonic com el primer dia.

Fa tanta calor, que si pogués triar un desig, m’agradaria nedar a les banyeres gegants de Piazza Farnese, igual que l’emperador Caracalla. Furgons blindats de la policia protegeixen l’ambaixada francesa, que presideix la plaça.

Entrem al Trastevere creuant l’Isola Tiberina. El pati de la basílica de Santa Cecilia sembla l’entrada del paradís. A dins, la jove màrtir degollada reposa convertida en marbre. Mai no s’han esculpit unes mans tan perfectes.

Segon Spritz al San Calisto, bar de bars. Podríem discutir sobre els mil barris de Roma, però el Trastevere sempre ha tingut alguna cosa especial. El San Calisto és un bon lloc per comprovar-ho, mentre els romans joves festegen i els romans vells s’ho miren. Nosaltres som joves però també ens ho mirem.

Homenatge d’Apollinaire al Trastevere:  “Joventut, adéu gessamí del temps / He respirat el teu fresc perfum / a Roma sobre les carrosses florides / carregades de màscares i de garlandes / i dels cascavells del Carnaval.”

Per saber si una dona és romana o no, cal observar-la mentre camina per l’empedrat amb tacons d’agulla. Només les autèntiques capitalines s’aguanten dretes sobre els sampietrini, les traïdores llambordes quadrades de la vella fàbrica de San Pietro.

Fem temps a les escales de la Piazza Trilussa, a la vora del riu. A cada plaça hi ha un músic, tots mediocres. Fa anys, al Pantheon un persa cantava Turandot i altres hits operístics amb música enllaunada, però ja ho hi és. Ara hi ha cavalls i carrosses i centurions panxuts fent-se selfies amb japoneses.

Sopem a La Casetta quan tothom ja ha acabat. Les pizzes segueixen sent tan senzilles com bones, i el vi tan dolent com sempre. Els cuiners devoren un plat de pasta a la taula de l’entrada mentre l’amo compta calés a la caixa.

De nit, la Piazza dell’Immacolata és plena de gent. Estudiants de La Sapienza vinguts d’arreu d’Itàlia, romans i Erasmus. Avui ens hi afegim nosaltres, que tornem a casa.

Dissabte

Al forn de Via Tiburtina on compro pizza rossa per esmorzar, presideix la paret un tiffo romanista dedicat als veïns de la Lazio: “Che Dio vi furmini”. Déu és de la Juve, però els giallorossi no perden l’esperança.

Crec que no tornaria a viure a Roma, però si ho fes, m’agradaria viure a Monti. Incomprensiblement, els turistes encara no hi han posat els peus. Prego a la Madonna perquè segueixi sent així. Des de les cruïlles anguloses dels seus carrers, es veuen escorços màgics del Coliseu, del Mercat de Trajà i de Santa Maria Maggiore. Els desnivells afavoreixen les terrasses amb vistes de somni i els enquadraments impossibles.

La pujada a San Pietro in Vincoli sota el sol inclement de migdia ens deixa sense al·lè. Ens hi esperà el Moisès de Miquel Àngel. Una escultura que seria perfecta si no fos per una esquerda al genoll: la hi va fer el propi Miquel Àngel per comprovar que l’estàtua no fos viva.

Tot el Ghetto fa olor de carxofes fregides. Durant segles, generacions de jueus hi van viure atrapats en unes maresmes infectes. La nit del 16 d’octubre de 1943, els nazis hi van entrar i se’n van endur milers. Només en van tornar disset. Un sol nen.

El cambrer de la Montecarlo ens renya perquè demanem plats massa diferents i es nega a portar-nos una carbonara extra que volem compartir. Després d’insistir molt, ens la serveix pràcticament crua, però li ho perdonem perquè l’amatriciana és excel·lent.

Segona ronda de Giolitti. Contra tot sentit comú, però les temptacions, com deia Oscar Wilde, existeixen perquè hi caiguem.

La litúrgia exigeix acabar-se el gelat asseguts a les escales de la font de la Piazza della Rotonda. Som davant del Pantheon, l’edifici més perfecte del món, segons Stendhal. La impressió de la cúpula és indescriptible. Durant dos mil anys ningú no la va poder superar. Tampoc Miquel Àngel, que per curar-se en salut va dir que era obra dels àngels, i no dels humans.

A dins, descansa en pau el pintor Rafael Sanzio, protegit per un epitafi insuperable: “Aquí reposa Rafael, en vida del qual la Natura va témer ser superada, i ara que és mort, té por de morir”.

Estem tan cansats i acalorats que el barroquisme de Sant’Andrea al Quirinale ens deixa atordits. Migdiada celestial sota la daurada cúpula ovalada de Bernini. Que els déus ens perdonin.

Quan arribem a Spagna la ciutat comença a transformar-se sota l’influx del vespre. ¿Hi ha carrers més elegants que la Via Margutta? Segurament no. Per això hi van viure Fellini i Giulietta Massina. No m’importaria arruïnar-me sopant a la terrassa de l’Osteria Margutta.

A Piazza del Popolo tot és soroll i gent pesada que ens vol convertir a religions estranyes i que ens obliga a escoltar música espantosa. És hora de pujar corrents cap a Villa Borghese, que no és Hampstead, però s’hi està prou bé. Descalços al parc. De tornada al Pincio, el sol muta a un taronja nuclear mentre s’esmuny a l’oest del Vaticà. És la llum de Roma. La llum que fa somniar en imperis perduts i en la glòria eterna.

Urgències terrenals -tenim gana- ens porten cap al Pignetto, pura perifèria romana. Nucli de gentrificació. De Bellvitge a Gràcia en set anys. Mentre mengen i bevem, una banda municipal de trompetes i timbals aficionats perfora els timpans dels veïns. Escena neorealista en temps de presses i mòbils.

Diumenge

No hi ha temps per a gaire més. Ens acomiadem de Roma (fins quan?) des del balcó del Campidoglio. Legions de turistes fotografien cada bloc de marbre des del turó veí de l’Aventino. Dues dones morenes, vestides de vermell corall i amb tatuatges als braços es fan fotos després de casar-se.

Cada cop que sóc a Roma penso quants cops més hi tornaré. Com un compte enrere contra el temps i contra la mort. Quatre, cinc, sis vegades? Deu? És una batalla perduda però em fa viure la ciutat amb una lucidesa particular i un gran sentit de responsabilitat. Conec aquesta sensació: també em passa amb Menorca.

Han passat set anys, un quart de vida, i és evident que han passat moltes coses. Roma ens precedeix, ens va definir, i ens sobreviurà. Roma va ser nostra per un moment i ara torna a volar, lluny, fora del nostre control. Queden rastres d’èpica i un fil d’innocència. Em sorprenc a mi mateix d’aquesta retrobada sense dramatismes ni ensucrades. Està bé que sigui així. Tan de bo fos sempre així.

Londres m’ha ensenyat qui sóc. París, qui podria haver estat. Roma és la meva millor versió.

Una estàtua eqüestre de Marc Aureli presideix el centre del Campidoglio. Originàriament recoberta d’or, avui gairebé desaparegut, la llegenda diu que el dia que no en quedi ni un bri, una òliba blanca volarà fins a l’emperador, posarà els peus al cap del cavall, i anunciarà la caiguda definitiva de Roma.

Des de la pista de l’aeroport es veuen els turons ancestrals del Lazio i els primers arcs de l’aqüeducte. De cop el cel es torna gris, gairebé negre. En qualsevol moment començarà a ploure.

[illyrianbird]

Epíleg

- és torrencial — apagar les llums del bosc

i encendre't,

udolar, admirant, les cançons embriagades

que murmuren nits

sense teulada ni lluna plena

(li respons

als estels,

en illots

de superfície daurada) amagar-se

entre fulles

roents

i entreveure't, brillant, a l'altra banda:

un llac etern que et comença

i memoritza:

latitud exacte: punt final,

explosions. córrer

cap a tu — una mirada

i pampallugues

(la foscor s'esvairà

i tu encara hi seràs, sense acabar)

sense finals, per a escoltar altra

vegada les paraules d'un centaure

i la llegenda eterna

que es refà al navegar

la nostra mar

[denianoticias]

Fuente: Ayto de Denia

[xaviportales]

Llum daurada de divendres de primers de setembre, huí farà caloreta! 😅