#geni català

[negreabsolut]

En Salvador Dalí, n'Ernst Fuchs, i n'Arno Breker.

[artthatgivesmefeelings]

Architect: Francesc Daniel Molina i Casamajó (Spanish, 1812-1867) Font del Geni Català, 1856 Pla del Palau, Barcelona

[jaumesclub]

Benvinguts, intrèpids espectadors i amants de l'entreteniment! El carismàtic sex symbol Jau Fibla, us porta un ventall d'emocions i debats candents que us mantindran enganxats al seient!🔥 Començarem amb una notícia que fa historia: el xat GPT va encertar un diagnòstic que 17 metges van passar per alt! Un moment per als llibres de la medicina i la intel·ligència artificial! 🤖💉 Parlarem de la sequera que amenaça Barcelona i com això podria portar a restriccions inesperades. Però, sabeu què és més sec que un desert? La relació entre Elon Musk i Jeff Bezos! Descobrirem per què aquests titans de la tecnologia no es poden ni veure! 🌵💼 També comentarem una opinió força polèmica d'Àngel Llatzer sobre si el català "ven" o no, i coneixerem al Professor Foncillas del diari "La Vanguardia"! Un veritable geni! 🧐📚 I com a cirereta podrida del pastís, res millor que una mirada a un dels grans seductors del feixisme espanyol: José María Aznar! 😏💃Finalment, celebrarem els aniversaris de personatges famosos com Andrew Lincoln, Sam Neill, Michelle Jenner i Bong Joon Ho! 🎂🌟 No oblideu que som el canal en català número 15 al rànking de Twitch, i això és gràcies a tots vosaltres! 📊 Subscriviu-vos al canal i no us perdeu cap capítol d'aquesta festa diària de l'entreteniment i el coneixement! Comenta, comparteix, i no oblidis tocar la campaneta per rebre notificacions dels nostres propers episodis! 🔔👍

[ideaimateria]

https://www.museothyssen.org/conectathyssen/publicaciones-digitales/publicacion-cezanne-site-non-site

https://issuu.com/museothyssenmad/docs/cezanne-site-non-site/44

Title: Anamorphoses: Games of Perception and Illustion in Art

Author Name: Schuyt, Michael and Joost Eiffers

Categories: Art,

Edition: 1st

Publisher: New York, Harry N. Abrams: 1976

"The Ambassadors",  1533  Hans Holbein

https://www.georgesrousse.com/en/selections/serie/apesanteur/

https://www.georgesrousse.com/en/selections/

http://www.varini.org/varini/02indc/indant.html

http://utisz.blogspot.com/p/anamorphoses.html

https://jontyhurwitz.com/

https://vimeo.com/470145582

https://vimeo.com/jontyhurwitz

https://www.aakashnihalani.com/outdoor

http://www.emmacoulter.com.au/

https://www.pilarcorrias.com/exhibitions/22/installations/image342/

https://ocula.com/art-galleries/pilar-corrias/exhibitions/philippe-parreno/

Gnomónica 

Gnomònica vídeo

Kleureyck

EXPO18.05

21.02.2021

Kleureyck

Els colors de Van Eyck en el disseny

Una exposició sobre l’ús innovador del color, en què es relacionen el passat i el present...

Una exposició que posa de manifest el nou i atrevit ús del color, vist com un nexe d’unió entre el passat i el present. L’exposició “Colors, etc. »Al Tripostal de Lille, ens convida a preguntar-nos sobre la nostra relació amb el color. Despertarà tots els nostres sentits i els visitants seran convidats a entrar en una instal·lació i moure’s per viure una experiència immersiva; olorar, sentir i tocar; per veure i escoltar ... Podem sentir un color, associar una olor a un color, un color té un "tacte" particular, podem sentir un color ...?

https://www.designiscapital.com/

D’on ve el color? Com es fa el color? Quin impacte té el color? Per a l’any Van Eyck a Gant, el museu presenta una gran exposició sobre l’ús innovador i divers del color. L’exposició parteix de les tonalitats invisibles de Jan van Eyck i mostra què significa el color per als dissenyadors contemporanis.Passegeu pels vuit grups de colors de Van Eyck en un rastre de pigments. Prop de 100 peces de disseny mostren com la llum, el material i els patrons tenen un efecte sobre el color. Passareu per passats experiments inspiradors de colors des del disseny de productes i tèxtils, ceràmica i vidre. En diversos projectes de recerca, els dissenyadors estan provant com poden influir en el color i quina influència té el color en nosaltres.Experimenteu el poder del color a les sales d’experiència per vosaltres mateixos. A cada onze dissenyadors se’ls va donar una sala per treballar el tema del color i els sentits: permeten veure, tastar i escoltar el color, entre altres coses. Els espais especialment desenvolupats desencadenen un ventall d’experiències per a grans i petits.

https://www.designmuseumgent.be/agenda/kleureyck

/colourful-kinaesthesia/

PAM

Berta Vallribera

Pam és una forma d’estampar a algú. Donar cops allibera; les paraules també descarreguen. De tot això en queda un testimoniatge: les samarretes dels combatents queden tacades de cops –com se sap, en aquests casos, guanya el qui té la última paraula.

És ben fàcil! Proveu-ho a casa! Només calen dos parells de guants de boxa, goma eva adhesiva per fer les lletres dels missatges, tinta a l’aigua i samarretes clares. Quan us vingui la ràbia podreu descarregar contra els que més us estimeu! Barat, senzill, tot un invent.

https://laboratoriedicio.tumblr.com/post/172444383864/pam-berta-vallribera-pam-%C3%A9s-una-forma-destampar-a

“K.O.”

Nuevo combate de la UFC!

Doce rings octogonales, doce asaltos. La ganadora se llevará el cinturón de la UFC. Utilizando la técnica del gravado al linóleo realizo un conjunto de estampaciones a través de las cuales puedes visualizar una lucha.  El juego de manos con los guantes de boxeo aportan el dinamismo que buscaba para producir una narración visual a partir de secuencia de imágenes. Tengo contacto con el gofrado también, pero viendo el resultado juntamente con la composición, decido no darle el protagonismo que tenía pensado en un principio. Utilizo tintas al agua para el negro y el rojo y tinta al aceite para el plateado. El soporte es papel rosaspina de 220 g y de 50X70 cm.

Carol Muñoz Fernández 3r GAAD 2020-21

https://64.media.tumblr.com/6f53ae626530a553ddb7a81cd702abac/e38a2f7343c9e983-0a/s1280x1920/ec416aeee23d741de275cb09fa20d8b9e3c69c53.gifv

https://laboratoriedicio.tumblr.com/post/636123250329518080/ko-nuevo-combate-de-la-ufc-doce-rings

https://ideaimateria.tumblr.com/post/635618524156592129/arthur-cravan-el-poeta-con-guantes-de-boxeo

.cytwombly.org / artworks / paintings

.museoreinasofia.es / exposicions / cy-twombly-cuadros-treballs-sobre-paper-esculturas

elcultural.com/Cy-Twombly-Leccion-de-pintura-en-el-Prado

museum-brandhorst.de/en/collection/lepanto-ii

https://gagosian.com/artists/cy-twombly/

vídeos  CY + TWOMBLY

https://youtu.be/DxKdAzYkfcI

https://ideaimateria.tumblr.com/post/635617435635023872/projekt-art-noa-im-museum-brandhorst

Robert Gober forest

Robert Gober bosc

Vue_de_Delft

…Marcel Proust a défini La Vue de Delft dans une lettre à son ami Jean-Louis Vaudoyer comme « le plus beau tableau du monde ». Il décrit le tableau dans le cinquième tome de son roman À la recherche du temps perdu, La Prisonnière, après l'avoir lui-même découvert au Jeu de Paume, à Paris, en 1921. Dans son roman, il met en scène la découverte de la toile par Bergotte en ces termes :

« Il remarqua pour la première fois des petits personnages en bleu, que le sable était rose, et enfin la précieuse matière du tout petit pan de mur jaune. Ses étourdissements augmentaient ; il attachait son regard, comme un enfant à un papillon jaune qu'il veut saisir, au précieux petit pan de mur. “C'est ainsi que j'aurais dû écrire, disait-il. Mes derniers livres sont trop secs, il aurait fallu passer plusieurs couches de couleur, rendre ma phrase en elle-même précieuse, comme ce petit pan de mur jaune”5 »…via wikipedia

…La veduta ( vedute en plural, que significa “allò que es veu”, per tant “com ho veiem”), està relacionada amb l’ escenografia (ja que l'artista escenifica una visió externa) i presenta problemes d'investigació espacial . Els dos gèneres es desenvolupen simultàniament i s’influencien mútuament. La pràctica de la perspectiva s'utilitza àmpliament en vedute , aquesta paraula també és un terme òptic que antigament designa “perspectiva natural”, està relacionat amb el llenguatge de la perspectiva artificial o geomètrica, “  prospettiva pingendi  ” entre d'altres: que varien segons el “punt de vista”.

Aquest terme apareix en la història de l'art en la xviii ª segle pels pintors italians. Canaletto , Bernardo Bellotto i Francesco Guardi són els pintors més representatius del gènere. Utilitzaven un dispositiu òptic: la cambra fosca ( camera obscura ), col·locada a l’escena d’un quadre per preparar el seu marc, obrint la percepció òptica de la realitat en un paisatge natural o suburbà. Aquestes pintures estan fetes amb precisió i realisme de detalls, i són generalment de grans dimensions…via wiki

Venècia és considerada la capital de védutistes pintors ( vedutistas ) a la xviii ª  segle, tot i que la representació realista de paisatges és l'especialitat dels pintors flamencs. En ser un arquetip de la veduta, la “  Vista de Delft  ” de Vermeer continua sent una de les vedutes més famoses.

Védutisme Català Deutsch English Español Italiano

en-venecia-con-joseph-brodsky-sinopsis-en-marca de agua

APRENDRE FENT

BAUHAUS

Form follows function

https://artidiss.tumblr.com/archive

GENIUS LOCI                 

               ISBN 0-8478-0287-6

gettextbooks.com/isbn/9780847802876/

En la ideologia clàssica romana, 1 genius loci (genii loci plural) era l'esperit protector d'un lloc. En ús contemporani, es refereixen generalment a l'atmosfera distintiva d'un espai, o a l ’ “esperit de el lloc”, més que necessàriament a un espíritu guardià.

Alexander Pope va fer de l’ Genius Loci un principi important en el disseny de jardins i paisatges amb les següents línies de l'Epístola IV a Richard Boyle, comte de Burlington:  

Consultar a el geni de el lloc en tot; Això diuen les aigües o s'aixequen, o cauen; O ajuda al turó ambiciosa del cel a escalar,   O recollir en cercles els teatres de la vall; Trucades al país, les clares captures d'obertura,   S'uneix a boscos disposats, i varia ombres d'ombres,   Ara trenca, o dirigeix ara, les línies d'intenció; Pintures mentre que vostè planta, i, mentre que vostè treballa, dissenya.  

Sobre aquest principi els dissenys paisatgístics s'han d'adaptar a l'context en què es troben.  

En el context de la teoria arquitectònica moderna, genius loci té implicacions profundes per a la fabricació de el lloc, caient dins de la branca filosòfica de la “fenomenologia”. Els diferents contextos donen diferents explicacions per a l'existència d’ genius loci . No obstant això, en la majoria dels casos, l'entitat intel·ligent, màgica, simplement es desenvolupa a partir de l'anomenat “esperit de lloc” durant molt de temps. En altres contextos, genius loci està format per poderosos esdeveniments màgics, i en altres són els resultats de les línies llei, les piscines de mannà o un equivalent.casawabi.org/genius-loci

https://en.wikipedia.org/wiki/Genius_loci

Site-specific_art

SPECÍFIC DEL LLOC

El terme específic de lloc fa referència a una obra d’art dissenyada específicament per a una ubicació concreta i que té una interrelació amb la ubicació

https://www.tate.org.uk/art/art-terms/s/site-specific

https://en.wikipedia.org/wiki/Site-specific_art

Javier Maderuelo. Conferencia sobre El campo expandido de la escultura - Medio siglo de Arte

Locus amoenus

ideaimateria.tumblr.com/search/artidiss

[art-neutre]

La Fundació Antoni Tàpies mostra els gravats calcogràfics del geni català | 24 gen. http://www.artneutre.net/2020/01/antoni-tapies.html La Fundació Antoni Tàpies mostra els gravats calcogràfics del geni català | 24 gen.

[oscar-crawford-fan]

I want to #present to some and #introduce a #multitalented and #phenomenalwoman TXELL FUSTE of #Catalan. Her name is #pronounced for #EnglishSpeakers (Chay -Ee Foss TAH). Her #smile #captures your #heart and the #depth of #character as a #mom, a #yoga #genius, a mountain climber, and a advocate for the #liberation of her #country. During the 3rd week of #March, I will #highlight her work for a week. #Love and #Blessings to TXELL and the #People of Catalan. Vull presentar a alguns i introduir un polifacètic i phenomenalwoman TXELL FUSTE del català. El seu nom es pronuncia per a anglòfons (Foss TAH Chay - Ee). Seu somriure capta el seu cor i la profunditat del personatge com una mare, un geni de ioga, un alpinista i un defensor per l'alliberament del seu país. Durant la setmana 3 de març, ho faré. destacar la seva work.for a la setmana. Amor i benediccions a la TXELL i la gent de Catalunya. (at Mesa, Arizona) https://www.instagram.com/p/BuaqAVohBWk/?utm_source=ig_tumblr_share&igshid=1j2ddp2bc4ymq

[periodistasintrepidas1819-blog]

Francesc Boix i Campo (1920-1951)

Tinc una pregunta que sempre em volta pel cap: si als ciutadans que vivim al barri humil i treballador de Poble Sec se’ns fes escollir un representant ¿a qui triaríem?

Sense cap mena de dubte, el meu favorit seria Francesc Boix. Era natural del barri barceloní del Poble Sec. Mentre son pare treballava com a sastre, ell, de ben petit ja va començar a aficionar-se pel que es convertiria en la seva gran passió: la fotografia.

Era ferm república i socialista, ideologia que va mantenir tota la vida. Va treballar esporàdicament per algunes revistes. Sortosament, va col·laborar en la 1a. revista de les Joventuts Socialistes Unificades. Però un greu succés, la Guerra Civil espanyola, va fer que al 1937, s'hi hagués d’incorporar a les files republicanes. Gràcies a la fotografia, va poder immortalitzar aquells anys de sofriment. Només amb 19 anys, la derrota al camp de sang, va provocar que ell, junt a milers de republicans més, quedessin presos en camps de concentració. Desafortunadament, al 1940, fou capturat per les tropes alemanyes i enviat a Mauthausen (Àustria). El viatge va durar un any i només tocar terra el van fer presoner, un número que mai oblidaria: era el 5185. En aquell infern, treballava pel servei d'identificació del camp. El seu domini de la fotografia el va salvar. En principi, com es diu ara oficialment, era un retratista policial de presos, però en realitat feia fotografies de morts per armes de foc, suïcidis , accidents... Va ser en aquell moment quan el seu geni va sortir a la llum: va aguantar la presència del mateix Hitler, la barbàrie contra els republicans, va tenir el valor de robar documents a les SS, va guardar negatius i fotografies que demostraven els fets tan immorals que es practicaven en aquell lloc. Va ser un heroi a l' infern. Quan al camp va ser alliberat, es va dirigir cap a París. Volia més, volia que tot el món conegués la realitat nazi i el partit comunista francès el va recolzar. Als judicis contra els responsables de tant de sofriment i barbàrie, el fotògraf català, va ser l'únic testimoni. Les seves fotografies ho van demostrar: els crims del genocidi nazi no es podien amagar més. A França, va ocupar l'ofici de reporter gràfic, però el més destacable és que va plasmar els seus records de Mauthausen, en un llibre titulat SPANIAKER (nom despectiu d'alguns SS als presoners espanyols). Va morir a París, al 1951, de tuberculosi. Francesc Boix és una icona de Poble Sec, sempre recordat com el fotògraf de Mauthausen.

David Abellaneda, 3r.A

[parlar-per-parlar]

Primeres vegades

El mar Blai Bonet Epíleg de Xavier Pla Club Editor, 2011 (2ª edició: 2017)

Blai Bonet és un d’aquells puntals de la literatura catalana del XX que, sorprenentment, ningú em va fer llegir a la carrera. Això no el fa únic, ni té res d’especial: tampoc se’m va fer llegir Incerta glòria, ni Solitud, ni Verdaguer, ni cap títol català publicat entre 1500 i 1900, ara que hi penso. Amb prou feines sonà el nom de Blai Bonet aquí i allà, que almenys sabéssim que havia existit, però pel que fa a lectures no en tocàrem ni la poesia. Deu ser cosa del Bolonya. Sí que recordo trobar-me, farà set o vuit anys, un poema seu a les pàgines centrals d’El Periódico —a l’època que encara no s’havia convertit en un pamflet. El poema era “Gaspar Hauser nº2”, aquell d’«abans de dir home a un salvatge / i abans de dir salvatge a un salvatge» que és tan conegut. Que és tan conegut, ho sé ara: llavors no sabia ni qui era l’autor aquest, però el poema em va entrar tan bé i tan de sobte que vaig estripar la doble pàgina —El Periódico anava grapat; no sé si encara ara— i me la vaig enganxar amb cel·lo a l’habitació. I fins aquí el meu contacte amb Bonet.

Ben mirat, tampoc se’m pot culpar gaire d’haver pensat que el poeta de Santanyí —quants grans autors no haurà donat Mallorca?— era un autor obscur i estranyot, que és bàsicament el que vaig deduir. No fa gaire que els seus títols han tornat a treure el cap a llibreries: primer va ser El mar a Club Editor (2011), seguit dels dietaris publicats pel Gall Editor (2013) i de l’antològica Poesia Completa d’Edicions de 1984 (2014). Més tard Club Editor hi tornà amb la rehabilitació de Judes i la primavera (2016), i ara altre cop amb aquesta reimpressió d’El mar, que garanteix que Bonet segueixi al nostre abast. En general, les reimpressions solen ser fets del tot irrellevants, simples ajustos d’estoc, però aquesta a mi m’ha anat molt bé. No crec que hagués llegit la novel·la si no hagués sortit ara, com si d’una novetat es tractés. Imagino que és precisament això el que dóna sentit a reeditar clàssics.

En aquesta nova edició, el primer que llegim sobre El mar és que si Blai Bonet no fos català seria tan reconegut com William Faulkner. Això és el que afirma la cita del traductor Eduardo Jordá que han col·locat al text de contracoberta —«i no exagero», puntualitza. La reacció natural davant d’un elogi així és l’escepticisme, i més en una cultura com la catalana, en què aplaudim qualsevol mínima cosa perquè l’important és participar. Però, malgrat les nostres reserves, El mar de seguida absorbeix. D’entre l’elenc de personatges —que es reparteixen la narració, en primera persona— prenen paper protagonista Manuel Tur i Andreu Ramallo, dos joves maleïts que ofereixen la seva visió bèstia i irredimible de l’experiència adolescent en un sanatori antituberculós tot just acabada la Guerra Civil. Som en el temps de «la guerra que venia després de la pau, aquesta guerra que penetra en la terra, crea coves obscures i excita la luxúria. Com el mar».

El panorama és desolador. Bonet col·loca els seus personatges com a agents primer passius, després actius d’escenes cruels, dures, tèrboles i irrespirables. El vermell anguniós de la sang és omnipresent; el sexe i la mort els obsessionen. D’entrada, Ramallo veu morir el company Justo Pastor: «Féu un crit i, de les orelles i dels ulls, li va sortir un broll de sang. Jo en vaig quedar amb la cara plena». Al quart capítol, Manuel Tur relata l’arribada de la guerra i de l’afusellament del pare de Pau Inglada i les seves conseqüències. Les imatges, inoblidables, són d’una vivesa aclaparadora. Aquests fets són per a ell una mena de pecat original: «Aquesta fou la primera terra, les primeres rels, la consciència primera. No recordeu, Senyor, el vostre judici encès. Recordeu que he estat un noi de la guerra». Similarment, Ramallo va rememorant les estelles que li deixaren a la consciència els seus primers encontres amb el sexe i amb la violència. El record de la mare alcohòlica —«com una euga seca amarada d’anís de la taverna de Julià Escóbar»— esdevé una sòrdida cantarella que sobrevola tot el text i no el deixa tranquil.

El gran motiu recurrent de l’obra és la culpa, un sentiment de culpa d’arrel catòlica que inunda el relat i obsessiona els protagonistes fins a dur-los al deliri. Les vivències de Tur i Ramallo no suposen pas un enlairament, una evolució: lluny de ser una novel·la iniciàtica, El mar és un relat marcadament existencialista, tancat sobre si mateix i d’un fatalisme que ofega. S’ha enmarcat sovint dins el corrent europeu de la novel·la catòlica de mitjans del segle XX, que tingué un impacte notable —en qualitat, més que en quantitat— a la Catalunya de la postguerra. I és que, en efecte, les disquisicions religioses són un dels pilars de la novel·la.

Aquests plantejaments podrien fer dubtar a més d’un lector contemporani, però seria injust. El mar és un llibre d’una vigència incontestable gràcies a dos factors: que la radicalitat de què fa gala és encara estranyíssima de trobar a la literatura catalana (i potser ho és més ara que a l’època de Bonet), i que la prosa del de Santanyí és d’una potència poètica que tira d’esquenes. Per una banda, aquesta potència és indispensable en la creació de l’atmosfera opressiva de la novel·la. Així és com comença el dia per a Manuel Tur:

La claror cau verticalment, com un ganivet, damunt les teulades del pavelló d’infermeres. La voravia de la barana, que tanca el recinte del sanatori, llu una claror àcida, calcinada. La voravia de pòrtland deu cremar com un ferro. Les roques entre l’herba seca són blanques com pedres de calç. […] Giro el cap a l’altra banda i tinc el coixí moll i la roba interior remulla, aferrada a la pell. Damunt la taula de nit, un plat de pedra, ple d’ampolles de Trombyl, buides, llu, com deu lluir, al migdia, el fil de pua d’un camp de concentració. (p. 128-9)

Per altra banda, però, la densitat lírica serveix també de vàlvula d’escapament d’aquesta atmosfera. És el que passa en una de les converses de Ramallo amb el seu pare. El patetisme nocturn de l’escena s’il·lumina de sobte gràcies a una imatge genial:

Jo estava assegut davant seu. Damunt un sac de blat de les Índies, omplert fins a la meitat. Vaig posar la mà esquerra damunt el genoll del vell. Sense mirar-lo. Com si em donàs vergonya que el vell pogués descobrir que jo l’estimava. Vaig dir: «Hauríem de vendre el cavall.» […] A cada paraula que jo deia, suau, el vell adreçava un poc el cap. Jo parlava. Ell adreçava el cap. I era com si regassin una planta. (p. 151-2)

D’exemples, en podríem trobar tants com pàgines té El mar; el devesall d’imatges i girs lingüístics que ens hi ofereix Blai Bonet és francament impactant. Més enllà del marc filosòfic que planteja, és aquest geni expressiu el que dona al text la volada, la bellesa i el lirisme que fan d’ell una lectura imprescindible i perdurable.

Que El mar és una novel·la que no ha caducat, que manté intacta tota la seva capacitat de sacsejar i enlluernar, també ho defensa —amb molt més coneixement de causa— Xavier Pla al seu epíleg, que és excel·lent com de costum. L’edició es clou amb la reproducció de nou capítols inèdits procedents del mecanoscrit de censura. Curiosament, es tracta de fragments que no foren eliminats de la novel·la pel censor («nada fundamental que objetar»), sinó que foren sacrificats durant el procés d’edició. Segons explica Pla, la retallada fou probablement cosa de Joan Sales, «veritable Midas de l’edició», que aplicà la tisora a una obra que en origen era notablement més llarga i enfarfegada per fixar-ne la versió definitiva. En aquest sentit, podem interpretar els textos que acompanyen la novel·la com una picada d’ullet al propi ofici, de la mà precisament de Club Editor, l’editorial que Sales fundà. L’autohomenatge és merescut: així com la tasca de Sales fou clau per a fer d’El mar el que és, la tasca de Club Editor ha estat clau per fer arribar llibres d’aquesta magnitud a generació rere generació de lectors. Ara que és el torn de la nostra, imagino que no serem pocs els que haurem aprofitat aquesta reimpressió per llegir per primera vegada El mar. Seixanta anys després de la seva publicació, haurem descobert una obra fonamental, de les que fan més digna i sòlida la nostra cultura —«i no exagero».

[fjoseppla]

@caigueral2: "REFLEXIONS D’UN GENI CREPUSCULAR: Jo he escrit en aquesta #llengua tan pobra i tan desgraciada que és el #català,perquè al meu darrere n’hi hagi d’altres que continuïn i que ho facin millor",per @Carles_Ribera https://t.co/WdzxWN1OuA #Catalunya #JosepPla via @LaRepCat @FJosepPla https://t.co/oGUQF5y8Zc

http://twitter.com/caigueral2

[negreabsolut]

«Als catalans, que des de Llull fins a Tàpies es mostren com a pensadors molt perspicaços i sobris en segons quins àmbits, no els agrada donar voltes a coses que els semblen evidents. En la seva posició fonamental mística perceben que la vida s’escapa quan racionalitzen massa les seves preguntes i deleguen als altres la reflexió sobre la seva pròpia essència, en aquest cas als castellans.» ~Diether Rudloff, Catalunya romànica~

[artthatgivesmefeelings]

Architect: Francesc Daniel Molina i Casamajó (Spanish, 1812-1867) Font del Geni Català, 1856 Pla del Palau, Barcelona

[claritasgratiae]

VANDA LANDOWSKA PER E. D’ORS

VII

VANDA LANDOWSKA

Apareix, bruna, entre la negror de la roba-forra i la negror de les dues ales dels cabells. Apareix, tota acotada, com rendida i adolorida. És que la peguen, per a què toqui el clavecí.

(21-V-1910)

REFLEXIONS SOBRE L’ART DE VANDA LANDOWSKA

L’home de gran seny és un músic (Plató)

Ahir, en una festa meridiana en honor de Rodin, el Glosador tingué el goig de seure al costat de la gran concertista del clavecí Vanda Landowska. Una conversa, tota generositat, per part de la dama artista, tota devoció, per part del glosador humil; una conversa, iniciada ja fa mesos, per dos mots canviats entre les policromies de l’Orfeó Català pogué desenrotllar-se ahir entre les flonges verdors del Bosc de Boulogne. A mida d’ella, els motius espirituals de la devoció indicada es feien més clars. Després d’ella, han avançat encara en claror. Xènius creu avui capir el secret que dóna a l’art de Vanda Landowska un profund sentit que la separa de gairebé tots els concertistes contemporanis. Tasca a què no goso, la de definir ab paraules aquest sentit. Tasca temptadora, en canvi, la d’insinuar-lo.

Vanda Landowska és una gran admiradora de Rodin, i Rodin, un gran admirador de Vanda Landowska. Però quan Xènius ahir demanava a Vanda Landowska: “¿Considereu el gran mestre estatuaire dintre de la vostra família ideal?”, Vanda Landowska, delicadament, esquivava el donar una resposta decisiva a Xènius... -Allavores, a aquest li tornava a la memòria el regust de les lectures de son Plató. I recordava aquesta sentència, que val immensa onada de llum: “L’home de gran seny és un músic”.

Seny no vol dir pas lo que solen anomenar, per aquests volts, “sentit comú”. Seny vol dir Raó. I la Raó no és cosa abstracta, sinó viventa. És la concreta, fluida, lliure harmonia entre lo múltiple i lo u. “Tot és u”, digueren els antic Eléates, com ara els monistes moderns. “Tot és multiplicitat, canvi, apariència, ilusions”, deien els Ionians. Vingué Plató, i aquesta fou la seva revelació: “Tot és u i múltiple a la vegada. La diversitat pot ésser percebuda com a unitat, en quant és harmonia. L’harmonia és la unitat en la diversitat. L’harmonia, en quant és percebuda per l’esperit, s’anomena Raó. L’esperit s’eleva a l’harmonia per medi de la Dialèctica...”

Doncs bé, Xènius diu: “l’art de Vanda Landowska és de mena essencialment dialèctica. Viu impecablement baix l’imperi de la Raó. Aquesta mena de viure, Plató va anomenar-lo profundament: música. I al qui viu aixís, músic. Vanda Landowska és un músic, segons Plató.”

El vulgus dels homes de ciència contemporanis és encara monista, té la superstició de lo únic. El vulgus dels artistes contemporanis és encara romàntic, té la superstició de lo múltiple. El mateix Rodin -tan genialment apartat del vulgus, per altre part- ha produït ab la seva obra una exaltació de lo múltiple: ahir remarcàvem aquest aspecte característic de son art que és el desordre. ¿I què dir dels músics contemporanis, especialment? ¿Què dir dels virtuosos? Ricard Strauss és una mena d’ubriac. Els concertistes qui deixen les diablures d’un Liszt no es priven de les sentimentalitats d’un Chopin... Però quan Vanda Landowska toca el claveci, lo múltiple es redueix a lo u, ab una meravellosa claretat. Significa son art com una divina exaltació del seny. Per això sos autors, no ja favorits, sinó exclusius, són els mestres del XVII i del XVIII, els doctors de la Raó feta música... Ja els coneixìem. Peró Vanda la clara, restaurant el claveci, els ha purificat de tot residu del modernisme, de les intepretacions habituals, de tota descripció, de tot sentiment... “¿El sentiment? -deia a Xènius Vanda Landowska...- jo odio el sentiment. ¿I vós?”

Mes diversos incidents interromperen i terminaren el coloqui, iniciat a Barcelona, entre les policromies de l’Orfeó Català, desenrotllat a París, entre les verdors flonges del Bosc de Boulogne... Va quedar entès que es continuaria, si a Déu plau, la nit del 20 de setembre pròxim, a Munic.

(20-VI-1910)

DEL BALLET RUS

El ballet rus és una pura meravella. París que, en una sèrie de representacions russes a la Òpera pot veure’l avui, per segona vegada, s’hi torna boig. Tothom pot heure’n plaer: els estetes deliren, però els meditadors també hi troben alguna cosa que meditar.

¿La dança és un art expressiu? ¿O és més bé un art numeral, musical, i, per conseqüència, íntimament religiosa? Aquesta segona concepció vindria a representar, en la dança, el classicisme. Com a més intelectual, abominaria del pathos, que està sempre en la vora vora de lo expressiu. 

Sembla resultar que, en matèria de ballet, les més bones tradicions són avui oblidades. Tenia abans aquest art quelcom d’hermètic. N’hi havia prou ab un cos de dona -o d’home (i en l’actual feminisació excesiva de l’art hi ha també un oblit de tradició)- agitant-se ab ritme devant una paret nua, per a què les més altes inspiracions d’aquest ordre poguessin revelar-se. Però calia una iniciació, quasi un saber tècnic, per a gustar-les plenament. En canvi, la pompa i propietat decorativa de lo modern, que arriba en els ballets russos de lo prodigiós, agrada, de seguida, als sentits, els ubriaguen... Ab lo qual, tal vegada el goig estètic ha disminuït de dignitat. 

Jo abans era un admirador incondicional d’Isidora Duncan i del seu sistema de ball. Ara tinc, sobre la matèria, els meus dubtes. Pot ésser la dança de la Duncan, que son caràcter espontani, “profà”, lo que la música descriptiva és a la música, lo que la escultura pictòrica és a la escultura, lo que la pintura literària és a la pintura, lo que el drama és a la tragèdia. 

I penso que Vanda Landowska i Isidora Duncan no s’entendrien pas.

(25-VI-1910)

WANDA LANDOWSKA

On ne sait pas tout ce qu’il / y a dans un menuet. (Un Marcel, citat per W. Landowska)

Hi ha qui, baix el nom de “meravelles de la Ciència” o de “meravelles de la Natura” -indistintament- designa fenòmens com les catarates de Niàgara o els milions de kilòmetres que ens separen de les estrelles. No dubto que aixís pugui donar-se a moltes honestes persones la sensació de lo sublim. En quant a mi, només trobo sublimitat en coses normals i tranquiles. I lo que em sembla “diví”, com l’avi Spinoza, és que sempre els angles d’un triangle valguin dos rectes.

Tal volta al fer vessar el Niàgara tant de líquid i al separar-nos tan llunyanament de les estrelles, la realitat se mostra genial. Però el fer que els triangles haguessin constantment aquella tan profonda i delicada harmonia, la realitat se’ns presenta com a dotada de bon gust. Ja he dit alguna volta que la raó de la superioritat entre el Geni i el Gust era la clau de tota la qüestió del Classicisme i del Romanticisme. Vota aquest pel Geni -àdhuc a risc de deixar-se enganyar pels simulacres de Geni-. El Classicisme serva, al contrari, un culte inquebrantable pel Gust; que potser el Gust no és altre cosa que la genialitat socialisada, feta humana i civil.

Jo tinc a Vanda Landowska pel més clàssic dels concertistes d’avui. Perquè el seu art és l’exaltació del Gust. Perquè la seva obra, des de l’execució d’un petit menuet fins als bells llibres sobre la música antiga, afirma sempre aquest sentit de sociabilitat, de continuïtat, de veneració per les tradicions més pures. Si ésser romàntic vol dir haver el deliri dels començaments absoluts, ésser clàssic significa fer colaborar en la pròpia feina la suma d’esforços de les passades generacions. Wanda Landowska ens fa veure vivament que la música antiga és quelcom de sublim, perquè és quelcom de normal. La seva lliçó se xifra en dir-nos que els anomenats primitius no són precisament uns ingenus. Tal volta els ingenus sien més aviat els Strauss del dia... “Hi ha tant de candor, exactament -ha escrit alguna vegada- en les peces de Couperin com en els contes de Voltaire”.

Xènius ha associat en una glosa anterior, perquè circunstàncies merament anecdòtiques ho volien, els noms de Rodin i Wanda Landowska; afegint que la lliçó de Wanda Landowska era justament contrària a la de Rodin. Rodin és un romàntic i son art, un deliri del geni i un recomençar; Wanda Landowska és clàssica, i son art un prodigi de gust i una continuació.

...Només me sap greu que aquest cop, als Concerts de l’Orfeó, ens hagi donat l’artista algun intermedi romàntic... -passem per Chopin, perquè diu si estava tan imbuït de Mozart i, sobretot, per lo del patriotisme de polonesa. Mes ¿per què Wagner? ¿Per què, sobretot, Berlioz-Liszt..?- L’eclecticisme representa sempre una feblesa. Per a donar als homes una lliçó profonda, cal tenir el suprem valor d’ésser sistemàtic. Ésser sistemàtic ab una mica de ironia: vet aquí una fórmula del bon gust. ¿No valia més excloure, limitar-se? ¿No valia més continuar dient-nos -deixant tot el reste- aquestes profunditats harmonioses de les velles composicions, que recorda el valor dels angles d’un triangle, aquest “tot”, aquest tot de significació i de misteri, que, segons Marcel, el coreògraf setcentista, “hi ha dins un menuet”?

(25-I-1911)

DE LA LLENGUA OFICIAL PER A LES COSES D’INTELIGÈNCIA

Un concert íntim de Wanda la subtil tancava ahir vespre la jovenívola exposició del Faianç, tan discutida. -Però els més rebecs no podran pas negar que ha sabut desenrotllar-se tota ella en un ambient de distinció social i intelectual. No parlem ara tant de l’exposició en ella mateixa com l’atmosfera en què és viscuda. Si aquesta no ha estat tothora lliure de mescla, també podem dir que difícilment pot donar-ne l’actual Barcelona una altra de millor a un espectacle d’art.

És per això que resulta més significatiu un fet que Xènius no pot deixar de recollir ab alegria: el de la naturalíssima, espontània, indiscutida adopció del català en totes les manifestacions d’exposició tan selecta, en totes les festes organisades ab son motiu. Des del primer mot que es va escriure per a ella fins l’últim que s’hi va pronunciar, en parla de Catalunya, han estat tots. -Ahir Wanda Landowska insistí molt en què fos traduïda per a major comprensió d’una de les peces a executar, una ilustració verbal ab què ella mateixa la documentava... No va haver-hi un segon de dubte. Eren reunides en la sala persones de diferenta naixença, de distinta parla familiar, no catalana i castellana solament sinó francesa i anglesa i altres, perquè ni tampoc hi mancaven gentlemen de l’extrem Nord, enlevitats correctament, ab els vuit-reflexes a la mà... Però, ho repeteixo, no va haver-hi ni un moment de dubte: la petita traducció aclaratòria, en català va fer-se. I ningú tenia aire de pensar que pogués ésser altrement.

I lo mateix en tota ocasió, en invitacions, catàlegs, rètols, programes... -Tingui’s en compte que l’un dels expositors és canari; que l’altre du un nom extranger; que l’altre ha viscut sempre lluny d’aquí, sense conèixer primaveres, sinó a Bèlgica o a París o a Niça; que el quart, per ventura, no parla habitualment català ab els seus... Tot això no ha importat. -Quan se tracta de l’esperit, no hi ha a Catalunya sinó en vehícul verbal. Tothom sabia que el català és la nostra única llengua oficial, per a coses d’inteligència...

Me’n descuidava! Hi ha hagut una petita excepció. L’Alexandre de Riquer ha volgut ésser, ningú sap per què, la nota discordanta, redactant en castellà un dels cinc prefacis del catàleg... 

-Tots ho havem sentit molt, per en Riquer.

(4-11-1911)

L’“ALMANAC DELS NOUCENTISTES”

Ha sortit a la llum, per fi, el volum primer de l’Almanac dels Noucentistes. Corre la llegenda de que s’ha passat un any en la seva impresió. En tot cas, l’any aquest no ha estat temps perdut. Diu que el Cid guanyava batalles després de mort. L’Almanac dels Noucentistes n’ha guanyat, àdhuc, abans de néixer. Els amadors de les edicions delicades, si han seguit les temptatives fetes aquí darrerament en aquest ordre, ja sabem què vull dir. 

Ni tampoc, en altre sentit, perdien son temps, mentres el preparaven, els editoris, els colaboradors, ni el més humil dels operaris que hagi intervingut en la feina. Perquè fent les coses és com s’apren a fer les coses. I fent les coses nobles i senzilles és com s’apren a fer les coses nobles i senzilles. L’últim marrec d’impremta, només ab ajudar a la confecció d’aquest volum, ja en rebia ab això una lliçó profonda d’amor a l’ofici, d’espiritualitat, i sobretot (i això és importantíssim, artísticament) D’ELIMINACIÓ DE FALSES ELEGÀNCIES... –Tinc la persuasió ferma de que el problema del bon gust, dins l’art actual català, se solucionaria gairebé sempre per via d’eliminació. L’art de la impremta, com totes les demés arts del llibre, com totes les arts en general, pateix avui entre nosaltres d’una erupció de preciosisme barruer, on tota la normalitat i tota harmonia naufraguen. L’Almanac dels Noucentistes se presenta, al contrari, ab la única tanagriana vestidura d’una divina simplicitat. Res en ell de luxe a l’americana, res de pedanteries preguttenbergesques, res de carnestoltes de colors, res de tiratges aurífics i mirífics, res d’“elements tipogràfics” cars, res de frisos i colofons meravellosos. Però una cura constanta de perfecció, una esplendidesa tranquila i sense excés, una elegància segura, com de raça.

Tal volta algú que es prometés pompes i opulències rebi ara, al veure el volum, una impresió de desencís. Tal volta trobi que l’Almanac dels Noucentistes no té res de particular. Però una Oda de Horaci també és una cosa que no té res de particular.

Per dintre, com per fora, aquesta mostra novella de la unitat espiritual d’una generació és quelcom de limitat, de lleuger i de madur. Ningú allí dins ha volgut mostrar-se trascendental. Com escrigué la nostra Wanda dels mestres neoclàssics: “Més que xapollejar en les aigües tèrboles de la profunditat, s’ha preferit volejar graciosament per la superfície”... Els artistes han cedit notes de cartera, o petites composicions clares; els poetes, epigrammata a la moderníssima manera antiga o polits sonets; els pensadors, els homes d’acció o de deport, màximes breus o fantasies lleugeres. Homer i Goethe àdhuc, cridats a cenacle, en senyal de respecte, en senyal d’esperit tradicionalista i santa continuació, s’han guardat prou de presentar-se massa sublims... –Però no ens cansarem mai de repetir la sucosa sentència del vell mestre de dansa: “On ne sait pas tout ce qu’il y a dans un menuet”.

No se sap tot lo que hi ha dins un menuet. No se sap tot lo que hi ha dins un Almanac de Noucentistes.

(15-11-1911)

[joaquimblog]

Beczala i Antonacci Werther Liceu 2017 Fotografia ® A Bofill

Werther Producció de Willy Decker Fotografia ® A Bofill

Werther Producció de Willy Decker Fotografia ® A Bofill

Beczala Werther Liceu Fotografia ® A Bofill

Antonacci, Palatchi, Comas, Canturri i Beczala a Werther GT Liceu 2017 Fotografia ® A Bofill

Quasi 25 anys després de la darrera representació al Gran Teatre del Liceu (19 de juliol de 1992) ahir per la tarda va tornar al seu  escenari Werther, l’exquisida òpera de Jules Massenet, i ho va fer de manera excel·lent perquè va comptar amb un intèrpret de luxe, el tenor polonès Piotr Beczala, que només havia cantat al Liceu en aquella gran selecció del Faust en forma de concert que va inaugurar vergonyosament la temporada 2011/2012. Si aleshores va triomfar ahir va excel·lir, fins i tot bisant “Puorquoi me réveiller?” potser com a revenja, enfadat perquè va quedar el 10 de 14 a la tria d’aquesta casa, quelcom que no té cap importància, perquè el que veritablement importa és el que va passar ahir al teatre i Beczala es va posar al públic del Liceu a la butxaca després de que els dos darrers Werther al teatre fossin interpretats per Kraus, i una mica de fenomen “vidus de Kraus” cal reconèixer que encara regnava al teatre, ahir aquest fantasma es va esvair, ahir va ser una gran tarda d’òpera.

Debuta al Liceu el director musical Alain Altinoglu. No em va acabar d’agradar el resultat, no tant per ell com per l’orquestra, massa relaxada i sense la concentració imprescindible per oferir un so compacte i equilibrat. Masses sons descompensats, masses solistes poc atents, masses caigudes de tensió. Alguna o molta, responsabilitat ha de tenir el mestre Altinoglu, però també és veritat que va tenir moments esplèndids, tot i que també va abusar de la intensitat decibèlica, sobretot en el tercer acte, no tenint gaires miraments amb les capacitats vocals dels cantants que hi havia dalt de l’escenari. No sé si millorarà en els properes representacions, cal intuir-ho perquè acostuma a passar, però ahir no hi va haver, sobretot en els dos primers actes, la predisposició necessària per part de l’orquestra i el seu responsable, en ajudar a fer que la tarda fos més memorable.

Piotr Beczala és un cantant especialment dotat per l’òpera francesa, per l’elegància i la sensibilitat del seu fraseig, la seva emissió clara, amb un bon treball de les mitges veus i els sons flotants, però cal dir que amb un domini lingüístic millorable. El Werther de Beczala s’allunya del verisme inflat i desbocat. L’emissió clara l’ajuda a oferir una imatge jovenívola i encara que no tingui una columna sonora eixordadora, gràcies a una bona emissió la seva veu arriba bé a tots els racons de la sala, encara que Altinoglu carrega en excés les tintes. El millor, a banda de la quasi absoluta seguretat que ofereix el seu registre amb algun puntual problema d’estretor en els sobreaguts, és la capacitat que té per emocionar sense estripar res, sense efectes de cara a la galeria. El cant de Beczala és lliure, no especula i sobretot és bell, gràcies a la homogeneïtat de la columna sonora i a la naturalitat. Que fes un bis després d’un “Puorquoi me réveiller?” immaculat, alhora denota gosadia, risc i gratitud, i el bis sent diferent, va ser també emocionant i arriscat. Beczala no es va reservar per fer un tercer acte esplèndid, no, des de la bellíssima sortida del primer acte amb el “Ô Nature, pleine de grâce“ ja va deixar constància de la seva categoria, desplegant mitjans expressius i recursos tècnics per fer que el seu cant es guanyés amb naturalitat, sense artificis, ni campanyes mediàtiques premeditades, l’èxit assolit va ser franc i unànime. Què algú li cridés des de les alçades que era el millor tenor del món, més que un estímul per al cantant i una risible boutade, em va suposar un retorn a aquell Liceu que fins no fa gaire vivia l’òpera amb emotivitat i passió, quelcom que de mica en mica va desapareixen i no només del teatre barceloní. Sortosament hi ha artistes que encara ho fan possible. Bravo Beczala!.

Que el debut teatral (va venir a fer un concert amb obres de Mozart fa anys) d’Anna Catarina Antonacci hagi estat als 55 anys és un llast, ja que malgrat que la gran cantant continua tenint tot l’instint dramàtic, la veu ha perdut consistència i la columna sonora homogeneïtat de color. Fa i diu molt bé el personatge de Charlotte, conserva una figura envejable, però la veu no pot ser mai la d’una jova atrapada entre la passió amorosa i el deure moral i la culpa castradora. Antonacci denota signes d’envelliment vocal en la zona aguda que s’obre i presenta una lleugera oscil·lació, mentre que el centre perd presència i el greu és més aviat obert i “poitriné”. Ella és una gran cantant o si us ho estimeu més, una gran intèrpret i sap fer Charlotte, però en el tercer acte fa falta una presència dramàtica que per a mi va ser excessivament absent i sense donar la corresponent rèplica en l’escena que s’inicia amb el cabdal “ah mon courage m’abandonne”. Sempre he valorat i apreciat molt a Antonacci i després d’haver fet tant i tan bo per els millors teatres del món, em sap greu que hagi arribat tan tard. El públic la va premiar força, pot estar ben contenta.

Cal recordar que el Liceu mai ha tingut, o al menys en els darrers 40 anys cap Charlotte que faci justícia al rol, cap.

D’absoluta i feliç revelació puc titllar el debut de la soprano donostiarra Elena Sancho Pereg, cantant una Sophie de manual. Precisió, bellesa de timbre i emissió cristallina, seguretat escènica i naturalitat. D’un rol que m’és com sabeu, tan antipàtic va ser capaç de fer-ne una feliç i lluïda interpretació. No cal que la tinguem en compte està dotada del geni imprescindible per fer la millor carrera.

Que Joan Martín Royo sigui Albert és una seguretat, però també un “malbaratament”. El baríton català està en un moments dolcíssim que mereix rols molt més notoris que que aquest, tan antipàtic i tan poc agraït, sense una maleïda intervenció que ens pugui deixar empremta i fer-nos gaudir del seu talent artístic. Tot i així ell que de qualsevol intervenció sap treure’n or, fa bona la dita que no hi ha rols petits si hi ha grans artistes, va fer que Albert fos igualment odiós, gràcies a una interpretació ajustadíssima, a una dicció claríssima (aquest sí amb un francès exquisit) donant sentit al personatge i autoritat. Bravo Joan!

Stefano Palatchi tornava al Liceu per fer front al batlle, després d’haver fet rols molt més notoris. Ell és intel·ligent i porta moltes hores d’escenari, sap adaptar-se a les circumstàncies amb autoritat i sobretot dignitat.

Antoni Comas és capaç de fer tot el que li demanin i juntament amb el baríton Marc Canturri han de donar vida a Schmidt i Johann. Benvinguda sigui la feina i si està ben feta, com és el cas, Bravo!, però quin parell de personatges més odiosos!

Xavier Comorera i Guisela Zannerini van complir amb dignitat els brevíssims Brühlmann i Katchen, mentre que membres del Cor Infantil d’Amics de la Unió de Granollers es van encarregar amb l’excel·lència que els caracteritza, fer-se càrrecs dels germans més petits de Charlotte.

La producció provinent de l’òpera de Frankfurt és deguda a Willy Decker, i en molts moments recordava trets d’aquella inoblidable Die Tote Stadt, amb les rampes pintades, els murs despullats i les casetes de miniatura, amb aquella mirada expressionista que per a mi topa massa bruscament amb la mirada hiper romàntica de la partitura.

Hi ha moments esplèndids i també conceptes psicològics plàsticament molt ben resolts, però el conjunt per a mi es massa fred, massa intel·lectual i obvia la passió i el sentiments, deixats de la ma de déu enmig d’un minimalisme massa estudiat i poc embolcallant

En el quart acte Decker no en té prou amb la traïció que Massenet i els seus llibretistes van fer a Goethe i ell fa que Albert també entri a la cambra de Werther i s’endugui o ho intenti a Charlotte, en una imatge plàstica tan potent com innecessària, perquè mentre es mira a la parella queda forçat i poc convincent en una escena ja de per si de difícil solució teatral. No té gaire sentit, ni en un context expressionista, que després que Werther s’hagi disparat el tret,sigui capaç d’aixecar-se i estirar-se diverses vegades, o deambular per l’escenari com si el tret no l’hagués ni tan sols rosat. Si tot és tan simbòlic, la meitat del que fan a sobre de l’escenari és injustificable.

Decker sap com amb molt poc, pot crear l’ambient propici per desenvolupar una acció escènica. La seva empremta és ben identificativa també en aquesta producció, que en algunes ocasions funciona i altres no tant. Jo diria que hi ha òperes que mirades des del simbolisme perden i diria que una d’elles és Werther.  Les imatges més potents acabaran quedant en el record, moltes més les oblidarem o les confondrem amb l’Otello, Die tote Stadt, La Traviata o Death in Venice.

No us perdeu aquest primer cast.

LICEU 2016/2017: WERTHER Quasi 25 anys després de la darrera representació al Gran Teatre del Liceu (19 de juliol de 1992) ahir per la tarda va tornar al seu  escenari 

[art-neutre]

https://1.bp.blogspot.com/-PM23KdmYqBc/XhW-xtV-2oI/AAAAAAAAC80/k6Om0omYqZ0-EQmVpu693gYkusuSakHugCLcBGAsYHQ/s640/Antoni%2BT%25C3%25A0pies.%2BL%2527%25C3%25A0cid%2B%25C3%25A9s%2Bel%2Bmeu%2Bganivet.jpg La Fundació Antoni Tàpies mostra els gravats calcogràfics del geni català | 24 gen. http://www.artneutre.net/2020/01/antoni-tapies.html #Art #Catalunya #Barcelona #PaisValencià #Balears #Andorra #Occitània #Alguer #AgendArt #Valencia #Palma