#Joan Martín-Royo

[canalsart]

Abril 2023, inaugurem "50 anys, 50 artistes" Una exposició molt significativa per a la Galeria Canals perquè forma part de la seva història i també de l’art català de mig segle. Els artistes participants són: Pep Agut, Carmen Anzano, Daniel Argimon, Sergi Barnils, Alfons Borrell, Cabanas-Alibau, Tom Carr, Martín Carral, Francesc Casademont, Antoni Clavé, Neus Colet, Codina-Esteve, Pep Codó, Modest Cuixart, Dalí, Carles Delclaux, Teresa Farrés, Lourdes Fisa, Domènec Fita, Pere Formiguera, Fornells-Pla, Elvira Fustero, Grau Garriga, Josep Guinovart, Ramon Herreros, Conxa Ibáñez, Salvador Joanpere, Daniel Lleixà, Joan Pere Massana, Joan Miró, Jaume Muxart, Àlex Nogué, Joan Panisello, Pilar Perdices, Pla-Narbona, Enric Pladevall, Joan Ponç, Ràfols-Casamada, Mª Assumpció Raventós, Àngels Ribé, Amèlia Riera, Josep Royo, Gerard Sala, Josep Mª Subirats, Antoni Tàpies, J.J. Tharrats, Josep Uclés, Romà Vallès, Vicenç Vilaplana i Joan Pere Viladecans.

[lesser-known-composers]

Felip Predell (1841-1922) - Quasimodo: "Al Santo Studio, al Cielo" ·

Joan Martín - Royo ·· Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu · Josep Vicent

[joaquimblog]

PALAU: MARIANA EN SOMBRAS D'ALBERTO GARCÍA DEMESTRES I ANTONIO CARVAJAL

PALAU: MARIANA EN SOMBRAS D’ALBERTO GARCÍA DEMESTRES I ANTONIO CARVAJAL

El Palau de la Música Catalana ha acollit dins el cicle Palau Fronteres l’estrena a Barcelona de l’òpera d’Alberto Garcia Demestres i llibret d’Antonio Carvajal, Mariana en sombras. Esdeveniment important, reeixit i òbviament, malgrat l’excel·lent interpretació i posada en escena, amb poc ressò mediàtic, m’atreveixo a dir que en el lloc equivocat, perquè tot i les brillants iniciatives…

[unpensadoranonimo]

Opiniones sobre el secesionismo catalán (31/5/2019)

Baleares, País Vasco y Madrid: los otros 'graneros' de votos de Puigdemont fuera de Cataluña - Antonio Rodríguez

Ciudadana Colau - Imma Lucas

Confidencias en un urinario - Miquel Giménez

Decisión intranscendente - Javier Pérez Royo

El Parlamento se somete al Supremo - José Antonio Martín Pallín

ERC puede con Colau pero no con Puigdemont - Jordi Mercader

Ernest, quiero ser artista - Miquel Giménez

Euskadi es ‘independiente’ - Carlos Gorostiza

Ha ganado Ada Maragall - Miquel Giménez

Barcelona, de Guatemala a Guatepeor - Joaquim Coll

Junqueras, Puigdemont y Comín, diputados europeos - Javier Pérez Royo

JxCat se consuela con la victoria de Puigdemont en Europa tras una debacle en las municipales - Arturo Puente

La España recortada - Carmen Remírez de Ganuza

Las élites piden ayuda a Ada Colau - Neus Tomàs

No hay poeta que glose tamaño dolor - Miquel Giménez

¿Qué pasa ahora con Puigdemont y con Junqueras? C.Mercader e I.Serrano

¿Qué quieren los catalanes? - Joan Tapia

Quién gobernará Barcelona: la alternativa a ERC - Jordi García-Soler

Rufián, vete ya - Javier Caraballo

[ydesperte]

TVE presenta ‘La hora de La 1′

TVE ha presentado esta mañana en rueda de prensa La hora de La 1, nuevo magacín de actualidad que estará presentado por Mónica López a partir del próximo lunes 7 de septiembre. Junto a ella también estarán Igor Gómez, Martín Barreiro (El tiempo), Marina Ribel (El programa de Ana Rosa) y Cristina Fernández (La mañana de La 1), entre otros.

El programa empezará con un primer bloque de actualidad política en el que se contará con colaboradores especializados en el tema y algún expolítico de gran relevancia en las últimas décadas. Además, todos los días se ofrecerá  una entrevista a los personajes de la actualidad más relevante. Posteriormente habrá un espacio en el que se tratarán cuestiones más relacionadas con sociedad y sucesos con otros tertulianos. La nutrición, la ciencia y la crónica social también tendrán su hueco en el programa.

Cada franja tendrá colaboradores muy destacados:

*Expolíticos como José Bono, Cristóbal Montoro, Leyre Pajín, Joan Tardá, Xabier Doménech o Celia Villalobos.

*Firmas que darán las claves políticas del día como Lucía Méndez, Antón Losada, Elsa García de Blas, Juan Soto lvars.

*Politólogos como Pablo Simón, Narciso Michavila y Lluis Orriols.

*Periodistas de reconocido prestigio para el área de actualidad como Manuel Jabois, Juan del Val, Marta Nebot, Gonzalo Miró, Olga Viza y el director de la revista Vanity Fair, Alberto Moreno y otros como Rosa Villacastín y Nieves Herrero, para la parte de crónica social o Borja Terán, periodista especializado en televisión.

*Personalidades como Esther Doña, viuda del Marqués de Griñón y Ágatha Ruiz de la Prada.

*Expertos como el psiquiatra forense José Cabrera, el economista José María Gay de Liébana, la nutricionista Marta Verona, el jurista Javier Pérez Royo, la divulgadora científica Elsa Punset y la influencer Boticaria García.

[teleindiscreta]

La Boheme o cómo hacer hucha

Fuente original: La Boheme o cómo hacer hucha Puedes ver más visitando Teleindiscreta - Las mejores noticias de actualidad, famosos, salud, belleza, cocina, motor, música y mucho más.

«La Bohème», de Puccini. Voces: Stephen Costello, Joan Martín-Royo, J.M. Zapata, Anita Hartig, Etienne Dupuis, etc. Director musical: Paolo Carignani. Orquesta Sinfónica de Madrid. Director musical de escena: Richard Jones.Teatro Real. Madrid, 11-XI-2017.

Al poco tiempo de reabrirse el Real nos quejábamos de que no se habían mostrado las posibilidades del teatro. Se decidió encargar a Giancarlo del Monaco una producción que por fin lo lograse y esa fue «La Boheme». Tres veces se ha repuesto, de ella se han ofrecido más de sesenta representaciones y ha sido una de las producciones más rentables del Real, dado lo mucho que ha girado. Sin ir más lejos dos veces al Liceo. Uno se pregunta por qué no se ha repuesto en vez de participar en una nueva coproducción, cuando la última vez que se programó fue en la temporada 2005/06. Razones, las hay. La última vez que se alquiló fue al Liceo y de allí llegó alterada, por lo que para volver a subir al escenario madrileño habría que gastar un dinero para readaptarla. De otro lado parece que su propiedad está en el alero, con un contrato de venta a otro teatro sin acabar de formalizarse. Podría pensarse que el público de abono no asumiría con gusto volverla a pagar, pero el público ha cambiado y han pasado más de diez años de la última vez. La producción proviene de un acuerdo doble con el Covent Garden, un pack junto con «La prohibición de amar». Ésta se estrenó primero en el Real y «La Boheme» se vio en Londres hace un par de meses. Cada teatro puso cien mil euros en quien primero estrenó y se repartirán los alquileres futuros. Esta es la historia detrás del escenario. Lo siguiente es lo que sobre él se halla y, digámoslo claramente, el Real se ha puesto como objetivo hacer caja y lo conseguirá como lo consiguió con «Carmen». Cien mil euros para diecinueve funciones con un reparto barato son un chollo. Sobre todo con entradas a 259€, cuando en la Scala son 300€ con Netrebko y Chailly. Chapeau por nuestra administración.

Richard Jones es un afamado director de teatro y su experta mano se deja ver en el Real, aunque él no lo haya pisado. Hay dirección de actores y ello se celebra. En estos tiempos hay que hacer de la necesidad virtud porque es imposible invertir en una producción de tipo realista el dinero que se requiere, como aquella «Boheme» citada, y por ello ha de recurrirse a otras vías. La de Jones, con su realismo conceptual, es una de ellas. Wieland Wagner afrontó la problemática en Bayreuth cambiando decorados por luces. Jones no llega a tanto, aunque las luces son un acierto. La nieve como leitmotiv, los cambios de decorados y la propia maquinaria a la vista, etc. dan una sensación de espectáculo continuo a pesar del contraste entre el minimalismo del primer acto y la vistosidad del segundo, donde sobra vestuario por todos lados. Funciona y ejemplo es el final, donde la emoción siempre es prueba de fuego y aquí surge, porque rezuma teatro.

Paolo Carignani concertó con más oficio que sutileza y algún exceso de volumen compartido por un coro que parece tener que demostrar que tienen voces. Cuando en un reparto no hay nada destacado se dice que es homogéneo. Esto es lo que ha pretendido el Real, pero no lo consigue porque la Mimí de Anita Hartig sobresale con mucho, por voz y expresión, seguida por la Musetta de Joyce El-Khouri. Ellos bajan el nivel, con un Stephen Costello como Rodolfo fuera de papel por la ligereza de su instrumento. Recibió algún abucheo al final que le demudó el rostro. Cuando Aquiles Machado lo cantó en la antigua producción,

Alfredo Kraus le dijo textualmente en el camerino «¿Qué coño haces tu en este papel?». Pues otro tanto.

Quienes recuerden aquella la echarán de menos y quienes no la vieron se quedarán satisfechos con la nueva y el Real hará hucha. Sólo un consejo final: vayan a ver este espectáculo, pero traten de no pagar 259€ por él. El público lo disfrutó pero, como decía Antonio Fernández Cid, con entusiasmo descriptible. Los cinco minutos de aplausos resultan significativos.

Fuente: La Razón

La entrada La Boheme o cómo hacer hucha aparece primero en Teleindiscreta.

from La Boheme o cómo hacer hucha

[canalsart]

Últims dies per visitar "%0 anys %0 artistes". Aquesta és una exposició molt significativa per a la Galeria Canals perquè forma part de la seva història i també de l’art català de mig segle. Els artistes participants són: Pep Agut, Carmen Anzano, Daniel Argimon, Sergi Barnils, Alfons Borrell, Cabanas-Alibau, Tom Carr, Martín Carral, Francesc Casademont, Antoni Clavé, Neus Colet, Codina-Esteve, Pep Codó, Modest Cuixart, Dalí, Carles Delclaux, Teresa Farrés, Lourdes Fisa, Domènec Fita, Pere Formiguera, Fornells-Pla, Elvira Fustero, Grau Garriga, Josep Guinovart, Ramon Herreros, Conxa Ibáñez, Salvador Joanpere, Daniel Lleixà, Joan Pere Massana, Joan Miró, Jaume Muxart, Àlex Nogué, Joan Panisello, Pilar Perdices, Pla-Narbona, Enric Pladevall, Joan Pons, Ràfols-Casamada, Mª Assumpció Raventós, Àngels Ribé, Amèlia Riera, Josep Royo, Gerard Sala, Josep Mª Subirats, Antoni Tàpies, J.J. Tharrats, Josep Uclés, Romà Vallès, Vicenç Vilaplana i Joan Pere Viladecans.

[canalsart]

50 anys 50 artistes que es pot visitar actualment a la nostre galeria, és exposició molt significativa per a la Galeria Canals perquè forma part de la seva història i també de l���art català de mig segle. Els artistes participants són: Pep Agut, Carmen Anzano, Daniel Argimon, Sergi Barnils, Alfons Borrell, Cabanas-Alibau, Tom Carr, Martín Carral, Francesc Casademont, Antoni Clavé, Neus Colet, Codina-Esteve, Pep Codó, Modest Cuixart, Dalí, Carles Delclaux, Teresa Farrés, Lourdes Fisa, Domènec Fita, Pere Formiguera, Fornells-Pla, Elvira Fustero, Grau Garriga, Josep Guinovart, Ramon Herreros, Conxa Ibáñez, Salvador Joanpere, Daniel Lleixà, Joan Pere Massana, Joan Miró, Jaume Muxart, Àlex Nogué, Joan Panisello, Pilar Perdices, Pla-Narbona, Enric Pladevall, Joan Pons, Ràfols-Casamada, Mª Assumpció Raventós, Àngels Ribé, Amèlia Riera, Josep Royo, Gerard Sala, Josep Mª Subirats, Antoni Tàpies, J.J. Tharrats, Josep Uclés, Romà Vallès, Vicenç Vilaplana i Joan Pere Viladecans.

[lesser-known-composers]

Felip Predell - Els Pirineus: "Ai, Tolosa i Ai, Provença" ·

Joan Martín - Royo · Cor del Gran Teatre del Liceu · ·

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu · Josep Vicent

[lesser-known-composers]

Felipe Pedrell (1841 - 1922) «Al santo studio, al cielo» de "Quasimodo" (1875)

Joan Martín-Royo, barítono Orquesta del Gran Teatro del Liceo Josep Vicent, director

[joaquimblog]

Beczala i Antonacci Werther Liceu 2017 Fotografia ® A Bofill

Werther Producció de Willy Decker Fotografia ® A Bofill

Werther Producció de Willy Decker Fotografia ® A Bofill

Beczala Werther Liceu Fotografia ® A Bofill

Antonacci, Palatchi, Comas, Canturri i Beczala a Werther GT Liceu 2017 Fotografia ® A Bofill

Quasi 25 anys després de la darrera representació al Gran Teatre del Liceu (19 de juliol de 1992) ahir per la tarda va tornar al seu  escenari Werther, l’exquisida òpera de Jules Massenet, i ho va fer de manera excel·lent perquè va comptar amb un intèrpret de luxe, el tenor polonès Piotr Beczala, que només havia cantat al Liceu en aquella gran selecció del Faust en forma de concert que va inaugurar vergonyosament la temporada 2011/2012. Si aleshores va triomfar ahir va excel·lir, fins i tot bisant “Puorquoi me réveiller?” potser com a revenja, enfadat perquè va quedar el 10 de 14 a la tria d’aquesta casa, quelcom que no té cap importància, perquè el que veritablement importa és el que va passar ahir al teatre i Beczala es va posar al públic del Liceu a la butxaca després de que els dos darrers Werther al teatre fossin interpretats per Kraus, i una mica de fenomen “vidus de Kraus” cal reconèixer que encara regnava al teatre, ahir aquest fantasma es va esvair, ahir va ser una gran tarda d’òpera.

Debuta al Liceu el director musical Alain Altinoglu. No em va acabar d’agradar el resultat, no tant per ell com per l’orquestra, massa relaxada i sense la concentració imprescindible per oferir un so compacte i equilibrat. Masses sons descompensats, masses solistes poc atents, masses caigudes de tensió. Alguna o molta, responsabilitat ha de tenir el mestre Altinoglu, però també és veritat que va tenir moments esplèndids, tot i que també va abusar de la intensitat decibèlica, sobretot en el tercer acte, no tenint gaires miraments amb les capacitats vocals dels cantants que hi havia dalt de l’escenari. No sé si millorarà en els properes representacions, cal intuir-ho perquè acostuma a passar, però ahir no hi va haver, sobretot en els dos primers actes, la predisposició necessària per part de l’orquestra i el seu responsable, en ajudar a fer que la tarda fos més memorable.

Piotr Beczala és un cantant especialment dotat per l’òpera francesa, per l’elegància i la sensibilitat del seu fraseig, la seva emissió clara, amb un bon treball de les mitges veus i els sons flotants, però cal dir que amb un domini lingüístic millorable. El Werther de Beczala s’allunya del verisme inflat i desbocat. L’emissió clara l’ajuda a oferir una imatge jovenívola i encara que no tingui una columna sonora eixordadora, gràcies a una bona emissió la seva veu arriba bé a tots els racons de la sala, encara que Altinoglu carrega en excés les tintes. El millor, a banda de la quasi absoluta seguretat que ofereix el seu registre amb algun puntual problema d’estretor en els sobreaguts, és la capacitat que té per emocionar sense estripar res, sense efectes de cara a la galeria. El cant de Beczala és lliure, no especula i sobretot és bell, gràcies a la homogeneïtat de la columna sonora i a la naturalitat. Que fes un bis després d’un “Puorquoi me réveiller?” immaculat, alhora denota gosadia, risc i gratitud, i el bis sent diferent, va ser també emocionant i arriscat. Beczala no es va reservar per fer un tercer acte esplèndid, no, des de la bellíssima sortida del primer acte amb el “Ô Nature, pleine de grâce“ ja va deixar constància de la seva categoria, desplegant mitjans expressius i recursos tècnics per fer que el seu cant es guanyés amb naturalitat, sense artificis, ni campanyes mediàtiques premeditades, l’èxit assolit va ser franc i unànime. Què algú li cridés des de les alçades que era el millor tenor del món, més que un estímul per al cantant i una risible boutade, em va suposar un retorn a aquell Liceu que fins no fa gaire vivia l’òpera amb emotivitat i passió, quelcom que de mica en mica va desapareixen i no només del teatre barceloní. Sortosament hi ha artistes que encara ho fan possible. Bravo Beczala!.

Que el debut teatral (va venir a fer un concert amb obres de Mozart fa anys) d’Anna Catarina Antonacci hagi estat als 55 anys és un llast, ja que malgrat que la gran cantant continua tenint tot l’instint dramàtic, la veu ha perdut consistència i la columna sonora homogeneïtat de color. Fa i diu molt bé el personatge de Charlotte, conserva una figura envejable, però la veu no pot ser mai la d’una jova atrapada entre la passió amorosa i el deure moral i la culpa castradora. Antonacci denota signes d’envelliment vocal en la zona aguda que s’obre i presenta una lleugera oscil·lació, mentre que el centre perd presència i el greu és més aviat obert i “poitriné”. Ella és una gran cantant o si us ho estimeu més, una gran intèrpret i sap fer Charlotte, però en el tercer acte fa falta una presència dramàtica que per a mi va ser excessivament absent i sense donar la corresponent rèplica en l’escena que s’inicia amb el cabdal “ah mon courage m’abandonne”. Sempre he valorat i apreciat molt a Antonacci i després d’haver fet tant i tan bo per els millors teatres del món, em sap greu que hagi arribat tan tard. El públic la va premiar força, pot estar ben contenta.

Cal recordar que el Liceu mai ha tingut, o al menys en els darrers 40 anys cap Charlotte que faci justícia al rol, cap.

D’absoluta i feliç revelació puc titllar el debut de la soprano donostiarra Elena Sancho Pereg, cantant una Sophie de manual. Precisió, bellesa de timbre i emissió cristallina, seguretat escènica i naturalitat. D’un rol que m’és com sabeu, tan antipàtic va ser capaç de fer-ne una feliç i lluïda interpretació. No cal que la tinguem en compte està dotada del geni imprescindible per fer la millor carrera.

Que Joan Martín Royo sigui Albert és una seguretat, però també un “malbaratament”. El baríton català està en un moments dolcíssim que mereix rols molt més notoris que que aquest, tan antipàtic i tan poc agraït, sense una maleïda intervenció que ens pugui deixar empremta i fer-nos gaudir del seu talent artístic. Tot i així ell que de qualsevol intervenció sap treure’n or, fa bona la dita que no hi ha rols petits si hi ha grans artistes, va fer que Albert fos igualment odiós, gràcies a una interpretació ajustadíssima, a una dicció claríssima (aquest sí amb un francès exquisit) donant sentit al personatge i autoritat. Bravo Joan!

Stefano Palatchi tornava al Liceu per fer front al batlle, després d’haver fet rols molt més notoris. Ell és intel·ligent i porta moltes hores d’escenari, sap adaptar-se a les circumstàncies amb autoritat i sobretot dignitat.

Antoni Comas és capaç de fer tot el que li demanin i juntament amb el baríton Marc Canturri han de donar vida a Schmidt i Johann. Benvinguda sigui la feina i si està ben feta, com és el cas, Bravo!, però quin parell de personatges més odiosos!

Xavier Comorera i Guisela Zannerini van complir amb dignitat els brevíssims Brühlmann i Katchen, mentre que membres del Cor Infantil d’Amics de la Unió de Granollers es van encarregar amb l’excel·lència que els caracteritza, fer-se càrrecs dels germans més petits de Charlotte.

La producció provinent de l’òpera de Frankfurt és deguda a Willy Decker, i en molts moments recordava trets d’aquella inoblidable Die Tote Stadt, amb les rampes pintades, els murs despullats i les casetes de miniatura, amb aquella mirada expressionista que per a mi topa massa bruscament amb la mirada hiper romàntica de la partitura.

Hi ha moments esplèndids i també conceptes psicològics plàsticament molt ben resolts, però el conjunt per a mi es massa fred, massa intel·lectual i obvia la passió i el sentiments, deixats de la ma de déu enmig d’un minimalisme massa estudiat i poc embolcallant

En el quart acte Decker no en té prou amb la traïció que Massenet i els seus llibretistes van fer a Goethe i ell fa que Albert també entri a la cambra de Werther i s’endugui o ho intenti a Charlotte, en una imatge plàstica tan potent com innecessària, perquè mentre es mira a la parella queda forçat i poc convincent en una escena ja de per si de difícil solució teatral. No té gaire sentit, ni en un context expressionista, que després que Werther s’hagi disparat el tret,sigui capaç d’aixecar-se i estirar-se diverses vegades, o deambular per l’escenari com si el tret no l’hagués ni tan sols rosat. Si tot és tan simbòlic, la meitat del que fan a sobre de l’escenari és injustificable.

Decker sap com amb molt poc, pot crear l’ambient propici per desenvolupar una acció escènica. La seva empremta és ben identificativa també en aquesta producció, que en algunes ocasions funciona i altres no tant. Jo diria que hi ha òperes que mirades des del simbolisme perden i diria que una d’elles és Werther.  Les imatges més potents acabaran quedant en el record, moltes més les oblidarem o les confondrem amb l’Otello, Die tote Stadt, La Traviata o Death in Venice.

No us perdeu aquest primer cast.

LICEU 2016/2017: WERTHER Quasi 25 anys després de la darrera representació al Gran Teatre del Liceu (19 de juliol de 1992) ahir per la tarda va tornar al seu  escenari 

[unpensadoranonimo]

Algunas opiniones de política española. Parte III (16/8/2019)

El Gobierno de cooperación - Antonio Antón

El hartazgo, la vergüenza y la prensa - Lolita Bosch

El Iglesias anterior: "Gobernar con el PSOE nos destruiría" - José Antonio Zarzalejos

El Melillero - Javier Aroca

El mundo por Montero: la balada de Lady Galapagar - Karina Sainz Borgo

El privilegio de la expresión - Ignacio Paredero

El PSOE como problema - Alejo Vidal-Quadras

El PSOE y el tonto útil - Javier Caraballo

El sucesor de Echenique en Unidas Podemos puede ser la esperanza silenciosa - Enric Sopena

El veto en diferido a Pablo Iglesias - Isidoro Tapia

Elecciones a la vuelta de la esquina - Belén Molleda Periodista

Empatía social para un gobierno progresista - Carmen Castro García

En la tribuna de prensa - Miguel Ángel Aguilar

Entre tú y mis ideas - Aroa Moreno Durán

Errejón, el menos interesado en que haya gobierno - Guillermo Gortázar

España está bloqueada, quién la desbloqueará, el desbloqueador que la desbloquee, buen desbloqueador será - Benjamín Prado

España parada - David Bollero

España se va a sepia - Elisa Beni

Espectáculo de investidura - David Bollero

Estamos condenados a entendernos - Odón Elorza

Este bloqueo puede acabar aquí: dimita, señor Sánchez - Jose Alejandro Vara

¡Esto hay que trabajarlo más, bonito! - Félix Madero

Esto ya ha terminado mal - Carlos Elordi

Gestionar la desconfianza - Javier P��rez Royo

¿Gobierno? Mejor elecciones - Jorge Vilches

Humillación o elecciones - Jorge Vilches

Iglesias aguanta el pulso de Sánchez y sigue en el no para retratar a un candidato aislado - Iván Gil

Iglesias, convencido de que no se repetirán elecciones porque entonces Sánchez "no será presidente nunca" - Angélica Rubio

Investidura: minuto y resultado - César Calderón

Isabel la Católica y la 'damnatio memoriae' de Mariano Rajoy - José Antonio Zarzalejos

Izquierdas, condenadas a cooperar - Joan Coscubiela

Izquierda Unida: encrucijada final - Ricardo Sixto, Gloria Martín, Jaime Gareth, Susana Vila, Daniel Martínez, Rodrigo González, Jose Luís Conde, Manuel Martínez, Alejandro Aparicio, Cristian Ibáñez, Glòria Marcos y Eberhard Grosske

Jaque a Pablo Iglesias - Juan Carlos Escudier

La banda de Albert Rivera - Félix Madero

[unpensadoranonimo]

Opiniones sobre el secesionismo catalán (11/10/2017)

10-O, una oportunidad para el diálogo - Josep Carles Rius

Caída al vacío (en diferido) - Jordi García-Soler

Cataluña: la república del gatillazo - Juan Soto Ivars

Cataluña, un ejercito de Lemmings - Begoña Villacís

Contra la sedición y el delirio político, representación - Luis Riestra

"¡Convergència, se nos acaba la paciencia!": la calle grita contra la pirueta de Puigdemont - Diego Molpeceres

Diez tesis catalanas - Antonio Avendaño

Divertimento freudiano - Jose A. Pérez Ledo

El café para todos, de nuevo - Isabel Serrano

El para��so puede esperar - Fernando Garea

El 'procés' eterno - Ignacio Varela

Escocia y Catalunya: ¿Dónde está la diferencia? - Javier Pérez Royo

¿Fuese y no hubo nada? (¡Qué alivio! ¿O no?) - Javier de Lucas

Ilusiones y hechos - Emilio Alonso

Independencia en diferido y en profunda desigualdad de fuerzas - Rosa María Artal

Informe de daños - Carlos Gorostiza

La declaración del ridículo - Carmelo Encinas

La independencia ilegal que duró un suspiro - Encarna Samitier

La insensatez de Borrell - Cristina Fallarás

La manifestación del 8-O y el temido ruido de los sables - Javier Benegas

La noche que Puigdemont convocó elecciones sin convocarlas - Miquel Giménez

La quebrada República de Cataluña - José Apezarena

La trampa de la soberanía - José Moisés Martín Carretero

La unidad secesionista estalla con la independencia de Cataluña "en diferido" - Gabriel Sanz

Los catalanes tenemos que hablar - José Sanclemente

Los detalles inadvertidos de un confuso #10Oct - David Bollero

Los socialistas ante la crisis de Cataluña - Ignacio Sánchez-Cuenca

Muchos huevos rotos, ninguna tortilla - Joan Tapia

¡No vayamos a joderla ahora! - Jorge Bezares

Ocho segundos de independencia - Jesús Maraña

Ocho segundos de independencia, una “dictadura blanca” de 38 años - Rubén Arranz

PP y PSOE negocian la mayor traición de la historia de España - Juan Carlos Bermejo

Puigdemont se echa atrás: será el nuevo Ibarretxe - Pablo Segarra

Pura estrategia - Imma Aguilar Nàcher

¡Saquen a Cataluña del pabellón de las máscaras! - José Sanroma Aldea

Som República independent però només una mica - Jesús Cacho

Una DUI en diferido, en régimen de simulación - Ignacio Escolar

[teleindiscreta]

Beczala, inmenso Werther

Fuente original: Beczala, inmenso Werther Puedes ver más visitando Teleindiscreta - Las mejores noticias de actualidad, famosos, salud, belleza, cocina, motor, música y mucho más.

Las últimas funciones de esta ópera francesa de Jules Massenet habían estado protagonizadas hace ya un cuarto de siglo nada menos que por el gran tenor Alfredo Kraus en el que fue uno de sus más importantes papeles operísticos. El listón estaba muy alto, pero uno de los grandes tenores líricos de la actualidad, el polaco Piotr Beczala, supo ofrecer una lectura del personaje tan emotiva y eficaz, con gran mérito en el registro agudo, que hubo de bisar «Pourquoi me réveller» ante el contento del público barcelonés. Un artista que debutaba en una ópera en el Gran Teatro del Liceo y que presentó una emisión bella y elegante en todo el registro y unos agudos bien timbrados a pesar de la dificultad de la partitura en un papel que le va perfectamente a sus cualidades vocales. No es un gran actor, pero su interpretación del apasionado Werther logró conmover al público, al igual que la Charlotte de la italiana Ana Caterina Antonacci, quizá la mejor desde el punto de vista teatral, pero cuyo instrumento no posee los graves que requiere el personaje quedando algo frío y falto de empaque. El Alcalde corrió a cargo del experimentado bajo Stefano Palatchi, y para el de Albert se contó con el elegante y musical barítono Joan Martín-Royo. Sorprendió muy gratamente en su debut en el Liceo la soprano Elena Sancho Pereg, quien ofreció una Sophie bien trabajada a nivel actoral y sobresaliente a nivel canoro, con especial interés en el eficaz y contrastado registro agudo. Muy correcto el resto del reparto, desde el Schmidt de Antoni Comas al Johann de Marc Canturri y muy correctos los solistas del Coro infantil de Granollers. La propuesta minimalista y colorista de Willy Decker para la Ópera de Frankfurt funcionó de forma bastante eficaz y vistosa a pesar de contar con un solo espacio escénico dividido por una pared corredera que separaba la vivienda del exterior y contando con un destacado vestuario. Quizá tanta abstracción acabó por confundir un poco al público en la escena de la salida de la iglesia y en el cuarto acto, especialmente con la aparición de Albert en la escena de la muerte del poeta, pero el punto de modernidad y la capacidad de concentrar la trama en lo esencial de las relaciones entre los protagonistas fue el verdadero acierto de esta destacada propuesta. Una velada musical servida con gran eficacia e intensidad dramática por el debutante en la casa el interesante director francés Alain Altinoglu.

Fuente: La Razón

La entrada Beczala, inmenso Werther aparece primero en Teleindiscreta.

from Beczala, inmenso Werther

[joaquimblog]

Joan Martçin Royo LIFE Victoria 2016 Foto gentilesa de Josep Colet

Pierre Réach i Joan Martín Royo LIFE Vistoria 2016, Foto gentilesa de Josep Colet

Pierre Réach LIFE Vistoria 2016, Foto gentilesa de Josep Colet

Ahir va tenir lloc el penúltim liderabend de l’edició 2016 del LIFE VICTORIA, amb un programa titulat Die Nacht (La nit) amb obres de Schumann i Schubert que tenien com a protagonistes al gran cantant, baríton i liderista Joan Martín Royo i el pianista Pierre Réach.

Com a prèvia al recital i com és magnífica costum en els concerts del LIFE des de la primera edició, va tenir lloc un petit lierabend del LIFE  New Generation Artists, amb la soprano argentina Mercedes Gancedo posseïdora d’una veu ample, carnosa, càlida i flexible que en mans de l’artista sensible i acompanyada prodigiosament per la pianista càntabra Carmen Santamaria, en van tenir prou amb els encisadors  4 lieder Op 2 d’Arnold Schönberg i amb 3 dels 12 lieder del cicle  Liederkreis Op 39 de Robert Schumann, per posar-se el públic a la butxaca i quedar-nos amb ganes de més.

Carmen Santamaria LIFE Victoria 2016. Fotografia gentilesa de Josep Colet

Mercedes Gancedo LIFE Victoria 2016. Foto gentilesa de Josep Colet

La compenetració imprescindible entre veu i piano, sumat a l’expressivitat i l’exquisit i intens fraseig van fer que allò que creiem que seria un tràmit ben intencionat d’una oportunitat a unes joves artistes, esdevingués un descobriment d’una artista i una veu que caldrà seguir amb molt d’interès perquè estic segur que de Mercedes Gancedo en sentirem a parlar. Té estil, sap fer arribar el que canta amb el gran suport d’una veu natural, sedosa, càlida i generosa que utilitza amb l’elegància i la justa mesura que l’adequació estilística al món del lied exigeix, sense emfatitzar l’emissió o utilitzant sonoritats artificioses o sofisticades. Gancedo canta amb la naturalitat, fluïdesa i senzillesa de les grans. No té encara 30 anys i tots els presents ens hem quedat, a banda de bocabadats, ansiosos de repetir o si ho voleu  llegir d’una altra manera, amb ganes de molt més.

Carmen Santamaria va acompanyar-la amb delicadesa i embolcallant de manera precisa i preciosa els decadents lieder de Schönberg.

Va ser un meravellós preludi a l’intens programa que Joan Martín Royo i Pierre Réach ens havien preparat, amb el bellíssim Dichterliebe de Robert Schumann a la primera part, i una selecció de 6 perles meravelloses de Franz Schubert a la segona: Ständche, Gute Nacht, Des Baches Wiegenlied, Wandrers Nachtlied, Nachtsück i Erlkönig.

Martín Royo està en un moment dolç de plenitud vocal i interpretativa, sap dir i comunicar sense trair l’essència d’intimitat i proximitat que un bon liderista ha de saber crear, amb austeritat de recursos i generosa sensibilitat, que ha de fer possible en cada micro drama transmetre l’essència.

Té una veu de baríton líric, que administra amb sapiència, utilitzant l’ampli ventall de recursos tècnics al servei de la partitura, sempre amb senzillesa, frasejant amb claredat i administrant els recursos expressius amb naturalitat, sense els artificis  que molts cantants d’òpera utilitzant quan s’endinsen en el món del lied. El seu registre greu és encara feble per fer-se escoltar amb la contundència que a vegades exigeix la partitura, potser per això em va semblar estrany i fins i tot contraproduent que en els moments més intensos i dramàtics, quan el piano incrementa els batecs, Pierre Réach no semblés tenir en compte les condicions acústiques del Pavelló Sant Rafael de l’antic recinte de Sant Pau, amb una reverberació que juntament amb l’excés de pedal, van fer que el piano sonés excessivament en front la veu i que aquell imprescindible equilibri que tant vaig gaudir amb Gancedo i Santamaria no acabés de funcionar amb ells.

Els moments més intensos del Dichterliebe o el conclusiu Erlkönig em van semblar excessius, impropis de l’equilibri que sempre s’ha d’exigir entre veu i piano, deixant que la veu flueixi i òbviament sense intentar, ni que sigui de manera involuntària, eclipsar al cantant. Réach es va mostrar molt més “conciliador” en els moments més lírics i intimistes, però encara és l’hora que hagi d’assimilar aquella desproporció exagerada.

Potser l’esforç per intentar sobrepassar el mur pianístic va fer que Martín Royo forces en excés la veu i a la segona part va mostrar alguna petita defallença d’emissió, projecció i fiato, res preocupant malgrat l’evidència i res que fes rebaixar la qualitat del que possiblement sigui el millor liderista de l’actualitat a casa nostra.

Com a mostra d’agraïment ens van oferir dues propines delicioses de Schubert, “An die Leier” i la segona dedicada a Victòria de los Ángeles, “An die Musik”.

Finalment Martín Royo, ja més relaxat i exhibint la seva natural i extravertida vessant comunicativa va parlar del “seu llibre” explicant al públic que es va quedar.Va ser lleig els que van marxar ho fessin de manera precipitada i sorollosa quan ell ens explicava aquesta part més solidària del concert, la del compromís amb la ONG “Le Refuge du Kol” i amb la que el baríton hi col·labora i a la que la Fundació Victoria de los Ángeles ha cedit generosament la recaptació del concert.

Alhora, el baríton català ens va parlar del CD del Winterreise que es va gravar en aquell concert que va tenir lloc al Teatre de Sarrià el mes de març passat i que ja va ser motiu d’un entusiasta apunt, que s’ha publicat gràcies al Verkami que han fet possible les generoses aportacions i que els beneficis obtinguts també serviran per enviar a Cambodja en aquest acte de solidaritat que diu tant també de la faceta humana d’aquest gran artista.

Encara hi va haver una tercera propina, però aquesta recitada i en Joan, en la seva faceta més teatral va recitar de manera  magnífica el poema nadalenc d’Ernest Torra i Duran, el 25 de desembre. Una joia reivindicativa que va cloure de manera entranyable un concert solidari i de gran interès musical.

Si voleu comprar el CD ho podeu fer a:

http://solfa.cat/

http://www.victoriadelosangeles.org/ca

I si voleu saber més coses de Le Refuge Kol:

http://recreapro.fr/le-refuge-de-kol-2/

  LIFE VICTORIA 2016: JOAN MARTIN ROYO-PIERRE RÉACH;MERCEDES GANCEDO-CARMEN SANTAMARIA Ahir va tenir lloc el penúltim liderabend de l'edició 2016 del LIFE VICTORIA, amb un programa titulat Die Nacht (La nit) amb obres de…

[joaquimblog]

Pierre Réach i Joan Martín Royo Winterreise al Teatre de Sarrià 13 de març de 2016. Fotografia gentilesa de Josep Colet

Joan Martín Royo Winterreise al Teatre de Sarrià 13 de març de 2016. Fotografia gentilesa de Josep Colet

Joan Martín Royo Winterreise al Teatre de Sarrià 13 de març de 2016. Fotografia gentilesa de Josep Colet

Ahir per la tarda va tenir lloc al Teatre de Sarrià el liederabend solidari que ja us vaig anticipar el dia 8 de març a IFL. El teatre feia bastant goig tractant-se d’un recital de lied, lluny del centre i a les 5 de la tarda d’un diumenge, per tant la mobilització i la consciència social va funcionar una vegada més, unint en aquest cas una causa justa que farà una mica més feliços als nens de Cambodja a qui “Le Refuge Kol“els proporcionarà un àpat tres dies a la setmana. Dit així, un àpat tres dies a la setmana, és desolador, sobretot escoltat des de l’acollidora comoditat d’una butaca del Teatre de Sarrià després d’haver fet un àpat dominical i abans d’assistir a una vetllada sota tots els punts de vista inoblidable. Convé que de tant en tant algú ens recordi aquestes coses i convé conèixer que hi ha persones que dediquen la seva vida a intentar millorar-ho.

El preciós concert és va iniciar amb el breu, amable i demolidor parlament de Didier Laclau-Barrère que ens va informar en quatre pinzellades tot el que està fent l’ONG que ell presideix al costat de la mezzosoprano francesa Sophie Koch. Després va ser el torn del poeta Sam Abrams qui ens va llegir un preciós text al voltant de Schubert i el cabdal Winterraise, assegut davant una petita taula a l’esquerra del piano, que després esdevindria una mínima escenografia per facilitar a Joan Martín-Royo una dramatització austera, envoltat per una llum càlida que atorgava a l’espai escènic, una quotidianitat domèstica.

No sóc gaire partidari d’embolcallar els liederabend amb atrezzos que afegeixin coses que sempre acaben sent innecessàries, com aquelles pintures de William Kentridge amb les que Matthias Goerne va acompanyar la seva proposta al Festival d’Aix-en-Provence de 2014. El que Martín-Royo proposa està lluny d’aquella innecessària transgressió, però no deixa de ser un recurs escènic que pretén ajudar tant al intèrpret com al públic a facilitar l’accés a l’obra, això sí, amb el risc de distreure’l.

El Winterreise va començar amb l’excel·lent pianista Pierre Réach a l’escenari lleugerament il·luminat iniciant el preludi de “Gute Nacht” mentre Joan Martín-Royo iniciava la bellíssima melodia de “Fremd bin ich eingezogen” (Com un estrany vaig arribar…) des del fons de la platea mentre a poc a poc i de manera íntima i discreta s’apropava a l’escenari pel passadís central de la platea. És un bon efecte teatral que d’haver estar sobretitulat amb el text dels preciosos poemes de Wilhelm Müller, segurament hagués ajudat a alguns dels assistents.

L’esvelta figura del baríton barceloní, enfundat en un abric gris sobre un vestit del mateix color, l’atorgava un aire romàntic vuitcentista que s’esqueia molt bé en aquesta lleugera posada en escena. Un cop a dalt de l’escenari, Martín-Royo va utilitzar amb discreció espartana els pocs elements que disposava, seient darrere la taula, bevent una mica d’aigua que de ben segur l’ajudava en aquest tour de force vocal, o senzillament alternant la posició habitual dels cantants al costat del piano amb aquesta taula i cadira que ben mirat era un senzill truc per no fatigar tant al solista.

Que Joan Martín-Royo és un gran liderista no és cap secret, i per a mi actualment és el millor que hi ha al nostre país. Ser un gran cantant de lied no és gens fàcil, perquè es necessita una especialització sincera i molt acurada, començant per el perfecte domini de l’idioma de les cançons que s’interpreten, i en aquest cas el seu alemany és claríssim, ja que se li entenen totes les paraules encara que com és el meu cas, no es conegui l’idioma. Però sobretot el que situa a Martín-Royo al capdavant dels intèrprets de lied del nostre país és la senzillesa i austeritat de la seva interpretació, sense cap afectació vocal, sense cap mena d’histrionisme o efecte teatral com a conseqüència d’una influència operística que l’acabi distanciant en lloc d’apropar. La seva interpretació traspua sinceritat i per això arriba a l’oient de manera definitiva.

El viatge interior i profund de Martín-Royo és des de la sobrietat i allunyat del melodrama. No hi ha cap afectació, cap exageració, ni en la dramatització, ni en l’emissió vocal, que sempre és clara i natural, sense artificis. T’explica el Winterreise sense melodrames, a cau d’orella com si es tractés d’una intensa xarrada, d’una llarga confidencia d’un amic a un altre amic. Resulta infalible

La versió va ser preciosa i va tenir molta cura del matís, ja que és en el matís, en el detall i en la precisió on recau la seva gran força, i com que la versió de Joan Martín-Royo va ser una delicada miniatura que mai va voler ser grandiloqüent, ni espectacular, potser podia  resultar feixuga per a qui s’hi apropava per primera vegada, però esdevé inoblidable per a tots els que estimem el lied.

L’evolució dramàtica dels 24 lieds va tenir una culminació colpidora en el “Der Leiermann” (El músic del carrer) final. Per un moment vaig creure que marxaria de l’escena cantant-la, tancant d’aquesta manera com havia començat el cicle, però no, la veu es va anar fonent com la llum sobre l’escenari amb els quasi xiuxiuejats i demolidors versos finals “Wunderlicher Alter, Soll ich mit dir geh’n? Willst zu meinen Liedern Deine Leier dreh’n?” (Oh vell estrany! Puc venir amb tu? Podria el teu orguenet acompanyar les meves cançons?)

La veu càlida, bonica i dúctil de Joan Martín-Royo s’imposava a voluntat, sense exageracions, amb un domini del registre quasi total, tret d’un lleu contratemps en la zona més aguda i que el seu mestratge tècnic va resoldre sense que en prou feines en quedés constància, i tot plegat amb una claredat admirable, amb una homogeneïtat i equilibri en l’emissió de grandíssim nivell.

Per assolir el grau de madura musicalitat, de sensibilitat i equilibri amb els que Martín-Royo ens va seduir, era imprescindible comptar amb un pianista que es compenetrés a la perfecció amb la seva íntima i austera interpretació, i Pierre Réach ho va brodar.

El clima creat va ser excepcional i es podia percebre l’absoluta concentració i compenetració tant a dalt de l’escenari com a la sala, on no es va escoltar ni un estossec, ni un mòbil, ni un caramelet desplegant-se amb incordiant dissonància.

Només un petit retret, no hagués estat gens malament esperar tres, quatre o cinc segons més a esclatar a aplaudir.

Encara varem tenir una propina tan innecessària com deliciosa,  amb la interpretació de la famosa Ständchen (serenata) de Schubert que òbviament va encisar-nos una vegada més.

Al final en Joan (ara ja l’home afable que desprèn bonhomia i simpatia a cabassos) va parlar cofoi i molt emocionat, repartint agraïments a dojo, també per a IFL per ajudar a divulgar el concert i la causa solidària, i no se n’adona que som tots nosaltres qui hem d’estar profundament agraïts i cofois de tenir la sort de que les nostres vides coincideixin amb el seu esclat, l’esclat d’un gran artista i d’una millor persona que està destinat a donar-nos grans satisfaccions. El lied està d’enhorabona i nosaltres també.

Per  atots els que no hi vareu poder anar, us informo que tot sembla indicar que properament s’editarà el CD d’aquest concert, i que la seva venda continuarà servint per finançar el projecte de “Le Refuge Kol”

Si mentrestant esperem voleu contribuir amb l’ONG, continua oberta la fila zero.

Podeu fer donatius al compte ES79 2100 1008 4102 0031 4990

Les fotografies que encapçalen l’apunt són gentilesa de l’amic Josep Colet

EL WINTERRAISE SOLIDARI DE MARTÍN-ROYO i RÉACH A SARRIÀ Ahir per la tarda va tenir lloc al Teatre de Sarrià el liederabend solidari que ja us vaig anticipar el dia 8 de març a…