#escafandred | Explore Tumblr Posts and Blogs

estermoralesg · 6 years

Text

ELLA

Va arribar de cuclilles, en silenci, i per la porta del darrere, en el bell mig d'una tarda solellada de ple estiu. La seva arribada va agafar-nos a tots ben desprevinguts. Cap de nosaltres l'havíem convidat, ella ja sabia que no hi era benvinguda. Tot i això, va imposar la seva presència, sense temor ni empatia ninguna.

La seva entrada va sentir-se com una fresca brisa de les tenebres, vestia de color de negre, i mirava amb ulls de serp. Encara recordo el calfred que va recórrer cadascuna de les meves extremitats en ser anunciada. Ben poc jo sabia que el seu pla era el d'estrènyens fins a sufocar-nos.

Com que no la coneixíem, vam donar-li un marge de confiança, una oportunitat, provinent de l'esperança de la innocència. La severitat de la seva malesa va donar-se a veure quan, com aquell arquer Indígena de les Amèriques, va tirar la seva primera fletxa, a matar. Va anar-hi de ben poc, jo sabia que el seu objectiu era en direcció al centre de la seva ànima. Potser pels vents del Nord, o per la brisa del mar Mediterrani d'aquell mes de Juliol, va topar-se, si més no, amb la seva faringe.

Silenci. Era això el que en realitat ella volia. Parlar sobre tots nosaltres, recordar-nos que ara ella regnava per sobre de tot. Seure al tron, mirar-nos de cap a baix, agenollar-nos. I recordar-nos que ho faria pel reste dels nostres dies. Va anunciar un decret que marcaria un abans i un després. I és així com ho va fer.

En plena jugada va fer-li una entrada que va deixar-la seguda en una cadira, pel reste dels seus dies. Va arrancar-li les arrels, va deixar-li les soles de les sabates, per sempre més, netes com una patena i en complet desús.

Cada dia ens oferia menys pietat. Es mostrava tal com era, sense vergonya ninguna, ens ensenyava les seves pitjors cares. Si l'hagués de desdibuixar davant la policia per trobar-ne el culpable, el seu rostre tindria una molt clara semblança a la carta més terrorífica del Tarot.

A tort i a dret, va anar posseint-la, fins a convertir-la en presonera de la seva pròpia persona. Va deixar-la nua, indefensa, com aquell nadó que neix, i amb la seva mirada innocent, atrapa els seus progenitors pel reste dels seus dies. Dins d'aquella mateixa cel·la ens hi va tancar a tots. Volia emmanillar-nos fins al punt de la desesperació.

Mai hauria pensat que el verí podria reencarnar-se i recobrar vida. Venia en un frasc de vidre, de mesures ben petites, però n'hi havia un per a cada dia. No marxava fins que no se'l prenia, fins a l'última gota.

Quan ja feia temps que regnava les nostres vides, va agafar la força d'un huracà de categoria 4, com aquell que recentment va arrasar totes les illes del mar Carib, tot emportant-se res del que li pertanyia. Mai oblidaré aquella fletxa, la més esquilada de totes. Era de la mesura d'una llança. Va pintar-ne els extrems de colors vermells llampants, amb olor de sang de dents de llop de lluna plena.

Aquell dia, no només va agenollar-me, sinó que també va esquerdar-me ròtules. Ja no les protegia la carn, estaven massa esquerdades. Ni tan sols en quedava cartílag.

Va donar-hi de ple al seu ronyó. Diana. Hi va injectar un frasc del seu verí que ràpidament va escampar-se-li per tot el cos.

Des d'aquell dia, vaig adonar-me que si no era jo qui agafava l'arc i defensava el poc que en quedava d'en peus de la meva tribu, s'ho emportaria tot. Tot. Com el major impostor que mai ha existit. Així que en el bell mig d'aquella nit, vaig decidir udolar com un llop en plena cacera.

Ara en fa 8 anys de la meva última trobada amb ella. Em pregunto si encara creu que tantes coses va arravatar-me. Jo per la contra, em sento guanyadora. Perquè tantes fletxes com ens va tirar, mai va aconseguir fer-se'n amb cap de les nostres ànimes. Perquè és gràcies a ella que m'he convertit en el millor escuder, i qui, després d'agenollar-me dia rere dia, va obligar-me a procrear uns cartílags d'Aquil·les més forts que els d'un roure.

En canvi a ELLA, i sobretot a ELLA, a ELLA li dec tot el que sóc. La seva essència va quedar impregnada en mi pel reste dels dies. ELLA, qui atrapada en la seva escafandre, va ensenyar-me com d'important n'és de volar mentre es tinguin ales. A ELLA, qui engarjolada en un silenci etern transmetia els missatges més ensordidors que mai he sentit. Si per un minut l'alliberessin de la seva gàbia, expressaria com d'important n'és córrer mentre es tinguin cames, submergir-se en l'aigua mentre es pugui respirar, dir t'estimo mentre es pugui parlar. Si ELLA es pogués reencarnar, estic segura que ho faria en forma de papallona, viatjaria per la Patagònia i voldria veure els pingüins de Groenlàndia. A cau d'orella em recordaria com d'important n'és de viure mentre ella no entri, per la porta del darrere, a cuclilles i en silenci.

ELLA: la meva àvia

ella: Esclerosis Lateral Amiotròfica

#ELA

1 note · View note

bocaccio-barcelona · 7 years

Photo

www.youtube.com/watch?v=y34e-m7FNkc

ULTIMATE

L´ambient emocional esdevingué enrarit les últimes hores, i per més que havien estat entrenades per tot tipus de situacions extremes, en els darrers minuts arribà al clímax. Era l´any 3049 de l´era kafkiana, i la seva gira per la constel·lació d´Atena es trobava en fase d´alerta cinc. Una avaria en el disruptor neurovegetatiu de l’assemblatge funcional havia desencadenat la catarsi que comportaria la imminent autodestrucció de la nau, arrossegant amb ella totes les seves ocupants excepte una: la que s´aventuraria a vagar per l´espai sideral fins a morir d´inanició. Segons les ordenances, havia de ser ella, la capitana Johnson qui abandonés el vaixell amb l´únic escafandre pressuritzat de què disposaven, el destinat al manteniment exterior de la nau amb normalitat, o a facilitar una improvisada i dubtosa fugida en aquesta ocasió.

Tot i que haver estat seleccionades mitjançant el darrer programa informàtic de compatibilitat empàtica, les sis tripulants que acabarien desmaterialitzades al cap de cinc minuts no pogueren evitar experimentar la contraposició entre el sentit del deure i l´instint de conservació, mentre per Johnson era a la inversa. Complir amb el deure la feia sentir culpable, atrapada entre l´autoestima i el proïsme. Un minut avanç del desenllaç, s´abraçaren ruixades per les llàgrimes que ballaven per la nau ingràvides.

Wopp! La porta s´obrí impel·lida pel detonant, i acte seguit, era catapultada a l´exterior per una patacada tan potent que li feu perdre la respiració momentàniament. Abans d´adonar-se del que havia succeït es trobava a cent metres de la nau. El cor li bategava a mil mentre contemplava el tràgic espectacle. La desintegració total. Encara que la nau semblava envoltada per una bola de foc vermell, en realitat era d´ella que emanava. Del vermell passà al blau, del blau al blanc, i del blanc al no res. En cinc segons la matèria ja no era, i ella es trobava entre el no res.

Passats cinc minuts, davant del buit de l´univers, sentí que la pena que hauria hagut de patir per les seves companyes no tenia raó de ser. Elles no eren, i conseqüentment no tenia sentit amoïnar-se per res, per el no res de les seves companyes i per el seu propi esser. Experimentà una pau celestial; de fet al cel ja hi era, flotant sense pes, sense so, il·luminada per l´aurora, a dotze mil anys llum d´Òptimus, el planeta més proper, i a vint-i-quatre mil d´Angora, el sol al voltant del qual girava. A mesura que passaren les hores s´adonà que es trobava instal·lada en la pau definitiva, com un àtom més dels mils trilions que conformaven la infinita obra de Déu. Res necessitava, res importava, res li interessava ni ho deixava de fer. Res s´interessava per ella ni tenia perquè fer-ho. No tenint passat ni futur, el present no es palpava, senzillament era.

De sobte, un petit punt negre en la llunyania la feu sortir de l’ataràxia. Quelcom humanament interessant la trencà. Cinc segons després prengué forma.

Era una nau amb forma de barret de torero!

El cor li tornà a bategar a mil, i la sang que gestionava bullia. On era la pau? On era el silenci? On era la comunió amb l´obra?

S´havia auto enganyat per necessitat!

-Ei! Ei! Aquí!- cridà amb totes les seves forces, tot i ser conscient que no la sentien.

Però potser sí que la veurien! Mogué els braços impetuosament, però per més energia que hi invertia, la rigidesa del vestit contrariava el seu desig; el resultat era desesperadament lent. Tot i així no desistí de ser visualitzada, i encara que amb la mateixa frustradora lentitud, hi afegí un ball de cames i malucs.

-Ei! Ei! Aquí!

Inesperada i miraculosament, el platillo torero frenà en sec i es plantà davant d´ella.

Pom, pom, pom! -picà a la porta amb el nus de la mà.

Li sortí a obrir el que semblava el capità dels sis gats que conformaven la tripulació. Ho deduí per les cinc estrelles que ostentava en el barret de torero.

-Parleu terrícola? -preguntà abans de pensar-. Evidentment que no -rectificà acte seguit. Vull dir, l´enteneu? Un miau significarà si; dos miaus, no.

-Miau -contestà el gat capità.

-Em podríeu acollir?

-Miau, miau.

-Perquè no? Ah, deveu necessitar la contrasenya universal comunament acceptada, ok:

He vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d´Orió. He vist Raig-C brillar en la foscor a prop de la porta de Tanhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps...Com llàgrimes en la pluja. És hora de viure!

-Miau!

-Visca! Per casualitat gasteu llaunetes de Friskies Ultimate?

-Miau!

-Mmm, estic morta de fam!

Joan Portales. 13/11/17

www.tallerelbarcodepapel.es

0 notes