#cotxets

[lesfoteses]

L'ex

4 de març del 2023

Feia potser 9 anys que no ens vèiem i me l'he trobat de carambola a Molins de Rei. No és que vagi massa sovint a Molins, per no dir quasi mai, i ell m'ha dit que tampoc perquè ja no hi viu, però ha donat la casualitat que ens hem trobat. Quines coses, eh? Es diu Joel i és el meu ex de quan anava, atenció, a primer de batxillerat. Però el Joel no anava sol quan me l'he trobat a Molins. Jo anava amb les amigues... i ell amb la seva parella. I amb un bebé. Mira que se n'ha escrit sobre el tema aquest, que si tuits, que si sèries, que si llibres... Em refereixo a això de trobar-se l'ex i veure que l'ex en qüestió ha reconduït la vida i et porta un avantatge-segons-els-cànons-socials-establerts que te'n fas creus. I sempre pensava: "què exagerada que és la penya, doncs si te'l trobes amb un bebé doncs ok, li dius que enhorabona i santes pasqües". I sí sí, però és veritat que també et produeix com un... com una sensació de dir: "Però ja??? Ja toca tenir fills? Fer vida de pares? Deixar els vermuts per bolquers abans dels 30 anys?".

Té ara just un any i es diu Cel. No Cel de Marcel, no, no. Es diu Cel. La meva cara de WTF l'he dissimulat fent un "oooh! No havia sentit mai aquest nom". Li han posat Cel. A veure, que cadascú faci el que li roti, només faltaria, però Cel és com de cèl·lula, celular en castellà per dir mòbil, celibat, celíac, celta, uau em vénen al cap moltes paraules amb les què jugar amb el seu nom. Bueno, no passa res. Abans es posaven noms com Gelabert, Ferrol o Violant, ara se'ls hi posa Cel. Hi ha nens i nenes que es diuen Blau, hi ha probabilitats reals que a la vida d'aquest petit nen es produeixi el moment Cel i Blau, o Mar i Cel.

"Ostres! No pot ser! Què hi fas tu per aquí?". Amb aquesta frase s'ha presentat ell quan m'ha vist, perquè m'ha vist abans. No he canviat massa que diguem, i he de dir que ell tampoc perquè m'ha costat poc reconèixe'l. Només que ara s'ha deixat barba, porta els cabells més curts i s'ha tret les ulleres. Ens hem posat al dia breument, ell sortia a caminar amb la seva parella i el Cel perquè han vingut a casa dels pares d'ell, però ja fa 5 anys que viuen a Monistrol ((WTF? Monistrol???)), ell teletreballa per una empresa multinacional dedicada al repartiment i ella és mestra. Es van casar fa un parell d'anys ((WTF però si ell no es volia casar ni borratxo)) i es van comprar una casa que van trigar un any a refer-la, perquè la van comprar que queia a trossos. "I tu?", em pregunta. Doncs mira, mentre ell gronxa el cotxet amb el Cel jo he vingut de cap de setmana amb l'Eli, la Laia, la Joana i la Clara, dormirem a casa l'Eli, el plan és pillar unes pizzes, sopar mentre riem de les nostres misèries i veure 'Cinco lobitos', per fer la ploradeta de rigor.

Li responc quatre banalitats superficials de la meva vida, que trobarà poc emocionant i ensopida, i ens acomiadem amb una abraçada i un "m'he canviat de mòbil, et dono el nou i si vols un dia ens veiem amb més calma", me l'escriu al telèfon i li faig adéu al Cel amb la mà.

[feriadebebes]

En el stand núm 78 podréis encontrar a @essentials.baby . ¡Mira algunas de las promociones que encontrarás en la feria! • • A l'estand núm 78 podreu trobar a @essentials.baby Mira algunes de les promocions que trobaràs a la fira! . . . . #ExpoNadó #feriadebebes #feriadelbebe #embarassada #nadons #cotxets #embaras #silladepaseo #cochecito #cochecitosbebe #recentnascut #vilanovailageltrú #vilanovailageltru #igervng #sabadell #tarragona #firadelbebe #maresipares (en Catalonia, Spain) https://www.instagram.com/p/BxiXhClDk9C/?igshid=95p77wl06mq8

[useless-catalanfacts]

A classic song for summer nights: Jo mai mai (“Never have I ever”) by Joan Dausà. Melancholic soundtrack of dinners with friends since 2012.

By the way, this is the song that inspired the movie Barcelona, nit d’estiu.

Here’s the original lyrics in Catalan and the translation to English:

Avui l'Albert arriba a l'hora em dóna el cava i el poso en fred. I arriben l'Hèctor i la Clara porten la nena dormida en el cotxet.

Today Albert is on time he gives me the cava [=Catalan champagne] and I put it in the fridge. And Hector and Clara arrive they bring their daughter sleeping in the baby carriage.

I obro la porta a la Judit "Avui véns sola, m'encanta el teu vestit!". I va arribant tota la colla, quan són a taula trec el sopar.

And I open the door to Judit “You come alone today, I love your dress!” And the whole gang is here, when they’re at the table I bring out the dinner.

"Un menjar exquisit"; "Vull provar aquest vi" "Qui vol cafè"; "Hi ha Gintònics també". I juguem al joc d'aquelles nits d'estiu, "No parleu tan fort, que la nena dorm!". I l'Hèctor diu:

“An exquisit meal”, “I want to try that wine”, “Who wants coffee?”, “there’s also gyn&tonic”. And we play the game of those summer nights, “Don’t speak so loudly, the child is asleep!”. And Hector says:

"Jo mai mai he desitjat fer un pet�� a la Judit". I afegeix: "Jo mai mai he desitjat que deixés el seu marit". Tothom em mira i ning�� beu.

“Never have I ever wished to kiss Judit” and adds: “Never have I ever wished that she would leave her husband”. Everyone looks at me and nobody drinks.

I aquell dard emmetzinat se m'ha clavat al cor. I ho reconec, i faig un glop.

And that poisoned dart has been nailed to my heart. And I recognise it, and I take a sip.

I veig que tots riuen de cop, però la Judit aixeca el got, em mira i diu: "Jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat". "Jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat".

And I see that they all suddenly laugh, but Judit raises her glass, looks at me and says: “Never have I ever thought that I would be happier by your side”. “Never have I ever thought that I would be happier by your side”.

I jo em congelo i ella beu. 

And I freeze and she drinks.

[guillemjc]

L’amor a la ciutat –una cartografia

Plena de carrers per on he tombat per no passar els indrets que em coneixien. Plena de veus que m’han cridat pel nom. Plena de cambres on he cobrat records. Plena de finestres des d’on he vist créixer les piles de sols i de pluges que se m’han fet anys. Plena de dones que he seguit amb la vista. Plena de nens que només sabran coses que jo sé, i que no vull dir-los. 

– ‘La ciutat’, Gabriel Ferrater

Pol Montserrat

Estimar és un lloc, va dir el poeta. I jo estimo Barcelona com s’estima l’amor d’una vida sencera. Si Dublín és aquell amor innocent de joventut, si Nova York és l’amor platònic, si París és l’ex que deixa marca per sempre, Barcelona és sens dubte l’amor de la meva vida. I és, també, escenari i testimoni de la majoria d’escenes d’amor que m’han travessat.

Així com la relació amb les persones es va teixint amb les experiències compartides, la relació amb una ciutat es construeix a base de llocs i de records. Els llocs que et vas fent teus, que et vas apropiant mica en mica i que, gairebé sense adonar-te’n, de sobte formen part del teu imaginari, dels teus records.

Els primers records són al Turó Park, encara amb cotxet. I al Park Güell, arribant-hi en taxi per passar-hi un matí de diumenge amb les tietes. O al claustre de la Catedral on em portaven a veure les oques. O a les Rambles, cada dissabte al matí, sortint del metro al Liceu, agafat de la mà de la mare per anar a cantar a Sant Felip Neri, i abans fer parada per esmorzar al forn del Pi, i creuar Sant Josep Oriol i enfilar el carrer de la Palla.

També guardo el record d’infància de passar les tardes infinites a casa els avis i a casa les tietes amb les úniques preocupacions de “què hi ha per berenar?” o “a què juguem?”. I recordo la il·lusió de quedar-se a dormir a Casanova, a casa la Clara i l’Adrià. O fer gairebé sencer el carrer València, de tornada a casa, com un ritual, i badar per la finestra observant els vianants, els semàfors i les llums dels fanals. Recordo, anys més tard, el sol traient el cap entre els terrats de Ciutat Vella, una nit adolescent i tòrrida de juliol en què, gairebé sense saber-ho, començàvem a perdre la innocència.

Hi ha records tristos que encara torben. A vegades, em venen els teus plors com un tret al cor quan enfilo el carrer Aribau des d’Universitat. La cascada del Parc de la Ciutadella sovint em transporta a aquell migdia que el cel queia com un pes mort i l’àvia era al Clínic burlant la mort, i nosaltres amb el cor encongit esporuguits per la mort. No puc evitar pensar en aquell Sant Jordi funest cada vegada que passo pel banc de Jardinets on es va esfondrar tot el nostre món. 

Sant Jordi és el dia per excel·lència de l’amor a la ciutat. No em trec del cap el ‘t’estimo’ que mai et vaig arribar a dir a Sant Felip Neri. M’agrada tornar al Sant Jordi que amb la mare vam caminar des de la plaça del Monestir fins a la plaça de Sarrià, i vam entrar a la Foix i ens van regalar un poemari. O el primer que vam quedar al llibre de Brossa, allà on tenies la foto amb el poeta. O aquell altre que et vaig pensar a la distància, mentre eres a París i jo el vivia pels dos. O el Sant Jordi que et vaig presentar l’Agnès a Portal de l’Àngel, veníem de portar la rosa a la tieta, havíem començat el dia a les paradetes del Poblenou i l’acabaríem sopant a la plaça de Sant Pere. 

Còrsega, Passatge Mercantil, Alt de Gironella: les que he anomenat ‘casa’ són escenari recurrent a l’obra del meu amor a la ciutat. També les que, sense ser-ho, m’he sentit una mica meves: Muntaner, Passeig de Sant Joan, Llull, Gran de Gràcia. I per extensió, els meus barris: l’Eixample, el Born, les Tres Torres, Sarrià, Gràcia, el Poblenou.  Els interiors d’illa i els terrats –hi ha res més barceloní?– també són protagonistes d’aquests episodis romàntics que han anat configurant ‘la meva Barcelona’. El terrat de la Pedrera un vespre d’estiu escoltant un concert de jazz amb una copa de cava, o el de la Casa Batlló amb les versions dels Beatles i un gintònic. Els vespres de juliol als jardins de la UB. I la meravellosa terrassa de Vinçon –sempre Vinçon–, marc predilecte, racó excepcional, que m’ha vist estimar tant.

És curiós com hi ha una sèrie de llocs que identifiques irremeiablement i indestriable a persones i a moments concrets. Un matí gloriós d’un diumenge de novembre al parc del Turó del Putxet. Un matí de dissabte a Sarrià fent-te descobrir els meus racons del barri: el passatge Mallofré, la placeta del Roser, la placeta de Sant Gaietà. Un matí de dilluns a Pedralbes que contradèiem la rutina estimant-nos estirats en un banc del parc del Castell de l’Oreneta –quin nom més bonic–, la ciutat sencera sota nostra. Tous les matins du monde. Can Felipa, el vespre hivernal que vam pujar a veure aquella expo, i estàvem sols, i ens fèiem petons d’amagat com a la facultat, i aquell xàfec de tarda i la discussió posterior, i tots aquells matins de sol espaterrant. Tots els matins de trobades fugisseres els dimarts al carrer de l’Avenir. Tous les matins du monde. La tarda al Laberint i les promeses que es van esvair amb les cendres del nostre amor. La cita fantasma al cementiri del Poblenou, l’esplendor de les tombes, els mausoleus i les estàtues, i aquelles pàgines marcades del poemari de Dickinson – I died for Beauty.

No puc deixar de citar el campus Poblenou de la Pompeu, que ens ha vist sortir dissimuladament junts a mitja classe perquè no aguantàvem el desig, fer-nos petons amagats en mil racons, perdre’ns, enamorar-nos, estimar sense mesura, destruir-ho tot. 

Podria enumerar molts dels petons que no he fet: el que no va arribar mai a la nostra primera cita a Palo Alto, el que vas rebutjar amablement al terrat de casa, el que no vam saber fer-nos als Tres Tombs, el que vam deixar escapar a Virreina – que la vida que ens hem perdut simplement no existeix.

Però també els primers petons: a la primera cita al Harlem, i els que van venir després a tocar de la Catedral; a l’última fila de la sala 1 dels Verdi on crèiem haver aturat el temps però la pel·lícula continuava; en aquell bar tronat del Poble-sec després d’un concert de Manel; al Fòrum, embriagats, amb escenaris pertot fent retronar els artistes del Primavera; al portal de casa teva, després d’aquella passejada tan llarga pels turons de Barcelona, en una tarda en què l’estiu no volia anar-se’n del tot, i nosaltres tampoc. El sopar al Menjador de la Beckett que ho va fer trontollar tot de nou, i aquella tornada a casa, aturant-nos per arrencar una taronja d’un dels tarongers de Marià Aguiló. I, de nou, un nostre primer petó. 

Creuar la plaça Catalana de matinada amb les Maries, tornant de les festes del Guinardó, cantant nadales pocs dies abans de festes, també em sembla una petita i bonica declaració d’amor. Com ho són el descobriment de la plaça Masadas, les casetes del carrer Josep Roura, el punt exacte on Schönberg fa néixer Verdi, el passatge Frígola amb el Sergi o el pati de la Casa Usher amb el Marc quan fugir era el més bell que teníem, el Cafè de la Central amb la Clara i l’Elena planificant París, o el bar del Convent amb l’Eulàlia i les nostres dolces converses. Totes les vegades que he creuat la plaça Tetuan amb bici, i que he alçat la vista mirant el balcó d’aquell principal del carrer Casp. 

El primer cop que vaig trepitjar la nau Ivanow no podia estar més ben acompanyat. Aquell vespre vam creuar mitja Barcelona per acabar al Sotavent de Sarrià, però abans vam haver de fer una parada a casa per apaivagar el deler. Fervor i pecats de joventut. Fa no gaire vaig tornar-hi, a la Ivanow, per veure-hi una bona amiga actuar, i entre el públic vaig coincidir amb un antic amor. La ciutat és juganera, i sabent-se prou gran perquè hi passin coses fantàstiques, també es coneix prou petita i capritxosa com per deixar que ocorrin aquestes coincidències.

La manera com he estimat les dones que he estimat ha estat també la meva forma d’estimar la ciutat. He bategat Barcelona amb els seus cors, l’he mirada amb els seus ulls, l’he caminada de la seva mà.

A Barcelona l’he vista adormir-se sota el llom de Collserola els últims dies de l’any i també despertar-se ben a la vora del mar per Sant Joan. L’he vista aterrida una tarda d’agost sotmesa a l’horror, en una espera nerviosa a la plaça dels Pescadors amb l’única companyia del Karamàzov i el Kruso que acabava de comprar a la Nollegiu. L’he vista lluir esplendorosa les nits d’estiu als jardins del Teatre Grec, i a tots els teatres de la ciutat on ens hem donat la mà mentre durava la funció: el Lliure, la Beckett, el TNC, la Biblioteca, el Romea, la Villarroel. Les nits de Palau i de Liceu, i d’Auditori. Les nits de Razz i les d’Apolo, les dels malaguanyats Pipa Club i Ryan’s. I les del Primavera. 

“Aquí la vida sembla dolça i fascinant”, va dir l’escriptor irlandès John Banville al pregó de la Lectura de Sant Jordi de 2015. Estimo Barcelona per la seva bellesa espontània: pels passatges del Farró i els del Poblenou; pels jardins de Can Sentmenat, i els de la Tamarita; pel claustre del Monestir de Pedralbes, i el de la Concepció; per les festes memorables a Joaquín Costa, a Girona, a Vallirana, a Menor de Sarrià; per descomptat, per l’olor dels tarongers florits dels passatges de l’Eixample els primers dies de primavera; pel magnífic jardí del carrer de Salses i la conversa de cafè amb la senyora Valls; per l’oasi rural del carrer de les Bugaderes; pel parc de la Creueta del Coll, l’assilvestrat carrer Taradell i la casa misteriosa del carrer Manlleu; pels sopars al Stuzzichini del Poblenou i les cites al Stuzzichini de Gràcia; per les pizzes de Madre Lievito; per les nits insignes de la Mercè; per aquell Sant Joan boig a casa; pel cementiri de Sarrià, refugi a recer dels poetes catalans, a l’hora violeta; per un vespre llegint a la plaça Mercè Sala. Efectivament, aquí la vida és dolça i fascinant i no hi ha lloc al món on viuria més feliç.

Estimar és un lloc. Perdura al fons de tot: d’allí venim. I és el lloc on va quedant la vida.

[whyareyousooffended5]

Les Princeses 👑

A principis de desembre, s'acosta  Nadal, i amb ell la saturació de publicitat dirigida a la infantesa. Els passadissos del supermercat, les botigues i les pantalles de qualsevol mitja de comunicació s'omplen d'anuncis i missatges que ens venen joguines per elles i per ells. Quan ens disposem a buscar regals per una filla, nebots, netes, ens trobem amb llargs passadissos roses que ens indiquen que aquí estan les joguines per les nenes. Estan plens de mini kits de bellesa, cosmètics, cuinetes, casetes, etc. Totes les joguines giren al voltant de la cura dels altres. Des de ben petites rebem aquesta informació i associem que aquest és el nostre paper a la vida. Cuinar, i cuidar bebès. Ens ensenyen que hem de ser mares i que hem d'estar sempre estupendes. Mentre que al passadís dels nois, tot són jocs d'aventura, de construcció, de ciència, etc. Jocs dinàmics que et fan pensar i agilitzar el cervell.

Involuntàriament sent un infant vas adoptant totes aquestes conductes, especialment en les hores lúdiques, que és quan més creativitat es desenvolupa i quan més et formes (èticament parlant) com a persona. Per tant, no és casualitat que avui dia un tant per cent molt reduït de la població femenina tingui càrrecs importants a diferència de la quantitat d'homes que hi ha. És evidentment que les joguines que utilitzis d'infant acaben repercutint al teu futur, la infantesa és un moment crucial en la vida d'una persona, ja que és on aprens la major part de les coses essencials per viure dins d'aquesta societat. Llavors, a través del joc s'acaben establint rols, gustos, preferències i identitats, el què implica marcar (a partir de suposicions i perjudicis) què és el que ens agrada a les dones i què els hi agrada als homes. Per tant, de nena, adoptes aquests rols, acceptes que això és el que has de fer, i involuntàriament crees rebuig cap a les joguines "destinades als nens". De la mateixa manera que els nens tenen rebuig a tot el que sigui de color rosa, entenen que això no és per a ells, els adults han establert, fidels als rols i estereotips tradicionals, que això és per a les nenes.

Per sort, al viure en societats tan canviants, considero que tot això està millorant dia a dia. Un clar exemple seria jo mateixa. De petita vaig demanar cotxets de joguina, Barbies i cuinetes. Mentre que el meu germà jugava amb cotxes teledirigits i al Mágia Borrás. Els meus pares, sense ser massa conscients, n'eren còmplices. I avui dia pensen diferent i entenen la importància que vertaderament té comprar-li a la teva filla un cotxet i al teu fill un Escalèxtric. Segurament quan a la meva generació ens toqui ser mares i pares, tindrem tot això molt més inculcat i no permetre'm que segueixi. Afortunadament la publicitat ha evolucionat molt en el segle XXI en comparació als inicis, als anys noranta. Les comunicacions amb un rerefons de gènere i masclista han anat canviant generació rere generació i cada vegada hi ha menys tolerància cap a aquest tipus de missatges.

Júlia Jiménez, Comunicació Audiovisual. 

[ninsmanresa]

Bon dia!!!! Avui fa molt ☀ ☀️☀️☀️☀️ i els ocellets 🎶 🎵 🎶 😂😂😍😍 Tornem a tenir els portaxumets de @mushie!!! Són tan bonics ❤️❤️ Hi podeu guardar fins a tres xumets, són de silicona i els podeu lligar a la bossa, cotxet, trona...així no perdereu el que hi poseu dins 😉😉😉 Els podeu veure a la nostra web ☀️☀️www.nins.es 🌞 🌞 . #nins #ninsmanresa #mushie #portaxumets #xumets #silicona #fashion #conceptstore #babieswear #justbaby #igbabies #musthave #kidswear #cosasbonitas #pacifier https://instagr.am/p/CN1_87sh3Er/

[lalutrasnito-blog]

ESTEREOTIPS

Ahir vaig anar a l’Abacus a comprar una joguina i un llibre per una nena que ha fet 7 anys. Ja anava amb la idea del què li volia comprar, un joc de taula que fos divertit i diferent, el “jungle speed”. Trobo que és un joc divertit, que els nens han de fer servir la seva concentració i fixar-se molt amb els colors, les formes, és un joc que necessites com a mínim dos jugadors així que comparteixes l’experiència amb el nen i fa que els pares, germans s’involucrin en algun moment en el joc dels nens.

Feia molt temps que no m’enduia un catàleg de joguines i ahir quan vaig pagar en veure el catàleg, el vaig agafar instintivament, suposo que pel fet de que ara penso molt amb les joguines i el què aporta cada una d’elles.

Mirant el catàleg hi ha una cosa que m’ha agradat molt, i no és la joguina en sí, sinó el fet de qui l’està anunciant. És una nena amb una moto i un nen amb un cotxet. He pensat, per fi, ja va sent hora que treiem els estereotips de que els nens juguen amb cotxes, construccions i les nenes amb nines i cuinetes. Sé que fa temps que això està canviant, però com dic ara m’hi fixo més que mai i m’agrada veure que als catàlegs tot això es té en compte. Personalment, jo de petita, era com un nen, en el sentit que m’agradava jugar a futbol amb els nens a l’hora del pati, a casa meva jugava amb cotxes, coses de construir..tots els jocs relacionats amb les nenes com eren les nines, jugar a pares i a mares a mi m’avorria moltíssim. Tot i que a vegades hi havia jugat perquè era el que suposadament havia de fer i perquè a l’escola em deien que era una              “marimacho”. A mi m’encantava el futbol i se’m donava bé perquè a més a més corria molt ràpid, però en la meva època les nenes no jugaven a futbol i no et podies apuntar en un equip, cosa que va fer que jo no pogués fer algu que desitjava, que m’encantava i que feia més bé que molts altres nens que si tenien permès apuntar-se en un equip. He trobat interessant fer aquesta reflexió, perquè avui en dia els nens poden ser el què volen ser i expressar-se com es sentin millor i no reprimir-los o encaminar-los cap a el que la societat creu que és correcte. I conscienciar a la gent, als pares, educadors, que el sexe no determina el que tu pots fer, ser o sentir i que la llibertat des de petits és essencial per un bon desenvolupament físic, social, cognitiu i moral.

[jovres-blog]

Ja som a l'avió! Ens ha anat de 10 minuts de perdre'l... Maleïts controls caòtics! Ens han dit que hi ha vaga de treballadors dels controls i no han informat a les companyies. Quan havíem acabat la cua ens han enviat a una altra, més lenta, per famílies amb cotxets. Ningú ens havia informat. Hem arribat a temps perquè ens hem colat, si no perdem el vol segur!

[petitmon3-blog]

Descripció de la llar

La nostra Llar disposa dels següents espais respectant a partir del que diu la Legislació del Decret 282/2006 de 4 de juliol, on es regulen els requisits mínims dels centres d’educació Infantil de 0-3 anys. 

Els espais dels quals disposem són:

5 aules

1 sala polivalent

el vestíbul

un pati amb hort

1 despatx

1 sala per als educadors/es

1 vestuari

1 cuina

espai per cotxets

lavabos

Tots els espais de la Llar són ambients d'aprenentatge des de la sala polivalent, el vestíbul, el pati, com les aules. Per tant, a cada espai de la llar hi haurà un ambient d'aprenentatge diferent, més detallada en el plànol següent:

[teletimle]

View this post on Instagram

A post shared by Miquel Tur (@teletimle)

Here's #Pau #color #cotxet

[jordiaguilo]

#mallorca #urbex #urbexmallorca #cadira #chair #bebe #baby #cotxet #cochecito #silla #abandoned #abandonat #abandonado #igersbalears #igersmallorca #arquitectura #architecture (en Sóller)

[feriadebebes]

A #ExpoNadóVilanova trobaràs tot el que necessites per al teu bebè: 🐥Cotxets, tronas, hamaques..mobiliari infantil. 👚Roba, sabates, complements de porteig... 🍏Collarets de lactància, alimentació, mútues, serveis de salut.. I molt més!!💙 ➡️31 de Maig, 1 i 2 de Juny a Vilanova i la Geltrú. www.feriadebebes.es . . . . #feriadebebes #feriadelbebe #puericultura #exponadó #ExpoNadóVilanova #activitatsambnens #modabebe #lactancia #porteig #alletament #bcnesmoltmes #catalunyaenfamilia #embarassada #activitatsbarcelona #catalunyaexperience #vilanovailageltrú #vilanovailageltru (en Rambla Principal, Vilanova I La Geltru) https://www.instagram.com/p/Bx2I3ySCqAm/?igshid=1bp65i6mhde0u

[laimatge]

Platja i cotxet / Beach and baby stroller 

Barcelona, Barceloneta

[germandejuana]

Tweeted

Em falta la matèria prima. El petit cotxet tan "mono", però bé. Com això que t'engaxo. Coses que miro i admiro. 🤩🤩🤩🤩 pic.twitter.com/nEbvf4p3ZD

— Either Mark (@either_mark) August 14, 2018

[marcfarraspiera]

Magenta

Fa hores que l’últim candidat ha abandonat l’escenari i la Place de la République torna a ser un enorme rectangle de ciment, vulgar i brut. El terra és ple de banderes esparracades i de puntes de cigarret – els parisencs fumen molt. Les façanes emeten els últims ecos de consignes i eslògans que molts criden i pocs creuen. Els vianants creuen la plaça en diagonal esquivant joves amb patinet i guitarristes sense afaitar. Es refugien al Marais o en alguna de les terrasses amb calefacció i mampares vermelles dels voltants.  El sol, gairebé horitzontal, s’aferra als terrats de les avingudes abans de desaparèixer cap a l’oest.

L’oest, cap a Grands Boulevards, és territori de coloms. Volen en centenars d’una banda a l’altra deixant rere seu un rastre pudent. Cap a l’est, Oberkampf, Belleville, Jourdain, la ciutat ravaleja. A Télégraphe, a les muralles de la perifèria, homes de mitjana edat juguen a petanca i a bitlles. Porten polos ajustats que els marquen la panxa. La majoria de voreres estan esquerdades i plenes de xiclets. Ningú no seu als bancs, empastifats de cagarades d’ocell. Alguna dona gran amb bastó porta flors al cementiri, l’únic rastre de vida entre làpides negres, lletres daurades i mausoleus pretensiosos.

En Fabio, veronès, segueix el Milan però a la Champions va amb la Juve. Després d’ensenyar-me un pis que no em quedaré em dona el condol i em diu que no em fiï del propietari, que és un mafiós. En Fabio se’n torna cap a Itàlia després d’estudiar a Stirling i de treballar una temporada a París. El nord tira molt, hi ha feina i joves emigrats de tot arreu, diu, però els escocesos i els parisencs no cuinen tan bé com al Vènet i la família el troba a faltar.

En Michel m’espera en un estudi minúscul al vuitè pis d’un bloc de Joffrin, rere Montmartre. Se’l veu content, no sembla parisenc. L’encerto. És cors, de Bastia, fotògraf durant 45 anys al diari local, ara jubilat i a punt de fer el negoci de la seva vida amb les golfes que va comprar a crèdit perquè els seus fills pugessin a estudiar a París i no haguessin de passar-se la vida perseguint autoritats locals i retratant poetes rústics.

Bastia. Recordo bé la ciutat, vella, cremosa, buida sota el sol inclement de l’estiu; i el nord de l’illa, d’una bellesa que no deixa espai per pensar. Un terra antiga i salvatge que actua sobre la pell com una descàrrega elèctrica seguida d’un repòs etern. En ple agost, des de les platges fosques i antigues de Còrsega, es veuen els cims blancs de l’interior de l’illa, entaforada al mig del mar com una roca tallada amb ganivet.

A París comença a nevar. A baix, els paradistes desmunten el mercat i les mares tanquen les capotes dels cotxets. M’espero una estona sota el tendal d’una floristeria i baixo al metro, on una banda de mariachis intenta –en va– animar el personal amb cançons d’amor romàntic i herois a cavall.

Una mica més amunt, els turistes fan cua per visitar la preciosa i diminuta Place Dalida, al costat del prostíbul de Picasso, de cases de color rosa i d’una vinya expeditiva al pendent de la muntanya. Guies cridaners expliquen les desgràcies de la dona de veu trencada que es va cansar de viure. L’estàtua de la cantant conserva el seu nas recte, però els pits, de tan grapejar-los, han quedat descolorits com els de la Julieta de Verona.

El barri de La Chapelle està entaforat amb calçador entre dues estacions de tren. Dos carrers que es creuen, no hi ha espai per a més. M’agraden el soroll i el ritme càlids de la zona, com un viatge fugaç al nord d’Àfrica. Marroquins, algerians i malians poblen els comerços i les voreres. Per cada un que treballa despatxant carn halal o fruites exòtiques, n’hi ha quinze que s’ho miren des de fora. Molts fan la cara trista i beuen llaunes de cervesa barata. En un racó, homes amb caçadores de pell i sabates foradades fan cua per sopar en un menjador social. Cinquanta metres més amunt, joves bronzejats i artistes solitaris fan l’aperitiu a les terrasses de disseny del gimnàs. Un balcó urbà s’aboca a la desolació de les vies i les andanes buides, als vagons de mercaderies i a les males herbes que broten del ciment.

La ciutat escup el tren cap al nord. La banlieue és la terra de ningú i de tothom que envolta la ciutat de marbre, humida i distant. París guillotina amb la mirada. Una corona d’espines. Un accident. De seguida arriben quilòmetres infinits de camps florits de color groc. Els rails travessen conreus de patata esquitxats de pobles anònims, tots parits amb el mateix motlle. Cases blanques, finestres quadrades, una església i una fàbrica que treu fum. El paisatge és pla, constant, analgèsic. Tres colors: verd, blanc i gris. El sol no acaba de sortir mai, com si intentés escalfar la terra però es fes enrere a l’últim moment. Se’n va lluny, cansat, tip, cap a les terres àrides del sud.

A l’altra banda del mar, les centrals elèctriques produeixen l’energia que Londres devora compulsivament, sense descans. Reconec la fesomia falsament austera de Bloomsbury i l’olor agra de la cervesa damunt la moqueta del pub. Avanço cap al canal amb la maleta fent trac-trac damunt l’empedrat, expulso París pels porus, i me’n vaig cap a casa fent veure que encara ho és.

[ninsmanresa]

Tornem a tenir tots els colors deks sacs de @babybites_ tots!!! Per fi!!! 😂 😂 ❤️🧡💛💚💙💜 És molt complicat escollir-ne un, i els estampats interiors també són tots diferents 😍😍 Ata comença el millor temps per aquests sacs. Per dormir, pel cotxet, cadireta, cistelleta, cadireta del cotxe... Per fer servir com embolcall 😊😊 De 0 a 18 mesos #nins #ninsmanresa #modainfantil #moda #instadaily #instalike #instagood #pictureoftheday #shark #colours #sacoscoche #sacosdedormir #sacosmolones #sacos #cotton #babycute #babybiters #sacosdecarrito #quality #babybites_ https://ift.tt/2oH22v9