#arxiu mas | Explore Tumblr posts and blogs

praza-catalunya · 3 years ago

Text

O fotógrafo Adolf Mas, creador de arquivos patrimonialistas

Desde comezos dos anos 10 da pasada centuria o esforzo de persoas e institucións impulsou a creación dun fondo fotográfico do patrimonio artístico de España. Adolf Mas, desde Barcelona, foi o profesional que fixo un traballo máis amplo e definitorio. Sempre a carón de artistas e o mundo cultural, moveuse tamén polas beiras da fotografía pictorialista.

Lito Caramés

A. Mas. Estació del carrer Aragó, 1903

Adolf Mas. Els Ulls de Barcelona. KBr Fundación Mapfre.

Adolf Mas, conegut principalment per la creació i la consolidació del cèlebre Arxiu Mas, com també per haver estat un dels primers fotògrafs de patrimoni a Catalunya, és en realitat un fotògraf molt més complex. Els seus inicis com a reporter gràfic van en paral·lel amb una aproximació a la fotografia artística plasmada mitjançant el retrat. (...) Encara que no puguem inscriure Mas entre els pictorialistes, és indubtable que part de la seva producció va més enllà del que s’estava fent en altres establiments (Carmen Perrotta, Comisaria).

O profesional da fotografía, Adolf Mas, tivo o seu estudo na cidade de Barcelona. Nado en Solsona en 1860, Mas vense a Barcelona antes de 1890, e nesta cidade residirá ata o seu pasamento en 1936. Unha vez na capital catalá fórmase como fotógrafo, aínda que non se saiba moi ben como nin onde. O certo é que en 1901 abre xa un establecemento de venda de material fotográfico: Estudio de Fotografía A. Mas.

Nestes meses de comezos de 2022, cando semella que a pandemia provocada polo virus Covid-19 vai esmorecendo, e nos intres que Ucraína está sendo invadida polas tropas Federación Rusa, a Fundación MAPFRE, desde o seu centro especializado KBr Barcelona Photo Center abre as portas á mostra Adolf Mas. Els Ulls de Barcelona, unha oportunidade moi especial para afondar no coñecemento -entre moitas outras cousas- da evolución urbanística da cidade de Barcelona.

A mostra Adolf Mas. Els Ulls de Barcelona preséntase en colaboración directa co Arxiu Mas da Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Tal fundación e instituto creouse en 1941 por orde do industrial chocolateiro Antoni Amatller, que tamén era un gran amante da fotografía. O industrial deixara estipulado que, se a súa filla Teresa non tiña herdeiros, a casa e coleccións formasen un museo baixo o control do Ajuntament de Barcelona. Teresa non tivo fillos e, en 1941, decide crear esta fundación: Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic. A fundación-instituto ten como propiedades a casa Amatller que edificou Josep Puig i Cadafalch, unha das máis senlleiras do modernismo, e do Passeig de Gràcia, e mais todas as coleccións de fotografía pertencentes á familia. Das coleccións, precisamente, unha das máis importantes é o Arxiu Mas, que xa foi comprado á viúva de Adolf Mas e que conta con preto de 100.000 elementos, entre negativos, copias e outros materiais.

A. Mas. Casa de Lactància, 1903

Deses fondos do Arcxiu Mas, unhas 200 copias están agora nas salas do KBr da Fundación Mapfre, cantidade que permite ofrecer un abano rico e moi interesante sobre as diversas fasquías deste fotógrafo que traballou nos tempos que a fotografía procuraba atopar un sitio na vida das persoas. A exposición está comisariada por Carmen Perrotta, investigadora documentalista da propia Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic e professora associada do departament d'Història de l'Art, Universitat de Barcelona.

É ben interesante (quizais coincidencia?) que, na mesma liña de revivir a memoria gráfica da cidade de Barcelona (a carón de outros roteiros), o Museu d’Història de Catalunya programe nestas mesmas datas de 2022 a mostra dedicada á familia Català, os fotógrafos Català-Roca e compañía: Els Català, fotògrafs d’un segle.

Nesta ocasión, tal e como vén sendo xa habitual, a Fundación Mapfre (KBr Barcelona Photo Center) presenta en Barcelona dúas magníficas exposicións fotográficas, senda a parella da de Adolf Mas nada máis e nada menos ca do gran fotógrafo norteamericano Lee Friedlander. Tamén desta antolóxica de A. Mas, a Fundación Mapfre publica un importante catálogo, cun estudo da comisaria (Carmen Perrotta) e coa reprodución de todas as imaxes presentes en Adolf Mas. Els Ulls de Barcelona.

A. Mas. Ramon Casas pintant a Julia i Flora Peraire en presencia de A. Mas. 1912

Adolf Mas retratista. Pictorialismo

El taller de Ramon Casas no va ser l’únic que Mas va visitar. Es conserven innumerables exemples de reportatges fotogràfics realitzats a tallers d’artistes com Antoni Gaudí -el seu taller a la Sagrada Família-, Emilia Coranty de Guasch, Josep Llimona, Pepita Teixidor, Lluís Masriera, ... (Carmen Perrotta, comisaria).

Adolf Mas, como propietario dun estudo fotográfico, dos que primeiros se instalaron nesta vila, traballou moito. Reprodúcese aquí algúns dos parágrafos que a comisaria dedica á participación de Mas no mundo cultural barcelonés. O que quere dicir que tiña relación con arquitectos, pintores, escultores, e tamén con outros fotógrafos. Na mostra Adolf Mas. Els Ulls de Barcelona está presente un billete que a cantante de ópera María Barrientos lle envía para ver se lle pode facer uns retratos (1915)... no estudo de “Oleguer Junyent”, fotógrafo e amigo de Mas. Mas tamén frecuentaba o local Els Quatre Gats, a taberna modernista por excelencia, de Pere Romeu, onde se citaban moitos artistas e que tomou como modelo o local parisiense Le Chat Noir. Por outra parte, Adolf Mas foi escollido polo arquitecto Josep Puig i Cadafalch para ir reproducindo en imaxes a memoria das súas realizacións arquitectónicas.

As instantáneas de Mas dan fe do crecemento da cidade, da apertura e medre do Eixample; medio baleiro, medio cheo. Van ilustrando as accións das institucións políticas e o xurdimento das novas infraestruturas que na cidade van dando resposta ás necesidades. Agora no KBr é doado ver unha imaxe da estación de ferrocarril (con máquina de carbón, claro) da rúa Aragón; unha infraestrutura que ía afondada respecto do nivel das beirarrúas. Por outra parte, retrata escenas da Casa Provincial de Maternitat ou do Centre d’Expòsits do distrito de Les Corts (1890), onde acollían a nais solteiras e rapaces abandonados (expósitos) e que foi dos primeiros centros en implantar o método de aprendizaxe Montessori.

A. Mas. Vista del Portal de l'Angel. 1902

Cando se trataba de facer retratos de persoas, Mas procurou os vieiros da fotografía pictorialista: miraba de que neses retratos houbese moitos efectos lumínicos, con bastantes efectos teatrais; con tomas desenfocadas ou con encadres tan próximos á persoa reatratada que a face da mesma non saía enteira na imaxe. Xa se sabe que os comezos de convivencia entre pintura e fotografía non foron moi tranquilos: os pintores (exemplo os impresionistas) vían na fotografía un feroz competidos que xa se encargaba de reproducir a realidade, razón pola que a pintura había procurar outras misións. E os profesionais e afeccionados á fotografía decatáronse de que, se querían crear imaxes de calidade estética, tiñan como referente a arte. A fotografía pictorialista, ergo, o que fixo foi perante décadas mirar de producir imaxes que semellasen pinturas, xa románticas, xa neoclásicas. Mas faille un retrato a Montserrat Blanc (1909) que segue as pautas da fotografía pictorialista. Outro tanto, ou máis, cómpre repetir nas imaxes que lles fai a escultores, actrices e actores, escenógrafos, ... Véxase, senón, o retrato de Layeta “Feryans”, ou os de escenógrafos como Miquel Moragas ou o pintor Joan Pahissa. Un caso aparte merece a bailarina Tórtola Valencia, unha bailarina que se especializou en danza oriental e que seica rachaba fórmulas e convencionalismos estéticos. Esta bailarina coñecería as liñas renovadoras da danza que por Europa e América seguía Isadora Duncan?

Dentro do seu traballo como retratista, Adolf Mas traballou para revistas como La Il·lustració Catalana e mais para a novidosa Feminal, unha revista que aparece en 1907, de carácter feminista e que se publicou perante dez anos. Nas súas páxinas saen moitos retratos que Mas facía de mulleres sobranceiras daquela, como a escritora Dolors Monserdà e pintoras. Adolf Mas retratou para Feminal, entre outras, a Emilia Coranty, pintora basicamente de flores que -xunto con Mary Cassatt, Rosa Bonheur, e outras- participou na Exposición de Chicago de 1893, que tivo (xa daquela!) un pavillón para as mulleres artistas, deseñado pola arquitecta Sophie Hayden (e gañou unha medalla de prata). Tamén retratou a Pepita Teixidor, pintora de flores, con moito éxito por Europa e que foi a primeira muller a quen se lle dedicou unha estatua na cidade de Barcelona. E, como non!, a Lluïsa Vidal, retratista, a única muller daqueles anos que viviu profesionalmente da pintura e das clases de pintura que impartía para rapazas. A primeira exposición que en Barcelona se dedicou a esta gran pintora foi no Museu del Modernisme, en 2014. Antes, nada. Da súa calidade fala o feito de que a varias das súas pinturas borráronlle a súa firma e puxeron a de Ramon Casas e Santiago Rusiñol para vendelas máis caras. O que demostra que calidade aos cadros sobráballes.

A. Mas. Montserrat Blanc, 1909

Arxiu Mas. Repertori Iconogràfic d’Espanya

Jo era reporter fotogràfic i les converses amb els arquitectes Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch em van convèncer que havia de fer el repertori iconogràfic de Catalunya. Un dia i era a l’estudi del pintor Junyent. Vaig fer el retrat de Maria Barrientos. Hi havia personalitats catalanes, entre elles Cambó. Vam parlar de fer l’obra del Repertori Iconogràfic de la Península. (Adolf Mas, La Veu de Catalunya, 26-VIII-1928).

Adolf Mas, fotógrafo, participou na expedición que no ano 1907 o Institut d’Estudis Catalans (acabado de crear) organizou ás terras pirenaicas co obxectivo de recoller información gráfica e escrita do patrimonio artístico existente no Vall d’Aran e mais no Alta Ribagorza. O contacto con aquelas terras e a evidencia de que cumpría elaborar un sistematizado repertorio do patrimonio arquitectónico e plástico fixo xermolar en Mas o interese por participar en tan importante tarefa. Así, desde 1910 a súa produción fotográfica vaise centrar primordialmente no rexistro do patrimonio artístico e monumental. Isto irá a máis cando, no ano 1915, recibe o encargo de ir conformando un repertorio iconográfico de España.

A. Mas. Jocs a la Gran Via, 1906

Os traballos de Adolf Mas, nos que lle axudou moito o seu fillo Pelai, encarriláronse á organización e control dun arquivo que sería de consulta pública e que fose, por tanto, áxil e moi funcional. Dos seus esforzos chégase a que ese arquivo (o Arxiu Mas) contase no ano 1936, ano do seu pasamento cun fondo duns 100.000 negativos, ordenados por temas e seccións. As fichas dedicadas a cada obra contaba por un lado cunha foto da peza rexistrada, e polo reverso unha información fundamental sobre a tal obra. Era un sistema de estruturación único, inventado por el, e que Mas presentou en París no ano 1925, no Congrès de Photographie.

O Arquivo Mas irá mostrando e divulgando os seus fondos co nome oficial de Repertori Iconogràfic d’Espanya. Arxiu “Mas”. Trátase realmente dunha obra inxente, que acaba por albergar documentacións e información sobre pezas de toda España, e incluso Portugal.

Como xa se dixo, despois da Guerra Civil o Arquivo Mas foi comprado -á viúva de Adolf Mas- por Teresa Amatller (1941), a herdeira da familia de chocolateiros Amatller. E actualmente consérvase perfectamente como parte integrante da Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic.

Lito Caramés

A. Mas. Tórtola Valencia, La Bayadera, 1914

EXPOSICIÓN: Adolf Mas. Els Ulls de Barcelona

KBr Barcelona Photo Center. Fundación Mapfre

ata 8 de maio de 2022.

1 note · View note

ideaimateria · 6 years ago

Link

La crítica feminista i el relat gràfic són els dos elements que composen el projecte del col·lectiu Femgarabat. A la xerrada 'Què és el relat gràfic feminista?' van presentar la metodologia que porten dos anys desenvolupant.

Femgarabat es el colectivo artístico formado por Susana Carramiñana (socióloga y dibujante), Bea Aparicio (dibujante y profesora) y Janire Orduna (ilustradora y diseñadora). Eligieron el barrio San Francisco de Bilbao, y en concreto el laboratorio de prácticas Wikitoki, para hablarnos del relato gráfico feminista, con la intención de contrastar el resultado de su trabajo con diferentes colectivos feministas, sociales y culturales. Allí mostraron los dos prototipos que habían llevado a cabo en vinculación con otros proyectos feministas que están documentando la memoria de las mujeres del barrio: ‘Vecinas’, de Andrea Momoitio e Histeria Kolektiboa, mediante el periodismo y la performance, y PROYECTOELLAS de Ainhoa Resano y Savina Lafita Solé, basado en los archivos fotográficos.

Para entender qué es el relato gráfico feminista (RGF), debemos remontarnos primero al año 2015, momento en el que surge Dibujatolrato, un grupo abierto que organiza encuentros para dibujar todos los lunes en distintos puntos Bilbao, no solo como un mero ejercicio, sino también con el objetivo de poner en valor la diversidad de sus barrios. A finales de año y con el apoyo de Wikitoki, desde este grupo se organizó un taller de Carla Boserman, ilustradora y relatora gráfica, la cual les descubrió el método del relatograma. Al año siguiente organizaron otro taller, esta vez del reportero gráfico Damien Roudeau, el cual entiende el dibujo como método de acercamiento para las personas y como forma de recuperar la memoria histórica.

https://www.facebook.com/femgarabat/

https://dibujatolrato.com/

Dibujo de Susana Viñolo.

Ser dona, jove i il·lustradora La desigualtat de gènere també s’evidencia en el món de la il·lustració tot i la gran quantitat de dones que s’hi dediquen. Ser jove tampoc és fàcil. Donem-los la visibilitat que es mereixen https://play.ara.cat/propostes/dona-jove-illustradora_0_2084191564.html

https://lapizporbaqueta.wordpress.com/

http://archivodiymusicaydibujo.tumblr.com/

https://www.facebook.com/autoeditoras/

Sello Glitter Zines: Nietas de la Hoguera.

http://glitterzineseditorial.tictail.com/

http://tenderetefestival.tumblr.com/post/161538808547/ediciones-del-pubis

https://www.instagram.com/explore/tags/autobio/

https://www.instagram.com/explore/tags/diarycomic/

https://www.instagram.com/explore/tags/dailycomic/

https://www.instagram.com/explore/tags/webcomic/

https://www.instagram.com/explore/tags/autobiocomics/

Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria‘ (Traficantes de Sueños, 2015), la filòsofa Silvia Federici aporta una mirada feminista a l’anàlisi de l’acumulació primitiva. Parteix d’aquest concepte encunyat per Karl Marx i fa una explicació radical de l’explotació social i econòmica de les dones. L’autora ofereix una lectura del gran canvi històric que va suposar la transició del feudalisme al capitalisme. La filosofia política també canvia quan apareixen els cossos silenciats de les dones: Federici parla de la caça de bruixes com una de les tècniques de poder i de disciplina més brutals de l’era moderna. Aquest clàssic contemporani del pensament feminista, que ja ha arribat a la cinquena edició, és imprescindible per entendre les lluites per preservar la propietat comunal i les relacions comunals. I també per comprendre com el sotmetiment de les dones sosté el capitalisme... https://www.traficantes.net/sites/default/files/pdfs/Caliban%20y%20la%20bruja-TdS.pdf http://www.cccb.org/es/participantes/ficha/judith-butler/16382 http://www.elcritic.cat/blogs/llibresdecontraban/2016/03/07/571/

https://www.biennalciutatoberta.barcelona/ca/arxiu

https://www.teixidora.net/wiki/Ciutat_oberta_2018_es_documenta

Paul B. Preciado / Eloy Fernández Porta

Forma part del cicle Transicions (expo al CCCB)

Eloy Fernández Porta presenta Paul B. Preciado

Llegeix:

La revolució industrial va crear dues biomàquines, l'home i la dona, destinades a la reproducció.

Paul Preciado va escriure "El Manifiesto Contrasexual" en que parla del dildo, "en el principio era el dildo" un masturbador amb no sé quantes velocitats

L'àmbit de la producció s'estén, inclou els imaginaris sexuals, i també l'arquitectura.

Sexe, droga i rock'n'roll era el lema de la contracultura, es va enfonsar com a cultura alternativa, ho va anunciar La Polla Records amb el seu tema "Sexo, talco y tecnopop".

En els 80 s'enfonsa la contracultura...

https://www.teixidora.net/wiki/Ciutat_oberta_2018._G%C3%A8nere,_sexe_i_sexualitat_en_el_capitalisme_tecnopatriarcal:_cap_a_una_mutaci%C3%B3_de_paradigma_2018/10/16

https://pad.femprocomuns.cat/ciutatobertagenere

https://www.teixidora.net/wiki/Ciutat_oberta_2018._L%E2%80%99embolic_del_g%C3%A8nere._Per_qu%C3%A8_els_cossos_importen%3F_2018/10/15

https://www.teixidora.net/wiki/Ciutat_oberta_2018._La_ciutat_de_les_dones_2018/10/15

youtube

1 note · View note

janavivesblog-blog · 5 years ago

Text

Detalls

Dono per suposat que s’entén el que dic quan no és així, em sap greu, explicaré més coses i seré més específica i descriptiva. Com teletreballo? Visc en un mas als afores d’un poble i és molt gran, així que els primers dies de confinament tenia problemes amb el wiffi, ja que el que utilitzàvem sempre amb el meu pare era suficient per cobrir la nostra activitat. Però amb les videotrucades i el teletreball dels dos, vam haver d’adquirir més capacitat de wiffi i un amplificador (que és el que tinc a l’habitació, us adjunto foto). Problema solucionat. A la foto es pot veure el meu escriptori, el tinc davant d’una finestra així que la llum natural mentre treballo s’agraeix moltíssim. També es veu un ordinador, aquest me’l va donar Havas, ja que treballant amb el meu personal perdia accessos a moltes plataformes i arxius, també em van donar un ratolí, però no em cal. Què és un DSP? He hagut de fer moltes formacions per poder entendre les plataformes amb les quals treballo. Per fer un resum, diré que un DSP és una plataforma on hi ha totes les campanyes (penjades pels traders) de marques que treballen amb Havas. Quan un client vol el tancament o seguiment mensual de la campanya, tu vas al DSP, et baixes un report i allà et pots descarregar les impressions, els clicks, la viewability, VTR, audiència,... moltíssims paràmetres que et diu com està anant. Jo controlo 5 DSP, la diferència entre quin faig servir és cosa del ‘‘trader’‘, li pregunto a quina de les 5 ha penjat tal campanya i me la baixo. Excel de facturació Havas té un excel on hi ha la inversió, data, nom d’encarregats... de cada campanya, perquè sàpigues de quin mes és i amb qui has de parlar si necessites alguna cosa. Quan la Ingrid em passa una proposta nova, he de penjar a l’excel de facturació que existeix una nova campanya. Qui és la Ingrid? La Ingrid és la meva jefa, i la Natàlia la jefa de la Ingrid. Havas té molts departaments, un d’ells és programàtica. El cap de departament de programàtica a Madrid és l’Angel Nieto, però aquí a BCN és la Natàlia. Sota la Natàlia (que només hi porta 4 mesos, perquè com vaig dir, abans tota la programàtica es feia a Madrid) hi ha la Ingrid. La Ingrid porta molts anys a Havas i ha estat a molts departaments, quan es va obrir aquest la van agafar perquè la tia és una crack. És el departament més petit, ja que només som 3, elles dos i jo, la becària. Abans eren 4: elles dues i dues becàries. D’aquestes dues una era la Maria, que feia pràctiques com jo però no recordo de quina universitat venia, una privada crec, marxa perquè ja ha acabat les pràctiques. Hi ha departaments que tenen opció a contractar, però aquest de moment no. Moments negres Els moments negres sobretot van ser a l’oficina, les dues primeres setmanes. Veia que no només jo no entenia res, sinó que tot estava en constant evolució i que era un departament molt nou. Em sentia... com si estigues fent pràctiques de medicina, com peix fora de l’aigua. Des que sóc a casa i han marxat les altres becàries, m’assignen feines i em sento més útil, se’m fa més fàcil i aprenc molt més, no he tornat a tenir sensació de... vaya merder hahahah!

0 notes

demoura · 7 years ago

Photo

ANTQNI PUIGVERT UM CATALÃO VISIONÁRIO NA NOSSA CASA DE COLARES !: ver fotografias antigas não é passatempo original me esta é rara l ! Dedico a descoberta a Maria do Carmo Marques Pinto no dia do seu aniversário !Num beberete que o Pae ofereceu na década de 60 por ocasião do Congresso Luso Espanhol de Urologia encontrei uma fotografia de Antoni Puigvert Gorro o urologista visionário catalão ! Não só à nivel da técnica cirúrgica. -pioneiro de ousar cirurgia em doentes com um só rim , inventor de instrumentos cirúrgicos facilitadores e pedagogo que concebeu o uso de um espelho sobre a mesa operatória para se poder transmitir aos estudantes de pôs graduação a cirurgia em tempo real . Fiz no seu Instituto em Barcelona o meu primeiro curso de pos graduação ! Tinha um feitio difícil mas o resto compensava . Homem de paixões casou várias vezes . Fill d’un modest metge rural, Antoni Puigvert estudia Medicina a la Universitat de Barcelona i es llicència als 23 anys. Durant la carrera, ocupa el càrrec d’alumne intern i preparador anatòmic a la càtedra d’Anatomia, dirigida per l’uròleg Manuel Serés. Acabats els estudis, el doctor Serés l’incorpora d’ajudant al seu servei. Poc després fa una estada a Berna i, desprès, se'n va a Paris on entra en contacte amb destacats uròlegs. Torna a Barcelona el 1932 i obté una plaça de metge auxiliar al Servei d’Urologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Paral·lelament, obre una clínica privada que és el germen de l’Instituto de Urologia (1932) i que , més tard, es converteix en la Fundació Puigvert (1961), centre monogràfic dedicat a les malalties urològiques. Puigvert és un uròleg de gran prestigi nacional i internacional que forma un gran nombre de deixebles de tots els països de parla espanyola. La seva escola de formació d’especialistes esdevé un precedent del sistema MIR i és reconeguda oficialment pel Ministeri d’Educació l’any 1967. És cap del Servei d’Urologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1951) i catedràtic d’Urologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu servei esdevé el primer servei de Nefrologia d’Espanya (1964). El seu arxiu d’Històries Clíniques és un dels més importants del món. Instaurada la democràcia a Espanya, Antoni Puigvert és elegit per Esquerra Republicana i ocupa un escó al Parlament de Catalunya. Antoni Puigvert mor l’any 1990 després d’una llarga malaltia produïda per una intoxicació accidental.

0 notes