#Una Nit amb Solera

[diyeipetea]

Una Nit amb Solera (53è Festival de Jazz de Barcelona / Auditori Conservatori del Liceu, Barcelona. 2021-11-27) (XI/XIII) Por Joan Cortès [FLAMENCURA AKA INSTANTZZ AKA Galería fotográfica AKA Fotoblog de jazz, impro… y algo más]

Una Nit amb Solera (53è Festival de Jazz de Barcelona / Auditori Conservatori del Liceu, Barcelona. 2021-11-27) (XI/XIII) Por Joan Cortès [FLAMENCURA AKA INSTANTZZ AKA Galería fotográfica AKA Fotoblog de jazz, impro… y algo más]

53è Festival de Jazz de Barcelona Fecha: sábado, 27 de noviembre de 2021 Lugar: Auditori Conservatori del Liceu (Barcelona) Espectáculo: Una Nit amb Solera Jerónimo Maya, guitarra Rycardo Moreno, guitarra Pepe Fernández, guitarra Karen Lugo, baile José Valencia, cante Salao, cante y palmas Ana Brenes, cante y palmas Raúl Leiva, cante y guitarra David Domínguez, percusión Tomajazz: © Joan…

[joaquimblog]

La temporada de l’Arena de Verona de l’estiu del 2017 es va inaugurar amb una nova producció de Nabucco, una òpera que després de l’Aida deu ser de les més representades en l’imponent amfiteatre romà, on des de fa 95 anys es repeteixen en massa assiduïtat els mateixos títols, aquells que poden fer possible que nit rere nit s’omplin les seves majestuoses grades d’aficionats i tours operators que farceixen les seves ofertes turístics amb la visita obligada al festival on quan no és una Carmen, és una Turandot, o si no l’esperada Aida o el Rigoletto, La Bohème o Il Trovatore, títols que garanteixin la venda d’un  taquillatge forçosament poc exigent i amant dels grans espectacles, quelcom que no vol dir que durant molts anys en el cartellone no hi figuressin  els noms més desitjats de qualsevol dels millors teatres.

En els darrers anys la decadència s’ha evidenciat en el cartellone i també en la implantació de mesures tan decebedores com l’amplificació de les veus, quelcom que els anys havien demostrat que no era necessari, i altres que sortosament per ara no han tingut el vist-i-plau, com la coberta de l’amfiteatre per evitar cancel·lar funcions en els dies que la pluja fa acte de presència.

Verona és una manera poc rigorosa d’anar a l’òpera. La immensitat del marc invita a la dispersió i al pur espectacle, el que no vol dir que al llarg de les 95 edicions no s’hagin viscuts nits excepcionals. Calia anar a l’Arena al menys una vegada a la vida, però ara amb l’amplificació acceptada sense contemplacions per a tothom, jo crec que ha perdut l’interès, si bé l’espectacle de veure les graderies plenes de gent, el cel normalment estelat i l’impacte de la música, les veus i la grandiloqüència de la representació és una experiència bonica. Si parlem seriosament d’òpera, segurament no tant.

A Verona s’han fet intents aïllats d’adaptar-se als temps moderns proposant posades en escena més trencadores, però els intents no han funcionat, i la darrera Aida sota l’avorrida i repetitiva proposta de La Fura dels Baus n’és el més recent exemple.

Potser per aquest motiu, la “gosadia” feta per Arnaud Bernard, director de la producció escènica d’aquest “nou” Nabucco, de voler explicar el Risorgimento amb Nabucco, Abigaille, Zaccaria, Ismaele i Femena disfressats de Franz Mahler, Livia Serpieri, Roberto Ussoni, Il conte Serpieri i companyia de la viscontiana Senso, no és altra cosa que un intent de modernitzar la proposta però oferint un espectacle visual ben distret i cal dir que ben realitzat, sense importar gaire si el Verdi que es canta és genuí, ben i adequadament cantat i amb els millors cantants possibles, perquè sembla com si fos més important el plantejament escènic i escenogràfic que no pas les veus , ja dic que poc adequades del coneguts Gagnidze i Siwek o la desconeguda per a mi, senyora Branchini.

Són els signes dels temps, res de nou.

El moviment escènic de les masses, l’ambientació de l’acció en els cinc dies famosos de la revolució milanesa l’any 1847, l’escenografia giratòria que ens presenta la façana de la Scala, o l’interior de la sala, en un efecte teatral d’impacte que s’emmirallà en l’escena inicial de la pel·lícula de Visconti, així com el disseny de vestuari del propi Bernard, configuren un embolcall atractiu que fa encabir la trama del llibret original amb calçador. És obvi que el “Va pensiero” ho pot justificar quasi tot i que al seu voltant la trama babilònica pot arribar a grinyolar, amb una Abigaille que no han sabut transformar correctament, però el que se’ns proposa és in plantejament escènic vell, mil vegades vist o si ho voleu més moderat clàssic. Agradarà molt a tots aquells que les transgressions escèniques els treuen de polleguera, perquè Arnaud Bernard, per sobre de voler dir-nos coses diferents o si més no de manera diferent, ens diu el de sempre i d’una manera absolutament digerible, és una producció amb la voluntat de ser estèticament bonica per sobre de qualsevol altra denúncia de repressió. ÉS clar que el risorgimento és molt agraït i enarborar la tricolori sempre té aixecar la febre patriòtica, tot i que la majoria d’assistents siguin guiris.

Hi ha un excés molest de trets i canonades que contaminen l’espai acústic que hauria d’estar destinat exclusivament per la música ii el cant, però noi crec que això acabi sent molest per a tots aquells que quedaran bocabadats davant del desplegament humà i animal, amb soldats a cavall, calesses i una munió de personatges que farceixen  l’interminable espai escènic per garantir que el públic no s’avorreixi.

I es poden avorrir? Doncs si per sobre de tot això busques les veus, l’orquestra i el cor que et facin gaudir de valent, doncs si, perquè Gagnidze no és un prodigi de cant verdià, te una veu baritonal aprofitable, però el seu grau d’interpretació és més aviat escàs i no té la grandesa vocal necessària, com tampoc la té la soprano lírica Susanna Branchini, que algú ha mal aconsellat en fer de dramàtica encara que això suposi canviar tres o quatre vegades de veu per anar dels precisos aguts, ben col·locats i emesos, a una zona greu inexistent de natural i per tant resolta mitjançant l’emissió gutural i sorda d’unes notes parlades que no tenen cap projecció natural a no ser que es forci en un quasi “parlando” grotesc que ara els micròfons deuen fer audibles. Com a soprano lírica de ben segur que tindria possibilitats, però dubto que cantant rols com aquest ho arribem a saber mai.

El Zaccaria de Rafal Siwek és d’una insuficiència descoratjadora. Escolteu a Giaiotti, per no citar els de sempre, i us adonareu del gran pas enrere, és exactament igual que això del canvi climàtic. Estem condemnats,

Bé Nino Surguladze com a Fenena i descoratjador l’Ismaele de Rubens Pelizzari, d’una insuficiència de tot, alarmant.

Daniel Oren ha fet del Nabucco la seva raó de viure. Se la sap de memòria i en treu resultats brillants de l’orquestra i no tant del cor, que tot i així bisa el “Va pensiero” (quelcom habitual com la vendetta de Nucci) ja que segurament els micròfons de la transmissió televisada els perjudiquen més que els beneficien.

Giuseppe Verdi NABUCCO Llibret de Temistocle Solera

George Gagnidze (Nabucco) Rubens Pelizzari (Ismaele) Rafal Siwek (Zaccaria) Susanna Branchini (Abigaille) Nino Surguladze (Fenena) Elena Borin (Anna) Paolo Antognetti (Abdallo) Nicolò Ceriani (Gran Sacerdote di Belo)

Orchestra e Coro dell’Arena di Verona Direcció musical:Daniel Oren Direction de chœur :Vito Lombardo

Direcció d’escena: Arnaud Bernard Escenografia: Alessandro Camera Disseny de vestuari: Arnaud Bernard Disseny de llums: Paolo Mazzon

Arena de Verona, 26 d’agost de 2017.

Aquí ens calia un apunt de Verona per fer un repàs a tots els festivals estiuencs. Agradarà o no, però calia passar-hi.

VERONA 2017: NABUCCO (GANIDZE- La temporada de l'Arena de Verona de l'estiu del 2017 es va inaugurar amb una nova producció de…

[joaquimblog]

M’he avorrit molt amb la darrera representació del Nabucco de la temporada 2016/2017 del MET. I això que el millor ha estat la direcció del mestre Levine, entronitzat coma divinitat pel públic novaiorquès que l’estima amb bogeria i té sobrats motius per fer-ho ja que el director musical és en tota la història del teatre, el segon nom amb més representacions a les seves esquenes (fins al mes d’octubre de l’any passat, 2553 representacions).

El mestre James Levine construeix un discurs musical, sòlid, convincent i esplèndid, extraient de l’orquestra un so espectacular, càlid i al servei dels cantants, i aquí potser rau una o l’única part discutible de la seva direcció, ja que per afavorir a Domingo i les particularitats vocals actuals del tenor, el tempo emprat va ser massa lent, sacrificant a estones el tremp dramàtic. Tot i així per a mi ell va ser el veritable estel de la representació, amb moments concertants esplèndids atorgant després del popular “Va pensiero” un bis excessivament generós, però això ja forma part d’una tradició similar a les “vendetta” de Leo Nucci.

Espectacular l’orquestra i el cor del MET que quan estan dirigits per Levine som molts els que creiem que extrauen un plus qualitatiu tan admirable com esplèndid.

Ja m’he manifestat moltes vegades sobre la darrera etapa de Plácido Domingo com a cantant assumint rols de baríton, però ara això ja no té cap importància perquè en cap cas escoltem un baríton, és un tenor molt limitat i prou, i un cantant més a prop de la vuitantena que la setantena, i per tant limitadíssim en tots els aspectes, vocals, musicals i físics. No adonar-se’n o no voler-se’n adonar és tan lamentable com l’espectacle que ofereix el tenor en estat decrèpit. Ara bé Domingo continua excelint en els recitatius que sap dir amb una força dramàtica admirable i aquest és l’únic aspecte que em sembla veritablement destacable de la seva interpretació i clarament el que el salva del fracàs. En la línia de cant Domingo no es manté ni una frase de manera musicalment acceptable. D’aquella veu colpidora i d’aquell artista inigualable només queda un fragment del centre vocal, la resta és una ombra, no hi ha legato (mai va ser el fort del gran Domingo) perquè no hi ha cap continuïtat en l’emissió vocal de les frases curtes, tallades a conveniència i massa sovint fatigades, amb una emissió engolada, afona, nasal o cranial per intentar en els moments més dramàtics aproximar-se a un color baritonal inexistent. La veu desapareix a partir de la zona central i greu, ja sigui per manca de aire, ja sigui per una respiració notòriament fatigada, ja sigui per insuficiència de registre. Ahir en molt moments la veu es trencava o perdia cos, color i pes, només els anys d’experiència servien amb trucs i cops d’efecte, per amagar o emmascarar la realitat d’una veu i també un artista crepuscular,

Em sap greu que l’obsessió de Domingo en ser el que més rècords Guiness assoleix en el camp de l’òpera, prevalgui sobre aspectes que haurien de ser molt més importants en la carrera d’un artista que ja ha fet més història que ningú. Perquè doncs aquesta obsessió en continuar sumant representacions rere representacions si el resultat és tan gris, mediocre o clarament insuficient com l’assolit ahir. Resultat degudament maquillat per les standing ovations, però no ens enganyem cal tocar de peus a terra d’una vegada, sense por i assumint l’evidència. No cal patir més perquè aquesta realitat per sort no eclipsarà el Domingo que s’ha situat a la història de l’òpera amb lletres gegantines i d’or.

Domingo fa patir quan canta i ahir també feia patir veient-lo pujar escales de pendents perilloses i amb poca llum a l’escenari. Ni li cal aquest sobre esforç, ni hauria de permetre segons què.

A  Liudmyla Monastyrska se li comença a veure el llautó. Més enllà d’una veu interessant i amb possibilitats, hi manca una artista interessant i amb possibilitats. La soprano ucraïnesa ha desenvolupat poc aspectes cabdals per arribar a ser una gran soprano, possiblement pensant com tants d’altres que amb la veu n’hi ha prou. La capacitat d’emoció en el seu cant és directament nul·la. És una cantant plana que no crea empaties quan canta. Emet les notes, a vegades de manera acurada i bella, però no diu res. Sovint és disciplinada amb les acotacions expressives de la partitura, però un piano, un regulador o un agut no són res si al darrere no hi ha un sentit veritablement dramàtic i teatral. El seu “Anch’io dischiuso un giorno” va ser bullit i quan va voler treure tota la intenció a la cabaletta “Salgo già del trono” no va tenir en compte que no domina la tècnica per fer les coloratures que es va treure del calaix i que li van sortir brutes, imprecises i mal resoltes. Va tenir el merit de agafar tota la responsabilitat en el gran duo amb Domingo, ja que ell era incapaç de donar la personalitat vocal i musical a la part i talment va semblar que aquest gran duo fos una gran ària amb acompanyament. Ella no és un prodigi de tècnica vocal i quan un cantant no té prou tècnica, si vol fer èxit ha de tirar de les emocions o la visceralitat per connectar de manera sincera amb el públic, Monastyrska no ho sap fer.

Gran decepció el Zaccaria de Dmitry Belosselskiy. Ahir no tenia el dia, d’acord, però tampoc en les seves millors nits podrà ni tan sols apropar-se a Giaiotti o Ghiaurov, per no parlar de Siepi o Christoff. És una veu limitada i un artista discret, ahir malauradament en baixa forma i amb uns greus de fum. El rol requereix un primeríssim cantant i amb ell no és el cas.

Els millors cantants van ser Jamie Barton cantant una sensible Fenena i Russell Thomas un sòlid Ismaele. Ja em direu si només amb aquests dos petits rols ben servits a nivell vocal es pot fer un Nabucco digne.

Pel que fa al gran sacerdot de Sava Vemic millor no entrar en detalls, però el MET hauria de rebaixar el sou al seu buscador de baixos, mentre que el tenor Eduardo Valdes (Abdallo) i Danielle Talamantes (Anna), van complir en les seves brevíssimes responsabilitats.

A la coneguda producció d’Elijah Moshinsky (hi ha el DVD amb Pons, Guleghina i Ramey) sembla que li hagin fet un rentat de cara. Funciona a estones per la monumentalitat de l’escenografia de John Napier, mentre que el vestuari sembla un despropòsit de difícil definició, incomprensible i fins i tot risible. Durant moltes estones i atenent al poc interès vocal de la vetllada, em vaig anar fixant en la multiplicitat d’èpoques i estètiques que pretenien donar-se la ma, com volent donar a entendre que el poble jueu sempre ha estat perseguit, així ho vaig voler entendre jo i de no ser així encara és més risible del que em va semblar fins i tot amb la coartada dramàtica agafada pels pèls que vaig inventar-me jo per intentar justificar-la.

Passant pàgina…

Giuseppe Verdi NABUCCO Llibret de Temistocle Solera

Nabucco……………..Plácido Domingo Abigaille……………Liudmyla Monastyrska Ismaele……………..Russell Thomas Fenena………………Jamie Barton Zaccaria…………….Dmitry Belosselskiy Anna………………..Danielle Talamantes High Priest………….Sava Vemic Abdallo……………..Eduardo Valdes

Director musical……………James Levine

Director d’escena…………..Elijah Moshinsky Escenografia…………John Napier Disseny de vestuari……..Andreane Neofitou Disseny de lllums…….Howard Harrison

Metropolitan Opera House, Nova York, 7 de gener de 2017

El MET al cinema està perdent interès, al menys per a mi. Ja s’intuïa que aquesta temporada era fluixa, però tant? Mr Gelb deu estar ben preocupat perquè en totes les funcions que retransmeten es veuen buits a la sala i té la pressió dels sponsors que amenacen amb tancar l’aixeta si el MET no torna a engrescar als novaiorquesos i ara també a la resta del planeta amb aquestes temporades cinematogràfiques que de seguir així, dubto que em continuïn tenint com a fidel abonat.

MET 2016/2017: NABUCCO M'he avorrit molt amb la darrera representació del Nabucco de la temporada 2016/2017 del MET. I això que el millor ha estat la direcció del mestre…