#Stéphanie d’Oustrac

[infinitelytheheartexpands]

this just in: stéphanie d’oustrac and ying fang are SERVING over at the dutch national opera

[loosealcina]

ANTONIO CESTI'S L'ORONTEA AT LA SCALA, OCTOBER 5, 2024

Way before Mario Cavaradossi set eyes on the Marchesa Attavanti in Sant’Andrea della Valle, another young man was already painting his way into operatic stardom, putting some newly discovered beauty on the canvas: enter Alidoro. He used to work for Arnea, Queen of Phoenicia; now a fugitive running for his life, he finds shelter and is showered with affection (both royal and not royal) at the court of Orontea, Queen of Egypt. The first appearance of L’Orontea at La Scala in sixty-three years (back in 1961 it was the Piccola Scala, and the cast was headlined by Teresa Berganza) is a Robert Carsen/Giovanni Antonini collaboration that, to me, qualifies as an absolute hit in many respects. Robert Carsen’s staging was but a crude, plain snapshot of the way we (it’s us—there’s no mistaking that) are currently dealing with two specific subjects: love and art. I’ve got a bit of a spoiler: it’s an extremely bitter snapshot. I suspect it might put a full serving of Unicum® to shame, but it was never overblown or emphatic. You could easily imagine a voice-over part be like, look, our experience of love (and art) is utterly empty. Superficial. Vain. We’re just hopeless (and clueless to boot), but nobody needs to pretend anybody should be excited about it: it’s old news about very old people. (I’m thinking of inner/spiritual age here). The how was a virtuoso display of realism where a number of Duane Hanson’s humans seemed to somehow meet a pretty sarcastic/prankish version of Alessandro Michele and/or Francesco Vezzoli (with entourage). As for the orchestra conducted by Giovanni Antonini, they treated us to a spectacular journey through unfamiliar territories.

The prominence of such instruments as harp, theorbos (three of them), harpsichords (two, plus one organ), and viola da gamba put L’Orontea in the middle of a pensive, somewhat muted musical landscape. Besides, the relatively conventional bits played by tutti (where the whole string section would kick in, together with regular/measured rhythm) sounded like eerie mechanical dances from some remote region of our past. Zooming out in order to embrace the entire night, I’d say a certain cold/rational vibe—made of detachment, abstraction, possibly a dose of contempt—was everywhere. And that vibe found a perfectly coherent champion in Stéphanie d’Oustrac: her Orontea—the icy ruler who absolutely won’t, but should, but would, but cannot, but maybe ultimately will…—was a memorable, puzzling mix of refinement and mediocrity. Quite interestingly, Francesca Pia Vitale as Silandra (Orontea’s aide/lady in waiting; she passionately loves Corindo, then Alidoro, then Corindo again) came with a decidedly different set of colors. Her singing was wide open, flexuous, impromptu-like. And her glossy timbre made it all the more absorbing. If I had to produce a personal shortlist of highlights, I think I’d go with a couple of hazy, positively brooding solo intros played by the concertmaster during Act III. And I’d definitely go with the two opening parties (one for a nameless artist’s exhibition [end of Act I], one for Alidoro’s own exhibition [end of Act III]): each of those buzzy, defiantly blunt codas—to some extent fabricated (in short: interpolated, non-Cesti music), to some extent indispensable—was downright exceptional.

[monotonous-minutia]

Divas kissing divas collage 4/?

(1) (2) (3)

[carovisetto]

Stéphanie D’Oustrac as The Muse/Nicklausse in Les Contes d’Hoffmann, Opéra National de Paris, 2016

[verdiprati]

Mostly Mezzo Mondays is on vacation again, but wants to make sure you know about the broadcast of La clemenza di Tito from the Liceu on Saturday the 22nd. Stéphanie d’Oustrac assumes the Regency waistcoat of Sesto in McVicar’s production (pictured above with Myrtò Papatanasiu as Vitellia). 

[40ans-cnsmd-lyon]

Lauréats 1998 “Musiciens de demain” - Fondation d’entreprise Hewlett-Packard : Pablo Schatzmann, Frédéric Angleraux, Jérôme Meunier, Nicolas Mouret, Jean-Sébastien Barbey, Stéphanie d’Oustrac.

Photo : Blaise Adilon

[demoura]

AVASSALADORA SAISON 2019/20 DA ÓPERA DE PARIS;

A FRANÇA SUPERPODER DA CULTURA ! : Stephen Lisser despede-se « en grandeur «  19 óperas muitas novas produções elencos com as principais estrelas .mundiais e dois ciclos completos do Anel de Wagner com solistas de luxo , Alem dos 100:milhões de euros do Ministerio da Cultura Francês admiro o trabalho colossal para programar algo desta dimensão . Transcrevo o programa difundido pela Ópera Wire

« The Opéra National de Paris has announced its 2019-20 seasons which will feature a total of 19 operas and the entire Ring Cycle in an all-new production.

Bellini’s “I Puritani” opens the season in a production by Laurent Pelly. Elsa Dreisig takes the leading role with Javier Camarena and Francesco Demuro sharing the role of Arturo. Riccardo Frizza conducts the production which also stars Igor Golovatenko and Alexander Tsymbalyu

Performance Dates: Sept. 7-Oct. 5, 2019

Pretty Yende and Nino Machaidze headline a new production of Verdi’s “La Traviata” by Simon Stone. Benjamin Bernheim and Atalla Ayan alternate as Alfredo, while Ludovic Tézier and Jean‑François Lapointe share the role of Germont. Michele Mariotti conducts.

Performance Dates: Sept. 12-Oct. 16, 2019

Ana Maria Martínez and Dinara Alieva share the title role in Puccini’s “Madama Butterfly” with Giorgio Berrugi and Dmytro Popov alternating as Pinkerton. Marie-Nicole Lemieux and Eve Hubeaux share the role of Suzuki with Giacomo Sagripanti conducting.

Performance Dates: Sept. 14-Nov. 13, 2019

Rameau’s “Les Indes Galantes” gets a new production with Clément Cogitore directing and Victor García-Alarcón conducting. Sabine Devieilhe, Jodie Devos, Julie Fuchs, Mathias Vidal, Stanislas de Barbeyrac, Alexandre Duhamel, Edwin Crossley-Mercer, and Florian Sempey star in the production.

Performance Dates: Sept. 27-Oct. 15, 2019

Roberto Alagna, Aleksandra Kurzak, Anita Rachvelishvili, Étienne Dupuis, Vitalij Kowaljow, and René Pape headline a revival of Verdi’s “Don Carlo.” Nicole Car and Michael Fabiano also star in the leading roles with Fabio Luisi conducting.

Performance Dates: Oct. 25-Nov. 23, 2019

Reimann’s “Lear” returns with Bo Skovhus in the title role, Evelyn Herlitzius as Goneril, Gidon Saks as Frankreich, and Annette Dasch as Cordelia. Fabio Luisi conducts.

Performance Dates: Nov. 21-Dec. 7, 2019

Barrie Kosky directs a new production of Borodin’s “Prince Igor” with Philippe Jordan conducting. Elena Stikhina, Anita Rachvelishvili, Pavel Černoch, and Evgeny Nikitin lead the all-star cast.

Performance Dates: Nov. 28-Dec. 26, 2019

Sondra Radvanovsky stars in Bellini’s “Il Pirata” alongside Michael Spyres and Ludovic Tezier. Bel Canto specialist Riccardo Frizza conducts the concert performance.

Performance Dates: Dec. 16-19, 2019

Lisette Oropesa headlines a revival of Rossini’s “Il Barbiere di Siviglia” with Xabier Anduaga, Florian Sempey, Andrzej Filonczyk, and Krzysztof Bączyk. Carlo Montanaro conducts Damiano Michieletto’s production.

Performance Dates: Jan. 11-Feb. 12, 2020

Ravel’s “L’Enfant et les sortileges” will be showcased with Debussy’ ballet “L’Apres-midi d’un Faune.” The opera will be part of the Academie showcase.

Performance Dates: Jan. 20-29, 2020

Robert Carsen’s classic production of “Les Contes d’Hoffmann” will star Michael Fabiano in the title role. He is accompanied by Jodie Devos, Ailyn Perez, and Veronique Gens as his three muses and Gaelle Arquez as Nickclausse. Laurent Naouri plays the four villains, while Mark Elder conducts.

Performance dates: Jan. 21-Feb. 14, 2020

Boesmans’ “Yvonne Princesse de Bourgogne” will star Beatrice Uria-Monzon, Laurent Naouri, and Dörte Lyssewski in the title role. Susanna Mälkki conducts the production by Luc Bondy.

Performance Dates: Feb. 26-March 8, 2020

Pretty Yende and Sofia Fomina star in a new production of Massenet’s “Manon” directed by Vincent Huguet. Benjamin Bernheim and Stephen Costello share the role of Des Greiux with Ludovic Tézier and Roberto Tagliavini rounding out the cast. Dan Ettinger conducts.

Performance Dates: Feb. 29-April 10,2020

Mozart’s “Don Giovanni” stars Luca Pisaroni, Jacquelyn Wagner, Stéphanie d’Oustrac, Philippe Sly, Zuzana Marková, and Alexander Tsymbalyuk. Philippe Jordan conducts the production by Ivo van Hove.

Performance Dates: March 21-April 24, 2020

Anna Netrebko stars in David McVicar’s production of “Adriana Lecouvreur” alongside Yusif Eyvazov and Ekaterina Semenchuk. Giacomo Sagripanti conducts a cast that also includes Zeljko Lucic. Elena Stikhina also stars in the title role for two performances.

Performance Dates: April 27-May 12, 2020

“Boris Godunov” takes the stage with René Pape in the iconic title role. Other cast members include Evdokia Malevskaya, Rusan Mantashyan, Elena Zaremba, and Andreas Conrad among others. Michael Schønwandt conducts a production by Ivo van Hove.

Performance Dates: May 23-June 14, 2020

Verdi’s “Rigoletto” will feature Frédéric Antoun as the Duke, Zeljko Lucic as Rigoletto, and Elsa Dreisig as Gilda. Speranza Scappucci conducts a production by Claus Guth.

Performance Dates: June 2-June 21, 2020

Ermonela Jaho, Elena Stikhina, and Marina Costa-Jackson will rotate the role of Mimì in “La Bohème.” As Rodolfo, audiences will get a chance to see Francesco Demuro, Vittorio Grigolo, and Benjamin Bernheim. Julie Fuchs and Elena Tsallagova will each be Musetta while Lucas Meachem and Gabriele Viviani will be Marcello. Lorenzo Viotti conducts the production by Claus Guth.

Performance Dates: June 13-July 5, 2020

Mozart’s “Così Fan Tutte” will feature Jacquelyn Wagner, Stephanie Lauricella, Stephen Costello, Philippe Sly, Paulo Szot, and Ginger Costa-Jackson. Antonello Manacorda conducts.

Performance Dates: June 19-June 28

Ring Cycle

Ring Cycle

Calixto Bieto is set to direct a new production of Wagner’s Ring Cycle with an all-star cast.

“Das Rheingold” will star Iain Paterson as Wotan, Lauri Vasar as Donner, Ekaterina Gubanova as Fricka, Anna Gabler as Freia, while “Die Walkure” will be headlined by Jonas Kaufmann as Siegmund, Eva-Maria Westbroek as Sieglinde, Martina Serafin in the role of Brünnhilde, Ekaterina Gubanova as Fricka, Paterson as Wotan, and John Relyea as Hunding.

In the third installment, “Siegfried,” Paterson will take on the Wanderer with Julie Fuchs as the Waldvogel, Martina Serafin as Brünnhilde, and Andreas Schager in the title role.

“Gotterdämmerung” will star Anna Gabler as Gutrune, Ricarda Merbeth as Brünnhilde, Sarah Connolly as Waltraute, Johannes Martin Kränzle as Gunther, and Schager as Siegfried.

Philippe Jordan conducts the entire Ring Cycle.

Das Rheingold: April 2-15, 2020

Die Walkure: May 5-27, 2020

Siegfried: Oct. 10-18, 2020

Gotterdämmerung: Nov. 13-21, 2020

Complete Cycles: Nov. 23-28, 2020 & Nov. 30-Dec. 6, 2020

Concerts

Jordan and Nina Stemme will team up for a concert performance that features Wagner’s Wesendonck Lieder and the Prelude and Liebestod from “Tristan und Isolde.”

Performance Date: Oct. 24, 2019 & Oct. 25, 2019

Matthias Goerne sings Mahler’s Ruckert Lieder with Philippe Jordan conducting. The program also includes Mahler’s fifth symphony.

Performance Date: March 11, 2020

folder_openTagged in: 2019-20 season, Ailyn Perez, Aleksandra Kurzak, ana maria martinez, Anita Rachvelishvili, anna netrebko, Beatrice Uria-Monzon, Elsa Dreisig, Ermonela Jaho, Francesco Demuro, Gaëlle Arquez, javier camarena, Jonas Kaufmann, Julie Fuchs, Lisette Oropesa, Ludovic tezier, marie-nicole lemieux, Michael Fabiano, nicole car, Nina Stemme, Nino Machaidze, Opera de Paris, Paulo Szot, Pretty Yende, Rene Pape, Roberto Alagna, Sabine Devieilhe, Veronique Gens, vittorio grigolo, yusif eyvazov »

[falliero]

Les Troyens, de Berlioz, avec Stéphane Degout, Stéphanie d’Oustrac et Cyrille Dubois (à Opéra Bastille) https://www.instagram.com/falliero/p/Buifv5SgiaQ/?utm_source=ig_tumblr_share&igshid=xqpn40d53uvp

[jdtortil]

Vu la semaine dernière: Les Troyens de Berlioz magnifiquement dirigé par Philippe Jordan. Stéphanie D’Oustrac, Ekaternina Semenchuk et Brandon Jovanovich interprètent avec talent Cassandre, Didon et Ènée. Dmitri Tcherniakov propose une mise en scène forte et convaincante pour la Prise de Troie. Son choix scènographique pour les Troyens à Carthage est malheureusement plus hasardeux...le chef d’oeuvre de Berlioz repris pour le 30eme anniversaire de l’ouverture de l’Opera Bastille est donc à voir. #opera #berlioz #lestroyens #philippejordan #stephaniedoustrac #brandonjovanovich #ekaterinasemenchuk #dmitritcherniakov #weloveart (à Opéra Bastille) https://www.instagram.com/p/Bt8KzHhhpan/?utm_source=ig_tumblr_share&igshid=1co48xtke6xij

[buz-muet]

(via Ô malheureuse Iphigénie - Iphigénie en Tauride - Gluck on Vimeo)

Extrait du Spectacle Musical "C'était Marie-Antoinette" mis en scène par Jean-Paul Scarpitta.

Iphigénie en Tauride de Christoph Willibald von Gluck : Air d’Iphigénie : « Ô malheureuse Iphigénie »

Stéphanie d’Oustrac, mezzo-soprano Europa Galante Fabio Biondi, direction Ensemble Vocal du Festival Radio France et Montpellier Languedoc-Roussillon (Chef de Chœur, Hervé Niquet ) Conception, mise en scène et décors - Jean-Paul Scarpitta Costumes - Milena Canonero Natacha Régnier, Marie-Antoinette

[infinitelytheheartexpands]

Are there certain opera singers you totally associate with certain roles (because they really embodied the character)?

a non-exhaustive list, and only including filmed performances I’ve seen:

well now Karita Mattila as Salome, let’s start with that.

Jonas Kaufmann as Werther

Joyce DiDonato as Agrippina, Maria Stuarda, Rosina, Isolier, and Cendrillon

Lisette Oropesa as Manon Lescaut (the Massenet one), Marguérite de Valois, and Konstanze

Simon Keenlyside as Hamlet and Valentin

Marlis Petersen as Ophélie, Lulu, and Marietta/Marie’s Ghost

Renée Fleming as Thaïs, Rodelinda, and Tatyana

Dmitri Hvorostovsky as Onegin

Peter Mattei as both Figaro and Count Almaviva (depends on what part of the Figaro Cinematic Universe you’re in)

Isabel Leonard as Cherubino

Susanne Mentzer, also as Cherubino

Adèle Charvet as Ascanio

Léa Desandre as Urbain

Stephanie Blythe as Ulrica Arvidsson, Mistress Quickly, and Isabella

Julia Bullock as Anne Truelove

Kate Aldrich as Léonor (La favorite) and Fidès

John Osborn as Jean de Leyde

Ferruccio Furlanetto as Filippo II

Sondra Radvanovsky as Elisabetta I of England

Elīna Garanča as Carmen

Roberto Alagna as Don José and Faust

Marina Rebeka as Mathilde de Habsburg

Juan Diego Flórez as Ory and Tonio

Anna Caterina Antonacci as Cassandre

Stéphanie d’Oustrac, also as Cassandre and as Lazuli

Natalie Dessay as Marie (the one from La fille du régiment)

[78682homes]

« Chez Rameau, la musique est naturellement liée au langage » 78682 homes

http://www.78682homes.com/chez-rameau-la-musique-est-naturellement-liee-au-langage

« Chez Rameau, la musique est naturellement liée au langage »

Au côté de Stéphanie d’Oustrac, Mélissa Petit et Edwin Crossley-Mercer, le ténor Cyrille Dubois incarne le jeune fils de Thésée dans Hippolyte et Aricie de Jean-Philippe Rameau. Un rôle où la grâce sans affectation de son style vocal est particulièrement sollicitée.

homms2013

#Informationsanté

[monotonous-minutia]

Stéphanie d’Oustrac as Lazuli in Chabrier’s L'Étoile

(Amsterdam, 2014)

[joaquimblog]

LES TROYENS – LA PRISE DE TROIE Mise en scene et scenographie : Dmitri TCHERNIAKOV Stephanie d OUSTRAC (Cassandre) – Veronique GENS (Hecube) – Brandon JOVANOVICH (Enee) – Stephane DEGOUT (Chorebe) – Photo : Vincent PONTET

LES TROYENS A CARTHAGE Opera Bastille – Photo : Vincent PONTET

LES TROYENS A CARTHAGE – Mise en scene et scenographie : Dmitri TCHERNIAKOV l Opera Bastille – Photo : Vincent PONTET

LES TROYENS LA PRISE DE TROIE – Mise en scene et scenographie : Dmitri TCHERNIAKOV l Opera Bastille – Photo : Vincent PONTET

L’any 1990 Les Troyens va inaugurar La Bastille, aleshores amb les insignes Grace Bumbry i Shirley Verrett interpretant a Cassandre i Didon, mentre que Enée era George Gray, tots sota la direcció de Myung-Whun Chung i una producció de Pier Luigi Pizzi. Més tard seria la producció que Wernicke va fer per Salzburg la que visitaria l’opera parisebca.  Quasi trenta anys més tard de la inaufuració de La Bastille, la monumental partitura torna al mateix escenari sota la direcció de Philippe Jordan i una nova producció de Dmitri Tcherniakov que sembla que no va “agradar gaire” a Elina Garanca, la Didon prevista inicialment que va abandonar el compromís per raons personals (com al Liceu, vaja!) després del primer assaig, sent substituïda per Ekaterina Semenchuk. El repartiment inicial també es va veure greument alterat amb la cancel·lació de Bryan Hymel, aquest si per greus problemes vocals, sent el tenor també nord-americà Brandon Jovanovich l’encarregat de interpretar el rol de Enée.

Qualsevol mínima oportunitat que tingui de veure aquesta òpera em motiva a desplaçar-me on calgui per assistir-hi, ja que a Barcelona sembla, ara per ara, una empresa utòpica mentre el Liceu continuï sent una casa d’exaltació de la mediocritat comercial i mentre tinguem un cor i una orquestra amb serioses limitacions per oferir l’obra amb uns resultats òptims, per tant la visita a La Bastille va esdevenir un objectiu feliçment assolit.

Philippe Jordan, estimadíssim pel públic parisenc, dirigeix amb nitidesa i pulcritud, extraient de l’orquestra un so magnífic en una partitura tan difícil com agraïda i brillant. La luxosa orquestració resplendeix i amb ella uns solistes instrumentals de primera, ara bé en a mi em va faltar una dosi més de passió i una mica més de transcendència tràgica, és a dir, més implicació visceral, més teatralitat, el que no vol dir que no m’agradés el resultat, però Jordan no arriba a les cotes de Davis, Nelson, Prêtre o Kubelik, que són els meus directors predilectes per aquesta òpera. Potser la poca complicitat que motiva Tcherniakov sobre l’escenari en sigui en part culpable, però estem davant d’un dels cims musicals del romanticisme i això no s’acaba de transmetre en una direcció ordenadíssima, on tot està en el seu lloc, però on tot és seny però hi manca rauxa.

Si l’Orquestra de La Bastille és bona, el Cor és extraordinari. L’endimoniada partitura no ofereix aparents dificultats a una formació disciplinada, dúctil, compacte, expressiva i d’una qualitat sonora enlluernadora, ja sigui en els planíssims més delicats i sempre audibles, ja sigui en els fortes aclaparadors i mai distorsionats o feridors. L’homogeneïtat de les cordes i l’equilibri en l’emissió és extraordinari i en la representació d’ahir divendres cal fer una menció especial per a les cordes femenines que tenen una espectacular aportació en el tràgic final del segon acte, amb una força dramàtica i expressiva veritablement colpidora. La formació que dirigeix José Luis Basso, com ell mateix,  es van endur una de les més grans ovacions en una nit propensa a elles, tot i l’escàndol final, però això com ja es preveia, va ser degut a la producció escènica, un clàssic en les premiers de quasi tots els teatres d’òpera quan surt a saludar l’equip responsable de les disbauxes. En aquesta ocasió l’escàndol va ser extraordinari i tan grandiós com la pròpia òpera. En parlaré al final

Vocalment l’òpera és també molt rica, exigent i també agraïda, si bé la importància i el gran compromís recau en tres rols: Cassandre, Didon i Enée.

En aquesta ocasió el repartiment no incloïa dos mites com l’any 1990 i sense la Didon de Garanca el repartiment perdia el toc de glamur, que si bé no és necessari per obtenir l’èxit, restava l’atractiu que el públic sempre busca a l’òpera. Estic segur que la mezzosoprano letona m’hagués agradat molt, però sense ella no va trontollar res.

El rol de Cassandre necessita una soprano dramàtica o una mezzosoprano, que ja sabeu que es diferencien poc i en l’òpera francesa encara menys. Seria un clàssic rol Falcon que a banda d’una gran cantant, necessita d’una gran intèrpret dramàtica amb molta personalitat i atractiu.. La mezzosoprano francesa Stéphanie D’Oustrac és una excel·lent cantant  però li manca la veu per ser una autèntica Cassandre. A la dimensió dramàtica de l’intèrpret, que la té, li manca el suport vocal per omplir l’àmplia i intensa exigència  vocal. D’Oustrac queda pàl·lida en els moments que la veu es situa en la zona central i greu, i per fer-se audible, força la columna sonora i aleshores perd l’homogeneïtat de color i la bellesa natural d’una veu realment bonica. Va obtenir un èxit grandiós perquè certament ho va donar tot i això és molt lloable, però em va deixar insatisfet en molts moments on vaig trobar a faltar no només més veu si no més personalitat escènica.

Ekaterina Semenchuk no té el glamur escènic de Garanca, ni tampoc l’exquisidesa vocal i la finesa musical, però en canvi s’implica més que ella i resulta més càlida i emotiva. No cal comparar, ho sé, però el frustrant canvi es pot dir que va estar ben resolt perquè la mezzo russa fa una Didon intensa i sensible. A vegades es va quedar curta de projecció en la immensa sala de La Bastille (també d’Oustrac) i no a causa de Jordan, que va intentar amb èxit, respectar a tothom, però va saber dosificar millor la veu que d’Oustrac, arribant a la colpidora escena final amb intensitat i grandesa dramàtica. Tcherniakov i les seves genialitats ho van posar molt difícil, però la Didon de Semenchuk té categoria musical, sensibilitat interpretativa i intensitat emocional.

No sóc gaire fan de Brandon Jovanovich, ho reconec, però també he de reconèixer que el tenor nord-americà va superar les expectatives que havia dipositat en el seu Enée. Va tenir un parell d’ensurts vocals en els atacs als aguts més compromesos i alguna que altra desafinada o calada ben notable, però en el seu conjunt va estar òptim, per qualitat vocal, projecció i entrega. També ho va donar tot i aquest és un rol de tessitura compromesa i exigència heroica contrastada,. En el quart acte va tenir moments especialment brillants en el gran duo, on jo pensava que s’estavellaria, però reconec que anava equivocat i just és reconèixer la vàlua de la seva interpretació. A “Inutils regrets” en canvi, potser va arribar esgotat, però li va mancar una mica més de control en l’emissió i sensibilitat, és clar que l’exigència escènica posava les coses difícils, no va estar del tot reeixit, però en el seu conjunt va ser un més que acceptable  Enée.

En el llarg seguici de rols més petits i va haver una gran qualitat global, començant per l’extraordinari Chorébe del baríton Stéphane Degout,  un veritable baríton i un  intèrpret intens i musical. Magnífiques també les mezzosopranos, Michèle Losier (Ascagne) i sobretot Aude Extrémo, una Anna de sons acontraltats, com ha de ser i de projecció notable. Fantàstic el gegantí Christian Van Horn en el breu però intens rol de Narbal, amb bons i sonors greus a un “De quels revers”. Notable i molt celebrat el Iopas de del tenor Cyrille Dubois que va cantar amb sensibilitat i una bona projecció l’extraordinària “O blonde Cérès”, mentre que el Hylas del tenor noruec Bror Magnus Tødenes en l’altre extraordinària perla “Vallon sonore”, va tenir la pega de cantar-la d’esquena al públic per culpa d’una ocurrència del responsable escènic, quelcopm que segurament el va forçar i desmotivar.

En els rols més anecdòtics va ser un luxe comptar amb Veronique Gens per cantar Hécube i el vocalment gastat Paata Burchuladze per interpretar al rei Priam.

Christian Helmer (Panthée), Thomas Dear (le fantóme d’Hector), Jea-Luc Ballestra (un capitain grec) i Bernard Arrieta (Mercure) van completar un cast notable, ajudant a dotar d’un notable nivell musical i vocal, una obra tan exigent i complexa, farcida d’oportunitats bellíssimes i també de paranys.

Malauradament i com ja esperava, la proposta de Tcherniakov va motivar una de les protestes més clamoroses i unànimes que recordo en un teatre d’òpera. El director rus, sempre interessant en el repertori eslau, inicia de manera “poc” trencadora en els dos primers actes a Troia, on l’imponent escenografia que ell mateix dissenya, ens situa a un Beirut prou reconeixible, ja que pràcticament calca les imatges de la destrucció de la ciutat libanesa degudes a Raymond Depardon y Gerard Degeorge. Divideix inicialment l’escenari en dos, deixant tot el moviment en la part esquerra, on el nombrós cor s’ha d’amuntegar per poder cantar el complicadíssim inici, motivant alguna descoordinació entre escena i fossat en els primers minuts, mentre que a la dreta deixa una sala folrada de fustes nobles on es situarà la família de Priam.

Dmitri Tcherniakov sap crear amb quatre pinzellades i unes escenografies molt realistes i imponents, l’entorn on recrea tota la seva dramatúrgia, en això és un especialista que domina a la perfecció el llenguatge teatral, el problema rau en la deconstrucció abrupta que ens proposa en la segona part, la que hauria de passar a Cartago.

En un breu preludi mut i abans d’iniciar la frenètica música que Berlioz va escriure per iniciar el cor de troians del primer acte, Tcherniakov ens presenta a la família reial, què òbviament ens situa en un context contemporani al voltant d’una familia reial de trets dictatorials i amb insinuacions d’incest de Priam a una Cassandre encara menor. És una bona idea per mostrant les relacions entre ells i on Cassandre esdevé la veu discordant de la família, la traumatitzada per un pare maltractador. Tota la resta de l’acció sense un cavall que personifiqui l’enemic exterior que no existeix, esdevé un conflicte familiar que arrossega a la destrucció del poble i que traumatitza als supervivents i al traïdor Enée que esdevé el vehícle de destrucció. Tot s’explñique o intueix a través amb unes imatges en vídeo on es poden llegir reflexions contraposades dels diferents personatges, una solució massa fàcil i teatralment feble que contrasta amb l’impacte d’imatges  potents, com veure un troià literalment en flames travessant l’immens escenari totalment obert quan les edificacions es desplacen mostrant una Troia devastada. Aquesta primera part funciona en línies generals però no ens prepara pel que resta..

A la segona part, la que ocupa els tres darrers actes de l’òpera l’acció s’hauria de situar a Cartago, però la genialitat escènica de torn ens situa en una institució mental on tots els sobrevivents de la primera part han anat a parar i on Didon no sabem si és la directora o una malalta més, anomenada per la resta de pacients, la reina d’una festa que els cuidadors organitzen per entretenir als pacients, al costat de taules gimnàstiques o teràpies de grup per intentar superar els traumes d’una guerra. I és clar, aquí, en aquesta paranoia hi cap tot encara que aquest tot tergiversi l’historia, el llibret i fins i tot la intenció musical del propi Berlioz. Narbal i Ana son cuidadors que juguen a ping pong mentre els pacients estan fent alguna altre activitat fora d’escena. Iopas és un altre monitor que canta l’evocadora ària sense que sàpigues exactament com encaixar-la en aquell ambient tan distanciat del que volia Berlioz, mentre que Hylas és un altre malalt que estirat en una gandula  canta  “Vallon sonore” absolutament descontextualitzat de la trama. Tcherniakov segurament hagués volgut prescindir d’aquest inici però hagués estat un escàndol, tot i així talla la intervenció dels dos sentinelles, Panthée i el cor per donar pas tot seguit a l’ària d’Enée. No és l’únic tall en la partitura, lamentablement els directors d’escena s’imposen als musicals i el pitjor de tot és que aquests ho accepten.

Un momenmt tan important com la famosa “Chasse Royale” esdevé escènicament irrosi. Com es pot estar tan lluny del creador de l’obra? Quina manca d’inspiració teatral i fidelitat a l’esperit original. Quina autèntica mediocritat i tirania escènica sense sentit.

El grandiós “Nuit d’ivrese” el gran i bellíssim duo entre Didon i Enée no pot estar pitjor escenificat, és més, va en contra de tot el que s’escolta i res té el sentit original. Cal intentar introduir amb calçador el que s’escolta i el que veus, i aleshores resulta bastant enutjós fer un esforç estèril per no arribar a res. Òbviament Dido és suïcida perquè Enée i els seus seguidors marxen, però a on marxen els malalts d’un psiquiàtric? A un altre pavelló? Demanen un trasllat? Tot és tan forçat i tan sense sentit que encara que no tenia cap intenció de protestar, en veure sortir a l’equip escènic em vaig unir amb determinació i ràbia, al tsunami de protestes que va sortir de la sala cap a l’escenari. No es poden maltractar així Les Troyens

Algú després de l’hecatombe es va posar dret aplaudint per intentar mostrar la conformitat al despropòsit, inútil, allò no hi ha qui ho salvi.

    ONP 2018/2019: LES TROYENS (D’OUSTRAC-SEMENCHUK-JOVANOVICH-LOSIER-DEGOUT-EXTRÉMO-VAN HORN;TCHERNIAKOV-JORDAN) L'any 1990 Les Troyens va inaugurar La Bastille, aleshores amb les insignes Grace Bumbry i Shirley Verrett interpretant a Cassandre i Didon, mentre que Enée era George Gray, tots sota la direcció de Myung-Whun Chung i una producció de Pier Luigi Pizzi.

[verdiprati]

Mostly Mezzo . . . wait, what day is this?: Cargill, Baráth (x2), and d’Oustrac

Mostly Mezzo Mondays: a recurring (though not weekly) feature where, on Monday nights, I blog a list of the upcoming broadcasts that have caught my eye on World Concert Hall. My interests: baroque vocal music, art song recitals, and a list of favorite singers.

I’m off schedule, but here are some broadcasts I’ve spotted between now and Monday the 27th that might be of interest:

Karen Cargill sings lieder by Alma Mahler as part of a concert with the BBC Symphony Orchestra. Live broadcast Friday, January 24 on BBC Radio 3.

Antonio Cesti’s mid-17th-century opera La Dori was performed last fall by a cast including Emőke Baráth in Innsbruck, the city where it was premiered. It has a character named Artaserse, a character named Tolomeo, a female soprano singing a male character in disguise as a woman, and a female character in disguise as a boy, so you can mark off a lot of squares on your baroque opera bingo card. Deferred broadcast Saturday, January 25 on Ö1.

Thanks to the magic of audio recording technology, Baráth can also be heard in a Rameau concert recorded in Boston last year. Deferred broadcast Sunday, January 26 on WCRB. (Note that because World Concert Hall uses GMT for all times, it lists this concert in the early morning hours of January 27.)

Stéphanie d’Oustrac sings Berlioz’s Les nuits d’été in a concert with the Paris Chamber Orchestra. Deferred broadcast Monday, January 27 on France Musique.

[berkshirereview]

Two Superb New Recordings of a Ravel Operatic Masterpiece: 1. Stéphanie d’Oustrac Singing L’heure espagnole (with an alert Shéhérazade as bonus) 2. L’heure espagnole, with the magnificent Gaëlle Arquez

  Stéphanie d’Oustrac in the 2012 Glyndebourne production. Maurice Ravel, Shéhérazade and L’heure espagnole Stuttgart Radio Orchestra, conducted by Stéphane Denève SWRmusic 19016–66 minutes Stéphanie d’Oustrac – Concepción Jean-Paul Fouchécourt – Torquemada Yann Beuron – Gonsalve Alexandre Duhamel – Ramiro Paul Gay – Don Iñigo Gomez The two works on this CD make an apt and welcome pair. First we…