#Sega Saturno | Explore Tumblr posts and blogs

marsafont · 4 years ago

Text

comentari iconològic

La temàtica central del treball d’investigació rau en la condició efímera de l’individu. Tanmateix, es vol fer present la importància del pas del temps, en com aquest temps afecta la vida, i té com a conseqüència una mort, que sempre acaba arribant.

- El pas del temps a través de Saturn

A través de la cerca i tria de diferents imatges, del seu conjunt s’ha volgut posar èmfasi en analitzar la figura de Saturn (Crono pels grecs), com a representació del pas del temps i de la vulnerabilitat de la vida: de la mort.

Presentat de diverses maneres al llarg de la tradició pictòrica, en aquest cas es tindran en compte tres imatges concretes (de les quatre en les quals apareix Saturn), respectant la seva individualitat i alhora parant atenció en el seu conjunt.

- PRIMER GRAU: Significació primària (pre-iconogràfica)

Aquesta primera imatge mostra una escena situada en un camp de blat. Apareix una figura aparentment humana. La composició presenta el personatge principal des de la lateralitat, lleugerament ajupida, amb l’esquena inclinada. Sosté una dalla amb el braç i duu a terme amb aquesta l’acció de segar el blat.

Seguint amb la descripció formal trobem la segona imatge, en la qual apareixen diversos personatges vestits amb unes teles, ubicats en un espai eteri. D’esquerra a dreta, el primer personatge sosté una dalla amb un dels braços. El següent personatge té entre les mans una au i una serp. El tercer personatge té dos rostres, representats un a cada banda del crani. Finalment se’ns mostra el darrer individu, que subjecta un gerro entre les mans.

La tercera obra presenta una figura masculina despullada, amb barba, situada sobre un fons obscur i descontextualitzat. L’home, que pels seus cabells blancs podríem afirmar que és d’avançada edat, s’endú a la boca un tros de carn que presenta la forma d’un cos humà jove. S’està menjant aquest cos.

- SEGON GRAU: Significació explícita (iconogràfica)

La figura que apareix en les tres obres, basant-nos en fonts que la descriuen anteriorment, es tracta de Cronos (Saturn).

Cronos (la seva figura es fusiona posteriorment amb la de Saturn, divinitat romana), fou fill d’Urà i Gea. Mutilà el seu pare perquè havia fet davallar els seus fills al Tàrtar. Amb Rea tingué sis fills, els quals devorà en néixer. A Atenes li era tributat el culte oficial de tipus agrari, que se celebrava en acabar la sega.

D’entrada, en la primera representació de Cronos, de formes molt senzilles, el personatge mitològic apareix com a segador, relacionant-lo amb aquest culte a les collites i la sega.

La imatge ha estat gravada sobre una gemma utilitzant l’art de la glíptica. Aquesta tècnica es desenvolupà durant l’etapa de la Roma Imperial, i gràcies a les bones condicions econòmiques de l’època, va viure un gran moment d’esplendor. Els motius solien ser populars i s’utilitzaven com a amulets, tot i que paral·lelament existia una glíptica imperial que se centrava en temes mitològics i de caràcter polític.

Parant atenció a la segona imatge, aquesta ens mostra diversos personatges mitològics. Al costat de Saturn apareixen Júpiter, Jano i Neptú.

Segons la mitologia, Júpiter i Neptú, fills de Saturn, van aconseguir escapar de ser devorats pel seu pare, gràcies a l’ajuda de la seva mare Rea.

Per la seva banda, Jano fou aquell que acollí a Saturn quan va ser expulsat de Grècia pel seu fill Júpiter. Déu associat al destí, el temps i la guerra. (Cirlot, 1988, p. 258)

La il·lustració forma part de l’enciclopèdia De Universo, de Raban Maur. Presenta formalment els personatges a través de la perspectiva invertida, seguint l’estètica medieval. Tot es mostra en un mateix pla, en la seva veritable proporció.

En últim terme, la darrera representació, duta a terme per Francisco de Goya, posa èmfasi en la lletjor, els gestos deformats i l’expressivitat de la divinitat saturniana. Se'ns mostra el terrible moment en què esquinça i engoleix a un dels seus fills. La pintura forma part de la sèrie Pintures Negres. Rep aquest nom degut a l’ús de pigments foscos i negres per part del pintor, així com pel to i la temàtica fosca que es plasma.

- TERCER GRAU: Significació subjacent (iconològica)

La primera imatge, que data de l’època Romana Imperial, Cronos és mostrat fent l’acció de segar, referenciant les Saturnals, festivitats religioses que se celebraven a la Roma antiga:

“Las Saturnales eran una festividad dedicada al dios Saturno. (...) Probablemente, en sus orígenes, las Saturnales fueron la fiesta de la finalización de los trabajos del campo (...).” (Macrobio, 2010, p. 9)

Cronos, era venerat com a numen dels cicles naturals i les collites, simbolitza el ressorgir de la vida al camp. D’aquí que la imatge el mostri com a segador.

Tant en la primera com en la segona representació de la divinitat apareix amb una dalla, atribut que no tan sols correspon a Saturn, sinó que també és pròpia de les al·legories de la mort. Segons Diel, la dalla és també símbol de la collita, del renaixement. (Cirlot, 1988, p. 230)

Respecte de la segona imatge, convé ressaltar que, tot i mostrar un aspecte formal força coherent amb l’època:

“(...) las ilustraciones de la enciclopedia de Rabano Mauro están basadas, en gran medida, en la tradición pictórica antigua. Aquí Saturno aparece de forma muy poco medieval, semidesnudo y con atavío clásico, y su actitud de caminante se remonta también a un modelo antiguo.” (Klibansky; Panofsky; Saxl, 1991, p. 201)

Aquí Saturn és exposat com quelcom més aviat descriptiu. Això és degut a l’interès del seu autor per la formació del clergat, pel bon desplegament del culte i pel nivell intel·lectual dels seus monjos deixebles.

Així doncs, tot i no ser un tema de representació propi de l’època, tant literàriament com pictòricament els estudiosos medievals del moment tractaven temes mitològics, sobre déus planetaris i herois antics únicament com a objectes d’erudició. Raban Maur era un gran erudit, típicament carolingi, per tant, exposar escrits i imatges sobre temes mitològics responien a un doble propòsit; facilitar la comprensió pràctica dels autors clàssics i aproximar els mites antics a l’esperit de l'època. Els noms dels déus i herois s’explicaven etimològicament, eren representats amb tots els seus atributs i interpretats de la manera més al·legòrica possible. Finalment, es procurava glossar cada element dels mites pagans en línia amb les concepcions plenament cristianes. (Klibansky; Panofsky; Saxl, 1991, p. 177)

Pel que fa al Saturn de Goya, aquest representa de manera simbòlica l'horror, la destrucció i el pas del temps que acaba amb tot.

Segons fonts històriques, des de 1819 el pintor patia una greu malaltia. A aquest fet cal sumar-li la sordesa, els vertígens i els deliris que l’acompanyaven. Tanmateix, l’Espanya del moment vivia fortes repressions per part de la monarquia absolutista de Ferran VII, i les persecucions dels liberals, entre els quals es trobaven alguns dels amics de l’artista, eren cada cop més freqüents.

Per tant, Saturn acaba representant de manera simbòlica l'estat d'ànim i la fràgil salut del pintor. Així mateix, el moment històric que va viure és quelcom que també afecta clarament aquesta representació de la deïtat.

Goya, oposat als valors del Neoclassicisme de l’època i precursor dels valors de les tendències artístiques posteriors com el Romanticisme, presenta el personatge mitològic com a símbol de la fi dels temps, ja no queda esperança.

Saturn-Cronos-Chronos

És important remarcar la confusió entre les figures de Chronos i Saturn (Crono). A la primera imatge, es pot trobar aquesta clara barreja entre divinitats, a causa dels noms (com s’escriuen aquests). Chronos Χρόνος, que significa temps, i pot confondre’s fàcilment amb Cronos, la divinitat devoradora de criatures.

Chronos és el temps lineal que té passat, present i futur. Com a conseqüència, en art visual Chronos és el popular Pare del temps, gris i barbut, que normalment porta una falç i un rellotge de sorra. Els atributs i la manera de representar-lo encara ho fa més confús tot, ja que Saturn, com a divinitat de les collites també es representa amb una falç. Vinculat alhora a la melancolia, és distingit també per presentar un aspecte de persona vella i pensativa.

De la mateixa manera, l’assimilació de Saturn amb el temps també era pròpia de l’orfisme. Segons els orfistes, Cronos (Saturn) era l’arquitecte del món i pare de tot. Tanmateix, des del Neoplatonisme s'equiparava a Cronos amb Chornos, és a dir, amb el Temps.

“Aun en las fuentes de donde procedía la idea astrológica árabe de Saturno, las características del primitivo Saturno latino, dios de las cosechas, se habían fundido con las de Kronos, hijo de Urano, a quien Zeus había destronado y castrado, así como Crono, el dios del tiempo, a quien a su vez se había equiparado con los dos primeros ya en la Antigüedad (...).” (Klibansky; Panofsky; Saxl, 1991, p. 144)

Es tracta doncs, de Cronos, o Chronos? Potser aquesta ambivalència és quelcom a favor.

Cada imatge respon al context de cada època, a les necessitats d’aquesta. És per això que (no tan sols des de l’àmbit artístic) aquesta figura es pot veure des de tants punts de vista diferents. La influència del pensament fa ressaltar unes aptituds o unes altres, i és just això el què provoca que es tinguin en compte simbologies concretes de la figura de Saturn, deixant de banda unes altres.

Així doncs, aquesta barreja Saturn-Cronos-Chronos esdevé eix central del treball, com a representació de la mort, de la melancolia “Hoy se sigue llamando «saturnina» a la disposición sombría y melancólica (...)” (Klibansky; Panofsky; Saxl, 1991, p. 139) i del temps que ens devora.

Basant-nos en la descripció de Cirlot:

Saturn “simboliza el tiempo, la hambre devoradora de la vida, que consume todas las creaciones, sean seres, cosas, ideas o sentimientos. Simboliza también la insuficiencia mística de cualquier existencia incluida en lo temporal (...). Saturno es símbolo de actividad, de dinamismo lento e implacable, de realización y comunicación; por ello se dijo que “devoraba a sus hijos”(...). ” (Cirlot, 1988, p. 401)

- Les flors i la natura

De manera més breu, es vol ressaltar el paper de plantes i flors en les obres. I la seva relació amb la mort com a representació del pas del temps i la fi de la vida.

Per una banda ens trobem amb la pintura del barroc Memento Mori. Un crani al costat d’un ram de flors. Memento mori es tradueix com «recorda que moriràs», i en la pintura se sol representar a través d’esquelets i calaveres. No obstant això, els cranis no són els únics elements utilitzats. En aquest cas, l’obra presenta una calavera acompanyada de flors i altres objectes naturals, prenent més un sentit de natura morta o bodegó (aquesta era una manera de recórrer el tema pròpia dels Països Baixos).

Tanmateix, al llarg dels segles XVI i XVII, aquestes pintures sovint rebien el nom de vanitas (llatí, «vanitat»). En les vanitas apareixien flors, fruites, instruments musicals, rellotges de sorra, calaveres... Per mostrar la decadència i la naturalesa fugaç de la vida.

La pintura es tracta doncs d’una vanitas del segle XVII neerlandès, que ens recorda la fugacitat de la vida; la mort imminent.

La presència de plantes i flors es repeteix també en algunes de les altres obres, com la pintura simbolista de Gustave Moreau, El jove i la mort.

Aquí, la figura central d’un jove sosté un feix de flors amb la mà, i apareixen també algunes flors escampades per terra.

De nou aquestes flors que, segons Cirlot, per la seva naturalesa, són símbol de la fugacitat de les coses: “Lan Ts’ai-ho, aparece en las imágenes generalmente (...) llevando una canasta de flores. Dícese que se dedicó a cantar versos alusivos a la brevedad de la existencia y a lo efímero de los placeres.” (Cirlot, 1988, p. 205)

Seguidament, podem observar dues obres més de l’Atles que presenten la natura i el paisatge en conjunció amb la mort i la fi del temps.

Per una banda trobem l’obra Herba i flors trencades, d’Anselm Kiefer. La composició presenta el propi autor dormint, vestit amb una indumentària de ganxet. Les flors i l’herba trencades li cobreixen el cos com si estigués mort i enterrat.

En aquest cas concret no es vol tenir tant en consideració l’obra particular com l’autor en si, i la seva manera de produir. Anselm Kiefer presenta el temps com a referència, els patrons de vida, la mort i la descomposició tot emprant una gran potència simbòlica i materials naturals com la palla, la terra i les arrels dels arbres.

Segons Esther Terrón, sens dubte Anselm Kiefer és un pintor estretament vinculat a la mort i al desert. Com es pot observar també en aquesta composició, una escena inhòspita, en la qual no hi ha refugi: la història és el temps que tot ho arrasa. Tanmateix, afirma, citant a Massimo Cacciari, que Kiefer pertany al corrent de l'humanisme europeu que considera el temps com quelcom que per construir, devora. (Terrón, 2003, p. 151)

A partir d’aquest últim punt es vol posar èmfasi a la vinculació de Kiefer amb Saturn, per la seva concepció del temps devorador i pel fet que algunes de les obres de l’autor contenien o eren construïdes totalment emprant el plom: "materia de la transmutación, metal asociado a Saturno, dios de la fertilidad agrícola y planeta de la melancolía." (Álvarez, 1998, p. 53)

Per una altra banda, se’ns mostra l’obra Retrat de Luther Burbank, de Frida Kahlo.

Aquesta pintura mostra un cadàver enterrat, del qual emergeix un arbre, i d’aquest arbre sorgeix també un home que sosté una planta entre les mans. Es vol tenir en compte aquest caràcter dual (molt particular en l’autora) que presenta l’obra; la vida, representada mitjançant les plantes, i la mort. Esdevé quelcom cíclic, l’home s’alimenta de la terra, i el seu cos serà retornat a aquesta, per alimentar-la al seu torn.

Segons Charlie Damour, el retrat de Luther Burbank és una reflexió de l’estat d’ànim de Frida Kahlo en un moment crucial de la seva existència, que la porta a rumiar sobre la relació entre la vida i la mort. (Damour, 2018) El seu art es converteix en catàrtic; en la mesura que s’allibera de les seves angoixes es connecta amb el concepte de germinació provinent de la civilització Maia-Quiché: l’acció nutritiva de la mort sobre la vida.

Trobem aquí una visió diferent sobre la mort, aquesta es comprèn com quelcom regenerador. La fi del temps i la mort pot ser un inici. Es nodreix de la cultura Maia; l'arbre de vida, pel bé de la col·lectivitat, fa créixer les seves arrels en el sacrifici de l'ésser humà.

- Ella; la mort

Finalment, es vol dur a terme una breu pinzellada en la mort com a representació del pas del temps.

“Igual que Saturno poda el árbol para que se rejuvenezca, (...). La muerte es, de otro lado, la suprema liberación. (...) simboliza la transformación de todas las cosas, la marcha de la evolución, la desmaterialización. En sentido negativo, melancolía, descomposición, final de algo determinado y por ello integrado en una duración.” (Cirlot, 1988, p. 312)

D’entrada trobem l’obra La mort i el llenyataire, de Jean-François Millet. La composició mostra dos personatges; un mig assegut i l’altre donant l’esquena a l’espectador. Aquest darrer subjecta amb un braç una falç i un rellotge de sorra.

Pels atributs que duu, podem afirmar que el personatge que ens dóna l’esquena es tracta de la mort, una mort representada de manera clara i contundent. El personatge ajupit se’ns mostra com un humil llenyataire, i en el seu conjunt la pintura exposa la realitat de manera objectiva i crua, fins i tot des d’un angle desagradable. Tenim aquí, doncs, una representació naturalista de la mort, una manera sincera i real d’exposar-la.

D’altra banda, i de manera oposada, en la pintura de Gustave Moreau, El jove i la mort, la mort se’ns mostra de manera molt més simbòlica. El quadre exposa un jove al centre, mig nu. Als seus peus hi ha un infant alat, i just al seu darrere apareix un personatge femení. Aquests personatges es representen al·legòricament i en el conjunt s’oposen al realisme; la mort es mostra com una realitat amagada que cal intuir. Aquesta mort es presenta mitjançant la figura de la dona. Fet molt característic del moviment Simbolista al qual pertany l’obra. Es representa la mort com a al·lusió al més enllà, i alhora la mort i la dona van unides, una porta a l’altra.

0 notes