#Residencies de Música de Cambra

[migueldelaguila]

Hoy/Today Miguel's #SalonBuenosAires in #Godella, #Spain Info: https://vivetix.com/entradas-ensemble-moonwinds-n6l0?s=link&fbclid=IwAR0FleTseo5VZClsHY5yrhI3n_CenJAjvbiAN5k6HTio-cS38fKK1v1aYM4#/rvwpm8ZiYJF and: https://www.facebook.com/CambraGodella/

[miquelgeneblog]

ENORME VOLODOS

Arcadi Volodos, piano. Josep Pons, director. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.L’Auditori, dissabte 11 de març de 2017.Obres d’Hèctor Parra i L.V. Beethoven. 

Que els moments climàtics s’han de saber administrar en la mesura i en el moment oportuns és una obvietat per a tothom que es dediqui al món de l’espectacle. La tradició, però, mana, i la programació d’un solista amb orquestra requereix una obertura prèvia a la seva intervenció i una segona part dedicada només a l’orquestra. El risc que es corre és que si el solista resulta excessivament brillant, la segona part esdevingui un simple tràmit, com aquell segon temps a l’estadi amb un 5-0 al marcador. 

Aquest va ser el resultat de la visita d’Arcadi Volodos a la Temporada de l’OBC. Mà a mà amb l’OBC i Josep Pons, director convidat que habitualment treballa amb l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, van oferir una magnífica versió del Concert per a piano en do menor de Ludwig van Beethoven que va eclipsar tot el que va venir després. 

L’obertura del concert corria a càrrec d’una orquestra reduïda a formació de cambra que interpretà Fibrillian d’Hèctor Parra, a la qual el compositor també anomena Simfonia de cambra nº 2 en homenatge a Arnold Schönberg. Parra es troba amb una carrera plenament llençada i és compositor habitual en les actuals programacions de música de la ciutat –ha estat compositor resident al Palau de la Música la temporada 2015-2016 i a L’Auditori de Barcelona les temporades 2015-2016 i 2016-2017. Fibrillian és una obra que, com el mateix compositor explicava a l’inici del concert, pren del concepte de fibra la idea central per a modelar les diferents línies sonores que interactuen en el temps i l’espai. Unes fibres que es mostren, a través de gestos veloços i violents, en tensió, i que generen un so apretat i amb poc contingut d’harmònics que resulta petit i, fins a cert punt, tancat en si mateix. A la segona secció de l’obra, Parra amplia la dimensió d’aquests gestos, la qual cosa permet al so expandir-se i a l’oient percebre més nítidament les línies que generen la textura contrapuntística en què es basa l’obra. En cap dels moments, però, l’orquestra no va acabar d’omplir l’espai i es va generar un cert distànciament entre so i oient: o l’orquestra era massa petita, o l’espai massa gran, o l’obra cerca generar aquest distanciament en la seva percepció? 

Arcadi Volodos, que durant la setmana va estar oferint diverses classes magistrals a l’Escola Superior de Música de Catalunya, va seguir impartint lliçons durant la seva interpretació del Concert nº 3 en do menor de Ludwig van Beethoven. La seva proposta de l’obra va ser rica en contrastos i plena d’interés, i la llarga ovació amb què el públic vam reconèxier la tasca del pianista, el director i l’orquestra corroboraven que la impressió no havia estat només personal. 

Un inici orquestral sense nervi, reposat, impregnava la introducció del primer moviment de cert aire pastoral, en comptes del drama i la violència que hi hem aprés a escoltar. L’entrada de Volodos trencava amb la idea de contenció, potent en els acords, punyent a les escales d’un do menor ara sí tenebrós i agressiu. Conceptes que l’orquestra recollia acte seguit i que explotava en la transició cap al desenvolupament. Aquí el conjunt va decidir tornar-se a replegar, però ja sense abandonar el foc, que tots podíem percebre per sota, com les brases que esperen el seu moment per a tornar a cremar ja en la reexposició, brillant en contrastos expressius. Coronant tot el monument, Volodos es mostrava totpoderós, amb un enorme registre dinàmic -potent en els forte i magníficament contorlat en els piano-, de caràcter i una gran capacitat per a direccionar la intensitat des de la dinàmica, el tempo i la respiració. Combinant tot això, va fer de la cadença del moviment una absoluta delícia. 

El Largo va assentar la proposta d’interpretació, amb la sempre difícil tasca que imposen els moviments lents, més encara si s’encaren des d’una lectura reposada, de retenir el tempo sense perdre la fluïdesa mètrica i la intel·ligibilitat del fraseig. Un so relaxat i alhora ample, subtil i ple de ressonàncies, que arribava a tots els racons de la sala, i sobre el qual Volodos es permetia un joc mètric que ens feia ballar amb ell. 

A l’Allegro final l’orquestra treia guspires dels seus atacs i, tot i que mantenia la idea de repós en la pulsació, va mostrar un gran sentit de la pulsació i fins i tot moments de groove, aquella manera de sentir i transmetre el ritme propi del jazz i que fa moure peus, cos i, en els millors moments, com aquest, l’ànima. 

Volodos va saber atemperar les pulsacions accelerades i la temperatura elevada de la sala amb un bis que ens convidava a rebaixar el to i que donava un toc terrenal a la situació. En el segon, però, ens va tornar a llençar pels aires i no ens va deixar més remei que posar-nos de peu per a despedir-lo. 

Als bons de Bartók (El mandarí meravellós, op. 19) i Schreker (Obertura per a un drama) els deixarem per a un altre dia.

Més d’Hèctor Parra: http://miquelgeneblog.tumblr.com/post/158386541178/experi%C3%A8ncia-trepidant