Las 242 peliculas que he visto en 2023 (parte 1)
Tarzan y su compañera (Cedric Gibbons, 1934).
2. El fantasma y la Sra Muir (Joseph L Mankiewicz, 1947)
3. Odio entre hermanos (Joseph L Mankiewicz, 1949)
4. Testigo accidental (Richard Fleischer, 1952)
5. El rastro de la pantera (William A Wellman, 1954)
6. El tigre dormido (Joseph Losey, 1954)
7. El quinteto de la muerte (Alexander McKendrick, 1955)
8. 40 pistolas (Samuel Fuller, 1957)
9. La maldición de Frankenstein (Terence Fisher, 1957)
10. Ocho horas de terror (Seijun Suzuki, 1957)
11. The Trollenberg terror (Quentin Lawrence, 1958)
12. La Venganza (Juan Antonio Bardem, 1958)
13. Un golpe de gracia (Jack Arnold, 1959)
14. A todo riesgo (Claude Sautet, 1960)
15. La evasion (Jacques Becker, 1960)
16. El sabor del miedo (Seth Holt, 1961)
17. Detective bureau 2 3. Go to hell bastards! (Seijun Suzuki, 1963)
18. The white tiger tattoo (Seijun Suzuki, 1965)
19. A traves del huracan (Monte Hellman, 1966)
20. El Tiroteo (Monte Hellman, 1966)
21. La soltera retozona (Silvio Narizzano, 1966)
22. Dimension 5 (Franklin Adreon, 1966)
23. Los Productores (Mel Brooks, 1967)
24. Un hombre (Martin Ritt, 1967)
25. Sebastian (David Greene, 1968)
26. El Bastardo (Duccio Tessari, 1968)
27. El lagarto negro (Kinji Fukasaku, 1968)
28. La louve solitaire (Edouard Logereau, 1968)
29. Aquel dia frio en el parque (Robert Altman, 1969)
30. Corazones en fuga (Michael Powell, 1969)
31. La bestia ciega (Yasuzo Masumura, 1969).
32. El bosque del lobo (Pedro Olea, 1970)
33. El grito del fantasma (Gordon Hessler, 1970)
34. Drácula y las mellizas (John Hough, 1971).
35. ¡Que viene Valdez! (Edwin Sherin, 1971)
36. Sangre en la tumba de la momia (Seth Holt, 1971)
37. El Otro (Robert Mulligan, 1972)
38. Hermanas (Brian de Palma, 1972)
39. Imagenes (Robert Altman, 1972)
40. Morgiana (Juraj Herz, 1972)
41. El ataque de los muertos sin ojos (Amando de Ossorio, 1973)
42. El programa final (Robert Fuest, 1973)
43. Flor de santidad (Adolfo Marsillach, 1973)
44. Lemora, un cuento sobrenatural (Richard Blackburn, 1973)
45. Messiah of Evil (Willard Huyck y Gloria Katz, 1973)
46. Una vela para el diablo (Eugenio Martin, 1973).
47. Daguerrotipos (Agnes Varda, 1975)
48. La noche de las gaviotas (Armando de Ossorio, 1975)
49. Picnic en Hanging Rock (Peter Weir, 1975)
50. El otro Sr Klein (Joseph Losey, 1976)
51. Terror al anochecer (Charles B Pierce, 1976)
52. El desafio del bufalo blanco (J Lee Thompson, 1977)
53. Largo fin de semana (Colin Eggleston, 1978)
54. El grito (Jerzy Skolimowski, 1978)
55. Los ojos del bosque (John Hough, 1980)
56. Alison’s birthday (Ian Coughlan, 1981)
57. Muertos y enterrados (Gary Sherman, 1981)
58. Wilczyca (Marek Piestrak, 1983)
59. En compañia de lobos (Neil Jordan, 1984).
60. Sangre Facil (Joel Coen, 1984)
61. Sole survivor: Unico superviviente (Thom Eberhardt, 1984)
62. Tasio (Montxo Armendariz, 1984)
63. El tren del infierno (Andréi Konchalovski, 1985)
64. El corazon del angel (Alan Parker, 1987)
65. Jovenes Ocultos (Joel Schumacher, 1987)
66. La chaqueta metalica (Stanley Kubrick, 1987)
67. El fluir de las lagrimas (Won Kar Wai, 1988)
68. Ensalada de gemelas (Jim Abrahams, 1988)
69. Kadaicha, la piedra de la muerte (James Bogle, 1988)
70. Pacto de Sangre (Stan Winston, 1988)
71. Avalon (Barry Levinson, 1990).
72. Misery (Rob Reiner, 1990)
73. La Teranyina (Antoni Verdaguer, 1990)
74. La Tutora (William Friedkin, 1990)
75. Morir Todavia (Kenneth Branagh, 1990)
76. La jungla de cristal 2 (Renny Harlin, 1990)
77. Solo en casa (Chris Columbus, 1990)
78. Alien 3 (David Fincher, 1992)
79. Mi novia es un zombi (Michele Soavi, 1994)
80. Nadja (Michael Almereyda, 1994)
81. Esto (no) es un secuestro (Ted Demme, 1994)
82. Dos Policias Rebeldes (Michael Bay, 1995)
83. El demonio vestido de azul (Carl Franklin, 1995)
84. Heat (Michael Mann, 1995)
85. Jovenes y brujas (Andrew Fleming, 1996)
86. Agarrame esos fantasmas (Peter Jackson, 1996)
87. Herbert's Hippopotamus: Marcuse and Revolution in Paradise (Paul Alexander Juutilainen, 1996).
88. La Roca (Michael Bay, 1996)
89. Tierra (Julio Medem, 1996)
90. 99.9. La frecuencia del terror (Agusti Villaronga, 1997)
91. Fallen (Gregory Hoblit, 1998)
92. Un plan sencillo (Sam Raimi, 1998)
93. El halcon ingles (Steven Soderbergh, 1999).
94. Ilusiones de un mentiroso (Peter Kassovitz. 1999)
95. Flores de otro mundo (Iciar Bollain, 1999)
96. Ravenous (Antonia Bird, 1999)
97. Wisconsin Death Trip (James Marsh, 1999)
98. Dagon: La secta del mar (Stuart Gordon, 2001)
99. Escalofrio (Bill Paxton, 2001)
100. Dracula: Pages from a Virgin's Diary (Guy Maddin, 2002)
101. 2 hermanas (Jee-Woon Kim, 2003)
102. Dos policias rebeldes II (Michael Bay, 2003)
103. Los Angeles Play Itself (Thom Andersen, 2003)
104. El reportero: La leyenda de Ron Burgundy (Adam McKay, 2004)
105. El Septimo Dia (Carlos Saura, 2004)
106. La vida que te espera (Manuel Gutierrez Aragon, 2004)
107. Los Edukadores (Hans Weingartner, 2004)
108. Misteriosa obsesion (Joseph Ruben, 2004)
109. Yo, Robot (Alex Proyas, 2004)
110. Hostel (Eli Roth, 2005)
111. Wolf Creek (Greg McLean, 2005)
112. Bajo cero (Frank Marshall, 2006)
113. El Inadaptado (Jens Lien, 2006)
114. Sheitan (Kim Chapiron, 2006)
115. The last winter (Larry Fessenden, 2006)
116. 30 dias de oscuridad (David Slade, 2007)
117. Borderland. Al otro lado de la frontera (Zev Berman, 2007)
118. Diarios de la calle (Richard LaGravenese, 2007)
119. Frontera(s) (Xavier Gens, 2007)
120. Hostel 2 (Eli Roth, 2007)
121. Water Lilies (Celine Sciamma, 2007)
2 notes
·
View notes
La cargol
A les grans ciutats no ha de ploure perquè surtin cargols. N’hi ha per tot arreu. Totes les estones. Fa sol i fa pluja i vent i hi són, com si res, enfosquits sota les ombres o remugant entre cartrons i fins i tot alguns criden, quan tenen la sort de saber-se verbals (que no tots la tenen). L’altre dia en vaig veure un: semblava que s’escapava d’un embornal, brut i encorbat com anava, com una c. I hi era jo, allà, travessant el barri d’Òpera; jo aranya, amb el meu escarabat marit. Era un cargol, una cargol, vaig descobrir més tard, més aviat petit. Em va sobtar que grinyolés quan caminava, una mica com si se li hagués acabat la baba, una mica com si fisiològicament li faltés de cargol. En tinc molt viu el record i puc dir que transportava una caixa de cartró. Ho feia i deixava anar renecs per la boca perquè era una caixa molt grossa per una cargol tan menuda. Depredador com és l’escarabat del cargol, el marit em va mirar com imprimint-me a la retina que hauríem d’ajudar-la. Va ser un acord innegociable: parats al bell mig del carrer Arenal, contemplant aquella cargol amb la més gran de les tristeses. Llavors li vaig preguntar si l’ajudem? I resulta que per la nostra sorpresa animal no va respondre res més que d’acord. Així que vam agafar la caixa amb les nostres mans d’insecte constructor, patint però no tant com ella, per això que som absents de baba, i enfilar carrer. Són els meus llençols ens digué la cargol. I a l’escarabat se li va fer més feixuc pujar. A mi la desídia em va venir després. És un patró nostre comú, però aquest és pa per un altre relat. La cargol va arribar a dalt, i ens va demanar que deixéssim la caixa sobre un tipus de reixa escalfada. Vaig pensar si a sota hi passaven trens, i si no hi cauria rodó el seu cos petit, escolant-se per la reixa i esmicolant-se a sota per la humanitat. Però abans que pogués dir res, una larva la crida: Cargol! Els humans no ens deixen posar-nos sobre la reixa! I la cargol va sospirar, i vaig entendre tant el seu cansament. Va ser un sospir de nina desinflada, de desgràcia profunda. I l’únic que se’m va acudir, mentre em vaig pensar aranya beneïda, amb or vessant de les butxaques, va ser dir-li si puc fer alguna cosa més per tu. Cap resposta. O gracias, bonicos, si no recordo malament. Però li vaig escrutar l’expressió i olorar el ventre i vaig pensar en la gana que devia tenir, de tant arrossegar caixes per carrers poc lubricats. Així que l’escarabat i jo vam dirigir-nos a una xurreria, gairebé a hora de tancar, i no vam sortir-ne fins que una eruga madrilenya ens va omplir una bossa de queviures per la cargol. Mentre els omplia, però: Pateixo, escarabat. Tarden tant a donar-nos aquests entrepans que potser la cargol ja haurà marxat. L’hauran fet seva dos depredadors com nosaltres i li hauran transportat la caixa (…) potser ara serà sobre una reixa calenta i s’haurà desfet com una perla de xocolata. Vint minuts després, tres entrepans de xoriç ibèric calents i un parell de xurros i tres ampolles d’aigua, petites i Solans de Cabras, lo mejor que nos ha pasado en cuatro o cinco años. La cargol encara hi era. Ens va explicar que no podia estar a la reixa i ens va presentar una larva i una coccinel·la. Els vam donar els entrepans després de dir-los que eren calents. Són ben calents. L’escarabat li va donar els xurros i a la cargol li van fer especial il·lusió. I què en fem, d’aquest entrepà que sobra? I ens contestà la larva que doneu-li a aquella marieta de set punts, que ell sabrà partir-lo amb la marieta de vint-i-dos punts. I així ho vam fer, i la última ens va dir que som bones persones. I jo vaig pensar què ens fa persones, exactament, si el marit té un èlitre dur com un gladiador i està tot encuirassat, com si fos recobert d’or. I si jo tinc el cos dividit i quatre potes locomotores i dos pedipalps i el tors ple de pèl aràcnid. No li vam preguntar per què ens veia persones, i bones persones a més concretar, sinó que vam acomiadar-nos i no vam mirar enrere mai més. La cargol plorava, quan vam retornar-hi. Avui està ploranera, digué la larva. De vegades, molts dies, riu tota l’estona, i d’altres només plora. Són certes dues coses, que la cargol plorava i que jo també en tenia ganes, però només vaig aconseguir fer que la meva poteta peluda li toqués l’espiral de la closca. I amb delicadesa la vaig prémer una mica, sense trencar-la, perquè sabés que això que sentia, aquest amor cap a ella, nou i imprevist, el sentia amb força. Com volent dir, que sàpigues que només la violència i la tristor regiran el nostre comiat. I li vaig dir a mi també em passa, que estic trista de vegades. Abans de marxar, la larva ens va oferir un suc, a l’escarabat i a mi. Però nosaltres no vam voler res. Vam girar cua i jo em vaig posar a plorar: igual que la cargol, com una nina desinflada de desgràcia profunda, encara amb les butxaques d’or, i una teranyina viscoelàstica i dos o tres preses esperant-me a casa per sopar. Cada nit demano als astres que m’indiquin si la cargol té fred. Penso en si la seva caixa s’ha mullat, o si la seva baba ha regalimat tant per les reixes que ja no li queda res sobre el qual lliscar, pregunto si s’ha esberlat la xocolata. Per la humanitat, una perla de xocolata que xoca amb un tren veloç no és res més que part del paisatge, del viatge, de l’experiència magna de ser animal racional i no bitxo. Penso també en l’espiral de la seva closca i en l’olor de fregit abundant que feien les meves potes sortint de la xurreria. Sobretot penso si l’hauria d’haver copsat, a la cargol, i posat sobre el cos del meu escarabat valent com si fos una presa (panxa amunt, ara com una u i no com una c) i benvingut a casa nostra. Em pregunto per què s’hauria sorprès més, si per les meves preses, dessagnant-se a dins de casa o pel meu matalàs d’insecte ric? Per què m’hauria odiat més? Em pertorben tant, aquestes preguntes, i les trasllado als astres i cap d’ells me’n diu res. Ans al contrari, sembla que riguin. Però vés, també podria ser qualsevol soroll de la humanitat (com una ambulància o un petard) que de vegades sona tan llunyà i gegant, el soroll seu, que sembla un plor o una riallada.
0 notes
Fantasma, de Laura Lee Bahr.
Recordes quan llegies els llibres de ‘Tria la teva aventura’ que publicava Timún Mas? Doncs la Laura Lee Bahr va iniciar el procés d’escriure aquesta novel·la pensant en explicar una història farcida de punts de decisió. El resultat no li acabava d’agradar i, 5 o 6 anys després de deixar el projecte dorment, el va reprendre amb una decisió dràstica que la convertiria en la novel·la notable que he llegit en menys de 24 hores.
Quina va ser la decisió? Una de ben atrevida: deixar les cruïlles de decisió però arrabassar-les-hi les direccions del salt,l es indicacions per seguir cada camí a partir de la bifurcació. Què significa, això? Doncs imaginat que arribes a un punt de decisió com aquest:
Hay un sofá en la puerta de tu apartamento. [...]
¿Lo dejas donde está?
─O bien ─
¿Reconoces que un sofá atraerá nuevos amigos y lo recoges?
T’ho rumies, intentes posar-te en situació i... decideixes per una de les dues opcions. Posem per cas que esculls la primera, i fas que el personatge passi del sofà. Però... i ara què? Perquè darrera de cada opció no hi ha cap senyal, cap indicació per anar a la pàgina X o a la pàgina Y. Llavors gires la pàgina, i trobes un capítol que sembla seguir (com si t’hagués endevinat les intencions) el camí de la teve elecció, i t’explica que entres el sofà a casa i et poses una peli a Netflix i t’hi asseus, etc. Però al cap d’unes quantes pàgines, d’uns quants capítols, et topes de nassos amb un capítol que comença:
Dejas el sofá ahí sin ni siquiera echarle una segunda ojeada.
Però... Però!?!?! No havíem quedat que l’agafava, el sofà? A què ve, aquesta alternativa? M’he perdut alguna cosa?
Doncs no, simplement t’has llençat de cap al cau del conill estressat de l’Alícia, i ja estàs atrapat en aquest joc caleidoscòpic que et proposa la Laura Lee Bahr. Perquè aquesta novel·la no et permetrà viure una aventura, una realitat de les moltes possibles. Ni tan sols et permetrà viure vàries aventures consecutives, una darrera l’altra. No. El que farà aquesta novel·la és fer-te viure totes les possibles alternatives, en una experiència de narració cubista fascinant i essotèrica com poques.
La Sarah és morta. L’han assassinada o s’ha suïcidat? No se sap. Però sí se sap que ara és un fantasma (bé, ella prefereix “esperit”), i et parla a tu, Richard (sí, et dius Richard), directament. És a tu a qui persegueix, a qui assetja. I la teva vida d'intent de rock ‘n roll star a Los Angeles de cop i volta pateix un daltabaix i ja res no sembla real, normal, plausible. El temps es confon (els fantasmes ja ho tenen, això, per a ells el temps no és lineal), les alternatives, els multiversos es solapen i contradiuen. I mentres tant, tu continues caient en el buit (o és una teranyina?).
Escrit amb un estil directe i orientat a l’acció, la Bahr teixeix un panòptic tel·luric i sinistre que aconsegueix, a través de la seva particular estructura interna, parlar de masculinitats fràgils, de subconscients poderosos i de catifes abultades sota les quals s’amaguen massa fantasmes del passat.
0 notes