#La Nit del Caçador

[bodyhate]

The night of the hunter (1955)

[peru-galapagos-2019]

4 d'agost- Muyuna Lodge

Esmorzem a les 6:30 i sortim un altra cop a navegar per l'Amazones. La idea era veure dofins, i n'hem vist de grisos i de roses. En el trajecte també hem vist gavilans pescadors (mamavieja), garses reials, tukituki, caracara, cardenals, monos caputxins, etc.  Tampoc com per tirar coets, però alguna cosa hem vist.

Al bell mig de l'Amazones hi ha una illa de sorra i hi baixem. Després, una mica més avall, ens hi banyem en l'aigua de color cafè amb llet. Avui fa fred, la temperatura ha baixat i no hi ha humitat. Però l'aigua del riu es calenteta. Ens estem banyant al bell mig del riu Amazonas. No sé si es capta bé el sentit de la frase. Al riu mes cabdalós del planeta, que té una amplada en el tram on som de 500 m. I som al mig.

Després de dinar, anem amunt per l'afluent on es el lodge en una barca i baixem en kayak els sis. La baixada es preciosa, pel mig del riu vorejat per arbres enormes i plantes aquàtiques. Passem per la vora de San Juan de Yanayacu, poble indigena d'on son tots els treballadors del Muyuna i d'on es també el René. Fem quasi 1 hora, 3,650 km.

El René, el nostre guia, es un paio agradable però parc, sobri i seriós, en el sentit de puto amo de la selva. Es nota que ho domina, que sap on trobar els bitxos i no ens extranyaría que fos el cap del poblat. Abans del turisme era caçador i coneix la selva com el pati de casa seva. Una de les coses que més ens ha sorprès es l'excel.lent anglès que parlen tots els guies, imagino perque porten 20 ants fent aquesta feina.

A la nit, després de sopar, ens porta pel riu amb una piragua. Està serè i es veuen tots els estels, la via lactea i els meteorits caien. Jupiter i Saturn son damunt nostre. El silenci es absolut exceptuant els croac croac, fifuuu fifuuu raac raac raax criccriccric rec rec rec biubiubiu pripip pripip. Ocells, granotes, gripaus, grills..... hi ha cent sorolls diferents. La lluna, que està estirada, va per un octau i sembla un tall de coco. La seva llum es filtra pels altisims arbres. Apaguem els llums i naveguem per la foscor.

[rapsodiaenlamenor]

Contes prohibits

L’altre discutíem amb unes amigues sobre això de del carnestoltes: que si hem de deixar que els fills/es es disfressin del que vulguin; que no, que millor posar unes normes sobre allò políticament correcte respecte dels rols de gènere, violència, etc. Elles tenen nanos que ja van al cole i es veu que les normes es porten bastant... i jo que pensava que per carnaval tot s’hi val!

Tot això discutíem i jo avui volia portar-ho al terreny dels contes infantils. Només cal entrar en qualsevol llibreria -especialitzada en literatura infantil i juvenil si pot ser- per adonar-nos que la major part dels llibres de la secció pels més menuts són de nova creació. Els clàssics de la nostra infància i de la dels nostres pares tan sols ocupen un prestatge, en el millor dels casos. Ja sabeu, La caputxeta vermella, El tres porquets, El llop i les set cabretes, La rínxols d’or, Hansel i Gretel... Si preguntem probablement ens expliquin que aquest abandonament és degut a que els contes representen una realitat força antiquada on prevalen valors propis de l’heteropatriarcat, la superioritat dels humans sobre els animals i la naturalesa, la manca de referents LGTBI i persones racialitzades...

I tot això és cert, per això em pregunto: he d’explicar el conte de La caputxeta fent, per exemple, que el protagonista sigui un noi i que en comptes de caçador hi aparegui una ferma defensora animalista de greenpeace? No ho dic amb intenció de ridiculitzar, sinó que m’ho pregunto de debò. Hem de suprimir els episodis violents dels contes, obviant que la madrastra vol fer matar la Blancaneu? Explicar que és una princesa qui desperta amb un petó a la Bella durment? Que en realitat és santa Jordina qui mata el drac? Perdó, qui li demana al drac que per favor no atemoreixi al poblat? Què tal si deixem aquestes noves visions per a tots els contes que encara s’han de crear (o s’estan escrivint) pels que esperem que en el futur passin a ser els que passin de generació en generació? Voleu dir que no és millor deixar de maquillar els nostres contes tradicionals i explicar-los tal com ens han arribat a dia d’avui? Sí, la caputxeta portava a l’àvia un pastís que la seva mare li havia preparat. “Veus, filla? Així és com alguns homes ens volen, cuinant i cuidant”.

Per mi la millor proposta seria combinar els llibres de nova cocció -que segurament incorporen una visió de la nostra societat molt més actualitzada i diversa- i continuar explicant els contes tradicionals fent-hi uns bons peus de pàgina, de tal manera que si un dia el nostre menut es mostra violent, se sàpiga veure reflectit en els contes, que no negui l’existència d’aquesta ira; que si un dia veu que un amic tracta amb despreci a una nena, aquest detecti la injustícia tal i com se’n desprenia també d’algun conte; i encara més, que si mai algun infant es troba com a objecte o testimoni d’un abús el sàpiga reconèixer i ens ho expliqui als adults de tant repetir-li en els nostres contes de bona nit.

La nostra societat és la que és fruit del camí que hem fet en el passat, i per tant ens arriben unes expressions culturals que no deixen de ser reflexe del que érem i del que som. Que els petits coneguin els contes d’arrel popular i s’hi sàpiguen veure emmirallats farà que tinguin referents per comparar la realitat. Perquè no ens enganyem, per molt que vulguem crear una microatmosfera protectora pels infants, la realitat injusta, masclista, invisibilitzadora i perpetuadora de rols nocius s’escorre entre els canals de la tele, youtube, escoles, parents llunyans o no tant, carrers i fins les nostres cases.

Des d’aquí demano que no criminalitzem els nostres contes tradicionals (ni les cançons, ni les expressions culturals en general), no els abandonem als prestatges més alts, no cal maquillar-los ni posar-los normes. I ja no diguem prohibir-los. Visca la tradició, la llibertat i l’esperit crític! Com deia en un altre post, els nens ja no són idiotes.

[joaquimblog]

Un desastre, una nit on els responsables musicals i escènic es van posar d’acord per malmetre una òpera bella, una obra mestra que en mans del maldestre Netopil i l’al·lucinat Räth va esdevenir un fracàs només salvat en part per alguna prestació vocal meritòria d’un cast que prometia moltes més alegries, és clar que tot i conservant la parida escènica, un bon director musical pot treure molt més suc, no d el’òpera, què és obvi, sinó d’aquestes veus que semblaven necessitar si o si un director musical que posés criteri, intenció, drama, lirisme i sobretot natura

Un Der Freischütz sense bosc és com un Der Fliegende Holländer sense mar, i en aquesta nova producció el bosc brilla per la seva absència i allà on l’orquestra weberiana s’esforça en descriure l’esclat de la misteriosa atmosfera del bosc i la cova diabòlica, aquí queda difós en un discurs sorollós, de tempos incoherents i sense cap cura ni pietat en la concertació, amb una orquestra irreconeixible i un cor amb veritables problemes i evident decadència.

El Max de Andreas Schager és qui més aplaudiments i bravos s’emporta. Està bé, però que canti a casa no pot ser només el motiu per obtenir un èxit sonat, més aviat penso que per obtenir l’aprovació plena que els vienesos li tributen hauria de ser una mica més polit i no cantar-ho tot pel boc gros.

Sensible l’Agathe de Camilla Nylund, amb algun signe de maduresa encara digne. Una mica cridanera i maltractada per l’escena, l’Ännchen de Daniela Fally, però és cert que la soprano austríaca hi posa moltes ganes, però sacrificant homogeneïtat i bellesa de registre en un rol que sembla que la superi.

El Caspar de Alan Held queda mancat de personalitat i sense gaire caràcter.

Albert Dohmen per l’eremita és un luxe i el baix baríton supera la part sense problemes, però és clar, fer-lo aparèixer baixant del cel dins d’una làmpada de cristall és ridícul.

Hans Peter Kammerer sona amplificat artificialment i per tant difícil de valorar

Adrian Eröd, Clemens Unterreiner i Gabriel Bermúdez completen el cast amb discreció.

Què Christian Räth s’hagi carregat l’argument i vagi a la recerca de dramatúrgies recaragolades no ens hauria de sorprendre a aquestes alçades i una vegada més la producció escènica esdevé un obstacle i fins i tot un contrasentit per fer fluir amb naturalitat la partitura.

El caçador ara és un compositor, òbviament el mateix Weber, i a partir d’aquí podríeu esperar qualsevol cosa, però tampoc creieu que desvarieja tant, això si: Agathe es deixa estimar i assaltar al llit per una fogosa Annchen de sexe indefinit, l’eremita es despenja literalment del cel sobre una làmpada, no hi bales, del piano que presideix l’escenari en quasi tota la representació sorgeixen flamarades que al final també sorgiran de la partitura escrita pel compositor, Samiel canta (o no) de cap per avall penjat dels peus en una imatge tan impactant com gratuita i és clar, i més important, no hi ha bosc, tot passa en interiors foscs, engabiats i envoltats d’ocellots que és una pràctica molt sovintejada pel directors d’escena actuals que sembla que tots hagin estudiat ornitologia i taxidèrmia.

El dia que vagi al psicòleg li preguntaré quin missatge soterrat hi ha en mostrar ocells ja sigui dissecats o no, en escena.

El primer dia sembla ser que a la Staatsoper hi va haver un escàndol històric en contra de la direcció musical i l’escènica. El dia que l’ORF ho va retransmetre el públic es va comportar, és clar que Christian Räth i el seu equip no van sortir a saludar. El director txec Tomáš Netopil va ser injustament respectat. Quin horror!

Carl Maria von Weber DER FREISCHÜTZ

Agathe Camilla Nylund Ännchen Daniela Fally Caspar Alan Held Max Andreas Schager Ein Eremit Albert Dohmen Samiel Hans Peter Kammerer Ottokar Adrian Eröd Cuno Clemens Unterreiner Kilian Gabriel Bermúdez

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper, Direcció musical: Tomáš Netopil

Direcció escènica: Christian Räth Escenografia: Gary McCann Disseny de llums: Thomas Hase Vídeo: Nina Dunn Coreografia: Vesna Orlic

Wiener Staatsoper, 14 de juny de 2018

STAATSOPER DE VIENA 2017/2018: DER FREISCHÜTZ (SCHAGER-NYLLUND-FALLY-HELD-KAMMERER-DOHMEN-ERÖD;RÄTH-NETOPIL) Un desastre, una nit on els responsables musicals i escènic es van posar d'acord per malmetre una òpera bella, una obra mestra que en mans del maldestre…

[automatichottubarbiter]

"Juicios por fazañas"

“Juicios por fazañas”

Com que aquest viatge, amb alguna excepció com la que ahir esmentava, és aproximadament repetit, repeteixo també records i sensacions. De fet, la Comunitat Autònoma que va costar més de constituir a Espanya, un cop aprovada aquella Constitució del 78 que encara dura, fou la de Castella-Lleó. Diferències que venien de lluny, de segles i segles enrere. Si a Lleó el senyoriu era la institució…