#Exèrcit dels morts

[negreabsolut]

La legió silent, per socialgatheringstar. [font]

[therainyfrutea]

JAUME 5:1-6 Biblia Evangèlica Catalana

Avís als rics explotadors

[1] Ara toca als rics: Ploreu desconsoladament per les misèries que us sobrevindran. [2] Les vostres riqueses s’han podrit, els vostres vestits s’han arnat; [3] el vostre or i la vostra plata s’han rovellat, i el seu rovell farà de testimoni contra vosaltres i devorarà la vostra carn com un foc. Això és el que heu atresorat per als darrers dies! [4] Heus aquí que heu escatimat el jornal dels obrers que han segat els vostres camps, i ara clama, i els crits dels segadors han arribat a les orelles del Senyor dels exèrcits. [5] Heu viscut en plaers sobre la terra i heu estat dissoluts; heu afartat els vos-tres cors per al dia de la matança. [6] Heu condemnat i mort el just, i ell no s’ha resistit.

[castellsipalaus]

Palais Schwarzenberg

L’any 1697, el mariscal Heinrich Franz von Mansfeld, comte de Mansfeld i príncep de Fondi, a més a més de president del Consell de Guerra Imperial sota el regnat de Leopold I, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, va encarregar un palau a Viena a un dels arquitectes més renombrats de la Cort austriaca, Johann Lucas von Hildebrandt.

El mariscal, procedent d’una família de Saxònia, i amb un feu principesc al Lazio italià desprès de servir la Cort espanyola, volia una residència d’estiu amb un ampli jardí. Però el que de veritat volia era rivalitzar amb un altre gran estadista de la Cort de Viena, el príncep Eugeni de Savoia, noble d’origen francès al servei dels exèrcits austriacs, que va lluitar a la Guerra de Successió espanyola i en diverses campanyes contra els turcs.

La voluntat de Von Mansfeld de no quedar per sota del príncep de Savoia va quedar reflectit a l'elecció de l'emplaçament al costat dels terrenys del Belvedere i a l'elecció del mateix arquitecte, que s’havia format sota la tutela del seu rival i també va haver de rivalitzar amb dos dels altres gran arquitectes del Barroc austriac, Johann Bernard Fischer von Erlach i el seu fill Joseph Emanuel.

No obstant, uns anys més tard, el comte Von Mansfeld va morir i la finca, encara en construcció, va ser adquirida el 1715 pel príncep Adam Franz Karl von Schwarzenberg, qui va encarregar la terminació de l'edifici a Fischer von Erlach pare, que va fer instal·lar les primeres màquines de vapor d’Àustria per garantir el bon funcionament del sistema d’aigua del jardí. Una placa commemorativa a l'ala lateral que dóna a la Prinz Eugen Straße ho testifica avui dia.

La intervenció dels arquitectes més representatius de l’època deixa clara la importància de l’edifici. Von Hildebrandt va participar amb d’altres arquitectes als projectes de l’Abadia de Göttweig i el Palau Weissenstein i obra seva va ser el complex integrat per l’Oberes Belvedere i l’Unteres Belvedere, dos palaus rodejats de grans jardins, encarregat pel rival de Von Mansfeld quan aquest ja havia mort.

Fischer von Erlach pare, per la seva part, té com a principal obra l’església de San Carles Borromeu (Karlskirche, en alemany), projecte iniciat el 1715 que va finalitzar el seu fill. La seva monumentalitat es va inspirar en els temples més importants de la història de l’arquitectura, alguns dels quals va poder conèixer gràcies als seus viatges per Europa.

Una vegada finalitzat, el palau va romandre en mans dels Schwarzenberg (Švarcenberk, en txec), una família que tenia les seves arrels a Bohèmia i Francònia, una àmplia regió principalment situada al nord de Baviera. L’ascens d’aquesta família aristocràtica es va plasmar en els favors rebuts de la noblesa vienesa durant el segle XVIII. Al segle XIX, l’edifici va ser reformat per deixar espai a nous espais enjardinats.

Durant la Segona Guerra Mundial, el palau va patir greus danya pels bombardejos, però va ser restaurat poc després del final del conflicte i roman en possessió de la mateixa família Schwarzenberg fins a l’actualitat. Una part del palau acull un hotel de luxe i un restaurant.

El Palau Schwarzenberg és un dels palaus barrocs amb jardí més importants de Viena. Els jardins ascendents situats darrere de l'edifici inclouen estàtues de gres de Lorenzo Mattielli, gerros de pedra dissenyats per Fischer von Erlach i cascades projectades per Andrea Steinböckh. L'esplèndid interior del palau s'ha conservat en gran part. L'antic pati d'honor està ara asfaltat i serveix d'aparcament.

[negreabsolut]

L’Exèrcit dels morts.

[revoluciorussa]

LA LLUITA PER LA SUCCECIÓ DE LENIN

- En 1918 Lenin sofrí un atemptat on la seva salud es va veure rapidament deteriorada, posant fi a la seva vida en gener de 1924.

- Després de la mort de Lenin es va desfermar una lluita entre els dirigents del partit bolxevic ( 1924- 1928) , Stalin i Trotski.

- Per un costat teniem a Trotski: gran intelectual que havia aconseguit que el Exèrcit Roig en sortis victorios de la guerra civil. El seu egocentrisme i arrogáncia contrastaven amb amb l’astucia i l’esperit calculador del seu rival, Stalin.

- Finalment en sorti victorios Stalin i Trotski va ser empresonat i més tard i enviat a l’exili. Pese que era sabut que Lenin preferia a Trotski.

- Va apareixer l’estlinisme una ideologia i practica politica del nou lider soviètic Iósiv Stalin . Aquest govern fou de caracter dictatorial i governava l’URSS ( Unió de República Socialista Soviètica) entre els anys 1927- 1953.

- El seu govern va pasar a ser una dictadura totalitaria. La ciutat de San Petersburgo o Petrogrado va passar a dirse Lenningrado. Prohibí la propietat privada, el poder estava centralitzat, control dels medis de comunicació, règim de terror, represió...

Finalment Stalin morí el el 5 de març de 1953.

[marcfarraspiera]

Normandia

A les nou del matí del 30 de maig de 1431, una gran pira es va encendre a la Place du Vieux Marché de Rouen. Més de 10.000 persones s’hi van aplegar atretes per la mort imminent d’una noia de 19 anys. L’acusació: heretgia. La sentència: culpable. La pena: la foguera. Aquell dia de primavera, Joana d’Arc, filla de la Lorena, donzella d���Orléans, va ser cremada viva. Lligada a una estaca de fusta i vestida amb una túnica blanca, va ser reduïda a cendres invocant a crits el nom de Déu. Les flames, que van cremar durant hores, es van enlairar fins al cel de la ciutat.

484 anys després, la Plaça del Vell Mercat de Rouen recorda el matí més trist i cèlebre de la seva història amb una sòbria placa de marbre amagada entre bardisses i graons de formigó. Al lloc de l’antic mercat s’alça una església de múltiples teulades inclinades que volen recordar l’ondulació de les flames negres que van consumir Joana. A la nit, els bars del voltant serveixen còctels cars i posen pornografia a la televisió.

Més enllà del record inevitable, la ciutat viu amb certa discreció el dubtós honor d’haver estat l’escenari del calvari i el patíbul de Joana. El centre històric és un entremat medieval de cases de bigues castanyes, teulades de pissarra i façanes de colors clars. Els joves i els turistes fan el cafè i beuen cervesa a les terrasses de les places, a l’ombra d’esglésies i catedrals que s’alcen com colossos gòtics fins a confondre’s amb els núvols.

Dormim a Val-de-la-Haie, una zona residencial als afores de la ciutat, enclavada a les ribes serpentejants del Sena, entre turons verds i polígons monstruosos. La mestressa ens rep despentinada, amb un somriure trist, bata i sabatilles. A casa només se senten el lladruc d’un gos i la pèrdua d’algú o d’alguna cosa. Madame Bovary avui miraria la televisió en pijama i soparia ansiolítics.

La nostra amfitriona viu sola en una mansió preciosa de tres pisos que lloga a un preu assumible perquè la dutxa no raja, els matalassos semblen d’alumini i el terra cruixeix a cada passa. Al jardí de darrere, llarg i estret, hi té un hort amb quatre verdures, un galliner i una filera de rosers. Davant de casa hi ha la carretera i un camp de futbol de sorra amb porteries sense xarxa. En tot el cap de setmana no hi veurem jugar ningú. A la nit, malgrat el fum nuclear de les fàbriques, es veuen les estrelles i mitja lluna ambre.

Normandia és un vals de solitud i de pau rural. Tot el sarau es concentra als quatre enclavaments turístics (abadies, penya-segats, cementiris de guerra), submergits en una voràgine d’autocars, gorres temàtiques i gelats de plàstic que intentem evitar. Conduïm per carreteres secundàries resseguint la costa escarpada i metàl·lica i passem de llarg pobles amb ports esportius pretensiosos i casinos noucentistes decadents. Per contra, ens aturem en d’altres de noms mitològics mig oblidats en la quietud de l’interior.

Entre París i la Mànega, la terra és plana i fèrtil. Pocs boscos i molt conreu. Uniformitat i horitzontalitat. Colors crus i profunditat. Molta profunditat. Els camps es perden en l’horitzó sense cap obstacle de muntanyes ni de xemeneies ni de campanars.

Si els països funcionen com cossos, necessiten òrgans que els depurin. Ronyons. Le Havre és la terminal orgànica de París. La seva diàlisi. Incòmoda i necessària. Port descomunal de quilòmetres de grues i molls de ferris, és una de les principals entrades a França de mercaderies i combustibles fòssils. Arrasada en un 85% durant la Segona Guerra Mundial, la reconstrucció del centre de la ciutat és tan admirable com desconcertant. Tot de mòduls geomètrics de pisos baixos i amples arcades als baixos omplen la vella quadrícula del barri marítim. Una Barceloneta soviètica. Una Marsella del nord sense la llum del sud. Passegem una tarda de festiu entre carrers deserts i botigues tancades.

La costa normanda oscil·la entre la deshumanització industrial i la superpoblació turística. Paratges d’una bellesa cruel i prehistòrica conviuen amb escenaris postapocalíptics de runa i aigües tòxiques. Encara que avui costi de creure, aquestes costes van acollir Proust i Flaubert al zenit del seu geni i van inspirar els impressionistes per fixar tots els vermells i tots els blaus del món en un metre de tela.

Ja en òrbita de París, la catedral de Beauvais regna en solitari enmig d’una ampla planúria. Els pedestals buits i els sants decapitats de la façana infinita recorden èpoques en què les turbulències es resolien a cops de matxet i de guillotina. La pau de plom d’un diumenge al vespre a la plaça de l’ajuntament, on els coloms picotegen cacauets i els cambrers cultiven el mal humor malgrat el ponent roig i els partits improvisats sobre l’asfalt, barreja l’èxtasi de la calma amb el pànic de l’avorriment.

Tota aquesta tranquil·litat, tot el silenci, les carreteres amb els marges florits i les viles guarnides, res de tot això no amaga un malestar latent que batega per a qui el vulgui sentir i que crida per a qui el vulgui escoltar. La desindustrialització a gran escala, sumada a les cicatrius ferotges de la guerra i als estigmes del nord, han deixat un paisatge físic i humà foradat i degradat, viciós i tanmateix orgullós i resistent. Normandia, Rouen, Le Havre, no s’esfondren així com així.

Ha passat molt de temps. L’esgotament és palpable. França està exhausta.

Els anglesos ja no assetgen ciutats normandes - busquen la clau per sortir del seu propi laberint.

Els nord-americans no desembarquen en platges normandes - són convidats a la catifa vermella de napoleons postmoderns.

Els escriptors i els pintors ja no escruten el mar normand a la recerca de les muses - s’entaforen a les golfes de París en un exercici quasi ridícul de supervivència nihilista.

I, sobretot, ja no hi ha cap grangera adolescent, de cabells pèl rojos tallats à la garçon a cops d’espasa, que cavalqui un cavall blanc pels prats normands brandant al vent l’estendard reial de la flor de lis.

A poc a poc, els mites també van sucumbint a la modernitat. I després de vèncer exèrcits, desafiar l’església i forjar imperis, Joana d’Arc és avui el símbol del Front Nacional.

[bellesguardgaudi]

Brigadista Internacional en Bellesguard

Por Fernando Garcés. (En catalán).

28 d’octubre de 1938. Aquest dia es va veure Mallorca des del terrat de Bellesguard?

Abans de respondre és necessari fer un breu comentari per explicar el context de la pregunta. Als nostres visitants els agrada preguntar-nos si és cert que es pot veure Mallorca des de la teulada, i la resposta és que sí, però només quan les condicions meteorològiques són excepcionalment bones[1]. Ara bé, des de febrer de 1937 fins a gener de 1939, la menció de Mallorca no hauria sigut tan captivadora com en l’actualitat. Aleshores, l’illa acollia els tres aeròdroms de l’Aviazione Legionaria delle Baleari, l’aviació feixista italiana que, durant mesos, va bombardejar Barcelona i altres localitats properes al litoral com València i Xàtiva[2].

A causa de la proximitat de Mallorca, en aproximadament 30 minuts, els avions italians podien estar damunt de la ciutat, en una època on encara no s’havia inventat el radar (es farà el 1940). Pels seus pilots, tot eren avantatges. Arribaven amb el sol d’esquena i el sempre mal armat exèrcit republicà tot just disposava de rudimentaris mitjans per a respondre als atacs o donar la veu d’alarma amb antelació. La defensa antiaèria era insuficient i desorganitzada[3]. A més, en aquell moment, no hi havia plena consciència d’aquesta nova tècnica militar, consistent en sembrar el terror sobre la població civil en la rereguarda mitjançant bombardejos aeris sistemàtics per sorpresa. Els atacs a Barcelona, especialment el març de 1938, van ser un dels primers exemples del que ara denominem carpet bombing (“bombardeig catifa” o “bombardeig de saturació”), junt amb els atacs a Durango i Guernica, realitzats un any abans, per l’aviació alemanya.

  L’opinió pública de l’època es va mostrar horroritzada. El març de 1938, aquests bombardejos, en només tres dies (16, 17 i 18), van causar entre 880 i 1300 morts i entre 1500 i 2000 ferits. Una prova del gran impacte internacional d’aquests bombardejos va ser el discurs pronunciat per Winston Churchill el 1940 en l’inici de la batalla d’Anglaterra: “No vull menysprear la severitat del càstig que cau sobre nosaltres, però confio que els nostres conciutadans demostraran ser capaços de resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona”.

El 28 d’octubre de 1938 es va poder veure aquell dia Mallorca des de la teulada de Bellesguard?

No ho sabem. El que sí que sabem és que, almenys, no va aparèixer cap avió enemic. Una gran sort perquè aquest dia es va concentrar molta gent al carrer, tot i que, per temor als bombardejos, no es va fer cap comunicat públic del que anava a succeir. La població de Barcelona es va anar assabentant de la desfilada a mesura que començava a formar-se, però, tan ràpid com s’informava, aquell 28 d’octubre de 1938, millers de persones no van dubtar a sortir de les seves cases, o als balcons i les finestres. Entre els assistents, es trobaven Manuel Azaña, el President de la República, Lluís Companys, el president de la Generalitat, Juan Negrín, el cap de Govern, i Dolores Ibárruri, “La Passionària”, així com molts altres militars i polítics del bàndol república. Què feia tanta gent al carrer aquell 28 d’octubre de 1938, desafiant el risc a un nou bombardeig?

Al llarg de l’Avinguda 14 d’Abril (actual Diagonal), aquest dia, milers de persones es van donar cita per a acomiadar als últims voluntaris de les Brigades Internacionals. En els dos anys anteriors, els seus membres de 55 nacionalitats diferents, inclosa la italiana, havien defensat amb fermesa la lluita antifeixista en els camps de batalla d’Espanya. No obstant això, la pressió de la comunitat internacional i les divisions internes en el bàndol republicà, van acabar per forçar la seva retirada.

El de Barcelona no va ser l’únic comiat. Els dies previs i posteriors, en altres indrets del territori republicà van tenir lloc altres desfilades semblants. “L’adéu de les Brigades Internacionals”, una de les fotografies més famoses del llegendari Robert Capa, va ser pressa a Montblanc[1], Tarragona. Ara bé, el comiat més multitudinari va ser el de Barcelona. Un testimoni francès d’aquella desfilada, escrigué: “Marxàvem sobre una catifa de flors. Se’ns sumaven multituds i les mares ens feien petonejar als seus fills, plorant. Va ser una cosa que mai havia vist; teníem els ulls plens de llàgrimes. Va ser un comiat inoblidable”[2].

Aquesta desfilada pren especial rellevància per Bellesguard perquè durant uns anys alguns soldats de les Brigades Internacionals van residir a la torre. Potser fins i tot atenent una bateria antiaèria. Gràcies a les seves espectaculars vistes de la ciutat, l’antic palau del rei Martí ha estat utilitzat amb finalitats militars de vigilància a diferents conflictes: a la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió i la Guerra Civil.

Aquell 28 d’octubre de 1938 sabem que es va contemplar una part important de la torre que trigaria diverses dècades a tornar a veure’s. Un element essencial que Gaudí mai es va imaginar que romandria amagat durant tant de temps…

Ens referim a la senyera helicoidal del pinacle de la teulada. En efecte, a causa de l’avanç de les tropes franquistes poc després del comiat de les Brigades Internacionals, aquest motiu decoratiu es va pintar de gris per a evitar que la torre fos destruïda. Per consegüent, la bandera catalana va romandre encoberta durant anys fins al 1985, quan la família Guilera (enllaç), els seus propietaris després de la Guerra Civil, la va recuperar pintant les peces de ceràmica de vermell i groc. El pas del temps, no obstant això, va fer que els colors perdessin llustre. No va ser fins a maig de 2008 quan, finalment, els Guilera van poder recuperar la bandera tal com l’havia dissenyat Gaudí, aprofitant unes obres per a estabilitzar l’estructura del pinacle. En aquesta restauració, es van utilitzar vidres de color, el material emprat per l’arquitecte.

D’aquesta manera, diverses dècades després, es va tornar a contemplar el pinacle tal com ho va veure Gaudí i els veïns de Bellesguard aquell 28 d’octubre de 1938, el dia en què, possiblement, Mallorca no es va veure des de la torre però, al centre de Barcelona, la població va acomiadar als últims brigadistes internacionals i no va caure cap bomba.

  [1] El lector interesat pot veure imatges de la desfilada a Barcelona buscant les fotos d’Henry Buckley

[2] MONZÓN, A. (21 d’octubre de 2018), “El último adiós a las Brigadas Internacionales”, Recuperat a elindependiente.com

  [1] FERRO, L. (27 de diciembre de 2016), “Captan una insólita vista de Mallorca desde Barcelona”. Recuperat a www.lavanguardia.com

[2] Àlex Milian (12 de març de 2018), “La sembra sagnant de l’aviació feixista”. Recuperat a www.eltemps.cat

[3] ARMADA, J. (24 de julio de 2019), “Guerra Civil: Barcelona en la diana”almbardejos produits 300 morts i entre 1500 i 2000 ferits entre la poblaci de d?evo bombardeo? pedra, en compte de fusta perqu. Recuperat a www.lavanguardia.com.

BESFOL MARTÍN, A.(2004) “Los refugios antiaéreos de Barcelona: pasado y presente de un patrimonio arcano”, Ebre 38, nº 2, pp. 1-22

  La entrada Brigadista Internacional en Bellesguard se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[socials201718]

Paths of Glory - activitats

A classe hem vist la pel·lícula Camins de Glòria. Aquí responc a les preguntes de l’activitat proposada.

1.- Per què el General Mireau decideix tirar endavant la missió?

Perquè opina que estatègicament, si vol arribar amb els seus homes a allò que es proposa, no li queda altra que continuar. No li importen les baixes que hi pugui haver.

2.- A l’inici del film es parla de la neurosi de guerra. El General Mireau nega l’existència d’aquesta malaltia. Investigueu els seus efectes.

La neurosi de guerra és més coneguda com a desordre d’estrès post-traumàtic, o PTSD (post-traumatic stress disorder) en anglès. És una malaltia mental que es manifesta en persones que han passat per experiències traumàtiques, ja siguin puntuals o més prolongades, com ara l’estar a les trinxeres. Es manifesta en les persones fent-los aparèixer flashbacks de les escenes de guerra traumàtiques que han passat, portant-los ansietat i fent-los tenir reaccions desmesurades davant la menció de quelcom que els hagi resultat traumàtic. 

3.- Descriviu com és el paisatge fora de les trinxeres. Per què és d’aquesta manera? 

Està devastat. És gràcies a les armes emprades: moltes d’elles són químiques, el que fa que el terreny quedi destrossat. El terra no és utilitzable per a conreu, i es perden molts i molts quilòmetres de terra.

4.- Per què el comandant de les bateries es nega a bombardejar les posicions del seu propi exèrcit? 

És lògic: perquè no vol ni matar ni escarmentar d’aquesta manera als seus propis homes. Sap que aquesta classe d’events pot impactar molt fortament el cap de les persones, i no els vol subjectar a tal horripilitat.

5.- Per què el tinent Roget escull el caporal Paris perquè sigui jutjat? 

Perquè li interessa treure-se’l de sobre, ja que les seves idees son oposades a les seves i no vol tenir la seva pressió.

6.- Per què són jutjats els tres soldats? 

Amb la intenció d’impressionar la resta i que lluitin millor a les trinxeres. Es crea commoció amb les morts, i és el que es busca - impressionar i escarmentar, encara que s’emportin vides humanes.

7.- Quines irregularitats observeu en el consell de guerra contra els tres soldats? 

La falta de burocràcia a l’hora de triar-los i la manera irregular en què es fa. Es nota que se’ls tria pel propi interès dels tinents.

8.- Com valoreu la seqüència de l’execució? 

Opino que està molt ben filmada com per agafar l’atenció de l’audiència. Es dóna l’ènfasi suficient en les emocions dels homes, però tampoc es treu res morbós d’allà. Només s’il·lustra la manera en què es pateix en aquests casos.

9.- Comenteu les següents frases: 

- El patriotisme és l’últim refugi dels brètols. El Coronel Dax citant Samuel Johnson. 

Trobo que és una frase molt acertada i molt real. El patriotisme és només una excusa per dur-se vides per davant.

- El homes han sabut morir molt bé. General Mireau.

És una manera de dir que els homes als que han matat no han fet cap drama de la situació ni s’han intentat escapar. Això és el que concebeixen com a “morir bé” encara que només sigui una convenció. Els homes no haurien d’haver mort així, en primer lloc.

- França no es pot permetre que un boig guiï el seu destí. General Broulard 

El general ho diu amb tota la raó - l’home que estava darrere d’aquelles morts i dels events que estaven passant no estava sa mentalment, i tal home no pot guiar una nació. Si no, s’acaba en casos com el del règim nazi.

12 .- Per què el general Broulard decideix prescindir del seu col·lega Mireau? 

Perquè se n’adona de que la seva companyia i les seves idees ni valen la pena ni li aportaran res.

13.- Com valoreu, globalment, l’actuació del coronel Dax?

 Les trobo adequades. Se n’adona de que allò que està passant no és ètic ni bo, i decideix actuar segons les seves impressions. S’adona de que el millor és fer el bé i el bé no és exactament el que l’exèrcit francès està fent.

14.- Què simbolitza la darrera seqüència, la seqüència de la taverna?

Que, encara que siguin utilitzats com a munició, els homes militars també tenen sentiments, vides i emocions. Representa l’esperança del futur.

[sandplltraduccion]

Estès al sòl del vagó rodejat d’armes baix de la lona jo estava xopat, congelat i mort de fam. Finalment vaig rodar i em vaig gitar panxa per avall i vaig posar el cap sobre els braços. Tenia el genoll encarcarat/engarrotat, però tot havia anat molt bé. Valentini havia fet un bon treball. Havia fet la meitat de la retirada a peu i havia nadat part del Tagliamento amb el seu genoll. Eixe genoll era d’ell. L’altre era el meu. Els doctors et feien coses i després el cos ja no era teu. El cap era meu, i l’interior de la panxa també. Allí dins n’hi havia molta fam. Sentia l’estómac capgirant-se. El cap era meu, però no era per a gastar-lo ni per a pensar; només per a recordar i tampoc recordar-ne massa.

 Podia enrecordar-me’n de Catherine però sabia que em tornaria boig si pensava en ella sense saber si la tornaria a veure, així que no pensaria en ella, només un poquet, un poquet mentre el vagó movia lentament i fent soroll, i un poc de llum travessava la lona i jo i Catherine al sòl del vagó. Tan dur com el sòl del vagó era estar allí estès sense pensar només sentint, tan de temps fora, la roba xopa i el sòl menejant-se poc a poc i la soledat a dins i jo a soles amb la roba xopa i el sòl dur en lloc de la dona.

 No t’estimaves el sòl d’un vagó ni les armes dins les seues fundes ni l’olor a metall untat de vaselina o una lona per la que es filtrava la pluja, encara que s’està molt a gust baix d’una lona i s’està molt a gust rodejat d’armes; però t’estimaves algú que ara sabies que ni de casualitat anava a estar allí; ho veies ara de manera molt clara i molt freda – no tant de manera freda com clara i buida. Ho veies – de manera buida, gitat panxa per avall, havent estat present quan un exèrcit reculava i l’altre tirava endavant. Havies perdut els teus cotxes i als teus homes com un cap de secció perd tot el ramat del seu supermercat en un incendi. Però ací no hi havia ninguna assegurança. Ja estaves lliure de tot això. No tenies ninguna obligació més. Si els pegaven un tir als caps de secció després d’un incendi al supermercat perquè parlaven en un accent que sempre havien tingut, aleshores era de caixó que els caps de secció no tornarien quan la tenda obrira de nou. En tot cas buscarien una altra feina; si és que n’hi havia alguna altra feina i si la policia no els enxampava abans.

 La ràbia se l’emportava el riu amb qualsevol obligació. Encara que allò va acabar quan el carabiniere em va posar les mans al coll de la camisa. M’hauria agradat no haver portat l’uniforme encara que a mi les formes em donaven el mateix. Les estrelles sí que me les havia llevat, però això va ser per conveniència. Allò no em donava honor. No estava en contra d’ells. Jo ja passava. Que els anara bé. Estaven els bons i els valents i els callats i el sensibles, i eixos sí que s’ho mereixien. Però allò ja no era la meua història i jo ja tenia unes ganes de que el tren dels ous arribara a Mestre per a menjar i deixar de pensar. Tindria que parar.

 Piani els diria que m’havien pegat un tir. Regiraven les butxaques i treien els papers dels homes als que mataven. Els meus no els tenien. Potser m’apuntarien com a ofegat. M’imaginava el que els dirien als Estats Units. Mort per ferides i altres causes. Redéu quina fam tenia. Em preguntava què li devia haver passat al cura de la missa. I a Rinaldi. Devia estar a Pordenone. Si és que no havien arribat més lluny. Bo, ja no el tornaria a veure. Ja no tornaria a veure a ningú. Aquella vida s’havia acabat. No pensava que tinguera sífilis de veritat. De totes formes tampoc era una malaltia perillosa si la agafaves a temps, o això deien. Però ell estaria preocupat. Jo també ho estaria si la tinguera. Jo i qualsevol.

 Jo no estic fet per a pensar. Estic fet per a menjar. I tant que sí. Per a menjar i per a beure i per a gitar-me amb Catherine. Esta nit, pot ser. No, això era impossible. Però demà per la nit sí, això i un bon sopar i llençols, res d’anar-se’n a cap lloc si no és junts. Segurament ens en tindríem que anar corrents com condenats. Ella voldria anar-se’n. Jo sabia que ella voldria anar-se’n. Quan ens n’aniriem? N’hi havia que pensar-ho. Estava fent-se de nit. Em vaig quedar gitat pensant quan ens n’aniriem. N’hi havien molts llocs.

  — Adéu a les armes, Ernest Hemingway

[negreabsolut]

L'Exèrcit dels Morts.

[negreabsolut]

L’Exèrcit dels Morts.

[negreabsolut]

[castellsipalaus]

Fortaleza de Monzón

La fortalesa de Monsó és probablement d'origen musulmà, doncs els àrabs que van escombrar el regne visigot de la Península Ibèrica s'hi van establir només tres anys després de creuar l'estret de Gibraltar, cap al 714.

Les vicisituds del territori comprès entre el Baix Cinca i la ciutat d'Osca va fer que durant prop de tres segles fos escenari de lluites entre diverses famílies d'origen àrab: els Banu Qasi i els Banu Amrus entre elles. La caiguda de la comarca en mans del rei aragonès Sanç Ramires (Sancho Remíriz, en aragonès) el 1089 va marcar el futur del castell.

En aquesta època, es va situar a la frontera entre el regne aragonès i els comtats de Barcelona i Urgell, i quan el 1137 el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona va esdevenir príncep d'Aragó pel seu matrimoni amb l'infanta Peronella (Peironela, en aragonès), Monsó acaba passant a mans de l'orde dels Templers.

És en aquest context quan, després de la mort del rei Pere el Catòlic a la batalla de Muret davant dels exèrcits francesos comandats per Simó de Montfort, el castell fortalesa esdevé presó. Els templers hi van custodiar el rei minyó Jaume durant tres anys, del 1214 al 1217 dins les seves muralles.

El futur Jaume I el Conqueridor va compartir captiveri amb el seu cosí Ramon Berenguer V de Provença a Monsó, sota la tutela del gran mestre templer Guillem de Montredon. Sembla que els anys de reclusió en aquesta fortalesa van forjar el caràcter i el sobrenom: va conquerir els regnes de Mallorca i València, i va casar-se tres vegades i es diu que va tenir forces amants.

El bastió templer que va acollir a Jaume I va convertir-se en objecte del desig pel seu descendent Jaume II, qui el va atacar el 1309 després de l'ordre de dissolució dels Templers dictada pel Papa Climent V.

L'estructura actual del castell mostra les reformes sofertes durant segles, però sobre tot les del segle XVIII, després que la Guerra de Successió fes necessària una presència militar a la frontera entre els ja dissolts territoris del regne d'Aragó i el principat de Catalunya.

Després, les guerres contra el francès, a principis del segle XIX, les diverses guerres carlines, al larg del mateix segle, i, finalment, la guerra civil del segle XX, van acabar de donar forma al principal tret característic del perfil de la ciutat de Monsó.

Foto: monzon.es

[castellsipalaus]

La Força de Girona

Girona va ser la primera gran ciutat d'Hispània recuperada per les forces cristianes després de la derrota dels reis visigots davant dels exèrcits àrabs l'any 711.

La ciutat té una llarga història com a fortalesa. Els seus primers habitants, la tribu ibèrica dels indigetes, van construir uns assentaments als punts més alts de la plana de Girona. L'exèrcit romà va estar present durant molt de temps i els visigots van ser els seus successors al voltant dels segles V i VI, quan van establir el seu nou regne al nord i al sud dels Pirineus. Més tard, els francs els van anar arrabassant territori a Aquitània i els van empènyer cap a Hispània.

El 785 Girona es va sumar a les possessions de Carlemany, un rei franc que a l'any 800 va aconseguir el t��tol d'emperador d’Occident. La ciutat era la capital d'una nova unitat administrativa de l'Imperi, el comtat i els seus comtes van aconseguir el títol de marquesos de Gòtia, refermant el seu passat gòtic, i el 801 també van esdevenir comtes de Barcelona, en ésser conquerida l’actual capital catalana.

A l'Alta Edat Mitjana l'estructura de la ciutat romana va canviar amb la conversió dels visigots de l'arrianisme a la fe catòlica. Els temples romans es van transformar en esglésies, i la influència de Roma va arribar de nou als comtats de Gòtia. Ara amb un altre tipus d'exèrcit, més espiritual.

La torre romànica de la catedral revela el seu passat. Però la torre de l'església de Sant Feliu mostra la transició cap a una nova era gòtica. Els gots eren els habitants de Gothia Launia, el primer nom de la Catalunya actual. Els primers catalans tenien a Girona una fortalesa gairebé inexpugnable davant dels seus nous enemics: els francesos, successors dels francs que havien estat els seus senyors. Els francesos van lluitar amb els seus veïns del sud, els occitans. Molts d'ells van haver d'escollir entre la mort o exiliar-se al sud dels Pirineus.

Les lluites entre catalans i francesos van ser freqüents durant segles i la fortalesa –la Força– de Girona sempre mostrava les seves impressionants muralles mentre la seva catedral semblava un formidable castell. Ara els visitants francesos arriben a Girona principalment per veure una nova font de poder: les flors. Temps de Flors és un gran festival d'art amb flors que té lloc als patis de la ciutat medieval cada mes de maig.

[bellesguardgaudi]

Brigadista Internacional a Bellesguard

Per Fernando Garcés.

28 d’octubre de 1938. Aquest dia es va veure Mallorca des del terrat de Bellesguard?

Abans de respondre és necessari fer un breu comentari per explicar el context de la pregunta. Als nostres visitants els agrada preguntar-nos si és cert que es pot veure Mallorca des de la teulada, i la resposta és que sí, però només quan les condicions meteorològiques són excepcionalment bones[1]. Ara bé, des de febrer de 1937 fins a gener de 1939, la menció de Mallorca no hauria sigut tan captivadora com en l’actualitat. Aleshores, l’illa acollia els tres aeròdroms de l’Aviazione Legionaria delle Baleari, l’aviació feixista italiana que, durant mesos, va bombardejar Barcelona i altres localitats properes al litoral com València i Xàtiva[2].

A causa de la proximitat de Mallorca, en aproximadament 30 minuts, els avions italians podien estar damunt de la ciutat, en una època on encara no s’havia inventat el radar (es farà el 1940). Pels seus pilots, tot eren avantatges. Arribaven amb el sol d’esquena i el sempre mal armat exèrcit republicà tot just disposava de rudimentaris mitjans per a respondre als atacs o donar la veu d’alarma amb antelació. La defensa antiaèria era insuficient i desorganitzada[3]. A més, en aquell moment, no hi havia plena consciència d’aquesta nova tècnica militar, consistent en sembrar el terror sobre la població civil en la rereguarda mitjançant bombardejos aeris sistemàtics per sorpresa. Els atacs a Barcelona, especialment el març de 1938, van ser un dels primers exemples del que ara denominem carpet bombing (“bombardeig catifa” o “bombardeig de saturació”), junt amb els atacs a Durango i Guernica, realitzats un any abans, per l’aviació alemanya.

  L’opinió pública de l’època es va mostrar horroritzada. El març de 1938, aquests bombardejos, en només tres dies (16, 17 i 18), van causar entre 880 i 1300 morts i entre 1500 i 2000 ferits. Una prova del gran impacte internacional d’aquests bombardejos va ser el discurs pronunciat per Winston Churchill el 1940 en l’inici de la batalla d’Anglaterra: “No vull menysprear la severitat del càstig que cau sobre nosaltres, però confio que els nostres conciutadans demostraran ser capaços de resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona”.

El 28 d’octubre de 1938 es va poder veure aquell dia Mallorca des de la teulada de Bellesguard?

No ho sabem. El que sí que sabem és que, almenys, no va aparèixer cap avió enemic. Una gran sort perquè aquest dia es va concentrar molta gent al carrer, tot i que, per temor als bombardejos, no es va fer cap comunicat públic del que anava a succeir. La població de Barcelona es va anar assabentant de la desfilada a mesura que començava a formar-se, però, tan ràpid com s’informava, aquell 28 d’octubre de 1938, millers de persones no van dubtar a sortir de les seves cases, o als balcons i les finestres. Entre els assistents, es trobaven Manuel Azaña, el President de la República, Lluís Companys, el president de la Generalitat, Juan Negrín, el cap de Govern, i Dolores Ibárruri, “La Passionària”, així com molts altres militars i polítics del bàndol república. Què feia tanta gent al carrer aquell 28 d’octubre de 1938, desafiant el risc a un nou bombardeig?

Al llarg de l’Avinguda 14 d’Abril (actual Diagonal), aquest dia, milers de persones es van donar cita per a acomiadar als últims voluntaris de les Brigades Internacionals. En els dos anys anteriors, els seus membres de 55 nacionalitats diferents, inclosa la italiana, havien defensat amb fermesa la lluita antifeixista en els camps de batalla d’Espanya. No obstant això, la pressió de la comunitat internacional i les divisions internes en el bàndol republicà, van acabar per forçar la seva retirada.

El de Barcelona no va ser l’únic comiat. Els dies previs i posteriors, en altres indrets del territori republicà van tenir lloc altres desfilades semblants. “L’adéu de les Brigades Internacionals”, una de les fotografies més famoses del llegendari Robert Capa, va ser pressa a Montblanc[1], Tarragona. Ara bé, el comiat més multitudinari va ser el de Barcelona. Un testimoni francès d’aquella desfilada, escrigué: “Marxàvem sobre una catifa de flors. Se’ns sumaven multituds i les mares ens feien petonejar als seus fills, plorant. Va ser una cosa que mai havia vist; teníem els ulls plens de llàgrimes. Va ser un comiat inoblidable”[2].

Aquesta desfilada pren especial rellevància per Bellesguard perquè durant uns anys alguns soldats de les Brigades Internacionals van residir a la torre. Potser fins i tot atenent una bateria antiaèria. Gràcies a les seves espectaculars vistes de la ciutat, l’antic palau del rei Martí ha estat utilitzat amb finalitats militars de vigilància a diferents conflictes: a la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió i la Guerra Civil.

Aquell 28 d’octubre de 1938 sabem que es va contemplar una part important de la torre que trigaria diverses dècades a tornar a veure’s. Un element essencial que Gaudí mai es va imaginar que romandria amagat durant tant de temps…

Ens referim a la senyera helicoidal del pinacle de la teulada. En efecte, a causa de l’avanç de les tropes franquistes poc després del comiat de les Brigades Internacionals, aquest motiu decoratiu es va pintar de gris per a evitar que la torre fos destruïda. Per consegüent, la bandera catalana va romandre encoberta durant anys fins al 1985, quan la família Guilera (enllaç), els seus propietaris després de la Guerra Civil, la va recuperar pintant les peces de ceràmica de vermell i groc. El pas del temps, no obstant això, va fer que els colors perdessin llustre. No va ser fins a maig de 2008 quan, finalment, els Guilera van poder recuperar la bandera tal com l’havia dissenyat Gaudí, aprofitant unes obres per a estabilitzar l’estructura del pinacle. En aquesta restauració, es van utilitzar vidres de color, el material emprat per l’arquitecte.

D’aquesta manera, diverses dècades després, es va tornar a contemplar el pinacle tal com ho va veure Gaudí i els veïns de Bellesguard aquell 28 d’octubre de 1938, el dia en què, possiblement, Mallorca no es va veure des de la torre però, al centre de Barcelona, la població va acomiadar als últims brigadistes internacionals i no va caure cap bomba.

  [1] El lector interesat pot veure imatges de la desfilada a Barcelona buscant les fotos d’Henry Buckley

[2] MONZÓN, A. (21 d’octubre de 2018), “El último adiós a las Brigadas Internacionales”, Recuperat a elindependiente.com

  [1] FERRO, L. (27 de diciembre de 2016), “Captan una insólita vista de Mallorca desde Barcelona”. Recuperat a www.lavanguardia.com

[2] Àlex Milian (12 de març de 2018), “La sembra sagnant de l’aviació feixista”. Recuperat a www.eltemps.cat

[3] ARMADA, J. (24 de julio de 2019), “Guerra Civil: Barcelona en la diana”almbardejos produits 300 morts i entre 1500 i 2000 ferits entre la poblaci de d?evo bombardeo? pedra, en compte de fusta perqu. Recuperat a www.lavanguardia.com.

BESFOL MARTÍN, A.(2004) “Los refugios antiaéreos de Barcelona: pasado y presente de un patrimonio arcano”, Ebre 38, nº 2, pp. 1-22

  La entrada Brigadista Internacional a Bellesguard se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[socials201718]

La Primera Guerra Mundial a nivell social

Aquesta guerra de la que acabo de parlar no només va implicar morts de soldats. Tot el món es va veure canviat per ella, ja que es va provocar una commoció tan profunda en les societats europees que la van anomenar la Gran Guerra. Era un nou tipus de guerra - la guerra total. No només es limitava als camps de batalla ni als soldats, sinó que implicava tota la població.

La població civil masculina en edat militar es va veure forçada a formar part de l'exèrcit, el que va anomenar-se exèrcit nacional. Va sorgir en les revolucions del segle XIX. Els desastres de guerra, per tant, van castigar de manera general la població. Igualment, el fet de que disposessin de ferrocarrils i vehicles amb motor va fer que l'avanç dels exèrcits pogués ser molt mes ràpid. Per això, es va produir l'èxode de milions de civils pel pànic dels saquejos, destrucció o represàlies. Es van crear els primers moviments de refugiats causats per un conflicte bèl·lic, dels quals encara n'hi ha a gran escala avui dia.

El treball de les dones va començar a ser requerit durant les guerres. Aquestes requerien una enorme producció d'armament, municions, etc., així que elles i els homes en edat no militar van treballar. Les dones van demostrar que eren capaces de fer allò que els homes feien igual de bé o millor que ells, així que es van guanyar el dret a vot. Igualment, a la lluita feminista encara li quedava i li queda molt camí per recórrer.

A més, les necessitats de la guerra tenien prioritat, i la producció de béns per la societat es va ressentir. Faltaven productes de primera necessitat. A inicis del segle XX les ciutats ja tenien a la gran part de la població, la qual no tenia recursos, a l'igual que al camp. No es podien alimentar, i va aparèixer la fam.

Es controlava molt l'opinió de les persones. La població havia de mantenir la moral i contribuir a l'esforç de guerra, així que els estats van recórrer a la propaganda amb mètodes moderns ideats amb tècniques amb la intenció de fer creure al poble allò que l'estat volia. L'opinió pública de cada bàndol va ser mobilitzada, a còpia de fer servir de manera recurrent l'exaltació de la pàtria i l'odi a l'enemic. Així, van sorgir els nacionalismes que més endavant durien a la Segona Guerra Mundial. La premsa també va ser censurada, i es van manipular els comunicats militars per crear una opinió unànime a tot l'estat. La gent en contra de la guerra va ser silenciada.

Els governs també van instaurar economies de guerra, amb una intervenció forta de l'estat. Totes les fàbriques havien de funcionar a gran capacitat per crear armes, i la població femenina s'havia d'incorporar a aquesta producció. Els governs es van endeutar i van demanar préstecs. Els aliats ho van fer especialment amb els EUA, que va estar al marge del conflicte fins al 1917.