#El principi de la nit sense fi

[negreabsolut]

Coberta del cinquè volum de l'edició catalana de Berserk, versió ‘Maximum’, que conté El cavaller de la Calavera, El principi de la nit sense fi, El falcó abatut, La fi del somni, El torneig, Fugitius, El lluitador, Companys d'armes, Confessió, Cicatrius (parts 1, 2), Espurnes a l'espasa, Incursió a Wyndham (parts 1, 2), Vigília festiva (parts 1, 2), Mil anys de reclusió, Retrobada a l'abisme, Sender de sang, Els Bakiraka (parts 1, 2), Flors al castell de pedra.

[lesfoteses]

La benvinguda

1 de gener del 2023

Què faria sense la sopa? Segurament morir. Fa 24 hores estava encara sopant amb el raïm pacientment esperant-nos des d'una taula annexa a la cuina, lluny de les nostres mirades. No hi havia sopa, de fet ni hi pensava en la sopa: hi havia truites, croquetes, quiche, olives, patates, pa amb tomàquet. "Lo típic". Era en un pis del costat de la Monumental, que per nom de Wi-fi tenen 'Las monumentales', és casa de l'Abel.

A les 23:41 aproximadament, es produïa la clàssica disputa de 'amb quin canal seguim les campanades?'. Veníem de l'any passat a casa nostra, amb Catalunya Ràdio. Va ser un puto fracàs, no recordo si és que no van cantar bé les campanades o si es va tallar o tot a la vegada, però vam dir "mai més". Aquest any han guanyat la Pedroche i el Chicote, ella primer amb un vestit de puta pena que de cop se l'ha tret, quedant mig en boles com ja és quasi tradició. Potser d'aquí uns anys -si no es fa ja- s'estudiarà a les facultats de Periodisme dins del tema de 'pràctiques masclistes i sexistes en cobertures especials'. D'aquesta primera nit de l'any, em quedo amb la bona companyia dels amics de sempre, amb una mica massa de Quevedo amb Bizarrap pel meu gust, i els jocs que vam fer. El meu objectiu aquesta nit va ser colar el màxim de cops possibles la cançó de l'opening de 'The White Lotus', que es diu Renaissance i és un temazo. Malauradament només el vaig poder posar un parell de cops, va guanyar la Rosalía. Després vam jugar al Picolo, un joc de proves i alcohol que ens va ensenyar la Raquel, i després un joc de pensar conceptes i endevinar-los, primer definint-los tipo Taboo, després amb mímica i per últim amb només una sola paraula. Ens vam quedar a la primera fase perquè som uns memos. Però clar, és que hi havia conceptes que havia posat algú com 'Ada Colau' o 'Montserrat Roig', i jo em pensava que anàvem molt més forts, per la qual cosa vaig posar conceptes molt més bèsties que van desentonar una mica. Fatal.

24 hores després de la Pedroche, el raïm sense pinyols i el Picolo soc al poble amb el Marc esperant que s'acabin de cuinar els tiburones. Hem fet sopeta amb Avecrem (m'encanta) i no puc estar més contenta perquè n'he posat més de la que toca per a dues persones, de manera que amb sort demà també soparem el mateix. Per mi la sopa és dels millors plats que poden existir, faci fred o calor. Ara fa calor per ser 1 de gener, massa de fet. Hem vingut a esquiar demà i demà passat en teoria, però no hi ha neu es veu. Ni a Molina ni a Masella. Només cal veure Instagram per comprovar que és veritat i que la cosa pinta fatal i que no podem ser més pringats, tio. Fa molt de temps que hem decidit que pujaríem. A principis de mes, pel pont, va nevar molt i semblava que havia de ser la polla de temporada. Però llavors vam dir-nos "bah, ara pel pont segur que tothom puja i serà impossible esquiar de la gentada. Ja pujarem més endavant, total, segur que torna a nevar". Doncs passa'm la maionesa per acompanyar les patatetes que ens estem menjant. La nostra previsió ha estat un puto fracàs.

He dormit poc per lo tard que ens vam acabar ficant al llit, vora les 6 del matí. L'últim whatsapp meu és de les 5:39 i li dic a la Cris que ja estic a casa i que tot ok. Abans de dormir per això, pota preventiva perquè no em trobava massa bé i vaig pensar "calla, abans de ficar-me al llit i que em vingui tooot el mareig i tal, ho trec". I m'ha anat de conya. Avui a les 11 i poc ja no tenia més son i m'he aixecat a esmorzar. Després hem fet dinar familiar i un cop enllestit, migdiada i motxilla cap al poble. Demà no crec que esquiem, però no li vull dir al Marc per no desanimar-lo.

[larevistadelinsti]

Textos guanyadors del concurs Sant Jordi en català

La participació al concurs literari de Sant Jordi en llengua catalana ha estat extraordinària en quantitat i qualitat. Publiquem avui els escrits guanyadors. Bon Sant Jordi!!!!

1r d’ESO

EL JARDÍ SOMIAT,  Zayd El Kasmi, 1rB

Cada dia que passa desitjo canviar l'estil de la meva vida. Un estil on hi hagi tranquil·litat per descansar i respirar. Un dia, en llevar-me, vaig sentir que era un dia especial. Era primavera. Vaig treure el cap per la finestra. Tot era diferent. Hi havia un gran jardí tot florit de diferents tipus de flors. També hi havia una font amb una aigua que brillava amb la llum del sol.

Se sentien els xiulets dels ocells que volaven i jugaven al voltant d'aquella font. Era l'ambient que desitjava. Però, per desgràcia, era simplement un somni.

L'endemà, vaig rebre la notícia de mudar-nos. Quan vam arribar no em podia creure el que veia amb els meus ulls. Era aquell jardí que havia somiat! Per fi, el meu somni s'ha fet realitat.

                                     ****************************                                                              

EL  BOSC,  Shahina Uddin, 1rC

   Hi havia una vegada una nena que es deia Maria. Vivia a la vora de un riu i al costat hi havia un bosc. Li agradava molt la natura, i cada dia regava les flors del seu jardí, però els seus pares no li deixaven anar al bosc a ella sola.

  Un dia, la Maria s’havia plantejat que volia anar al bosc ella sola, així que es va escapar per la nit: va agafar una llanterna i se’n va anar. Pel camí es va trobar un nen plorant li va preguntar què li passava, però ell no va contestar. Després d’una estona, li va dir que s’havia perdut feia tres dies, i que tenia 7 anys. Li vaig preguntar que com es deia i a on vivia: em va dir que es deia Marc i que vivia a la ciutat. No estaba molt lluny, així és que li vaig dir que l’endemà el portaria a casa seva, que ara havia d’anar anar a casa meva.

  Quan va arribar a casa, la Maria va despertar a la seva mare i li va dir la veritat: que s'havia trobat un nen plorant. La mare la va castigar, però també l’endemà va deixar anar sola a la Maria al bosc perquè portés el Marc a casa.    

                                 ***************************

2n d’ESO

Natàlia i l’estrany jardí,  Silvia Alas, 2n A

Una vegada hi havia una noia que es deia Natàlia. Quan Natàlia tenia set anys la seva mare va morir i des de llavors el seu pare es va convertir en alcohòlic. Sempre que bevia, es va tornar molt boig, així que va acabar cridant i colpejant a Natàlia.

Un dia, Natàlia es va cansar de tots els abusos i va fugir de casa seva.Va córrer per moltes hores quan va topar amb un jardí.Ella va decidir explorar-la.

Al principi semblava un jardí normal. Va seguir caminant quan va veure una glorieta. Al bell mig de la glorieta hi havia una flor que brillava. Va pujar a la glorieta i va admirar la flor, quan de sobte va sentir una veu darrere seu.

-Què fas aquí?- va dir la persona.

Es va girar ràpidament i va veure un noi.El noi tenia els cabells rossos i els ulls blaus, però el que era realment estrany és que tenia orelles d'elf.

Natàlia li va dir al nen, Luca, que es va escapar de casa. Luca va entendre i la va deixar quedar-se amb ell.La va portar a la seva casa que està en el jardí i li va mostrar la seva habitació.Mentre Luca tancava la porta, va dir...

-Mai no deixaré que aquell home et torni a fer mal.-

L'endemà al matí, es va despertar amb un somriure a la cara, quan de sobte es va adonar que... Tot era un somni.

                                     **************************

La rosa solitària,   Qian Qian, 2n C

Al jardí, hi havia una rosa que estava apartada de la resta. Era molt més bonica que les altres, i les flors no volien estar amb ella perquè li tenien enveja i la ignoraven.

La rosa es va sentir molt trista. Se sentia malament amb si mateixa, ja que creia que havia fet alguna cosa malament. Va pensar que si canviava, les altres flors tornarien a parlar amb ella, però res del que feia era suficient perquè tornessin a fer-li cas.

Un dia va aparèixer una papallona i li va preguntar per què estava trista. Ella li va dir que estava trista perquè les altres flors la ignoraven i no li parlaven. L’animaló va respondre que si feien allò era perquè no veien l'important que era, que no valia la pena canviar per tenir unes amigues que no apreciaven la seva vàlua, i que valia més estar sola a tenir amigues com aquelles.

                                        *************************

3r d’ESO

Situació increïble,  Amabela Irish Tamaño Celestial, 3rA

Sota la llum de la lluna brillant, el riu fluïa en la nit silenciosa. Em vaig quedar al damunt d’una muntanya, a punt per fer una foto d’aquest paisatge, però per a la meva sorpresa un mussol va agafar la meva càmera mentre estava a punt de plasmar aquest bell moment. Vaig començar a córrer pel bosc, vigilant el meu entorn, les gotes de llum volaven a prop de l’herba gairebé negra.

Vaig continuar mirant cap a on havia anat el mussol, sentia que caminava en cercles i que corria per a sempre. Finalment, el mussol va desembarcar en un arbre. Poc a poc vaig començar a pujar a l’arbre i vaig agafar la càmera, vaig pensar que mai no tornaria a veure aquella vista tan bonica, però mentre em vaig asseure a la branca de l’arbre, vaig mirar els voltants i vaig trobar la visió més bonica del bosc i la muntanya a prop. Em fa molta gràcia que em passés aquesta situació.

                                        *************************

La promesa,  Salma Alkamboui, 3rC

Una vegada en Nick que anava caminant pel bosc, de cop i volta va beure un paper i un llapis al terra, els va agafar i va llegir el que posava en el llapis: "Dibuixa el bosc que vols", el Nick va començar a dibuixar un arbre i quan va acabar de dibuixar, l'arbre va cobrar vida pròpia i va sortir del full, després va dibuixar un altre i es va donar compte que era veritat que tot el que dibuixava es feia realitat; llavors va començar a dibuixar animals, rius, i tota mena d'arbres.

Després va dibuixar un nen, quan el nen va sortir del paper va agafar el llapis i va començar a dibuixar llaunes, bosses de plàstic, ampolles de vidre i de plàstic, paper ,cartró, bolquers … Va dibuixar tantes deixalles que el bosc que en Nick havia dibuixat ja no es podia veure, també es va donar compte que els animals no podien respirar, que els esquirols es pensaven que les piles eren avellanes i els conills pensaven que els retoladors taronges eren pastanagues.

En Nick va poder observar com en un minut tots els animals del bosc morien i com els arbres desapareixien gràcies a la tala d'arbres excessiva. Va ser llavors quan va voler buscar el nen que ell mateix havia dibuixat però ja no el podia trobar. Després de buscar entre les deixalles el va trobar assegut damunt d'una rentadora. Veia com el nen dibuixava fàbriques, gent fent caça furtiva, gent posant-se roba de pell d'animals, etc.

Quan li va preguntar que perquè hi havia dibuixat totes aquelles coses el nen li va respondre que era perquè els humans havien fet que la realitat fos d’aquella manera: animals morint per menjar plàstic, esquirols confonent piles amb avellanes, peixos ofegats, boscos plens de plàstics, fins i tot boscos sense arbres de tant talar-los.

Llavors el Nick va entendre que la humanitat estava fent malament les coses fins i tot que ell mateix estava fent malament les coses. Llavors li va demanar al nen si podia esborrar totes les deixalles perquè desapareguessin i el nen li va dir que les esborraria si ell prometia fer les coses bé, en Nick va acceptar i el nen va esborrar les deixalles.

                                         ************************

4t d’ESO

La pluja, la meva companya,  Scarlet Labour Encarnación, 4t C.

Avui torna a ser dilluns, però no és un dilluns qualsevol, és un dilluns plujós.

M'encanta seure davant de la finestra i veure com llisquen les gotes fins que arriben a la seva fi.

Aquesta preciosa pluja em permet veure l'exterior, després que diversos dies, el meu marit em tingués tancada a l'habitació. Avui, després de molts dies de de súpliques, em permet veure la pluja.

És el moment en què puc estar connectada amb l'exterior. La resta dels dies, és una tempesta, de la qual no puc escapar, per això desitjo que cada dia plogui, per poder retrobar-me.

Perquè jo, com a víctima de violència de gènere, visc en un confinament complet, on la natura és la meva única companyia i via d'escapament.

                                      *************************

El Cavaller Cec,  Aroa Mesa, 4t D

Yang era un Drac que vivia en una cova del Montseny. Durant el dia se'l passava dins la cova i durant la nit prenia les verdures dels horts de la gent del poble. Un dia va arribar l'esperat 23 d'abril, segons la llegenda, dia en què vindria el cavaller Sant Jordi per venjar-se de les malifetes de Yang. Però el drac no tenia por, perquè subestimava les capacitats del cavaller per la seva condició d'home cec. El cavaller Sant Jordi però, tenia un pla B que Yang no coneixia.

Així doncs, el dia d'abans, el cavaller va plantar una rosa amb un cascavell a l'entrada de la cova. La nit següent, quan el drac va sortir de la cova i va trepitjar la rosa, va fer sonar el cascavell avisant amb el seu so al cavaller. En aquell moment, Sant Jordi li va endinsar la fletxa deixant anar un rajolí de sang que caient a la terra va fer brollar un munt de verdures formant l'hort més extens que mai ha existit.

                                       ***********************

1r de Batxillerat

No tan vulnerable poncella inquieta,  Laia Rui Martínez Sánchez, 1r batx. A

Si fossis una estació series la primavera. Ets el pol·len que viatja pel vent sense destí aparent. La flor que floreix sense importar el temps. Ets l’olor que queda després d’un dia de pluja, aquest que agrada tant però al mateix temps és tan odiat. Ets un ocell lliure que té por a ser tancat en una gàbia. És més, donaries la teva pròpia vida abans que això succeís. Creus que la llibertat hauria d’anar de la mà amb la vida i que existeix bellesa en allò intangible. Et consideres forta, però en el fons els dos sabem que no deixes de ser una vulnerable poncella inquieta. Ets de les que mai seguirà patrons i sempre serà impredictible. Ets inspiració, màgia i singularitat.

                                          **********************

2n de Batxillerat

Avui és un dia com qualsevol altre,  César Peguero, 2n batx.A

És al matí i m'acabo d'aixecar, el sol m'acompanya, la neu que ahir vaig gaudir ja s'està escampant. Avui és un dia com qualsevol altre, miro a l'horitzó i no ha canviat res, la meva vida segueix sent la mateixa.

El temps cada vegada corre més ràpidament i jo no em moc, tot i això, el meu entorn evoluciona. L'amor es respira i els colors creixen per tots llocs. Jo també començo a canviar, m'adapto als colors, il·luminats pel sol que brilla sense por. Mentre aquest brilla, la pluja comença a caure sobre un camp de flors, però no importa, ja que l'arc de Sant Martí omple l'escena.

Passa el temps i les flors ja no són com eren. Des del meu lloc habitual sento les rialles d'uns nens jugant al riu, es respira una felicitat tan forta que m'obliga a somriure.

El color marró banya tot allò que conec. Començo a tenir fred, miro a terra i el meu abric s'ha caigut. Miro a l'horitzó amb l'esperança de trobar alguna cosa de color, no ha canviat res. Sense avisar apareix la pluja mentre jo dormo, i aquesta em desperta pensant que aquella època de les flors ha tornat, però l'arc de Sant Martí no hi és.

Un altre cop el temps passa, i jo l'acompanyo. Neu cau sobre meu, i torno a sentir les rialles de nens jugant. Passa el dia i passa la nit, la neu ja s'ha escampat, és al matí i avui és un dia com qualsevol altre per un arbre.

                                           **********************

[lily-odell]

Sucre

M’ho havien dit més de cent vegades, però jo ni hi vaig fer cas. Hauria d’haver-ho sabut des d’un principi, però anava cega, emboirada pel color de les idees; la vida bohèmia! Sonava com música per a les orelles fins que la pintura que feia junt amb ells al barri de Montmatre es va tintar d’un negre molt trist. 

Els núvols ploraven, el sol, espantat, corria per amagar-se i, pel que semblava, no tornaria a sortir en un llarg període de temps; les cases flamejaven el seu cor i el fum negre i dolent dels troncs i el paper cremat socarrava lentament el cel de Paris aquell hivern de 1907.

Vaig escapar de casa amb no més de dihuit anys per a enfonsar-me en la vida d’una artista. Vaig haver d’agafar aquell diabòlic aparell al que la mare tenia tanta por i que havien muntat a València quan ella no n’era més que una xiqueta. El viatge amb el ferrocarril fou la primera experiència. Quina velocitat! Quina meravella! Quins colors s’hi podien veure per la finestra! La vegetació era verda, brillant i fresca, i quan nosaltres passàvem pel seu costat, s’espantava i es movia amb el vent de l’aerodinàmica. La fauna pareixia que s’hi acostumava al so de les vies i ja no corria a amagar-se. “Tac-tac-tac-tac...” el so es clavava al cervell i no et deixava evadir-te del lloc on estaves.

Al meu costat, una família que l’havia agafat a Barcelona parlotejava amb un accent peculiar i que mai havia escoltat. Alguna volta el pare sí em va explicar que era allò dels dialectes, que dins del mateix idioma, uns parlaven català i els altres parlàvem valencià, però que l’essència de la llengua era la mateixa. M’hi va fer gracia, doncs es pareixia prou a l’accent que tenia l’avia quan cridava per telèfon. Havia viscut molts anys a Paris amb el seu nou marit i des d’aleshores parlava francés amb mi, perquè una xica com jo devia aprendre moltes llengües per poder viatjar. O això deia ella, perquè la mare s’hi va oposar a que jo aprenguera francés. En el moment que el vaig escoltar, m’hi vaig enamorar, i encara que l’avia ho va intentar, no el vaig aprendre, encara que sí que vaig aconseguir entendre’l bé.

Em feia por dormir a bord del tren, i encara que no n’haguera tingut, no haguera pogut pel soroll del ferro que colpejava el sòl rítmicament.

Després de dos dies de viatge, per fi, vaig arribar-hi a la ciutat de les llums. Aquella estructura metàl·lica de 324 metres d’alçada de la qual m’hi vaig enamorar a les postals de l’avia em va donar la benvinguda a la llunyania. De seguida em va venir un impuls de córrer a la direcció de les postals, trucar a la porta i donar-li una forta abraçada a l’avia, i encara que el meu subconscient ho sabia, els meus peus m’hi van portar poc a poc, amb la meua maleta a la mà.

Els carrers eres bellíssims, amb uns colors i unes estructures diferents, avançades i elegants, molt diferents a les que jo estava acostumada a veure. Colors clars de les parets combinats amb el negre de la pissarra que feia de teulada donaven una sensació meravellosa al caminar per baix. Hi havia molts més automòbils que a València, i passaven amb freqüència.

Vaig aplegar a la direcció de l’avia, i la porta romania tancada, igual que les finestres, mortes, amb un ambient lúgubre, moribund. Si ho haguera pensat el dia que vaig sortir de casa haguera agafat la clau que els va enviar als pares un any amb un invitació  per a que anàrem a veure-la i que la mare s’hi va negar a acceptar. Ara aquella casa era mitjanament meua, però no hi podia entrar.

El dia assolellat d’estiu em va somriure. Passava per un dels ponts que creuaven el Sena i l’aigua brillava amb gràcia. Vaig buscar un alberg on poder quedar-me els primers dies i vaig sortir a recórrer els carrers de la ciutat en busca d’inspiració.

M’hi vaig posar al damunt d’un pont a pintar. Veia la gent passar, el sol encara brillava dalt de mi, i alguns vianants em demanaven una caricatura. Així vaig començar a vendre les meues pintures i a guanyar diners.

Al poc de temps vaig conèixer l’Agust. Era un jove parisenc molt templat i agradable. Estudiant a la universitat i tot. Encara no sé per què es va seure a la cadira de fusta que jo tenia per pintar a tot aquell qui volguera, però ho va fer. No recorde com va començar la conversa, però sí recorde que es va quedar al banc del costat, prenent un cafè fins que vaig acabar. Molt gentil em va ajudar a dur les eines al petit pis que havia conseguit llogar i em va demanar de veure’m a l’endemà. “Sóc un entusiasta de l’art.” em va dir. “Voldria ajudar-te a trobar noves fonts d’inspiració, aquell pont és massa normal.” em va dir amb el seu francés tan perfecte i sonor.

Amb la seua moto, que ben bé s’assemblava a una bicicleta ràpida, m’hi va portar a visitar tots aquells llocs tan meravellosos que tantes voltes havia escoltat nomenar a l’avia de la seua nova terra benvolguda. Els jardins de Versalles, la catedral de Notredame, els petits racons del  centre de la ciutat pintorescs, de postal, però també els voltants... Un dia, entre tantes de les nostres petites sortides en busca de l’art, aplegàrem ací, just on estem ara, Montmatre. Un barri de colors, alegria i, sobretot, bellesa. Vaig quedar embadalida pels traços d’aquells artistes, les mans d’or i el cor de sucre.

Per que la mare tenia tanta por d’allò? Era esplendorós. No eren tots uns ebris a aquell barri, sinó gent incompresa, rebutjada, marginada i que havia trobat la seua eina per trobar el nord, trobar-se a ells mateixos dins d’un món de pessimisme i rebuig; tot allò que jo sentia quan estava a casa amb ella i, que allí, aquella sensació, es devania, desapareixia.

Vaig decidir que aquell seria el meu nou lloc de treball, i vaig ser ben acceptada pels demés dibuixants de la plaça. Uns dibuixaven paisatges, els altres feien retrats i hi havia alguns que trobaven lloc per a escriure poesia asseguts als bancs de ferro. Erem ningú intentant ser algú, intentat buscar la bellesa, els colors, captar l’essència del món. La vida em va somriure i de seguida li’l vaig tornar, encara que no sabia què comportava aquella felicitat, que amagava darrere del llavis.

Prompte vaig fer amistat amb dues xiques del barri Léa i Claudine. Una era ballarina. Veges quina meravella, ballarina! Em diguè que treballava al Moulin Rouge i que alguna nit em duria a veure-la ballar, i vaja que ho va fer. Quines cames! Quins moviments! Que dones més ben plantades... L’altra era escriptora i, encara que al cercle dels escriptors bohemis menyspreaven les seues creacions, a mi em pareixien magnifiques, d’una delicadesa i un sentiment propi d’un mestre.

Les reunions de bohemis van aparèixer a la meua vida, i l’absenta. Aquell beuratge verd, dolç, amarg i espumós em corria per la gola dia sí i dia també després de la jornada, quan els turistes s’havien amagat a les habitacions dels hotels i el cabaret tancava les seues portes fins a l’endemà.

Un de tants dies, un xicot va portar una substància blanca dins d’una bossa. “Açò es sucre pur.” va assegurar-nos. L’Agust va provar-ho i corroborà la seua paraula. No podia ser sucre allò si devíem amagar-nos per prendre-ho, pel nas! Quina bestiesa! Però quan ho vaig provar... va ser el moment.

Les meues pintures van cobrar sentits tan profunds, tan sentits i personals, d’una forma que mai havia percebut abans. Els meus sentiments, les meues emocions escrivien la tela sols i els venia amb una facilitat que mai vaig poder imaginar. Sense adonar-me’n, vaig créixer com a pintora i tot Paris volia un quadre de les meues mans. Així vaig començar a fer pintures més bones, amb més tons i amb més profunditat. Tot sense oblidar-me del meu motor. Prompte s’hi va tornar essencial aquell sucre màgic.

Després d’una nit de sexe amb Constance, una de les companyes de Léa, em va portar màgia a un altre nivell. Pareixia més perillós, però després d’introduir l’agulla, corria per les venes amb una rapidesa i una sensació increïble, calenta, acollidora... Em va aplegar al cor, omplint-me d’una pau, una tranquil·litat que mai havia experimentat. Vaig quedar dormida sobre el seu pit i, com aquella nit no he tornat a dormir.

A aquell beuratge espumós, aquell sucre màgic ara amb aquella medicina per als malsons per tant de sucre, el ritme de la meua vida va començar a aturar-se. Mira que la mare ja em va dir moltes voltes que molt de dolç portava malsons, però el que jo tenia no eren malsons, aquests es van convertir en una realitat .

L’hivern va aplegar i amb ell el fred, la neu, la pluja, la soledat...  Tot en esta vida arriba al seu final; un bon llibre, les últimes gotes del cafè dels matins, les calades dels cigarret... Tot, tot és efímer! 

Ara pense, reflexione i desitjaria que tot fos distint, desitjaria no haver obert mai els ulls, no haver anat a la recerca de més; hauria d’haver admirat, tal vegada, la vida des de la distància. Quedar-m’hi a València, casant-me amb un dels companys joves del pare, tenint fills i cuidant-los. Tal vegada si haguera fet allò que la mare tenia preparat per a mi, si haguera fet el mateix que va fer ella, ara estaria viva.

Aquell lloc estrany en el qual estava no era el meu món, no podia ser-ho. Però poc a poc les addiccions cediren, i ara el cor és negre, ara tota la màgia ja no està, s’esvaeix entre els carrers peatonals del centre, llisca entre els meus dits i ja no puc agafar-la; aquest, ara, és el meu món.

Tot haguera pogut ser diferent si jo tinguera una mínima idea del que estava passant, si m’ho haguera imaginat, o tan sols haver-ho pensat un instant; si haguera volgut obrir els ulls un poc abans, si haguera observat les senyes que venien cap a mi, amb velocitat com el ferrocarril que em portà fins ací, si haguera escoltat el que m’havien advertit... Però jo estava cega, cega d’amor, d’experiències, buscar noves formes de vida, nous camins per pendre, noves amistats, noves amants, de ganes d’experimentar, nous objectius... Objectius que es tenyiren poc a poc de pena i plors, constant desgràcia i odi, molt d’odi. Vaig començar a odiar els demés, odiar la vida, odiar-me a mi...

Però en aquell moment ja va estar tot perdut. El cel ja sempre hi serà negre, els pardals mai no tornaran a piular, els rajos del sol no vindran a la meua finestra i les estrelles ja no brillaran. La vida no té vida, els colors ja no són vius i la obscuritat els opaca com els núvols creuen el cel per tapar el sol; sents i no escoltes, no mai saps què t’han dit, i no és pas per l’idioma, simplement les teues orelles han deixat de voler captar el teu voltant; pots tocar però no sents res, tot el que abans era agradable, moll, suau, calent i bullidor, que feia aquella bonica reacció en tu, ja és cosa del record i a voltes ni això! Els sabors ja no són sabors i els sentiments s’anyunyen lents, sense girar el cap per veure’t una última vegada.

Sents el buit, buit d’amor, d’estima, de paciència o de confort, et sents buida de tot, com si els òrgans ja hagueren mort a dintre teua i estigueren a la fase de descomposició i aleshores estàs podrit. Ja no hi ha marxa enrere.

M’agradaria canviar les coses, m’agradaria poder sentir, somiar, escoltar fer tot el que abans no podia imaginar que podria mancar-me... però el malestar mai desapareix, l’alegria es converteix en una il·lusió que apareix en moments puntuals, moments de passió desenfrenada, moments d’emboirament... i després se’n va sense dubtar, però la foscor roman, sempre esta al meu costat. Mai se’n va, mai se’n anirà.

En quin moment es va obrir el pou? En quin moment es va tornar tan fons? No m’hi vaig adonar, i tu tampoc ho faries. S’obri poc a poc i es va fent fons, gros, i no te’n adones fins que ja estàs massa dins, massa enfonsada, amb aigua enverinada a l’altura del coll, amenaçant la teua vida, amenaçant en acabar amb tu. I el dia no és mai dia, no ho serà mentre la fosca nit sense estrelles regna dins de tu.

M’haguera estalviat llàgrimes, m’haguera estalviat sang, m’haguera estalviat cartes i m’haguera estalviat paraules, m’ho haguera estalviat tot si ho haguera sabut aleshores, si haguera sabut que, efectivament, el meu destí era la mort, que amb mi dins de mi les coses anaven a ser tan tristes.

Ara tot ho veig amb un altra perspectiva. Em va agafar a mi perquè era dèbil, la més dèbil de tots... Però també els pot passar. Ara camine entre ells, mirant-los a les cares, destrossades i sense color, pàl·lides, tristes, com solia ser la meua... Els seus ulls perden la brillantor a cada segon i s’apaguen lentament, es difuminen.

Ara és de nit i els veig a través de la finestra, bevent absenta i tastant sucre, mentre alguns ploren, mentre els altres es barallen per acabar envoltats en llàgrimes, també. Llisc el meu nom als llavis de Constance, qui gemeca abraçada a l’Agust. Amb un somriure melancòlic tanque els ulls, i m’enfonse en la més inmesa de les obscuritats per a acomiadar-me del món.

Lledó Morales i Roig

[elmestremarc]

El Meu BreakOutEdu: Somnis de Robot

Tot i estar confinats i no disposar de molts recursos i temps vos presente el meu primer BreakOutEdu!

Està pensat per al nivell BASE a una FPA i amb alumnes de valencià que l’han vist enguany per primera vegada.

He optat per una narrativa asimoviana doncs sempre treballem amb relats i em pareixia una forma engrescadora de motivar-los per llegir relacionant tota la narrativa amb Somnis de Robot d’Asimov i ficant com a premi de la caixa forta la pròpia història per llegir-la i donar-li sentit complet a la narrativa del BreakOutEdut.

Ací us deixe l’enllaç i també el relat que seria el vostre premi en cas que aconseguireu desxifrar tots els enigmes!

https://docs.google.com/presentation/d/1ZhdHCWykj9RV-RWfbVEAQoTG5hiJXYqf19hgH_oi-Jc/edit?usp=sharing

Somnis de robot

[Conte - Text complet.]

Isaac  Asimov

-Anit vaig somiar -va anunciar Elvex tranquil·lament.

Susan Calvin no va replicar, però el seu rostre arrugat, envellit per la saviesa i l'experiència, va semblar patir un sotrac microscòpic.

-Ha sentit això? -va preguntar Linda Rash, nerviosa-. Ja li ho havia dit.

Era jove, menuda, de pèl fosc. La seua mà dreta s'obria i es tancava una vegada i una altra.

Calvin va assentir i va ordenar a mitja veu:

-Elvex, no et mouràs, ni parlaràs, ni ens sentiràs fins que et cridem pel teu nom.

No va haver-hi resposta. El robot va seguir assegut com si estiguera fet d'una sola peça de metall i així es quedaria fins que escoltara el seu nom una altra vegada.

-Quin és el teu codi d'entrada en computadora, doctora Rash? -va preguntar Calvin-. O marca-ho tu mateixa, si et tranquil·litza. Vull inspeccionar el disseny del cervell positrònic.

Les mans de Linda es van embullar un instant sobre les tecles. Va esborrar el procés i va tornar a començar. El delicat disseny va aparéixer en la pantalla.

-Permet-me, per favor -va sol·licitar Calvin-, manipular la teua computadora.

Li va concedir el permís amb un gest, sense paraules. Naturalment. Què podia fer Linda, una inexperta robosicóloga acabada d'estrenar, enfront de la Llegenda Vivent?

Susan Calvin va estudiar a poc a poc la pantalla, movent-la d'un costat a un altre i de dalt a baix, marcant de sobte una combinació clau, tan de pressa, que Linda no va veure el que havia fet, però el disseny va desplegar un nou detall i, el conjunt, havia sigut ampliat. Va continuar, arrere i avant, tocant les tecles amb els seus dits nuosos.

En el seu rostre revellit no va haver-hi el menor canvi. Com si uns càlculs vastíssims se succeïren al seu cap, observava tots els canvis de disseny.

Linda es va sorprendre. Era impossible analitzar un disseny sense l'ajuda, almenys, d'una computadora de mà. No obstant això, la vella simplement observava. Tindria potser una computadora implantada en el seu crani? O era que el seu cervell durant dècades no havia fet una altra cosa que inventar, estudiar i analitzar els dissenys de cervells positrònics? Captava els dissenys com Mozart captava la notació d'una simfonia?

-Què és el que has fet, Rash? -va dir Calvin, per fi.

Linda, una mica avergonyida, va contestar:

-He utilitzat la geometria fractal.

-Ja m'he adonat, però, per què?

-Mai s'havia fet. Vaig pensar que tal vegada produiria un disseny cerebral amb complexitat afegida, possiblement més pròxim al cervell humà.

-Vas consultar a algú? Ho vas fer tot pel teu compte?

-No vaig consultar a ningú. Ho vaig fer sola.

Els ulls ja apagats de la doctora van mirar fixament a la jove.

-No tenies dret a fer-ho. El teu nom és Rash¹: la teua naturalesa fa joc amb el teu nom. Qui eres tu per a obrar sense consultar? Jo mateixa, jo, Susan Calvin, ho hauria discutit abans.

-Vaig témer que se m'impedira.

-Per descomptat que se t'hauria impedit!

-Van a… -la seua veu es va trencar malgrat que s'esforçava per mantindre’s ferma-. M'acomiadaran?

-Possiblement -va respondre Calvin-. O tal vegada t'ascendisquen. Depén del que jo pense quan haja acabat.

-Va vosté a desmantellar a Elv…? -per poc se li escapa el nom que haguera reactivat al robot i comesa un nou error. No podia permetre's una altra equivocació, si és que ja no era massa tard-. Desmantellarà al robot?

En aqueix moment es va adonar que la vella portava una pistola electrònica en la butxaca de la seua bata. La doctora Calvin havia vingut preparada per a això precisament.

-Veurem -va postergar Calvin-, el robot pot resultar massa valuós per a desmantellar-lo.

-Però, com pot somiar?

-Has aconseguit un cervell positrònic sorprenentment semblança a l'humà. Els cervells humans han de somiar per a reorganitzar-se, desprendre's periòdicament de traves i confusions. Potser ocorre el mateix amb aquest robot i per les mateixes raons. Li has preguntat què va somiar?

-No, la vaig manar cridar a vosté tan prompte com em va dir que havia somiat. Després d'això, ja no podia tractar el cas jo sola.

-Jo! -un lleu somriure va il·luminar el rostre de Calvin-. Hi ha límits que la teua bogeria no et permet depassar. I m'alegre. En realitat, més que alegrar-me em tranquil·litza. Vegem ara el que podem descobrir juntes.

-Elvex! -va cridar amb veu autoritària.

El cap del robot es va tornar cap a ella.

-Sí, doctora Calvin.

-Com saps que has somiat?

-Era a la nit, tot estava a les fosques, doctora Calvin -va explicar Elvex-, quan de sobte apareix una llum, encara que jo no veig el que causa la seua aparició. Veig coses que no tenen relació amb el que concebo com a realitat. Sent coses. Reaccione de manera estranya. Buscant en el meu vocabulari paraules per a expressar el que m'ocorria, em vaig trobar amb la paraula “somie”. Estudiant el seu significat vaig arribar a la conclusió que estava somiant.

-Em pregunte com tenies “somni” en el teu vocabulari.

Linda va interrompre ràpidament, fent callar al robot:

-Li vaig imprimir un vocabulari humà. Vaig pensar que…

-Així que va pensar -va murmurar Calvin-. Estic sorpresa.

-Vaig pensar que podia necessitar el verb. Ja sap, “mai ‘vaig somiar’ que…”, o una cosa semblant.

-Quantes vegades has somiat, Elvex? -va preguntar Calvin.

-Totes les nits, doctora Calvin, des que em vaig adonar de la meua existència.

-Deu nits -va intervindre Linda amb ansietat-, però m'ho ha dit aquest matí.

-Per què ho has callat fins a aquest matí, Elvex?

-Perquè ha sigut aquest matí, doctora Calvin, quan m'he convençut que somiava. Fins llavors pensava que hi havia una fallada en el disseny del meu cervell positrònic, però no sabia trobar-ho. Finalment, vaig decidir que havia de ser un somni.

-I què somies?

-Somnie quasi sempre el mateix, doctora Calvin. Els detalls són diferents, però sempre em sembla veure un gran panorama en el qual hi ha robots treballant.

-Robots, Elvex? I també éssers humans?

-En el meu somni no veig éssers humans, doctora Calvin. Al principi, no. Només robots.

-Què fan, Elvex?

-Treballen, doctora Calvin. Veig alguns fent de miners en la profunditat de la terra i a uns altres treballant amb calor i radiacions. Veig alguns en fàbriques i uns altres sota les aigües de la mar.

Calvin es va tornar a Linda.

-Elvex té només deu dies i estic segura que no ha eixit de l'estació de proves. Com sap tant de robots?

Linda va mirar una cadira com si desitjara asseure's, però la vella estava dempeus. Va declarar amb veu apagada:

-Em semblava important que coneguera una mica de robòtica i el seu lloc en el món. Vaig pensar que podia resultar particularment adaptable per a fer de capatàs amb el seu… el seu nou cervell -va declarar amb veu apagada.

-El seu cervell fractal?

-Sí.

Calvin va assentir i es va tornar cap al robot.

-I vist el fons de la mar, l'interior de la terra, la superfície de la terra… i també l'espai, m'imagine.

-També vaig veure robots treballant en l'espai -va dir Elvex-. Va ser en veure tot això, amb detalls canviants en mirar d'un lloc a un altre, la qual cosa em va fer adonar-me que el que jo veia no estava d'acord amb la realitat i em va portar a la conclusió que estava somiant.

-I quin més vist, Elvex?

-Vaig veure que tots els robots estaven aclaparats pel treball i l'aflicció, que tots estaven vençuts per la responsabilitat i la preocupació, i vaig desitjar que descansaren.

-Però els robots no estan vençuts, ni aclaparats, ni necessiten descansar -li va advertir Calvin.

-I així és en realitat, doctora Calvin. Li parle del meu somni. En el meu somni em va semblar que els robots han de protegir la seua pròpia existència.

-Estàs esmentant la tercera llei de la Robòtica? -va preguntar Calvin.

-En efecte, doctora Calvin.

-Però l'esmentes de manera incompleta. La tercera llei diu: “Un robot ha de protegir la seua pròpia existència sempre que aquesta protecció no entorpisca el compliment de la primera i segona llei”.

-Sí, doctora Calvin, aquesta és efectivament la tercera llei, però en el meu somni la llei acabava en la paraula “existència”. No s'esmentava ni la primera ni la segona llei.

-Però ambdues existeixen, Elvex. La segona llei, que té preferència sobre la tercera, diu: “Un robot ha d'obeir les ordres donades pels éssers humans excepte quan aquestes ordres estiguen en conflicte amb la primera llei”. Per aquesta raó els robots obeeixen ordres. Fan el treball que els has vist fer, i el fan fàcilment i sense problemes. No estan aclaparats; no estan cansats.

-I així és en la realitat, doctora Calvin. Jo parle del meu somni.

-I la primera llei, Elvex, que és la més important de totes, és: “Un robot no ha de danyar a un ésser humà, o, per inacció, permetre que patisca mal un ésser humà”.

-Sí, doctora Calvin, així és en realitat. Però en el meu somni, em va semblar que no hi havia ni primera ni segona llei, sinó solament la tercera, i aquesta deia: “Un robot ha de protegir la seua pròpia existència”. Aquesta era tota la llei.

-En el teu somni, Elvex?

-En el meu somni.

-Elvex -va dir Calvin-, no et mouràs, ni parlaràs, ni ens sentiràs fins que et cridem pel teu nom.

I una altra vegada el robot es va transformar aparentment en un tros inert de metall. Calvin es va dirigir a Linda Rash:

-Bé, i ara, què opines, doctora Rash?

-Doctora Calvin -va dir Linda amb els ulls desorbitats i el cor palpitant-li fortament-, estic horroritzada. No tenia idea. Mai se m'hauria ocorregut que això fora possible.

-No -va observar Calvin amb calma-, ni tampoc se m'hauria ocorregut a mi, ni a ningú. Has creat un cervell robòtic capaç de somiar i amb això has posat en evidència una faixa de pensament en els cervells robòtics que molt bé haguera pogut quedar sense detectar fins que el perill haguera sigut alarmant.

-Però això és impossible -va exclamar Linda-. No voldrà dir que els altres robots pensen el mateix.

-Conscientment no, com diríem d'un ésser humà. Però, qui hauria cregut que hi havia una faixa no conscient sota els solcs d'un cervell positrònic, una faixa que no quedava sotmesa al control de les tres lleis? Això hauria ocorregut a mesura que els cervells positrònics es tornaren més i més complexos… de no haver sigut posats en guàrdia.

-Vol dir, per Elvex.

-Per tu, doctora Rash. Et vas comportar irreflexivament, però en fer-ho, ens has ajudat a comprendre una cosa aclaparantment important. D'ara en avant, treballarem amb cervells fractals, formant-los acuradament controlats. Participaràs en això. No seràs penalitzada pel que vas fer, però d'ara en avant treballaràs en col·laboració amb uns altres.

-Sí, doctora Calvin. I què ocorrerà amb Elvex?

-Encara no ho sé.

Calvin va traure l'arma electrònica de la butxaca i Linda la va mirar fascinada. Una ràfega dels seus electrons contra un crani robòtic i el cervell positrònic seria neutralitzat i desprendria suficient energia com per a fondre el seu cervell en un lingot inert.

-Però segur que Elvex és important per a les nostres investigacions -va objectar Linda-. No ha de ser destruït.

-No deu, doctora Rash? La meua decisió és la que compte, crec jo. Tot depén del perillós que siga Elvex.

Es va redreçar, com si decidira que el seu cos revellit no havia d'inclinar-se sota el pes de la seua responsabilitat. Va dir:

-Elvex, em sents?

-Sí, doctora Calvin -va respondre el robot.

-Va continuar el teu somni? Vas dir abans que els éssers humans no apareixien al principi. Vol això dir que van aparéixer després?

-Sí, doctora Calvin. Em va semblar, en el meu somni, que eventualment apareixia un home.

-Un home? No un robot?

-Sí, doctora Calvin. I l'home va dir: “Deixa lliure a la meua gent!”

-Això va dir l'home?

-Sí, doctora Calvin.

-I quan va dir “deixa lliure a la meua gent”, per les paraules “la meua gent” es referia als robots?

-Sí, doctora Calvin. Així ocorria en el meu somni.

-I vas saber qui era l'home… en el teu somni?

-Sí, doctora Calvin. Coneixia a l'home.

-Qui era?

I Elvex va dir:

-Jo era l'home.

Susan Calvin va alçar a l'instant la seua arma d'electrons i va disparar, i Elvex va deixar de ser.

FI

¹ Rash: en anglés, significa impulsiu o imprudent.

[comunistescat]

Crida per guanyar un país en comú

Comunistes de Catalunya ens afegim a la Crida per guanyar un país en comú i convidem a les persones treballadores i al conjunt de les classes populars a donar suport a aquesta proposta engrescadora, a participar-hi activament i a treballar col·lectivament #pelBéComú.

un País en Comu

Manifest Crida per guanyar un país en comú Vivim canvis profunds que marquen un nou temps i exigeixen que fem un pas endavant, per teixir noves eines. La crisi econòmica de 2008 va desembocar a Catalunya en una crisi social, política, institucional i nacional. Una crisi de model que era, i és, europea i global. Les elits van aprofitar el xoc per trencar el pacte social i emprendre una ofensiva conservadora de retrocés i retallada de drets. A Catalunya i a l’Estat la societat civil s’ha avançat a la classe política, sortint al carrer i organitzant-se per defensar els seus drets, recuperar les institucions i posar-les al servei de la gent. Entre l'apatia i la resignació, va despertar la indignació i, més tard, la proposta i la il•lusió. S'obria una nova època al nostre país. A cavall entre el 15M de 2011 i l'11S de 2012 es va començar a construir una majoria social que exigia més sobirania i més democràcia: joves que fins llavors no s'havien sentit representats pels grans partits tradicionals, persones treballadores, professionals i autònomes que veien com els de dalt no s’havien d’estrènyer el cinturó mentre es posava el teixit productiu al servei dels interessos especulatius; persones jubilades que després de tota una vida de feina i sacrifici havien de veure com els seus néts i netes agafaven un avió per buscar feina fora. Entre les retallades, la corrupció i la recentralització naixia la possibilitat d’una majoria renovada, filla d'un nou temps alhora que hereva de la millor tradició de les esquerres, el catalanisme popular, com també del feminisme, l’ecologisme i el republicanisme de la nostra terra. Perquè venim de lluny. Recollim el llegat de totes aquelles i tots aquells que van ser pioners en la conquesta dels drets dels treballadors i treballadores; de tots aquells i aquelles que van pensar i construir una república catalana fraterna amb la resta de pobles de l’Estat a l’alçada de les seves gents; dels qui no es van rendir en la negra nit franquista i van lluitar fins recuperar les llibertats; i, també, dels qui sabien que no hi ha democràcia si no es construeix sempre més enllà dels límits que li són imposats. A la fi, som fills i filles del millor del nostre país, però també filles i fills d’una nova època i d’un nou cicle que demana posar el bé comú per sobre de les sigles. Un nou cicle que ja ha cristal•litzat a la capital de Catalunya i ha sembrat llavors de canvi arreu del territori, però que tot just ha començat. Ara, cal un pas més. Volem eixamplar el sentit de sobirania fins arribar a totes les esferes de la vida i la política. Aquesta demanda ja és majoritària entre el poble de Catalunya, però no pot reduir-se a un únic tema sinó que ha de convertir-se en una ànsia per decidir el nostre futur sobre totes les qüestions. Hem de construir el present per decidir el futur. Es decideix construint, no en l’eterna espera. Vivim en un món globalitzat. No serem un país lliure si hem de seguir els dic-tats per complir els objectius de dèficit, posant els interessos del capital financer i el seu deute, molts cops il•legítim, per sobre del manteniment d’un estat del benestar ja prou precari. Un país és, per damunt de tot, la seva gent. Defensar-lo és defensar la qualitat dels seus serveis públics i el seu valor es mesura per la seva capacitat de donar resposta a les necessitats bàsiques que totes i tots tenim i per la conquesta i l’exercici de la igualtat entre dones i homes. La seva vitalitat es constata quan és capaç d’imaginar, explorar i crear un altre món enmig dels reptes que imposa l’esgotament del vell. Volem acabar amb la desigualtat, la pobresa, l’atur i la precarietat. Els de baix fa anys que ens estrenyem el cinturó i paguem per una crisi que no hem originat, i ja és hora que ho facin també els de dalt. No és només una qüestió de justícia, també d’eficàcia i sostenibilitat econòmica: si rescatem abans la gent que els bancs, revifarem la demanda i el consum, i generarem llocs de treball, activitat i riquesa. Cal una transformació de l’economia que adapti el país als reptes del segle XXI, un nou model productiu més sostenible, autosuficient energèticament, que transiti cap a la superació de tot allò que ha entrat en crisi. Una economia que requereix canvis en profunditat per fer-la compatible amb la defensa del medi ambient i la lluita contra la urgència climàtica. Un model econòmic que posi les persones al centre, que no ignori el treball de cura i que en prioritzi la visibilitat, la dignificació i professionalització. Un model econòmic en què les institucions siguin corresponsables en la cura de la gent, que reverteixi les retallades posant els sectors estratègics de l’economia al servei del bé comú. No és sobirà un país en què l’1% acapara la meitat de la riquesa del conjunt de la societat. Els darrers anys hem pogut comprovar terriblement com, rere les excuses per redistribuir la ri-quesa hi havia la corrupció. S’han d’acabar les portes giratòries del clientelisme i s’ha de regenerar la nostra democràcia, no només per una qüestió de decència, sinó també per recuperar una riquesa i unes institucions que són de tothom i s’han de posar al servei de la gent. Està emergint una nova manera d’entendre i de fer política, més transparent, més participativa, sense privilegis per raons de classe, d’origen o de gènere, que rendeix comptes i que governa escoltant i obeint la ciutadania. Aquest repte no seria possible si no fos per una societat civil que ja ha desenvolupat nous principis que prefiguren la Catalunya que volem construir. El dret a la igualtat és una condició prèvia fonamental de la democràcia i una societat no es pot considerar democràtica si des dels poders públics no es combat la subordinació, el desapoderament o la violència masclista i patriarcal que s'exerceix contra part de la ciutadania per raons de gènere o d’orientació sexual. Un país lliure i sobirà ha de sostenir un fort compromís públic amb l'eradicació de la violència masclista, homòfoba, lesbòfoba, bífoba i trànsfoba, esdevenint una societat que combat totes les formes de violència contra les dones i les persones amb sexualitats i gènere no normatius. Els grans canvis que el país necessita i reclama només es podran fer en comú, i la desigualtat social no és l’única divisió que haurem de superar. Som un poble que s’articula a partir de la seva diversitat, reconeixent que per damunt les diferències generacionals, territorials, de gènere i d’origen, venim a construir una alternativa per a tot el país que faci de la diversitat la nostra major fortalesa, en què cada territori i cada municipi pugui esdevenir una llavor del canvi. Venim a fer un pas endavant perquè ningú no hagi de fer un pas enrere. Uns canvis que volem fer amb la determinació de servir no només el nostre poble, sinó també per fer una contribució decisiva a la transformació de l’Estat i d’Europa. El vell continent viu un context històric marcat per la ruptura del pacte social, el descrèdit de les institucions i la pujada de l’extrema dreta a la majoria de països on el sistema de partits tradicional retrocedeix. Una Europa en perill, que necessita avui més que mai d’una nova primavera dels pobles que els permeti recuperar plenament el poder democràtic i torni a situar la llibertat, la igualtat i la fraternitat com a valors centrals per reconquerir un projecte d’integració europea plenament democràtic i al servei de les persones. Catalunya necessita un espai polític, que ajudi a crear un nou bloc històric del canvi, per a una nova època. L’hegemonia conservadora agonitza assetjada per casos de corrupció i per la mobilització ciutadana contra la política de retallades. És l’hora de construir un nou espai polític per a totes les catalanes i els catalans, una proposta guanyadora i de majories. Perquè no volem només guanyar unes eleccions, venim a guanyar un país.

Més informació: Un País en Comú via el Bloc dels i les Comunistes de Catalunya