#Donostiarrism

[thatsagreatpainting]

[casadegipuzkoa]

[elguipuzcoano]

[t-shirtism]

[carlesobiols]

Rifkin’s Festival

Encetar l’època més meravellosa de l’any pot tenir molts al·licients: l’ocre de l’entorn, el fullatge que vesteix els nostres bulevards, l’arribada del sacre beuratge del Beaujolais el tercer dijous de novembre, l’encendre la primera llar de foc de la temporada,...i la cita cinèfila anual amb el geni d’en Woody Allen. El capitost d’aquell cine que molts reclamem on el millor esquer és el de no moure’s per fer-ne el millor moviment. La icona personificada d’aquell qui la vida se’ns escapa i tanmateix ell roman impertèrritament al mateix lloc de partida d’ençà 50 anys tot contant-nos les seves particulars cebes i misèries existencials.

No cerqueu objectivitat tanmateix en les meves divagacions entorn a una figura amb qui m’identifico no sols pel seu hipocondrisme, la seva sensibilitat, la seva fal·lera en flanejar sota la pluja parisenca, el seu atavisme desenfrenat,...sinó també en la seva concepció vital de viure permanentment en una òpera buffa la qual defugim de veure’n els darrers compassos abans d’abaixar el teló per sempre. Emperò sí, la darrera d’en Woody és una enèsima píldora d’allò que tots sabem que ja ens contarà entorn a triangles amorosos que esqueixen les costures d’un matrimoni poc ortodox a trenc del desballestament definitiu quan la muller cau inexorablement embadalida pels atributs d’un jove i atractiu director de cine francès -Louis Garrell-, diana de tots els dards d’un cine que el geni ens vol fer veure com pretensiós, anodí, híper mediatitzat i mirall de la indústria cinematogràfica actual.

En contrast, el cornut marit interpretat per Wallace Shawn, un actor en cap cas fulgurant, però que encaixa a la perfecció en aquest alter ego que sempre cerca el mestre i que ha repescat del llunyà Manhattan de 1979 per recordar-nos novament que l’original és tornar als orígens, que la bellesa pressuposa vellesa. Hora i mitja d’onanisme abrandat per tots aquells qui cerquem en el setè art bona part de les respostes a tots els interrogants i hesitacions vitals. Cinta embellida, un cop més, pel joc de clarors i llums de Vittorio Storaro que aparenten ser tanmateix més mediterrànies que donostiarres en el petit París de l’atlàntic -amb el permís de Bordeaux- i que vesteixen un més que plaent viatge per la història del cine d’autor.

Bergman, Godard, Bertolucci, Fellini, Passolini,..autèntics fars d’aquest geni que n’ocuparà un lloc preeminent el dia que els seus temors hipocondríacs es materialitzin i expiri al seu apartament novaiorquès. Fins que això no succeeixi, en aquesta nova obra d’orfebreria fruit de tots els trencadissos llargament coneguts del director, el desmanegat i esquifit Shawn ens arenga a no defallir en el ferri compromís de reclamar els grans clàssics enmig d’aquesta furibunda i voraç maquinària cinematogràfica que mana avui dia. Rifkin’s Festival és una oda a tot això: al fer cine dins del cine. Al de veritat.

[thatsagreatpainting]

[casadegipuzkoa]

«El popular Patxi Alcorta con una cometa en el Paseo Nuevo», 1967. Foto Kutxateka / Paco Marí

[thatsagreatpainting]

[thatsagreatpainting]

[thatsagreatpainting]

[thatsagreatpainting]

[thatsagreatpainting]

[thatsagreatpainting]

[thatsagreatpainting]

[thatsagreatpainting]

[thatsagreatpainting]