#Budels Parel

[the-beer-gypsy]

Budelse brouwerij - Budels Parel

[malsonsialtreshistories]

Flashback: Morts vivents (14-9-2019)

 Un dia, estava al cine veient una pel·lícula de zombis quan uns crits em van despertar d’una becaina deguda al cansament. Quan mires aquest tipus de film no et sorprenen els crits d’altres espectadors, fins i tot amb la sala pràcticament buida. El que sí em va sorprendre va ser la noia de les crispetes llançant-se sobre l’espectador de sis seients més enllà. Quan em vaig adonar que no era broma, vaig sortir corrents per la sortida d’emergència.

Un cop al carrer em vaig adonar de la situació: cadàvers amb roba mortuòria d’altres èpoques i de l’actual empaitaven als vius per menjar-se’ls. No és una escena gaire agradable en el cinema, on la sang és falsa i els budells llonganisses però, quan et trobes immers en aquesta situació, el primer impuls que tens és vomitar.

Els morts vivents estaven entretinguts amb els òrgans interns d’una parella d’ancians i no es van adonar que hi era. El problema amb aquests monstres no és precisament la seva perspicàcia, ja que tenen el cervell podrit, ni la seva velocitat, ja que tenen els quàdriceps podrits, sinó que són molts. Milions de cadàvers enterrats a cementiris de tot el món i la gent a la que puguessin matar després d’emergir de les seves tombes: treballadors dels cementiris, assistents a un funeral que no guanyen per a disgustos, desprevinguts que passaven pel carrer…

Precisament, ja me n’havia oblidat dels meus amiguets del cinema; gràcies, en part, a la necessitat de vomitar; quan la porta del cinema es va obrir lentament darrere meu. En girar-me, vaig veure al pobre home de la butaca del costat sagnant per l’espatlla. Els ulls vermells tenien la mirada perduda. Va voler venir cap a mi però va relliscar amb la bassa de vòmit i va caure a terra i es va arrossegar cap a mi.

Llavors vaig córrer, sense pensar a on anava, simplement per fugir d’aquella fastigosa imatge. Cap ésser en estat de descomposició pot enxampar-te si corres prou. Devia haver corregut un parell d’illes de cases entre aquella massa de cossos famolencs i gent desesperada, quan em vaig adonar que era gairebé davant de casa meva.

De sobte, un camió de benzina descontrolat va bolcar i el seu contingut es va estendre per tot el carrer. Un geni va tenir la brillant ocurrència d’apropar-hi l’encenedor per desfer-se dels zombies que el perseguien, sense tenir en compte (òbviament) que la benzina que encara hi havia dins el camió podia explotar. En veure’l em vaig llençar per una finestra de la planta baixa afortunadament oberta i em vaig fer una bola.

L’explosió no em va matar, però les orelles em xiulaven d’una manera horrorosa. No podia sentir res.

Així que em vaig recuperar del xoc, vaig mirar per la finestra: mentre els que agonitzaven corrien encesos en flames i proferien crits de dolor, els morts vivents continuaven caminant impassibles, aliens a la seva pròpia consumició. Tot i que estava cagat des que havia sortit del multicine, aquests ja no em preocupaven perquè no durarien gaire. Els que em preocupaven eren els que venien atrets pel pet.

De totes direccions sorgien cadàvers caminant lentament cap a l’indret de l’explosió. Vaig girar-me cap a l’interior de l’habitació on havia saltat i vaig haver de fer un bot davant l’esgarrifosa escena que hem vaig trobar: un tros de metall s’havia clavat al cap del veí de la planta baixa, que anava a tancar la finestra. No el coneixia gaire, però sempre saludava. Les ganes de vomitar van tornar però ja no tenia res a l’estómac.

Vaig pujar les escales cap al meu pis corrents per no haver de pensar en el crani mutilat d’aquell home. No podia ser real, no podia estar passant, em deia a mi mateix.

Al replà del segon pis, em vaig trobar la família que viu a la primera porta barallant-se amb un grup de cadàvers de militars enterrats amb uniforme de gala. Em cridaven ”Ajuda!”, però jo amb prou feines em vaig poder desfer d’un dels zombis que em va mossegar al braç, empenyent-lo contra ells, i vaig pujar cap al tercer i últim pis, on em vaig tancar a casa amb pany i clau. Fins i tot vaig provar de posar un moble davant la porta però em vaig adonar que ho estava omplint tot de sang. Amb la boca podrida d’aquell zombi, se m’infectaria la ferida de seguida, si no em dessagnava abans. De fet, crec que em vaig desmaiar per la pèrdua de sang.

from Blogger https://ift.tt/2ZJBr02 via IFTTT

[the-beer-gypsy]

Budels - Witte Parel