#Aurora Bertrana.

[eva248]

Lecturas de junio. Cuarta semana

Sólo la oscuridad / William McIlvanney, Ian Rankin. Editorial Salamandra, 2023 Al joven agente Jack Laidlaw no le gusta trabajar en equipo, pero tiene un sexto sentido para lo que ocurre en las calles. Su jefe atribuye la violencia a las rivalidades de siempre, pero ¿es así de sencillo? Cuando se inicia la guerra entre dos bandas de Glasgow, Laidlaw necesita averiguar quién eliminó al abogado…

[jackredfieldwasmyjacob]

Most important women by Spanish province

As some of you know, the other day I came across this map of the most important women by province

I've decided I'll do a post about each of them, and this post will serve as a sorts of masterpost, as I'll link all the individual posts here. I'll go by provincial alphabetical order just for simplicity. Here's the list, I'll be adding the links as I make them:

María de Maeztu

Oliva Sabuco

María Blasco

Carmen de Burgos

Margarita Salas

Isabel Clara Eugenia

Catalina de Bustamante

María Antonia Salvà

Montserrat Caballé

Teresa de Cartagena

Inés de Suárez

Lola Flores

Concha Espina

Matilde Salvador

Juana María Galán

Concha Lagos

Luisa Sigea

Aurora Bertrana

Mariana Pineda

Luisa de Medrano

Edurne Pasaban

Eulalia Ruiz de Clavijo

Petronila I de Aragón

Josefa Segovia

Rosalía de Castro

María Teresa León

Josefina de la Torre

Urraca I

María Montserrat

Maruja Mallo

Clara Campoamor

María Zambrano

Carmen Conde

Dorotea Barnés

Filomena Dato

Manuela Villalpando

Isabel Barreto

Carmen Martín Gaite

Mercedes Machado

Isabel Clara Eugenia

Luisa Roldán

Sor María de Ágreda

Elena Maseras

Elvira de Hidalgo

Juana 'la Loca'

Conchita Piquer

Ana de Austria

'La Pasionaria'

Delhy Tejero

Soledad Puértolas

[uncgarchives]

In honor of Women’s History Month, the UNC Greensboro Cello Music Collection is featuring biographies of women cellists who have made an impact in the music world.

Aurora Bertrana y Salazar (b. Girona, Spain 29 October 1892 – d. 3 September 1974, Berga, Spain) was the daughter of Catalan author, Prudenci Bertrana. In her youth, Aurora Bertrana wanted to follow in her father’s footsteps as a writer, but her family did not believe writing was a proper vocation for her, encouraging her to direct her energies to cello performance after completing finishing school. Bertrana studied cello with Catalan cellist, Tomás Sobrequés. Her performance work was as a cellist for a women’s string trio that performed primarily in nightclubs in Barcelona. By 1923, Bertrana traveled to Geneva to continue her musical education. She performed as cellist in the women’s jazz ensemble at the Hotel Chamonix, one of the first jazz bands made up entirely of women. Bertrana never forgot her passion for writing, and after she moved to Tahiti 1926, Bertrana was inspired to write her first novel, “Paradisos Oceanics.” Many of Bertrana’s stories were adventurous romances, set in exotic locations, with strong female characters. The feminist focus of her novels was not surprising, as Bertrana, herself, was a feminist. In 1933, she ran as candidate in the election for Esquerra Republicana de Catalunya, but was defeated. Although Bertrana travelled extensively as research for the settings of her novels, she would remain exiled from her home in Catalonia through most of her life due to her objection to Spanish politics. By the time of her death, Bertrana had authored 23 novels.

[x00151x]

Efemérides literarias: 29 de octubre

Efemérides literarias: 29 de octubre

Nacimientos 1740: James Boswell, abogado, y escritor británico (f. 1795).1815: Ľudovít Štúr, político y escritor eslovaco (f. 1856).1854: Apeles Mestres, escritor, historietista y músico español (f. 1936).1882: Jean Giraudoux, escritor francés (f. 1944).1892: Aurora Bertrana, escritora española (f. 1974).1906: Fredric Brown, escritor estadounidense de ciencia ficción y misterio (f.…

[brownichu27]

Marge Piercy, Woman on the Edge of Time

Una mujer chicana, Connie Ramos, ha sido encarcelada injustamente en una institución mental de Nueva York. Las autoridades la consideran un peligro para sí misma y para los demás, e incluso su familia ha dejado de apoyarla. Pero Connie tiene un secreto, una forma de escapar de los confines de su celda: ella puede ver el futuro. Esta novela es una transformadora visión de dos futuros… y de cómo uno u otro pueden llegar a hacerse realidad. Por un lado, un tiempo de equidad racial y sexual, de dignidad medioambiental, un tiempo en el que es posible alcanzar una realización personal sin precedentes, donde todo el mundo participa por sorteo en el gobierno y la educación es comunitaria. Por otro, Connie también es testigo de otra posibilidad con un resultado muy distinto: una sociedad de explotación grotesca en la que las fronteras entre personas y mercancías han quedado definitivamente borradas. Tan desgarradora como profética, esta novela de referencia se dirige hoy a una nueva generación para la que estas opciones pesan más que nunca.

¿Dónde encontrarla? Consonni

Que n’opina la Blanca? Utopia, salut mental, viatges en el temps, ecologisme…

Aurora Bertrana, La ciutat dels joves

Un periodista veterà procedent de la Ciutat  dels Vells, que el lector identificarà ràpidament amb l’Espanya franquista, és enviat a la Ciutat dels Joves per escriure’n un reportatge. Allà hi trobarà una societat completament nova, vital i alliberada de tabús, que fa pensar en el món idealista que somniaven els joves de finals dels seixanta. En el seu viatge a la Ciutat dels Joves, el reporter s’entrevistarà amb els principals responsables d’aquesta nova societat, que n’hi explicaran els rudiments. Ell els anirà comparant amb el lloc d’on ve i així, tot i mostrar-nos que el funcionament de la Ciutat dels Joves no és perfecte i que a voltes li resulta incomprensible, el trobarà preferible al de la Ciutat dels Vells, catòlica i conservadora,dominada per la hipocresia i la manca de llibertat.

On trobar-la? Males Herbes

Que n’opina la Blanca? Més utopia, aquest cop catalana, amb què l’autora buscava alternatives a la societat franquista.

Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla 

Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.

On trobar-la? Anagrama

Que n’opina la Blanca? Una meravella del realisme màgic.

  Lektu

  #UnAñoDeAutoras: Blanca (@Blanca_Busquets) ens recomana les seves autores preferides Marge Piercy, Woman on the Edge of Time Una mujer chicana, Connie Ramos, ha sido encarcelada injustamente en una institución mental de Nueva York.

[cs-mossyboard]

Aurora Bertrana

[mentecalamar]

Lettering para el Folletín Ilustrado de Aurora Bertrana en @yorokobu #illustration #lettering #design #press

[rogercasero]

La recomanació: Any Bertrana (Twitter)

La recomanació: Any Bertrana (Twitter)

L’Any Bertrana commemora, aquest 2017, el 150 aniversari del naixement de Prudenci Bertrana i el 125 del naixement de la seva filla Aurora Bertrana.

Al llarg d’aquest any es faran una sèrie d’activitats per commemorar ambdues fites, entre elles exposicions, conferències, edicions, publicacions, simposis, clubs de lectura i produccions audiovisuals entre les quals hi ha dos documentals dedicats a

[ideaimateria]

Aquesta exposició ha estat organitzada pel Memorial Democràtic i pel Consolat General de l’Uruguai. Exposa, explicant els diferents contextos històrics, la biografia de 16 dones, totes elles pioneres i transgressores en els seus àmbits, que van viure durant el segle xx a l’Estat espanyol o a l’Uruguai.

De la banda uruguaiana, hi trobem: Petrona Viera Garino (1895-1960), primera artista plàstica del país; Paulina Luisi Janicki (1875-1950), mestra, primera doctora en Medicina i Cirurgia i catedràtica; Alba Roballo Verón (1909-1996), advocada penalista, senadora i primera dona nomenada ministra de l’Uruguai i de l’Amèrica Llatina; Enriqueta Compte i Riqué (1866-1949), mestra, pedagoga i catedràtica de Psicologia, Gramàtica i Composició; Julia Arévalo Suárez (1898-1985), sindicalista i primera senadora comunista de l’Amèrica Llatina; María Eugenia Vaz Ferreira Ribeiro (1875-1924), poetessa, catedràtica de Literatura, compositora i dramaturga; María Collazo (1884-1942), sindicalista, pedagoga, periodista i educadora, i Amalia Polleri Carrió(1909-1996), crítica d’art, artista plàstica, dissenyadora, docent i periodista.

De l’altra banda de l’Atlàntic, hi trobem: Carme Karr i Alfonsetti (1865-1943), compositora, traductora, escriptora, periodista i musicòloga; Francesca Bonnemaison i Farriols (1872-1949), pedagoga i assagista; Aurora Bertrana i Salazar (1892-1974), escriptora i periodista; Frederica Montseny Mañé (1905-1994), anarcosindicalista, poetessa, escriptora i política, primera dona nomenada ministra a Espanya; Rosa Maria Arquimbau i Cardil (1909-1992), escriptora i periodista; Natividad Yarza Planas (1872-1960), mestra i política; Clara Campoamor Rodríguez (1888-1979), advocada, escriptora i política, i Victoria Kent Siano (1892-1987), advocada i política.

http://memoria.gencat.cat/ca/actualitat/activitats/detalls/activitatagenda/Transgressores-Transgresoras

https://expotransgresoras.com/ca/galeria/

[fjoseppla]

Favorite tweets: ✍️🎶 Miquel Martín i Olga Cercós ofereixen aquest dijous a la @bibpalafrugell una activitat que té com a protagonista a la polifacètica Aurora Bertrana.🎙️📻 @MiquelMartnSer1 ens avança com enfocaran l'activitat@PalafrugellCult https://t.co/iUFHCjh9me— Radio Palafrugell (@RPalafrugellFM) August 25, 2020

http://twitter.com/RPalafrugellFM

[rutacultural]

María de Zayas, Juana Manso, Rosalía de Castro, Rosario de Acuña, Filomena Dato Muruais, Carmen de Burgos, Delmira Agustini, Victoria Ocampo, Aurora Bertrana, Magda Donato, Sorne Unzueta Lanzeta (Utarsus), Ángela Figuera Aymerich, María Zambrano, Idea Vilariño, Ana María Matute, Carmen Martí... https://ift.tt/2xTOMnQ

[noticiascantautores]

Aurora Bertrana

En 1967 disfrutó de un nuevo éxito literario con la novela Vent de grop que Francesc Rovira Beleta adaptó al cine con el título La larga agonía de los peces fuera del agua, protagonizada por Joan Manuel Serrat. En 1973, y póstumamente en 1975, fueron publicados sus dos volúmenes de memorias: ... via Cant http://ift.tt/2tGaMn5

[x00151x]

Efemérides literarias: 29 de octubre

Efemérides literarias: 29 de octubre

Nacimientos 1740: James Boswell, abogado, y escritor británico (f. 1795).1815: Ľudovít Štúr, político y escritor eslovaco (f. 1856).1854: Apeles Mestres, escritor, historietista y músico español (f. 1936).1882: Jean Giraudoux, escritor francés (f. 1944).1892: Aurora Bertrana, escritora española (f. 1974).1906: Fredric Brown, escritor estadounidense de ciencia ficción y misterio (f.…

[marcfarraspiera]

Ginebra

Ginebra és una ciutat líquida. La ciutat és llac i el llac és ciutat. Tots els camins comencen i acaben al llac Léman. Els carrers i avingudes no són més que petits afluents que desemboquen a la gran plaça marina del centre.

Divendres a la tarda, Pâquis, el barri on tenen seu multitud d’organismes internacionals, s’esllangueix en un llarg tedi burocràtic. La riba oest es prepara per a les festes de la ciutat. Parades de menjar, atraccions de fira i escenaris de música. Joves amb patinet i auriculars han començat a conquerir l’espai. Les esculleres són refugi de banyistes expeditius i d’amants furtius.

Lluny de tot, omnipresent, oracle i sentinella, el cim del Montblanc, que a cada minut canvia de color fins a aturar-se en una suspensió rosada abans de morir en la nit.

Durant 18 anys, Mercè Rodoreda va veure aquest cim cada dia. Després de tanta, tanta guerra, l’escriptora s’instal·la a Ginebra entre 1954 i 1972. Són anys de solitud i de patiment, però també de productivitat. El seu talent natural, el record de Barcelona, el trauma de les guerres, el dolor i la maduresa de l’exili, juntament amb la pau aquàtica de Ginebra i l'exuberància vegetal de Suïssa, queden sublimats als seus dos cims literaris, La Plaça del Diamant i Mirall Trencat, tan bells i afilats com les muntanyes que envolten Léman.

Rodoreda explica que va escriure La Plaça en un estat gairebé febril que la va deixar exhausta. La quietud gèlida de Ginebra es va fondre en l’escalfor de les cambres interiors de la memòria i en l’evocació del paradís perdut. A Ginebra, Rodoreda crea i cultiva un primer jardí, passeja per les ribes de Léman i dina sovint en un restaurant amb vistes al Montblanc. No és difícil imaginar-la caminant pels molls humits, extasiant-se amb la pulcritud dels jardins públics i omplint les places i els carrers de personatges imaginaris.

El record de Rodoreda és viu i emociona.

Una altra catalana que també va viure anys decisius a Ginebra en té un record diferent. Aurora Bertrana parla així de la vila del llac: “l’entranyable ciutat dels meus amors (…) m’havia obert els ulls a un món nou, un món insospitat, revelador (…) pel grau de civilització, de cultura, de civisme i europeisme que s’hi respirava. (…) La meva amable Ginebra neta i alegre, poblada de gent ben alimentada, ben vestida, diligent, com amarada d’un afany i d’una joia de viure que contrastava amb el meu estat d’ànim.”

Bertrana fugia d’una Barcelona en fallida integral, “arruïnada, afamada, bombardejada i bruta”. Viuen circumstàncies personals molt diferents, però l’efecte de la Guerra és igual en totes dues dones: “amb el cor i l’esperit amarats de la gran tragèdia de les lluites fratricides, l’enderrocament moral, social, polític i material de la nostra amada ciutat cap de Catalunya, m’havien llevat la facultat de sentir cap mena de goig.”

Ginebra era aleshores el paradigma de la ciutat refugi. Suïssa es va convertir en un centre d’acollida de refugiats, exiliats i fugitius de tot tipus i de tot arreu. Rodoreda i Bertran hi devien trobar la inspiració, la pau i la solitud que també van respirar, en altres èpoques, Shelley, Byron, Mercury, Stravinksy, Hemingway, Nabokov, Le Corbusier, Chaplin i Borges (que hi morí).

La Ginebra d’avui em sembla diferent i no em transmet ni l'espurna de la creació ni l’abric de la pau. Ginebra és una ciutat cuirassada, una fortalesa emmurallada amb el paper de canvis de divisa astronòmics i de factures inassumibles. La ciutat exclusiva s’ha convertit en excloent. El refugi, en búnquer. La seguretat, en caixa forta.

La visió del centre, buit i silenciós durant tot el cap de setmana, és impactant. Amb prou feines ens creuem vianants per les avingudes, els cambrers badallen, i els pocs comerços oberts expulsen la clientela amb preus prohibits.

Al final, la neutralitat, el seny i la moderació no són més que subterfugis i una forma elegant però còmplice de covardia i d’indiferència. A la manera de Gramsci, si viure vol dir prendre partit, qui no lluita no perd, però tampoc no viu. 

Amagada en blocs de vidres opacs, en reservats de forquilla i en cotxes oficials, costa de creure que l’elit de funcionaris ginebrencs tingui encara algun contacte o alguna afinitat amb la realitat per a la qual suposadament treballa.

Necessitem reconciliar-nos amb el present, i fem cap al casc històric, una petita piràmide de carrers empedrats i vells palaus de pedra fosca. Un parell de llibreries i algun restaurant de fondues alegren tímidament el paisatge. Dinem un pollastre rostit a la provençal en un dels pocs locals oberts i animats. A l’esplanada damunt dels jardins de la universitat, en un tobogan, una pintada: La liberté n’est qu’une illusion dont on a peur. La llibertat no és més que una il·lusió que ens atemoreix.

Caminem cap al sud. Creuem el barri de Plainpalais i creuem el riu Arve fins a Carouge. Sé de seguida que aquest seria el barri on m’agradaria viure. Carouge és una quadrícula breu i equilibrada de cases venecianes. Finestres quadrades amb marcs de pedra clara i porticons maonesos. Mentre cau la tarda les façanes grogues viren cap al taronja. La Plaça del Mercat té tot el que la civilització necessita: terrasses, llibreries, fruita, gelats i un cinema. Les bombetes de colors que enllacen les cases i els arbres anticipen nits felices de rifes i envelats. Hores més tard, alguna parella hi ballarà un vals de punta.

La canícula ens arrossega cap al riu. El Roine creua la ciutat amb urgència. La riba dreta és un cingle imponent de vegetació amazònica. Un mur vertical del qual pengen branques i fulles de mil verds diferents. La riba esquerra és plena de gent. Joves amb cerveses, homes esfèrics al comandament de les barbacoes i dones estirades en hamaques amb nens badallant damunt la panxa. La majoria de banyistes jeuen a les tovalloles. Les flaires de carn i verdures a la brasa es barregen amb la brisa humida i cançons africanes. Tothom beu i tothom menja. No sembla la mateixa ciutat que hem vist al matí.

Només uns pocs valents desafien el riu. Nedar-hi és impossible, el corrent és massa fort. Es tracta de llançar-s’hi des d’un pont a un quilòmetre de la zona de bany i tornar a les tovalloles deixant-se endur pel corrent. És qüestió de minuts. Deixar el cos mort i flotar. Des del riu, ample, profund, cabalós, Ginebra passa com un tràveling a càmera ràpida. Lluny dels despatxos i dels reservats, la ciutat s’allibera de formalitats i es lliura a l’esclat de les tardes d’estiu. El riu és vida. L’esplendor dels cossos calents damunt els molls. El miracle dels músculs en moviment. El riu és anarquia i alhora un ordenador democràtic. Mai som tan lliures com quan som dins l’aigua. I la llei de la carn quasi nua s’imposa damunt l’ordre de les coses.

A la nit, els suïssos i molts estrangers surten a les places del centre i aprofiten la treva de calor per seguir bevent i xerrant i ballant fins tard. Al final la música s'acaba i tanquen els bars. Només el Roine no dorm.

Diumenge al migdia tornem al llac, principi i final de Ginebra. Fem l’últim bany a la riba sud, la del Montblanc. L’excitació aquàtica dels nens ens recupera de la nit i de la quietud general. Aviat començaran les festes de la ciutat i per uns dies Ginebra podrà assemblar-se a una d’aquestes ciutats barroeres del sud on les voreres estan brutes i la gent crida i els turistes passegen en banyador. On la vida passa de pressa i cruel, però passa.

De camí a l’aeroport, veig el Montblanc per última vegada. Què devia pensar Rodoreda en veure cada matí, cada vespre, l’amplitud i la puresa de la vella muntanya sempre blanca?

Tot queda massa lluny, ha passat molt de temps.

Viatges i flors, morts i primaveres, jardins vora l’aigua, llacs com miralls i vides trencades. Tota Rodoreda conflueix en un punt o altre a Ginebra. També les nostres vides, d’alguna manera, conflueixen en Rodoreda, i per tant també a Ginebra.

De totes les escenes de La Plaça, se’m fa més viva que cap altra el crit de la Natàlia. “Un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre […] era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era”. Aquest crit, a Ginebra, pren una dimensió diferent i adquireix un significat encara més poderós.

Sovint la literatura completa l’experiència, però de vegades aquella és tan forta que la vida només pot aspirar a atrapar-la un instant. I a arrodonir-la. Com un home o una dona sols sota l’ombra espectral del Montblanc.