#Armin Kolarczyk | Explore Tumblr posts and blogs

joaquimblog · 7 years ago

Text

Hi ha en aquesta nova producció de Die Meistersinger von Nürnberg molt de talent creatiu, molta intel·ligència, mol teatre i molta sapiència operística. És una gran producció que honora el festival de Bayreuth i que posa contra les cordes a la maldestra Katharina, perquè mentre ella no va saber aprofitar cap de les possibles lectures que pot tenir la “comèdia wagneriana” en aquella vergonyant primera producció al teatre familiar i que com s’ha constatat després, tampoc en el segon intent ha estat capaç de demostrar una mínima vàlua per ocupar el lloc artístic que ocupa, la que ara ens ocupa farà història.

L’australià Barry Kosky ha arribat a Bayreuth per la porta gran i després d’haver demostrar a la Komische Oper de Berlín tots els mèrits que l’han portat al Festival, sent el primer director jueu que ho fa, i sent el primer que afronta Meistersinger sense ser alemany i del clan Wagner, quelcom que semblava imprescindible al Turo Verd.

Kosky parteix de la font inspiradora de l’entorn casolà de Wahnfried, la cas dels Wagner a Bayreuth, però lluny d’embolicar-ho com va fer Herheim en la darrera genialitat escènica del Festival abans d’aquests Meistersinger, l’australià es diferència del noruec en ser molt més transparent i utilitza els personatges reals de l’entorn dels Wagner per atorgar-les personalitats teatrals dels personatges operístics, d’aquesta manera Wagner és tan Hans Sanchs, com Walther i David, la mateixa personalitat creativa en els tres estadis vitals de l’aprenentatge, l’explosió creadora i la maduresa artística, mentre que Cosima serà també Eva, Listz (genial caracterització de Günther Groissböck) serà Pogner i el director d’orquestra jueu Hermann Levi, que com sabeu va estrenar el Parsifal al Festspielhaus, serà Sixtus Beckmesser, els dos incompresos i mai acabats d’acceptar ni per l’entorn familiar de Wagner ni a la trama operística per els vilatans de Nürnberg (especialment cruel l’entrada de Beckmeser en la darrera escena del tercer acte, menystingut per tothom que prèviament han saludat amb eufòria l’entrada de cadascun dels mestres “autòctons” o si ho voleu més cruel encara, aris.

Perquè Kosky en un trama aparentment complicada d’encreuament de situacions quotidianes dels Wagner entrellaçades amb l’argument operística i encara amb un gir punyent, amb el judici que hi va haver a la ciutat alemanya en acabar la Segona Guerra Mundial i que servirà en aquesta producció per jutjar l’obra ideològica de Wagner en la defensa que fa de l’art alemany (discurs final de Hans Sachs) i l’antisemitisme sempre molest en la biografia del compositor i del que ell en va fer ostentació escrita, no desaprofita l’ocasió per clavar-nos un parell de cops baixos que no estpà gens malament que es recordin. Levi era un gran director i per això el va tenir a casa i per això va estrenar Parsifal, però les biografies del clan ja ens han explicat per activa i per passiva el molest que els resultava el personatge en un ambient on després es van arribar a sentir tan còmode i identificat el III Reich.

Kosky combina amb molt encert la comèdia en una genial interpretació familiar durant l’obertura, amb una critica al antisemitisme. Tor esdevé inicialment com si fos una comèdia de saló, en una filigrana teatral on en pocs minuts s’identifica a Wagner, Cosima, Liszt, Levi, els egos, les excentricitats i genialitats del creador i és de mica en mica quan es barregen a partir del primer acte Eva, Pogner, Beckmeser, David, Walther i Sachs que tot pren una reflexió intel·ligent, molt teatral, gens contraria a l’obra i brillantment posada en escena. Res grinyola malgrat que hi arriba a haver sobre l’escenari personatges vestits (sensacional treball de Klaus Bruns) amb models medievals, de la segona meitat del segle XIX i marines de l’exercit nord-americà d’ocupació dels anys 40 del segle passat.

Si el primer acte passa a la vila dels Wagner (minuciosa recreació escenogràfica de Rebecca Ringst, el segon en la nocturnitat d’un fals exterior situat en el que en el tercer acte serà la sala del famós judici de Nürnberg presidida per les banderes, soviètica, anglesa, francesa i nord-americà. Un rellotge a dalt del mur frontal i degudament il·luminat, en el segon acte farà fins i tot funcions de lluna.

És importantíssim i molt valuós el streaming televisiu per què hi ha detalls de interpretació dramàtica, d’un curós detallisme psicològic de cada personatge, que de ben segur en el teatre es perd. En aquest sentit les caracteritzacions de Wagner/Sachs a càrrec de Michael Volle, i la Levi/Beckmeser: Johannes Martin Kränzle, són prodigioses, però també els Wagner/Walther, de Vogt com el Wagner/David del sorprenent Daniel Behle són extraordinàries. És més interessant el treball sobre Cosima que no pas el rol d’Eva, sempre tan bullit.

Hi ha molts detalls, moltíssims, que fan gaudir la interpretació i l’immens i talentós treball que Kosky ha fet en tots ells, tant que quasi oblides que Walther és l’escolanet (notable actuació teatral) i que Eva és Anne Schwanewilms, poc apropiada vocalment i físicament recautxutada amb un Bòtox que ni l’ha beneficiat rejovenint-la, ni sobretot l’hi ha atorgat un miraculós retorn a l’efímer esplendor vocal que va lluny durant molt poc temps. El treball teatral és tan bo que te n’oblides.

Kosky es reserva uns quants cops d’efecte que no us vull descobrir perquè per aixó són cops d’efecte teatral que pretenen sorprendre i fer pensar. Tots els finals d’acte en tenen un i sobretot el del darrer acte acaba sent la plasmació brillant d’un judici sense veredicte a no ser que vosaltres acabeu dictant la vostra pròpia sentència.

Absolutament recomanable per no dir d’imprescindible visió.

Richard Wagner DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG

Hans Sachs, Schuster: Michael Volle Veit Pogner, Goldschmied: Günther Groissböck Kunz Vogelgesang, Kürschner: Tansel Akzeybek Konrad Nachtigal, Spengler: Armin Kolarczyk Sixtus Beckmesser, Stadtschreiber: Johannes Martin Kränzle Fritz Kothner, Bäcker: Daniel Schmutzhard Balthasar Zorn, Zinngießer: Paul Kaufmann Ulrich Eisslinger, Würzkrämer: Christopher Kaplan Augustin Moser, Schneider: Stefan Heibach Hermann Ortel, Seifensieder: Raimund Nolte Hans Schwarz, Strumpfwirker: Andreas Hörl Hans Foltz, Kupferschmied: Timo Riihonen Walther von Stolzing Klaus Florian Vogt David, Sachsens Lehrbube Daniel Behle Eva, Pogners Tochter Anne Schwanewilms Magdalene, Evas Amme Wiebke Lehmkuhl Ein Nachtwächter Georg Zeppenfeld

Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele Director del cor: Eberhard Friedrich

Director musical: Philippe Jordan

Director d’escena: Barrie Kosky Escenografia: Rebecca Ringst Disseny de vestuari: Klaus Bruns Disseny de llums: Franck Evin Dramatúrgia: Ulrich Lenz

Bayreuther Festspiele 25 de juliol de 2017

Si teniu oportunitat de fer-vos amb una copia de la gravació no ho dubteu, el gaudi està garantit i mentre que amb l’àudio de la transmissió radiofònica els defectes i mancances s’aprecien de manera sagnant, en la versió televisiva Kosky aconsegueix que el seu brillant geni minori i esmorteixi tot allò que segons us vaig dir aquí mateix el dia 26 de juliol, quedi més dissimulat.

BAYREUTH 2017: INSISTINT AMB DER MEISTERSINGER VON NÜRNBERG o EL GENI DE BARRY KOSKY Hi ha en aquesta nova producció de Die Meistersinger von Nürnberg molt de talent creatiu, molta intel·ligència, mol teatre i molta sapiència operística.

0 notes

joaquimblog · 7 years ago

Text

Michael Volle (Sachs) Die Meistersinger von Nürnberg Producció de Barrie Kosky Fotografia de Enrico Nawrath gentilesa del web del Bayreuther Festspiele

Die Meistersinger von Nürnberg Producció de Barrie Kosky Fotografia de Enrico Nawrath gentilesa del web del Bayreuther Festspiele

Klaus Florian Vogt (Walter) Die Meistersinger von Nürnberg Producció de Barrie Kosky Fotografia de Enrico Nawrath gentilesa del web del Bayreuther Festspiele

En un dia quasi hivernal (per els nostres estàndards meridionals, és clar) es va inaugurar ahir el Festival de Bauyreuth 2017, amb una nova producció sota la direcció de Philippe Jordan i Barrie Kosky, que només per les fotografies ja inspira molta més confiança que la darrera edició de la “comèdia wagneriana”, deguda a la besnetíssima i que va ser un nyap molt considerable.

Com que de moment ens haurem de conformar amb l’àudio, però només de moment, anirà bé perquè així tenim menys elements de distracció per concentrar-nos en la direcció de Jordan, que després que defenestressin a Nelssons, és l’encarregat de construir aquesta immensa edificació contrapuntística, i també de l’equip de cantants amb un Sachs i un Beckmesser que garanteixen avant-match, una solidesa sense fissures.

Jordan ha portat l’obra de manera vitalista i brillant, ha tingut moment d’intens lirisme i introspecció com tot l’inici del 3er acte on m’ha semblat que volia deixar la rúbrica a una direcció notable, tot i que no genial. En algun moment l’orquestra no semblava del tot curosa o concentrada. ja que s’han escoltats algunes pífies que tot i saber que a Bayreuth també són humans, no deixen de sorprendre en un entorn que a nivell orquestral i coral habiten en la permanent excel·lència.

El cor com és habitual esdevenen referent estiu rere estoiu i des de que el Neue Bayreuth va deixar fonamentat que la base del festival ha de ser l’orquestra i el cor.

Vocalment i sobre el paper, tret de la incomprensible Eva d’Anne Schwanewilms que ha acomplert tots els presagis d’error descomunal de la direcció artística per fer-li cantar un rol poc apropiat per l’estat vocal actual, la resta i si acceptem a Vogt com a tenor wagnerià, que em costa malgrat els anys que intento acostumar-me a un color, una sonoritats i un fraseig anti heroics, no puc, i ahir tot i que creia que la veu hauria experimentat una evolució ençà d’aquell Walther de trista memòria de l’any 2007, el vaig trobar pitjor, bàsicament perquè va cantar amb molta por, amagant el cap sota l’ala sempre que podia, i evitant un cant expansiu i enamoradís del personatge que representa la rauxa i la emprenedoria revolucionaria. Vogt és tou, poc terrenal, gens seductor i molt menys, sexual. Em costa entendre que pugui enamorar a Eva, i em costa entendre la carrera que fa i la importància que li donen.

El Sachs de Volle és una fita en el cant wagnerià actual, des de aquell meravellós debut a Salzburg ha demostrat que per intensitat interpretativa té pocs rivals, el que succeeix és que ahir la veu sonava gastada, amb una fatiga en les notes sostingudes i algunes oscil·lacions poc habituals en el seu cant Els monòlegs semblaven més dificultosos de l’esperat i només al final en un crescendo sorprenent va treure forces per acabar l’extenuant tercer acte amb solidesa i molta dignitat. Li caldria reposar,

Johannes Martin Kränzle és un magnífic Beckmesser, molt histriònic i que segurament quan veiem la producció i el mateix deu passar amb Volle, ens quedarem bocabadats. És o sembla una interpretació clàssica, allunyada de la genialitat de Prey, però sense màcula.

Günther Groissböck és un luxe per aquest rol, ell ja ha demostrat amb escreix que hauria de tenir una oportunitat a Bayreuth com a Gurnemanz, ja que juntament amb Georg Zeppenfeld que ahir va intervenir com a vigilant nocturn de luxe, substituint a darrera hora al previst Karl-Heinz Lehner, són els baixos puntals de l’escola alemanya actual.

Fantàstic el David del tenor Daniel Behle, tot i ser molt líric, molt més Walther que Vogt i bé Wiebke Lehmkuhl en el complicat rol de Magdalene.

La resta de l’equip solidesa i rigor.

La sensació global i a manca de veure la producció teatral que pot ajudar a passar allò que només escoltant no passa, és de decepció, decepció perquè com ja us he dit moltes vegades, d’allò que és un referent i Bayreuth malgrat tots els disbarats vists i escoltats al llarg dels anys ho continua sent, tot i que cada vegada menys, jo n’espero el màxim, i el màxim de Dioe Meistersinger von Nürnberg no pot ser la represnetsció d’ahir.

Richard Wagner DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG

Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele Director del cor: Eberhard Friedrich

Director musical: Philippe Jordan

Bayreuther Festspiele 25 de juliol de 2017

Aquí a IFL i durant una setmana estarem molt atents a tot allò que succeeixi al turó verd, bàsicament les representacions que es transmetran per ràdio i quan pugui veure (ja la tinc) la representació de la inauguració, insistir-hi.

BAYREUTH 2017: DER MEISTERSINGER VON NÜRNBERG En un dia quasi hivernal (per els nostres estàndards meridionals, és clar) es va inaugurar ahir el Festival de Bauyreuth 2017, amb una nova producció sota la direcció de Philippe Jordan i Barrie Kosky, que només per les fotografies ja inspira molta més confiança que la darrera edició de la "comèdia wagneriana", deguda a la besnetíssima i que va ser un nyap molt considerable.

0 notes