#Akhnaten MetropolitanOperaHouse PhilipGlass

[joaquimblog]

Ahir vaig assistir a la quarta proposta de la temporada 2019/2020 al cinema del Metropolitan Opera House de Nova York i per ara i sense cap mena de dubte ´la millor.

Es representava Akhnaten l’òpera de Philip Glass amb llibret del mateix compositor i col·laboració de Shalom Goldman, Robert Israel, Richard Ridell i Jerome Robbins  

Estrenada l’any 1983 al  Staatstheater de Stuttgart l’òpera s’emmarca en l’escola obsessiva del minimalisme plaent que ha caracteritzat al compositor nord-americà.

Amb una acció dramàtica pràcticament inexistent, utilitzant una barreja de llengües egípcies arcaiques i l’anglès per als texts recitats, no sembla a priori que la proposta sigui per generar grans adhesions entre el públic més conservador, però l’obra de Glass té atractius suficients per atrapar als melòmans i si la proposta escènica juga a favor, aleshores pot succeir que el resultat acabi sent del tot satisfactori.

He de confessar que immediatament abans d’assistir a la projecció m’havia escoltat a casa la transmissió radiofònica del MET enregistrada dies abans amb el mateix repartiment i tot i que la obsessiva utilització de les cel·lues melòdiques pot arribar a esgotar, l’audició em va interessar i a moments captivar, per tant anava ben preparat pel que anava a veure.

Els temes melòdics i alguns bells, es repeteixen quasi fins l’esgotament, és cert, i la sensació primerenca és que retallant la partitura a la meitat no variaria res, però després de veure-la he canviat d’opinió perquè en aquest cas l’atractiu de l’obra és endinsar-se en aquest món antic, llunyà, meditatiu i exòtic amb aquest tempo quasi estàtic que ens proposa el compositor i deixar-se endur i finalment seduir, aconseguint que no acabis neguitejat a la butaca. La manca d’acció escènica es supleix amb un preciosisme estètic que compren tant la part visual com l’auditiva amb una simbiosi plusquamperfet del que ha de ser una producció operística.

Al capdavant de l’orquestra del MET debutava Karen Kamensek. La directora de Chicago va obtenir un merescut èxit ja que va saber dotar al discurs musical d’un tremp que no va decaure mai, assolint nivells d’hipnòtiques o enèrgiques i vibrants sonoritats en les 10 escenes, pròleg i epíleg que conformen aquest retaule musical.

Vocalment el protagonisme se l’endú el roil de Akhnaton, assignat a un contratenor. En aquesta ocasió va ser Anthony Roth Costanzo. Un cantant de veu segurament de poca projecció i aparentment de limitada extensió, que va estar esplèndid en la difícil tasca de cantar una partitura tan repetitiva i per aquest motiu a estones extenuant. Magnífic en el gran moment solista de la seva pregària al segon acte. J’Nai Bridges com a Nefertiti i Dísella Lárusdóttir com a Reina Tìy el can secundar molt bé en els duets i tercets que els regala una partitura sense grans moments solistes.

Menció especial per  Zachary James, cantant i aquí només actor, d’imponent presència i veu, fent el rol de professor.

Excel·lent per intensitat el cor del MET.

La producció escènica de Phelim McDermott és el gran encert de la proposta. No és fàcil donar vida a una partitura estàtica d’acció i el director anglès a la manera de “Wilson” recrea tot l’univers de l’antic Egipte amb una fantasia visual, escènica i coreogràfica molt adient a la música, amb moviments molt lents i parsimoniosos que s’ajusten a la perfecció tant amb la partitura com en aquest seguit d’escenes presentades com si fossin les escenes quotidianes que ens han arribat en els murals de l’antic Egipte, gràcies a una escenografia tan senzilla (una bastida de mecanotub) però degudament il·luminada i un vestuari fantasiós, barroc, esplèndid i lleugerament ambientat amb el que correspondria a l’època i que fa un efecte teatral sorprenent.

Hi ha grans moments, però sobretot la pregaria al sol amb l’escala i la gran esfera il·luminanat i presidint l’escena (inspiració de Wilson claríssima) i també el duet amb Nefertiti, en una espècie de dansa lenta, ritual i d’efectes hipnòtics i suggeridors.

Ja era hora que el MET ens presentés una producció de nivell, i aquesta, sense cap mena de dubte ho és