#és molt guay

[mufibarridelport]

Sobre la pel·lícula Long Legs: avui hem anat a veure aquesta peli nova als cinemes Verdi aquí a Gràcia. Normalment no veig películes de por així que ja d'entrada he anat una mica espantat. He anat uns quants cops a aquest cinema en el que portem d'any així que crec que tinc dret a opinar: és un bon lloc on mirar les pelis que van sortint a la cartellera.

La pel·lícula se m'ha fet curta, i val a dir que tot i recaure bastant en clichés clàssics (aquestes dues paraules juntes m'han agradat i tenen certa musicalitat), ho fa d'una manera força simpàtica i raonable.

Una cosa que em passa força ara que vaig molt al cinema és que tinc el llistó molt baix en quant a la valoració de la qualitat del film; ja que en no estar acostumat a aquest setting, gairebé qualsevol merda que em posin a la pantalla em sembla guai.

Hem vist a l'Albert, que sense saber-ho, ha vist la peli amb nosaltres. Després hem pres un parell de begudes en un lloc que ens agrada del barri i hem anat a casa a debatre sobre la independència de Catalunya.

A la imatge: gos que he vist al lloc dels mojitos.

Bona nit lectors i lectores!!

[beanghostprincess]

Et vaig començar a seguir farà un mes o així i súper fan de tots els teus posts, i ara de cop em trobo que parles català??? 😭🥰 No saps l'alegria que em dones, trobar catalans així a lo random a Tumblr sempre és una experiència però a sobre quan són blogs que t'encanten encara és més guai🥰, amb prou feines farà tres mesos des que vaig caure al forat de One Piece i és genial veure gent de casa amb les mateixes opinions, moltes gràcies per fer-nos riure!!

AAAAAAA NO ESPERAVA TROBAR TANTES PERSONES CATALANES A TUMBLR 😭😭 Me n'alegro molt que t'agradi el meu blog!!! És com un segon treball perquè estic aquí 24/7, però almenys escriure és millor que el meu treball de veritat lmao. És genial poder trobar a gent catalana per aquí, especialment quan vaig començar a veure OP en català. El doblatge estarà sempre amb mi, honestament. I gràcies a ti per dir això!!! Estic molt contenta de veure asks com aquest!! M'has alegrat el dia <3

[luciddreamsreinforcement]

Hand me downs - Mac Miller

Bueno, no se com començar aquesta carta. Se que vull escriure’te-la i poc més, per que vegis que sento.. Avui he anat per primer cop a alcoholics anònims. M’he sentit molt comprès, rodejat de persones que també han espatllat coses que els importava, i em sento així, arrepentit de no haver frenar aquella relació amb la substancia abans. Jo encara seguiria amb tu si pogués, i no, no per fer-te mal, per fer-te feliç. Se que no servirà de res que t’ho digui però es el que sento i em fa rabia que pensis que es mentida o no se. No vaig voler preguntar que es el que no et cuadrava, crec que ho vaig entendre, però bueno, jo sé en el fons que hi ha, i es que t’estimo amb moltissima intensitat, que ho faré sempre… que vam intentarho molt els dos i si, vaig ser impossible per culpa de les meves addicions. Però no ho he deixat mai de intentar, i de esperar-te.. Porto uns dies al límit i per això he anat a buscar ajuda, crec que m’anirà bé. Només vull estar tranquil ara, i transformar-me. Tinc una feina molt guay de dissenyor grafic (tu creus? Jajaj) i colocador de enganxines a una empresa de rotulació de motos de competició. Patino cada dia amb un amic i visc amb gent de bon rollo, etc. Encara amb tot això una tristesa gegant em persegueix, encara que faci el correcte al marxar i deixar-te anar i ser feliç.. em posa molt trist saber que ens allunyem, o pensar coses sobre el que sóc per tu. L’alcoholisme no es cura. Es suspèn diariament. El procés que sempre deia es el de crear una bona vida per tenir menys necessitat de beure, o de autodestruirse. Se que ho vas intentar molt, que tingués això. pero necessitava marxar d’aquella casa, i fer alguns canvis que tarden en manifestar-se. Bueno, no sé si mai ens tornarem a trobar, però si és aixi espero estar seguint aquest camí. Es una putada que hagi hagut de passar tot aixo per fer aquests canvis però si que m’ha influit molt a canviar a bé.

Espero que siguis molt feliç, de veritat, gràcies Paula. T’estimo

[lesfoteses]

Bèsties i Marta Marco

Diumenge 8 d’octubre del 2023

Surto de veure ‘Bèsties’, l’obra de teatre escrita per Marta Dolan, dirigida per Pau Roca i interpretada MAGISTRALMENT BÉ per la Marta Marco. Mira, començo dient-ho ja d’entrada perquè porto tot el trajecte en metro i fins a casa pensant-ho: la Marta Marco és la puta ama.

És un monòleg, parlant en propietat, d’una horeta que passa súper bé, és com que la Marta et fa entrar en una mena de realitat paral·lela en què en cap moment deixes de ser tu, espectadora i objecte actiu, i ella és una psicòloga i ens parla del mateix món que coneix ella, tu, i la Marta Marco. I et parla de les xarxes, de la pressió estètica, dels push-ups de Women’secret a partir de 8 anys. I et parla dels referents inconscients que prens en els actes quotidians de casa teva, quan veus els teus pares…

És que és fort, just ahir dinava amb els meus pares i parlàvem precisament d’això. Em refereixo a que els pares -tots els del món, ho diu també la Marta Marco! Bueno la psicòloga de ‘Bèsties’- activament prenen decisions davant dels seus fills, per allò que es diu de ‘donar exemple’. Però ser un referent no només passa per evitar les paraulotes davant les criatures o per deixar seure la gent gran al transport públic i dir després “sempre has de deixar seure la gent gran”, també crea aquest “referent” una cosa tan tonta com: quines lectures omplen la casa? Diaris, revistes o tablets i mòbils? Són petites “tonteries” que després descobreixes que en realitat són peces del puzzle que t’ha conformat com l’adulta que ets.

Aquest monòleg no busca donar respostes a res, sinó que és una invitació a convetir en pensaments temes que (potser) haurem d’abordar en un futur no massa llunyà. Dilemes morals que molt tenen a veure amb la pressió de les xarxes, i que si heu vist Years and Years sabreu per on vull anar, temes que ara semblen bizarros però que en el fons posen els pèls de punta perquè en realitat no són impossibles.

La Marta et posa davant del mirall i et fa qüestionar-te coses que incomoden, que no t’havies plantejat mai. Una nena de 8 anys es vol posar tetes. Què en penses? Què en pensem com a societat? N’hem de pensar algo? I prendre mesures? Contra què o qui? Hem de buscar culpables? Culpem la mare? La nena? Les tetes? Els homes? El capitalisme? I el moment de… un cop la nena s’ha fet pits nous als seus 8 anys, què fem? “De qui són aquelles tetes? De la nena? De la mare? Ha de decidir un jutge que en fem?” Pregunta la Marta Marco. Ai mira de veritat, tot el trajecte en metro que el cervell m’ha donat voltes sense acabar de treure’n aigua clara. I que interessant el procés i que guai quan el teatre serveix per això, quan en fins i tot tres moments del monòleg m’he trobat fent-me jo preguntes i havent-me de recordar que havia d’escoltar la Marta Marco o em perdria la història.

La recomano… però no cometeu el mateix error que jo d’anar-hi sola! Que és de les obres que val molt la pena sortir-ne i cascar-te un sopar de 2h (15 min de jalo i una hora i 45 de debat en bona companyia)!

[0ctogus]

ui amb aquest post me n'he enrecordat que avui era el speak your language day ahhahahahha. Bé, bon dia/tarda/nit, el meu idioma natiu és el català (i el castellà, però ja que hi som fem servir la llengua minoritzada i així hi contribuïm a conservar-la :)). Si faig qualsevol altre post avui intentaré recordar-me'n de fer servir català.

La veritat és que no sé si hi tinc gaire a dir, la meva història lingüística no és particularment complexa, els meus avis són immigrants d'altres parts de l'estat però jo he crescut aquí a Catalunya i considero el català tan natiu per mi com el castellà. La iniciativa del spyld en sí em sembla molt guai! Així es visibilitzen les llengües que parlem tots el dia a dia, especialment les menys conegudes! Així com per fer algunes recomanacions, l'últin llibre que vaig llegir és l'Home dels Ulls Compostos, de Wu Ming-yi, ja que van fer una traducció directa, que n'hi ha poques, i em va agradar molt. I l'últim àlbum que he escoltat és el d'Oques Grasses com tothom suposo hahahhaha, però és bo evidentment.

He intentat aprendre altres llengües també, però o les tinc rovellades o no en sé prou, potser el pròxim spyld m'atreveixo en xinès, txec, toki pona o francès :)

Salut tout le monde qui participez en speak your language day! Comme vous pouvez probablement lire, le français n’est pas ma langue primaire (c’est l’anglais. Je n’ai rien de diversité linguistique 😔 ben, c’est pas vrai, car mon père vient de Sud d’Afrique et je parle un petit peu d’afrikaans, mais vous me comprenez).

J’apprends le français à l’école depuis cinq ans, et aussi ma mère le parle parfois chez-nous parce qu’elle travaille comme traductrice (est-ce que c’est le bon mot?). Quand j’étais petit, j’entendais beaucoup de français chez-nous, en particulier car mes grands-parents avaient une maison en Bretagne où je passais tous les étés. J’ai toujours entendu plus de français que d’afrikaans, ce qui énerve mon père. L’année dernière, j’ai écrit un post en afrikaans pour ce jour. Cet année ce sera le français.

J’ai essayé d’ecriver ce post sans google, alors je m’excuse s’il y a des erreurs (non, je m’excuse qu’il y a des erreurs!).

[res--publica]

PETITET (RUMBA PA’ TI)

Director: Carles Bosch

Petitet és un ex-músic gitano, fill d’un dels palmeros del mític Peret, i afectat d’una malaltia rara, la miastènia gravis, que va prometre a la seva mare moribunda que un dia portaria la rumba catalana a l’escenari d’un gran teatre de Barcelona, i que ara, per poder complir la promesa, haurà de reunir una vintena de músics gitanos i aconseguir el miracle que s’entenguin amb una orquestra simfònica!

PETITET (Rumba pa' ti) és la crònica d’una carrera d’obstacles, a vegades dura i sovint divertida, sobre al lluita desigual d’un somiador contra totes les circumstàncies. La crònica de més d’un any d’aventures i desventures que hauria de culminar el dia que en Petitet acompleixi la seva promesa en el Gran Teatre del Liceu.

Per aconseguir tot això i més, es necessita la col·laboració del màxim de gent possible. 

Per això s’ha creat un verkami on qui vulgui pot aportar econòmicament el que bonament pugui i disfrutar de l’aventura d’aquesta experiència.

https://www.verkami.com/projects/17606-petitet

Moltes gràcies!

[gwendolynlerman]

✨💜 Aquest és un premi per ser una persona molt maca! 🏆 Un cop t’arriba aquest premi, el pots deixar a l’ask de vuit persones diferents que, en la teva opinió, el mereixen. Si trenques la cadena no passa res, però també és bonic saber que algú pensa que ets molt guai 💜✨

Moltes gracies! Penso el mateix de tu 😉💜

[segledepericles]

✨💜 Aquest és un premi per ser una persona molt maca! 🏆 Un cop t’arriba aquest premi, el pots deixar a l’ask de vuit persones diferents que, en la teva opinió, el mereixen. Si trenques la cadena no passa res, però també és bonic saber que algú pensa que ets molt guai 💜✨ (sé que acabes de rebre un ask d'aquests però aquest cop és en català ✨)

Moltes gràcies 💛❤💛❤💛❤💛❤💛

És la 1a vegada que veig un d'aquests en català 😜

[lesfoteses]

Brasil dia 14: ens despertem a Sao Paulo i dormim a Barcelona

Diumenge 27 d’agost del 2023

Molt heavy el que ha passat aquesta nit. L'hotel és guai, dormim a la 13ena planta i té servei de transfer que et porta a l'aeroport. Ahir, abans d'anar a jalar, vam contractar el transfer per les 16:30h. Vam dir "A las cuatro y media de la tarde". Però no comptàvem amb que el recepcionista no ho entendria així. Endevinem juntes què ha passat: a les 4:30 del matí sona el telèfon de l'habitació, a la meva tauleta de nit, i casi morim d'un infart de miocardi. Allò que despenjo i una tia de recepció em parla en portuguès. Pensava que somiava. "Disculpas, nao entendo" deia jo, i llavors presto atenció i entenc que em diu que ja tenim aquí el bus per l'aeroport. I jo WTF tia era a les 16:30h, no a les 4:30! S'ha disculpat, hem penjat però jo ja no he tornat a dormir tan bé com fins aleshores.

Quan ens hem llevat passaven pocs minuts de les 8 del matí. Ens hem dutxta sota un cel gris i tapat, plujós, a Sao Paulo, veient-lo des de la planta més alta d'aquest gratacel que no pinta res en aquest barri on som. Aquesta ciutat és espantosa, per mi la més lletja de les que hem vist fins ara: l'arquitectura és terrible, tot és gris i decadent, i només hi ha cotxes. No es veuen persones casi, només cotxes. Avui ha estat el primer cop que l'hem vist amb la "llum" del dia. Ens ha convençut igual de poc que el primer dia que vam trepitjar-la, ara fa dues setmanes. L'esmorzar de l'hotel ens ha agradat molt, només que el suc de taronja era excessivament dolç, com tot aquí.

Un cop amb la panxa plena, hem demanat un Uber i hem anat a passar el dia al MASP, el museu d'art de Sao Paulo. Sort! Perquè al carrer hi fot un fred que et mors. El museu per això ens ha sorprès gratament, i és que es troba en una avinguda que podríem mig equiparar-la a la Diagonal però en lleig, i que avui diumenge estava tallada al trànsit, de manera que hi havia tot de botiguetes i venedors ambulants de cachivaches que han fet més amè el fred de l'hivern brasileny. Primer hem visitat el museu, així també ens hem escalfat. Hi tenien alguns Picasso (però de l'època fea) i Van Gogh (de quan encara no molava), a més de Rembrandt, Renoir i Delacroix.

La visita ens ha agradat, poc que ens l'esperàvem així! A més tenen una botiga de souvenirs preciosa d'on no m'he emportat res però bueno. La Clara s'ha comprat cinc postals totes iguals (perquè era el dibuix més maco, la resta eren Cristos i coses fosques).

Des d'allà hem passejat per la "Diagonal" tallada i ens hem topat amb uns otakus disfressats de pikachus i un grup d'orcos (de disfressa), feien bastanta jerna. Tinc una teoria que no reproduiré aquí sobre la gent que queda per disfressar-se i performar. La Clara els ha definit com La Cubana de Sao Paulo, però per les pintes terrorífiques potser semblen més aviat trets de La Purga infinita o així. Total, que hem sudat d'ells, no hi hem interactuat. Amb qui sí que hem interactuat és amb el capitalisme: ens hem fotut un cappuccino en un Starbucks del davant del MASP. País de contrastos, fa quatre dies érem a l'Amazones i mira avui. Orden y progreso, com clama la bandera del Brasil.

D'allà ens hem pirat en Uber (perquè ha començat a ploure) fins l'hotel, on ens hem menjat un bocata de provolone (saladíssim! I tenia gust del bacon que deuen haver fet a la planxa pel client que venia abans nostre). Hem dinat a la sala d'espera de l'hotel, on ens han passat a recollir -ara sí- a les 16:30h. A la terminal 3 hem aprofitat per comprar dos souvenirs (imans) i aigua i picoteo. A la Clara li han fet llençar una salsa per cuinar que havia comprat pel seu pare ahir a Manaus. Fills de puta, que injust.

---

Només queda 1h i 50 per aterrar a Roma. M'acabo de despertar. Gràcies a Deu he dormit gairebé tot el vol, i jo que volia aprofitar per escriure i tal. La Clara no pot dir el mateix: no ha aclucat ull en les 11hores i 15 minuts que portem aquí. Fa cara de cansada.

Ens han portat l'esmorzar al cap de mitja hora d'haver-me despertat. Un cinnamon roll d'aquests i un entrepà de formatge i pavo fred una mica desagradable. Ah, abans de caure adormida he pogut remirar 'La grande bellezza' en italià. L'avió és molt més guapo i està més ben equipat que el de l'anada. Després d'esmorzar he jugat a l'Angry Birds. La Clara s'ha fotut la primera temporada sencera de The White Lotus i li ha agradat molt. Per fi ha entès les referències de quan estàvem a Ilha Grande.

---

Ja som a l'avió de Roma a Barcelona. Tots els catalans que no hem vist en les últimes dues setmanes s'han posat d'acord per agafar aquest avió. Tenim uns nens a la fila de darrera i en diagonal que espero que no ens donguin la turra. A l'aeroport hem fet un cafetó i hem tocat el piano en una zona de restaurants. Està guai. Tenim moltes ganes d'arribar però portem un retard de 50 minuts aquí, sempre passa: quan més pressa tens, pitjor. Ai tinc un deja-vu!

Ha estat un plaer compartir aquest viatge amb la Clara, la Laia, l'Eli i la Joana. Sempre més el recordarem, el portarem per sempre al coraçao.

Ah! Sembla que ja arrenca. Besets i fins la propera ♥️

[guillemelgat]

Us volia compartir aquesta cançó perquè tot i que sigui molt depressionant, té un missatge molt guai i és molt maca. També l’he traduïda al català perquè necessitava una raó per posar-la aquí :’)

Through long December nights we talk in words of rain or snow A les llargues nits de desembre parlem en mots de pluja o de neu While you, through chattering teeth, reply and curse us as you go mentre tu, amb dents petant, repliques i ens maleeixes quan passes “Why not spare a thought this day for those who have no flame —Per què avui no pares un moment a pensar en els que no tenen flama To warm their bones at Christmas time?” que els escalfi durant el Nadal? Say Jack Frost and the Hooded Crow diuen Jack Frost* i el Corb Encaputxat

“Now, as the last broad oak leaf falls, we beg, consider this —Ara que cau l’última fulla ampla del roure, implorem que consideris això There’s some who have no coin to save for turkey, wine or gifts Hi ha alguns que no tenen monedes a estalviar per al gall d’indi, vi o regals No children’s laughter round the fire, no family left to know Sense rialles de nens vora el foc, sense familiars que coneguin encara So lend a warm and helping hand” Doncs ofereix una mà calenta i acollidora Say Jack Frost and the Hooded Crow diuen Jack Frost i el Corb Encaputxat

As holly pricks and ivy clings Mentres el grèvol punxa i l'heure enganxa your fate is none too clear El teu destí no és gens clar The Lord may find you wanting, let your good fortune disappear. El Senyor potser et trobarà insatisfactòria i farà que se t’acabi la bona sort All homely comforts blown away and all that’s left to show Emportada pel vent tota la comoditat quotidiana, i l’única que et queda is to share your joy at Christmas time és compartir l’alegria de les festes nadalenques with Jack Frost and the Hooded Crow amb Jack Frost i el Corb Encaputxat

* - Jack Frost és una figura mítica del nord de Europa que pinta la gebrada a les finestres i mossega els dits i el nas de tothom que surti de casa durant l'hivern.

[publicitaria-87percent]

I tu, què vols ser de gran?

28/02/2021 · DIA -1

- Dra. Insight: Benvinguts a universitaris anònims. Seieu a la cadira que us faci més ràbia i ja sabeu com funciona la resta. Això sí, intenteu respectar les vostres companyes i fer-les sentir com us agradaria que us fessin sentir amb vosaltres. Qui vol començar? Vinga, tu mateixa, la que es mossega els repèls dels dits.

+ Aina: (merda, per què a mi?) Hola, jo sóc l'Aina, tinc 21 anys...

- Totxs: (a l'uníson i amb cares llargues) hoooola Ainaaaaaaa!

+ Aina: ... bé, com deia, tinc 21 anys i suposo que sóc aquí pels mateixos motius que vosaltres: no sé què fer amb la meva vida. Porto quatre anys estudiant a la uni i aquest any acabo. Bé, de fet porto tota la meva vida estudiant i aquí estic, encara sense saber què vull ser de gran. Em provoca vertigen el fet d'acabar d'estudiar, suposo que és perquè mai he viscut sense fer-ho. Falten exactament 4 mesos i mig per acabar la carrera de publicitat i relacions públiques, si tot va bé, clar. I llavors què? Què se suposa que s'esperarà de mi quan tingui el títol sota el braç? Molts dies m'aixeco amb una mena de no-se-què a dins que m'angoixa. Visc sota la pressió del "no seràs ningú" que algun cop m'havien dit a l'ESO. Merda, i si tenien raó? L'únic que realment tinc clar ara mateix és que encara no sé què vull ser de gran.

M'he equivocat de carrera? Crec que aquesta és la pregunta que més ha ressonat al meu cap durant els darrers quatre anys. Sí, definitivament sí. Tota la vida m'han dit que era una noia creativa, que tenia idees de bomber i que la imaginació era el meu fort. Penso que mai m'ho he acabat de creure del tot, potser perquè l'opinió de la meva mare és massa poc objectiva o potser perquè mai he acabat de confiar en mi mateixa al 100%. A segon de batxillerat, entre selectivitat, exàmens finals, el BatxiBac i tot el daltabaix hormonal que suposa estar a punt de fer 18 anys, tampoc tenia res clar. Ara de veritat, és una liada que amb 17 anys et posin la pressió de decidir el rumb de la teva vida. "La setmana que ve ens has de portar el full amb les carreres que t'agradaria estudiar", recordo que em van dir. "Amics, no sé ni quin és el meu plat preferit, com voleu que em decideixi entre 10.000 carreres", pensava jo.

I així és com, d'entre traducció, educació infantil, educació social i turisme (altres carreres que em continuen cridant l'atenció), vaig acabar entrant a publicitat i relacions públiques a la UAB. Era la meva primera opció. Recordo perfectament que la vaig posar al capdamunt de la llista perquè els noms de les assignatures sonaven guai. Ah, i també perquè no pensava que arribaria a la nota de tall. Resulta que el 12,24 que vaig treure a la selectivitat va ser la nota més alta de la carrera. Què dius, flipada? Encara recordo el primer dia que vaig trepitjar la facu per fer la matrícula. La dona que passava llista a l'entrada em va fer posar vermella com una tomata felicitant-me per haver tret la millor nota de la meva promoció a la sele. Volia fondre'm.  Notava que aquell passadís inhòspit estava ple de persones que em miraven. I jo, sense conèixer ningú, allà palplantada pensant que aquell moment acabava d'encetar la meva etapa universitària. Quatre anys després, els passadissos de la facu ja són casa, totes aquelles persones que em miraven el primer dia s'han convertit en companyes de classe, i algunes, bones amigues. Quatre anys després, m'he adonat que aquella nota no valia per a res. Que les notes, en general, són un pur tràmit. Que el que realment importa és allò que es queda a dins el teu cap després d'entregar l'examen final de l'assignatura. 

Ara mateix podríem dir que són publicitària al 87%. Sí, m’he posat a calcular els crèdits que he superat i he fet una regla de tres. No us enganyaré, ara mateix torno a tenir dubtes i a estar nerviosa, per això xerro tant. Demà començo una nova etapa dins la vida universitària. Sembla que va de debò això ja. Demà és el meu primer dia de pràctiques a Basetis. Estic nerviosa perquè no sé si donaré la talla, perquè no sé si sabré aplicar tot el que he après aquests quatre anys i perquè a partir de demà començaré a veure si realment la publi és el que m'agrada o no. Quin iuiu, eh! (...Aina cagadubtes, ja va sent hora que callis, no trobes?) Ara de veritat, estic molt il·lusionada i amb nervis, però dels bons. Tinc ganes de conèixer les noves companyes de feina, de veure les oficines (que es veu que són a La Pedrera), i de conèixer els projectes que tindré entre mans. També tinc ganes de posar-me a prova, de donar-ho tot i de demostrar que puc fer-ho! Em motiva començar a introduir-me al món laboral amb Basetis, ja que pel que he anat investigant, és una empresa que té uns valors i una manera de fer que crec que encaixaran amb mi.

Demà hem quedat a les 10h a La Pedrera. Coneixeré la Sara, la meva tutora de pràctiques a Basetis i també em deixaran un ordinador. Demà serà dels únics dies presencials, ja que a causa del maleït coronavirus, la resta de dies faré teletreball. Crec que això és el que em fa més mandra ara mateix. Però vaja, tocarà fer-me ben amiga de l'ordinador i de les videotrucades. A veure quants dies aguanto portant pantalons normals i sabates i no pas la part de baix del pijama i les sabatilles! Fem apostes?

Pd: Resulta que demà també em faran dues fotos per la web de Basetis: una "normal" i una altra més divertida, amb algun objecte que em defineixi. He pensat que portaré la motxilla d’anar de ruta (amb la màrfega inclosa jeje). Sóc un caragolet que sempre va amunt i avall amb la casa a sobre. Podríem dir que sóc una mica nòmada i que segurament, el fet que tingui un peu al Pirineu i un altre a Cerdanyola, fa que la meva closca m’acompanyi allà on vaig. I per què no a Basetis? De ben segur que ompliré aquesta motxilla de coneixements i experiències úniques durant els pròxims mesos. Au! Motxilla a l’esquena, i a caminar!

- Dra. Insight: Moltes gràcies, Aina, per compartir la teva experiència. Està molt bé que facis aquesta reflexió sobre com et sents i com has arribat fins aquí. Molts ànims per demà, esperem que a la pròxima reunió d'universitaris anònims ens expliquis com ha anat! Qui s'anima a continuar?

87% publicitaria 

[miquelparera]

“Arribar a l’oficina i trobar-te un regal de part de Vans”

Fa gairebé 30 dies que vaig trepitjar per primer cop l’oficina de MondoSonoro. Aquesta es troba al barri de Poblenou, un barri molt juvenil i modern de Barcelona, en el que he pogut comprovar de primera mà la creativitat i la innovació que es respira entre els seus carrers. Quan buscava el número 57 del carrer Llull, em vaig topar amb agències de màrqueting i publicitat, espais culturals que malauradament es troben tancats i petites oficines que impulsen nous projectes. Amb el pas dels dies, m’he donat compte que es trobava en un dels barris de moda, i no hi havia un altre millor per començar la meva etapa laboral. 

Un cop vaig entrar per la porta de Mondo, em vaig trobar un gran espai i 5 persones que em van rebre. Dos d’aquestes eren alumnes de pràctiques també, i els altres tres eren treballadors fixes de la revista. Per qui no ho sapiga, MondoSonoro és una revista mensual, número 1 a Espanya, que des de 1998 ofereix contingut basat en música, tecnologia, estil de vida i cine entre d’altres. L’ambient de l’oficina és molt alternatiu i modern, el qual es podria dir que reflecteix a la perfecció el catàleg musical més “indie” de la revista i els articles que trobem entre les seves pàgines. El David, el publicista de Mondo, em va rebre molt amablement i va procurar ensenyar-me el funcionament de la revista. Va explicar-me els diferents anunciants que havien tingut, i em va comentar la difícil situació que estaven vivint en aquell moment. Arrel de la crisis del covid, ens hem quedat sense concerts ni festivals i la indústria musical estava passant uns moments molt complicats. Ara mateix la revista no es podia publicar, cosa que feia que perdés anunciants, però tot i així, mantenia la seva versió digital i els seus diferents canals en xarxes socials com Instagram o Twitter. O sigui, feina encara en sobrava. 

L’experiència d’aquests primers dies a Mondo ha estat molt bona, a nivell laboral he començat gestionant diferents temes amb anunciants i clients quan ha fet falta, i també he estat investigant quines marques estan impulsant diferents projectes culturals que ens puguin interessar per la revista. Però a nivell personal, sincerament m’he quedat molt content per l’ambient de treball que es respira i haver encaixat tan bé amb l’equip. El regal de Vans de la fotografia, malauradament no era per mi, sinó pels treballadors fixes de la revista, però això m’ha cridat molt l’atenció de com els anunciants cuiden un mitjà com Mondo (i lo guay que es treballar aquí...). Almenys, algun regalet de part de l’equp sí que m’he emportat, com el disc de Joan Dausà, cosa que m’ha fet estar molt agraït de començar a treballar amb tan bon peu. “Ara som gegants”.

[no-passaran]

Doncs m'estic començant a plantejar de fer arqueologia. Exactament que es fa a la carrera? (I ja que estem, com es diu el teu segon blog? Es que no el se trobar)

Fem molta història però també tenim moltes assignatures sobre els materials i tota la informació que se’n pot treure. El que mola és que la història la veiem des d’un altre punt de vista, en general ens centrem més en la població en general i no en persones concretes o dates. A més de tant en tant fem sortides i altres coses pràctiques, altres carreres no ho fan gaire sovint.

I als estius podem anar de pràctiques a excavar, que és guai. És obligatori fer pràctiques a 3r i 4t, però des de l’estiu a l’acabar 1r ja és comú anar-hi si vols. Bàsicament funciona que parles amb algun profe (que tinguis a classe o no) que excavi en algun lloc que t’agradi o que porti algun equip de recerca d’una època que t’agradi, o sigui que pots triar.

A mi la veritat m’ha agradat molt el grau fins ara, però haig de dir que també tinc alguns companys que s’han canviat a Història i Història de l’Art perquè deien que pel seu gust hi ha masses assignatures “poc humanístiques”. Però jo soc molt d’humanístic i m’ha valgut la pena igualment. Òbviament sempre hi ha alguna assignatura que se’t fa més pesada, però això a qualsevol grau.

Si t’agrada la història i no t’importa embrutar-te, jo ho recomano 😁 a més a Catalunya es fa tant a la UB com a la UAB, i totes dues són potents en Arqueologia (sobretot la UB, però la UAB té està força amunt als rànkings)

I el meu sideblog és @segledepericles ^^ tot i que no penjo gaires coses, principalment rebloguejo coses a les que voldré tornar més endavant (recursos per aprendre llengües sobretot)

[milhistories]

quan vaig pensar en fer un projecte sobre lligar

Comença el nou semestre, noves energies i ganes de projectes diferents. Aquest semestre serà una mica diferent, m'ho vaig proposar en acabar l'anterior. Haig d'arriscar-me. M'arriscaré, suposo.

Nou Projecte sobre user experience i apareix l'experiència de lligar. Que interessant seria des del meu punt de vista. Ho faig. Sembla divertit. Ho serà. És una broma o ho faré de debò? Res em sembla tan interessant. Ho faré.

Podria dir que l'emoció m'embarga, no? Sembla una proposta molt divertida, interessant i, sobretot, arriscada. Vaig dir que m'arriscaria i ho faré. A tothom li sembla molt guay la idea. És per què els hi fa gràcia o realment la troben interessant? No. No. És interessant. Ja no hi ha tornada enrere, ho faré.

[segledepericles]

Bon dia! Vull utilitzar el meu Spotify per aprendre / practicar més català .. si tens temps, ens dius uns artistes que canten en català i que a tu t'agraden? Moltes gràcies!

Algunes cançons que escolto últimament: Homenatge a Teresa d’Ovidi Montllor, Per la bona gent de Manel, Jo mai mai de Joan Dausà, Per una copa de Lax’n’Busto, Tornem al Penedès de Buhos, Hui la liem d’Auxili, On de Whiskyn’s, Milionària de Rosalía, Louisiana o els camps de cotó d’Els Amics de les Arts, No puc parar de 4 de Copes, Noltros som així d’Emboirats, Les coses ara són diferents de Panellet, Renaixem i A ple pulmó de Xavi Sarrià, Tren de mitjanit de Sau, Jo tenc una enamorada de Ressonadors (en realitat és una cançó tradicional).

I alguns dels meus grups preferits:

Obrint Pas: barregen ska i rock amb elements de la música tradicional del Països Catalans. Les meves cançons preferides són La vida sense tu, Al país de l’olivera, Som, Barcelona, I si demà no tornara, Si tanque els ulls...

Ebri Knight: fan una barreja de rock i folk. Les cançons que més m’agraden són Viurem lliures, Per tu, La línia del front (aquesta és una cançó tradicional de la guerra de 1714), Cridarem, Sàvia i rebel, Conte Medieval, Foc...

Zoo: aquest grup és el que està més de moda entre els joves. Principalment fan rap. Les meves preferides són El cap per avall, Corbelles, Imperfeccions, Ventiladors, Correfoc...

Oques Grasses: un dels grups de pop actuals més famosos. In the night, Serem ocells, Sta guai, Més likes, Cançó de l’aire.

Buhos: un altre grup de pop molt popular. Volcans, La gran vida, Transmets energia, Barcelona s’il·lumina, Escales fins al cel...

Sopa de Cabra: un dels grups més importats del pop-rock català dels anys 90. El Far del Sud, Camins, L’Empordà, El Boig de la Ciutat, Els teus somnis, Seguirem somiant...

La Fúmiga: pop principalment. Mediterrània, Cançó que mai s’acaba, Monstres i gegants, Primera conjugació.

Maria Arnal i Marcel Bagés: a mi personalment m’agraden molt. Fan una reproposta de les cançons tradicionals, i algunes les han compost ells a partir de poemes o són covers de cançons clàssiques. Tenen moltes cançons en castellà però també en català. Jo no canto per la veu, No he desitjat mai cap cop com el teu, A la vida, Cançó del farigoler, La gent, Miris on miris.

La Gossa Sorda: Esbarzers, Quina calitja, Camals mullats, La Nostra sort, Diuen, Tres de Pego.

Frida: Volant, Dóna-li color.

Roba Estesa: Sense por, La reina mora, Viu, Una altra ronda...

A part d’aquests, depèn de quins tipus de música t’agradin et puc donar més recomanacions. Per exemple, si t’agrada el rock recomano sobretot Smoking Souls (Líquid, Nit salvatge, Vida, Alacant per interior) i Brams (Brindis, Rojo separatista). Si t’agrada el pop, doncs Doctor Prats (Caminem lluny, Ara!), Txarango (Músic de carrer, Amagada primavera, Agafant l’horitzó, Esperança, Alegre i encantada, La dansa del vestit). Si t’agrada l’estil de la música tradicional, Al Tall (Romanç de cec, El cant dels maulets) Maria del Mar Bonet (Què volen aquesta gent?, Alenar, Merhaba), Marina Rossell (La gavina, La santa espina) i Pep Gimeno “Botifarra” (Malaguenya de Barxeta, L’u d’Aielo). Heavy metal amb Sangtraït (El vol de l’home ocell, Somnis entre boires, 15 juliol 1099, Les creus vermelles). I els clàssics dels anys 60-70 com Lluís Llach (Ítaca, L’estaca, Venim del nord venim del sud, Corrandes d’exili, Tinc un clavell per tu), Ovidi Montllor (Perquè vull, La cançó de les balances, Homenatge a Teresa, La fera ferotge) i Joan Manuel Serrat (Paraules d’amor, Pare, Ara que tinc vint anys). També hi ha trap com P.A.W.N Gang i Lil Dami. Si vols, digues-me quins estils de música t’agraden més i et puc recomenar coses més precises.

Ah! I per últim, tot l’àlbum Verdaguer, Ombres i Maduixes que van compondre els Obeses. És un musical rock sobre el poeta Jacint Verdaguer. Escolta La buidor del poeta, L’Atlàntida, Sóc l’hereu, Algun dia m’alçaré, Lo cor de l’home és una mar, and La buidor del poeta. M’encanta aquest disc. Aviso que moltes de les lletres estan basades en poemes d’en Jacint Verdaguer, per tant hi ha algunes expressions una mica antigues (del segle XIX, com per exemple utilitzar l’article “lo” en comptes de “el”).

També et deixo l’enllaç a aquest post on @useless-catalanfacts va fer un recull de grups de música que canten en català classificats per estil.

Buscant aquell post també he trobat aquest amb cançons d’estils típics catalans i aquesta llista de cançons pop. De fet, ja de pas, recomano que miris tota la tag #música de useless-catalanfacts, hi ha moltes cançons xules.

Espero haver sigut d’ajuda!

[lesfoteses]

Brasil dia 8: Hotel Paraguai

Dilluns 21 d'agost del 2023

Són les 14h i escric aquestes línies des de la Praia Lopes Mendes, situada en una de les cantonades d'Ilha Grande. És una platja molt maca, d'aquestes llargues i de sorra blanca i que se t'enganxa fins a dins del cul. El problema només és un: que han vingut uns francesos al nostre costat amb un altaveu i música de merda. En quin moment creus bona idea posar música a tot drap en una illa paradisíaca?

Hem arribat que feia núvol però ara carda un sol de justícia. La Joana i jo estem contentes perquè per fi tornarem morenes i per fi hem enxampat un dia soleiat per anar a la platja. Ahir a aquesta hora ja ens estàvem morint de fred i fent petar les dents. He de dir que Deu n'hi do com apreta la solana. Crec que el sol crema més aquí que a les costes catalanes. Ah, i hem après la lliçó: avui portem Ruffles que ja ens hem zampat. L'Eli també ha portat el rincón del snack, però igualment dinarem quan tornem a la Pousada, que és on hem deixat les motxilles per venir aquí a passar el matí. Ens han dut en una llanxa petiteta on no hem passat fred com ahir. Un taxi boat, perquè uau li hem pillat el gust a anar en Uber a tot arreu i aquí no podia ser menys (amb l'excepció que en aquesta illa no hi ha carreteres sinó servei de llanxes per moure't d'un lloc a un altre). No hi ha cobertura a Lopes Mendes però sí unes onades espectaculars. Oneja bandera vermella i hi ha un surfista intentant fer algo. Jo només m'he banyat un cop i ha estat per fer pipí, costa entrar al mar amb aquestes onades la veritat, i a mesura que avança el dia han anat creixent. Espero que no em vingui la caca perquè aquí no hi ha lloc per cagar.

De tornada a la llanxa cap a la Pousada, l'Eli s'ha menjat una cosa desagradable: s'ha fet un entrepa amb el Bimbo que ens sobrava i una xocolata de barra que de la calor s'havia desfet. I s'ho ha untat com Nocilla, deixant-se els dits i la cara brutíssimes i sense cleenex ni res similar on netejar-se. Una dona al seu costat (amb ulleres de sol que l'ajudaven a dissimular) se la mirava amb cara de perplexitat. Hem tingut una tornada plàcida fins a Angra dos Reis.

Allà ens esperava un bus mini i privat per dur-nos fins a l'hotel Paraguai. Crèiem (il·luses) que podríem fer-hi la migdiada dins, però que va, cap de nosaltres ha aclucat ull. També hi deu tenir a veure que hàgim acabat dinant en un bar d'ilha Grande a les 16h. Tenim un cacao encara d'horaris que flipes, i ja portem aquí una setmana. Hem dinat unes hamburgueses boníssimes, teníem totes moltíssima gana.

Dues hores i mitja després de sortir en mini bus des d'Angra dos Reis hem arribat a l'hotel Paraguai, que està molt a prop de l'hotel des d'on sortirem demà cap a Sao Paulo per després anar cap a Manaus.

L'hotel Paraguai es troba relativament a prop de Lapa, el barri guai, però l'hotel TÉ TOT UN TEMA: en realitat és un motel on la gent paga per venir-hi a follar esporàdicament. Ho hem descobert per vàries coses: l'entrada és pel parking de l'hotel, la recepció és literalment la caseta on normalment s'hi estan els vigilants de parking. Tenim les habitacions 202 i 203 i UAU, a la segona (on hi dormim la Laia, la Clara i jo) hi ha tota la paret del capçal recoberta de mirall que fa de paret. Està pensat per follar i veure't en l'acte. A l'habitació de l'Eli i la Joana hi tenen una nevereta d'aquelles típiques però pleníssima d'alcohol, i just a sobre un petit cub-vitrina, que fa com d'expositor, amb condons i lubricants per comprar. Lol. Fins i tot hi ha cendrers a les habitacions i l'esmorzar te'l porten directament, no hi ha restaurant com a tal. Ho fan perquè així no et puguis creuar amb d'altres persones, segurament, no sigui cas que et pilli un conegut (i tu a ell) fotent-li les banyes a la parella...

Per sopar hi ha hagut un moment de dubte perquè l'Eli volia que anéssim a Pedra do sal, que es veu que els dilluns ve a ser com una mena de FM Gràcia permanent i la gent va pel carrer i menja i beu a terra, amb música per tot arreu. El planazo pintava bé, hem buscat fotos a Google i tot guai, però... ens hem agobiat. Bàsicament perquè de les cinc, totes estàvem mig moribundes de cansament. No ens venia de gust ni haver d'esquivar penya ni haver de menjar dretes ni pixar en polyclyns, així que al final hem trobat un restaurant on anar-hi. La sorpresa ha estat quan a l'arribar ESTAVA TANCAT. Com tot el que hi havia per la zona. Sent dilluns, sembla ser que els restaurants també xapen allà. Sense baixar de l'Uber i com que el conductor era majo, hem canviat de destí i hem acabat al primer bar de Lapa on vam anar a fer l'última cervesa, el segon dia. Allà hem sopat una mica i ens hem pres la primera pastilla de Malarone, que és el medicament que ens ha de "protegir" de la malària. La Laia diu que potser somiem coses bèsties per culpa de la merda aquesta. Ja ho veurem.