#ànima en pena

[useless-catalanfacts]

I guess this message would make more sense in Halloween, but I don't want to wait that long lol. Are there any well known ~haunted places~ in the Catalan Countries?

Yes! There are many legends about haunted places. Most of them can be divided in two groups: ànimes en pena (spirits) and encantades (Moorish ladies under a spell who guard a treasure cave).

1. Ànimes en pena

"Ànima en pena" literally means "soul in sorrow", but it's similar to a ghost. It's the spirit of a person who can't go to the Other Side because they are damned, weren't buried properly or as a result of how they died. This person will look the way they looked on earth (no white blankets here) and sometimes with an added punishments (be on flames, be chased by dogs, can't dismount their horse, riding the skeleton of a horse, etc). Some of them only appear under certain circumstances, like at night. The particular details depend on each legend: depending on the circumstances and how grave their punishment was, they can be a simple spirit or more similar to the Wild Hunt motif.

There are places that are said to be haunted by an ànima en pena. Many of them are just a dead person who asks the living to say a message on their behalf or finish something they left unfinished, and then they can go in peace. But others are damned for eternity. I will explain the most famous one in Catalonia.

The most famous one is Count Arnau (Comte Arnau), also called Count Evil (Comte Mal) in Mallorca. I made a post about him a long time ago, but it's always a good moment to bring him back. Count Arnau (might be the real Arnau de Mataplana) was Medieval noble who committed various sins. Some say he was forced to marry a 7-year-old when he was 15, but he was actually into another woman who was a nun in the monastery of Sant Joan de les Abadesses. Catholic nuns make a vow of chastity, but n'Arnau ignored the holy laws, seduced her and had sex with her. Some versions say that the nun died shortly after joining the monastery, and on a stormy night n'Arnau stole her corpse from the grave and rode away carrying her on his horse, but in his madness he couldn't see where he was going and fell down a cliff. It's also said he did not keep his promises to his feudal subjects and did not pay his servants what he owed them.

For his sins, he was punished to roam eternally as an ànima en pena, riding a black horse on fire and chased by diabolical dogs. Since at least the 16th century, people from the area have been saying they see him on stormy nights.

Sant Joan de les Abadesses monastery, Comarques Gironines, Catalonia. x x.

The ruins of Mataplana castle: Count Arnau's castle. Comarques Gironines, Catalonia. x x.

In many other places of Catalonia they have similar legends of the Wild Hunt. Many of them have to do with a nobleman or a hunter who ignored God to go hunt a specially big hare and is now damned to hunt eternally. Or, like in Gréixer, he killed the priest and ran away to the forest, so now he's eternally running in that forest and can't ever stop.

Gréixer, in Guardiola de Berguedà. Where the hunter hid and is now forever running. One example of the many damned hunters. x x.

2. Encantades

The second kind of haunted places are those hunted by an encantada ("enchanted woman"). This is not to be confused with dones d'aigua ("water women"), a being of Catalan mythology who are also called encantades in some areas of the Northern half of Catalonia, which is related but different.

Here I'm talking about the immortal spirits of Moorish women who guard treasures. This kind of legend is very common in the Valencian Country, the south of Catalonia and the Balearic Islands (the areas that were ruled by the Islamic kingdoms for a longer time).

Still from the Disney movie Aladdin.

The legend is always the same: in the Middle Ages, when the Christians conquered this land, the Moors had to run away but they always had the hope that they would come back home. For this reason, they left their riches and treasures hidden (usually in a cave), which is guarded by an enchanted woman, who is immortal until the spell is lifted. Many have tried to find these treasures, but beware: there is always a trick.

This post would never end if I listed every town, cave or small lake that has a legend like this. There are many, and each will have some difference to how the woman was enchanted or what will happen if you steal from it. I will tell three as an example.

This is the legend told of the encantada of Planes: every 100 years, an enchanted Moorish woman leaves her hiding place in the little lake (called Barranc de l'Encantada, "the Enchanted Woman's little lake"), wearing a diadem of pure gold. She will talk to the first farmer she sees working in the nearby fields and ask him "which one do you want to keep: the gold diadem or me?". If the farmer answers the diadem, it means he's greedy so she will kill him. If he chooses her, she will take him to the cave, where he will remain under a spell forever.

El Barranc de l'Encantada in Les Planes, Central Valencian Country. x.

In the Benidoleig cave, the legend says that two Moorish men who had stayed after the Conquest had an old book that said how to retreive the treasure. They proposed to two Christian men to go get it together, following the books instructions: they would need to go at night, when they reached the cave they would read out a magic spell, burn some herbs, and when they reached the treasure chamber throw a cat without any black hair on it.

And so they did it: at night, they entered the cave. They found an enchanted Moorish woman who asked the Moorish men "why are you bringing enemies to the treasure?" but they ignored her and continued walking in. They followed the first part of the ritual and reached a treasure chamber with mountains of gold, silver and pearls, guarded by a black man under a spell, still as a statue and armed with a mace, which he held as if he were about to strike. Scared of the statue, the men doubted, but blinded by the riches they sacrificed the cat to take the treasure. In that exact moment, the black man came to life and threw away the cat, because it did not fulfil the requisit of not having any black hair. The men were sad that they couldn't make it and turned around to leave, but one of them used the moment to put a handful of gold and pearls in his pockets.

When they arrived to the cave's entrance, it was closed and they couldn't leave. One of the Moorish men said that is because one of them must have stolen a part of the treasure, and that if they don't put it back they'll be stuck there forever. The man confessed and gave it back, and the cave's mouth opened again.

There are many similar legends where the people looking for the treasure get trapped inside because of their greed.

The Benidoleig cave, Central Valencian Country. Nowadays it can be visited. x.

The last one I'll tell is from L'Albir. This is said to have happened in a cave called mina d'Ocre.

On a rainy day, a shepherd called Pere Joan took shelter in the cave. He heard a woman's voice coming from deep inside the cave that told him "Pere Joan, I'm here inside. You're a man with a good heart, come in!". Pere Joan was scared and didn't move, but the voice repeated it three times, until he decided to go. Inside the cave, he met the encantada who thanked him for having entered and told him she was a Moorish princess under a spell: she could only leave for 3 days every 100 years, and whoever breaks the spell will be lucky forever and all of his wishes will become true.

The encantada told him how to break the spell: "tomorrow night you must bring me 3 slices of blessed bread. You'll have to hold one on each hand and the other with your mouth. But be aware that I will look like a terrible, huge and ugly snake. But don't worry, it will still be me and I won't hurt you."

The next day, Pere Joan obeyed. Holding the bread in his hands and mouth, inside the dark cave he closed his eyes out of fear. Then, he felt how something took the bread from his left hand, then the right one... And then he opened his eyes and saw, right in front of his face, the monstrous snake. He got so scared that he ran away without thinking, and as he was leaving the cave he could hear the snake turn back into the princess and shout this curse: "for not having believed me and not breaking the spell, misfortune will always follow you, wherever you go!".

And it's true: until the day he died, Pere Joan was always lonely, poor, ill and sad. And we don't know what happened to the princess, but it's most likely that she's still waiting in her cave, for the next 100th year for someone to break the spell.

Coast of L'Albir, where the mines d'Ocre cave is located. Alacant, Valencian Country.

I used to hear a story like this when I was a child, too. I don't remember it exactly, but it was about a man who entered a cave where the encantada and the treasure were only visible in full moon nights. The encantada told him how to break the spell and leave with the treasure, but he got too greedy and didn't make it out of the cave before the moonlight rays stopped reaching the cave, so he lost it all and got trapped, if I remember right.

Once again, there are many legends of haunted places like these. And many people have firmly believed that they are real.

I hope this was interesting and answers your question. As always, everyone is welcome to add more to this post if yours is missing.

[lesfoteses]

Tossa de mort

14 de març del 2023

Gairebé mato la Rosalía i el Rauw Alejandro en cotxe a Tossa de mort. Com bé saben els estimats lectors d'aquest blog, m'he comprat un cotxe. Ahir ens va dur a la neu, avui ens ha portat fins al mar. I com que ara la gràcia és fer servir el cotxe, hem anat per la Nacional, que així fèiem les corbes i tal Pasqual. El tram de Lloret a Tossa és l'únic que val la pena, la resta només són que rotondes i gent imbècil que va a 50 per trams on es pot anar a 90, això sense comptar amb les putes bicis. Que mare meva, ocupen pràcticament tot el carril, algunes... No m'han sentit insultar, tot i que no negaré que ho he fet un parell o tres de cops. O quatre.

Bueno fet l'apunt de la conducció, hem arribat tipo a les 13h a Tossa de mort. Jo li dic Tossa de mort, com Lloret de mort, Vilassar de mort, etc. Em crec enginyosa, suposo. Allà hem anat a dinar a un restaurant que després hem descobert que va sortir en un Joc de Cartes. Creiem que no va guanyar, perquè si hagués guanyat ho haurien posat per fardar, no? Hem menjat molt bé, un arròs mar i muntanya i el Marc un salmó + l'arròs que jo no m'he pogut acabar. Després de dinar hem fet una volteta pel poble, que està bé ara al març, no hi ha ni Cristo. Això a l'estiu és un bullici, però a l'hivern té el seu encant. I res, hem tornat al cotxe i quan anàvem a sortir cap a Barcelona quasi matem la Rosalía.

Havíem aparcat al carrer, zona blava que per ser un mes de mala mort es veu que no es paga, i hem fet via cap seguint el primer senyal de 'Totes direccions'. I just hi havia un ceda en un camí del poble aquest, on no hi havia ni una ànima, quan de cop trec el morret del cotxe i ai!! Susto! "Frena, Laura", em diu el Marc. I quasi em mata del susto, perquè ja havia vist jo que passaven unes persones. Era una parella, agafada. Ella amb el mòbil fent-se un selfie o un vídeo, i el noi mirant-s'ho. Sort que el cotxe és nou i ha frenat de conya perquè això potser amb el cotxe vell me'ls emporto per davant. Total, que mirem, i em diu el Marc: "Aquesta no és la Rosalía?". Jo sincerament no m'hi havia ni fixat, perquè encara al meu cap estava visualitzant al més pur estil 'Destino Final' com m'emportava aquesta parella per davant i els esclafava el crani contra el vidre, que me'l deixaven trencat i ple de sang. El Marc ha dit això i allò que m'hi fixo i sí. Era ella. I el Rauw Alejandro. Ens han mirat, però crec que no s'han adonat que gairebé els mato. Anaven molt pendents del mòbil. I quan ens han vist i s'han creuat les nostres mirades, ens han saludat amistosament. Bueno, ella. Ell no. Ell estava amb un braç sobre les espatlles d'ella i l'altre braç a la butxaca, li ha fet pal suposo treure'l. En canvi la Rosalía ens fa somrigut i ha fet una mena de gest com volent dir "hola" i juntament amb el Rauw han seguit caminant. "Era la Rosalía", deia el Marc, "Tia, t'ha saludat la Rosalía". Efectivament: ens ha pogut saludar perquè no l'he matat abans de miracle.

[wadjuk]

Amic meu,

Cuida't i protegeix-te. D'ara endavant guarda't molt de freqüentar tot aquell que no et respecti. Distancia't tot el que puguis amb un talla-focs.

No has de cercar mai la manera de fer-te respectar per les alteritats que et busquin les pessigolles. Si ho fessis, voldria dir que estaries considerant vàlids llurs criteris I opinions, atribuint-los ascendents d'autoritat o judici sobre la teva persona. Això mai no ho pots permetre, car seria un greuge agut envers la teva dignitat i llibertat personal. És més, en acceptar les regles d'un joc exogen, també, per inèrcia natural, empraries els mateixos recursos que brollen de l'esperit de l'agressor. Així doncs ja tindries la partida perduda des de bon començament, puix que en jugar en el terreny ideàtic i idiomàtic de l'enemic, li atribueixes l'autoritat moral tot acceptant les seves regles del joc i, en definitiva, el declares victoriós. Per tant si acceptes el paradigma de l'adversari en forma, també l'acceptes en fons, i doncs t'hi sotmets.

Així doncs no, com a individu lliure i autònom no és pas la teva tasca o obligació el «haver de defensar-te de l'agressor». Aquest imperatiu fal·laç sols aconsegueix afavorir als qui gaudeixen exercint la coerció car, en el seu reduccionisme, els beneficia exclusivament a ells, en deixar-los escollir el terreny o context, codificacions i valors que pren l'enfrontament. L'important pel contrari, és escollir quines batalles paga la pena enfrontar realment.

En efecte, ja no som al pati d'escola i ja no cal relacionar-se com a nens o animalons emocionalment analfabets. Es troba que tots hem crescut en societat, alguns més que d'altres, i un grapat, després de rumiar-ho i treballar-ho molt, finalment hem escollit amb encert la nostra arena de combat i les nostres armes, calçant-nos els esperons de la vertadera noblesa d'ànima i esperit.

Del cert, tots vivim a la jungla humana. Ara bé, com volem viure-hi realment? Deixarem endur-nos al fang per qui vol abaixar-nos i deixar-nos capcots o bé entomarem, amb alterosa rebel·lia, l'afirmació de la nostra llibertat?

Sigues un adult viscut, llegit, format, viatjat i sensible. Ja disposes d'un criteri ja prou ver i esmolat de les coses. La teva sensibilitat ha d'ésser preservada de l'estultícia vil dels qui gosen provar de trepitjar-te, sense preocupar-te dels possibles motius d’origen.

Per tant cerca només la companyia dels Teus Semblants, o al menys, dels qui responen als teus criteris de judici moral i humanisme. És imperatiu, pel teu benestar emocional i desenvolupament personal que t'envoltis de qui et valora i et mostra respecte sincer i afectuós, sense condicionants afegits; sense enveges ni rancors passades. Aquells qui tenen la intel·ligència humana i emocional que sintonitza amb la teva ànima i el teu sentir. Només aquestes persones poden ésser anomenades amistats, en el sentit més estricte i elevat del mot. Si no existeixen aquestes bases, ni et molestis en freqüentar-los; discrimina i selecciona: no malbaratis la teva energia: els fòssils de codis robòtics ambarins ja no són el teu problema. No orbitaran a les teves interaccions socials, car no formen part de la Teva existència.

Visca la teva llibertat. Visca la consecució Formal i efectiva del Teu Lliure Arbitri. Endavant.

[peplageneral]

L’estiu que m’estic cruspint

Estimat diari: ja és estiu a tots els efectes i per tant tot és possible i tot pot passar. Fins i tot que et moris de fàstic. L’estiu és per a això. Per tancar el diari i llançar-te a la piscina. L’estiu és per menjar-te’l. De dia i de nit. L’estiu és per complir tots aquells plans que vas dir que faries aquest estiu. Ui, por! L’estiu és un miratge. Perquè ja hi som i de tant veure’l a venir quan hi ets no n’ets conscient. L’estiu sempre t’agafa de sorpresa.  I l’estiu se’t menja a tu. O t’ignora. Avui és 15 d’estiu. Al mig de tot i del no res. I aquesta setmana la calor m’ha aixafat sense pietat al més pur estil Manràqueix. M’hauríeu d’haver vist desfet per les cantonades manresanes dimecres cap a les 3 de la tarda. No era persona, era una ànima en pena d’estiu. La meva ombra va arribar a casa abans que jo.  Això no es podrà aguantar. L’estiu és campi qui pugui. Tothom fa el que vol, el que pot, el que s’inventa. Els que escrivim, encara més. L’estiu és per inventar. L’estiu és per fugir. El que no saps és cap on. Improvisa. L’estiu és postureig.  I horaris concentrats per estalviar-te les tardes i tornar a renéixer a les nits i menjar-t’ho tot. L’estiu és prêt-à-porter, cadascú el seu. I de coses més serioses ja en parlarem al setembre. L’estiu és festivals, places i cultura i festes majors d’aquelles que tant costen de pair. I horterades. L’estiu és molt d’horterades. I d’unicors, enguany, que les onades s’enduen mar endins.  De vegades només oci. És cultura, l’oci? En parlarem al setembre. Ara és moment de bookings buscant hotels en llocs exòtics encara que es diguin Calafell,  ofertes de vuelings però no me la juguis que només tinc quinze dies, i un munt de cues de cotxe per arribar a la platja de cada any, que no ens acaba d’agradar mai encara que en públic diguem el contrari. La «nostra» platja. L’estiu és fer veure que l’operació biquini no l’has volgut fer perquè no et calia i que tu el teu cos esteu estupendos de la muerte i que ja faràs bondat al setembre. I no t’ho creus ni tu. Però què s’han pensat.  Sempre tan carregat, el setembre!  L’estiu és clic! i no pateixis que t’ho aniré explicant tot en temps real. T’ho aniré passant per la cara.  Ara l’estiu s’explica per segons, per instagrams de segon i per facebooks on tothom és refotudament feliç davant d’una paella que en foto potser sí, però que menjada potser no valia un rave, o davant d’un hotel on potser no hem dormit però que posats a la foto hem quedat la mar de bé.   No sé si era pitjor quan l’estiu te l’explicaven al setembre, tot i tots de cop en diapositives, o ara que cadascú te l’explica just in time sense parar.  Alguns t’expliquen el viatge que han fet abans fins i tot d’haver-l’ho fet. A mi que no em busquin, que no em trobaran. Avui és 15 i just d’aquí a un mes tornarem a ser 15, i el 15 d’agost ja sonarà tot a recta final. Ho sento, m’ha sortit de dins, no volia espatllar el dia ni l’estiu a ningú. Però és que l’estiu és refotudament curt. I fugaç. Vaig a seguir cruspint-me el meu estiu.

[evapelegrimargeli-blog]

Premi 9 d'Octubre de Creació Literària en valencià

7 DE OCTUBRE 2016

Sergi Silvestre y Eva Pelegrí, ganadores del Premi 9 d'Octubre de Creació Literària en valencià

Uno de los premios mejor dotados en la categoría de relato corto en valenciano. Mereció la pena los más de 1000 quilómetros de ida y vuelta que hice con toda la familia para poder recoger en persona el trofeo. Gracias a todos y especialmente a Puri, por animarme a visitaros: el viaje mereció la pena con creces.

La obra “Les arrels que teixeixen síl.labes”, de Sergi Silvestre, en la modalidad de poesía, y “La dona sense ànima”, de Eva Pelegrí, en la de narrativa, son los ganadores de la XXIV edición del Premi 9 d’Octubre de Creació Literària en valencià. El acto de entrega de los premios se ha celebrado esta tarde en el Salón de Plenos del Ayuntamiento de San Vicente, con la presencia del alcalde Jesús Villar, del concejal de Cultura, Ramon Leyda, y de otros miembros de la Corporación Municipal.

El jurado ha estado integrado por  Purificación Brotons, Lliris Picó y Núria Soliveres que, en líneas generales, han valorado la originalidad, presentación, expresión y claridad de las ideas expuestas, según rezan las bases.

El Premi 9 d’Octubre de Creació Literària en valencià está dotado económicamente con 1.500 euros para el primer premio en poesía y 600 euros para el trabajo finalista. En la modalidad de narrativa, el trabajo ganador ha obtenido 2.300 euros y el finalista, 800 euros.

[enrug]

Anianonianonimat

No us passa, addictes al tuiter, que quan aneu pel carrer, i miraculosament, aixequeu el cap del mòbil, veieu cares de gent i automàticament comenceu a comparar-les amb els avatars o fotos penjades de la penya, a veure si coincideixen amb algun follower/followat?

 A veure, ja sé que sou carn de 2.0. La meitat no sortiu al carrer, i una meitat de l’altra meitat no aixequeu el cap per a res, mentre que l’altra meitat de l’altra meitat us la sua tot.

 Però imaginem que sí, que aneu pel carrer amb el cap ben alt, un bon dia, aire fresc a la cara, amb o sense música a les orelles, però aneu fitant les cares perquè sí, per si podeu gaudir d’una noia bonica, d’algun noi interessant, si podeu quedar satisfets de veure alguna persona més arrugada que vosaltres, trobar algú amb cara de hater, el que sigui.

 A l’estar tot el dia enganxats al puto ocellet, s’acaben veient i memoritzant molts avatars. Alguns d’ells, bojos ells, són fotografies o dibuixos fidels de les persones que hi ha a darrera. I alguns d’ells, encara més bojos ells, pengen fotos de si mateixos. I no pots evitar, quan veus persones al carrer, pensar que, amb algun d’aquells éssers amb els quals et creues, potser hi has discutit  per alguna banalitat, o li has fet un fav d’un dimartsdepits o dimecresdebarbes, o que l’aguantes perquè et fa rt de tant en tant, ves a saber. O pitjor encara, és alguna persona que, per una o unes quantes relliscades, se l’ha crucificat virtualment, i t’acaba caient malament. I llavors, un dia, caminant pel carrer, te la pots trobar, i ja tens un judici prefabricat i totalment infundat i sense base sòlida d’aquell ens humà. I li fas mala cara, o cara de sorna.

 Això, en els anys A.T. (antes de tuiter) no passava. Et podies creuar, per exemple, amb el Xavier Fina, i haguessis continuat impertèrrit el teu camí, una ànima anònima més que es creua amb tu i que t’importa un bledo i bleda, siguem correctes. No sabies qui era, no havies sentit mai el seu nom, no havies vist mai la seva cara. Ara no, ara te’l creues, i ja penses que t’emociona veure’l sense comitiva, sense càmeres, i li diries tonto…O et trobes en Xavinoriguis, i rius. I li fas una conyeta de les seves, per empatitzar, i segurament no riurà, et dirà que fots pena. O et trobes en Sanahuja i no saps si és ric, pobre, llest, tonto, si et convidarà a menjar al Semon o et fotarà un moc a la cara.

 No em convenç aquesta pèrdua d’anonimat. Suposo que per això tampoc m’ha entusiasmat mai la idea de viure en un poble, tot i que hi guanyaria per altres temes. Crec que seguiré amb la màscara, seguiré dient Fidelio per entrar a la xarxa.

[bocaccio-barcelona]

INFINITESIMAL

Grimpava els penya-segats, s’enfangava en els pantans, s´esgarrinxava entre els matolls. No tenia aturador, la seva brúixola interna la guiava en la cerca d´herbes remeieres sense treva. Les cercava tant si plovia com si nevava, tant de dia com de nit. Era la brúixola, la brúixola que Déu Nostre Senyor li havia implantat al cor, el que la portava fins el lloc exacte on creixien. Una veu interior, li deia: segueix, tomba, gira, endarrere, endavant, puja, baixa, atura´t, ajup-te, aquí: Aquí la tens! Aquesta cura els leprosos, aquella dona cames als invàlids, l´altra ulls als cecs, orelles als sords...

La jove Brígida Verges vivia sola, en una cova de la Conca de Barberà. No tenia pare ni mare, però no es considerava òrfena, no els havia conegut. En arribar al cau, masegada, bruta i descabellada, omplia d´aigua un cossi de fang, n’introduïa una sola gota d´aigua beneïda de la pica de l´ermita de Sant Agustí de Montroig, i en sortia neta, immaculada, gairebé transparent. Abans de fer un mos d´espàrrecs silvestres, (l´únic sòlid que ingeria) desava les herbes en sengles lleixes on hi havia escrita la destinació de cadascuna. Sords, cecs, malalts d´anima, paralitics...

Cada dimarts, una munió de malalts envoltava la gruta, i pregava amb devoció. Res els preguntava en entrar d´un en un, tan sols els guaitava els ulls, i exclamava amb dolça veu  -pau i amor. -Pau i amor -contestava el malalt. Tot seguit, ungint-lo amb una dissolució infinitesimal, composta per una gota d’infusió d´herba, i una altra d´aigua beneïda, quedava  definitivament guarit.

En acabar amb el darrer, la Brígida sortia. Un silenci celestial es produïa, i era llavors, quan els beneïa;  ajuntant les mans esteses vora el mentó, proferia:

ESTIMEU-VOS ELS UNS ALS ALTRES.

-Al·leluia, al·leluia! -contestaven els nounats. (1)

 La Taberna Quatre Tombs, una rònega masia encreuada entre els camins de la contrada, era plena de gent, fum i crits. Els carreters, cansats de la rutina del viatge, s’esplaiaven esverats.

En Jaume Boter, ànima en pena i solitari, sentia les converses sense parar massa esment. Però quelcom que va escoltar de la taula del costat, va cridar la seva atenció.

-La Brígida és una bruixa. Això és el que li va semblar. En realitat el que havien dit era: La Brígida te una brúixola. (2)

Escurat d´armilla com anava, li van faltar cames per anar a trobar l´inquisidor i denunciar-la. En sortí amb dotze florins d´or i la consciencia d´haver fet el que calia.

Dues hores més tard, era arrossegada al calabós, i per la nit, repetidament violada pels salvatges carcellers en una orgia de vi, vici i desfici, mentre murmurava amb fervor:

-Perdoneu-los, o bon pare, que no saben el que fan.

L´endemà la plaça major de Tarragona era plena de gom a gom. La gernació es dividia en dos bàndols.

Els pobres d´esperit, gisclaven: Bruixa, bruixa!

I els guarits, udolaven: Santa, santa!

Un silenci ensordidor es produí en ser conduïda, tranquil·la, al bell mig de la pira. L´inquisidor major fou l´encarregat de prendre-hi  foc amb la torxa. No va ser fins que se li acostaren les flames, que la Brígida pronuncià:

ESTIMEU-VOS ELS UNS ALS ALTRES.

Tot seguit, el foc es convertí en gel, els botxins en estàtues de sal, i la Brígida ascendí al cel. (3)

Durant les vint-i-quatre hores següents tota la humanitat es va estimar.

 1- La Brígida fou canonitzada pel papa Lleó XI com a Santa Brúixola de Barberà,  el 4 de gener de 1616, tres segles després de pujar al cel.

2- El gremi de la indústria homeopàtica celebra la festa de la seva patrona el 14 de setembre, dia del naixement de la Brígida Verges, l´any 1348.

3- Els Brúixols i les Brúixoles celebren el seu sant el 3 de març, dia de la seva ascensió, l´any 1361.

 Joan Portales. 30/01/17

[fjoseppla]

Favorite tweets: “Segon dia de la festa major de Palamós. Abans hi anava a passar una estona al capvespre. Donava una ullada a l’envelat, entrava i sortia dels cafès, vagava pels carrers com una ànima en pena” https://t.co/vrYDdn9ZM5 pic.twitter.com/dWRC35div0— Josep Pla - El quadern gris (@notesVistes) June 25, 2020

http://twitter.com/notesVistes

[quetotestaxfer86-blog-blog-blog]

6-4-17 *

Avui no és un dia normal.. Avui no serà mai un dia normal.. Avui tampoc serà un bon dia..serà un dia trist.. Xq aquest,aquest dia te'n vares anar.. No se pot descriure es sentiments q tenc avui..no se pot expressar sa pena q sent.. Encara pareix com si esper q tornis.. Pegant aquells botets i movent ses cametes de davant i es cap,d'aquella manera tan teva..així com sempre feies quan me veies..així com mostraves sa teva felicitat..sa mateixa q fa q ara se me dibuixi una rialla en recordar-ho.. Es temps compartit va ser curt..massa..mos va faltar temps..X ses circumstancies..i xq no vas tenir temps.. Te'n vares anar massa prest.. Aquí vaig comprendre lo injusta q és sa vida..i s'impotencia q crea aquesta injusticia.. No vaig poder despedir-me de tu..i creu-me quan dic q,si ara pogués,tornaria enrera no+ x poder-te tenir una estoneta més.. Veure't..sentir sa teva olor..fer-te estrujades com feia..sentir es teus besos q me deixaven plena d baves!!!! :) Creu-me q donaria lo q fos x poder tornar-hi..x poder estrujar-te..x poder-me despedir..i x dir-te una darrera vegada,lo molt q tstim..i q vas ser lo millor,sense cap dubte,lo millor d sa meva vida.. Vull pensar q ho sabies..vull quedar-me amb q ho sabies..vull quedar-me amb q te vas quedar tot s'amor q te vaig donar..i q x ses circumstancies,saps q no vaig poder seguir dvora tu..Xò no+ físicament..xq d cor i ànima hi he seguit sempre.. I això seguiré fent..Sempre..I aquest,te jur q ha estat s'únic "sempre" q s'ha cumplit,i q seguirà cumplint-se.. Xq me qued amb cada un ds dies q vaig poder disfrutar d tu..Amb cada un ds milions d bons moments q vas donar-me..Amb totes i cada una d ses estones en q me vas fer riure..en q m vas fer feliç..Amb tot s'amor q me vas donar..Amb totes ses estrujades q me vas deixar fer-te encara q t'indignàs..Amb els teus ulls..ses teves orelletes..es teu nasset..sa teva llengua sempre treta..ses teves cametes..Amb tot tu..I xq me qued amb cada un des records q m'acompanyaran sempre.. Sempre.. Me vares donar tant,tant..q me queden molts anys x tornar-t'ho..siguis a on siguis.. T vam posar Giallo,xq volíem un nom en italià..X recordar quan,i es moment,en q vam decidir dur-te a ses nostres vides.. I després d moltes opcions,molts noms,i moltes discusions :) ,vam triar posar-te Giallo..x en Rossi.. Ara,sobretot,noms Giallo xq brilles.. I ho faràs sempre.. Sempre.. Mai hauríem pogut triar millor nom.. Tstim Giallito.. Sempre.. 2011-2015

[bocaccio-barcelona]

www.ccma.cat/catradio/directe/icatjazz

INFINITESIMAL

Grimpava els penya-segats, s’enfangava en els pantans, s´esgarrinxava amb els matolls. No tenia aturador, la seva brúixola interna la guiava en la cerca d´herbes remeieres sense treva. Les cercava tant si plovia com si nevava, tant de dia com de nit.  Era la brúixola, la brúixola que Déu Nostre Senyor li havia implantat al cor, el que la portava fins el lloc exacte on creixien. Una veu interior, li deia: segueix, tomba, gira, endarrere, endavant, puja, baixa, atura´t, ajup-te, aquí: Aquí la tens! Aquesta cura els leprosos, aquella dona cames als invàlids, l´altra ulls als cecs, orelles als sords...

La jove Brígida Verges vivia sola, en una cova de la Conca de Barberà. No tenia pare ni mare, però no es considerava òrfena, no els havia conegut. En arribar al cau, masegada, bruta i descabellada, omplia d´aigua un cossi de fang, n’introduïa una sola gota d´aigua beneïda de la pica de l´ermita de Sant Agustí de Montroig, i en sortia neta, immaculada, gairebé transparent. Abans de fer un mos d´espàrrecs silvestres, (l´únic sòlid que ingeria) desava les herbes en sengles lleixes on hi havia escrita la destinació de cadascuna. Sords, cecs, malalts d´ànima...

Cada dimarts, una munió de malalts envoltava la gruta, i pregava amb devoció. Res els preguntava en entrar d´un en un, tan sols els guaitava  els ulls, i exclamava amb dolça veu.

-Pau i amor. 

-Pau i amor -contestava el malalt. 

Tot seguit, ungint-lo amb una dissolució infinitesimal, composta per una gota d’infusió d´herba, i una altra d´aigua beneïda, quedava definitivament guarit.

En acabar amb el darrer, la Brígida sortia. Un silenci celestial es produïa, i era llavors, que els beneïa;  ajuntant les mans esteses vora el mentó, proferia.

-ESTIMEU-VOS ELS UNS ALS ALTRES.

-Al·leluia, al·leluia! -contestaven els nounats. 

 La Taberna Quatre Tombs, una rònega masia encreuada entre els camins de la contrada, era plena de gent, fum i crits. Els carreters, cansats de la rutina del viatge, s’esplaiaven esverats.

En Jaume Boter, ànima en pena i solitari, sentia les converses sense  parar massa esment. Però quelcom que va escoltar de la taula del costat, va cridar la seva atenció. 

-La Brígida és una bruixa. 

Això és el que li va semblar. En realitat el que havien dit era: 

La Brígida te una brúixola. 

Escurat d´armilla com anava, li van faltar cames per anar a trobar l´inquisidor i denunciar-la. En sortí amb dotze florins d´or i la consciencia d´haver fet el que calia.

Dues hores més tard, era arrossegada al calabós, i per la nit, repetidament violada pels salvatges carcellers en una orgia de vi, vici i desfici, mentre murmurava amb fervor:

-Perdoneu-los, oh bon pare, que no saben el que fan.

L´endemà, la plaça major de Tarragona era plena de gom a gom. La gernació es dividia en dos bàndols.

Els pobres d´esperit, gisclaven: Bruixa, bruixa! I els guarits, udolaven: Santa, santa!

Un silenci ensordidor es produí en ser conduïda, tranquil·la, al bell mig de la pira. L´inquisidor major fou l´encarregat de prendre-hi  foc amb la torxa. No va ser fins que se li acostaren les flames, que la Brígida pronuncià.

-ESTIMEU-VOS ELS UNS ALS ALTRES.

Tot seguit, el foc es convertí en gel, els botxins en estàtues de sal, i la Brígida ascendí al cel.

Durant les vint-i-quatre hores següents, tota la humanitat es va estimar.

 La Brígida fou canonitzada pel papa Lleó XI com a Santa Brúixola de Barberà,  el 4 de gener de 1616, tres segles després de pujar al cel.

El gremi de la indústria homeopàtica celebra la festa de la seva patrona el 14 de setembre, dia del naixement de la Brígida Verges, l´any 1348.

Els Brúixols i les Brúixoles celebren el seu sant el 3 de març, dia de la seva ascensió, l´any 1361.

Joan Portales. 30/01/17

www.tallerelbarcodepapel.es