#"Sense ficció"

[elchaqueno]

"La fuga": un documental que expone los abusos sexuales de sacerdotes jesuitas en España y Bolivia

“La fuga” es un documental que se estrenará el 6 de mayo en el Festival Docs de Barcelona y el 18 de junio en “Sense ficció”, y que revela los delitos de abusos sexuales cometidos por dos sacerdotes jesuitas en España y Bolivia. La cinta busca responder preguntas como: ¿Por qué los sacerdotes fueron enviados a Bolivia después de ser acusados en Barcelona? ¿Por qué la Compañía de Jesús permitió…

[arauna]

Un altre 8M

[Article publicat a l’Eco de Sitges la setmana del 8M de 2017.]

Ens apropem altra vegada al 8 de març amb l’esperança que no fos tan pertinent, encara, aquest dia. Les cròniques dels diaris no ens donen, emperò, descans davant crims rocambolescos de senyors que s’entesten a assassinar les seves dones, amigues, ex-dones, germanes, filles; davant d’altres que agredeixen conegudes i desconegudes a l’espai públic o que es creuen amb drets sobre els cossos aliens. La desigualtat es palesa en diversos àmbits, perquè encara són les dones les que dediquen més temps a la llar, a la cura de persones dependents i a la criança dels fills, i a totes les tasques necessàries –però no remunerades– que alliberen a molts homes per ocupar posicions de corbata, o temps de taberna. Potser l’enveja del penis de què parlava Freud anava d’això. Em declaro culpable.

 Una desigualtat tan instituïda i normalitzada fa difícil d’entendre’s. Hi ha qui s’ha queixat de mesures com les quotes, o les mesures de protecció de la dona davant una violència que és estructural i sistemàtica –només cal veure que els feminicidis amb què ha començat aquest any s’equiparen en xifres als de fa un decenni, i considerar la crueltat dels mateixos. Que tot això no ens emprenyi amb més energia només delata que compartim un imaginari que, encara que no aprovi aquesta asimetria, sí que la tolera. Així és la vida, noies.

 Jo em dedico a l’estudi dels mitjans de comunicació i potser és per això que en reivindico la importància, especialment en el terreny de la construcció dels imaginaris i les maneres d’entendre el món. I el fet és que en la maquinària d’aquest sector les dones també hi són minoria i, quan hi emergeixen, tendeixen a estar més invisibilitzades que els homes. Un cas paradigmàtic n’ha estat la cobertura, els darrers mesos, de la fascinant pel·lícula La propera pell, codirigida per Isa Campo i Isaki Lacuesta, guanyadora del Gaudí a la millor pel·lícula en llengua catalana, que gran part de la premsa va tractar com si tingués un sol director, l’home, negligint el paper creatiu de la directora. Segons les xifres de CIMA, l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals, només un 16% de les pel·lícules que es fan a Catalunya són dirigides per dones, i encara que no és evident que fer augmentar aquestes xifres canviaria les narracions i imatges que veiem als films, sí que sembla que es donaria lloc a perspectives que pertanyen a entorn la meitat de la població i que encara ocupen espais marginals. No cal dir que, en les produccions de ficció, tendim a tenir pocs protagonistes femenins i aquests estan dibuixats, tot sovint, en base als estereotips en què els encaixona la mirada masculina, i sovint es representa com una cosa fascinant la vulneració d’aquests cossos en totes les maneres possibles. Per això CIMA ha llençat una campanya i un vídeo per demanar suport a la igualtat en el terreny de la producció audiovisual; la peça i el redactat els podeu trobar a la pàgina web del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison (labonne.org), on veureu que també hi participen persones rellevants del cinema català que no són dones, com el productor Aritz Cirbián. Hi ha qui es mira amb recel aquestes demandes que es fan des de i per a col·lectius –en aquest cas, de dones; però en d’altres, de raça, ètnia, orientació sexual, condició de gènere, professió o classe social–, però sense aquests grups de pressió, que per sort hi són, les taxes de desigualtat serien encara superiors a les vigents. El terreny cultural, a més, hauria de ser exemplar per la responsabilitat que té en la generació de referents. Defugint gremialismes, la igualtat en l’estructura de producció audiovisual hauria de ser un reflex de la igualtat en la resta d’estructures socials. De moment, és un reflex, sí, però de la desigualtat.

 En aquesta línia reivindicativa, també hi ha projectes que han volgut recordar-nos que les dones, malgrat totes la sobrecàrrega de treballs laborals, personals i emotius, no han estat passives a la creació i que, en el cas de l’audiovisual, de seguida van agafar el cinematògraf per a fer pel·lícules, com l’Alice Guy que quan just albirava el segle XX compaginava la feina d’administrativa de la productora Gaumont amb la realització de pel·lícules imaginatives i l’experimentació amb els primers aparells cinematogràfics. Els darrers anys, la cooperativa Drac Màgic, amb la Marta Selva i altres valentes al darrere (i la Mostra de Cinema de Dones), i el projecte Pioneres del Cinema, pilotat per l’Íngrid Guardiola i la Marta Sureda, han recuperat una història del cinema farcida de dones que els llibres d’història, més endavant, van oblidar.

 Gràcies al treball dels col·lectius feministes, ens hauria de ser més fàcil que a l’Alice Guy d’agafar la càmera. Però els drets que donem per garantits són fràgils, i quan les coses es posen magres, solen encongir-se per als més vulnerables, que al damunt paguen amb el retret d’haver tingut, quan s’ha donat el cas, alguna mesura compensatòria per la desigualtat general amb què els tracta la societat. La discriminació no és patrimoni exclusiu de les dones. L’autobús de la ignomínia que circulava negant el dret a existir a les persones transsexuals i a totes les altres que no entre dins el binari de sexe-gènere normatiu, o els fets de Tarajal en què la guàrdia civil disparava pilotes de goma contra migrants exhausts dins les aigües –les vides que no compten–, són una mostra ferotge de com l’amenaça dels ordres regressius plana sobre totes les persones. Accepteu una sola agressió a qui és vulnerabilitzat, i les esteu validant totes.