#refugiointerior

[lilithapocalypse]

"Sombras y Silencios: Navegando mi Mundo Interior"

Como un susurro en la brisa, deslizo por la vida, ocultando en mi corazón tormentas escondidas. Ángulos y formas, como sombras en la penumbra, reflejan mi alma, en su compleja legumbra.

Mientras el día se desvanece y la noche emergen, mis emociones ocultas, como tesoros, convergen. A través de barreras psicológicas, me resguardo, un refugio de defensas en mi ser guardado.

En el silencio, como el misterio de la aurora, mi rostro refleja calma, aunque el alma llora. Ambos, ser y forma, tejemos un enigma en común, evitar ser descubiertos, bajo el sol o la luna, es el racimo.

Entonces, como un lienzo en blanco, enfrento el día, explorando mis emociones en la vida, sin guía. Mi historia, una melodía entre sombras y luz, en la danza de la existencia, una nota, un suspiro, una cruz.

Ele.

[just-friends-ithil]

Tótems

Texto escrito en 1999, con 12 años. 20 años después, sigo teniendo una imagen parecida cuando me refugio a mi espacio interior, lugar que todos tenemos dentro al que podemos acudir para sentirnos seguros, calmados, recuperar fuerzas, descansar, reunir piezas, sentirnos.

Quan vaig sortir d’aquella petita casa de fusta perduda enmig de la vall, una ventada d’aire fresc i pur de les muntanyes em va fregar la cara. Llavors, un soroll agut i familiar em va fer tombar-me cap a la dreta. Era una petita esquirol amb el pèl vermell. Per la taca fosca que tenia entre les dues orelles i per la cua llarga amb la punta blanca, estava segura de que era la Merly. Ella va començar a donar saltirons i a córrer al voltant meu; fins que vaig agafar una pedra petita i molt llisa, i la vaig llançar al bosc. A aquell bosc tan gran i frondós, ple de pins i alzines, d’oms i roures, d’avets i cedres, i de molts altres arbres que ningú es pot imaginar. A aquell bosc amb tants ocells de colors vius, amb tants animals simpàtics, grans o petits... però també amb animals perillosos, i arbres molt grans i amenaçadors a les zones més internes, interiors.

La petita esquirol, va anar a buscar la pedra i me la va retornar. Jo em disposava a llançar-la una altra vegada, però aquella petita bola de pèl vermell, va fer uns gestos molt estranys, com si volgués que jo l’acompanyés cap al bosc. Jo s’ho vaig preguntar i ella em va dir que sí amb el seu petit cap. Vaig caminar darrere l’animal, entre els bonics arbres que hi havia, fins que vem arribar a la clariana del bosc, per on mai havia passat, i per on mai hauria anat sinó fos per la Merly. Tenia el cor com una llentilla (estava molt espantada), però em vaig internar en aquell exèrcit d’arbres. El terra cada vegada es feia més accidentat i no parava de pujar i pujar; ple de roques, de matolls d’argeloga i d’espins rabassuts i durs, amb una molsa profunda eriçada d’espines, entre uns arbres “malèfics”.

En arribar a l’altre costat de la muntanya, abans de creuar les últimes fileres d’arbres negres, la Merly em va fer veure, tot tancant i obrint els seus petits ulls marrons, que volia que jo també tanqués els meus. Jo li vaig fer cas i ella em va conduir per una zona més plana que les altres, on no hi havia cap pedra, ni cap matoll o espí sota els meus peus.

A la fi, em va dir que obrís els ulls i em vaig quedar bocabadada, el paisatge que veia era meravellós: un gran llac amb aigües clares, cristal·lines i profundes, una vall verda, plena de flors blaves, vermelles, grogues i violetes, amb uns arbres d’or que desprenien una olor deliciosa, una muntanya que s’aixecava majestuosa i bonica... els ocells que cantaven dolces cançons, els animals que jugaven...

Em vaig quedar observant aquella meravella de paisatge, fins que la Merly em va portar uns fruits rodons i vermells. Sense preguntar-me què eren, me’ls vaig ficar a la boca i vaig trobar que eren deliciosos. Més bons que qualsevol fruit que abans havia menjat; tenien un gust dolç com la mel, eren tendres i sucosos. Vaig anar cap aquells arbres d’or que desprenien aquella olor, i d’on podia agafar aquests fruits. Així, envoltada d’una fragància indescriptible de les flors d’aquell arbre i menjant aquells fruits, van passar les hores. Em semblava que era el paradís, disfrutant i aïllada de tot el que passava al món.

A la fi, quan no podia menjar més d’aquells fruits tan bonics i vermells, vaig beure de l’aigua clara d’un rierol que anava a parar al gran mirall on es reflectia aquell inmens mar blau fosc amb les perles blanques i brillants, que la Merly i jo deixàvem darrere la nostra esquena.

[radiecita]

Ya estamos en vivo! Con el nuevo servidor privado Basta de publicidad invasiva y cortes! Más calidad de sonido! Y la música de siempre Con la programación habitual Y en una semana una nueva APP Hoy a las 13hs #sintoníadevenganza @fiammacurtosi @nataliabarrionuevo_musiquita 16hs @emotion_on_air Con Joel Caro 18hs @trinimegias #elrefugiointerior Y la #coctelera #musical del #tionovelas . .. . #radiecita #radio #sintoníadevenganza #emotiononair #refugiointerior #cuarentenacoronavirus #quedateencasa https://www.instagram.com/p/B-pQAAWHTTh/?igshid=fsdhaafunohn