#oriol pla

[365filmsbyauroranocte]

Creatura (Elena Martín Gimeno, 2023)

[fueledbyhummus]

[onenakedfarmer]

Currently Watching

ANIMALS Marçal Forés Spain, 2012

[lesfoteses]

La puta tos

11 de gener del 2023

L'instint assassí també pot sortir-me al teatre. Ahir, hores després de quedar-me tancada a l'ascensor, vaig anar amb el Marc a La Villarroel a veure 'Ragazzo', un monòleg que interpreta l'Oriol Pla. Fa un paper sensacional i crec que és una obra que val molt la pena sobre l'activista italià Carlo Giuliani, assassinat a tiros per la policia a Via Tolemaide de Gènova, l'any 2001.

Qui no va fer un paper sensacional va ser el Marc, que quasi em fa emprenyar perquè va arribar passades les 20h al teatre, quan en teoria començava l'obra. Per sort això no és ni Alemanya ni el Japó: som a Barcelona i aquí no som tan puntuals. A mi m'encanta la gent puntual, crec que és la meva virtut preferida.

Com deia, el Marc va arribar abans de començar l'obra, per tant, finalment no va caldre que m'emprenyés pel seu retràs. El que no ens esperàvem és el que passaria a continuació: comença l'obra, primer fosc… Una dona files darrere nostre tus. No em vaig immutar, però sí fixar-m'hi, pensant "ai, aquesta, a veure si ara està malalta i ens donarà la turra tota l'obra amb la seva tos". No m'equivocava massa: NO NOMÉS ella tenia tos, 30 segons després, un home de segona fila tus. Però no és tos de malaltia aquest cop, és carraspera, allò que rasca el coll en dos tempos, com si el paio hagués de parlar (? wtf ets al teatre, no has de parlar) i s'esclarís la veu. L'Oriol Pla no s'havia aixecat del llit -literalment l'obra comença amb ell al llit-, que una tercera persona també fa la carraspera. Ja està. En aquell moment vaig veure clar que el públic que m'havia tocat no sabia que era al teatre sinó que es pensava que era una jam session de la tos i que tothom hi podia participar. No van parar en tota l'obra de tossir. Que si el tio de davant, la tia de darrera, la senyora de més enllà, MARE MEVA. Si estigués pirada, m'hagués aixecat de la cadira i hagués cridat "a la de 3 tossiu tots a la vegada i JA NO TORNEU A TOSSIR MÉS EN TOTA L'OBRA". O hauria escanyat l’home de dues files endavant, cridant "para de tossiiiiiir que no sentim res" mentre els meus peus haguessin quedat a la falda de la noia la fila del darrere i li hagués tacat el jersei blanc que ens il·luminava a tots, amb les meves vambes. Potser hagués acabat a Twitter fent això. O pitjor, a l'En Blau. Per sort no estic pirada.

Total que avui, per coses de la vida (mentida, per coses laborals) he anat a l'Antiga Fàbrica Damm al photocall que munten dels nominats i nominades dels premis Gaudí, que seran el diumenge 22. Total, que qui hi havia? Efectivament, Oriol Pla. I m'hi he acostat i li he preguntat: "escolta, tu eres conscient ahir a 'Ragazzo' de la quantitat de gent amb pulmonia que hi havia? No paraven de tossir". I m'ha confirmat que sí, i que "és tot un tema això de la tos, però crec que la majoria de cops és la tos nerviosa quan hi ha silencis". Doncs mira, si és així -que segurament sí perquè qui deu tenir més experiència amb la puta tos de la penya afortunadament no soc jo-, crec que hi ha individus d'aquesta societat que tenen una feina pendent que és aprendre a interactuar en el silenci. I arribar puntuals als llocs, també, ja que hi som.

Com deia, he estat a la Damm. La Damm és un espai meravellós que sempre m'ha agradat molt, i no per la birra (que és la meva preferida entre les poques cerveses que tolero). A la Damm hi ha cerveses per tot arreu, però per tot arreu. Els que fan la newsletter deuen somiar en cerveses. Està plena de cerveses l'entrada, la sortida i també el lavabo. Et rentes les mans després de fer caca al costat d’Estrelles selectes que no estan a la venda. Hi ha fins i tot samarretes de cerveses allà exposades amb les ampolles. Marketing. Bueno, total, que he entrat a fer pipí i mentre estava pixant he sentit que entrava algú i que tan bon punt es posava a pixar, patapam. Un tro, uau, quin pet s'ha tirat la pájara aquesta. M'he tapat la boca per no riure perquè el que em pensava que era només un pet ha acabat sent un fusil de asalto M4 i vinga metralleta. M'he espantat i tot. He pensat "Pobra, es pensa que està sola". I res, que per pudor -mai millor dit- m'he quedat més estona de rigor per esperar que sortís i així no havíem de creuar mirades. Quina vergonya. Ara deu dormir pensant que ningú l'ha sentit fer caca a la Damm, però filla, t'equivoques.

[objecteiespai]

View this post on Instagram

A post shared by terracottabiennal (@terracottabiennal)

dd

Dissabte, 19 d'octubre - Matí - Terracotta Biennal 2024

View this post on Instagram

A post shared by terracottabiennal (@terracottabiennal)

MATÍ: 🔸 10:00h - 13:30h - Portes obertes a l’Espai de Ceràmica Creativa i al @terracottamuseu

Jornades tècniques: “En construcció. Ceràmica i arquitectura” 📍 Terracotta Museu

🕙 10:00h - La ceràmica a l'arquitectura Evolució de la ceràmica segons la tecnologia disponible en la fabricació i posta en obra. 🔹 Ponents: Oriol Roselló, Josep M. Torra Pla, IAAC (Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya) i Aldo Sollazzo

☕ 12:00h - Pausa cafè

🕦 12:30h - La ceràmica com a material de construcció i composició arquitectònica 🔹 Ponent: Josep Ferrés Marcó

🕐 13:00h - La ceràmica en l'arquitectura moderna 🔹 Ponent: Eva López Miguel, d'Elomi Cerámica. Eva ens explicarà com va desenvolupar el seu projecte més ambiciós: un mural de rajoles ceràmiques per al metro d’Estocolm. Aquest projecte va néixer l'any 2007 en col·laboració amb Jörgen Fogelquist, guanyador del Premi Nacional de Belles Arts de Suècia.

TARDA: 🕦 16:00h - La ceràmica en l'arquitectura tradicional: Recuperació de tècniques tradicionals en ceràmica 🔹 Ponent: Valentina Maini, directora del Grup de Recuperació i Estudi de la Tradició Arquitectònica (GRETA) @projectegreta

🕦 17:00h - Utilització de la ceràmica negra aplicada com a paviment 🔹 Ponent: Lluís Auquer Framis, arquitecte @auquerpratsarquitectures

🕦 17:30h - Ceràmica en façanes, alguns conceptes pel futur pròxim 🔹 Ponent: Pablo Garrido, Doctor Arquitecte i professor associat de la UPC

🕦 18:30h - Visita guiada al Fons de Reserva del Terracotta Museu A càrrec de Xavier Rocas, director del Terracotta Museu. Activitat amb reserva prèvia (tel. 972 642067 - terracottamuseu@labisbal.cat)

No us perdeu aquesta tarda plena d'activitats i coneixement sobre la ceràmica i la seva aplicació en l'arquitectura! 🙌

#TerracottaBiennal2024#CeràmicaIArquitectura#TerracottaMuseu#LaBisbalEmpordà#Arquitectura#Ceràmica#EsdevenimentsCulturals#VisitaGuiada@ajuntament_labisbaldemporda@visitlabisbal@terracottabiennal@terracottamuseu@ceramistes_de_catalunya@faaocatalunya

View this post on Instagram

A post shared by terracottabiennal (@terracottabiennal)

Divendres, 18 d'octubre – Us esperem a la Terracotta Biennal amb un programa carregat d'activitats! 🌟

👣 Matí: Itinerari guiat (més informació a la web)

🕓 16:00 - 20:00h – Portes obertes a l’Espai de Ceràmica Creativa i al @terracottamuseu

🕓 16:00h – Inauguració oficial de la Terracotta Biennal 📍 Terracotta Museu

🕔 17:00h – Obertura i visita comentada a l’exposició "Ceràmica i arquitectura. Coromina, Rafael Masó i la gènesi de la Gabarra" 📍 Espai “Claustre” del Terracotta Museu, a càrrec de Xavier Rocas

🕕 18:00h – Presentació del llibre "Tornar a la ceràmica" Autors: Jaume Vilà i Núria Saló, editat per Edicions Sidillà 📍 Espai Cornellà del Terracotta Museu

🕢 19:30h – Inauguració de l'exposició "Obra final 24" A càrrec dels alumnes del CFGM de Ceràmica Artística i Terrisseria 📍 Espai La Peixera del Terracotta Museu

View this post on Instagram

A post shared by terracottabiennal (@terracottabiennal)

Dins l'espai expositiu també hi trobareu empreses de la zona dedicades a la ceràmica i relacionades amb la construcció: 1. Ceràmiques Ferrés @ferrres_ceramica 2. Argiles Bisbal, S.L. (Bisbal Clays) @argilesbisbal 3. Argiles Colades, S.A. @argilescolades 4. Ceràmiques EST, S.L. @ceramiquesest 5. Rulduà Ceràmica @rulduaceramica

[usuallywisestarlight]

CREATURA(Crecer o decrecer?)

Creatura Cartelera España8 de septiembre  Cines [47] Año: 2023 Duración: 112 min. País: España Dirección: Elena Martín Guion: Elena Martín, Clara Roquet Reparto: Elena Martín, Oriol Pla, Álex Brendemülh,  Clara Segura, Claudia Malagelada, Carla Linares, Mila Borrás. Fotografía: Alana Mejía González Compañías: Vilaüt Films, Lastor Media, Avalon P.C, Elastica Films, TV3, Filmin Sinopsis:…

[ikram1909]

oriol ferran lewa pla leave my club

Raphinha too tbh

[hummren]

Oriol Pla in Animals

[cuartoretorno]

Año de Gracia - Trailer en español HD 2011

David llega a Barcelona buscando una oportunidad. Gracia tiene sesenta y tantos años y le ofrece una habitación a cambio de compañía y atención. en la misma ciudad pasaran sus aventuras juntos a su amigo Pere y Masal en busca de su futuro en la ciudad !

[mrfahrenheit92]

[sesiondemadrugada]

Incerta glòria (Agustí Villaronga, 2017).

[fueledbyhummus]

todavía no sé si este viaje no es más que pequeños instantes de conexión entre gente perdida que dudamos continuamente

[onenakedfarmer]

Currently Watching

ANIMALS Marçal Forés Spain, 2012

[cegadoporelsol]

[guillemjc]

Cròniques des del terrat (I) – Primavera confinada

Aquests dies hi ha una vida paral·lela als terrats de Barcelona. Per mi sempre han estat un tret distintiu de la ciutat. Una d’aquelles coses que expliquen per què és especial. I una de les coses que més trobava a faltar quan vivia fora. Els terrats li donen a Barcelona una fesomia singularment bonica. El terrat és per a la Colometa una escapatòria, el seu refugi, allà on s’evadeix estenent la roba –fins que l’envaixen els coloms. Pujar al terrat a estendre la roba és un acte genuïnament barceloní, i genuïnament romàntic. I aquests dies el terrat per a mi també és una escapatòria, un recer a la intempèrie, una fugida en temps de pandèmia, l’excusa perfecta per tenir una estona de cel –sobretot a s’horabaixa, per veure’l pintat. 

És primavera. I sembla que si no podem sortir de casa és menys primavera: si no podem passejar pels carrers i veure l’alegria a les cares de la gent; si no podem anar als camps a impregnar-nos de l’olor de les flors; si no podem anar al bosc a sentir els ocells cantar; si no podem anar als parcs a gaudir del bon temps; si no podem anar a saludar el mar per dir-li: “aviat vindrem a banyar-nos”. «What is all this sweet work worth, if thou kiss not me?» (Love’s Philosophy, Percy Bysshe Shelley).

Quan puguem tornar a sortir aniré a cercar els turons de Barcelona. Crec que és el que més trobo a faltar. Enfilaré les escales de la baixada de Briz fins al carrer Arnold Schönberg, allà on neix el carrer Verdi. Des d’aquell punt es veu el mar difuminant-se amb el cel, al fons. Uns metres més avall, tombant el cap a mà dreta es té una perspectiva immillorable de la majestuosa baixada de la Glòria, que fa una gran ve fins al Turó del Putxet. El parc del Turó del Putxet també ofereix una panoràmica magnífica de la ciutat: el pla de Barcelona a un costat, i la zona alta i la serra de Collserola, a l’altre. 

Creuaré el pont de Vallcarca, cap a la plaça Mons, i baixaré pel carrer de la Mare de Déu dels Reis, on hi ha l’església ortodoxa, i entraré als jardins de Maria Baldó per agafar el passatge Isabel. I allà aniré a petar a la fabulosa escola la Farigola on, algun dia, potser, hi duré els meus fills. Des d’allà muntaré el passeig de Turull, que s’enlaira fent ziga-zaga per una deliciosa vereda fins al Park Güell. Des de l’escola Virolai i el mirador de Joan Sales observaré la ciutat als meus peus, i m’endinsaré en els boscos gaudinians. 

M’agrada baixar a Gràcia. Segurament perquè jo, des de casa, sempre hi pujo. Baixar a Gràcia es pot fer des del Putxet o des del barri del Coll, i anar a parar a Lesseps, o des de dalt de tot del carrer Verdi o el Park Güell, i anar a creuar la Travessera de Dalt. Un cop allà, tot és deixar-se portar pels carrerons de la vila. A mi m’agrada començar la conquesta del barri pel passatge de Frigola i els jardins del mestre Balcells. D’allà surts a la plaça del Nord, i si segueixes descendint apareixes, com qui no vol la cosa, a Virreina, la més bonica de totes les places gracienques. 

En canvi, a Pedralbes només s’hi pot pujar. El meu refugi és allà, a la plaça del Monestir. És un d’aquests indrets únics de la ciutat, una autèntica joia. Un racó idíl·lic, on el temps sembla aturat, lluny del soroll urbanita. La calma del convent, el verd dels jardins de la Creu, l’encant de la plaça i les casetes de la baixada del Monestir, i l’empedrat del carrer. I la majestuositat del Monestir. Si és obert, és obligatori entrar-hi i deixar-se transportar segles enrere, en temps de la reina Elisenda. Des de fora, però, l’espai manté igualment intacta l’aura que només els paratges únics, els llocs extraordinaris, poden presumir-ne. L’ascens per les escales que s’enganxen a la façana permet enllaçar amb el parc del Castell de l’Oreneta, i allargar el recorregut fins als jardins de Can Sentmenat, flanquejats per les set figures femenines que representen les set nissagues aristòcrates emparentades amb els senyors del palau que porta el seu nom.

Trobo a faltar pujar dalt la Muntanya Pelada i llegir la ciutat des d’allà. És dels pocs llocs on hi ha una vista panoràmica de 360 graus. Enyoro enfilar-me a la Carretera de les Aigües i resseguir amb els dits el llom de la metròpolis, acariciar-li l’esquena. I badar amb el mar de fons. I guaitar el cel estrellat d’un capvespre de primavera precoç, mentre el sol es va ponent rere Collserola i l’horitzó es confón amb l’aigua salada. També enyoro els dies que ascendia fins al cim de Montjuïc, i vorejava el castell, amb les vistes del front marítim i el port. Montjuïc és un oasi enorme al mig de la urbanitat, amb tots els jardins, museus, corriols i les vistes privilegiades de la ciutat. Trobo a faltar aquell instant en què “el dia era dolç i el sol enamorava”. 

Quan acabi el confinament, aniré a passejar al Carmel, i faré escales i pendents. I pujaré al Turó de la Rovira, i creuaré per la passarel·la de fusta del pont de Mühlberg. I aniré a recórrer els carrers d’Horta, de baix a dalt, i tornar, amb la plaça Eivissa sempre com a punt de partida. També aniré a redescobrir Sant Andreu, els seus carrerons, la plaça del mercat. I la Sagrera, i les seves naus. Aniré a buscar el mar pel meu estimat Poblenou, i aprofitaré per deixar-me perdre un cop més pels seus passatges, rambla amunt i rambla avall, i a deixar-me seduir pels tarongers de Marià Aguiló. Tornaré a Sarrià i resseguiré els carrerons annexos al carrer Major, la plaça de Sant Vicenç, el passatge Mallofré, el carrer dels Paletes, el carrer del Rector Voltà, el mercat, l’encantadora plaça de Sant Gaietà. Aniré al Gòtic, a retrobar-me amb els meus racons –carrer d’en Carabassa, plaça Sant Josep Oriol, Sant Felip Neri...–, i al Port Vell i a la Barceloneta, a retrobar-me amb les velles històries de mariners. I aniré a passejar pel barri i recuperaré els meus quarters generals: la Central de Mallorca, els jardins del Palau Robert, els jardinets de Gràcia i Vinçon –sempre n’hi diré així– i la seva meravellosa terrassa.

― Le jardin blanc au crépuscule (1912), Henri Le Sidaner

Mentre no arribi el dia, seguiré tancat a casa escoltant la fantàstica Kate Tempest. El seu People’s Faces és un poema recitat amb música de fons que em sembla especialment oportú en aquests dies d’aïllament social en els que es fa més difícil veure les cares de la gent que estimem.

It’s coming to pass / My countries coming apart / The whole thing’s becoming / Such a bumbling farce / Was that a pivotal historical moment / We just went stumbling past? / Here we are / Dancing in the rumbling dark [...] Another disaster / Catharsis / Another half-discarded mirage / Another mask slips / I face off with the physical / My head’s ringing from the love of the stars / There is too much pretence here / And too much depends on the fragile wages / And extortionate rents here / We’re working every dread day that is given us / Feeling like the person people meet / Really isn’t us [...] The struggle’s going to finish us / And then we smile at all our friends / It’s hard

Aquest cap de setmana ha arribat la primavera. Recordo que abans del confinament els carrers ja feien olor de flors. Alguns passatges ja tenien els tarongers florits. M’encanta l’olor de la flor de taronger. És curiós com transporten les olors. M’encanta la primavera. “Volen orenetes a càmera lenta”, diu la cançó. Vull tenir de nou les flors a tocar, i les orenetes sobrevolant-me.  

En aquests dies de primavera confinada, ens salvarà la poesia:

By Chivalries as tiny, A Blossom, or a Book, The seeds of smiles are planted — Which blossom in the dark.

— Emily Dickinson

[loquesomos]

Alberto Rodríguez, Aura Garrido, Cesc Gay, El día de mañana, Jesús Carroza, Karra Elejalde, Mariano Barroso, Oriol Pla, nuevas plataformas