#muntanya girada

[negreabsolut]

El puig de Bugaraig, a les Corberes, Occitània.

[marcfarraspiera]

Marsella

La primera vista de la ciutat és des de la balconada blanca de l’estació de tren. Mentre espero, començo un dibuix que quedarà inacabat. Baixant l’enorme i elegant escalinata, cau la tarda. Una cortina gris i opaca de llum daurada.

Filla del mestral, Marsella és un tros de mar damunt la terra. Tots els camins porten al port, tres arestes d’un rectangle llarg i estret vigilat per dues fortaleses calcàries.

Baixem pel Boulevard d’Athènes fins a la Canebière i d’allà fins a casa. La taquilla de l’Òpera és un tros de passat. La veïna es pensa que som txecs.

Davant l’immens Hôtel Dieu hi ha la casa més vella de Marsella. Girada noranta graus sobre el seu eix respecte la ubicació original. Els marsellesos saben girar cases sense moure ni un maó.

Voltem pel Panier, el barri més antic de França. 100 generacions de marsellesos ens contemplen. Per sopar volem demanar calamars a la graella però no ens en sortim. Calamars sense nom. Optem per gnocchi boulettes, però la pasta no ve amb bolets sinó amb carn picada amb all, julivert i pinyons. No tenim esma ni de fer postres.

A la pastisseria provençal de sota casa comprem croissants de mantega per esmorzar. La dependenta no vol tocar monedes ni bitllets i hem de dipositar els diners en una caixa fosca.

Al Quai des Belges hi ha mercat de peix i de flors. Morenes, lluços i margarides. També hi ha cavallets de mar. Un dels venedors, bosses profundes sota els ulls com dues fosses marines, respira entubat a una bombona d’oxigen. Un pescador amb brànquies.

A la cantonada del port hi ha una sínia gegant de color blanc que gira en silenci. No hi puja ningú.

Seiem a una de les terrasses de la Place de Lenche. No ens atén ningú i entrem a demanar. Rere el taulell una dona de negre impol·lut i coll blanc bat ous i farina frenèticament. Ens serveixen un te sense aigua i un cafè amb llet sense llet.

La catedral de La Major, tocant a la terminal de ferris, està tota recoberta de línies horitzontals verdes i blanques. Com a Siena, però sense gust. La catedral pijama.

A l’extrem nord del port hi ha el Museu del Mediterrani. Un polígon de vidre amb una carcassa negra amb mil obertures. Un formiguer ple de forats. Comprem postals a la botiga. El mar és una bassa d’oli. Un tel de llum verda. Es veu el fons farcit de roques punxegudes. L’aigua és tan transparent com nosaltres.

Pugem per una llarga passarel·la fins al Fort Saint-Jean, un del dos baluards de la ciutat. Un pescador local es va fer cèlebre perquè en un judici li van preguntar, vostè és francès? No, jo sóc de Saint-Jean.

Baixem de la fortalesa en ziga-zaga i desfem el camí fins al moll. Les portes de la duana estan tapiades. A una de les parets han grafitat un unicorn rosa.

Els marsellesos passegen. Quatre jubilats vestits de blau i amb ulleres de sol mengen entrepans asseguts en un banc.

Les barques han abandonat xarxes de pescar en piles entortolligades. Cabells de gegant. Més tard els veurem, però encara no ho sabem.

Mentre fem temps passegem pel barri dels Caputxins i entrem en una ferreteria amb escombres per tot arreu. L’oferta cosmètica també és extensa. Tenen sabons de llet de burra.

Pugem a la barca que ens ha de dur a l’illa d’If. Les golondrinas. L’home del nostre davant fa morros i porta una gorra vermella amb un dels nans de la Blancaneus serigrafiats.

El Castell d’If és un cub llis de pedra amb tres torres cilíndriques enmig d’un illot de 200 metres de llarg. Com un castell de sorra fet amb galledes gegants. Visitem la cel·la on Edmond Dantès va viure 14 anys abans de convertir-se en el Comte de Montecristo. La catalana Mercedes l’estimava, però no va confiar ni esperar.

A la sala circular dels merlets, en la penombra, cristalls d’aigua marina es reflecteixen a les parets de pedra dibuixant una tela en infinita oscil·lació.

Passegem pel camí de ronda i ens asseiem en mànigues de camisa a un dels extrems. Un guarda que carrega una bombona de butà ens xiula i ens renya. Tres adolescents russos juguen a fer veure que es llencen al mar mútuament. Els turistes esgotats s’estiren en hamaques de fusta. El solàrium dels avorrits impacients.

Una màquina de patates fregides i croissants industrials és l’únic rastre de modernitat. Per les finestres del lavabo entra una llum pàl·lida i lletosa. Un lavabo tuberculós.

Agafem la següent barca i desembarquen a les dues illes de l’arxipèlag de Frioul. Pommègues i Ratonneau. Ens quedem a la segona. És una massa rocosa que s’estén dos quilòmetres d’est a oest. Tots els locals del port esportiu estan tancats menys dos. En una taula tenen baguettes però no ens volen fer cap entrepà. L’alternativa és un carpaccio de tonyina, però ho descartem.

Creuem un turó rere l’altre salvant tarteres. Hi ha un fort abandonat i un antic hospital militar reconvertit en centre de formació per a paletes. Al mig hi ha un temple grec fals. En un mur hi ha una pintada viva. La vie est un cadeau, le bonheur est un combat. La vida és un regal, la felicitat és un combat.

L’illa de Ratonneau és el regne de les gavines, que fan de sentinelles amb els ulls injectats de sang i amb una taca vermella sota el bec. No saben pintar-se els llavis. Ens esguarden fixament i grallen. Una assemblea de gavines tramant un complot tranquil.

Girem cua i resseguim la carena fins a l’altra punta. El paisatge adquireix un to fantasmagòric sota la llum crepuscular. Veiem diverses estructures en runes. Semblen magatzems nuclears i centres astronautes abandonats. Estem a punt de trepitjar un cementiri de processionàries. Passem pistes de tennis de grava de color carbó i un camp de futbol pintat sobre el terra d’una habitació sense sostre.

Les cales de pedra negra i aigua entintada són germanes del nord de Menorca. Hem caminat damunt la lluna. Roques enormes delimiten la platja. Gegants adormits amb la pell polida amb paper de vidre.

Observem en silenci el sol que se’n va deixant un rec porpra sobre el cel i tornem al port mentre arriba la nit. A l’horitzó, un transatlàntic passa entre els cingles de l’illa veïna. El creuer de Godard.

Famèlics, entrem al bar minúscul d’un descampat. Dos homes. Un corsari retirat amb el nas picat de verola i un canari d’ulls blaus impossibles. Juguen a daus i parlen de petanca. Ens conviden a panets de pasta de croissant regats en salses diverses. Pesto vermell, paté de sardines i all, maionesa i mostassa vella de Dijon. Mapes d’Oceania a les parets i Trump a la televisió. Parlem de Còrsega. El corsari sentencia. Un tros de muntanya dins el mar.

Al vaixell de tornada a Marsella dones solitàries viatgen amb gossos i grups de mariners beuen whisky a morro per torns.

Sopem cuscús amb carn i pollastre amb olives i pastanaga en un restaurant marroquí. Bevem te de menta. Mengem en plats de terrissa amb sanefes geomètriques. Vull una vaixella igual.

Païm passejant pels voltants de la plaça Jean Jaurès. Fileres de testos amb plantes delimiten la calçada. No hi ha ni una paret lliure de pintades, eslògans i dibuixos. Locals polonesos, iranians i senegalesos. Fem una copa i dues en un bar preciós amb el sostre amb bigues de fusta. El cambrer resol un cub de rubik i dos clients juguen a la Nintendo 64 asseguts al sofà. Viatge als noranta.

Fem l’última al bar Au Petit Nice. Sense moure’ns de lloc, canviem la taula folrada amb publicitat d’apostes de futbol per una de marbre llis. No complia els mínims estètics.

Anem a dormir tan tard que gairebé ja és d’hora.

Quan sortim al carrer ja és migdia. Fa olor d’Amsterdam. Caminem amb les maletes buscant el forn més antic de la ciutat. Una dona ens escridassa a mitja pujada. Només fan navettes, la pasta tradicional de Marsella. No ho tenim clar i comprem pizza a un local africà del mercat de fruita.

Ens refugiem al Panier. Tots els restaurants estan tancats. Avui tampoc no dinarem. Davant la catedral, cinc noies escoltes canten cançons de penitència. El propietari d’un bar que tanca ens recomana un forn. Hi comprem quiche de pernil i de porros. La mestressa diu que és de ceba però que no li fem cas que s’acaba de llevar de la migdiada. És una fornera dormilega que parla italià però no l’entén.

Al Panier passen cosses estranyes. Graffitis inquietants i libèl·lules de papiroflèxia. Moltes parets tenen cartells anarquistes i caricatures del general De Gaulle. Al cafè de la Vieille Charité, hi ha el moble més dolç de la ciutat. Una taula de cotó de sucre rosa.

Lisboa i Roma. Les nostres vides convergeixen al vell barri del Panier. Places lisboetes i façanes romanes. Miradors esparracats i porticons verds en parets cremoses. La planta baixa d’una casa està empaperada de partitures. L’epifania es recargola a la Place des Moulins, amb les portes i les finestres pintades de blau grec.

Tot baixant, passem davant una pizzeria amb una madame trans sortida directament del barri xino de Barcelona. Les portes de les cases tenen una barra de ferro a l’alçada dels peus per treure’s el fang de les sabates.

Abandonem el desert del Panier i remuntem fins a l’estació. A mig camí topem amb un mercat d’andròmines. Hi ha més compradors que gènere. Els hipotètics compradors, africans enfundats en jaquetes de pell, es mouen en grups com entre les restes d’un naufragi.

Avancem un home que vesteix amb orgull el xandall de l’equip de la ciutat. Veus aquesta franja turquesa? És el color de la samarreta de l’OM. No hem tingut temps d’anar al Vélodrome ni a la Ciutat Radiant de Le Corbusier. El verd blau veterinari és el color cuqui per excel·lència amb el salmó.

L’últim glop de Marsella és un te verd en una cafeteria modernista d’una decadència exemplar. L’única cambrera, en consonància amb el local, fa esforços titànics per atendre’ns i servir-nos. Recordem A Brasileira, el cafè de Pessoa amb mil miralls i ens cobreix un desassossec tan coherent com inevitable. A l’hora de pagar, la cambrera fa veure que no sap comptar i haig d’ajudar-la a triar el canvi.

Marsella és a punt de ser un record.

Ciutat de sal i de quitrà. Pizza d’anxoves. Adolescents amb tupè i pijames militars. Dibuixos inacabats, dinars inexistents, cases buides. Un paradís borratxo de dolor.

Sortim d’un món que ens és familiar i estranger alhora. Mosaic imperfecte i complet de la mediterrània, on el temps ha conquerit els carrers i les places i les persones. Res ja no és, tot és passat i memòria.

Des de l’andana ja no es veu el mar i la ciutat és dins la càmera analògica.