#marrones veus

[dayanaveve]

Announcing the release in 2 days of Marrones the first single by singer Dayana! The release date is set for March 7, 2023

Pre-save Marrones now!

[malsonsialtreshistories]

Mutacions

Em vaig despertar amb els llençols suats i el cor atrafegat. La llum del sol es filtrava per les persianes. La seva mà, esverada pels meus batecs accelerats, es va prémer contra el meu pit. Mentre jo intentava respirar, vaig sentir un gemec de protesta al costat de la orella.

—Què passa? —va preguntar amb la boca encara adormilada.

Vaig girar-me per mirar-la. Els seus ulls marrons estaven mig oberts sota un floc de cabells daurats que creuaven les seves celles fosques, suraven per sobre del seu nas petit i se li enganxaven als seus llavis fins. Li vaig posar la mà a la galta.

—He tingut un malson.

—I per això em despertes? —em va apartar la mà i es va donar la volta.

La seva espatlla va quedar descoberta dels llençols i del remolí ros del seu clatell. Hi vaig posar la mà i vaig començar a acaronar-la.

—Hi havia un robot gegant i marcians, i saltava per finestres tota l’estona —la vaig abraçar— I tu eres un zombi i volies mossegar-me —li vaig fer un petó a l’espatlla nua.

—No hauríem d’haver fet la marató de terror —va dir ella i es va girar cap a mi.

Em va mirar amb els seus ulls lleganyosos i li vaig fer un petó als llavis mentre enfortia la meva abraçada. Ella em va tornar el petó amb una mica de llengua i, amb una mà, em va començar a recórrer l’esquena.

—I, ho he aconseguit?

—El què?

—Mossegar-te —va dir amb un somriure.

—No —li vaig fer un altre petó— perquè t’he disparat.

Ella em va apartar de sobte i em va fer un cop amb la mà al braç. Era bocabadada.

—M’has matat! —va dir amb indignació.

—Era un somni! —li vaig atansar la mà.

—No em toquis, sóc morta —es va aixecar del llit.

Va marxar al lavabo sense mirar-me. Potser no havia estat bona idea fer una marató de pel·lícules de terror. Vaig posar-me els calçotets.

—Et faig un cafè?

—No em parlis! —va cridar des del lavabo— Sóc morta!

Vaig anar a la cuina i vaig fer unes torrades i dos cafès amb llet. Ella sempre li posa una capsula de sacarina. Va sortir del lavabo i es va seure a esmorza sense mirar-me. Jo no deixava de mirar-la per veure si feia alguna mena de senyal que m’indicava que ja no hi havia perill.

—Sembla que hi ha un fantasma que es menja les torrades.

—Doncs, no —va dir ella amb una mica de ràbia— es veu que sóc una zombi molt lletja.

Llavors sí que em va mirar. Vaig aixecar-me, vaig deixar la tassa a la pica i vaig anar al lavabo. Hi havia moments en què era millor no dir res.

M’acabava de rentar les dents, quan ella em va abraçar per darrere. Em va fer un petó el coll, després a l’espatlla, va obrir la boca i va prémer les dents contra la meva esquena fins que em va fer mal. Vaig haver d’apartar els seus braços i xocar-me contra la pica del lavabo per escapar de la seva queixalada.

—Veus com al final t’he mossegat? —reia mentre sortia al passadís.

La vaig interceptar a la porta del dormitori i ens vaig llençar sobre el llit. El despertador es va tombar a la tauleta de nit. Ella se m’agafava amb força i jo tenia el meu cos arrambat contra el seu, amb els braços entortolligats.

—Ara et menjaré tota sencera.

—Però si els dos som morts vivents —va començar a protestar mentre em perdia entre els seus malucs.

Era un matí de diumenge. En acabar, me’n vaig anar a dutxar. Vaig suggerir que podia acompanyar-me, però ella, satisfeta, es va esperar a que acabés de dutxar-me mentre mirava el mòbil. Quan vaig sortir, sense deixar de mirar el mòbil va dir-me:

—Ja gairebé és l’hora de dinar.

—Faig una escalivada?

—No hi ha pebrots.

—Com que no? Jo sí que en tinc de pebrots.

Ella em va mirar, però no va riure.

—Jo no tinc ganes de cuinar.

—Doncs jo tampoc.

—Què hi ha obert en diumenge?

—El xino deu ser obert. Vols que demanem?

—No —va dir ella a la vegada que s’aixecava del llit— ens anirà bé una mica d’aire fresc.

Ens vam vestir, jo amb uns texans i una dessuadora, ella amb una faldilla llarga i una jaqueta de color verd oliva sobre la seva samarreta de La núvia de Frankenstein. Es va fer un monyo per no haver-se de pentinar. Vaig pensar que era igual, els del restaurant xinès no jutjaven. O potser sí, no entenc el cantonès sense els subtítols en anglès que posen a les pel·lícules gore.

Érem ja al carrer, a la cantonada abans del restaurant quan, de sobte, el terra va començar a tremolar. Per instint, la vaig abraçar.

—Hem de sortir d’aquí.

L’asfalt es va obrir amb una sacsejada que ens va tirar a terra. En aquell moment, no vaig poder agafar-la bé i va lliscar per la vorera que s’inclinava. Va quedar just a la vora de l’esquerda que s’obria al carrer.

Vaig començar a baixar cap a ella amb molt de compte per no lliscar jo també i li vaig atansar la mà.

—Agafa’t!

Ella, que em mirava amb por, va mirar d’estirar el braç cap a mi, però el terra va tornar tremolar i va haver-se d’agafar a les escletxes de l’asfalt.

Darrere seu, de l’enorme esquerda, va sorgir una mena de bulb carnós amb mil ulls. Per sota del bulb van aparèixer tentacles dentats. Un dels tentacles va agafar-la i la va aixecar en l’aire, mentre ella cridava amb una barreja de dolor i terror. Jo m’ho mirava sense saber que fer.

—No —vaig dir— ella no, si us plau, ella no.

El bulb es va obrir per la meitat. Per dins, era ple d’ullals llargs i afilats. Va posar el tentacle amb què l’agafava per sobre seu, mentre ella cridava i colpejava, i la va deixar anar. El bulb es va tancar amb un esclat de color vermell.

No recordo que va passar després. Suposo que no podia assimilar... que el meu cervell no podia... bé, no recordo res més.

[aixieslamami]

Dimarts 13 d’octubre

Avui han passat bastantes coses al mati, aviam...

He arribat i s’havia llevat més tard, perque a les 3 quan va anar a fer pipi li va entrar gana i s’ha llevat més tard sobres les 8. S’estava acaban de banyar quan he arribat sobre les 9, ja tenia fets els 2 ous passats per aigua, jo només li he fet les tres llesques de pa amb tomaquet i li he tallat el tros de ceva. 

He trucat al seguro del bbva per lo del vesament d’aigua del vei de sota, m’ha dit que no coincideix la vivenda on viu amb la que està asegurada, i m’han demanat el nom i telefon de contacte del afectat. He baixat abaix a preguntar-li i si m’ho podia ensenyar, li he dit que anava per llarg que intentaria solucionar pero fins abans del 22 no teniem hora al padro i els del seguro no podrien fer res fins que estigues canviat bé el domicili.

Després sobre les 11:30, m’ha trucat la del seguro  de la comunitat per dir-me que obviament lo de la cuba no entra que com maxim entra 500 euros i he accedit apujar la quota de seguro però que entrin els baixants i la electricitat de comunitaria. Jo he intentat agilitzar el tramit d’aconseguir el certificat digital de la comunitat perque ens donguin la subenció per treure l’amiant de la teulada, he trucat a la casa de la moneda m’han tingut moltisima estona esperant al telefon i m’han dit que m’ho miri a la web que ells no ho poden saber tot. Ho he mig trobat com havia d’anar a correus però em porta a un pdf de 30 pagines que no entenc, i per aixo li he preguntat a la del ajuntament per watsapp

Quan ha arribat el meu tiet a les 11:55 m¡ha trucat la noia que porta les gestions de comunitats de veins del ajuntament, ja he aprofitar per comentar-li lo del problema que sembla que sigui de la teulada que no te res a veure amb les canqyeries d’aigua sino noa fectaria a la instalació electrica. 

Cap a les 12:30 ha trucat la cartera que tenia cartes per mi he baixat i eren de la seguretat social, suposo que de la inspecció de treball que vaig tenir fa 2 anys, eren 6 cartes que despres han resultat ser la mateixa.

Nose a quina hora han arribat el psiquatre i l’infermer, avui li volien fer l’analisis de sang i ho haurem de deixar per demà, crec que l’ultim dia amb les preses no vaig entendre que avui li farien l’analisis. El metge s’ha mostrat partidari de finals de setmana donar-li l’alta. Li ha fet les preguntes rutinaries de sempre, si els pensaments et van molt rapid, com et sents d’emocions, ella diu que s’ho veu tot amb perspectiva, i ell li ha contestat tampoc es el que volem que perdis les emocions. 

Han passat dues coses a destacar, la primera que el meu tiet li ha preguntat per ell, que ultimament sent que el cor li va a un ritme diferent i que fa esport i que abans no li passava. i L’altre el comentaris que a mi m’ha sopres quan me mare ha dit que preferia veure al psiquaitre amb més gent i el meu tiet ha dit clar si estàs una persona sola es més facil de manipular. Jo penso que és al revés que amb una persona sola hi pots adquirir més confiança, però clar piensa el ladrón que todos son de su condición, si no tens res a amagar tes igual que hi hagi una o dues persones, que el meu tiet la primera parula que li vingui al cap en parlar de pisquiatres sigui manipulació, em sembla força curios venint d’ell. Quan han marxat me mare m’ha reconegut que fa el paperet davant del pisquiatre perque li donguin l’alta abans. No em sorpren, em sorpren que ell no ho vegi, suposo que no la coneix i que tampoc la veu tant greu com per dedicar-hi més temps. Per mi està clar que el brot li va donar per passar tantes hores al costat del meu tiet que li ha traspassat les seves obsesions per la neteja i l’alimentació. Jo ja no puc fer gaire més que menjarme el marron de la comunitat que no estigui estressada per això però no tinc gens clar que el meu tiet vulgui que es destressi amb tots els temes familiars de l’herencia de la meva avia per exemple. 

Abans de que marxes el meu tiet he dit no ens ha dit si teniem que seguir vinent a controlar si es pren la medicació, ell ha dit que no li fa res que seguirà venint que així dona una volta. 

Realmente la veig una mica millor a me mare, segueix sent una nena petita amb caracter, però la veig més alegre i no s’encabrona tant encara que li intentis fer veure un altre punt de vista, no li agrada tindres que medicar amb el olanzapina durant 6 mesos més com es normal, aviam com venen els propers mesos, aviam m’agradaria que me mare pogues fer algun tipus de terapia perque realment sigui ella i no el conjunt de traumes de la infacia que la domine, ja se que soc massa somiador i que prous problemes tinc ja jo per intentar solucionar la vida de me mare, fare fins on pugui crec que ja m’estic sacrificant moltisim amb tots els merders de la comunitat i gairebe no tinc temps per mi i les meves coses.

[rosieandthekangaroo]

1r aniversari dels Castellers - St Joan

Doncs sí, com deveu haver vist pel facebook, diumenge passat (18 de juny) els Castellers de Sydney vam celebrar el nostre primer aniversari, coincidint amb la celebració de la festa de St Joan.

Ens vam reunir a Prince Alfred Park, convenientment a prop de casa meva, i vam començar a organitzar la pinya amb l’objectiu de fer el 4d6, que és com flipant per una colla estrangera que tot just fa un any.

Vaig aconseguir fer venir quatre companyes de pis (+ el germà d’una), tot i que excepte dues, els altres van arribar quan la pinya estava organitzada i no hi van ser. Les altres dues, pobres, van estar al bell mig del marron.

Vam fer dos intents de 4d6 i, tot i que no vam acabar-ho d’aconseguir, ens vam quedar més a prop del que molts imaginàvem: l’acotxadora estava col·locada i l’enxaneta ja era a la faixa d’una dosos.

No ens va acabar de sortir, però va servir per saber que podem fer-ho. O que poden, que ja era la meva última actuació :(

A part, vam fer altres castells com el 2d5, segona actuació on el fem:

I el 4d5 amb agulla:

Mentre el descarregàvem hi va haver un petit incident que va resultar en una de les meves fotos preferides de la vida:

Com veieu, l’agulla (pilar del mig) va salvar l’enxaneta. Després la van ajudar a sortir i l’acotxador va a tornar a pujar per fer el pilar. Així, ignorant l’incident, vam fer el 4d5a.

Selfie més èpic que el de l’Ellen.

Va ser un bonic dia i vaig estar molt contenta que vingués tanta gent. Mireu:

No vaig estar tan contenta quan es van posar tots en forma de cua per la barbacoa (gratis!) i em vaig trobar al final de tot.

Peeeerò, finalment vam arribar al menjaaaaar

Després de menjar vam (van, de fet) ballar una sardana força gran:

I ja que la cosa va de tradicions, i com he dit era St Joan, vam menjaaaar: coca de St Joan.

Força molt deliciosa

I us preguntareu: per què tens un gomet al front?

Doncs perquè, en lloc de sorteig, vam fer un bingo de dos paneres i dinars al Txoko.

No vaig guanyar res. Però la tensió va ser tanta que em vaig xafar a mi mateixa fins acabar així:

Es veu que els nervis ara els passo així. Què passa, no es pot ser diferent? Doncs els meus mitjons opinen que ser rebel mola.

Altres no es xafen però s’enganxen gomets.

Va com va.

Ah parlant de mitjons i de rebels, em vaig trobar aquest barrejat amb la meva bugada i he decidit estimar-lo.

I ja que hem canviat de tema, mencionaré que dimarts vam anar a un taco-tuesday que tenen tacos a 2$, margaritas enooormes a 7 i patates i salsa gratis.

De força a molt bé.

Apa amigs adéu!

Ah i mencionar que els Castellers de Syndey tenim instagram ara: @castellerssyd :)

[messybunlife]

Mereixem

Feliç dissabte a l'amor de la meva vida, al nen dels meus ulls, al meu tot! Com estàs avui, príncep? Desitjo amb tot de mi que no puguis estar millor. La carta d'avui tracta sobre una part molt important del nostre futur, del nostre dia de demà. Tracta del que nosaltres mereixem. En veritat, et parlaré del que jo estic segura i del que crec que mereixem (mírala ella, se cree diosa). I és que després de tot el que hem anat vivint, el que hem soportat, tot el que hem passat, aguantat, hem plorat, hem cridat, hem patit... Ens mereixem un dia de demà gran. Tan gran com una dissetena part de l'amor tan gran que sentim, perquè és impossible imaginar algo més gran. Crec que després de tot..., mereixem temps. Mereixem el NOSTRE temps, només per nosaltres dos. Ens mereixem tots els dies que no ens hem pogut veure, abraçar, demostrar cara a cara com ens estimem. Ens mereixem totes les nits d'aquests mesos sencers en què necessitavem dormir l'un amb l'escalfor de l'altre i no ha pogut ser. Ens mereixem riures. Ens mereixem felicitat, de la que no se sap descriure per què un la sent, de la que ens fa dubtar de si estem desperts o dormim, de la que només veiem a les pel.lis. Ens mereixem veure totes les pel.lícules que ens hem anomenat al llarg d'aquest temps, les que hem compartit i les que ens hem mort de ganes per poder compartir-les un diumenge a la tarda al nostre sofà. Ens mereixem una clatellada per cada cop que ho sentíem i no ens hem dit que ens estimem. Ens mereixem un pis, a la ciutat. O potser al poble, com a tu t'agradi. Un pis simple, petit. D'una habitació, un lavabo, una cuina i una sala d'estar. Que tingui balcó. També ens mereixem una casa. Una casa per nosaltres i pels que ens acompanyin més endavant. Ens mereixem passeigs, sota la lluna, a la platja. Sota el sol també. Ens mereixem passeigs sota la llum de les faroles de la ciutat, de matinada, agafats de la mà. Ens mereixem excursions pel bosc. Ens mereixem perdre'ns, junts. Ens mereixem passeigs pel carrer. A qualsevol hora del dia. Ens mereixem adoptar Les fonts, que siguin nostres amb papers, que no hi entri ningú més. Ens mereixem anar junts al Mercadona a fer la compra setmanal. Ens mereixem anar tornant-nos qui porta el carro mentre l'altre aguanta la llista amb una mà i amb l'altra agafa els productes que necessitem. Ens mereixem fer-nos petons, al Mercadona, al carrer, a la platja, a la muntanya, al bosc, al pis, a casa, a tot arreu. Ens mereixem festes. Ens mereixem gaudir de festes, gaudir de dies normals i corrents, ens mereixem gaudir. Ens mereixem una primavera sencera sense separar-nos. I un estiu també. Així com una tardor i un hivern. Ens mereixem deixar d'odiar les vacances de Nadal, per passar a adorar-les perquè les vivim junts. Ens mereixem estimar-nos sota la pluja, mentres neva, entre el vent i les fulles marrons que viatgen pels carrers, i sota la xafogor de les nits d'estiu. Ens mereixem estar desperts a les tres de la matinada a la cuina parlant sobre les teories que cada un de nosaltres té de l'Univers. Ens mereixem parlar-nos, escoltar-nos, sentir-nos. Ens mereixem tenir la tele encesa sense mirar-la. Ens mereixem esmorzar junts. Dinar junts. Sopar junts. Ens mereixem cuinar un dia un, un dia l'altre. Ens mereixem cuinar junts i jo em mereixo que m'ensenyis les receptes que tu saps, i tu et mereixes que t'ensenyi a fer aquell te que jo bec i que tu dius que no és te. Ens mereixem el mirall que jo tant vull al sostre de la nostra habitació, sobre el llit. Ens mereixem anar junts a comprar un rellotge de paret que pengem a la nostra sala d'estar. Ens mereixem triar un quadre preciós per posar-lo a una paret qualsevol. Ens mereixem un cotxe amb el que viatjar. Ens mereixem poder descobrir món. Ens mereixem anar comprant souvenirs de cada lloc on anem, comprar imans que al arribar a casa enganxem molt emocionats (això jo) a la nevera i ens mereixem demanar a desconeguts que ens facin aquelles fotos d'enamorats davant d'un paisatge impressionant o simple, en les que els dos sortim somrient i se'ns veu gaudint-ho. Ens mereixem fer de turistes..., dels que van a un país diferent on ningú els entén, que porten mapa com els xinos, ulleres de sol, jo aniré amb barret i tot, i la càmara de fotos sempre penjada al coll. Ens mereixem ser de les parelles que la gent mira i pensa "que cuquis". Ens mereixem ser una parella indestructible. Ens mereixem planejar i construir, ens mereixem aconseguir les nostres metes, ens mereixem créixer junts. Ens mereixem una vida tal com sempre l'hem volgut. Ens mereixem sort. Ens mereixem l'un a l'altre. Ens mereixem.

[dayanaveve]

Celebrating the release of Marrones! Check out Dayana's IG post of her singing with lyrics so you can practice singing along!

[dayanaveve]

Listen to Marrones - the hot new single from singer-songwriter, Dayana. Marrones was written by Dayana and produced by GRXUND.