#imaginació

[patachula]

Opinió del text "Sota, cavall, rei"

Estem en un segle on predomina l'ús d'intel·ligència artificial davant la pròpia imaginació o altres pensaments humans.

És veritat que aquesta eina és crucial per a establir prediccions, estadístiques i fer diversos càlculs, però per realitzar-los fa falta una grandíssima quantitat de dades, les quals es poden obtindre fàcilment per l'accés que donem a les entitats que compilen aquestes dades, com podria ser un supermercat, una tenda de roba o el propi banc. Mitjançant la IA (intel·ligència artificial) amb molta facilitat les processen i assoleixen certs resultats. Però podem estar segur de la fiabilitat de les dades que prenen? Tenen en compte la nostra privacitat al agafar-les? Les utilitzen com un comerç?

Les dades en aquest segle són crucials fins a tal punt que es comercien amb elles, a vegades sense tindre en compte la nostra privacitat (dades personals les quals no s'haurien de compartir) o de forma il·legal.

També per aconseguir uns resultats encertats hem d'estar segurs de la font amb la qual aconseguim les dades, ja que si no és així els resultats podrien ser erronis.

I sí que és veritat que les màquines ens fan una gran quantitat de treball; ens trauen certes conclusions i interpreten dades. Però sense la nostra intervenció a l'hora d'interpretar els resultats i sense fer les preguntes primordials per després fer l'estudi, les màquines continuarien sent màquines, sense cap tipus de sentit.

[elblogdenaiaramartinez]

SOTA, CAVALL, REI

Aquest article parla sobra la intel·ligència artificial, de com ha avançat durant aquests segles i de com realment, la intel·ligència artificial, es basa a recopilar dades, i que a dia d'avui tots els nostres dispositius electrònics saben tot sobre nosaltres, els nostres gustos, el que comprem en el nostre dia a dia i quan comprem certes coses, per exemple.

També diu que aquest segle, el XXI, són més dades i menys imaginació, però jo no estic d'acord en això, si és cert que la intel·ligència artificial ha avançat molt en molt poc temps, i està clar que si no ho saps controlarà més poderós que nosaltres i se'ns sortirà de les mans, però no per això hi ha d'haver menys imaginació.

A mi el que em provoca la intel·ligència artificial i com estan avançant les noves tecnologies és una mica de por perquè, com ja he dit, si no les sabem controlar o no les fem servir correctament, arribarà un moment en què acabaran estant per sobre de tots els humans.

Sincerament crec que no hauria d'avançar gaire més, perquè, com diu a l'article, si sabem fer les preguntes correctes, la IA ens pot ajudar i no crec que necessiti cap avenç més.

Per acabar, la imatge d'aquest article crec que és un reflex de com estan les noves tecnologies i la IA respecte als humans, que és per sobre de tots nosaltres i que, si no ho sabem controlar, es tornaran més poderoses que nosaltres.

Font de la imatge: https://elordenmundial.com/que-es-inteligencia-artificial/

[elblogdepaulabassimarzal]

SOTA CAVALL I REI 

Des del meu punt de vista aquest document tracta de fer-nos entendre com sabem tantes coses, primerament ens explica que a traves de la tecnologia deduint els nostres moviment amb els telèfons, ordinadors, etc. Podem deduir moltes coses sobre nosaltres, i no son dades o coses que creem, sinó que son veritats ja que son coses fetes per nosaltres. Però per saber alguna cosa sempre es te que fer una pregunta per això anomenem aquest tema “ Sota, cavall i rei” ja que la sota son les dades que obtenim, el cavall es la IA que es la principal font d’on obtenen tota la informació i el rei es la pregunta, que es on comença tot. Per això els humans tenim que donar el pas, ja que som els únics que tenim imaginació i podem fer preguntes bones, en canvi les màquines sols tenen intel·ligència i no poden fer el mateix tipus de preguntes que nosaltres. 

[asalvadorsala]

este miércoles se estrena Soft and fierce. El andar de la Cunaguara en @periferiacimarronas, “una pieza experimental conformada por cinco actos que a través de la biomitografía, la escrivencia, la imaginación radical travesti nos invita a transitar las opacidades de tierras del Caribe; re elaborar y fantasear otras historias de nuestros territorios, vinculando el voguing con la ancestralidad, la intimidad, la fragilidad de vidas trans migrantes. La historia narra la vida de Leomar quien es la personaje principal de esta pieza, es también llamada por Kala ́ira. Nunca pudo ser capturada para volver a la plantación. Parte de su pueblo había sido capturado en 1522, en Buria, Nirgua, en una montaña cerca del mar Caribe. Ella (Kala´ira) incorporó el andar de la cunaguara para escapar. La furia ancestral en sus movimientos permitieron tener los “tens across the borders”. Pasar las fronteras con sutileza, como una anaconda, atemorizante y protegida con la sonoridad de los tambores del chimbangle.” una creación de iki yos piña narváez y @theonlycacao foto de @guariota 💙 aquest dimecres s’estrena Soft and Fierce; El andar de la cunaguara a @periferiacimarronas, “una peça experimental conformada per cinc actes que a través de la biomitografia, l’escrivivencia, la imaginació radical travesti ens convida a transitar les opacitats de terres del Carib; reelaborar i fantasiar altres històries dels nostres territoris, vinculant el voguing amb l’ancestralitat, la intimitat, la fragilitat de vides trans migrants. La història narra la vida de Leomar qui és el personatge principal d'aquesta peça, és també coneguda per Kala´ira. Mai va poder ser capturada per a tornar a la plantació. Part del seu poble havia estat capturat el 1522, en Buria, Nirgua, en una muntanya prop de la mar al Carib. Ella (Kala´ira) va incorporar el caminar de la cunaguara per a escapar. La fúria ancestral en els seus moviments van permetre tenir els “tens across the borders”. Passar les fronteres amb subtilesa, com una anaconda, atemoritzant i protegida amb la sonoritat dels tambors del chimbangle.” https://www.instagram.com/p/Co42KrfN6Ej/?igshid=NGJjMDIxMWI=

[objecteiespai]

View this post on Instagram

A post shared by BibliotequesBCN (@biblioteques_bcn)

Pensar a les palpentes

🧠 Pensar a les palpentes 💬 un espai de diàleg, crítica i debat, organitzat per Biblioteques de Barcelona i dinamitzat per Marina Garcés i Albert Lladó, on les eines de la lectura i el pensament ens serveixen per posar sobre la taula els grans conflictes del present.

📰Nova temporada

L’Escola de Pensament arriba a una nova temporada canviant l’espai i el temps de les trobades mensuals a què ens convoca. Proposant una cartografia diferent de la ciutat, cada sessió tindrà lloc a una biblioteca de Barcelona, on un convidat, acompanyat per Marina Garcés i Albert Lladó, desplegarà una paraula que ens serveixi com a disparador d’un diàleg fet des de la crítica i la imaginació. Així, fent una mena d’abecedari compartit per tots els participants, ens endinsarem en la pregunta sobre els vincles entre cos i idea, entre tacte i concepte. Si “a les palpentes” vol dir caminar “ajudant-se de les mans en lloc dels ulls”, travessant un món que només anuncia perill i destrucció, i evitant caure en la resignació i la indiferència, la frase de Spinoza “ningú sap què pot un cos” ens convida a pensar des d’un lloc que provoca, alhora, desplaçament i compromís.

[ainamuro]

Així doncs, algunes de les campanyes que vam poder gravar a Tenerife i s'han penjat a les xarxes socials són les següents:

Videoresum de la seu a Tenerife:

View this post on Instagram

A post shared by LALIGA GENUINE (@laligagenuine)

Contingut divers (entrevistes a jugadors):

View this post on Instagram

A post shared by LALIGA GENUINE (@laligagenuine)

Entrevistes a peu de camp:

View this post on Instagram

A post shared by LALIGA GENUINE (@laligagenuine)

Tiktoks:

View this post on Instagram

A post shared by LALIGA GENUINE (@laligagenuine)

Aquests són només alguns dels vídeos que vàrem realitzar, però tots són idees meves. A vegades, a l'hora de pensar contingut a dur a terme, se'm fa una mica difícil perquè ja hem portat a terme totes les idees possibles. Per això, sempre intento innovador de la manera que pugui, passant-me hores a tiktok agafant imaginació i mirant si hi ha algun dia en especial a celebrar, i del qual puguem treure'n un vídeo. La gravació moltes vegades també la realitzo jo sola, d'altres en les que necessitem una càmera més gran i bona m'acompanya una noia de la feina. Finalment, pel que fa a l'edició, passa el mateix. Alguns els edito jo, i d'altres, més importants i complicats, jo m'assento al costat de l'encarregada d'aquesta tasca, i observo com ho fa, a més de donar idees i opinar quins clips posaria jo. Sempre acaba sortint molt bona feina.

Escrit el 26 d'abril, públicas el 15 de maig

[botiga-sabate]

Sabatilla Oberta Dibuixos Animats, Nellakines 1330 Descobreix les sabates encantadores d'estar per casa de la marca Nellakines, model 1330. Aquestes sabatilles compten amb un divertit estampat de dibuixos animats que capturarà la imaginació dels més petits. Fabricades a Espanya amb tela tipus tovallola d'alta qualitat, ofereixen una sensació de suavitat i comoditat a cada pas. A destacar hi ha la goma elàstica al taló, garantint un ajust segur i còmode. A més, la punta oberta permet una ventilació adequada per mantenir els peus frescos durant tot el dia. La sola lleugera proporciona una petjada suau i flexible, ideal per a ús en interiors. Calça normal.

[takaru1818]

Los acechantes.

LOS HOMBRES DE LAS SOMBRAS

Dicen que los hombres de las sombras están ahí, acechando nuetros sueños. Los que los han visto los definen como seres extraordinariamente altos, hechos de la mismísima sustancia de la oscuridad. No les gusta que los descubran, aunque el mejor momento para cazarlos es antes de dormir o al despertar. ¿Qué son? ¿Están ahí realmente o son producto de nueste imaginació? Esto es lo que se han preguntado incluso científicos, pues ya se trata de uno o mas fenómenos más frecuentes entre la población.

[tinovalduvieco]

21è Carnaval de l'Alt Maresme .Ara fins l'any 2025 amb més imaginació .Salut.

Pble Npu ( Pineda de Mar ) Calella .Maresme 17-02-2024

©Tino Valduvieco

[elblogdejavierarrufat]

Sota, Cavall i Rei(IA)

En aquest text es parle sobre la intel·ligència artificial i com comence a invadir-nos a poc a poc i que avui en dia tot són dades o es poden convertir en dades, la gent és veritat que pert la imaginació perquè ja no han de pensar en ser originals, només han de trobar per exemple un dibuix, només han de trobar una imatge que no siga popular ni fàcil de trobar,

Me ha pareixcut molt curiós el que comente de sota, cavall i rei, aquesta tecnologia la te accessible tot el món, però, el que marque la diferència avui en dia és com trobar-la, que preguntar al buscador per exemple o qualsevol cosa.

Sí que és veritat que done temor vore com està avançant la tecnologia, a poc a poc mos està invaint més i més, gent que li reemplaçen a la faena però màquines, Intel·ligències artificials que els fique tot el treball fet als alumnes...

Definitivament, no és recomanable anar com ara, el món sera una ruïna si segueix així

Credits:http://es-la-guerra.blogspot.com/2011/02/sota-caballo-y-rey.html

Credits:https://confilegal.com/20230703-el-ministerio-de-justicia-desarrolla-una-herramienta-de-ia-online-que-traduce-los-documentos-juridicos-a-un-formato-de-lectura-facil/

[praza-catalunya]

Os territorios primordiais de Dominica Sánchez

As artes son eses eidos humanos non de primeira necesidade, pero que tanto cómpren para vivir. É complexo aproximarse ás creacións de calquera persoa, máxime cando é coñecida a súa traxectoria de traballo e loita. As obras de Dominica Sánchez, son abstraccións de pura recreación figurativa? Aproximarse aos debuxos de Sánchez devén o reto de adiviñar onde acaban as emocións e onde principia a reflexión intelectual. Dominar espazos? Procurar as esencias?

Lito Caramés

D. Sanchez, sen título

DOMINICA SÁNCHEZ. Espais fronterers. Espai Guinovart. Procurar as bases, os alicerces

La seva abstracció lírica -que sembla realitzada a partir d’un fred constructivisme d´ordre arquitectònic- és el resultat d’una actitud retrospectiva que formula correspondències vivencials. La gran característica de l’obra de Dominica Sánchez ha estat i és la de cercar el fonament, mitjançant una poètica de mínims, amb una total mesura i exigència. (Conxita Oliver, comisaria).

Pódese afirmar que a vila de Agramunt está presidida polo emblemático Espai Guinovart, ese edificio (e praza) co que o concello homenaxea a un dos seus ilustres veciños, o artista Josep Guinovart. Agora nos espazos dedicados a Ginovart -e nestes finais de 2023 e comezos do 2024- está exposta obra dunha recoñecida artista: DOMINICA SÁNCHEZ. Espais fronterers. Son creacións da última década, por tanto pezas de madurez, de fonda reflexión. A exposición está comisariada pola activista cultural Conxita Oliver, muller farto coñecida como responsable doutras mostras (mesmo unha de J. Guinovart nas salas da Fundació Vila Casas) e como responsable de espazos culturais.

Dominica Sánchez (Barcelona, 1945) leva décadas expondo por España, Europa e América. As creacións de Sánchez procuran o rumbo da espiritualidade, da abstracción. Ao contemplar as súas pezas, veñen aos miolos figuras como Kandinsky, ou Julio González, ou Jorge Oteiza. Ou poida que non. Quizais Sánchez o que fai é ir por vieiros propios, vieiros parellos aos de tantas e tantas outras artistas ata hai ben pouco silenciadas, desprezadas. As capacidades desas mulleres puidéronse ver na mostra Mujeres de la Abstracción. Os debuxos de Sánchez derivan de esforzos reiterados, da poética elaboración que se atreve a representar universos sobre papeis, con ollares dirixidos ao conceptual máis alá. Como di o poeta Leopardi no seu canto L’Infinito trátase de confrontar a inmensidade da existencia: Ma sedendo e rimirando, interminati / Spazi di là da quella, e sovrumani / Silenzi, e profondissima quiete / Io nel pensier mi fingo. Na actual exposición Espais fronterers están presentes debuxos de abstracta figuración e tamén esculturas: un medio de expresión artística derivado dos traballos en papel. (Actualmente nos xardíns da Fundació Vila Casas hai unha escultura monumental desta artista). Nos traballos de Dominica Sánchez, a atenta mirada descubre formación técnica (adquirida na Llotja, con xuventude), profesionalidade artística, sen esquecer que -ao tempo- a artista compórtase como unha artesá. Sobre a ampla mesa debuxa co lapis carbón (sobre papeis de grandes dimensións), risca vigorosas liñas que se entremeten con espacialidades, como se estivese deseñando un vestido; dobra cartóns en volumes e dimensións lixeiras (que logo pasará a ferro) por querenzas co autor dos Apóstolos de Arantzazu, o que se pelexaba coas inmensidades. E todo iso execútao coa seguridade de quen andase a reproducir elementos naturais que observou nos seus paseos por Calella. A importancia das manualidades.

¿Convirá Dominica Sánchez -a carón de Oteiza ( Teomaquias)- que: busco mi ventana hacia lo oscuro / cavidad esa hacia mi nombre / en lo invisible de la noche?

D. Sanchez. sen título  (1)

DOMINICA SÁNCHEZ. Espais fronterers. Territorios

D’on surten aquestes formes naturals que la pintora (Dominica Sánchez) organitza amb un tan perfecte equilibri i musicalitat? Potser no totalment de la seva imaginació, perquè hi trobo al·lusions al món natural. Als meus ulls són un seguit de “paisatges interiors” (Maria Lluïsa Borràs, Paisatges íntims i espirituals, 2002).

Vai para dous anos que as impactantes e sinceras creacións de Dominica Sánchez puidéronse ver nas salas da galería Artur Ramon. Alí estaban as obras sabedoras do seu maduro equilibrio entre formas e cores, apostando por volumes rematando gradacións de texturas. Foi unha ocasión excelente para poder ler, tamén, a lúcida crítica que Maria Lluïsa Borràs lle fixera a Sánchez xa no ano 2002. É dicir, a traxectoria desta muller artista, loitadora, inconformista co rol que o patriarcado lle podía ter preparado, vén de lonxe; unha corredora de fondo, imparable. Tanto nos escritos de Conxita Oliver como no de Maria Lluïsa Borràs (ámbalas dúas comisarias de presentacións públicas de obra) hai coincidencias. Trátase de creacións moi persoais, nadas de traballos sinceros e metódicos, que se envolven en poéticos trazos para deseñar espazos xurdidos de introspectivas olladas. Veñen sendo liñas de banda sonora primaria, de pretendida simplicidade e difícil concreción. Sánchez comeza a definición dos seus mundos co baile do lapis carbón por riba dos extensos papeis para así celebrar o ritual das caligrafías que abren as portas de espazos de seu. Esas liñas curvas, propensas ao círculo, reiteradas, nacen das loitas interiores, da sabedoría que conceden os tempos dedicados ao descubrimento de certezas creadoras. (No filme Ying Xiong, de Yimou, o protagonista traballa caligrafías coa pretensión de atopar unha nova verba que fdefina con máis precisión o concepto “espada”).

Visitar agora DOMINICA SÁNCHEZ. Espais fronterers (Espai Guinovart) é unha viaxe a lugares onde habita o fundamental, a austeridade. Sánchez ofrece -sen circunloquios, sen atallos- aquilo que é primordial, definicións espirituais. Os papeis de Sánchez son abstractos na súa concepción?, nas combinatorias de si mesma cos espazos, cos tempos? Todo proceso creativo (xa literario, xa plástico, por non falar da música) require un esforzo intelectual de abstracción. Un haiku, unha composición musical, son froito de abstraccións. Simplificación e espiritualidade, natureza e sinteticidade. Neses Espais fronterers é doado atoparse cos poucos elementos precisos para definir realidades propias. Espazos fronterers que xusto limitan cos karesansui xaponeses, coas ordenacións que brindan a posibilidade de entrar nos segredos da quietude, das esencias.

Debuxar espazos tan rituais é ilustrar unha autobiografía.

Preguntada a artista sobre os motivos que a levan a comezar a describir liñas con lapis carbón sobre a inquietante superficie branca, responde que o papel é un espazo onde se atopa ela mesma con lugares onde habitar, ou polos que transitar. Espazos que a remiten a lembranzas de infancia e xuventude. Ao riscar curvas e rectas sobre o espazo-papel establécese unha loita entre a capacidade de dominio deses territorios e a necesidade de fuxir deles. Así, pois, os vigorosos trazos deveñen a sucesión de puntos por onde fuxir do cárcere, das fiestras que pechan espazos; dos vidros que definen tempos. Posteriormente, Sánchez irá precisando que superficies servirán de refuxios, de luz e opacidade, ao delimitar lugares coas cores planas e deste xeito avivar o movemento entre os baldeiros, entre sensualidades.

Os traballos de Dominica Sánchez, xa escultóricos, xa deseñados, teñen querenzas polas feituras artesanais, o traballo manual. Debuxar, cociñar: dous xeitos de representar universos.

D. Sanchez. s.t. Escultura

DOMINICA SÁNCHEZ. Espais fronterers. Carbón e Pastel. Figuración

O xenio masculino nada ten que temer do gusto feminino. Deixemos aos homes de xenio concibir grandes proxectos arquitectónicos, esculturas monumentais e elevadas manifestacións pictóricas. Que os homes se ocupen de todo o que ten que ver coa arte. E que as mulleres se dediquen a aquelas ramas que sempre cultivaron como o pastel, os retratos ou as miniaturas. Ou a pintura de flores… (L. Lagrange, Du rang des femmes dans l’art. “Gazette des Beaux-Arts”, 1860).

É ben coñecido o agochamento e desprezo que a sociedade patriarcal dispensou aos traballos das mulleres nas artes (coma noutras áreas dos quefaceres humanos). Entre outros “delicados tratamentos” cara ás mulleres están as concepcións que expón o señor Lagrange no parágrafo anterior: onde estea o xenio masculino as mulleres non teñen nada que facer (o xenio masculino é quen de alumar grandes homes, grandes artistas, como Picasso?).

Baixando a técnicas artísticas e materiais empregados, hai abondas razóns exhibidas polo patriarcado que reducen o uso do pastel a unha técnica “propia das mulleres”: o pastel trabállase mormente en pequenos formatos, en papel, con cores en barras (que son máis baratas cos óleos) e xa preparadas. Que os temas preferidos para representar con pastel son os retratos, feitos na propia casa (sen necesidade de modelos espidos aos que hai que pagar). Que esta actividade “doméstica” non precisa profesionalización, e non compite coa pintura ao óleo (a que ten prestixio). E, de venderse, os prezos das obras elaboradas con pasteis son moito máis baixos.

No ano 2019 a Fundación Mapfre ofreceu en Barcelona unha exposición única: Tocar el color. La renovació del pastel, un cento de obras moi delicadas para gozo dos sentidos. E a artista Dominica Sánchez utiliza o pastel como un dos materiais cos que elabora os seus vieiros por territorios, polas corredoiras dos seus sentires e mais itinerarios vitais. Emprega os pasteis como reivindicación femininista: xa que este é o material que o patriarcado consinte que empreguen as mulleres artistas, utilízase como espada de combate. Do mesmo xeito, Georgia O’keffee decidiu pintar flores (aquel tema que semellaba estar reservado para brinquedo das damas da burguesía). E O’Keffee escribiu: se pinto as flores pequenas ninguén as mirará, (...) Así que pensei, pintareinas como inmensos edificios.

E Dominica Sánchez emprega as cores de pastel, non como é habitual: marcando pinceladas, riscando perfís ou volumes. Non. O pastel é un pigmento co que inventar estancias, co que precisar formas que bailan e cooperan coas liñas de carbón na procura de identidades: rectángulos, ovoides, cadrados, ...

No seu portal web, Dominica Sánchez destaca a frase Hacer visible lo invisible. Que vén significando? Que a artista fai emerxer á superficie o que de arcano, de oculto hai na natureza das cousas? Hacer visible lo invisible; sinxelo e, ao tempo, ardua consecución. Sánchez ás beiras do seu karesansui deixa ir a man, segue cada trazo ata atopar a esencia zen. Liñas perfiladas sobre fondo con cores, o brinquedo que leva os pensamentos a altas cotas de precisión.

D. Sanchez. sen título (2)

As creacións de Sánchez son poliédricas. Liñas curvas, reiteradas no baile cerebro-man, que carrexan un aquel de descrición de mundos orgánicos e persoais por onde definirse a si propia, linguaxe propia; linguaxe de galaxias e volumes siderais.

En conversa coa artista, ante os seus deseños de grandes papeis, onde todo indica que a súa madurez artística encamiñouna á abstracción, asevera que nos seus debuxos sempre está presente a figura humana. Máis ou menos agochada, pero está: O formato vertical é figura, mentres que o horizontal é paisaxe. Os formatos das creacións de Dominica Sánchez son verticais (moitos dos papeis Fabriano, cos que traballa, son de 100x70 cms), ergo hai figura. Nalgúns casos perfílase unha cabeza, o anacos de contornas humanas. Esas liñas complementadas con cores, os vigorosos trazos que rematan por ser a sucesión de puntos por onde fuxir do cárcere, das fiestras que pechan espazos; dos vidros que definen tempos. Debuxos de muller, de nai, de creadora, de persoa gustosa polas artesanías. Debuxar, cociñar: dous xeitos de representar universos.

Anteriormente expúxose que todos os procesos creativos requiren dun esforzo intelectual de abstracción. Esforzo de simplificación e espiritualidade, de natureza e sinteticidade. De volta, as elaboracións máis abstractas albergan nos seus fondos creacións figurativas? Estes meses está á disposición de quen queira reflexionar sobre a arte e os seus compromisos a exposición temporal Quina humanitat? La figura humana després de la guerra (1940-1966). Ao acabar a II Guerra Mundial, as creacións artísticas propendían á abstracción? Esa propensión viña determinada directamente pola barbarie dos humanos? As mínimas figuras de Giacometti entraban nesta categoría?

Abstracción e figuración beben de alicerces comúns.

Contemplar agora as creacións da exposición DOMINICA SÁNCHEZ. Espais fronterers -dentro das salas do Espai Guinovart- é asistir á comuñón entre dous artistas inconformistas, defensores dos valores vitais e sociais. Viaxar a Agramunt, plaça del Mercat, nestes meses é concederse un pracer para consigo mesmo.

Lito Caramés

EXPOSICIÓN: DOMINICA SÁNCHEZ. Espais fronterers

Espai Guinovart. Agramunt.

Ata o 18 de febreiro de 2024

D. Sanchez. sen título (3)

[canalsart]

Sant Cugat participa a Manifesta 2024

Queda menys d'un any perquè 12 ciutats de la regió metropolitana de Barcelona acullin Manifesta 15. La 15a edició de la biennal portarà un enfocament radicalment local, es desenvoluparà en espais poc convencionals i comptarà amb esdeveniments inesperats. Aquesta edició aprofundirà en el poder transformador de la cultura, la imaginació i l'urbanisme, així com en la necessitat d'abordar els reptes socio ecològics del nostre temps.

Manifesta 15 Barcelona | 08.09 - 24.11.2024

[objecteiespai]

View this post on Instagram

A post shared by Fundació Avismón | Treballem amb i per les persones grans (@avismoncat)

Fundació Avismón | Treballem amb i per les persones grans

Nonprofit organization

🤝Creem vincles i millorem la qualitat de vida 📍Barcelona - Tarragona

Fixperts és un programa d'aprenentatge que excita la imaginació i les habilitats de la gent per aconseguir que el món solucioni problemes, petits i grans. Des del 2012 hem estat ajudant a construir la propera generació de dissenyadors, inventors, artistes, enginyers, somiadors i creadors de canvis. Volem assegurar-nos que les seves mans siguin hàbils i que els seus cors i ments estiguin compromesos. Estem treballant amb escoles, universitats, organitzacions i persones per assegurar-nos que això passi. Pots ajudar: visita www.fixperts.org per participar. L'arxiu complet de més de 750 pel·lícules de Fixperts està disponible aquí en aquest canal.

[blogrefelet]

Imaginació

S21 El gegant de pedra, adormit, esperava que la ciutat necessitarà els seus serveis.

[translucent-serendipity]

I si m'obres de sobte el pit em falla (sencer) i l'ensurt em fa somriure amb un somriure que em colpa (sencera). M'agraden les teves tonteries i quan recolzes el cap a sobre meu. Sempre he habitat molt la meva imaginació, però com m'agrada habitar també aquests records d'abraçades, ullets d'aprop i mans. Com m'agraden, les teves mans cercant-me.

Parlo com si la vida anés a canviar en aquest precís moment. Bé, potser ho està fent.