#despertar a la humanitat

[larevistadelinsti]

Textos guanyadors del concurs Sant Jordi en català

La participació al concurs literari de Sant Jordi en llengua catalana ha estat extraordinària en quantitat i qualitat. Publiquem avui els escrits guanyadors. Bon Sant Jordi!!!!

1r d’ESO

EL JARDÍ SOMIAT,  Zayd El Kasmi, 1rB

Cada dia que passa desitjo canviar l'estil de la meva vida. Un estil on hi hagi tranquil·litat per descansar i respirar. Un dia, en llevar-me, vaig sentir que era un dia especial. Era primavera. Vaig treure el cap per la finestra. Tot era diferent. Hi havia un gran jardí tot florit de diferents tipus de flors. També hi havia una font amb una aigua que brillava amb la llum del sol.

Se sentien els xiulets dels ocells que volaven i jugaven al voltant d'aquella font. Era l'ambient que desitjava. Però, per desgràcia, era simplement un somni.

L'endemà, vaig rebre la notícia de mudar-nos. Quan vam arribar no em podia creure el que veia amb els meus ulls. Era aquell jardí que havia somiat! Per fi, el meu somni s'ha fet realitat.

                                     ****************************                                                              

EL  BOSC,  Shahina Uddin, 1rC

   Hi havia una vegada una nena que es deia Maria. Vivia a la vora de un riu i al costat hi havia un bosc. Li agradava molt la natura, i cada dia regava les flors del seu jardí, però els seus pares no li deixaven anar al bosc a ella sola.

  Un dia, la Maria s’havia plantejat que volia anar al bosc ella sola, així que es va escapar per la nit: va agafar una llanterna i se’n va anar. Pel camí es va trobar un nen plorant li va preguntar què li passava, però ell no va contestar. Després d’una estona, li va dir que s’havia perdut feia tres dies, i que tenia 7 anys. Li vaig preguntar que com es deia i a on vivia: em va dir que es deia Marc i que vivia a la ciutat. No estaba molt lluny, així és que li vaig dir que l’endemà el portaria a casa seva, que ara havia d’anar anar a casa meva.

  Quan va arribar a casa, la Maria va despertar a la seva mare i li va dir la veritat: que s'havia trobat un nen plorant. La mare la va castigar, però també l’endemà va deixar anar sola a la Maria al bosc perquè portés el Marc a casa.    

                                 ***************************

2n d’ESO

Natàlia i l’estrany jardí,  Silvia Alas, 2n A

Una vegada hi havia una noia que es deia Natàlia. Quan Natàlia tenia set anys la seva mare va morir i des de llavors el seu pare es va convertir en alcohòlic. Sempre que bevia, es va tornar molt boig, així que va acabar cridant i colpejant a Natàlia.

Un dia, Natàlia es va cansar de tots els abusos i va fugir de casa seva.Va córrer per moltes hores quan va topar amb un jardí.Ella va decidir explorar-la.

Al principi semblava un jardí normal. Va seguir caminant quan va veure una glorieta. Al bell mig de la glorieta hi havia una flor que brillava. Va pujar a la glorieta i va admirar la flor, quan de sobte va sentir una veu darrere seu.

-Què fas aquí?- va dir la persona.

Es va girar ràpidament i va veure un noi.El noi tenia els cabells rossos i els ulls blaus, però el que era realment estrany és que tenia orelles d'elf.

Natàlia li va dir al nen, Luca, que es va escapar de casa. Luca va entendre i la va deixar quedar-se amb ell.La va portar a la seva casa que està en el jardí i li va mostrar la seva habitació.Mentre Luca tancava la porta, va dir...

-Mai no deixaré que aquell home et torni a fer mal.-

L'endemà al matí, es va despertar amb un somriure a la cara, quan de sobte es va adonar que... Tot era un somni.

                                     **************************

La rosa solitària,   Qian Qian, 2n C

Al jardí, hi havia una rosa que estava apartada de la resta. Era molt més bonica que les altres, i les flors no volien estar amb ella perquè li tenien enveja i la ignoraven.

La rosa es va sentir molt trista. Se sentia malament amb si mateixa, ja que creia que havia fet alguna cosa malament. Va pensar que si canviava, les altres flors tornarien a parlar amb ella, però res del que feia era suficient perquè tornessin a fer-li cas.

Un dia va aparèixer una papallona i li va preguntar per què estava trista. Ella li va dir que estava trista perquè les altres flors la ignoraven i no li parlaven. L’animaló va respondre que si feien allò era perquè no veien l'important que era, que no valia la pena canviar per tenir unes amigues que no apreciaven la seva vàlua, i que valia més estar sola a tenir amigues com aquelles.

                                        *************************

3r d’ESO

Situació increïble,  Amabela Irish Tamaño Celestial, 3rA

Sota la llum de la lluna brillant, el riu fluïa en la nit silenciosa. Em vaig quedar al damunt d’una muntanya, a punt per fer una foto d’aquest paisatge, però per a la meva sorpresa un mussol va agafar la meva càmera mentre estava a punt de plasmar aquest bell moment. Vaig començar a córrer pel bosc, vigilant el meu entorn, les gotes de llum volaven a prop de l’herba gairebé negra.

Vaig continuar mirant cap a on havia anat el mussol, sentia que caminava en cercles i que corria per a sempre. Finalment, el mussol va desembarcar en un arbre. Poc a poc vaig començar a pujar a l’arbre i vaig agafar la càmera, vaig pensar que mai no tornaria a veure aquella vista tan bonica, però mentre em vaig asseure a la branca de l’arbre, vaig mirar els voltants i vaig trobar la visió més bonica del bosc i la muntanya a prop. Em fa molta gràcia que em passés aquesta situació.

                                        *************************

La promesa,  Salma Alkamboui, 3rC

Una vegada en Nick que anava caminant pel bosc, de cop i volta va beure un paper i un llapis al terra, els va agafar i va llegir el que posava en el llapis: "Dibuixa el bosc que vols", el Nick va començar a dibuixar un arbre i quan va acabar de dibuixar, l'arbre va cobrar vida pròpia i va sortir del full, després va dibuixar un altre i es va donar compte que era veritat que tot el que dibuixava es feia realitat; llavors va començar a dibuixar animals, rius, i tota mena d'arbres.

Després va dibuixar un nen, quan el nen va sortir del paper va agafar el llapis i va començar a dibuixar llaunes, bosses de plàstic, ampolles de vidre i de plàstic, paper ,cartró, bolquers … Va dibuixar tantes deixalles que el bosc que en Nick havia dibuixat ja no es podia veure, també es va donar compte que els animals no podien respirar, que els esquirols es pensaven que les piles eren avellanes i els conills pensaven que els retoladors taronges eren pastanagues.

En Nick va poder observar com en un minut tots els animals del bosc morien i com els arbres desapareixien gràcies a la tala d'arbres excessiva. Va ser llavors quan va voler buscar el nen que ell mateix havia dibuixat però ja no el podia trobar. Després de buscar entre les deixalles el va trobar assegut damunt d'una rentadora. Veia com el nen dibuixava fàbriques, gent fent caça furtiva, gent posant-se roba de pell d'animals, etc.

Quan li va preguntar que perquè hi havia dibuixat totes aquelles coses el nen li va respondre que era perquè els humans havien fet que la realitat fos d’aquella manera: animals morint per menjar plàstic, esquirols confonent piles amb avellanes, peixos ofegats, boscos plens de plàstics, fins i tot boscos sense arbres de tant talar-los.

Llavors el Nick va entendre que la humanitat estava fent malament les coses fins i tot que ell mateix estava fent malament les coses. Llavors li va demanar al nen si podia esborrar totes les deixalles perquè desapareguessin i el nen li va dir que les esborraria si ell prometia fer les coses bé, en Nick va acceptar i el nen va esborrar les deixalles.

                                         ************************

4t d’ESO

La pluja, la meva companya,  Scarlet Labour Encarnación, 4t C.

Avui torna a ser dilluns, però no és un dilluns qualsevol, és un dilluns plujós.

M'encanta seure davant de la finestra i veure com llisquen les gotes fins que arriben a la seva fi.

Aquesta preciosa pluja em permet veure l'exterior, després que diversos dies, el meu marit em tingués tancada a l'habitació. Avui, després de molts dies de de súpliques, em permet veure la pluja.

És el moment en què puc estar connectada amb l'exterior. La resta dels dies, és una tempesta, de la qual no puc escapar, per això desitjo que cada dia plogui, per poder retrobar-me.

Perquè jo, com a víctima de violència de gènere, visc en un confinament complet, on la natura és la meva única companyia i via d'escapament.

                                      *************************

El Cavaller Cec,  Aroa Mesa, 4t D

Yang era un Drac que vivia en una cova del Montseny. Durant el dia se'l passava dins la cova i durant la nit prenia les verdures dels horts de la gent del poble. Un dia va arribar l'esperat 23 d'abril, segons la llegenda, dia en què vindria el cavaller Sant Jordi per venjar-se de les malifetes de Yang. Però el drac no tenia por, perquè subestimava les capacitats del cavaller per la seva condició d'home cec. El cavaller Sant Jordi però, tenia un pla B que Yang no coneixia.

Així doncs, el dia d'abans, el cavaller va plantar una rosa amb un cascavell a l'entrada de la cova. La nit següent, quan el drac va sortir de la cova i va trepitjar la rosa, va fer sonar el cascavell avisant amb el seu so al cavaller. En aquell moment, Sant Jordi li va endinsar la fletxa deixant anar un rajolí de sang que caient a la terra va fer brollar un munt de verdures formant l'hort més extens que mai ha existit.

                                       ***********************

1r de Batxillerat

No tan vulnerable poncella inquieta,  Laia Rui Martínez Sánchez, 1r batx. A

Si fossis una estació series la primavera. Ets el pol·len que viatja pel vent sense destí aparent. La flor que floreix sense importar el temps. Ets l’olor que queda després d’un dia de pluja, aquest que agrada tant però al mateix temps és tan odiat. Ets un ocell lliure que té por a ser tancat en una gàbia. És més, donaries la teva pròpia vida abans que això succeís. Creus que la llibertat hauria d’anar de la mà amb la vida i que existeix bellesa en allò intangible. Et consideres forta, però en el fons els dos sabem que no deixes de ser una vulnerable poncella inquieta. Ets de les que mai seguirà patrons i sempre serà impredictible. Ets inspiració, màgia i singularitat.

                                          **********************

2n de Batxillerat

Avui és un dia com qualsevol altre,  César Peguero, 2n batx.A

És al matí i m'acabo d'aixecar, el sol m'acompanya, la neu que ahir vaig gaudir ja s'està escampant. Avui és un dia com qualsevol altre, miro a l'horitzó i no ha canviat res, la meva vida segueix sent la mateixa.

El temps cada vegada corre més ràpidament i jo no em moc, tot i això, el meu entorn evoluciona. L'amor es respira i els colors creixen per tots llocs. Jo també començo a canviar, m'adapto als colors, il·luminats pel sol que brilla sense por. Mentre aquest brilla, la pluja comença a caure sobre un camp de flors, però no importa, ja que l'arc de Sant Martí omple l'escena.

Passa el temps i les flors ja no són com eren. Des del meu lloc habitual sento les rialles d'uns nens jugant al riu, es respira una felicitat tan forta que m'obliga a somriure.

El color marró banya tot allò que conec. Començo a tenir fred, miro a terra i el meu abric s'ha caigut. Miro a l'horitzó amb l'esperança de trobar alguna cosa de color, no ha canviat res. Sense avisar apareix la pluja mentre jo dormo, i aquesta em desperta pensant que aquella època de les flors ha tornat, però l'arc de Sant Martí no hi és.

Un altre cop el temps passa, i jo l'acompanyo. Neu cau sobre meu, i torno a sentir les rialles de nens jugant. Passa el dia i passa la nit, la neu ja s'ha escampat, és al matí i avui és un dia com qualsevol altre per un arbre.

                                           **********************

[decadentcreationfire]

LA HUMANITAT VA COMENC,AR A DESPERTAR EL 21 DE DESEMBRE DE 2020 I AQUEST PROCES DURARA 4 SEGLES,NINGU ENS POT ATURAR

[icon2021-regnumcaelorum]

Comentari Iconològic

Des de l’antiguitat l’ésser humà ha creat un pont entre el món espiritual o diví mitjançant l’art.

A la figura 1, hi trobem representat, en aquest baix relleu la figura d’un híbrid de brau amb ales i cap d’home, és conegut com Lamassu o Sedu i eren normalment esculpits en alabastre. La seva alçada doblava la de l’ésser humà, i originalment s’acostumava a trobar a les portes de les ciutats. Aquestes figures es representaven des de dos punts de vista: la frontal, des de la qual el visitant és observat i rebut per l’animal, i la lateral, en que el brau (o lleó) està representat en una posició dinàmica deixant veure la seva cinquena pota. Aquest personatge apareix representat amb una tiara amb banyes i una barba decorada igual que la cua i part de la superfície del cos. El tractament de les ales és minuciós i les plomes apareixen gravades d’una manera molt detallada i simètrica, gairebé ordenades.

El Lamassu va aparèixer per primer cop a Assíria i tenia la funció d’expulsar als genis malignes i es col·locaven en parella a les portes dels temples per a protegir-los contra el Mal. Aquests personatges en la mitologia mesopotànica representaven un geni celestial. El toro a Mesopotània s’associava a la fertilitat, el poder i l’estabilitat sobre la terra. El cap humà els dota d’intel·ligència i representava al rei que governava en el moment, i la seva llarga barba decorada els lligava amb les divinitats.

Són éssers que representen l’equilibri entre el cel, la terra i l’aigua i poden fer d’intermediaris entre l’home i la divinitat.

A la figura 8 trobem representat l’àngel nou de Paul Klee.

A primer vista ens trobem amb una il·lustració on s’intueix una figura humana, gairebé antropomòrfica. El cap del Angelus Novus, cobert per pèl arrissat es desproporcionat en relació amb la mida del cos, els peus són bastant similars als d'un ocell i les ales semblen acabar en forma de mans. Al tronc hi té representat un pèndol, element harmònic i silenciós que marca el moviment i el temps. Mostra els ulls molt oberts, i la boca entreoberta, com si estigués veient alguna cosa i en volgués parlar.

Walter Benjamin, filòsof, crític i amic de l’artista, esdevení el propietari de l’obra i fou inspirat per aquesta i en va fer la seva propia interpretació:

Hay un cuadro de Klee que se llama Angelus Novus. En él se muestra a un ángel que parece a punto de alejarse de algo que le tiene paralizado. Sus ojos miran fijamente, tiene la boca abierta y las alas extendidas; así es como uno se imagina al Ángel de la Historia. Su rostro está vuelto hacia el pasado. Donde nosotros percibimos una cadena de acontecimientos, él ve una catástrofe única que amontona ruina sobre ruina y la arroja a sus pies. Bien quisiera él detenerse, despertar a los muertos y recomponer lo despedazado, pero desde el Paraíso sopla un huracán que se enreda en sus alas, y que es tan fuerte que el ángel ya no puede cerrarlas. Este huracán le empuja irreteniblemente hacia el futuro, al cual da la espalda, mientras los escombros se elevan ante él hasta el cielo. Ese huracán es lo que nosotros llamamos progreso.

Tesis IX, Tesis sobre la filosofia de la historia, Walter Benjamin

Benjamin va identificar l'àngel de Klee amb una antiga llegenda jueva inscrita al Talmud. A més a més, el filòsof va interpretar en la mirada de l’àngel nou, una visió catastrofista de la història de la humanitat, sorprès davant la barbàrie de la història passada, present i futura.

Podem trobar un altre exemple entre aquesta connexió entre el diví i el mortal amb els putti.

Un putto consisteix en la representació d’un nen grassonet, nu i alat. Els trobem en l’art religiós i en el secular. La iconografia del putti no està fixada deliberadament, de manera que és difícil diferenciar el putti, els cupids i les diverses formes d’àngels. No tenen atributs únics i immediatament identificables, de manera que els putti poden tenir molts significats i funcions en el context de l’art.

A la figura 3 hi trobem representats dos putti als peus de la Madonna Sixtina.

En aquesta obra veiem representada la Verge, el Nen, Sant Sixt i Santa Bàrbara. Aquestes figures es troben situades en un espai recollit per uns telons verds que revel·len aquesta escena i disposats per sobre d’un llit de núvols. La Verge és la figura central, i com és usual du al Nen en braços. A la seva dreta veiem Sant Sixt, que senyala l’espectador, mentre la Verge i el Nen ens miren fixament, trencant la barrera bidimensional. La corona papal de Sant Sixt descansa en el marc inferior esquerra de la pintura, que accentua aquesta connexió entre l’espectador i l’escena pintada. Igual que les cortines, que són subjectades per una barra donada de sí, separa l’espectador d’aquesta escena espiritual. A la seva esquerra està representada la figura de Santa Bàrbara, i als peus de la composició dos querubins descansant sobre els seus colzes mentre miren l’escena sobre seu.

Si seguim la mà de Sant Sixt, amb ella ens endinsem al quadre, la seva mirada està sobre la Verge i el Nen, i, a la vegada, el mocador de la verge apunta a Santa Bàrbara que està mirant cap avall, on ens trobem als àngels. D’aquesta manera es forma una composició en forma romboidal.

Però l’element que ha destacat més al llarg de la història i s’ha fet més reconegut són els dos putti que observen l’escena des de baix, amb una expressió facial tan natural que sembla que no formin part d’aquesta escena. Es creu que Rafael els va afegir en finalitzar l’obra.

Podem trobar un altre exemple d’aquesta representació de nens alats en un altre context. A la mitologia grega i romana era recurrent la representació de Cupido o Eros en forma de putto.

A la figura 4 se’ns mostra representat Cupido, el déu del desig amorós davant un fons marítim, i ofereix una de les seves fletxes a un colom, ja que es tracta del Amor Domato o Amor domat. Cupido renuncia a les seves armes i ho simbolitza cedint una fletxa al colom que, en aquest cas, pot significar l'amor conjugal. La pau i entrega del protagonista es contraposen al vol del cupidillo del fons, que es manté en guàrdia per disparar les seves fletxes.

Els putti van experimentar un important ressorgiment al segle XIX, i els podem trobar a les obres de pintors acadèmics francesos. La pintura de William-Adolphe Bouguereau va florir a l'època d'or de l'academicisme, i en va ser un dels seus representants més típics.

A la figura 6 hi trobem representats Cupido i Psique com a putti. Els personatges apareixen en una composició vertical i estan sentats sobre uns núvols, en un espai per sobre del món terrenal. Els seus braços estan entrellaçats en una abraçada suau i Cupido diposita un petó a la galta de Psique mentre aquesta aparta la mirada i es fa enrere.

Bouguereau opta per pintar de manera significativa. La carn blanca i rosada, és símbol de la seva puresa. La pintura, de tonalitats blaves, en contraposició a colors més rosats o vermellosos s’allunya del tema de l’amor prohibit i cap a la idea de l’amor jove.

L’artista representà als personatges de Cupido i Psique com a putti. Cupido es representa sovint com un nadó fantàstic i entremaliat amb un arc i una fletxa, a diferència de Psique que normalment apareix més sovint com una jove. A més a més, Bouguereau la pinta amb ales de papallona, símbol de representació de l’ànima pels grecs.

La psique és un símbol de la transformació de l’ànima humana, ja que segons la llegenda mitològica Psique es transformà d’humana a immortal. “… celosa Venus, había intrigado entre los dioses para liberarse de Psique, pero también Eros (equivalent de Cupido en la mitologia romana) acudió por su parte a Júpiter, logrando que la protegiera y finalmente fuese aceptada entre los olímpicos. Se trata, en suma, de una divinización del alma humana por medio del amor.” (Diccionario de iconografía y simbología, Revilla Federico, 1999, p. 359-360.)

Passem de l’amor immortal a la mort ja que tenen una forta relació. “Morir es ser amado por un dios y participar a través suyo de la felicidad eterna” (E. Wind).

A la figura 7, l’autor ens representà l’àngel de la mort. La mort de l’enterramorts, tal com ens indica el títol. Un enterramorts veu interromput el seu treball mentre cava una tomba al cementeri per la visita de l’àngel de la mort. Aquest, sorpès, es posa una mà al pit en senyal de sorpresa i amb l’altra hi veiem captat el moment de deixar caure la pala. La mort ens és representada amb una figura femenina, vestita de negre amb ales de plomatge fosc. Amb elles gairebé abraça l’enterramorts en senyal d’acollida. Una altra interpretació podria ser que l’àngel ha vingut de manera totalment sobtada, agafant desprevingut l’home, el qual mira terroritzat la mà de l’àngel de la mort que podria estar sostenint l’ànima del vell per emportar-se-la. El paisatge nevat i blanquinós podria ser un símbol de benevolència, protecció o purificació. La pintura paisatgística experimentà una adaptació als principis simbolistes tot i que té reminiscències del paisatge del romanticisme (llocs “melancòlics”, abandonats per l’home, amplis horitzons, superfícies i línies ampliades a l’infinit).

Els simbolistes consideraven la sexualitat femenina com un poder enigmàtic i perillós, fet que podria justificar la intenció de l’artista en representar una figura femenina com a àngel de la mort.

L’art simbolista significà per a molts intel·lectuals un culte a la bellesa amb una forta càrrega espiritual. L’historiador Jean Clair considerà el simbolisme com un últim gran invent de salvar l’humanisme occidental.

En contraposició a aquest àngel fosc a la figura 2 hi trobem representat l’arcàngel Sant Miquel, considerat el príncep dels àngels. L’àngel de la mort, que recorda a l’home la seva mortalitat, es podria diferenciar de la figura de Sant Miquel, que respon a la necessitat de colmar d’alguna manera el buit entre un déu trascendent i la petitor del home.

Aquest tremp sobre fusta hauria sigut la taula central del que probablement era un retaule dedicat a Sant Miquel. L’arcàngel amb l’acompanyament d’un àngel, pesa les ànimes (psicòstasi), que apareixen representades com una figura femenina vestida amb túnica blanca i un home nu. A la mà esquerra sosté la balança i a la dreta una llança amb la qual amenaça el dimoni que fa trampa inclinant el plat de la balança al seu favor.

Normalment Sant Miquel és representat derrotant a Satanàs, l'arcàngel dels àngels caiguts o del Mal. Molts cops se’l representa per aquest mateix motiu com un àngel amb armadura de guerrer romà, amenaçant amb una llança o espasa a un dimoni o drac.

Hi va haver un gran combat al cel. Miquel i els seus àngels van lluitar contra el Drac. També el Drac i els seus àngels van combatre, però no van prevaler i no hi va haver ja lloc en el Cel per a ells. I va ser llançat el Drac, la Serp antiga, l'anomenat Diable i Satanàs, el seductor de tot el món; va ser llançat a la terra i els seus àngels amb ell.

Apocalipsis  12:7

Una altra iconografia bastant comuna és la que trobem en aquesta obra. Sol ser representat pesant les ànimes a la balança on l’arcàngel pren part al Judici Final, segons la tradició cristiana, totes les ànimes humanes seran jutjades abans de la ressurreció.

Finalment, en aquest pont entre el món espiritual i el terrenal, tenim l’àngel caigut, condemnat a viure a la terra.

A la figura 5 i 9 apareix representat aquest primer àngel caigut després d’haver estat expulsat dels cels.

Ambdós es troben asseguts, en un paisatge que fa intuir que es tracta de la terra, doncs s’hi percep vegetació al voltant i roques.

L’àngel caigut de Cabanell té una forta presència, doncs el seu rostre es mostre ple d’ira. En el cel es pot observar una difosa escena dels últims moments del combat a la batalla dels cels.

Com vas caure de cel, oh Estel, fill del matí! Tallat vas ser per terra, tu que debilites les nacions. Tu que deies en el teu cor: Pujaré al cel; a la part alta, al costat de les estrelles de Déu, aixecaré el meu tron, i a la muntanya del testimoni m'asseuré, als costats del nord; sobre les altures dels núvols pujaré, i seré semblant a l’altíssim. Mes tu, enderrocat, ets fins al país dels morts, als costats de l'abisme.

Is 14:12-15

A la tradició cristiana els àngels caiguts són els rebels, la personificació del Mal, els temptadors. El tema dels àngels caiguts o rebels no apareix gaire a la Bíblia més enllà de la caiguda de Lucifer. Tot i així, la literatura apòcrifa com el Llibre d’Enoc van aprofundir més al respecte.

Els àngels caiguts pertanyien al grup celestial que salvaguardava els inicis de la humanitat. Van ser creats específicament per Déu per vetllar per l'home, i se'ls va atorgar d'enteniment i llibertat. Aquestes característiques van portar a molts d'aquests àngels a qüestionar al seu creador, allunyant-se d'ell i cometent diferents "pecats" que els van portar a l’expulsió del cel.

Lucifer va ser creat per Déu com el seu fill pròdig. El va dotar de gran bellesa, intel·ligència i perfecció, amb l'objectiu de ser ell qui organitzés la resta d’àngels. El seu poder va fer augmentar la seva vanitat i en sentir-se superior a Déu va voler competir contra ell. L’enfrontament amb Déu va fer que fos expulsat juntament amb altres àngels.

Així, doncs, l’àngel caigut renega del món espiritual i deixa de complir la seva funció de missatger entre ambdós móns caient al terrenal.

[objecteiespai]

Per a Curro Claret, disseny i activisme van de la mà. La fruitera Malla i el banc-llit ¡Por el amor de Dios! són exemple del seu interès a trencar l'estigma de glamur del disseny i fer-lo accessible i sostenible. Llegeix l'entrevista a l'enllaç de la bio!

curroclaret moltes gràcies, molt amables. Trencar l’estigma de glamour del disseny... Que be sona. Una mica punk. Visca el punk.

Curro Claret és dissenyador industrial i alhora activista. Per a ell, és essencial allunyar-se dels interessos purament mercantilistes i crear fent participar l’usuari. Així queda reflectit en les seves dues obres que recentment han ingressat a l’exposició “Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural”: la fruitera Malla, que requereix reutilitzar un material de rebuig per a la seva funció; i el banc llit ¡Por el amor de Dios!, un gest a un col·lectiu social en situació vulnerable. Parlem amb ell sobre la interacció entre disseny, societat i consum; la pugna entre ètica i estètica i l’emergència del disseny sostenible.

Desmitifiques la figura de dissenyador elitista. És una actitud cercada?

Hi ha una voluntat de creure que el disseny al final ha de ser per i arribar a tothom. Des de sempre he sentit atracció per l’objecte quotidià i per entendre el nivell essencial i més accessible del disseny. Hem heretat un disseny associat a una capa social concreta, quan històricament és independent de classes, entorns i elits. M’interessa trencar l’estigma de glamur del disseny.

A “Retrat imperfecte de Curro Claret” d’Óscar Guayabero, afirmes que les distàncies entre classes socials són cada cop més estretes. Què ha provocat que el disseny trenqui els murs de desigualtat que va aixecar històricament?

Els llibres d’història ens han fet creure el relat d’una certa manera, però sempre hi ha hagut elements que hem compartit totes les classes, i encara més ara, quan sembla que les distàncies entre classes són més petites. El clip, l’imperdible, un drap de cuina… sovint no els pensem en clau de disseny, però són comuns per a tothom. Són els instruments interclassistes els que em generen més interès.

Et negues a acceptar que “el disseny pertany a la gent rica i sofisticada���. Què fa necessari dissenyar des dels marges?

Per a mi, dissenyar des dels marges és una oportunitat. Pel fet que no ho demani una empresa o una organització, no vol dir que el dissenyador no pugui actuar. Hi ha més motius per dissenyar. Tampoc no m’agradaria que això es produís únicament a través del voluntariat.

Haurien d’existir filtres per a un dissenyador?

A vegades s’ha dit que el dissenyador necessitaria un codi deontològic que l'ajudés a destriar. El dilema acaba en cada cas particular. De manera oberta, dissenyaries un tanc o una arma? La majoria dirà que no, però al final algú trobarà un argument per fer-ho.

Venim del modernisme que reclamava la capacitat del disseny de despertar consciència, i ara l’era postmodernista el pensa com un argument de venda. Quin és el següent graó?

Anem en les dues direccions. Semblava que no podíem anar tan lluny, però hi ha coses que van encara més enllà del sistema mercantilista i especulatiu en què vivim; i alhora també veiem més gent compromesa que demostra que les coses poden fer-se d’una altra manera. Tant podem felicitar-nos i estar esperançats, com trobar motius per llençar-nos per la finestra davant el desastre que estem provocant.

Què fa perillar la societat de consum?

Hi ha un poder centrat en uns pocs que manen amb una ambició que supera la resta de mortals. Les nostres decisions semblen no tenir gaire a fer contra aquesta maquinària, ens trobem immersos en unes inèrcies de les quals no és senzill apartar-se. El perill és l’establishment, que no assumeix aquest compromís.

Aleshores, té sentit fer un disseny compromès?

És important entendre que la nostra feina participa d’un procés que no necessàriament ha de conduir a la gran solució, sinó que és part d’un procés de discussió. Per mi té sentit parlar, suggerir, amb la incertesa que és una provatura.

El nostre consum cultural és una amenaça per al futur més immediat?

Hauríem de veure per què s’utilitza etimològicament el terme 'consum', si expressa intercanvi de mercat o bé sensibilitat per certs aspectes. La lleugeresa amb què ens apropiem de les coses i en fem ús i desús no està en equilibri, tot i dur l’etiqueta 'cultural'.

El dissenyador pot desmarcar-se’n?

Els dissenyadors estem participant de la maquinària de l’hiperconsum. És natural que això ens generi molts interrogants i que no els intentem esquivar tan fàcilment. Ens falta consciència del que implica viure.

Ètica i estètica són pols oposats?

Venim d’una inèrcia del disseny de fer coses boniques i atractives, i és una lectura molt simplificada. Dissenyar maco no és suficient, cal trobar l’equilibri.

Ara, però, sentim cada cop més afinitat per allò que és imperfecte, lleig.

És una manera de fer que deliberadament busca una altra estètica, i vol manifestar un desacord, ser irreverent, disconforme i molesta. Ara busquem una bellesa no associada a la vida confortable.

Els materials que utilitzes responen a aquesta voluntat?

Sí, d’incomodar en certa manera i de no acceptar una bellesa que fa que no ens qüestionem prou les coses.

L’ecologisme en el disseny és una tendència?

Hi ha un risc evident de postureig dins el disseny, i una tensió inevitable per ser verd. Segurament hi ha gent que, amb desconeixement, pensi que està fent les coses bé.

La responsabilitat entre dissenyador i consumidor ha de ser compartida?

L’usuari té la seva part, naturalment. Tots a les nostres parcel·les professionals i personals tenim possibilitat de prendre una decisió sobre les coses. Hi ha un tipus de disseny, amb exemples com la fruitera Malla, un objecte fet a mitges, que vol interpel·lar en aquest sentit. A vegades és qüestió de facilitar aquesta reutilització.

Col·loques sempre l’usuari al centre de les teves creacions.

El disseny és una carta comodí que ens permet explorar i investigar. En si mateix, no és res més que un espai per fer-lo anar allà on ens sembli. La història de la humanitat està associada al disseny fet per un mateix, i ara estem centrats en un consum de mercaderies acabades. [El disseny social] és una manera de portar les preguntes al consumidor i deixar-li l’espai, i alhora estimular les seves habilitats manuals i creatives. Part del repte és fer-ho accessible, amb un coneixement molt baix i un esforç molt petit.

Existeix el disseny buit?

Afortunadament. Crec que són necessaris tots els extrems d’un mateix ventall. També podem aprendre del disseny sumptuós.

Si voleu conèixer més sobre les creacions de Curro Claret i d’altres dissenyadors de producte del territori, us recomanem que us apropeu al Museu del Disseny i les visiteu a l’exposició permanent “Del món al museu”. Cadascuna de les peces que la integren és una mostra representativa del disseny del seu temps, de les diverses aportacions materials i tècniques proposades pels seus autors, així com del seu ressò social.

Tags

Curro Claret

In Conversation With

disseny de producte

disseny industrial

consum cultural

sostenibilitat

Del món al museu

Lúdic

https://ajuntament.barcelona.cat/museudeldisseny/ca/noticia/curro-claret-dissenyar-des-dels-marges-i-sense-maquillatge

https://objecteiespai.tumblr.com/post/618190538618896384/curro-claret-on-instagram-fruit-bowl-made-with-a

[estrellesdepaper-blog]

El 4 d’abril del 2017 vaig començar aquest projecte i ja ha arribat el 2018… Com passa el temps!!

El camí fins ara

Però no ens posem melancòlics. Amb aquesta entrada només vull fer un resum de tot el que ha passat aquest any pel que fa a lectures, sèries i pel·lícules que he vist de ciència-ficció. Comencem??

Aquest 2017 he llegit un total de 50 llibres i còmics dels quals 43 són de ciència-ficció. No està gens malament, no?

Tinc ressenya en el blog o a Goodreads pràcticament de tots. Són els següents:

Portada de Herba Negra de Macip Garzón

Portada de El Problema de los Tres Cuerpos de Cixin Liu

Portada de El Efecto Entropía de Vonda N. McIntyre

Portada de El Fin de la Infancia de Arthur C. Clarke

El Gremio secreto de los libros : Ressenya a Goodreads.

Babel-17 : Una Space Opera poc coneguda però molt recomanable. Només dir que: visca la diversitat!!

Espejismo : Supervivència, política i enganys en estat pur. Sabràs reconèixer qui t’enganya?

El fin de la eternidad : No hi ha res com viatjar en el temps per agafar perspectiva. Però quan el destí està marcat…

Nosotros : Som peces d’un engranatge superior. Et negaràs a fer el teu paper sabent que les conseqüències poden ser nefastes?

Anna : Ressenya a Goodreads.

Fahrenheit 451 : En un món com el de Fahrenheit ets un inconscient o et resisteixes. Decidir-te per qualsevol de les dues opcions és seriosament perillós per a la salud.

Redshirts : Si t’havies plantejat mai per què morien sempre els de camisa vermella a Star Trek, aquí tens la resposta. Et sorprendrà!!

La máquina del tiempo : Tots ens hem imaginat com serà el futur de la humanitat. Tranquils, la divisió de classe segueix existint… tampoc som tan diferents.

El fin de la infancia : Potser el primer contacte no és com m’he l’esperava (els vulcanians són molt més agradables visualment). Té un final d’allò més impactant.

La voz del amo : Els missatges que provenen de les estrelles no porten manual de traducció… però es poden convertir en armes de destrucció massiva.

Laberinto de muerte : Conviure amb un grup d’estranys no és fàcil. Que comencin a aparèixer morts no ajuda.

La guerra de los mundos : Tres potes tenen els marcians i un raig calorífic per deixar-te fregit. Sobreviure a la mala baba d’aquests éssers serà complicat.

Los propios dioses : No sé perquè encara no he fet aquesta ressenya… crec que faré una relectura d’aquesta novel·la.

Herba negra : Si t’has de fer hippie, fes-t’he de la colla dels rastafaris.

El problema de los tres cuerpos : Tres sols i un planeta boig. Ser un insecte també té el seu costat positiu.

L’any de la plaga : Si t’has de convertir en una planta, millor ser dels últims!!

Un mundo feliz : Un món feliç on la infelicitat es cura amb droga… espera, estem parlant de ciència-ficció?

La vieja guardia : Si t’has de enrolar a l’exercit de l’espai és molt més divertit de vell.

El efecto entropía : Spock salva l’univers i al capità Kirk. què faria Kirk sense ell??

Ubik : Els productes Ubik tenen un prospecte d’instruccions molt il·lustratiu. I serveixen pràcticament per tot.

El dador de recuerdos : Viure sense culpa és viure sense ànima.

Hyperion : En les mans de 6 persones hi ha el destí de la humanitat. Jo em posaria a tremolar.

Conquista : Els adolescents són iguals en tot l’univers…

Ready Player One : Això és la GUERRA! (cibernètica)

Trajecte Final : La cifi catalana en tot el seu esplendor.

Steelheart : Les coses que fan BOOM molen!! Sobretot si ho puc mirar de lluny 😉

Mitosis : Tenir còpies de tu mateix pot ser molt útil… em farien el TFG!! (i publicaria al blog més entrades per mes…)

Firefight : Les coses que fan BOOM molen… però el Professor mola més!

Las Brigadas Fantasma : Ser soldat als 75 anys deu ser interessant… ser-ho als dies de vida és al·lucinant!

Calamity : El final d’una saga èpica.

The Power : Potser la lectura que m’ha decepcionat més de l’any…

Mil millones de años hasta el fin del mundo : Increïblement divertida, quotidianament fosca.

No tengo boca y debo gritar : Relat curt que barreja admirablement la CF i l’horror. Molt fan d’en Harlan Ellison.

Portada de Steelheart

Portada de Ready Player One de Ernest Cline

Hyperion de Dan Simmons

Portada de The Giver: El Dador de Recuerdos de Lois Lowry

  M’encanta el còmic, i per sort, és un món que li agrada la ciència-ficció. Així que més que feliç amb novetats i clàssics del gènere.

Portada de Cosmicómic de Amedeo Balbi i Rossano Piccioni

Portada de La Ciudad al Borde de la Eternidad, còmic de Star Trek de Harlan Ellison

Portades de Descender: Estrellas de Hojalata i Descender: Luna máquina de Jeff Lemire i Dustin Nguyen

Star Trek còmic adaptació pel·lícula 2009

La ciudad al borde de la eternidad : Un dels millors episodis de la sèrie Star Trek Original feta còmic. Què més demanar?

Descender 1 : Qui no voldria un robot així?

Descender 2 : Segueixo pensant que vull un Tim-21 com a amic.

Descender 3 : Com han arribat fins la situació actual? M’agrada la història de Taladro i Pala.

Akira (vol 1) : Un clàssic. M’encanten les coses que fan BOOM… m’ho hauré de fer mirar… Pendent de ressenyar.

Cosmicómic : El recorregut de la ciència fins descobrir el Big-Bang.

Cosmonauta : La condició humana, profunda i senzilla. Pendent de ressenyar.

Ciencia Oscura. Como caer eternamente : Viatjar per diferents realitats… un tema tractat àmpliament en la ciència-ficció (i que normalment comporta la destrucció de la realitat). Pendent de ressenyar.

  Volia veure moltes més pel·lícules de ciència-ficció, però bé, és el que hi ha. En aquesta llista he afegit clàssics revisionats i estrenes de pel·lícules. Engage!!

Brasil (Revisionat): El final sempre em deixa estupefacta.

Star Trek Beyond: Tercera entrega de la línia Kelvin. La destrucció de l’Enterprise fa mal…

Star Wars. El despertar de la Fuerza: No sóc massa fan de la Guerra de les Galàxies (crec que amb això ja ho dic tot).

Alien Covenant: David, David… el final és previsible.

Prometheus (Revisionat): M’agrada el personatge de l’Elisabeth Shaw.

Equilibrium: No sentis, no t’emocionis, no estimis… mata a lo ninja!

La Guerra en el Planeta de los Simios: Interessant final per una bona saga.

El Juego de Ender: Molt fan del llibre i no em va semblar malament la pel·lícula.

Super 8: Bona ambientació i interessant història. Si us agrada Stranger Things us la recomano.

Marató de Alien (revisionat): Un clàssic per les nits d’estiu.

Marató de Terminator (revisionat): Totes… i en són unes quantes…

Marató Robocop (revisionat): Vist per la tele fins les tantes de la matinada…

  El millor de les sèries és que la història no acaba en 1 hora i mitja. Tot i que algunes se m’han fet eternes…

El hombre en el castillo (en curs) : Versió lliure del llibre de Philip K. Dick amb el mateix títol.

Star Trek Discovery (primera part) : Més fosca i més actual versió de Star Trek. Esperant la segona part de la primera temporada.

Rick i Morty (en curs): Molt fan d’en Rick. Els meus episodis favorits: el 10è de la primera i el 1er de la segona.

Dark (en curs) : Només porto dos episodis però de moment està molt interessant.

Stranger Things 2 : Sèrie digna per fer una marató.

Orphan black (abandonada) : Després de veure 2 temporades arriba a cansar una mica. No crec que l’acabi.

The Expanse (abandonada): Vaig veure tres o quatre episodis i no em va enganxar. Massa política pel meu gust, però li donaré una segona oportunitat.

Ascensión: Interessant sèrie amb només una temporada. El final és precipitat i queden coses per explicar.

Black Mirror: He mirat alguns episodis i sempre em deixa amb la sensació de que tot està perdut. Remou la consciència.

[Wrap Up 2017] El camí fins ara… El 4 d'abril del 2017 vaig començar aquest projecte i ja ha arribat el 2018... Com passa el temps!!

[carlarocab]

Ressenya de ‘Més amunt que les flames’ (de Louise Dupré)

[Ressenya publicada a Gent Normal el 29/05/17]

Tendim a llegir poetes del subjectivisme, del dia a dia, de l’autoexploració i, fins i tot, de l’autoengany. La revisió d’un mateix sol ser (o semblar) la temàtica més plena i explotable; també la més rica per al lector. Però on és la revisió de l’altre, sigui persona, acció o mot? Louise Dupré i, sobretot el seu últim recull de poemes Més amunt que les flames (Jardins de Samarcanda), són poesia de l’empatia. D’una visita a Auschwitz-Birkenau n’ha fet versos per despertar un passat inequívocament perdonat i superat. La visita guiada que va fer per aquelles cambres fredes, que més aviat van ser forns i dutxes de gas, la va capgirar per no tornar a ser la mateixa. Podríem dir, doncs, que Dupré no només utilitza la poesia per reflexionar sobre el llenguatge sinó també sobre les imatges que ens marquen, retenim i ens fan patir. Aquesta obra, dividida en quatre llargs i minuciosos poemes, és gairebé la traducció d’una temporada de l’autora quebequesa en què tot han sigut crits interns. Constantment, fa una comparació obsessiva entre la vida real i la dels camps que fins i tot li costa deixar enrere quan es fica al llit (“i una vegada més/ a mitja llum/ tanques suaument/ el son de la nit/ per començar el balanç/ del dia/ imatges descloses entre bardisses/ que no arribes a arrencar/ del tot”). I tot s’exalta en aquesta dualitat del passat i el present en què Dupré ja no pot veure igual el seu fill, qualsevol infant, la seva mare o qualsevol dona. La maternitat que sempre havia sigut difícil pren el caire de la desesperació quan s’adona de la fragilitat amb la qual vivim; fins i tot la del seu fill, que només es preocupa dels monstres sota el llit i que espera el conte i el petó al front abans d’anar a dormir. La maternitat que sempre s’havia pres com el paper infinit de la seva vida té un esglai cada vegada que veu la felicitat que d’altres no van tenir. És possible retenir i resoldre tant dolor aliè en el cos d’una sola dona? Dupré també s’ho pregunta però no pot evitar intentar-ho mentre les imatges dels nens exterminats li vénen a la ment. Tampoc n’està segura de poder arreglar res amb la poesia: “I reprens de nou/ el teu poema/ amb la mateixa mà, el mateix/ món, la mateixa merda/ escampada per la pàgina/ la mà és maldestra/ quan barreja matèries/ que no la concerneixen.” Tot i això, Més amunt que les flames reflexiona sobre com ens canvien les experiències i les accions. “És així com el poema et desafia”: també sobre la necessitat imperativa del poeta per escriure allò que el turmenta i l’empaita. També sobre el fet de ser mare i dona en un món tan cruel. I d’aquest món tan cruel, ella en treu versos, quan els altres només hi veuen memòria històrica i una pena fortuïta. O encara pitjor, quan de tragèdies en fem parades obligatòries que serveixen a mitja humanitat com un record de viatge i un rentat ràpid de consciència. Volem acollir els ciutadans del genocidi, però només ho diem quan criden i només ho lamentem quan ja no hi són. Molts versos de Dupré podrien ser pancartes reivindicatives que, després de tot, tindrien la capacitat de liderar una marxa de l’optimisme desconcertat. Al final, si seguim dempeus és perquè creiem en qui estimem i perquè ells creuen en nosaltres: “La vida al capvespre/ és una lluita que ha d’acabar/ en el caliu d’una cambra”.

[mariavilastrias]

Education is the most powerful weapon we can use to change the world

NELSON MANDELA

La visualització del webinar d’ Armando Fernández sobre la gestió del canvi metodològic, va despertar molts interrogants nous dins meu. I, mentre anava fent els meus apunts amb l’eina videonot, anotava les qüestions al marge, que m’han fet escriure la següent relfexió.

Principalment, el canvi de paradigma educatiu és conseqüència d’un canvi a gran escala donat per una sèrie de factors econòmics, socials i tecnològics. Som part d’un món globalitzat i hiperconnectat on la diversitat és la normalitat i la immediatesa guia les nostres rutines. Som part d’un món superpoblat i ultraconsumidor, on la medicina avança aconseguint augmentar l’esperança de vida i la tecnologia ens enterra en multitud de dispositius súper necessaris. Som part d’un món desigual, cada vegada més polaritzat i injust. Ras i curt, la societat canvia a un ritme trepidant i l’escola ha de ser capaç de replantejar-se per tal d’adaptar-se i poder satisfer les noves necessitats de la població.

Quines són aquestes necessitats? O més aviat quines són les competències necessàries per als nens i nenes del segle XXI? Volem formar persones creatives, intel·ligents, amb empatia social, alfabetitzats digitalment, capaços de gestionar i processar la informació, autònoms i amb pensament crític i alternatiu. Persones amb habilitats socials i comunicatives que puguin treballar en grup, en equips diversos i entorns diferents. Volem formar persones sensibles i curioses amb la realitat que els envolta, que es preguntin i busquin les respostes, que investiguin i lluitin per les seves conviccions. Volem formar persones amb valors. Persones amb valors? Quins valors? Els teus? Els meus? Els de l’activista social? Els de l’àvia? Els del president del govern? Ah, no! Els valors estàndards nacionals, aquells que els permetran viure amb harmonia i acceptació dins de la societat.

Però, existeixen aquests valors estàndards i homogenis? Potser els valors de les persones d’una mateixa societat no difereixen molt entre uns i altres, però la jerarquia axiològica seguida per cada individu és única. Tot i així, és cert que hi ha una clara tendència comuna entre individus culturalment germans.

Ara bé, qui està definint aquests valors generals que regeixen la societat? Normalment, les persones i institucions poderoses i enginyoses estableixen els principis en què es basa el sistema a través de mecanismes de poder i d’influència social. Però, és just? Seria just en qualssevol cas l’establiment d’uns valors comuns i únics per a tothom? Encara que fos una llista realitzada pels més dignes i purs savis?

Molt relacionat amb l'opressió i les tendències dominants, hi ha el tema de l'equitat: com pot qualsevol govern o institució ser garantia de la igualtat? Com es poden planificar mesures igualitàries si la singularitat és una característica inherent dels éssers humans?

Per tant, és l'anarquia la via alternativa? Seria més just un sistema basat en la llibertat d'atenir-se a les pròpies creences sense valors comuns de referència? Seria segur?

No obstant això, no necessitem opcions radicals, ja que l'educació és l'arma perfecta per aconseguir un equilibri. Les escoles han d'ensenyar als seus alumnes a raonar per si mateixos i a cultivar el pensament alternatiu i crític, per no caure en la temptació de seguir cegament i submisa les normes populars.

Després d’aquesta reflexió sobre els valors dominant, la llibertat individual i les normes socials (no) escrites, reprenem el repte actual de l’educació de replantejar-se per donar resposta a les necessitats actuals. Hem dit que l’educació és una arma molt poderosa en la transmissió de valors i ho és també com a mitjà de transformació social. Aquesta idea està molt estesa per tota la comunitat educativa, compartim el pensament de canviar el món a través de l'educació. 

Però, com s'ha de plantejar aquest repte? Qui hauria de ser el promotor, és el govern qui hauria de fer-se càrrec d'aquesta - molt necessària - la renovació del sistema educatiu? O és responsabilitat de la societat civil d’empoderar-se ells mateixos per organitzar la revolució en l'educació? En altres paraules, els canvis han de ser implementades de dalt a baix o de baix a dalt? En aquest sentit, podríem parlar de la més famosa iniciativa civil catalana, l’Escola Nova 21, que tot i tenir les seves flaqueses, no deixa de ser una acció emprenedora per començar i continuar el canvi de que tant es parla.

Sovint em qüestiono inevitablement si aquesta és una voluntat generalitzada i comuna de la societat o si simplement és un somni infantli, utòpic i personal. Però gràcies als meus companys d’universitat i de màster, als meus professors i a altres professionals i amics que vaig coneixent pel camí, em sento acompanyada. Em sento una gota més en aquesta gran marea de fanàtics de l’educació que volen treballar conjuntament per elevar-ne la seva qualitat, sabent que és l’única manera activa i transformadora per emmancipar la humanitat.

[decadentcreationfire]

CUBA ES LA CLAU DEL DESPERTAR DE LA HUMANITAT !!!!!

[decadentcreationfire]

EL DESPERTAR DE LA HUMANITAT !!!!!

[decadentcreationfire]

EL GRAN DESPERTAR DE LA HUMANITAT !!!!!