#aturem la guerra

[notadeveu]

Això és una nota de veu. 

Això és una microcol·laboració amb Ràdio Tàrrega per capturar i compartir bones pràctiques i recursos TIC, amb totes vosaltres.

Per cert, recordes on eres el 15 de febrer de 2003?

Vas sortir als carrers al crit de No a la guerra!?

Aquesta nova manera de fer i de manifestar-se acabaria rebent el nom d’opinió pública mundial.

Ara que hi dono tombs, podria ser que aquesta consigna compartida hagi esdevingut una de les mares dels hastags que utilitzem per agrupar i difondre els temes d’interès a les xarxes?

Tornant a la qüestió, divuit anys després, la plataforma Aturem la Guerra aturemlaguerra.org es manté dempeus i en acció, encara.

Tinc la sensació que són minoria les qui persisteixen amb la veu aixecada, lluitant en contra de guerres, la repressió i les situacions de vulneració dels drets humans que continuen produint-se avui en dia, arreu del món, mentre sembla que la majoria viu enlluernada pels esquers dels trending tòpics efímers.

Síria, Somàlia, Afganistan, Ucraïna, Birmània, Iemen, Mèxic,...

A Crisisgroup.org pots desvetllar la teua consciència, navegant amb ajuda d’aquesta guia interactiva, en anglès, que conté dades, recursos i informació, els conflictes en curs a tot el món. Semblantment a liveuamap.com podràs situar-los sobre el mapa i en temps real.

La solució només pot arribar a través de l'educació de les noves generacions de ciutadanes del món, confiant que aprenguin a fer-ho millor que nosaltres. Des d’aquí, reconèixer la gran tasca que du a terme l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona escolapau.uab.cat

Espero que aquesta nota hagi estat útil. Pots recuperar totes les meues notes de veu a notadeveu.tumblr.com. També pots seguir-me al Twitter @empoderantTIC

Foto: Viquipèdia

[samtjournal]

Протестующие в Барселоне потребовали распустить НАТО

Протестующие в Барселоне потребовали распустить НАТО

Источник: Dimitris Lampropoulos/ZUMAPRESS.com/Global Look Press Мадрид, 25 апреля. Более 400 человек вышли на демонстрации в центре Барселоны, чтобы выступить против войны и НАТО. Об этом соо��щает агентство Europapress. Протесты были организованы каталонской платформой Aturem la guerra («Остановим войну»). Участники начали шествие на Университетской площади в 12:00 и отправились по центральной…

[objecteiespai]

... Barcelona torna a dir “no a la guerra” 19 anys després

Més d’un milió de barcelonins van sortir al carrer per dir no a la guerra de l’Iraq el 15 de febrer del 2003. 19 anys després, aquest dimecres la ciutadania torna a manifestar-se gairebé sota el mateix lema i per dir no a la guerra d’Ucraïna. Els organitzadors de la protesta volen mostrar el seu rebuig a l’atac rus i solidaritzar-se amb els ucraïnesos i amb “les víctimes d’aquesta i de totes les altres guerres actives arreu”...

Francesc Ruiz 2003

[masteralvocat]

Campanya d'en Sulfurion - Dia 3

Per a la conclusió de la campanya vaig optar per prescindir dels recursos visuals i centrar la partida en les emocions. El personatge del gat Cabdell ens acompanya fins la Torre dels Gats, i quan és a punt d'explicar-nos un secret, és detingut i tancat a la torre. Aquí deixem una informació a l'aire, per tant, generem un primer enigma i un buit a omplir, i un gran dilema: ajudem el personatge (i de pas, omplim el buit d'informació) o seguim el nostre camí? Com que la història ha d'avançar, està pensada per a que no ens aturem, així que arribem finalment al punt de trobada i sabem quina serà la nostra missió. Aquest assoliment, a més, funciona com a introducció d'aquesta tercera partida. Quan els jugadors compleixen la missió, són víctimes d'una traició i cauen a una trampa (la reacció a aquest recurs va ser tan bona, que l'he fet servir en altres partides) que els para el mateix personatge que els ha contactat. Aquest personatge, reapareixerà en futures aventures i serà el "dolent" recorrent que té prous motius per fer la punyeta als Buscaduendes. En el transcurs d'aquest tercer dia de campanya haurem d'escapar del calabós, demostrar la nostra innocència i salvar el dia amb un duel amb un enemic temible. La recompensa serà gran: amb les nostres accions haurem aconseguit aturar una guerra. Per no acabar la partida en sec, hi ha una última tasca de vital importància que han de complir: apagar un gran incendi (més narrat que jugat, perquè els jugadors s'han guanyat un descans). Finalment, vaig plantejar una tornada sense tirades de dau, narrant per sobre l'itinerari de tornada on saludem tots els personatges que hem conegut al llarg del camí, i finalment celebrem amb una gran festa on hi assisteixen màgicament tots aquests nous amics que hem fet.

Aquí teniu l'enllaç al Dia 3 de la Campanya d'en Sulfurion.

[marcfarraspiera]

Normandia

A les nou del matí del 30 de maig de 1431, una gran pira es va encendre a la Place du Vieux Marché de Rouen. Més de 10.000 persones s’hi van aplegar atretes per la mort imminent d’una noia de 19 anys. L’acusació: heretgia. La sentència: culpable. La pena: la foguera. Aquell dia de primavera, Joana d’Arc, filla de la Lorena, donzella d’Orléans, va ser cremada viva. Lligada a una estaca de fusta i vestida amb una túnica blanca, va ser reduïda a cendres invocant a crits el nom de Déu. Les flames, que van cremar durant hores, es van enlairar fins al cel de la ciutat.

484 anys després, la Plaça del Vell Mercat de Rouen recorda el matí més trist i cèlebre de la seva història amb una sòbria placa de marbre amagada entre bardisses i graons de formigó. Al lloc de l’antic mercat s’alça una església de múltiples teulades inclinades que volen recordar l’ondulació de les flames negres que van consumir Joana. A la nit, els bars del voltant serveixen còctels cars i posen pornografia a la televisió.

Més enllà del record inevitable, la ciutat viu amb certa discreció el dubtós honor d’haver estat l’escenari del calvari i el patíbul de Joana. El centre històric és un entremat medieval de cases de bigues castanyes, teulades de pissarra i façanes de colors clars. Els joves i els turistes fan el cafè i beuen cervesa a les terrasses de les places, a l’ombra d’esglésies i catedrals que s’alcen com colossos gòtics fins a confondre’s amb els núvols.

Dormim a Val-de-la-Haie, una zona residencial als afores de la ciutat, enclavada a les ribes serpentejants del Sena, entre turons verds i polígons monstruosos. La mestressa ens rep despentinada, amb un somriure trist, bata i sabatilles. A casa només se senten el lladruc d’un gos i la pèrdua d’algú o d’alguna cosa. Madame Bovary avui miraria la televisió en pijama i soparia ansiolítics.

La nostra amfitriona viu sola en una mansió preciosa de tres pisos que lloga a un preu assumible perquè la dutxa no raja, els matalassos semblen d’alumini i el terra cruixeix a cada passa. Al jardí de darrere, llarg i estret, hi té un hort amb quatre verdures, un galliner i una filera de rosers. Davant de casa hi ha la carretera i un camp de futbol de sorra amb porteries sense xarxa. En tot el cap de setmana no hi veurem jugar ningú. A la nit, malgrat el fum nuclear de les fàbriques, es veuen les estrelles i mitja lluna ambre.

Normandia és un vals de solitud i de pau rural. Tot el sarau es concentra als quatre enclavaments turístics (abadies, penya-segats, cementiris de guerra), submergits en una voràgine d’autocars, gorres temàtiques i gelats de plàstic que intentem evitar. Conduïm per carreteres secundàries resseguint la costa escarpada i metàl·lica i passem de llarg pobles amb ports esportius pretensiosos i casinos noucentistes decadents. Per contra, ens aturem en d’altres de noms mitològics mig oblidats en la quietud de l’interior.

Entre París i la Mànega, la terra és plana i fèrtil. Pocs boscos i molt conreu. Uniformitat i horitzontalitat. Colors crus i profunditat. Molta profunditat. Els camps es perden en l’horitzó sense cap obstacle de muntanyes ni de xemeneies ni de campanars.

Si els països funcionen com cossos, necessiten òrgans que els depurin. Ronyons. Le Havre és la terminal orgànica de París. La seva diàlisi. Incòmoda i necessària. Port descomunal de quilòmetres de grues i molls de ferris, és una de les principals entrades a França de mercaderies i combustibles fòssils. Arrasada en un 85% durant la Segona Guerra Mundial, la reconstrucció del centre de la ciutat és tan admirable com desconcertant. Tot de mòduls geomètrics de pisos baixos i amples arcades als baixos omplen la vella quadrícula del barri marítim. Una Barceloneta soviètica. Una Marsella del nord sense la llum del sud. Passegem una tarda de festiu entre carrers deserts i botigues tancades.

La costa normanda oscil·la entre la deshumanització industrial i la superpoblació turística. Paratges d’una bellesa cruel i prehistòrica conviuen amb escenaris postapocalíptics de runa i aigües tòxiques. Encara que avui costi de creure, aquestes costes van acollir Proust i Flaubert al zenit del seu geni i van inspirar els impressionistes per fixar tots els vermells i tots els blaus del món en un metre de tela.

Ja en òrbita de París, la catedral de Beauvais regna en solitari enmig d’una ampla planúria. Els pedestals buits i els sants decapitats de la façana infinita recorden èpoques en què les turbulències es resolien a cops de matxet i de guillotina. La pau de plom d’un diumenge al vespre a la plaça de l’ajuntament, on els coloms picotegen cacauets i els cambrers cultiven el mal humor malgrat el ponent roig i els partits improvisats sobre l’asfalt, barreja l’èxtasi de la calma amb el pànic de l’avorriment.

Tota aquesta tranquil·litat, tot el silenci, les carreteres amb els marges florits i les viles guarnides, res de tot això no amaga un malestar latent que batega per a qui el vulgui sentir i que crida per a qui el vulgui escoltar. La desindustrialització a gran escala, sumada a les cicatrius ferotges de la guerra i als estigmes del nord, han deixat un paisatge físic i humà foradat i degradat, viciós i tanmateix orgullós i resistent. Normandia, Rouen, Le Havre, no s’esfondren així com així.

Ha passat molt de temps. L’esgotament és palpable. França està exhausta.

Els anglesos ja no assetgen ciutats normandes - busquen la clau per sortir del seu propi laberint.

Els nord-americans no desembarquen en platges normandes - són convidats a la catifa vermella de napoleons postmoderns.

Els escriptors i els pintors ja no escruten el mar normand a la recerca de les muses - s’entaforen a les golfes de París en un exercici quasi ridícul de supervivència nihilista.

I, sobretot, ja no hi ha cap grangera adolescent, de cabells pèl rojos tallats à la garçon a cops d’espasa, que cavalqui un cavall blanc pels prats normands brandant al vent l’estendard reial de la flor de lis.

A poc a poc, els mites també van sucumbint a la modernitat. I després de vèncer exèrcits, desafiar l’església i forjar imperis, Joana d’Arc és avui el símbol del Front Nacional.

[politilik]

Ada Colau Ballano (Barcelona, 3 de marzo de 1974) es una activista social y política española, alcaldesa de Barcelona desde 2015, siendo la primera mujer en ocupar el cargo. Fue una de las fundadoras de la Plataforma de Afectados por la Hipoteca en Barcelona en 2009 y portavoz hasta mayo de 2014.3​ Fue cabeza de lista en las elecciones municipales de 2015 de la coalición electoral Barcelona en Comú, formación que consiguió ser la más votada en la ciudad de Barcelona. Se crio en el barrio barcelonés de El Guinardó. Estudió en un colegio del barrio de Sarrià-Sant Gervasi, en la Academia Febrer y, posteriormente, comenzó estudios superiores en la Facultad de Filosofía de la Universidad de Barcelona, quedando a 30 créditos de lograr la licenciatura. Según su testimonio, comenzó su trayectoria como activista a principios de la década de los 90, durante las protestas contra la Guerra del Golfo. Durante su periodo universitario, estudió un curso en Milán con una beca Erasmus. A principios de la década de 2000, desarrolló una breve carrera televisiva, actuando en la serie Dos + Una que emitió Antena 3 Televisión. Paralelamente estuvo vinculada al movimiento okupa7​ y participó en diversas movilizaciones, como la que tuvo lugar contra el G-8 en los consulados de Francia y Suiza en Barcelona en el año 2003 para protestar por la situación de Martin Shaw, un activista que resultó herido durante la cumbre del G-8 en Évian-les-Bains (Francia). Colau ha manifestado que hace «vida de activista» desde 2001.7​ Vinculada también con el movimiento antiglobalización, en 2003 formó parte del movimiento Aturem la guerra, que se movilizó en contra de la segunda guerra de Irak. En 2006 participó en el Movimiento por una vivienda digna en España. Tras trabajar como responsable de Vivienda en el Observatorio de Derechos Económicos, Sociales y Culturales (Observatorio DESC) de Barcelona, actualmente es la alcaldesa de Barcelona. Tiene dos hijos, uno nacido en 2011 y otro nacido en 2017, con su pareja, el economista y miembro de la PAH Adrià Alemany. 👇👇 SUSCRÍBETE AL CANAL 👇👇 https://www.youtube.com/politilik?sub_confirmation=1