#a més a més hi podria haver anat al juliol i hi ha una gran festival a gandia però la vaig cagar una mica amb les dates

[quatregats]

Jo: Vaig a fer el doctorat en música valenciana

Tots els grups valencians: És hora de plegar ✌️✌️

[rosercabre]

Juliol

Divendres 31

El pare talla la gespa amb corona i el fill passeja una petxina. No he estimat prou el juliol.

Dijous 30

Després de la nit dic: encara no és agost i la persiana ja no s’alça. Si ser fosc és ser fresc no hauria de suar. I en canvi: em sua el clatell pelat i els mugrons encetats i el cap espantat. No em suen els dits i són els únics que haurien de.

Dimecres 29

Totes les cançons que sé avui diuen la mateIxa mentida. La meva veritat és que l’estiu ja no m’és fàcil. Potser si pogués jeure malgrat tot i creure que els dies només van dels dies.

Dimarts 28

Aquest estar soles, la filla i jo, a la casa gran que ressona les nanes tristes que canto sense amagar que parlen de nosaltres. Que ni la merla les vol escoltar. Filla, desafino i t’estimo. Hi ha mongetes tendres per dinar i la roba s’ha d’eixugar. Esperarem al teu pare i al teu germà. De puntetes, avui també passarà.

Dilluns 27

I si algú em llegeix les ganes hi trobarà: la tardor que no serà.

Diumenge 26

La filla dorm i el fill fa sonar l’harmònica. Més tard, collim maduixes i atmetlles. Tot dolç.

Dissabte 25

Em consola la molsa i també el mascarpone. Tova i greixós, pulmons i boca. Respirar suau i callar lo amarg.

Divendres 24

No puc empassar, encara. Tinc els seitons atropellats a la gola plena d’espines cridades.

Dijous 23

Un dia ell va tenir raó: soc mala persona. Avui ella també en té: soc una decepció. No em deixeu sola amb els ulls a la rotonda, però.

Dimecres 22

La filla sap qui soc i el fill l’estima, que és una cosa que fa com quan menja o es renta les dents. La fa tota aquell moment. Jo d’aquest moment en sé ben poques coses i les transito totes amb el mugró inflamat i l’expressió resseca de sol i sal. No recordo l’últim dia que em vaig pintar els llavis en un motel de Marigny. Ara duc cotó a la boca i sento les genives com agulles i faig petons als fronts. He escrit dues línies i no ho he fet perquè parlin de mi i ara n’escriuré tres perquè en parlin més. No sé: m’atipo i m’enyoro tota l’estona.

Dimarts 21

Que potser la nosa és estimar el record més que la veritat. Vull dir: la memòria d’aquests dies tindrà la filla obrint la boca de joia i el fill jugant al mar salat i els pares vius i la germana forta. El que no tindrà, segur, és aquest sentir-ho tot trist i precari.

Dilluns 20

Que estimar des de fora i des de lluny és estimar millor ja ho sabia els dies d’abril i deia que no, que creia que ara ja no. Burra.

Diumenge 19

No enyoro l’abril (seria reconèixer el refugi de la pena) però hi havia una cadència que sabíem i tot això d’ara no ho coneixem.

Dissabte 18

Hem sigut tres aquesta tarda a l’aigua i no s’ha assemblat a l’estiu passat perquè res s’assembla al que sabíem viure aquell dia.

Divendres 17

No em costa gens estimar les sardines. Si pogués escriure sobre això i prou voldria dir que l’altre amor ja està, que ja el sé, que no me l’haig d’explicar. Les sardines no tenen misteri

Dijous 16

Quin greu no saber-ne l’hivern, d’aquest sol d’aquí. Vull dir: si la platja fos meva com ho és de les gavines i prou. No vull dir això, tampoc. Però tinc un enrenou que no escriuré enlloc.

Dimecres 15

Quan adormo els fills, la fressa del ventilador és la d’un motel de Pensilvània, per exemple, aquell estiu que cap dels tres teníem fills. Teníem les boques pastoses d’haver passat la nit en un bar fosc. Hi havia una dona de Nashville que ens parlava d’un riu. Un home potser va morir aquella nit i potser no ho sabrem mai. Potser tampoc sabrem si els fills, tots tres, hi podran anar, un estiu d’aquí a trenta anys. Per si de cas, guardaré la fressa del ventilador, per poder-los-la explicar.

Dimarts 14

Quan era sempre març, el fill assenyalava el tros de blau de Txernòbil i deia: un dia anirem a Sant Antoni. Un dia ha arribat i s’ha banyat, ha fet tres voltes als caballitos i ha menjat un gelat. Per si un dia torna a marxar i no sé per què ho escric en condicional.

Dilluns 13

Ha plogut i hem anat a veure l’escola del fill. Ha semblat el setembre que enyoraré.

Diumenge 12

Torno a la ciutat i recordo coses desendreçades. Les pistoles de l’avi Enric al despatx de plaça Boston, i la tarda que vam arribar al Matarranya, el fill enfadat qui sap si sabia el que jo només intuïa, i un vespre d’estiu a Montpellier, quan encara bevíem sucre, i la matinada de fa sis mesos que vaig parir la intuïció que el fill ja sabia. Em pensava que això de recordar tant i tota l’estona i sense ordre era una cosa del confinament o d’estar a punt de morir. Avui hem estat a punt de morir. A la carretera. Embastits per un pare de família. El de la nostra ha cridat perquè estàvem vius i encara podiem cridar. També puc recordar.

Dissabte 11

Baixo la baixada i penso que ja ho tinc. Dic a l’amiga: aquesta meva pena fonda és perquè hi tinc massa records, en aquest poble. Avui sé que no podria recomençar una vida en un lloc amb tanta memòria.

Divendres 10

Ha de ser per força l’estiu, aquest malestar. L’estiu moix dels dies greus. Sabíem que havia de ser així però no tant. Em grato l’enèsim mosquit i tinc por. Por del que diu el pare, por del que sent la mare. Som dos pares i dues mares, aquí. De vegades me n’oblido i és mentida. No puc. Recordo una tardor que no serà amb nostàlgia enganxosa que ni el ventilador. Comprar un ventilador, triturar fruita. Que passi l’aire, que creixi la filla. Que passin els dies. Vull fer coses per no haver-les de viure i mai abans, mai abans.

Dijous 9

Fa dies que em noto una pena que sé que tinc i no sé trobar. És a la teta, dic primer. O potser als dits, crec després. Segur que és als ulls, asseguro més tard, que no veuen res clar. O qui sap si és al cap, que se l’ha inventat.

Dimecres 8

S’ha posat unes avarques vermelles i he dit que per molts anys seguim caminant. Al seu ritme sempre, sisplau. Més tard, l’amiga ha parit.

Dimarts 7

Una setmana no és res i el sotrac és tant. La petita brama quan el pare l’adorm. El gran diu que un altre conte meu, que no té son. Jo no enyoro els mesos que van ser abans d’aquest juliol però teníem una manera de fer-los funcionar que ens funcionava. Ara, una mica, ens hem espatllat.

Dilluns 6

Hem marxat del mar i no he escrit res del que havia de. Aviat torna el fill. Enyoro l’abril que vindrà perquè aquests dies me l’han segrestat.

Diumenge 5

M’he capbussat per ofegar la son i després he caminat per fer-la venir. Litres, quilòmetres. Res serveix avui ni servirà demà. Qui sap el juliol que ve com nedaré i caminaré.

Dissabte 4

He dit: avui soc jo la que pateix per una finestra i una cadira i ell, savi fosc, m’ha entès. Em tradueix perquè m’ha escrit, una mica.

Divendres 3

Ho he provat quan plovia i no he rajat res. Tinc el cap sec com el pit dret. 

Dijous 2

Sobretot a teta salada que badalla i sura. Ni amb sorra als meus mugrons que són les seves genives, no diu que no em vol. 

Dimecres 1

He mirat — feia mesos que només veia. He mirat i he dit: mira’t. M’he mirat i m’he dit: tinc tota la vida a l’esquerra. El perfil, el cor i la teta.