#Espontaneïtat

[timriva-blog]

Wisława Szymborska, lectora de libros inútiles

Quizá la escritura más singular de Wisława Szymborska sea la que llevó a cabo por treinta años, reseñando obras literarias menores con un propósito lejano a la crítica y cerca del libre pensamiento. Escrito por Laura Sofía Rivero Más allá del maquinazo Sabemos que todos tenemos gustos culposos. Y, aun así, nos cuesta trabajo imaginar a un director de orquesta escuchando música grupera o a un…

[tincfredalspeus]

hi ha una cançó. hi ha una olor. hi ha un record. hi ha una conversa. hi ha una abraçada. hi ha un gest. hi ha un petó. hi ha unes mans. hi ha un pensament. hi ha un sentiment. hi ha un poema. hi ha una data. hi ha un moment. hi ha un sentiment. hi ha un secret. hi ha una por. hi ha un missatge. hi ha una carícia. hi ha un somriure. hi ha una complicitat. hi ha un espai. hi ha una fluïdesa. hi ha una pell. hi ha una jaqueta. hi ha una cervesa. hi ha un somriure. hi ha una espontaneïtat. hi ha una explicació. hi ha un creixement. hi ha una truita. hi ha unes ganes. hi ha una maduresa. hi ha un riure. hi ha un descobriment. hi ha una nuesa. hi ha una paraula. hi ha una cura. hi ha un mail. hi ha una confiança.

hi ha tant

[ambunparellderovellons]

La vida és a l’altra banda de les pantalles

No és dolent fer servir pantalles. El problema és la  desmesura amb la qual les fem servir des de 2008. Des del desús de Messenger i l'auge de Facebook, però sobretot Instagram, Twitter, WhatsApp i infinitat de xarxes socials i serveis de missatgeria. Però sobretot Instagram. Especial menció per als joves d'entre 18 i 90 anys.

La tecnologia és transcendental per a la nostra vida d'avui en dia, transformadora. Es pot dir que ens soluciona la vida i també ens la fa una mica més c��moda. De fet és la seva finalitat. Però d'altra banda, tot i que molts ho haguem oblidat, som éssers humans, que hem vingut a aquest món amb capacitat de respondre als nostres instints més primaris, però també de sentir emocions, compartir i sobretot estimar.

La idea que hem vingut a treballar i a fer-nos més rics i viure amb un benestar material superior que els nostres avantpassats és una gran fal·làcia. És una opció totalment legítima, però no és el sentit real de la vida. Tot i així no és el tema d'avui.

El que ens diferencia doncs dels animals és la nostra capacitat de raonament i de superior complexitat en la presa de decisions, a part de poder sentir altres emocions també més sofisticades, mentre que el que ens separa de les màquines és justament la nostra creativitat, espontaneïtat, la nostra capacitat de crear un moment únic i irrepetible que mai podrà tornar a ser fabricat amb total similitud.

També l'empatia i sentir emocions tant positives com negatives ens diferencia clarament de les màquines i els robots.

Així doncs, si el sentit de la vida és partint d'estimar-se un mateix, estimar els altres i tot allò que ens ofereix la vida i la natura, què passa amb els mòbils i concretament amb algunes aplicacions concretes que ens ofereixen avui en dia ?

El problema és que els hi dediquem un temps i una dependència emocional que ens converteixen gairebé en els seus esclaus, ens deixem abduir per ells. Fins i tot hi ha gent que pren decisions del seu dia a dia en funció de les repercussions que tindrà a Internet i no al revés.

Les tres grans lacres de la nostra societat actualment són el consumisme excessiu, la gratificació immediata i la necessitat d'aprovació social. I justament aplicacions com Instagram ven aquests tres productes, que molts dels seus usuaris compren i que engreixen sense parar, alimentant-se essencialment d'un vell conegut que es diu "ego".

L'ego és el nostre autoconcepte fonamentat en agents o factors externs. Cada like que obtenim a Instagram, cada foto que pengem expressament amb l'expectativa que obtindrà likes i cada tendència que intentem imitar per part dels més populars d' Instagram, inspirada normalment a fer del nostre perfil un aparador d'una vida atractiva i abundant, és un reflex de la nostra necessitat de validació externa, un xiscle del nostre ego dient que necessita ser alimentat.

Cadascú és lliure de fer el que vulgui i no hi ha una vida objectivament millor o més valuosa que una altra. La qüestió és que la necessitat de projectar-se a la resta de l'entorn a través de la pantalla per a obtenir la seva validació, és a dir, la necessitat cada cop més constant d'alimentar el nostre ego, fa que molts moments de la nostra vida, quotidians o excepcionals, perdin tota la seva màgia.

El fet que la persona que està creant una història o una nova realitat tingui la necessitat o l'impuls de captar-ho instantàniament per compartir-ho amb més gent fa perdre a aquell moment  la seva originalitat i es converteix en molt menys excepcional. Es converteix en un instant menys intens, experimentat i viscut i per tant, menys memorable.

I molts cops es té la sensació que els millors moments de la vida són aquells en els quals no pensem en el passat ni en les conseqüències del futur, sinó que estem més presents que mai en l'aquí i l'ara, sentint l'emoció que es tracti amb plena intensitat i que no estem actuant de cara a cap aparador ni galeria, senzillament estem construint un moment i una realitat per a nosaltres mateixos i per aquells o per allò que ens envolta.

Vull que quedi clar però, que no estic en contra del fet que la gent faci fotos o vídeos o que enregistri moments puntuals de la seva vida, sinó que estic en desacord que la gent acabi convertint la majoria del seu temps en una potencial projecció per a la galeria i que això es converteixi en una necessitat, dependència emocional i forma d'actuar pròpia de l'ésser humà del segle XXI. Perquè això ens fa perdre una de les qualitats humanes més excepcionals que és l' espontaneïtat. Sobretot l'espontaneïtat en les nostres relacions humanes i en la relació amb el nostre entorn.

Partint del nostre benestar físic i emocional, seria molt interessant enfocar-se a ser conscients de les emocions que sentim cada dia, tant siguin bones com dolentes, acceptar-les perquè formen part de la nostra naturalesa, i pensar que amb el pas del temps ens agradarà recordar que vam crear moments de plena vivacitat, únics i irrepetibles, sols i amb altres persones, i que l'últim que ens preocupava era projectar-ho en una pantalla perquè un número ens acabés satisfent.

[tonnibw]

Lucid Express- ADO La veritat és que escriure sobre algú que ja té una carrera al darrera, a priori, sempre és més senzill que escriure sobre algú que acaba de començar. Del primer agraeixes i valores les seves tables, el seu savoir-faire, les seves poques i permeses decepcions i del segon sens dubte flipes amb la seva espontaneïtat, frescor i descaro a l’hora de plasmar els seus treballs… I…

[lauxzx-blog]

És l'hora de ser valenta.

Un somni, tan llunyà que semblava, et sorprèn posant-se amb delicadesa sobre el teu dit cor. Papallona salvatge que t'anima a aixecar el cap i reaprendre a contemplar el cel entre les copes verdes.

Amb el seu vol aleatori rondava per la teva llar fins avui. Avui ella et recorre la pell per pura espontaneïtat, confia en tu i es deixa analitzar amb detall.

Ara has de ser valenta, obrir les portes, endinsar-te blau endins i volar.

.

Tocant de peus a terra i deixant estar metàfores reciclades, parlem de l'essència. Fa poc que la Laura ha pres una determinació: entraré a l'ESMUC. Ho penso fer perquè sé que puc. Així mateix acabaré la carrera de matemàtiques, sé que sóc capaç de fer-ho.

.

.

Em ve de gust explicar l'historia.

Dilluns 14 de maig. Els dilluns faig classes de saxo. Sovint em fa mandra anar-hi però sempre val la pena, surto amb l'energia plenament renovada. Ho podríem definir gairebé com un ritual terapèutic.

Des que he entrat a la universitat he vist moltes persones compaginant l'estudi universitari amb l'estudi (constant, seriós i rigorós) artístic, i això m'ha fet replantejar-me molts aspectes del meu present, passat i futur. La música és una part imprescindible en la meva vida, i no han estat pocs els cops que he pensat en dedicar-m'hi. El meu estimat esperit "racional" intoxicat per la por i la uniformitat aplicada per l'anomenat "Sistema" m'ha ajudat però a reconduir-me i optar per una via amb sortida, seguint així un camí model estàndard. Ep! Que les matemàtiques m'apassionen també. El fet, l'essència, el ker de l'assumpte recau precisament aquí, en què aquestes dues passions NO són incompatibles.

Tornem a ser a dilluns. Arribo a classe i llenço un dubte innocent i amb un potencial expansiu desconegut per mi: "Jordi, quin itinerari hauria de seguir una persona com jo per acabar dedicant-se al món de la música?".

Quin detonant més encertat, quin agradable plaer el de saber que els astres es van alinear i van fer que aquella composició de mots es disparès. El cas és que aquella pregunta va ser resposta amb moltes ganes. El Jordi em va estar explicant diverses escoles, recorreguts habituals, i amb franquesa va animar-me en la meva papallona. M'explico. La papallona és una idea és una idea força intuïtiva en aquestes alçades de l'escrit, però amb una descripció concreta al darrere: El curs 2018/19 estudiar no cinc, sinó tres assignatures de mates i dedicar la resta del meu temps a preparar-me per les proves d'accés a l'ESMUC. La sinceritat amb la 1ue el Jordi va donar-me suport em va commoure, va ser un empoderament immediat. És possible? Sí. Doncs, a què esperes Laura? Ja he fet proves de nivell allà a l'escola de música i sembla que vaig al segon nivell dels tres que hi ha. No està malament per no haver fet mai solfeig! Ho parlo amb algunes persones i els comentaris són tots positius. Parlo amb el Josep. Ell és el noi de 4rt que em fa classes particulars. Va treure's el superior al Conservatori (amb piano) abans d'entrar a mates. Ell coneix la meva situació a la carrera i coneix de primera mà el món de la música. Li demano la seva més sincera opinió esperant un mur de "racionalitat", i em sorprèn donant-me un suport incondicional i veient-ho com una opció més que viable! Poc més tard parlo amb l'Adri (Massana) i em diu que ll te un pla molt similar, amb la diferència que ell no continuarà la carrera sinó que es dedicarà completament a la música. Parlo amb el Marçal Musté. Ell ha estudiat el superior a l'ESMUC i ara esta començant una enginyeria, ell m'anima, ho troba una molt bona idea, això sí, m'és franc i em recorda que serà un camí complicat. Avui, una setmana més tard i altre cop dilluns, un noi d'Esplugues m'envia un missatge convidant-me a fer una prova per ser saxofonista al seu grup: Broken Time Family. No famós, sí conegut. Uau. Quina setmana...

.

Ara és l'hora de ser valenta i dir sí al que realment vull. És un bon pla. Un futur amb sortida, i amb passió. He de fer-ho perquè sé que ho puc aconseguir!!!

[domingobonnin]

31 de Desembre de 2017.

«En la periferia brillante de una galaxia mediana, en medio de un mar oscuro donde flota nuestro mundo.

Tú, que vienes a rondarme como los nueve planetas, parece que cuando bailas llueven miles de cometas.»

Finals dels anys 70. La NASA i Carl Sagan decideixen gravar un disc on s’hi recopila la informació necessaria per un suposat “primer contacte” en cas que alguna civilització extraterrestre s’interessi pel que passa al nostre planeta. Aquest disc, on s’hi poden trobar els elements més representatius de la humanitat -o els que ells varen considerar- es va acoplar a la sonda espacial Voyager, que des de l’any 1977 “va rondant” per l’espai. Una de les primeres coses que es senten en començar la cançó que encapçala aquest post és un sample de la citada sonda, una cançó que vaig descobrir a finals de març quan, després d’escoltar l’Omega d’Enrique Morente i Lagartija Nick -quina casualitat més guapa-, un amic em va passar l'enllaç de la cançó que encapçala aquest post, Tú que vienes a rondarme, el primer avançament del nou treball de Maria Arnal i Marcel Bagés. Un tema que s’ha convertit en, per a mi, el tema de l’any 2017. També el que més vegades dec haver escoltat, pensat i tararejat.

Poc temps després va sortir el disc sencer, 45 cerebros y 1 corazón. Vos recoman escoltar-lo. En el meu cas ha format part de la banda sonora del meu any juntament amb altres com ara -per dir-ne uns- Cala Vento, i no és per menys. La veu de Maria Arnal i les guitarres de Marcel Bagés són un tàndem que encara està per esclatar. Un altre exemple al darrer videoclip, del tema que dóna nom al disc:

Abans de tot això no havia sentit parlar d’ells, però és igual, els avantatges de l’era digital en què vivim hi són per alguna cosa. Vaig començar a cercar, primer a Youtube, a través del qual arrib al seu Bandcamp, on veig que, abans del disc que en poc temps treurien, ja havien fet dos EPs: Remescles, acoples i melismes (2015) i Verbena (2016). I ara és quan m’arribà la segona sorpresa del dia: tot i que ara mateix sembla que la seva tendència és d’anar cap al repertori original, llegint els crèdits dels discs i alguna descripció de vídeo de Youtube, resulta que gran part del seu repertori fins aleshores són adaptacions de cants de treball i altres gravacions duites a terme per Alan Lomax als anys 50.

I qui va ser n’Alan Lomax? Idò tot un personatge. Un etnomusicòleg nord-americà que es va dedicar a recórrer el món enregistrant la música tradicional en la seva essència i en la seva puresa, és a dir, allà on sorgia amb tota la espontaneïtat possible en aquell moment, dins dels cantars de treball, cel·lebracions, conversacions o on fos. I era talment així. Imaginau que sou a Sóller, l’any 1952. Formau part d’un grup de pagesos que, com cada dia, surt a treballar en sortir el sol. Tot dins la normalitat. Però un dia arriba un personatge des de l’altra punta del món amb un aparell que vos diu que és per enregistrar els vostres cants mentres feinejau. Totes aquestes gravacions, juntament amb moltes altres d’arreu del planeta, es poden escoltar a la web de l’associació Cultural Equity, impulsada pel mateix Lomax per a difondre la seva tasca. L’arxiu citat de Sóller es pot escoltar clicant aquí, tot i que també hi ha altres arxius fets a Mallorca, per exemple a Palma, Consell o Valldemossa, juntament amb altres d’altres indrets de la Península aquí. Al següent vídeo, un exemple de cançó d’aquest arxiu adaptada per Maria Arnal i Marcel Bagés:

A més, el que jo no sabia de Lomax és que durant tota la seva vida, a més de fer un arxiu sonor que no té preu, gravant a gent de tot el món documentant la part més autèntica de la música tradicional de per tot on podia, a la darrera etapa als anys 70 i 80 també va enregistrar en vídeo, passejant-se per diferents zones dels Estats Units, arribant a meravelles com aquesta:

Tot aquest arxiu de Lomax, juntament amb un altre disc referent dins de la música tradicional mallorquina, No dóna gran cosa més l’agre de la terra, de Tramudança, també ha estat aprofitat per Joana Gomila Folk Souvenir (Bubota Discos, 2017), qui també signen un dels discs que marquen un abans i un després dins de la nostra música tradicional, per la innovació i fusió que comporta, emprant des de samples de l’arxiu de Lomax i Tramudança fins a sintetitzadors, ambients de gravacions costumistes i guitarres plenes d’efectes, tocs de jazz i versions d’Antònia Font -els quals d’aquí 100 anys els mallorquins i mallorquines que encara parlin català cantaran i ballaran als esdeveniments culturals i festius que derivin de les ballades populars, les verbenes o alguna cosa així, i si no vos ho creis, ja ho veureu-.

Aquí la Cançó des desbarats, on Joana Gomila Folk Souvenir fusionen un sample de la cançó del mateix nom del ja comentat disc de Tramudança, interpretat per l’amo en Tomeu Brunet de Can Falera, amb una reinterpretació de Holidays, d’Antònia Font:

El disc sencer es pot escoltar a Spotify i també al següent enllaç: https://bubotadiscos.bandcamp.com/album/folk-souvenir.

El mateix camí de la innovació i la recerca dins de la música tradicional, o potser no tant tradicional com arrelada dins de la societat del País Basc, és el que han agafat Delorean al seu darrer disc, Mikel Laboa, un homenatge al mític cantautor basc que dóna nom al treball que ara mateix estan presentant amb el pertinent espectacle. I és que el fet que hagin aparcat la música apta per xapar pistes de ball per a fer una electrònica més tranquil·la i fins i tot ambiental amb les veus de Mikel Laboa, en el meu cas ha estat una gran sorpresa, ja que els hi havia perdut la pista des de feia anys.

Un exemple del disc, el tema de Kantuz:

La música tradicional és i serà sempre la que és, amb uns patrons, unes formes i un concepte molt marcat, i així és com s’encarreguen de conservar-la les nombroses agrupacions que podem trobar arreu de qualsevol territori, ja sigui amb més obertura estilística o menys. Per admirables i importants que siguin treballs com l’arxiu d’Alan Lomax i la important tasca de conservar la música tradicional en la seva ortodòxia, també em pareix necessari i productiu artísticament que es passi de tant en tant per un procés de revisió. Una revisió en la què, dins un context determinat, es puguin tenir en compte el moment en el qual vivim, unes inquietuts o un projecte artístic que pot marcar la diferència i crear nous referents.

El fet que hi hagi gent que en dugui a terme una renovació, en la meva opinió pot fer que la música tradicional transcendeixi d’una manera més profunda, cosa necessària si realment volem que es conservi de veritat. Quanta gent s'hi pot haver atracat -inclús sense saber-ho- després d’escoltar alguns dels temes de Maria Arnal i Marcel Bagés? Ells i els altres comentats durant aquest post només són alguns exemples, però també hi podem sumar molts més projectes de diferents estils com el de Rosalía & Refree, A Vore, Ressonadors, Gener, Rufaca Folk Jazz Orchestra -on també canta na Joana Gomila-, Boc i moltíssima més gent que podríem anomenar però la llista se'ns faria massa llarga, ara no em passa pel cap o potser no conec.

A qui sigui que hagi arribat llegint fins aquí… moltes gràcies!

Domingo Bonnín Oliver

[oliviamogollon-blog]

Som-hi! Us presento una experiència en una escola Montessori.

M’encanta la filosofia i la metodologia de Maria Montessori, i aquest tràiler d’un documental en una escola francesa transmet tota aquesta naturalitat, espontaneïtat i llibertat del mètode Montessori. Us deixo l’enllaç del document:

http://www.montessori-documental.org/

Els infants poden desenvolupar les seves capacitats lliurement i fer un autoaprenentatge sense pressió, sempre amb la figura de l’educador/a com a guia. És fonamental un espai organitzat, lluminós, càlid, dissenyat amb simplicitat on els infants es sentin com a casa. Els materials didàctics són fantàstics! Són ideals per l’autonomia dels infants i el seu creixement personal perque tots són autocorrectius, així cap activitat pot finalitzar-se incorrectamente sense que els infants se n’adonin. Es basen en quatre valors fonamentals: la funcionalitat, l’experimentació, l’estructuració i la relació. I també hi han materials sensorials pels més menuts de l’escola.

El mètode Montessori va revolucionar el món educatiu de la seva época i actualment segueix vigent. No entenem l’escola moderna sense la filosfia i els materials Montessori.

[autorepositori-blog]

Wadja és una pel·lícula amb moltíssims matisos. És una crítica, és una metàfora, és una reivindicació, és un crit, és una peça que traspua les dures condicions en les que les dones han de viure als països àrabs. La bicicleta no deixa de ser una metàfora del que passa a l’Aràbia Saudita, les diferencies entre homes i dones i les lluites internes per a poder trencar totes aquestes jerarquies tant anclades en la fe religiosa i els paràmetres que dicten les interpretacions més radicals de l’Islam(wahabisme).

També trobem el retrat de l’infantesa i com la rigidesa dels adults es contraposa amb la naturalitat i espontaneïtat dels nens, nens i nenes que encara no estan contaminats de doctrines o encapsulats en la religió.

És en definitiva una crida a la lluita per la igualtat, una crida a l’empoderament de les dones als països àrabs i la reivindicació dels seus drets i llibertats. 

[joaquimblog]

Jussi Björling

Mirella Freni

Leonard Warren

Fedora Barbieri

Mark Reizen

En Serban només ha deixat dos comentaris al blog, l’any 2014, però tot va ser anunciar el qüestionari i em va escriure entusiasmat amb la proposta i em va demanar participar, quelcom que em va fer molta il·lusió.

Una vegada llegit el seu qüestionari encara me’n va fer més perquè aporta sapiència, coneixement i molta espontaneïtat, alhora que ens fa aparèixer alguns noms i títols absolutament imprescindibles en el ideari de tants i tants amants de l’òpera. Que avui sigui la primera vegada, si no m’erro, que s’anomena a Carlo Maria Giulini em sembla sorprenent.

Aquest és el seu, més que interessant, qüestionari:

La primera vegada que vas anar a l’òpera quin any va ser? 1965-66

A quin teatre? Opéra de Bucarest

Quina òpera vas veure? Rigoletto (avec N. Herlea)

Els teus pares anaven o van a l’òpera? Non

Quin compositor operístic t’estimes més? Mozart

Quina és l’aspecte que valores més d’una representació operística? Le chant / les chanteurs

Quin és el teu tenor predilecte? Jussi Björling

Quina és la teva soprano predilecta? Mirella Freni

Quin és ell teu baríton predilecte? Leonard Warren

Quina és la teva mezzosoprano predilecta? Fedora Barbieri

Quin és el teu baix predilecte? Mark Reizen

Quin és el teatre dels que has visita que més t’ha impressionat? L’Opéra Garnier Paris

Podries viure en una ciutat sense teatre d’òpera? Oui

Quina és la teva òpera predilecte? Eugène Onegin (Tchaikovsky)

Quina òpera detestes? Wozzeck (Berg)

Valora de 1 a 10 la importància del director d’escena en una representació operística 4

A quina ciutat del món que no sigui la teva i amb teatre d’òpera, t’agradaria viure? Vienne

Quin és el llibretista operístic preferit? Da Ponte

Quin és el teu heroi de ficció operística? Mandryka (Arabella)

Quina és la teva heroïna de ficció operística? Arabella

La gravació operística que t’enduries a l’illa deserta? Don Giovanni (Salzburg dir. Furtwängler)

El director d’orquestra operístic preferit? Carlo Maria Giulini

El director d’escena preferit? Robert Carsen

La representació operística que t’hagués agradat assistir? Le Ring à Bayreuth réal. Wieland Wagner

L’òpera barroca que més t’agrada? Orfeo de Monteverdi

L’òpera clàssica que més t’agrada? Don Giovanni (Mozart)

L’òpera romàtica que més t’agrada? Don Carlo (Verdi)

L’òpera del segle XX que més t’agrada? Arabella (Strauss)

L’òpera del segle XXI que més t’agrada? Written on Skin (G. Benjamin)

Si poguessis escollir una vocalitat lírica, què t’agradaria ser: soprano, mezzosoprano, contralt, tenor, baríton o baix? Baryton-basse 

Aquesta és la gravació que Serban i tants d’altres s’emportaria a l’illa deserta

Merci beaucoup cher Serban

I la setmana vinent coneixerem el qüestionari de Toni Garcés.

Bona setmana, amics.

EL QÜESTIONARI IFL DE SERBAN CR En Serban només ha deixat dos comentaris al blog, l'any 2014, però tot va ser anunciar el qüestionari i em va escriure entusiasmat amb la proposta i em va demanar participar, quelcom que em va fer molta il·lusió.

[timriva-blog]

« Il était une fois un merle chanteur » : une comédie incontournable du coffret intégrale Otar Iosseliani (en blu-ray)

[tincfredalspeus]

això és estimar?

ho escriuria tot. em guardaria cada conversa, cada mirada, cada gest.

però també penso que que bé que sigui així. lent, intens, creixent, íntim, proper, confident, profund i dolç.

sobretot això: dolç. perquè amb tu és fàcil, és sincer, és bonic, és llar. és ser jo en la meva intensitat i la meva espontaneïtat. és poder despullar-me lentament, tranquil·la i confiada. és el respecte dels espais i de la intimitat. és la comunicació transparent. és la química i la tendència. es respirar-nos, sentir-nos, acompanyar-nos, cuidar-nos.

és naturalitat i confiança. vull seguir caminant amb tu.

[acontrabeta]

GRAVAT, PAISATGE I ESPONTANEÏTAT, Curs de l'estiu per Danielle Creenaune. 10-14 Julio 2017 inscripciones i info www.farreracan.cat . . . En gravat disposem de moltes tècniques innovadores i durant aquest curs s'explora l'aprenentatge en algunes d'aquestes tècniques. Inspirant-nos amb el paisatge únic de Farrera, aprofitarem aquest lloc tan especial per a aprendre i transmetre idees de manera natural i espontània a través del gravat. El curs va destinat a persones creatives, amb o sense coneixements previs, i molt especialment a artistes plàstics i visuals motivats per a conèixer noves tècniques d'estampació. #cursodegrabado #cursdegravat #farrera #centredartinatura #pallarssobira #artandnature #nature #art #summercourse #daniellecreenaune #muntanya #pirineos #pirineuscatalans #cursdelestiu #printmaking #printmaker (at Farrera, Cataluna, Spain)

[timriva-blog]

Consuelo Velázquez, más allá de “Bésame mucho”

Consuelo Velázquez es una de las compositoras más influyentes de la música mexicana y latinoamericana del siglo XX. Su obra más icónica, “Bésame mucho”, se ha convertido en un estándar de la música popular y ha sido interpretada por innumerables artistas a nivel mundial. A lo largo de su carrera, Velázquez dejó un legado musical duradero, contribuyendo con sus creaciones a la riqueza y diversidad…

[timriva-blog]

Niels Arestrup est mort. Il nous racontait comment Jacques Audiard l’avait « guéri de la peur de la caméra »

L’acteur aux trois César est mort ce dimanche 1er décembre. En 2022 pour « l’Obs », il revenait sur sa carrière, sa façon d’incarner les personnages au théâtre et à l’écran et… sa peur de la caméra. Niels Arestrup au Festival de Cannes en 2019. BERTRAND GUAY / AFP Propos recueillis par Arnaud Sagnard On ne verra plus à l’écran son visage creusé de bête blessée et ses yeux bleu transparent.…

[timriva-blog]

Memoria

¿Lamento o presagio? Mientras se resuelve el significado de la literatura latinoamericana dedicada a la memoria, vale la pena apreciar su extensa variedad formal. Imagen generada por IA Escrito por Federico Guzmán Rubio Si bien la literatura no tiene ninguna función específica, existen literaturas que se trazan explícitamente un objetivo. Tal es el caso de la literatura de la memoria…

[timriva-blog]

«Ideas diversas», novela de César Aira

Escrito por Francisco Bitar Las novelas que más me gustan de Aira son las novelas sobre nada. Todas lo son a su manera, pero algunas encarnan especialmente el anhelo flaubertiano. Cumpleaños, El tilo, Fragmentos de un diario en los Alpes se desafectan de la anécdota para adentrarse en un gozoso, innecesario discurrir. Allí se aprecia mejor lo que con frecuencia se pierde de vista: la maestría de…