#Beltane Ruiz

[theartofcoverart]

Pablo Beltan Ruiz El Baile del Año released 1967 on RCA Victor. Artist credit unknown.

[boner-magazine-blog1]

A contemporary multimedia performance. At least that’s what I thought I’d be getting myself into when I went to the premiere of Aids Follies at the Sophiensäle in Berlin-Mitte. But it was far from the eclectic musical exploration I had expected. AIDS Follies is about the history of the HI-Virus and how it connects humanity on a deeper level. 

The stage is an 80s-Tron-style matrix with TVs, a movie screen, several props and a baby orchestra. Four attractive actors take you through the many aspects of the life of the virus. It starts and ends with Gaëtan Duga, the Canadian flight attendant once widely regarded as “patient zero” or the primary case for AIDS in the United States. “He was made a monster, he was a hero” is the brazen statement we hear from the stage. A direct attack on the then media coverage and a direct attempt to open your mind to the fear within you. Gaëtan, the face of AIDS, becomes a metaphor for our survival instinct. He is the bush drum inside your mind that makes you put on a condom for a one night stand. We have failed him as all the others like him. And we are still failing them. 

Travelling in 4-D, back and forth through time and space, Aids Follies investigates instead of lecturing. It entertains instead of showcasing. Sound clippings of German commercials and American news of that era, original TV footage and quirky yet daunting compositions in French, English and German language heighten your senses and take you on a crazy trip through stigma wonderland. Half way through it I realise it must be the boldest approach to HIV since Lady Di. It makes me question why and when and what. And it makes fun of me somehow. Three theories that highlight the human desire to find any explanation are brought to life in haunting vocal performances. Did the Pentagon fund a biological weapon project gone wrong? Did the aliens of Roswell mess with our DNA to annihilate our species? Was it African witchcraft to seek revenge for slavery? The seductive angel of death, sung by Valerie Renay, makes you both smile and despair as facing your own demise never seemed more glamorous. Mixing scientific lectures with absurd conspiracy theories helps craft this particular virological evolution with ease and nonchalance.

Photography: Benjamin Krieg

Photography: Benjamin Krieg

Photography: Benjamin Krieg

Putting reason before doubt and science before mystery, Aids Follies goes further into the matter than anything I’ve ever seen. Scientists seem to agree that the HIV genomes all shared a common ancestor that existed no more than a hundred years ago. It probably began as a virus affecting chimpanzees in Cameroon, West Central Africa, in the early 1900s. At some point it jumped species, maybe because people ate infected bushmeat. In the 1920s, the nearby city of Kinshasa – then known as Leopoldville – became a very attractive destination for young working men, and therefore also for sex workers. Here the virus spread quickly through the population. Being one of the best connected cities in Africa it then travelled to cities as far as 1500 kilometres away in just twenty years. Add incubation times and increased health monitoring, all was set for a world wide outbreak in the 1960s. Just in time for the age of sexual liberation. It’s a long story told with such commitment and carefulness that you can’t help but feeling part of the problem. 

But it is real intimacy issues, a conscience for sexual health and the abandonment of shame what Aids Follies ultimately leads up to. In a white bed on wheels the actors find tender closeness free from fear. Chanting “PrEP works“ and “They are closer to finding a vaccine than ever before“ is a bold look into the future, interrupted only by the key message: To forget the history of HIV means to lose the grip on the current reality of it. Or as director Johannes Müller puts it: “To listen to what everyone has to say about it is my way of making clear that the problem is not solved yet.“ Aids follies should be touring the world. To entertain, to add to the debate and – most importantly – to remember that we are all equally vulnerable.

Photography: Benjamin Krieg

Art as AIDS A contemporary multimedia performance. At least that’s what I thought I’d be getting myself into when I went to the premiere of Aids Follies at the…

[miquelgeneblog]

Meravellós exemple

Empor. Luis Codera Puzo, música i Irène Gayraud, text. Manuel Nawri, director; Sarah Maria Sun, soprano solista; Christie Finn, Natasha López i Alessia Park, sopranos; Laia Bobi Frutos, Anja Clift i Eve Cambreling, flautes; Beltane Ruiz, Caleb Salgado i Tobias Grove, contrabaixos. Sampler Sèries, L’Auditori de Barcelona, 18 de maig de 2017.  

L’abast d’Empor arriba més enllà de les possibilitats d’anàlisi d’aquest text. Com a mínim dues limitacions m’han de fer reconèixer que aquest comentari serà parcial, tal i com ho va ser la meva escolta de l’obra. La primera impressió, que aquí expresso, és la de trobar-nos davant d’una composició d’una enorme coherència estructural, idiomàtica i conceptual. Amb ella, Luis Codera Puzo ha buscat i trobat una manera d’escriure que encara no ens havia mostrat i que, segurament, no estava en ell, cosa que eleva aquesta coherència als nivells del seu desenvolupament artístic i vital. La col·laboració amb Irène Gayraud i el treball a partir de les idees d’escolta i alteritat, sumades a la perplexitat i l’ansietat que generen en el compositor el llegat de Morton Feldman, semblen haver provocat en Codera una pèrdua de fronteres i de si mateix, que ha retrobat en un nou punt anomenat Empor. Fins allà ens ha deixat penetrar i, gràcies a una escolta serena i reflexiva, les nostres fronteres també s’han fet més primes, els nostres éssers més amplis i menys sòlids i els nostres dubtes han crescut, omplint-nos de certeses momentànies. 

                                              * * * 

L’obra, encàrrec conjunt del cicle Sampler Sèries de L’Auditori i el Festival Eclat d’Stuttgart, on s’hi representarà en la seva propera edició, s’ha gestat durant cinc anys a partir de la col·laboració entre Luis Codera Puzo, compositor convidat del cicle de L’Auditori, i la poetessa francesa Irène Gayraud, amb qui Codera ja ha treballat en altres obres (Oscillation ou interstice i Aproximación a lo indivisible, totes dues enregistrades al disc monogràfic que el segell col legno dedicà al compositor el 2014). Com expliquen els creadors, el procés d’escriptura de la música i el text ha estat simultani: cada element ha condicionat i influït l’altre de manera recíproca, sense preeminència de cap dels dos. Dues de les idees en què es basa l’obra són, precisament, les d’alteritat i relació, les quals pot expressar aquesta manera de treballar: la manera com ens apropem a l’altre i el què això significa si hi ha una comunicació veritable. 

L’element central que articula Empor és l’escolta. Per a Gayraud, l’escolta és el moment inicial de la creació, “una atenció concentrada […] cap al que és ínfim. El procés creatiu comença amb l’escolta, amb una disponibilitat interior absoluta que permet que el món s’esdevingui en un mateix, alhora que, fent el trajecte invers, un mateix s’esdevingui en el món”. Els seus textos exploren la relació entre escolta i creació com a tema principal. Per la seva banda, Codera concep l’escolta com una pèrdua de frontera, el moment d’acceptar que allò que creiem que som ja no ens lliga i ens podem obrir completament al què ve de fora i que ens és estrany. Idees que tots podem experimentar a través de la música, i de les quals aquest món tan sord, cec i ensimismat en un jo il·lusori hauria d’aprendre. 

Els textos en francès suposen una primera barrera al no francòfon que dificulta l’accés a un significat complet de l’obra. El programa de mà els reprodueix i permet fer-nos una idea de la temàtica general, les metàfores, el llenguatge que utilitza i fins i tot la seva concepció espaial. Però qui no el pugui entendre en la seva unió amb la música patirà una pèrdua decisiva en una escolta que vulgui penetrar en la profunditat l’obra. 

El concert començava amb la breu explicació d’alguns d’aquests elements per part de Codera i amb la confessió que la influència de Morton Feldman i la seva manera de compondre no narrativa ha estat clau en la creació d’Empor. Codera, ho ha expressat en repetides ocasions, sent des de fa temps una atracció irreprimible cap a Feldman, amb el qual viu una relació que el teòric literari Harold Bloom ha catalogat d’ansietat: Codera es sent abocat a construir la seva pròpia veu contra la de Feldman, sense saber de quina manera apropar-s’hi i com allunyar-se’n. Per mostrar aquest deute, el compositor demanà als seus músics que interpretessin el Trio per a flautes de Feldman. Una obra de caràcter reposat, en la qual les tres veus es superposen a partir de línies llargues que generen intervals recurrents i una idea de no esdevenir en la microforma, però que sí em deixà la impressió de certa narrativitat en la seva estructura a partir de les idees de contrast i repetició. 

                                                            * * * 

 Empor és una obra de gran format. Llarga en la seva durada -gairabé cinquanta minuts- i en la seva confecció -uns cinc anys d’escriptura-, s’estructura en tres parts: Empor I, Empor II i Empor III, cadascuna de les quals va sumant instruments. De la magnitud de l’obra i de la seva complexitat parteix la segona i darrera limitació que reconeixeré aquí. Com copsar, en una sola i primera escolta, la multiplicitat d’elements que conformen una peça d’una complexitat formal, estructural i conceptual tan elevada? 

Empor I semblava començar on el trio de Feldman acabava: tres flautes funcionant en bloc a partir de moviments oscil·latoris, tres veus en un diàleg distés i relaxat amb el qual generaven un espai paradoxal: petit i recollit en els seus contorns, alhora que ampli en el seu interior. Les tres flautes empastaven perfectament el seu so, tant a nivell tímbric com rítmic, tal i com ja havien fet en l’obra de Feldman. L’entrada de la veu solista marcà el que es revelaria com un tret comú: a Empor, la relació entre les diferents seccions instrumentals es basa en l’addició i la suma més que no pas en el contrast. La veu s’incorporà a la dinàmica de les flautes sense, en un inici, trencar-la. Poc a poc, però, el discurs esdevingué més gestual i tallat i les relacions entre les veus es tensaren en moviments d’aproximació i allunyament. 

Empor II introdueix les tres veus d’acompanyament com a complement a la textura generada per flautes i veu solista: la textura no creix en dimensió, però sí es fa més gruixuda en contingut. Els diferents elements s’integren, de nou, en un funcionament conjunt, reforçant-se, donant-se cos i profunditat, remarcant-se acompanyant-se, doblant-se i apuntant-se. Tot accions que les porten a treballar unides amb la idea d’incorporar-se les unes a les altres fins al punt de fer-nos confondre els seus timbres. El treball rítmic per a aconseguir aquesta unió requeria molta precissió, moment en el qual van patir les veus acompanyants. 

Empor II és la part més discursiva de l’obra, i acaba amb un llarg recitat en el qual es desenvolupen les idees principals del text de Gayraud: que l’escolta és el primer estadi en l’acte creatiu, tal i com ho és en la conformació de la vida i de l’individu, i l’element transformador principal, a través del qual “transformem l’espai en música”. Empor III incorpora la darrera secció instrumental, els tres contrabaixos, i completa una estructura sonora en la qual els quatre plans es penetren els uns als altres i difuminen les fronteres que, a priori, esperaríem trobar entre ells. Codera busca aquesta pèrdua de frontera que anunciava a l’inici del concert en l’element tímbric: els diferents instruments es busquen i es troben, mitjançant les seves possibilitats d’atac, registre i dinàmica, en espais tímbrics comuns que els relacionen en un magma fluïd en el qual mostren i pèrden la seva identitat indistintament. 

                                                               * * * 

La música en concret i l’art en general té la capacitat de produir canvis. A través de l’art i de la reflexió podem accedir a idees i estats que ens allunyin del soroll que ens envolta i ens connectin amb altres maneres de ser i d’estar menys sòlides i, per tant, més riques i obertes a allò que no coneixem. L’obra de Codera-Gayraud és un meravellós exemple de com la música és capaç de produir canvis –en els seus autors i en els oients- a partir d’una escolta veritable i a l’intercanvi que d’aquesta s’esdevé.

Publicat a RMC: 

http://www.revistamusical.cat/meravellos-exemple/