mansiparaules-blog

[mansiparaules-blog]

La Informació. Aixo ha estat una mica parat. Les causes son diverses i van desde l'instint procastinador que tinc, fins al fet de que les circunstancies m'han dut a acabar sent el president d'Apansce. Tot i que la rao principal es ella. Ella, que cada dia creix i s'enriqueix una miqueta mes. Comença amb una explosio de vocabulari signat que t'agafa amb els pixats al ventre. La direccionalitat i el control dels espais es sumen a un cataleg de signes que avui ja es mes gran que ahir i mes petit que dema. La seva cara enfatitza el que signa amb rotunditat i la gestualitat es fa patent en matissos que ni sospitava que acabaria entenent. Aixo que he esmentat porta cap al titol que heu pogut llegir unes linees mes amunt : La Informacio. La demana amb avidesa, tot requereix una explicació, cada cosa ha de ser aclarida sota els criteris de la seva curiositat. Per que esta enfadat el Doraemon? Per que m'agraden els documentals d'animals? T'agrada el cafe? Per que hi ha caravana avui al mati. despres ve l'altra cara de la moneda. T'explica que ha fet a la escola, et diu que quan tingui sis anys sera policia, que el gos ja esta gran i l'hi fan mal els ossos o que un dels gats l'atavala quan berena. La informacio, el coneixement, la curiositat i el que ho envolta comença a assolir un estatus que abans no tenia. I jo cada cop estic mes orgullos, tot i que tambe intimidat: S'acosta tota seriosa mentres estas assegut al sofa, agafa la seva cadireta de pintar, que es de color blau cel i esta decorada amb gomets, enganxines de incert origen, guixades de retolador i taques de tempera, la planta davant teu, s'asseu i et diu: avui a la feina que? Explica'm! Reclama i exigeix saber, compendre coses, aclarir dubtes i treure conclusions. I tot aixo nomes fa que anar en augment, contra mes vocabulari assoleix mes inquisitiva es, mes concreta es la pregunta i la resposta que espera tenir ha de ser mes clara.

[mansiparaules-blog]

Aquest es l'Esquitx, el gos de casa. I fins ara no tenia nom en LSC. Avui la petita de casa li ha posat nom. Quan ens referiem a ell feiem servir el generic, "gos", pero avui tota seriosa m'ha preguntat ¿quin nom te el gos? I jo m'he quedat parat, sense saber que dir. Li he dit que encara no en tenia i si volia buscar-lo. La resposta es obvia. Hem buscat un signe rere l'altre sense que li fesin el pes. Per dificils, per que no eren macos o alguna cosa que nomes ella entenia. Al final la trobat, senzill, rapid i concret. Es el signe de "gos" a l'espai de color "blanc". Per nosaltres es l'esquitx, per ella la resta son gosos de color blanc, negres, bruns o rossos, pero l'Esquitx es el "gos blanc", l'unic amb aquest signe.

[mansiparaules-blog]

Panellets i croquetes. Te quatre anys i escaigs, es un belluguet que no para, un sac de nervis imparable. Salta, corre i crida amb desmesurada energia. I ara tambe es permet el luxe de corregir-me. L'altre dia explicava entusiasmada el que habia fet durant la castanyada. Parlava de com habia fet panallets i de les castanyes calentes. Les seves manetes volaven al seu voltant enllaçant signes que hem costava seguir: Castanya, calent, boniato, bo, m'agrada i castanya un altre cop. Jo l'hi preguntava signant-l'hi. I entre els signes que l'hi feia, el de croquetes va substituir el de panellets. Ella es va quedar sobtada. La seva cara va cambiar i amb un possat va mirar-me fixament i va signar-me dis signes lapidaris: Pare i malament. Tot seguit va agafarme amb cura les mans i va fer-me signar croquetes i va fer que no amb el cap. despres em va fer fer el signe de panallets i va signar un "be!!!" Majuscul. Jo estava orgullos. Ella ja signa millor que jo, aixo va be, aprent com una esponja. Pero crec que l'amor propi no va sortir tan ben parat. Vaig sentir una barreja de orgull, alegria, vergonya i fustracio... quatre anys i ja hem dona lliçons.

[mansiparaules-blog]

Alumnes que xerren i un professor que no hi sent.

La millor manera per apendre algo es la inmersió, la inmersio total. I la llengua de signes catalana no es una excepció. He tingut tres professors i alguns substitus en aquests anys. Tots sords. Tots excepcionals. Imparteixen una materia que dominen, coneixen i estimen. Cada un d'ells a la seva manera, amb anecdotes, exemples o meticuloses explicacions. I tot aixo sense dir ni mu. A les primeres lliçons vas perdut, preguntes en veu alta i parles. I com tu tothom. I a mida que passa el temps aquella remor de la xerrameca va desapareixen de classe. El silenci s'obre pas a l'aula, tot i que de vegades se sent una veu o dues. Pero al final el silenci impera. Es aquesta inmersio a la que tenir un professor sord et porta. Una inmersio que dona fruits rapidament. De manera inexorable acabes aprenent signes, alguns d'us col.loquial que el professor t'ensenya entre riures i bones estones i que no surten als llibres. El fet de no parlar i comunicar lliçons de tota mena fan que el professor mostri un ventall enorme de signes. I entre ells, com petites joies, hi han expresions com "trampos", "fer campana", "anar de farra" o "de puta mare". Si vols apendre a pilotar un avio et cal un pilot. Si vols apendre signar et cal un sord. I aixo es una veritat com un temple.

[mansiparaules-blog]

La visualitzacio del llenguatge. Una de les coses que mes sorpren de qualsevol llengua signada es la gran quantitat de elements visuals. Mimica, expresions o moviments son una part indispensable d'aquestes. Deixant de banda els signes com a tals, que si hi ha algo visible son ells, les llengues de signes fan servir la visualitzacio de coses diferents per concedir significat a la informació proporcionada. I ho fan amb ingeni i una senzillesa sorprenent. El signe de caminar es senzill, poso dos dits rectes i faig un moviment semblant al moviment de les cames quan camino, pero si camino rapid el moviment dels dits sembla un trot lleuger. Si he de fer quatre coses avui i les vull explicar mostro quatre dits, pero si dos les fare al mati quan ho explico agafo dos dits per indicar que aquestes dues coses les fare a part de les altres. Aixo no es mimica ni comunicacio no verbal. Es una caracteristica que els signants aprenen de ben petits. Es una mena de metainformació que multiplica la informacio proporcionada per un signe donant-l'hi a aquest informacio de quantitat, temps, moviment, cadencia, polaritat o el que cregui necesari el que el fa. Es com si cada signe pogues tenir diversos significats concrets i especifics que variarien per la forma amb la que s'executen.

[mansiparaules-blog]

Vocabulari i a pendre vent.

Es increible la velocitat a la que una nena adquireix vocabulari. Cada dia que passa veus un signe nou, uns gestos o expresions que no habies vist encara.

Desde fa dies veiem que la nena feia un signe desconegut quan l'hi deiem que habia de fer o la corregiem. Era una mena de puny alçat amb l'altre ma al colze. Ho feia mirant-nos seriosa o amb cara d'emprenyada. No enteniem res.

Avui ho hem aclarit. La seva logopeda ha rigut quan l'hi he preguntat per al significat d'aquest signe. M'ha mirat i ha dit “passo de tu”… Aixo vol dir el signe del puny alçat que hem vist aquests dies.

Amb aixo recalco la importancia de assolir mes vocabulari que la nena. No sigui cas que el següent signe sigui encara mes inadecuat politicament parlant i seguim fent com si res.

[mansiparaules-blog]

No hem diguis res que no et miro

De tant en tant hem de reñar a la nena. I ella te l'antidot mes eficaç: gira la cara i no ens mira. No se pas com s'ho fan la resta de pares pero nosaltres ho tenim negre. Si no ens mira ja podem fer l'indio signant, que a ella l'hi rellisca. Procurem que fixi l'atencio en el que diem, fem possat d'enfadats i intentem fer que estigui mirant-nos mentres l'hi expliquem el que. Tot en va, ja que gira la cara i riu deixant-nos amb un pam de nas.

[mansiparaules-blog]

Poesia i llengua de signes.

Ahir durant el curs de llengua de signes va sortir un tema fascinant. Un company va traduir un petit poema a llengua de signes. He de dir que va perdre tota la gracia.

En la llengua oral la poesia te unes regles que inclouen les rimes, la quantitat de sil.labes i coses aixi. I aquell petit poema va acabar sent una frase sense sentit. Hem van tenir que explicar que era.

Intrigat, he xafardejat una mica i he descobert que en llengua de signes tambe hi ha poesia. Pero es propia d'aquesta llengua a on les rimes son alienes per ser sonores. Es una poesia visual, feta de signes i dansa a on el misatge no nomes son signes, es ball i llenguatge corporal no verbal.

La bellesa no esta en les paraules si no en els signes i expresions.

[mansiparaules-blog]

Un nen italiá i la llengua de signes

Fa dies a italia un nen va sorprendre la seva professora en un examen amb una paraula, “petaloso”, com adjectiu d'una flor, que en italiá es de genere masculi. La profesora va marcar la paraula com un error. Pero la paraula l'hi va agradar, i la dona va demanar al nen que demanes la opinio de la “accademia della crusca” que vindria a ser com l'institut de estudis catalans.

Dies mes tard va rebre resposta: “Estimat Matteo, la paraula que has inventat es una paraula ben formada i podria emprar-se en l'italiá, com ho son d'altres de la formades igual. Tu has possat juntes petal+os=petalos, ple de petals o amb molts petals, igual que coratge+os=coratjos, ple de coratge o amb molt coratge o pel+os=pilos, ple de pel o molt pelut”.

La carta conclou que una paraula nova per entrar al vocabulari te certs requisits. Ha de ser usada per moltes persones i que moltes persones l'entenguin. I acaba amb un consell: “si aconsegueixes difondre la teva paraula entre moltes persones i moltes persones comencen a dir i escriure ‘com'e petaloso questo fiore’ o com tu deies a l'examen 'le margherite sono fiori petalosi’, llavors 'petaloso’ es convertiria en una paraula mes del italiá.

Amb la llengua de signes catalana pasa algo semblant. Surt un nou terme o una persona es fa famosa, o apareix quelcom i no te signe. Llavors entre els sords algu l'hi fa un signe. Si el signe s'exten i acaba agradant rapidament tothom el coneix i comença a usar-se i a la llarga es acceptat dins d'un vocabulari que no para de creixer.

[mansiparaules-blog]

Un classic de sempre. En Tom i en Jerry sempre m'han agradat. I he descobert que es dels poquissims programes de la televisió que fan que la nena pari i segui. Deixa el que estigui fent, seu i es concentra a mirar la pantalla. Vaig comentar-ho al meu professor de llengua de signes i hem va dir que a ell i al seu fill petit, tots dos sords, tambe els hi agrada. Que es d'aquells programes a on no perden el fil per no escoltar els dialegs. La meva filla s'ho mira atenta, mentres signa el que passa a la televisió. Et diu si cauen, si a en Tom l'hi han trepitjat el peu i li fa mal o si en Jerry s'espanta del gat que vol menjar-se'l. Baixo el volum de la televisió, m'assec al seu costat i entenc per que segueixen sent genials i per que una nena sorda els adora.

[mansiparaules-blog]

Signes i noms.

Tothom te un nom. Potser es el nom que ja tenien els teus pares o avis. El d'algu famós o il.lustre. A lo millor es un nom d'un rei o de un sabi filosof grec. Poques vegades es el d'algu infame. Pero tots tenen una cosa en comu: lletres. Quan hom comença a entrar a la comunitat sorda i en coneix els membres descobreix dues coses: tenen un nom com tu, odinari i normal com el de qualsevol persona, fet de lletres. L'altra es que casdascun d'ells te un signe propi, unic i que l'identifica. Potser que imiti un tret caracteristic com un somriure bonic, una piga a la galta o els cabells esbalotats. O es una lletra, normalment la inicial del nom a una part del cos, com una J al pit o una C al front. I poques vegades es repeteix, llevat de noms ckassic com Joan, Pere i semblants. Aquest nom, a vegades te'l asignen com hem fet nosaltres amb la nostra filla i a vegades el tries tu. Jo me'l vaig triar, un R al nas. Hem dic Ricard i el tinc una mica gran.

[mansiparaules-blog]

Llenguatge i pensament. Es un fet innegable que llengua i pensament estan estretament relacionats. La parla i la logica s'articulen mutuament. Mentres pensem parlem i parlem per expresar el que pensem. Jo ho faig desde que tinc us de rao i no puc recordar quan vaig començar a xerrar ni ha pensar. Es una cosa que surt sola, es automatica. Es gairebe com un acte reflex. I ara que cada cop signo mes i amb mes gent he de deixar de parlar per expresar el que penso. Ho he de articular tot d'una manera nova, pensant sense soroll. I alhora he de entendre coses que hem diuen sense cap so, he de entendre amb els ulls i no amb les orelles. Es dificil pero ja diuen que la practica porta a la perfecció. Intento imaginar-me els signes sense moure les mans. Tot i que de tant en tant se'm escapa un fil de veu murmurant el que intento signar.

[mansiparaules-blog]

Llengua de signes i cara de poker.

Els sords m'ho habien dit moltes vegades, “no parles amb la cara”. Ara ja començo a murmurar una mica.

Les expresion facials son d'allo mes important en la llengua de signes. La cara interroga, nega, mostra alegria o tristessa, sorpressa o estupor, diu si una cosa ens es grata o no. I per una persona oïdora com jo es dificil fer-la evident. I mes si s'es de rostre hieratic com jo.

El meu professor de llengua de signes, igual que la resta de sords mostren la mateixa facilitat amb les mans i amb la cara. Es part integrant de la llengua de signes i no pot ser passada per alt.

I per fer-ho be el millor es fer ganyotes davant del mirall.

[mansiparaules-blog]

Dia de mercat

El passat dissabte vam anar al mercat. Per la nena es una experiencia que gaudeix. I per nosaltres una manera fantastica de introduir vocabulari. Hi han fruites de tots colors. Es queda embadalida amb els peix sobre un llit de glaç. Veu la carn a les parades i diu que vol botifarra o bistec. Potser nomes asenyala, pero es la excusa perfecte per signar allo que vol. Assenyala les pomes, doncs signem "poma". Hem de esperar el torn, doncs l'hi diem que esperi mentres l'hi preguntem si vol tomaquets o pastanagues. Sense adonar-se'n va aprenent, augmentant un lexic que va creixent dia a dia de manera imparable.

[mansiparaules-blog]

Lletres i signes. Com a persona oïdora trobo que la escritura esta profundament lligada a la parla. Les lletres amb el seu component fonetic ho faciliten. Pero vec a la meva filla i penso una altra cosa. Els signes no tenen fonemes, son la representació d'una ideia mes enlla dels sons. Son sintesi pura d'un concepte al que com l'anomenis l'hi es igual. La seva llengua materna es visual, pero totalment deslligada d'un suport escrit. Una llengua a on un concepte, com ara pot ser "tot", te diverser maneres de signar-se depenent de a que ens referim. Amb la paraula "tot" no en tindria prou, seria massa generica i ample per la ideia que voldria transmetre. Ho vec i se que la escritura se l'hi fara feixuga. Massa allunyada de la seva manera natural de dir les coses. Massa sonora per una parla a la que els sons son aliens.

[mansiparaules-blog]

La ortodoxia i unes mans petites.

Quan un comença en qualsevol tema ho fa amb una visio ortodoxica, severa, rigida, de manual. Segueix unes pautes fixades per els que han estat avans. Unes guies que marquen el cami a seguir. I la llengua de signes catalana no es una excepció.

Aprens un signes, amb una execució concreta en el temps i l'espai que imposa una llengua signada. Signes amb lentitud i rigidesa, igual que quan comences a llegir. Creus que estas davant d'un mur que et costara de franquejar i vas amb peus de plom. Ho has de fer be, amb correció i pensant ben be que i com ho fas.

Amb el que has apres comences a signar amb mes gent. Veus que cadascu te i imprimeix un caracter propi a la seva manera de signar. Uns son elocuents i fan gestos rapids i amplis. Altres son de signes lents i metodics, altres els fan esquematics i depurats, de crua concissió.

I despres esta la teva filla. Que interpreta els signes a la seva manera. Sense els limits que la edat i la experiencia t'han impossat. Es petita, te tot un món per descobrir i s'hi llença sense por.

Ho fa saltant-se la ortodoxia que tant t'ha costat asolir i començant a imprimir ja un caracter propi a signes que a tu encara pugnes per dominar.

[mansiparaules-blog]

D de dactilologia.

Dels mots grecs “dactylos” i “logia” la seva mes encertada traducció es “ciencia de dits”.

Forma part indispensable no nomes de qualsevol llengua de signes si no de moltes coses mes. La fan servir els arbitres esportius, s'usa per la aritmetica manual i desde ben petits tots asenyalem amb el dit el que volem.

Els que entenen d'aquestes coses la separen en dues branques, la dactilologia iconica i la simbolica.

La simbolica es la mes dificil i especialitzada. On la posició dels dits de certa manera pot repressentar una lletra del alfabet com passa en l'alfabet dactilologic angles. Tambe indica un concepte assenyalant amb el dit una part del cos o fent un signe concret amb els dits i funciona sempre que el emissor i el receptor entenguin el concepte, com passa amb els jugadors de baseball dient “tira lent, per baix i a la dreta”.

La iconica, per dir-ho d'alguna manera, es la mes universal. Es aquella que no requereix una comprensió previa del concepte, ja que el fet de assenyalar-l'ho ja el dona a coneixer. Posar-te el dit al nas per dir “nas” o indicar amb el dit un llibre per dir “aquell llibre”.

Una aproximació curiosa a la dactilologia iconica es “el alfabeto manual español” publicat el 1620 per en Juan de Pablo Bonet. En aquest alfabet que es dels mes utilitzats, la posicio dels dits i de les mans imita la forma de les lletres i en facilita la comprensió com mostra la foto de aquest article.