espaiurbamireiapedrocchi

[espaiurbamireiapedrocchi]

VÍDEO. "El parc de l'Espanya Industrial és al barri de Sants de Barcelona. Fa quaranta anys aquí hi havia la fàbrica tèxtil més important del seu temps, que es dedicava des de l'obtenció del fil de cotó fins a la fase final dels tints, coneguda com "ram de l'aigua".

L'Espanya Industrial es va conèixer com el Vapor Nou. I és que a la vora també hi havia una important fàbrica del comte Güell, el Vapor Vell, que més tard es traslladaria fora de la ciutat per fugir de l'ambient de reivindicació laboral de Barcelona.

La societat Espanya Industrial es va constituir inicialment a Madrid i tenia plans d'estendre les seves fàbriques a la resta de l'Estat. Els germans Muntadas, impulsors de la iniciativa, volien contrarestar la idea que el negoci tèxtil era només una cosa dels catalans.

Les bones intencions dels Muntadas per guanyar-se una bona imatge a Madrid es van veure truncades per una crisi financera que va afectar els inversors de la capital. L'any 1851, la societat Espanya Industrial traslladava el seu domicili a Barcelona i renunciava als plans d'expansió a la resta de l'Estat.

Inicialment, la fàbrica tenia mil cinc-cents treballadors, i a finals del segle XIX va arribar a un màxim de dos mil cinc-cents. Les màquines de filar venien d'Anglaterra, mentre que la maquinària d'estampar procedia de França. Tot en grans quantitats, incloent-hi gairebé mil telers.

El fet que el cotó, la maquinària i també el carbó fossin importats servia d'argument als industrials tèxtils per reclamar la protecció aranzelària. Aquestes reclamacions es negociaven amb el govern de Madrid, que també tenia l'ojectiu de mantenir uns preus baixos en el mercat intern.

La producció de l'Espanya Industrial pretenia substituir la importació d'altres països, com ara els estampats que venien de França.

La concentració de treballadors va afavorir l'ambient reivindicatiu des dels seus inicis. La primera vaga general de Catalunya es va iniciar als tallers de l'Espanya Industrial l'any 1854 i va durar una setmana. Sovint, els conflictes sorgien per l'oposició a una maquinària que substituïa mà d'obra. La rendibilitat del negoci no va ser mai gaire alta i es caracteritzava per la irregularitat.

La vida de la fàbrica es va allargar en una lenta decadència fins al 1969. Llavors es va tancar la fàbrica de Sants i se'n va obrir una a Mollet, que va durar fins a començaments dels 80".

[espaiurbamireiapedrocchi]

VÍDEO. "La lluita veïnal va aconseguir que la fàbrica tèxtil de l'Espanya Industrial s'acabés convertint en un parc per al gaudi dels veïns. La fàbrica va començar a funcionar l'any 1950 i donava feina a molts veïns del que avui és el districte de Sants-Montjuïc. Tenia una gran extensió i acollia instal·lacions esportives, d'esbarjo i centres educatius per als treballadors".

[espaiurbamireiapedrocchi]

"Las ciudades, como los sueños, están construidas de deseos y de miedos, aunque el hilo de su discurso sea secreto, sus reglas absurdas, sus perspectivas engañosas, y toda cosa esconda otra". (Calvino, 1983: 56 en Rosa, 2012: 22).

Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l'espai públic de Barcelona. SECCIÓ 1ª. GRAFITS, PINTADES I ALTRES EXPRESSIONS GRÀFIQUES. Article 21. 2. Règim de Sancions.Tindran la consideració d'infraccions greus, sancionables amb multa de 750,01 a 1.500 EUR, les pintades o els grafits que es realitzin: b) En els elements dels parcs i jardins públics. 

http://w110.bcn.cat/fitxers/ajuntament/consolidadescat/convivencia.429.pdf

[espaiurbamireiapedrocchi]

Vaig estar xerrant amb un noi de 17 anys que practica el BMX street. Em va explicar que hi ha un grup de joves que es solen trobar al costat del drac de l’Espanya Industrial (tal com es pot apreciar a les fotos). D’entre ells, alguns van junts a l’institut, d’altres són amics d’altres llocs, d’altres s’han assabentat de l’activitat pel boca-orella i d’altres, un bon dia passaven per allà i van veure que es practicava el BMX…

És a dir, és un lloc de trobada de bikers que practiquen el BMX street, on no cal ser amic de ningú per a participar. Tothom hi és benvingut, simplement cal complir una sèrie de normes implícites de convivència: saben que la prioritat la tenen els vianants; que si ve la guàrdia urbana, el millor que poden fer és callar, marxar, i tornar en un altre moment; i que entre ells cal respectar els torns…

La veritat és que el noi desprenia bon rotllo, seny i amabilitat. En cap moment podria classificar-se com a un noi amb una identitat conflictiva o dissonant, etiqueta què, tal com ens explica la Sònia Camallonga, corren el risc de portar penjada… per culpa de les polítiques neoliberalistes que són les què, tot sovint, s’apropien indegudament de l’espai públic i les que “crean la ilusión de estar escindidos de la estructura social y con ello plantean una desigualdad natural” (Saraví, 2004 en Camallonga, 2014: 25).

Segons Antonio Rosa, Bauman, a propòsit del fenòmen migratori, ens parla de la mixofilia i la mixofòbia. Potser podríem extrapolar aquest fet a l’adolescència: per una banda, adults amb la síndrome de Peter Pan, i per l’altra, adults que consideren als adolescents com a “salvatges”, com si ells no haguessin (tras)passat mai aquesta etapa evolutiva.

Jo personalment, m’he quedat amb ganes de tornar a observar-los i de xerrar amb ells!

[espaiurbamireiapedrocchi]

Quan la bicicleta s'alia amb l'entorn urbà...

[espaiurbamireiapedrocchi]

"Entenem que l’educació té una funció important a l’hora de crear espais on donar temps per inventar, reinventar nous ancoratges de relacions amb la ciutat, amb el barri, amb les institucions socials. Noves formes de connexió, d’estar i aprendre de la ciutat, i a la ciutat". (Rosa, 2012: 53).

El parc disposa de 6 taules de tennis taula: 4 estan a l’entrada al parc del carrer de l’Espanya Industrial, sota els plataners; i 2 estan dins el recinte del poliesportiu, al pati, però no cal que siguis soci per a poder jugar, si més no a la pràctica.

El tennis taula, és l’activitat al parc on les edats estan més barrejades: tant et pots trobar pares (normalment no juguen mares) amb fills (normalment no juguen filles), com grupets de joves i adolescents (normalment no juguen noies). Això simplement és observable.

Curiosament, és l’activitat menys normativitzada (tant implícita com explícitament del parc). Qui arriba abans agafa taula i es posa a jugar. Si hi ha cua, dependrà de la bona voluntat dels que ocupen les taules de què et deixin jugar, després d’un temps d’espera raonable, o no. Els educadors sabem que s’aprèn amb l’exemple i no de paraula, sabem que tot sovint no fem allò que diem… està clar què de tothom, podem aprendre alguna cosa. Així doncs, hi ha adolescents que tenen coses a ensenyar-nos.

[espaiurbamireiapedrocchi]

"Crear espais per identificar i apoderar-se de llocs propis i col·lectius en els quals fer lligams, continguts amb els quals vincular-se per propiciar que les persones ampliem els nostres itineraris per on circular i crear relacions, ampliar sabers, en els quals detenir-se…" (Rosa, 2012: 53).

He parlat amb un noi i m’ha explicat que per norma general, juguen al 21, i què de tant en quan, fan partits. Diu que fan torns de manera natural, per ordre d’arribada, i què, per norma general, sempre hi ha bon ambient, bon rotllo i què tothom ja sap el que ha de fer.

El que jo he observat, és que els nois solen arribar en colles, si hi ha una noia, sol ser la xicota d’un d’ells i s’ajeu a mirar com juguen. Uns van vestits amb xandall, d’altres a mitges, d’altres van vestits de carrer. Van a passar la tarda, s’asseuen als bancs, xerren i, a vegades, mengen pipes, mentre esperen a que els hi toqui el seu torn.

A vegades, hi ha equips de noies que juguen, no colles, arriben vestides amb el xandall de l’equip (?). S’han organitzat i han quedat a una hora concreta per a jugar un partit. El plantejament doncs, és molt diferent al dels nois. Aquest fet, simplement, també és observable, si més no els dies que jo hi he anat...

[espaiurbamireiapedrocchi]

" … i no deixar-se arrossegar per la inèrcia de la pressa. Per no passar indiferents pel nostre entorn, per poder fixar-hi la mirada, per detenir-nos en la multitud d’elements que la ciutat ens ofereix, per circular per la ciutat amb plena legitimitat, amb la calma necessària, amb tot el dret a la ciutat, dret a passejar, deambular, pensar, llegir, saber, jugar, descansar, divertir-se, intercanviar, comprar, discutir i pactar". (Rosa, 2012: 53).

L’Espanya Industrial té molts racons. Per les nits és refugi de persones sensellaristes, que de dia vaguen discretament pels voltants, sense fer massa soroll, sense cridar massa l’atenció. Saben les normatives…

I per les tardes, s’omple de mares, pares, avis i infants. I també és refugi i esbarjo de joves adolescents. Uns arriben caminant, d’altres amb bicicleta, d’altres amb l’skate. Les noies solen passejar tranquil·lament tot sovint en parelles, o màxim en petits grups, mentre es fan les seves confidències. També solen seure a les grades, als indrets més discrets per a continuar xerrant de les seves coses.

Avui he vist a les grades un grupet de 2 nois amb skate i 1 noia. Cadascú estava amb el seu mòbil, jugant o xatejant, a saber, junts però separats, aprop però lluny…

Curiosament és observable que les noies, són més de passejar i els nois, a vegades passegen, però solen fer alguna activitat més física: BMX, bicicleta, salts, corda fluixa, skate, bàsquet, tennis taula, xutar pilota, frontó…

Sembla que hi ha coses que no canvien massa, tot i l’educació mixta, tot i la suposada educació amb la mirada posada en la igualtat, en la no identificació amb determinats rols, amb la perspectiva de gènere.

Aquest treball d’observació que he fet al parc és ínfim, diminut, minúscul, només és una petita mostra. Però et fa quedar amb la sensació (o casi amb la certesa) de que als nois els hi agraden molt les activitats físiques, i què, a ser possible, prefereixen fer-les en llocs no reglats i organitzats per adults. I també et fa pensar, que les noies són més tranquil·les i reflexives, i que en cas de fer activitats físiques, prefereixen fer-les de manera reglada, en grups més grans i organitzades per adults.

De tota manera, això no ha de ser ni bo, ni dolent, com diu Antonio Rosa:

L’espai públic com a lloc de contacte, de reunió i interrelació a la ciutat. La trobada amb l’Altre (la ciutat com a representació de la cultura d’època) i la de l’altre, amb els ciutadans i ciutadanes que alhora són iguals i diferents: igual en relació als seus drets i deures i diferent en relació a les seves estètiques, costums, ideologies, etc. (Rosa, 2012: 55).

[Però no puc evitar fer-me preguntes: I si hagués fet l’observació altres dies, què hagués passat? o potser és què els pares no permeten a les filles anar per lliure (a menys que sigui amb l’amiga íntima de la qual tenen referències, ja que està sovint a casa i coneixen fins i tot als pares de la mateixa)? Potser els pares és senten més segurs si les filles fan activitats en llocs reglats (controlats) sota la supervisió dels adults (educadors, monitors)? Aquesta por és real? És objectivable? Té raó de ser? O forma part de l’imaginari social?…].

[espaiurbamireiapedrocchi]

"En la búsqueda por el reconocimiento que no obtienen en otros espacios de socialización (familia, escuela, equipamientos públicos, etc.) la calle deviene el lugar más apropiado. Los jóvenes se sentirán reconocidos si pueden ser vistos y construirse simbólicamente de forma satisfactoria, en relación a ella. Entonces les resultará un “refugio”, y sus pautas, sus normas y los significados que elaboren sobre si mismos, tendrán relación con lo que pase en esa calle en la que son alguien”. (Camallonga, 2014: 36).

Aquells que són anomenats “els salvatges”, els mal asseguts durant hores als parcs i a les places, en suposada? en clara? actitud rebel i transgressora, si el que amaga és què no obtenen el reconeixement allà on haurien d’obtenir-lo (ni que sigui parcialment o en fets concrets), aleshores tenim un problema greu de percepció sobre aquells que seràn el nostre futur, el nostre relleu.

[espaiurbamireiapedrocchi]

"Los jóvenes se han ido desmarcando del la vida adulta conformando sus propias maneras de estar, participar y ser reconocidos. Por eso se vuelve prioritario para ellos comunicar sus identidades en construcción, ya que éstas sólo serán reales en la medida en que el otro las vea, sea quien sea. (…) Mediante acciones que pueden entenderse como “provocaciones”, los jóvenes fuerzan el encuentro con el otro, un encuentro que cada vez se da más mediatizado por elementos de control y vigilancia externos a la propia interacción". (Camallonga, 2014: 36-37).

I quina millor transgressió que fer skate dins un llac artificial sense aigua? Un acte rebel que va captar per atzar l’objectiu de la meva càmera, ja què el llac no es buida d'aigua pràcticament mai: espais i racons per descobrir, que conviden a ser investigats, explorats i, què de manera puntual, es converteixen en font de provocació a l’autoritat i a les seves ordenances municipals, en acte de rebel·lia, en necessària transgressió.

[espaiurbamireiapedrocchi]

"La identificación con el estigma, en este sentido, es clara: 'como joven aquí tengo que cantar rap, como en los guetos o en las banlieues'. Esta identificación a menudo es enfatizada por los proyectos educativos que se ponen en marcha en estas zonas y que, consideramos, a veces acaban reforzando una visión estereotipada de esta juventud. (...). Diferente sería aprovechar esa identificación que establecen los jóvenes para activar otro tipo de recorridos, en este caso, musicales. (...) La música en este caso, sirve para elaborar un territorio desde el que proyectar líneas de fuga respecto al itinerario socialmente asignado. (Camallonga, 2014: 40-41).

Una història amb certs paral·lelismes, però que no ve de la mà de cap projecte educatiu, seria la següent:

Xerrant per les places on es practica l’skate, concretament a la plaça dels Països Catalans, que està a tocar el drac de l'Espanya Industrial, he conegut al nois de Bless 94. Uns joves, unes persones, genials i amb iniciativa que estan aconseguit dur a terme el seu somni: transformar allò que va començar sent un hobby en el seu 'modus vivendi', quelcom que encara va més enllà de ser la seva professió (clicar enllaç per a saber-ne més).

De fet, el nois de Bless 94 venien a proposar un intercanvi a alguns skaters amb un cert renom: promocionar la seva marca de roba, lluint-la gratuïtament, un bon tracte per ambdues parts! Bless 94 està en fase de promoció de l'empresa, de publicitar-la, de crear una marca amb una determinada imatge, un determinat prestigi, una determinada manera d'entendre i viure la vida, tot un repte! Desitjo que els hi vagi molt bé.

[espaiurbamireiapedrocchi]

"La civitas no és concebible sense espai públic, sense els llocs de lliure concurrència, accessibles, més o menys segurs, heterogenis, permeables, oberts, representatius de la pluralitat social i cultural de la ciutat". (Rosa, 2012: 53).

"...todavía este proceso de globalización transnacional, no ha conseguido suprimir la existencia del espacio urbano y todavía queda espacio para lo particular, la resistencia y la apropiación de la ciudad". (Camallonga, 2014: 23).

Bibliografia:

Calvino, I. (1983). Las ciudades invisibles. Barcelona: Editorial Minotauro.

Camallonga, S. (2014). Jóvenes i ciudad. Consideraciones y estrategias para la apropiación del espacio urbano. Barcelona: Inèdit.

Rosa, A. (2012). Ciutat, adolescències i educació social. Barcelona: FUOC.

Saraví, G. (2004). “Segregación urbana y espacio público: los jóvenes en enclaves de pobreza estructural” En: Revista de la Cepal. Mexico: UNAM