aquaintstory

[aquaintstory]

Tou, tovet, tovíssim

Em toco i em sento tou, com una bufanda de llana, la cua d’un esquirol, formatge fos. Soc tou i si m’estrenys, soc coixí; si m’aixafes, argila; si em trepitges, un cuc. Soc tou perquè deixo que m’estovis, que m’aflongis amb els dits, amb el riure, amb els llavis. Soc tou i et confio el control de la meva rigidesa perquè en facis el que vulguis, perquè m’abracis i sigui tot carn, res d’os.

Soc tou, no com molts altres, que s’embolcallen amb paper de vidre o es vesteixen amb pell de meló. S’amaguen rere una closca dura de cargol, barrera impenetrable del món de fora, refugi hermètic del món de dins. Es resguarden de la sacsejada violenta que és la vida per por que els deixi aixafats. Jo no.

Jo prefereixo ser tou, com la panxa d’una tortuga, com les potetes d’un gat, com el cotó. Tou perquè és en aquesta tovor que la vida és més viva i el sentiment és més fort. Tou perquè és en aquesta tovor que em creix a dins una vulnerabilitat de polpa de carbassa, que puc teixir la intimitat, nodrir la connexió.

Jo prefereixo ser tou, tovet, company generós, amant amable, i deixar-me estimar quan m’estimen, deixar-m’hi la pell quan hi crec. Prefereixo ser tou, prou tou almenys, per dir-te vine que m’agrades, i convidar-te una nit i una altra a que t’estiris al costat del meu cos tou, i amb els dits li donis forma.

Jo prefereixo ser tou, tovet, tovíssim, núvol lleuger que s’enduu el vent. Sense por d’amants que m’estrenyin el pit, d’amors que m’estrenyin el cor. Sense por perquè, si això que tenim s’acaba, em guardaré les empremtes de les teves mans a la meva pell. Com un tresor, com un secret. I me les resseguiré amb els dits quan fora faci fred.

agost 2022

[aquaintstory]

La botànica d’estimar

Tinc molta sort d’aquell amor adolescent que em va ensenyar molt del que sé de la vida i tot el que sé d’estimar. Va ser un amor inexpert com un brot verd, però que vam cultivar amb tanta cura que va créixer i es va fer arbre, alt i ferm, i en van néixer flors i fruits que vam collir i vam menjar. N’he après molt, d’aquell amor. He après a estimar, a estimar fort, a estimar valent. He après que quan creus que val la pena, has d’apostar-hi, deixar-t’hi la pell, posar-hi ganes i alegria, contra tot pronòstic. I he après, també, a apartar-me’n, si arriba el moment.

Em va fer savi, aquell amor, de tantes flors que vaig collir i tants fruits que vaig menjar. I ara deambulo pel món i planto arbres en altres horts, i rememoro les tècniques de conreu, i desempolso els estris de jardiner. I aleshores vas arribar tu, em vas oferir el teu camp, vaig plantar-hi una llavor, i la llavor va germinar.

He fet el que he pogut per cuidar de la nostra planta. L’he regat quan es marcia, l’he deixat al sol quan s’ofegava. He confiat que algun dia arribaria la primavera, i aleshores floriria, fresca i ufana. No sé ben bé què ha passat; potser les meves tisores són massa esmolades, o potser la teva terra és massa agra. El cas és que s’ha pansit, la planta, i ara no queda res més a fer que deixar-la morir. Res més a fer que resignar-se a marxar.

Marxo i deixo enrere plans que no farem, somnis que no es faran. Deixo enrere aquell museu, i les piscines, i les festes que organitzes, que no hi anirem mai. Deixo enrere l’okonomiyaki que no cuinarem, i el meu gelat preferit, que no tastaràs, almenys no amb mi, i em menjaré tot sol el pot que vaig comprar per compartir. Deixo enrere els textos que no saps que t’he escrit i les paraules que no m’has volgut dir. Deixo enrere les fantasies eròtiques que ens vam confessar, i el mar de pors i inseguretats que començàvem a navegar de la mà. Arribarà el teu aniversari i deixaré una felicitació enlaire, arribarà l’hivern i no farem pla de manta, arribarà l’estiu i no passejarem per la platja.

Marxo i deixo enrere tot això, però ho faig amb la serenitat d’haver aplicat tot el que sé de jardineria, amb la pau d’haver fet el que he pogut per mantenir viva la nostra planta. Marxo amb la tranquil·litat que, tot i que no t’ho he dit mai, potser sí que t’he estimat, ni que sigui una mica, i crec que t’he estimat bé, t’he estimat suau, t’he estimat sense espines. Marxo, no t’enganyaré, amb l’esperança que un dia tornis, però amb la sospita que no ho faràs.

Marxo, sobretot, amb la felicitat d’haver sabut deixar-me abraçar fins i tot quan sentia que s’apagava la flama i s’estenia l’ombra que allò potser no passaria mai més, però passava i em feia tremolar l’ànima. Marxo amb la gratitud d’haver deixat que la vida m’atrapi i em sacsegi, i em recordi que soc ben viu, i sento ben fort. Marxo, també, amb l’enteresa d’haver sabut deixar anar quan ha arribat l’hora.

Marxo amb un forat al pit que ara pesa, però sabent, perquè el meu amor adolescent així m’ho ha ensenyat, que tot passa. Que aquest forat el taparé, no sé amb què, i que el que és ara un buit erm serà demà un camp de terra fèrtil. Que quan passi la tempesta, es podrà plantar-hi lliris i roselles, mimoses i cirerers. I que jo tornaré a vetllar perquè creixin, amb l’afany de qui coneix, perquè les ha viscut, les bondats d’estimar.

novembre 2021

[aquaintstory]

El fred que ve

Espolseu les mantes, avitualleu els rebostos, recupereu vells receptaris de sopes i tisanes. Manteniu-vos a casa, comproveu l’aïllament de finestres i portes. Si, en cas de necessitat, eixiu, poseu-vos roba d’abric, i embeineu-vos amb bufandes i altres clofolles. Prepareu-vos. Perquè el fred que ens ve ve de dins.

Alba Camarasa

[aquaintstory]

Coses de la teva feina

Els dies que tinc mono de tu i pico a la teva porta, tu sempre em reps amb bata blanca, apotecari professional. «Què desitja?», em preguntes, i em poses a l’abast analgèsics, narcòtics, al·lucinògens. «Ja saps el que he vingut a buscar», responc, i tu mig somrius i em fas passar.

No sé ben bé què és el que em dones. No sé si llavis de morfina o dits de mescalina, que em relaxen i m’exciten tot alhora. És un xarop tan dolç que m’és igual que em deixi un regust de verí àcid: quan vull adonar-me’n, està degotant-me de la boca, regalimant-me pel coll, enganxant-se’m al pit, i ja no me’n puc desfer. És un misteri, la química d’aquest fàrmac, en un equilibri molecular tan fràgil però tan ben trobat que no em deixa desenganxar-me de tu.

Deu ser cosa de la teva feina, això de donar-me metadona en quantitat tan controlada, que em mitigui les ganes sense intoxicar-me. Però compte, farmacèutic, amb la dosi, que si et quedes curt, marxaré; si et passes, pot ser que broti, i aleshores no aniré a picar-te a la farmàcia, no. Aleshores tiraré la porta avall i et diré que ja n’hi ha prou, que això que em dones ja no ho vull, que jo el que vull és heroïna.

La vull crua i sense mesura, no en un pot sinó en vena. La vull que m’ennuegui, de tan intensa; que em narcotitzi, de tan plaent. La vull que se’m fiqui ben endins, i em bategui per les venes, i m’inundi els pulmons, i em paralitzi els sentits. La vull que em faci addicte, que ens faci addictes als dos, i preparar-ne cadascun un carregament per a l’altre. La vull amb totes les conseqüències, amb l’eufòria i amb les nàusees. La vull, també, amb tots els riscos, sabent que si el subministrament s’acaba, em deixarà tirat al carrer, toxicòman sense rumb. Però que quan algú trobi el meu cos estirat a la vorera, o espatarrat en un cantó, el trobi cremat de passió, gastat d’amor, baldat de vida. I aleshores sabrem que ha valgut la pena.

[aquaintstory]

et penso

[aquaintstory]

merda t’h

merda t’ho he dit, t’ho he dit sense metàfores però t’ho he dit, m’han brollat als dits les paraules i t’he dit que vinguis i follem i ens donem carinyo i ens expliquem la vida, i t’he dit que només em ve de gust follar amb tu, i que m’agrades més enllà del quedar i follar, t’ho he dit tot i que vulnerable ara

[aquaintstory]

T’escric vine

Avui m’he llevat volent-te escriure, però no ho he fet. He decidit no escriure’t, i llavors, saps què he fet? He vingut a la platja, m’he estirat a la sorra, m’he despullat del tot, i t’he escrit aquest text, aquest escriure’t però no.

Em passa sovint, això de voler i no fer. Voler dir-te que sí, que si no busco altres és per tu, que ara no vull cossos fàcils, que vull el teu. Voler dir-te que no, que si no et responc, no és que no m’interessis, és que l’orgull. Voler dir-te que sí, que si fos per mi, em llançaria al precipici, sense paracaigudes ni miraments.

Però callo i et deixo amb el dubte de si soc a la platja o al llit d’un amant, de si passo de tu o és que estic ocupat. Callo, callo per no caure, que caic i no tinc xarxa, i tinc por d’estavellar-me.

I ara que no ets tu sinó el sol que em menja els llavis, no tu sinó la sorra que se m’enganxa als malucs, només vull ser assenyat, guardar el telèfon, fer vida normal. Torrar-me al sol del migdia, ficar-me sense roba a l’aigua, que la gent em miri en sortir. Creuar mirades, potser somriures, i llavors tornar a estirar-me i dormir. Però no faig res d’això, i en comptes, trec el mòbil i t’escric.

T’escric vine, vine que m’agrades, vine que vull veure’t, vine i parla’m, que m’agrada que em parlis, i llança’t sobre mi i despulla’m amb les dents, i encercla’m amb els braços i frega’m el clatell, i que la mà sigui heura, i sigui brisa l’alè; i els gemecs, ocarines, i el teu cos, un castell, i franquejar les muralles i enfilar-me als merlets. I trobar-hi una porta i infiltrar-me a dins, i explorar-te les cambres i aprendre’t els camins. Convidar-te a casa i portar-te al llit. Que m’expliquis la vida entre petons i vi.

T’escric vine, vine, vine, però tu no ho llegiràs. Que aquest text no és per tu, i no és, de fet, per ningú. És només per mi, que escric perquè no m'esclatin les paraules al pit.

[aquaintstory]

[aquaintstory]

Last night I dreamed of you.

[aquaintstory]

14 year old me searching yahoo answers to find out if i’m gay:

[aquaintstory]

Ojalá volvieras.

[aquaintstory]

[aquaintstory]

空っぽ。

[aquaintstory]

[aquaintstory]

Equipaje pesado

A veces me imagino que las relaciones son como maletas llenas de recuerdos y experiencias.

Al principio del todo vamos con un equipaje muy ligero: una maleta nueva con un montón de espacio por llenar. Y la llenamos de besos, de sonrisas, de lágrimas, de conversaciones, de momentos. Pero llega un momento en que la maleta pierde una rueda y deja de funcionar tan bien como antes, o está tan gastada de amor que ha quedado inservible, o nos damos cuenta de que el color no es exactamente el que queríamos.

Cuando los viajes son largos cuesta cerrar la maleta: hay que hacer un tetris emocional para que todo el contenido quepa, y a veces hay hasta que sentarse encima y hacer fuerza para que cierre. Y después, como buenamente podemos, tenemos que cargar con ella allá donde vayamos.

A medida que pasa el tiempo y acumulamos relaciones, nuestro equipaje crece. Hay gente que lleva muchos neceseres pequeñitos de amantes de verano; otros, baúles grandes y pesados de amores duraderos. Hay quienes llevan el equipaje con gracia y sin mucho esfuerzo, y también quienes no tienen suficiente fuerza para arrastrar el suyo. Los he visto con maletas medio abiertas porque nunca pudieron cerrarlas, y también con maletas sucias y rajadas de desamor.

Y yo, a mis solamente veintidós años y escaso recorrido emocional, me pregunto: ¿cómo se hace para conocer a alguien nuevo cuando todavía no has cerrado la maleta anterior? ¿Cómo te empieza a gustar alguien cuando lo que llevas en tu mochila se te antoja infinitamente mejor? ¿Cómo le enseñas a alguien tu equipaje a rebosar de inseguridades y miedos? ¿Cómo se hace para seguir caminando cuando apenas puedes cargar con todo el peso que llevas a la espalda?

[aquaintstory]

[aquaintstory]

me: i’m never falling for him again

him: hey

me: