#me'n vaig al silenci

[lesfoteses]

Els pecats de la xona

15 de març del 2023

Per primer cop a la vida he trepitjat Rubí i ho he fet acompanyada de la Laura Fa i la Marta Pontnou. Pel poc poble que he vist (només l'estació i el teatre municipal La Sala), no m'ha fet embogir i no sé si el recomanaria. Avui he moderat una conversa amb la Laura Fa i la Marta Pontnou, bàsicament presentaven el seu nou llibre 'Els pecats de la xona i tot allò que la Moreneta ens perdona' i he fet una mica doncs de moderadora de la cosa. No és la primera vegada que coincidim, a principis de mes van venir al programa. I de fet, el dia 7 de març vaig anar a la presentació que van fer del llibre a l'Ona de Pau Claris, perquè hi havia el Marc Giró i m'encanta aquest home. Quan he vist la Laura Fa li he dit "hola, te'n recordes de mi?" i em diu "Clar que me'n recordo, si no me'n recordés tindria un problema". I deu haver pensat que jo la considero una vella que no té memòria ja, però és que sempre tinc la sensació que la penya no es queda mai amb la meva cara. Crec que tinc una cara massa comuna. Total, que sí que se'n recordava i això m'ha posat contenta, sigui o bé perquè ella no ha perdut la memòria o perquè no ha passat el temps suficient com perquè s'oblidi de la meva cara comuna.

Ha anat molt bé, són maquíssimes les dues i ho han posat súper fàcil tot, m'han fet sentir molt còmode. Però durant la presentació ha passat una cosa. S'ha manifestat un esperit. Estàvem just en l'anècdota que explicava la Marta, que es veu que van escriure el llibre entre mojito i mojito a La Maquinista, cosa que em sembla top, quan de cop, allò que hi ha com una baixada de tensió. Han estat mil·lèsimes de segon, però suficients com perquè tothom se n'adonés. Llavors la Marta ha dit: "ui, que ens fan fora". I se m'ha acudit dir, perquè clar jo sempre estic pensant en forces paranormals: "ves que no sigui la Moreneta, indignada de saber que bevíeu mojitos mentre confessàveu els pecats". I llavors la Laura: "Hòstia, t'imagines? A veure si serà la Moreneta, o el diable". I clar, al públic, moltes iaies que jo des del meu lloc veia com es començaven a remoure als seus seients, pensant merda, que ara ens posseirà el dimoni. I per un instant he desitjat que es liés parda com en una pel·lícula de por, però després he pensat que millor que no perquè en aquest cas, tinc números de ser de les primeres víctimes. Perquè les iaies començarien a resar si es manifestés el diable, i aquest s'espantaria i atacaria a les que no sabem resar. Després clar, el diable sempre preferirà posseir un cos jove abans que un de vell, no? D'aquella sala devia ser la més jove de tots, ara que hi penso.

On érem? Ah sí, la baixada de tensió i la primera invocació del diable. Llavors la Marta ha dit: "Diable" -sí, perquè ja suda de la Moreneta, anem a lo gordo-, "si ets aquí, manifesta't". No ha passat res. "Marta, tia, li has de dir una cosa concreta", li fa la Fa. "Doncs diable, si estàs aquí..." i s'ha quedat pensant la Marta a veure què podia dir, i llavors la Laura ha vist que hi havia el llibre sobre la tauleta del centre, i ha tallat ella per dir: "si estàs aquí, llença el pecat de la xona a terra". I el pecat de la xona no ha caigut. I jo per alliberar tensió, que veia les iaies de primera fila ja molt neguitoses, va i no se m'acut altra cosa que dir "Ooooh, vinga, tot el públic, feu amb mi... Ooooooh". Però va i la Marta de cop ho torna a intentar: "Dimoni, si estàs amb nosaltres, deixa'm un missatge al contestador perquè ara ens va fatal parlar". I això ha fet gràcia perquè algú ha mig rigut des del públic... fins que de cop, LI SONA EL TELÈFON A LA MARTA. Se m'ha glaçat la sang sobretot quan ella ha dit, després ja un cop fora de l'escenari: "Estic emparanoiant-me. L'havia posat en silenci". I el més fort és que sí, que una trucada que no sap de qui era li havia deixat un missatge al contestador. "No me'l penso escoltar", ha dit mentre eliminava l'sms aquell de Movistar típic de llama al 22123. Ho haurà fet després? Ves a saber. Jo si fos ella no ho hagués fet perquè imagina't passa com a The Ring i una veu diu "et queden 7 dies". Uff se'm posen els pèls de punta.

[bodyhate]

gustavo adolfo becquer

ha pasado una semana o casi el lunes quedé con laura para estudiar BD fui a su casa y con la tonteria no hicimos nada y acabé duchandome con ella como espectador nochebuena estuvo muy bien excepto por las ostras y el tabaco fue extraño en general la juventud se dispersaba y los mayores se quedaban hasta las tantas cantando este año rompimos la tradición nos quedamos cantando y les hicimos callar hasta el punto q se fueron mucho antes de lo normal a mi hasta me supo mal al final acabamos en el garito de siempre en mollet a mi me hicieron subir a la barra con una tia un tanto sosa y después a casa q frio el martes comida de navidad solo se hablo de vegetarianismo fué el tema estrella joan me hizo unos canalones de espinacas buenísimos me regalaron la caja de radiohead y joan me compró vivir rodando del tom dicillo ya q una caja de luz de luna no ha sido editada en dvd y su padre un reloj que le dieron en el puerto de valencia doron y julia, me trajeron de USA tres paquetes de palomitas de los que son una sarten que se hace sola como en scream miércoles sant esteve, en casa la francesca menuda casa q pasada y la torre d'aigues del costat quina pasada el dijous més BD y avui a treballar quina merda m'ha tocat tot el dia a la 12 i a sobre he fet el descans super aviat gràcies q la nàdia em cuida que si no q malament em cau el gonzalo i la pija quejumbrosa amiga seva tb em fa mal l'espatlla esquerra me'n vaig a dormir he acabat de veure cashback en silenci m'agradaria veure-la amb so es romanticona, potser puc enganyar en joan deu edu

[ringsmark]

Me voy a callar … deja que los Poetas escriban así

reflexiones asombro pronóstico chismes y tal

¿el fin de la historia? más bien... una nueva apertura

[useless-catalanfacts]

Beautiful video!

Cesk Freixas’ song Companya, sang in Catalan and danced in Catalan Sign Language (LCS).

Watch the video and fall in love with LCS.

Lyrics in Catalan and translation to English under the cut.

Companya, si me'n vaig un dia, Companion, if I leave one day,

una tarda, un vespre, an afternoon, an evening,

no tinguis ulls per plorar l'absència. don’t have eyes to cry the absence.

No estranyis les carícies Don’t miss the caresses

a les mans, al ventre, in the hands, the belly,

no insinuïs cap comiat. don’t insinuate any farewell.

No serà per sempre la partida. The departure won’t be forever.

Porto a l'esquena un fusell fet de fusta, I carry on my back a wooden rifle,

amb les bales justes, per si he de disparar. with the just enough bullets, in case I have to shoot. Il·lús el qui pensava que la guitarra era muda, Naive those who thought that the guitar was mute,

que l'amor no era foc: foc per disparar. that love wasn’t fire: fire to shoot.

No em fan por els somnis, I’m not scared of dreams,

ni és per moda que t'entrego les cançons. and it’s not for a trend that I deliver the songs to you. Companya, si et despertes sola, Companion, if you wake up alone,

en una hora amable, in a kind hour,

fes que sigui silenci per tots dos. make it be silence for both of us.

Serà amatent el meu retorn. My return will be imminent. No és una promesa; em regeix la veritat, It’s not a promise; I’m ruled by truth,

absolc el retard, per si he de disparar. I absolve the delay, in case I have to shoot.

Il·lús el qui pensava que la guitarra era muda, Naive theose who thought that the guitar was mute,

que l'amor no era foc: foc per disparar. that love wasn’t fire: fire to shoot. No em fan por els somnis, I’m not scared of dreams,

ni és per moda que t'entrego les cançons. and it’s not because of a trend that I deliver you the songs.

No m'embriaga el dubte, i conservo la sana decisió, I’m not drunk in doubt, and I keep the sane decision,

ets allò que em forja i que després em fon. you are what forges me and then melts me.

[peplageneral]

Trucades que no vull... però que rebo i rebo... 

Rebo unes 5 trucades al dia que em fan nosa. Pel cap baix. Em volen vendre coses que no he demanat, que no necessito perquè no gasto o perquè ja tinc i em volen vendre coses que, explicades apressadament pel venedor apressat, sembla que estiguin fetes per a mi. I no és veritat. Dimecres una d'aquestes converses va acabar malament. I dijous una va acabar de la pitjor manera possible. La de dimarts no sé com va acabar. Els ho explico després. Fins no fa gaire les trucades eren fetes totes des de números estranys. Que ja veus a venir.  Números d'aquells que dius ui ui! que prendrem mal. Ara la tècnica és que la trucada sembla que vingui d'un número fix de Barcelona o de Madrid. Trucar-te des de número de Madrid ho trobo ara mateix una gosadia. Quan agafes a l'altre costat sempre hi ha un senyor o senyoreta a punt de llançar-se en tromba quan tu diguis «aló?». T'has d'apartar. Saben que tenen unes dècimes de segon que si les superen sense que puguis obrir la boca potser no els penjaràs. Jo els acabo penjant. Però ells ho proven. Et fan preguntes. Preguntes que jo, si m'enganxa en un dia «zen» procuro respondre. Preguntes que realment ells no pretenen que responguis, sinó que només fan servir com a falca per seguir atacant. Normalment et venen assegurances, telefonies, internet, aigua d'aquesta embotellada com a les pel·lícules i poca cosa més. De vegades no saben ni qui ets i de vegades et diuen pel teu nom. Però que et diguin pel teu nom no vol dir que sàpiguen qui ets. No en tenen ni idea, de qui ets. I no els importa. El que dèiem, dimarts vaig mentir. Vaig dir que m'interessava molt el tema i vaig deixar que parles amb l'altaveu posat mentre jo primer feinejava i després em despullava per anar-me'n a la dutxa. Tot això combinat amb alguns monosíl·labs meus que donaven fe que jo seguia allà. Des de sota la dutxa estant seguia escoltant durant una estona. Jo ja no responia. Després la conversa es va tallar. Llàstima, tanta companyia que em feia. Dimecres la televenedora em regalava, deia, una tele de plasma i mentre jo, sabent que la tele devia dur gat amagat, li deia que no, ella tirava pel dret i em cantava les excel·lències del seu producte que no sé ni quin era. Jo, passant d'estat «zen» a «ous remenats», li vaig dir «xica, alto les seques!, quina part del no no has entès», però ella ni cas. Ni cas. I jo amb les seques i l'alto. I ella amb el plasma i el plasma. I jo que li engalto:  de plasma no en vull cap, senyoreta, perquè per «plasta» ja la tinc a vostè, senyoreta. I saben.. que em va penjar? Em va penjar!!! Dijous va passar el pitjor. Jo duia una setmana molt acumulada, de feines col·lapsades i de trucades que t'ho col·lapsen encara més. Vaig respondre temerós la trucada i la veu del venedor em va fer penedir-me d'haver respost.  Aquest em robarà uns preciosos minuts de la meva vida, vaig pensar. Ell diu, el senyor Pep? I jo que responc, trist, lacònic... el senyor Pep ja no és entre nosaltres. Ens ha deixat. S'ha mort. És la primera trucada que ell ja no agafa. Volia alguna cosa?  Ho vaig aconseguir: a l'altre cantó de la línia només se sentia el silenci. Per fi, tranquil. Que bonica és la vida!

Article publicat al diari Regió7 el 17 juny 2018.

--

[eldiaquevaigvotar1o-blog]

1-octubre

Me n'he d'anar! Si venen just ara i em quedo aquí atrapada, no veuré la Marina fins vés a saber quan. Què bèstia era tot allò! Eren ja vora les 10. Quan vingui el Pedro marxo.

M'havia 'escapat' a les 5 per baixar a protegir l'escola. El meu home havia quedat amb uns amics a les 6. Ja l'havia avisat, que era possible que quan ell es llevés jo ja me n'hauria anat. Com que la nena em desperta sovint per la nit, em costa tornar-me a adormir, i en aquelles circumstàncies, l'insomni era cavall guanyador. La Marina em va despertar cap a les 4. Li vaig donar pit, i de mentre vaig veure el mòbil. Parpellejava, incansable, com la jornada que començaria en breu.

La conversa estava prou animada. 'Hauríem de trobar-nos a les 4h30'. 'Jo fins més tard no puc baixar'. 'De seguida vinc'. Em vesteixo i baixo, vaig dir jo, a aquells desconeguts inalàmbrics.

Vaig deixar la nena al bressol altre cop. El meu cos, pesat, es va aixecar del llit, en silenci, poc a poc. Vaig baixar al carrer, cap al col·legi. Realment és una sort tenir-ho tan a prop, banal reflexió matinera. Sortint del portal, ja s'albirava una bona gentada, tots aplegats davant de la porta de l'escola. Hi havia el papa de la Txell, el fill de la Maria del Mar de l'escala, que no sé com es diu..., el pare de la Mireia, la Teresa, professora de música i mare del Roger, i tantes cares conegudes en el cap de setmana precedent, i tants altres desconeguts... també hi havia el Carles, que en les hores successives es convertiria en el líder de la resistència del Balmanya. Ens donava instruccions per a protegir el col·legi. La mama de la Txell, des del seu balcó ens treia fotografies, i així podíem veure com la forma de la congregació evolucionava cap a un quadrat. Els mòbils treien fum... va arribar la Raquel, també mama d'un bebè, la Nur. La seva, més petita i amb més necessitat de mama que la meva Marina... Chapeau! Chapeau ella i chapeau tots nosaltres!Poc abans de les 6 vaig trucar al meu home, que ja s'havia despertat i estava sol a casa amb els nens. Li vaig dir que enviaria a la meva mare a cuidar-los i així ell podia baixar. 'Per cert, Pedro, quan vinguis porta tots els paraigües que puguis!', plovia. 10 minuts i 2 trucades més tard, ja estava tot organitzat a casa meva perquè em quedes tranquil·la fins a les 9 aproximadament, que era l'hora que pretenia tornar cap a casa. A la meva pel·lícula Disney, creia que de 5 a 9 seria l'estona que faria falta més gent i per això volia baixar a ajudar fins aquell moment i llavors ja m'autoalliberava per anar-me'n; i en tot cas, ja baixaria a votar a la tarda tranquil·lament. Va arribar el Pedro, amb els paraigües, que de seguida vam repartir entre els veïns de concentració més propers. També va aparèixer el Roger i l'Eduard i els cosins del Pedro, l'Inma, el Xavi i l'Ignasi.Les imatges de foscor van començar a córrer. En una contracció de l'espai temps, aquells fets eren llunyans i propers a la vegada! Antics i actuals. Era allí, però era aquí. Era contra ells, però era contra mi. Nosaltres. Vaig veure algun fotograma molt d'esquitllada. No em calia mirar més per saber, per entendre. Una veu d'ultratomba ens deia, ara ja sona la música, balles? Si/Òc.Les meses costava que es constituïssin i no podíem començar a votar. Els nois es van prendre una llicència per esmorzar i em vaig quedar amb la Raquel. 'Ja vénen!' La pinya de gent ens vam arreplegar al voltant de la porta de l'escola. 'Em faré pipí', va dir algú. Ens manava el sentit del compromís i l'objectiu comú. En havent canviat les nostres posicions, els va costar de trobar-nos, però els homes ja havien tornat. Serà millor que marxem abans que ens explotin les tetes. Fins després! Ja veig que ens tocarà estar toooot el dia al col·legi.De sobte, vaig entendre unes paraules que havia sentit en un míting. Toni Comín feia refèrencia a les represàlies franquistes que havia patit el seu pare i deia alguna cosa com, no tenim por perquè ja ho hem viscut moltes vegades. I tant! El 'no tenim por' ens l'havíem cregut, però ara començàvem a exercir-lo. L'estaven fent molt grossa!, millor, així es retraten, li vaig dir a una amiga per whats. Mostren força perquè són dèbils i la seva debilitat ens fa més forts. Ja no ens aturen. No ho oblidarem mai.Un cop a casa, la nena va obtenir fàcilment allò que demanava, me la vaig posar al pit. El nen en canvi, no el vaig poder atendre com es mereixia, ja que em demanava una atenció que estava absent, absorbida per la televisió.Li vaig intentar explicar el que estava passant i que per això no podia fer-li gaire cas. No m'entenia. Li vaig ensenyar unes imatges. Vaig pensar que de tota manera les veuria i que era millor que ho veies amb mi. Ho vaig tallar quan es posava més lleig. El meu pare no parava de repetir, 'ja ho sabia', 'ja m'ho esperava d'aquests c...', 'son uns f...', i altres improperis per l'estil.Va pujar el Pedro i els seus cosins. 'Què feu aquí?'. 'La consigna ha canviat, ara si venen els deixarem passar a agafar les urnes. No volem que més gent prengui mal.' Un calfred em va recórrer el cos. Era lògic, però quina decepció. Era una rendició? Jo no volia que ens prenguessin les nostres urnes. Vam tornar tots plegats al col·legi. Si no calia protegir-lo, ens podíem posar a la cua sense perill. Un cop a la cua, la vaig abandonar per fer un parell d'excursions. Una per acompanyar al meu pare a votar, i l'altra la meva mare. El meu pare no callava, 'quina pena acabar així...', 'jo no tinc por', 'quina merda és tot això...'. La meva mare, en canvi, no deia res, silenci total. Per ella sí que patia! Mitja porra me la trenca, espero que no vinguin just ara! 

Les hores passaven lentes, costava tombar el dia. Els crits d''hem votat' pujaven l'ànim a la multitud del Balmanya. Em vaig trobar una amiga que votava al Joan Fuster. Havia viscut en primera persona l'assalt brutal dels Madelmans del Regne. Em va encomenar el desànim. Valdria per alguna cosa aquella marató de dignitat? Continuarien escombrant Catalunya? Tot incògnites, tot neguits. També tot esperances i tot il·lusions per a aconseguir un futur millor per als nostres fills. En aquell dia gris, havíem perdut la innocència, vam créixer de cop. Una cosa tenia clara. Ho aconseguiríem. Si/Òc.