#econòmics amb els pensaments | Explore Tumblr Posts and Blogs

objecteiespai · 5 years

Video

youtube

Massana Art and Design school students create innovative solutions in collaboration with people with serious day to day challenges.

The world needs more people who can solve problems. Fixperts is a learning programme that unlocks people 's imagination and skills to get the world fixing problems, small and big. Veure més projects on the Youtube channel Fixperts (Fixperts Central) and free resources for universities and schools on www.fixing.education

Fixperts és un programa d'aprenentatge que desafia als joves a utilitzar la seva imaginació i habilitats per crear solucions enginyoses als problemes quotidians d'una persona real. En el procés, desenvolupen una sèrie d’habilitats transferibles valuoses, des del prototipat fins a la col·laboració.

fixing.education/fixperts

https://www.youtube.com/channel/UCX1Cr1fobwAUCw6P1qZik9g/videos

FIXPERTS, és una plataforma que connecta lxs dissenyadorxs amb les persones per desenvolupar projectes que aportin solucions útils i directes, mostrant els valors creatius i socials del disseny.

Fixperts tracta de connectar a dissenyadorxs amb gent que necessita una mica d'ajuda en les seves vides per desenvolupar projectes junts que ofereixin solucions útils a problemes reals.

Un espai obert a creadors provinents de qualsevol disciplina, que ajuden a resoldre les petites dificultats que es poden trobar les persones en el seu dia a dia aplicant la metodologia del disseny.Aquesta iniciativa planteja solucions intel·ligents a problemes reals, que es concreten en objectes o sistemes funcionals amb un cost reduït.

Els resultats són recollits en una peça documental que mostra el procés d’anàlisi i creatiu, l’experiència entre el dissenyador i l’usuari i la solució realitzada.Formar part d’aquest projecte implica:Explorar el nostre entorn més immediat.Aprendre a escoltar, comprendre i analitzar les necessitats dels altres.Crear un diàleg directe amb l’usuari final de l’objecte o solució.Desenvolupar una solució mitjançant un procés de disseny exhaustiu.Treballar en equip davant problemes reals.Desenvolupar un prototip final i totalment funcional.El fer és un tipus de pensament aplicat i un dels recursos més preuats de la humanitat. No obstant això, tot i que la majoria de gent té la capacitat de fer coses, la majoria no les fa. Aquest és un dels llegats més dramàtics de la revolució industrial.

Fixperts és un projecte creatiu i social que promou l'habilitat d'arreglar com una manera de tornar a introduir en les nostres vides la capacitat de fer.

Cofundat per James Carrigan i Daniel Charny, Fixperts tracta de connectar a dissenyadors amb gent que necessita una mica d'ajuda en les seves vides per desenvolupar projectes junts que ofereixin solucions útils a problemes reals. Marc Ligos i Diego Ramos han portat la idea de Fixperts a Barcelona,

http://fad.cat/congres/old/2013/es/?p=931

http://fixperts.org/about/http://fixperts.org/fixfilms/

Fixperts: Fixing is a way of Thinking

http://makezine.com/.../fixperts-fixing-is-a-way-of.../“

Fixperts” se dedica a solucionar los problemas del día a día. Es un proyecto social llevado a cabo junto con “fixpartners”, “fixperts” y “Fixfilmmakers”. “Fixpartners”: personas que quieren superar un reto. En este caso, la protagonista es Denise, que lleva pendientes desde que tenía 16 años. Debido a la EM no es capaz de ponerse los cierres de los pendientes sin la ayuda de alguien; la EM le ha afectado a la movilidad de sus manos, le provoca que las tenga dormidas y débiles. También le afecta a su visión. Denise es una persona segura de sí misma, una mujer independiente que vive de forma autónoma y usa pequeños utensilios para afrontar sus retos diarios, como puede ser el abrocharse los botones de la camisa. Pero si quiere ponerse pendientes, necesita ayuda. “Fixpert” en esta historia es Florie Salnot. Son diseñadores o realizadores que usan su imaginación, talento y habilidades para resolver un problema. Florie, que lleva unos bonitos pendientes de perlas, le pidió a Denise que le mostrara sus dificultades para ponerse los pendientes. Observa detenidamente cuando Denise le muestra que es capaz de ponerse los pendientes; pero Denise le explica que “poner el cierre, es una auténtica pesadilla” - See more at: http://perforaciondeoreja.es/los-pendientes-pueden.../...

https://vimeo.com/59580609

http://perforaciondeoreja.es/los-pendientes-pueden.../

en relació:

http://www.curroclaret.com/es/compartir_carrito.html

Els ‘makers’ i ‘fabbers’ es reivindiquen a Barcelona

La fabricació digital, el ‘do it yourself’ i el moviment ‘maker’ arrelen

http://www.ara.cat/.../makers-fabbers-reivindiquen...

Què és el disseny obert?

Un disseny que promou l’aplicació de principis sorgits a partir del moviment de programari lliure i de codi obert. Parteix de la idea que la creativitat i la societat en general es beneficien de les vies de comunicació obertes i de la transmissió lliure d’informació. Per això, el disseny obert busca compartir els processos de creació, distribució i fabricació d’objectes, idees o sistemes, perquè altres puguin usar-los per adaptar, re-formular, produir o distribuir aquests dissenys o contingut segons les seves necessitats.Per què creativitat compartida?La cultura del disseny obert està marcant molt ràpidament un canvi de paradigma en les indústries creatives i fa possible una economia col·laborativa d’un potencial enorme tant per a dissenyadors i creadors com per a usuaris i consumidors. És una àrea en plena efervescència que genera nous models de negoci, processos creatius innovadors i pràctiques de consum participatives.

Quin futur té la cultura del disseny obert?

Aquest nou paradigma comporta la promesa d’un impacte social positiu i sostenible, la creació de nous models d’intercanvi, la deslocalització i re-localització de la producció i la renovació dels processos de consum.D’aquests plantejaments alternatius sorgeixen, sobre la base de comunitats reals unides per la virtualitat de les xarxes socials, projectes amb llicències Creative Commons, processos de cocreació, productes de distribució global però de fabricació local i finançament col·lectiu i instàncies de consum col·laboratiu que rescaten del passat processos econòmics com l’intercanvi o el préstec.

http://fad.cat/congres/old/2013/

El referent

ENZO MARI, AUTOPROGETTAZIONE 2.0

Enzo Mari ja en els anys '70 introdueix el concepte de disseny obert.Compartia el seu codi i promovia que els usuaris s'impliquessin activament en el co-disseny i fabricació dels seus mobles. Mari va ser un pioner amb un missatge i una acció radical. El seu impacte ha estat lent però ferm. I en el camí la cultura digital ha vingut a ajudar a canviar les regles del joc. Avui compartir i crear col·lectivament és més ràpid, innovador i eficient que fer-ho en solitari i defensan-te dels teus "competidors". I en els últims anys s'ha gestat una nova consciència col·lectiva que ens fa entendre quina és la nostra responsabilitat comuna canviar el que no funciona de la nostra societat i fer realitat valors com la cooperació i l'ecologia, construint un procomú fort i inclusiu i sabent viure entre el local i el global.http://blog.mmodulus.com/el-diseno-abierto-un-sueno-que.../

http://makezine.com/2013/04/20/enzo-maris-autoprogettazione/

https://www.youtube.com/watch?v=zdzyiwlFaag

http://fad.cat/congres/old/2013/?p=768

https://pol-len.cat/llibres/disenar-para-el-mundo-real/

http://www.monografica.org/Proyectos/9749

DISSENY D'EMERGÈNCIA

Social

Disseny per viure. 99 projectes per al món real

Design for all

...Por lo que se refiere a la década de 1970, sus inicios se vieron sacudidos por el muy crítico libro de Victor Papanek Design for the Real World (1971), en el que aseguraba que el diseño se había convertido en «la herramienta más poderosa con la que el hombre da forma a sus utensilios y ambientes (y, por extensión, a la sociedad y a sí mismo).» Como ha señalado Penny Sparke, Design for the Real World fue en esencia una extensa crítica al estado ideológico del diseño en aquellos momentos y una llamada a que los diseñadores prestaran más atención a los problemas reales.Cinco años después de la primera edición de dicho libro, en 1976, el Royal College of Art junto con el ICSID organizó el congreso «Design for Need», en el que se trataron diversos temas, entre otros, el diseño en los países del Tercer Mundo, las posibilidades de la tecnología, así como un amplio número de asuntos de carácter social ...

aquí:

https://objecteiespai.tumblr.com/search/Victor+Papanek

...También en los años 1970, y con la intención de crear un diseño más inclusivo, Maria Benktzon y Sven–Eric Juhlin, crearon el Ergonomi Design Gruppen, para diseñar objetos funcionales y atractivos alejados de la falta de interés estético que, hasta entonces ...

http://www.monografica.org/02/Art%C3%ADculo/2909

https://www.moma.org/artists/8697

https://www.moma.org/artists/6935?locale=es

http://ajuntament.barcelona.cat/museudeldisseny/ca/exposicio/disseny-viure-99-projectes-al-mon-real

http://ajuntament.barcelona.cat/museudeldisseny/ca/activitat/3es-jornades-disseny-viure-diversitat-funcional-protesis-i-ciborgs

https://www.nuvol.com/noticies/dissenyar-per-a-la-condcio-vulnerable/

youtube

2 notes · View notes

teoriapoliticauab · 3 years

Text

The world is yours - L’autorealització vàcua

Quin és el valor fonamental que guia les societats europees, occidentals o desenvolupades? Podem afirmar amb molta seguretat que es tracta de l’individu; la majoria de persones viuen per a elles mateixes. Aquesta realitat pot semblar lògica ja que sense un punt d’egoisme ben entès, de preocupació i conservació d’un mateix, no es pot sobreviure ni gaudir d’una bona salut mental i física. Malgrat això, l’individualisme present en les mencionades societats ha anat molt més enllà del que es podria considerar bo o sa. La causa d’això són els valors que l’envolten, producte del món postcapitalista en el que vivim. No es tracta d’atacar aquests valors a la manera dels neocons, els liberals conservadors o els pensaments de dreta o nova dreta, sinó des d’una perspectiva d’esquerres i anticapitalista, inclús humanista.

Al llibre “La por a la llibertat” Erich Fromm parla de com una vegada superada l’autoritat dels pares o la família, el punt on s’és “lliure de” (llibertat negativa, no coacció), es produeix un gran sentiment de desesperació per la pèrdua de seguretat que això representa. En aquest punt, les persones hauríem de fer ús de la nostra llibertat positiva (llibertat per) per omplir aquest buit, però molt sovint el forat es completa sotmetent-nos a una nova autoritat que ens proporcionarà la certesa necessària per poder viure sense ansietat.

No cal que ens preocupem ni que ens esforcem en com pensar o actuar si un sistema, del tipus que sigui, ens diu cada moment com fer-ho. Encara més rellevant és el fet que aquests pensaments siguin tractats com a propis de manera inconscient, donant pas a la conformitat i al seu infame antònim, inconformitat. La descripció tan acurada de la situació actual que fa Fromm en aquesta obra i també en “Tenir o ser?” preocupa pels anys que fa que van ser escrites, sobretot la primera, il·lustrant com l’individu modern o postmodern porta atrapat en les trampes del sistema des de fa dècades.

En aquest segon llibre Fromm descriu la societat que coneixem perfectament, basada en el consum material derivat de la promesa de progrés infinit lligat a una felicitat també infinita. Si això ja es descrivia com a farsa en aquesta obra de l’any 1976, avui en dia s’ha confirmat rotundament. La crisi ecològica i de recursos n’és una evidència, malgrat la qual la majoria d’individus (sobretot rics) del planeta continuen vivint com si fossin déus sobre la terra, consolidant un model econòmic basat en satisfer-se a si mateixos i no a les necessitats reals de la humanitat. Per molt trillat que soni, les persones no són el que tenen ni el que fan, són el que són. Éssers, no egos.

Arribats a aquest punt, introduïm la tercera referència: el llibre “Espectros de la movida”. En aquesta obra és fa una àmplia crítica de la cultura dels anys 80 a Espanya (l’americana, importada internacionalment) concentrant-se en el seu màxim exponent, el fenomen de la movida madrileña. El descriu com a un moviment falsament antisistema i underground finançat per les elits de l’Espanya de la transició i com a renovació del capitalisme. Com una gran mentida, un petit espai on poder ser “moderns” sense molestar gaire l’statu quo. Pot semblar un fet llunyà en el temps, però el cert és que els fantasmes de la movida continuen gaudint de molt bona salut.

Vivim des de fa uns anys en un permanent revival dels anys 80. Des de sèries com Stranger Things, música com la dels últims treballs de Dua Lipa o The Weekend o remakes i seqüeles de pel·lícules com Ghostbusters o Jurassic Park. Més enllà de la sequera creativa de Hollywood i la indústria cultural americana, s’està glorificant una època en la que es van aposentar les bases del capitalisme neoliberal i on hi ha molts elements a criticar. El que més m’interessa és el de l’autorrealització que ofereix el postcapitalisme. En un món on preval l’hedonisme, l’egotisme, l’egocentrisme i el narcisisme, l’individu realitzat a si mateix és certament megalòman. Agafem grans noms d’èxit que se’ns ofereixen com a exemple, ficticis i reals: Scarface, el narcotraficant de pel·lícula fet a si mateix provinent dels baixos fons; els mafiosos de la sèrie Peaky Blinders o l’artista C. Tangana. Aquests personatges, que primer apareixen revestits de certs valors com l’honor, la lleialtat o l’amor a la família, realment ho cobdicien absolutament tot i no s’aturen per res ni per ningú per aconseguir-ho. El món és seu i ningú els aturarà. El fet és que fan pensar a la resta de persones que no estan en la seva posició, que no faran mai prou per ser-hi i que han d’adoptar la personalitat dels seus ídols per acostar-s’hi, creant una espiral d’individualisme i egoisme. Aquesta autorealització és enganyosa ja que està buida de contingut. Quan per fi ho tens tot, no tens res, perquè el més important resulta ser el que no pots posseir. La coneguda reflexió sempre arriba després que persones o personatges atenyin tot el creien necessitar per ser feliços i, gairebé sempre, entrin en un bucle autodestructiu provocat, entre d’altres, per la violència i el consum de drogues que protagonitzen les seves carreres meteòriques fins a arribar a un cim, borrós però. Les seves vides sempre es caracteritzen més per la por a la mort, que per l’amor a la vida, perquè morir significa perdre tot el que tenen, possessions materials que no els acompanyaran ni significaran res quan ells no hi siguin. Tampoc significaven gaire quan estaven vius.

Aconseguir sentir-se segur amb idees d’èxit material i fama funciona relativament bé durant un temps; el que es pugui aguantar satisfent les elits econòmiques i polítiques i ignorant la pròpia autenticitat i congruència (ja ho diu la Rosalía: es mal amante la fama [...] y como ella viene, se te va). Bàsicament, el que duri la moda i el que hom tardi a adaptant-s’hi. El capitalisme ho ha posat molt fàcil per sotmetre’s a una nova autoritat, la del consum i l’estètica, i per seguir alienant a les persones fent-les creure que la política no serveix per a res o, fins i tot, que literalment pensar o qüestionar-se certes coses és una pèrdua de temps i, a més, il·legítim. Cal trobar un verdader alliberament, tot i la inseguretat i l’ansietat que això ens pugui portar. Les persones, més enllà d’aspirar a ser modernes estrelles fabricades en despatxos d’executius (per molt que les venguin com autèntics genis creatius), hem d’aspirar a SER.

Gerard Homs

Referències:

Fromm, E., 1941. The fear of freedom. Nova York: Farrar & Rinehart.

Fromm, E., 1976. To have or to be?. New York: Harper and Row.

Lenore, V., 2019. Espectros de la movida. Madrid: Akal.

1 note · View note

informativocolombia · 3 years

Text

Tendencias del liderazgo consciente: Great Place to Work® reúne las Best Practices de las mejores empresas

Els grans desafiaments globals, la disrupció tecnològica, el canvi climàtic i les desigualdades socials no només atañen a governs i Ong’s. Els líders de les organitzacions tenen un paper clau que exerciran davant la fulla de ruta marcada: ajudar a construir negocis sostenibles des d’un lideratge conscient. Cada vegada cobra més importància equilibrar creixement econòmic, bé estar social i defensa de l’entorn. Els líders empresarials estan buscant fórmules per implementar el Propòsit en el seu dia al dia en el negoci i fer-ho tangible.

En aquest context, Great Place To Work®, consultora líder en la identificació i certificació de Excelentes Lugares per Trabajar, publica l’estudi “Liderazgo en los Grandes Lugares de Trabajo”, en el que han participat els líders de les empreses Admiral Seguros, Andorra Telecom, Axazure, Banca March, Baylos, Beam Suntory, Creditoh, DHL Express, Laboratorios Expanscience, Laboratoris Gebro Pharma, HomeServe, Nordic Pharma, Kairós DS, SC Johnson, SIDN Digital Thinking, Siemens Healthineers y Soluciones Cuatroochenta.

Els experts en els grans llocs de treball analitzen en l’estudi i dins del context actual com estan identificant els líders dins de l’organització, com acomiaden el seu desenvolupament i les seves recomanacions per a liderar la forma conscient i generar cultura d’alt rendiment i cura. de les persones.

Liderazgo humanista Laboratoris Gebro Pharma s’inspira en els principis de l’humanisme filosòfic. Isabel Salas, Directora de Comunicación y RRHH de la farmacéutica afirma que “el humanismo es rentable”.

“Los índices de resultados económicos están vinculados a ese cuidado por las personas, continua Salas ¿Qué nos dice el humanismo? Bàsicament, la tesis és que tot és incierto, pero hi ha una certesa irrevocable: nacemos y morimos solos/as. Això significa que en el tránsito de nuestra vida tenemos necesidades de afecto y reconocimiento”, concluye Salas. En aquest context, Isabel Salas afirma que “en los entornos donde se fomenta en las personas libertad para decidir, autonomía para crear, generar, etc. -creació”.

Una altra clau és el concepte de justícia. Segons comenta Salas en l’estudi, les persones quan creen que les diferències que s’estableixen corresponen a un criteri de justícia, se senten més vinculades al propòsit de la companyia i contribueixen més al negoci. En cuanto al liderazgo, en Laboratorios Gebro Pharma treballa l’autenticitat, líders que sean vulnerables, que reconeixen els seus errors, que no tinguin miedo a expressar les seves emocions, i connecten amb les persones. Salas afirma que “tenem també en compte la dimensió enfocada en els resultats, i aquí apliquem les metodologies àgils”. Per otro lado, Salas enfatiza en la capacitat d’influir en els líders, de crear xarxes, de connectar comunitats: “Trabajem per equips transversals més allá de la jerarquía i superant l’organigrama”.

Com s’identifica un gran líder

SIDN Pensament digital Per a Jesús Moya, CEO de SIDN Digital Thinking, a l’hora d’identificar futurs líders existeix una característica clara, i està molt relacionada amb el que en SIDN llamen les adyacencias. Segons Moya, “la forma que ha de desenvolupar-se, aspectes que ha desenvolupat al llarg de la vida, que mostren empatia, i altres qualitats que a vegades passen inadvertides, però que dins d’una organització permeten destacar les persones”. “Intentam potenciar aquestes qualitats que ja trae de forma innata el futur líder”, afirma Moya. Asimisme, “tractem de trobar una via de canalització per a que la persona pugui desenvolupar aquelles qualitats dins dels equips, evitant potenciar una part de sí mateixa que a la millor no és amb la que més còmoda/a se sent”. En relació a un consell de liderazgo, continua Moya, respecte al cuidado y éxito de las personas, “nuestra apuesta es la concentración de talento, porque de alguna manera ese talento se expande y conecta al resto de equipos”.

Banca March En Banca March, segons Anselmo Martín-Peñasco, Director de RRHH i Subdirector General de l’entitat, “buscamos un liderazgo inspirador que fomente nuestra misión de Crecimiento Conjunto, colocando a las personas en el centro de la estrategia”. Para Martín- Peñasco, aquesta és la clau d’un model de gestió excel·lent, en el que el líder prioritza el creixement de l’equip per sobre de la gestió de tarees o urgències. És fonamental escoltar, prosigue Anselmo, i entendre què necessiten les persones per ajudar-les al seu desenvolupament professional. “También és prioritària la generació d’un clima laboral positiu, on predomina la comunicació transparent i la confiança. I per suposat, el líder ha de ser el primer promotor de la cultura de l’organització, així com un exemple de compromís, motivació i valors”. Concluye Martín-Peñasco.

Axazure En opinión de Natalia Castelló, HR Director d’Axazure, per identificar als líders de l’organització és important: l’experiència (liderar amb l’exemple i si l’equip té més experiència en general que el líder, això es torna complicat); Las habilidades de liderazgo (comunicativas, empatia, paciencia, capacidad para enseñar y mentorizar…); i la voluntad de liderar i fer créixer professionalment a cada una de les persones de l’equip i no sol de ser jefe o promocionar en vertical. Finalitza Castelló.

Com es desenvoluparan els futurs líders d’una organització Admiral Seguros En lo que respecta al desarrollo de los líderes, para José María Pérez de Vargas, Director de Claims & AF de Admiral Seguros, disponen de diferentes grupos d’interès y programas formativos. Segons Pérez de Vargas, “destacamos la puesta en marcha d’un grup d’interès, “The Hill”, en el que des de la direcció s’ha integrat a un grup de gestors que participen junts a ells de forma activa en reunions estratègiques de negoci. Disposem d’un altre grup d’interès de gestors, “Pde”, i responsables i jefes d’equip, “LiderAS”. En quant a programes transversals de desenvolupament, destaquem el nostre programa “DaVinci”. A través d’un procés de selecció interior, es detecta a aquelles persones que tenen un bon rendiment i tenen expectativas de creixement dins de l’organització. També hem posat en marxa, continua Pérez de Vargas, el programa “Admiral Progress Tour”. Aquest programa permet connectar a una persona treballadora identificada dins de “Karisma”, otro de nuestros proyectos”.

Beam Suntory En Beam Suntory, segons Patricia de Blas, Senior HR Manager de l’empresa de begudes espirituosas, la millor manera de desenvolupar un líder que empra des de la seva carrera professional. Tots els empleats tenen un pla de desenvolupament i un pla de formació específic, afirma de Blas, a més d’una formació focalitzada en dones per a les dones que dirigeixen el salt a directores.

Kairós DS En Kairós DS, segons Javier Rubio, Development Brand & Culture de la tecnològica, desenvolupan els seus futurs líders treballant el desenvolupament professional i el desenvolupament personal. El desarrollo profesional, dice Rubio, “desde el punt de vista de coneixement de la seva àrea de treball, el fem a través de la formació, la participació en charles, deixant que tome decisions, acompanyant-los en tot el procés”. Però, per a Kairós, un líder no és tal si no té una part humana enfocada a les persones. “Per que crezca com a persona, continua Rubio, té la possibilitat de ser embaixador o embaixadora sent referents i impulsors de la cultura en els equips que estan en client o en Kairós DS”. “Son personas de referencia de los valores y cultura de Kairós”. Finalitza Rubio.

Consells per liderar de forma conscient i generar cultura d’alt rendiment i cura de les persones

DHL Express Per César Liaño, C&B + HR Development Manager de DHL Express, “a un líder l’aconsellaria que entienda que en organitzacions d’alt rendiment, les persones tenen el millor dia cada dia quan aprecien un lideratge exigent i estimulant en els resultats i forts en les dones. conductas respetuosas amb les persones”.

Creditoh Segons Sandra Infantes, HR Manager de Creditoh “a un líder li assessorarà generar un ambient i comunicació de proximitat, confiança i transparència”.

Farmàcia nòrdica Para Rafael Mella, Vice President Southern & Wetern Europe, de Nordic Pharma, “lo important d’un líder és tenir empatia”. Segons Mella, “un líder té que interessar-se als altres, posant-se a un costat per deixar que les persones puguin desenvolupar i créixer”.

Solucions Cuatroochenta En palabras de Celia Pallarés, Chief Human Resources Officer de Soluciones Cuatroochenta “a los managers que lideran personas le diría que nunca olviden la responsabilidad que tienen con su equipo, que nunca pierdan la cercanía y la capacidad de empatizar con cada uno de ellos/as . Ser un bon líder va més allá de la consecució de KPIs. Ser un bon líder consisteix en envoltar-se d’un equip que està al 100% contigo perquè els fa sentir part del projecte i creixen amb ell”.

Per a més informació, descarregar l’estudi “Liderazgo en los Grandes Lugares para Trabajar”

Leer mas...

0 notes

miquelgeneblog · 3 years

Text

Laia Masramon

El dia que la vaig descobrir, la Laia Masramon tancava un cicle. De les classes que va fer amb Alicia de Larrocha als tretze o catorze anys es va quedar, entre moltes altres coses, amb una frase que encara avui l'acompanya: "Si no t'estimes molt la música, no t'hi dediquis". Tot i fer concerts des dels deu anys i estar enfocada en aquesta direcció des de ben jove, la Laia es va passar tota l'adolescència preguntant-se si s'estimava prou la música per a dedicar-s'hi, si realment n'era digna. La resposta afirmativa la va obtenir amb disset anys, instants després de realitzar el seu debut amb l'OBC al Palau de la Música Catalana. "Recordo perfectament haver tocat i estar allà al·lucinant i pensar Que feliç que sóc, jo vull fer això!".

Això és ser pianista professional, amb una carrera concertística sòlida tant a l'Estat espanyol com a l'estranger i una extensa aula d'alumnes repartits entre el Centro Superior de Enseñanza Musical Katarina Gurska de Madrid, el Conservatori Municipal de Manresa i casa seva. Una activitat que no es pot deslligar de l'acció de viure i de ser una persona plenament conscient de si mateixa. "La manera com ens prenem la vida quotidiana és un treball constant, i això afecta a com toques. La relació que hi ha entre la música i la naturalesa és íntima i per això l'art és un gran mirall i una gran font de creixement personal".

La Laia va créixer en una família musical. L'àvia era pianista i ensenyava a tocar l'instrument als nens i nenes del poble. El pare també tocava el piano i sentir-lo sonar a casa era una cosa ben natural. Un dia la Laia va dir que volia ser "una nena de l'àvia". A les poques classes, l'àvia es va adonar de la facilitat amb què la Laia aprenia i la família es va abocar a proporcionar-li les millors condicions per a desenvolupar les seves habilitats. De seguida va entrar en escena Carles Julià, qui fou el seu professor durant més de deu anys, i el qual no només formà a la Laia pianista, sinó també el seu pensament artístic i humà: "Venia a casa els dilluns i fèiem classe tota la tarda. Després es quedava a sopar i parlàvem de música i d'altres arts, cosa que revestia d'una qualitat més àmplia la meva formació. Era formar el meu pensament".

Amb aquesta escena al cap, no resulta estrany descobrir en la Laia una vocació docent que, a través del piano, vol incidir en la persona. "La tasca docent és profunda no només en la matèria que ensenyes, sinó en la necessitat de revestir això d'uns principis humans bàsics que sustenten qualsevol relació humana". Una tasca que circula en sentit contrari al de la riuada del sistema econòmic i social que ens arrossega cap a la cerca del plaer immediat i superficial. "Es premia la satisfacció instantània i superficial, però hi ha aquella satisfacció corba, a llarg termini, que requereix petits esforços sumats cada dia, que al final és la més plena de totes perquè t'ha transformat com a persona".

La família va conduir la seva carrera de manera mesurada, fet que li va permetre tenir una infància i adolescència normals. En finalitzar els estudis de Grau Superior al Conservatori Municipal de Barcelona amb Ramon Coll, va fer les maletes cap a Madrid, on va estudiar durant cinc anys amb Galina Eguiazarova a la Escuela Superior de Música Reina Sofia: "Per a mi va ser una descoberta increïble la seva imaginació musical, la riquesa a l'hora d'expressar-se i la manera d'entendre les obres". Després d'això, es va formar com a fortepianista en el Màster en Fortepiano i Interpretació Històrica de l'Schola Cantorum Basiliensis, mentre realitzava concerts arreu d'Europa amb el piano i el fortepiano, mantenia una forta activitat docent a Madrid i es menjava el plat que havia preparat a les sis del matí a Basilea en el tren que la portava de les classes de piano a la classe d'alemany a Madrid.

La conciliació de tota aquesta activitat amb una vida personal equilibrada li va requerir fer un pas enrere per repensar-se. "El pas de l'adolescència a la vida adulta com a músic és difícil. Quan ets adolescent estudies tot el dia i això no és sostenible si vols tenir una vida equilibrada". Entendre que podia tenir una vida adulta en la qual hi hagués espai per a tot va ser revelador. Un espai per viure i per tenir relacions significatives. Un espai per inspirar-se. Espai per pensar i per ser. "Camino molt. I nedo. Al final, som allò que cuidem, que vol dir que som aquelles coses a les quals donem espai per a que ens puguin passar".

Aquest curs la Laia passa més temps a Catalunya. Buscava una excusa per poder tornar-hi més sovint i la plaça de professora de piano al Conservatori de Manresa l'hi ha donat. "És el retrobament amb casa i la sensació que aporto alguna cosa en l'àmbit professional més enllà dels concerts".

* * *

Petit Palau. 2 de febrer de 2015. Llum zenital. Un piano de cua presideix el centre de la platea. Foscor absoluta al voltant. Laia Masramon apareix en escena amb el cabell recollit. Porta un vestit de tirants blau turquesa, una cadena molt fina penjada al coll rematada amb una peça llarga i daurada i fines arracades de forma piramidal. Una breu salutació és suficient peatge per poder seure al piano.

"La feina psicològica a l'hora d'afrontar un concert va més enllà de la simple preparació del concert. Un està practicant la seva relació amb ell mateix cada dia, en cada moment. Un toca com és i és com toca".

El programa del concert ha estat molt meditat. L'inici proposa dues maneres immenses d'entendre i materialitzar el romanticisme musical: Johannes Brahms i Frederic Chopin. La segona part estableix un diàleg entre la música de dos visionaris, Claude Debussy i Alexander Scriabin, acotada a l'inici i al final per la delicada Für Alina d'Arvo Pärt.

"El primer que cal és tenir un desig verdader de conèixer el més profundament possible el què estàs tocant. I després et fas propi aquest llenguatge i aquesta manera d'expressar-se i els passes pel teu sedàs. Però sempre hi ha d'haver honradesa, que el què jo sento estigui d'acord amb el què el compositor volia".

Masramon posseeix un pianisme d'una qualitat clàssica, amb una dicció clara, perfecta definició de les veus i un rebuig frontal a tot gest grandiloqüent. Amb aquesta manera de tocar, és capaç de dibuixar profunds canvis d'intensitat i de color mitjançant el control dinàmic, la varietat d'atacs i una gran capacitat de modelar la densitat del seu so.

"Tota la humanitat està dins d'una obra d'art. Tot el que hem pogut sentir tots, perquè al final tots sentim el mateix, està dins de la música. I si parlem més en concret, m'agrada veure quina organització musical interna hi ha en les obres que toco. Veure les entranyes de la música, entendre què estàs tocant a nivell de moviment, de gest, com si fos una petita coreografia de l'ànima. I quan toquem també tenim una coreografia de gestos petits, el canell no para de dibuixar, sempre en rodó, i és la base perquè puguem transmetre el legato i la qualitat del so".

La Laia toca amb la mirada entornada i la boca lleugerament oberta. Les celles són el far que ens guia a través de les seves emocions. Els ulls, gairebé tancats i dirigits cap al teclat, s'obren de sobte, sorpresos d'allò què acaben de sentir i que la seva ànima potser descobreix per primera vegada.

"Cada concert és un recorregut emocional no només en el temps i l'espai que hi ha en aquell moment, sinó també en el passat, el present i el futur perquè, des del meu punt de vista i tal com deia Harnoncourt, la funció principal de l'art és commou-re'ns profundament com a persones, sacsejar-nos des del més íntim i transformar-nos. L'art ens recorda qui som, cap a on podem anar i ens dóna la valentia i la força per a fer-ho".

#Laia Masramon #Piano #música #retrat #Revista Musical Catalana

0 notes

ambitsundiari-blog · 4 years

Text

L’educació com a exercici polític - 13 d’octubre de 2020

Com a educadors i com a ciutadans preocupats per l'esdevenir de les consciències i la humanitat, com a persones anhelants d’habitar un món poblat de ments crítiques, mai no deixarem de dialogar –encara que sigui de manera individual– dins el debat de quina ha de ser la tasca de l’educació. I, sobretot, de quina manera s’ha d’autoproclamar o autoenunciar l’educació. Això és, en efecte, etiquetar-se. O més ben dit, posicionar-se.

Henry Giroux afirma que l’educació i la pedagogia actuals anul·len cada cop més el desenvolupament de consciències crítiques, de la imaginació dels educands, de la seva determinació, i també de la seva percatació. Fermament creu que educació i pedagogia no han de servir sinó a crear consciència crítica, a remenar desemmascaradament els conceptes que vertaderament haurien de preocupar a l’educació: els conceptes d’autoritat, de poder, d’ideologia, etc. Perquè són conceptes que ho articulen tot, inclosa la pròpia pràctica pedagògica. Si s’obvien aquests conceptes, quelcom del que precisament peca l’educació d’avui en dia, a què s’està servint?

Hi ha un sector o certs posicionaments que defensen que l’educació no ha de servir sinó a una transmissió de coneixements fàcilment anotable a un llistat concret i finit, i que l’única manera vàlida de fer-ho és des de la neutralitat. ¿Què és, la neutralitat? Doncs bé, segons Henry Giroux, amb qui combreguem, la neutralitat és, en educació i pedagogia –així com en qualsevol disciplina social-humanística, o en qualsevol qüestió humana, sigui (permeti-se’m l’arbitrària i feble distinció categòrica) alta o baixa–, quelcom impossible. Realment, és quelcom impensable. Així doncs, què és el que ha no només possibilitat pensar, sinó situat com a objectiu quasi de manera total al centre del debat, que l’educació ha de ser neutral? Evidentment, això no ha passat perquè sí. El cert és, com assenyala Giroux, que la lògica neoliberal ha instaurat el seu domini, un cop més, també sobre el terreny educatiu. Assenyalar que el neoliberalisme és una ideologia encoberta que conquereix territoris de pràctica i pensament de manera fantasmagòrica és posar el dit a una llaga que pot fer molt de mal. Perquè desespera reconèixer que contra aquest gegant, inclús des de la marginalitat de la nostra pràctica educativa, és difícil lluitar.

Reconèixer que la neutralitat en l’educació és impossible és únicament el punt de partida. I és ben complicat de situar el centre de la qüestió, del debat, en aquest punt. Reconèixer que la neutralitat en l’educació és impossible és ja posicionar-nos, ubicar-nos, definir com pensem i quins són els nostres ideals. A què servim? Davant d’aquest panorama de preguntes, ens n’adonem de la digressió que suposa discutir sobre metodologies, sobre el com. Evidentment que no és una qüestió de segona. Ara bé, potser sí que podríem pensar-la en un segon ordre després d’apuntar la transcendència del primer problema tan perversament –inclús potser sense massa deliberació, ja que els interessos econòmics poc espai deuen deixar per a demanar-se per l’educació– emmantellat com ho és el de preguntar-nos: a què servim?

0 notes

marcmaciafarre · 8 years

Text

MALCOLM X 52

Aprofitant que aquesta setmana s’han complert 52 anys de l’assassinat de Malcolm X voldria aportar unes reflexions sobre el personatge, la història i el present d’uns Estats Units d’Amèrica que sembla que s’avoquen al conflicte intern. La vida de Malcolm X és, en ocasions, el somni americà convertit en malson que ell mateix havia denunciat. Amb una mirada curiosa i atenta, la seva trajectòria representa l’intel·lecte com a forma de redempció. Això els catalans ho entenem bé, és aquella idea de què la cultura redimeix l’home. L’era Trump posa de manifest altre cop que el conflicte racial també és un conflicte de classe. La visió que té l’actual president dels EUA sobre part del seu país coincideix amb una realitat més pròpia dels anys 50 o 60 del segle XX on la degradació dels barris obrers afroamericans en centres urbans s’associava amb la prostitució i el tràfic de drogues. Com en la pel·lícula biogràfica de Malcolm X d’Spike Lee (1992), Sodoma i Gomorra són Harlem i el Bronx. La vida de Malcolm X també ens ensenya que l’islam pot ser una creença religiosa oberta, urbana, moderna i socialment transformadora en les societats que passen per processos de modernització o canvi. La imatge actual que es projecta des de certs mitjans de comunicació on la religió del profeta és antiquada, rural, pròpia de societats econòmicament pobres o violenta no s’ajusta necessàriament a la realitat d’aquesta creença i ni tan sols a la seva realitat històrica. Al cap i a la fi la redempció, per dues vegades, del nostre protagonista vingué de la mà de la religió del profeta i sempre lligada a una cerca de la llibertat col·lectiva i individual. Bona part de la vida de Malcolm X i de la comunitat afroamericana s’explica pels anys d’apartheid polític, social, econòmic i cultural als quals van ser sotmesos durant anys, especialment des del final de la Guerra Civil americana i fins bona part dels anys seixanta del segle XX. En aquest sentit la Nació de l’Islam fou també un moviment contracultural de masses que reivindicava una manera de ser pròpia, desacomplexadament negra, culturalment rica i que se socialitzava als barris, a les mesquites o a les manifestacions contra els diversos crims racistes que es produïen en la societat nord-americana de forma continuada i dels quals la comunitat a la qual pertanyia Malcolm X n’era la víctima principal. Era la base de l’anomenat nacionalisme negre. Malgrat que Malcolm X sembla que fou una persona extraordinàriament desconfiada vers tot i tothom, gairebé ratllant la paranoia —sovint ben fundada per les múltiples escoltes policials i espionatge a lo Homeland que va patir—, el cert és que això li va permetre d’anticipar-se als girs de guió que un moviment heterogeni com el seu havia anat fent consolidant així el seu lideratge. Lúcid en l’anàlisi polític i incisiu en els discursos, Malcolm X es transformà en un home de pensament universal, que veié en els EUA el gènesi d’un món ple de nacions germanes. El seu assassinat, tràgic, salvatge i ignominiós es produí quan estava en el seu millor moment com a polític i intel·lectual, i no féu més que aprofundir en la cultura de les armes al mateix temps que va crear un màrtir de la cultura afroamericana i presagià l’assassinat del Dr. Martin Luther King tres anys més tard.

#malcolm x #història contemporània #estats units d'amèrica #malcolm little #marc macià farré #la història és una passada #52 #1965

2 notes · View notes

dolorsmarintuya · 7 years

Photo

La realitat i la cursileria crònica que patim

Penedès econòmic. març de 2018

Les germanes Anna Maria i Montserrat Xirinacs són al convent de les Carmelites, a Vilafranca. Aquí hi viuen. Les hem visitat un petit grupet de Randa i cordials i amoroses ens demanaven sobre la realitat de fora, encara que vèiem que la sabien tota. Lloaven al seu germà, Lluís Maria. D’ell deien que es va donar a la vida i que, al final, va donar la vida ("Jo sóc en vosaltres amics"). La realitat és que, ara que han passat deu anys, som més conscients del valor de la seva opció de fer costat als oprimits. Són persones que han realitzat plenament les seves pròpies possibilitats i aspiracions. Han guardat una direcció, seguint la seva inspiració i la seva intuïció. La realitat és tot i res; no pertany a ningú. Ni és teva ni meva. És tot allò que passa, que flueix fora nostre/ex-isteix i dins nostre/in-sisteix íntimament.

En canvi, la cursileria és negar la realitat amb ànsia d’aparentar el que ni s’és ni es té. Una nació és una realitat física i una idea. Segons Noël Valis, (acadèmica estudiosa de la novel·la realista, el realisme sagrat, la religió i la imaginació a l’Espanya moderna, el mite i la llegenda negra de l'Espanya de la conquesta i la Inquisició, a la pretensió ultracatòlica de Franco), la cursileria comença a Espanya el 1830 quan perd les primeres colònies i continua el 1898 amb la desfeta de l’imperi i és desplega mentre que Espanya queda relegada a la irrellevància internacional. Psicològicament, a la nostàlgia de la jerarquia s’hi suma el sentiment que no havia estat mai unida, ni ideològica ni històricament. Canovas del Castillo fabrica l’Espanya de la Restauració. Tothom sap que la propaganda mítica no partia de realitats històriques. La cursileria crònica que patim explica que Espanya hagi quedat com el poder europeu més resistent a la modernització econòmica i social.

Xirinacs ens avança un Model global, compartit, com a font de pau i de superació de conflictes entre grups humans. Aporta eines, a fi d'assolir la perfecció comunicativa pròpia de la vera democràcia que permetin constituir un pacte federal d’idees el més universal possible, on cadascú pot conservar el seu pensament propi però sense cessar de créixer en bona avinença en les coses més essencials. Una bona teràpia psico-social.

0 notes

xurumbel · 7 years

Text

Això ara no toca, nena

- Jenn Diaz - Muriel Casals va venir a la presentació de la sèrie documental Som dones, emesa al Canal 33 fa alguns mesos. Quan la vam veure aparèixer, tothom va quedar sorprès. ¿No tenia res millor a fer que passar per la presentació del programa? Un programa que intentava respondre, a partir d'unes preguntes comunes i del seguiment d'algunes vides, les grans incògnites que envolten i persegueixen les dones. Ignoro l'agenda de la Muriel d’aquell dia, si havia renunciat a altres compromisos o no per a acudir a la presentació d'un programa en què, per cert i a més, hi apareixia. En qualsevol cas, que sorprengués la seva presència no deixa de ser simptomàtic: la Muriel, les dones com la Muriel, amb un càrrec cultural i polític, no s'han d'ocupar del feminisme ni del que ens han volgut vendre com a coses de dones. Quan la ultradreta campa al seu aire pels nostres carrers, quan la policia atonyina àvies que volen votar en un referèndum, quan hi ha gent declarant emmanillada sense haver comès cap delicte, quan agents entren a casa teva i l’escorcollen, quan s'insinuen amb una falsa innocència sobre empresonaments i afusellaments, quan et tremola el cos al costat d'una dona que no coneixes de res en protegir un col·legi electoral... el feminisme, la manca de referents femenins en les institucions, el protagonisme de la dona en la situació política actual no toca, nena. Quan fa massa temps que valores el món en termes de quotes, comptant quants noms de dones apareixen en els consells editorials, quantes periodistes parlen des de tribunes de primera línia, quantes escriptores apareixen ressenyades... quan mires el món incòmoda, fent recompte d’uns i altres, de vegades aquella veu universal i pujolesca s’escola al pensament: això ara no toca, nena. És evident. No hi ha literatura femenina o masculina, hi ha bona o mala literatura: no toca. No hi ha columnes d'opinió d'homes o dones, hi ha columnes d'opinió arriscades o mediocres: no toca. No hi ha grans càrrecs d'homes i dones, hi ha meritocràcia: no toca. No hi ha esport femení o masculí, hi ha qualitat, publicitat, interessos econòmics i públic interessat: no toca. No hi ha música d'homes o dones, hi ha veus interessants en el panorama: no toca. Canviadors de bolquers exclusius per a dones, reduccions de jornada en safata per a les dones, reunions de mares a l'escola, aplicacions entre mares per intercanviar roba de nanos, dones objecte en la publicitat o dones-que-netegen en els anuncis de productes de neteja, dones que cuinen però que desapareixen dels grans noms culinaris del país. No toca. Esclaus i feministes lluiten pel vot, temps enrere: un dels dos haurà de renunciar-hi, almenys de moment. No toca, no toca mai. Ja ens hi hem acostumat: la lluita feminista, la igualtat, mai no és tan urgent ni prioritària, sempre hi ha una causa major. Avui dia, la política. Ja ens hi hem acostumat, és cert. De vegades fins i tot jo m'adono que no toca, immersa com estic en l'ordre social de prioritats. L'u d'octubre, després de passar el dia resistint en totes les formes possibles –físicament, mental i emocional–, arribes a casa i dins la pantalla hi desfilen els de sempre: Albiol, Arrimades, Iceta. Quan acaben, tots ells, de negar allò que acabem de viure els catalans (no els de bien, els altres) als nostres carrers i col·legis electorals, hi apareix el Govern. Un grapat de senyors s'acosten a la càmera amb solemnitat, pla curt, i ja els tenim ben a prop al menjador de casa nostra: només hi ha lloc per a ells. Em consta, veient les imatges a posteriori, que alguna dona havia tingut l'honor de quedar atrapada entre tanta americana i corbata mental, però en el plànol que tothom està veient a casa només hi ha senyors que manen. Durant uns segons, l'instint em posa en alerta: miro, compto, no hi ha dones, el missatge que ens fan arribar no només l’envia Puigdemont, que és qui ha de parlar, sinó que hi donen suport un grup de cares serioses, consternades, greus... cares d'homes. La veueta pujolesca se m’ennuega: ens han violentat, ens han humiliat, ens han fet mal, això ara no toca, nena. I callo. Potser és veritat que no toca. Quan declaren Cuixart, Sánchez i Trapero tampoc toca assabentar-se que Teresa Laplana –tot i que de baixa i per conferència– també ha de respondre a l'acusació de la fiscalia. No toca que els titulars l'esmentin. Ni parlar-ne. Perquè Laplana no s'ha exposat físicament tant, no ha estat protagonista, no hi ha samarretes amb el seu nom, la seva feina ha estat discreta, de segona línia, i ara no toca fer-li costat ni saber-se'n el nom de memòria. Toca buscar-la de forma conscient, toca la molèstia de saber què li demanen. Una setmana més tard, al programa 30 minuts, podem veure els dies clau dels qui han viscut l’1-O des de dins: Puigdemont, Junqueras, Cuixart, Sánchez, Romeva... i Colau (a la qual, fa uns dies, acomiadaven de pressa d'una entrevista perquè el seu fill la devia esperar a casa). Anna Gabriel i Marta Rovira amb prou feines arriben als 30 segons plegades. No toca donar protagonisme a les dones del procés, no toca que mantinguin al marge les seves vides familiars, no toca que ens expliquin les decisions importants que prenen i com ens afecta això a la nostra vida política actual –frenètica. El que sí que toca és mostrar-nos les nostres àvies, les que s’enduen a coll els antiavalots. La fragilitat de les dones que han violentat, assetjat i maltractat. Aquesta vulnerabilitat sí que toca, perquè a tots ens commou un home uniformat amb el seu poder i la seva força arrossegant pels cabells una dona indefensa. Del dia a dia d'Anna Gabriel durant els preparatius de l'1-O no en sabem res, del de Marta Rovira sabem com ho està vivint la seva filla. De Carme Forcadell encara en sabem menys. Però no toca: perquè ens han reprimit, espantat, ofès: hi ha una problemàtica més gran, més important que comptar el nombre d'homes i dones que hi ha al capdavant. Això ara no toca, nena, perquè mentre tu estàs pendent del biaix de gènere que hi ha al pla curt de l’1-O, en el seguiment d'Els dies clau, a la fiscalia... el teu país està convulsionant, no tenim temps d'igualar les quotes, de preocupar-nos per l'estètica que estem oferint, per donar a entendre com serà una futura, pròspera, cosmopolita i justa República Catalana. No ens cal tenir cura de certs detalls formals pel que fa a desigualtat, perquè tenim qüestions més importants per resoldre. Les qüestions de veritat. El 10 d'octubre, després de signar la declaració d'independència –suspesa– davant els centenars de mitjans nacionals i internacionals, llegeixen el text algunes de les dones que han oblidat pel camí: Marta Rovira, Anna Gabriel, Mireia Boya. El gest no em passa desapercebut. La república de la qual parla Gabriel en la seva intervenció em convenç: feminista, inclusiva, justa, social, antifeixista. Alguns, mentre ella fa un discurs impecable, ja han començat a parlar de la seva roba, els seus cabells i el seu aspecte físic. Senyors, ara no toca seguir amb les vostres ments retrògrades, no toca quantificar les dones en funció del vostre desig sexual, no toca amagar-nos quan treballem a peu pla, no toca el vostre masclisme. Carme Forcadell, quan el món sencer estava pendent d'ella, va començar un dels plens més importants del moment parlant de víctimes de violència masclista. Durant uns segons, no vam saber què pensar, allà a l’Arc de Triomf. Aquell malauradament inicial ens va esgarrifar. Alguns potser van creure que, esperant com esperàvem Puigdemont, allò no tocava. Però mai va tocar tant com llavors. Senyors, la república serà feminista... o no serà. És això el que toca ara. ...2017

0 notes

oldjapanesearchitecture-blog · 7 years

Photo

Introducció

Sóm la Francina Chacón, el Sergi Gálvez, la Laura Montero, l’Helena Martí i el Dalmau Mas i hem decidit tractar l’arquitectura tradicional japonesa. Tot i poder dividir el treball de diverses formes —segons els estils, segons els períodes, etc— però vam trobar més interessant buscar cinc tipus diferents d’edificacions i cada un de nosaltres centrar-se en un d’ells. D’aquesta manera, hem pogut centrar-nos en els edificis que més han impactat, d’una manera o altra, a la societat japonesa. No hem volgut tocar tots els estils, perquè n’hi ha que realment són poc rellevants i no han tingut gran impacte. Com el treball de l’assignatura d’art que és, hem volgut buscar els que ténen un significat més profund per la gent de carrer. Tant és així, que en alguns casos hem trobat poca informació de la estructura arquitectònica en sí i més del significat, dels mites que l’envolten o de l’impacte que ha tingut al Japó. I aquest ha estat, en definitiva, el punt de vista des del qual hem volgut enfocar el treball.

Així doncs, hem volgut fer una petita introducció genèrica de caire purament arquitectònic de cada una de les famílies d’edificis que hem escollit cada un de nosaltres. D’aquesta manera, podrem centrar-nos en la part més “espiritual” i passional de les obres d’art que són aquests edificis, sense entrar en detalls tècnics.

Castells:

Els castells són una part molt icònica i identificatoria de la cultura japonesa. Aquest tipus d’edificis van ser creats sobretot en època medieval, entre els períodes Kamakura i Tokugawa. El sistema feudal era l’emprat per organitzar el poder, però cada senyor feudal governant del seu territori tenia conflictes amb els senyor feudals veïns, eren petits estats que anaven combatent. Normalment aquests senyors feudals s’instal·laven en castells, edificis grans que servien de residència i a la vegada de fortificació i torre de vigilància. Com que se sabia que els senyors feudals vivien en castells, com més magnific i ostentós fos el castell, més poder i riquesa mostrava el seu propietari. És a dir, el castell era una manera de reflectir la importància, el poder, i la riquesa del senyor que controlava aquell territori.

Cada castell era diferent, però presentaven unes característiques comuns: diversos pisos que conformen una torre principal alta, un mur base de pedra alta, parets de guix i a vegades folrades amb fusta, teules en teulades d’un sol aiguavés en els pisos més baixos i teulades de dos aiguavessos sortints i a l’últim pis. Més detalladament:

Temples budistes:

L’arribada del budisme a Japó va resultar en moltes influències en tots els àmbits, l’art, la cultura, i fins i tot l’arquitectura. Acompanyat del shintoisme, la majoria de la societat japonesa duu a terme pràctiques tant shintoistes com budistes combinades, actualment els temples budistes i els santuaris segueixen sent de una gran importància en la cultura japonesa.

Degut a la arribada del budisme a Japó durant el segle VI, van sorgir tècniques de arquitectura pels temples, importades des de Àsia. Els primers temples van ser construits pel pais durant els períodes Asuka i Nara. Posteriorment, a causa de les creencies i les doctrines budistes, van desenvolupar encara més la construcció dels temples, aconseguit una varietat de estils, disenys i estructures.

Les principals característiques dels temples és que son fruits de la influència del budisme, per tant, tot i tenir varis estils, hi han unes caracteristiques comunes que comparteixen gairebé tots els temples. El primer que destaca dels temples budistes són les estàtues del buda que hi solen estar presents, o estàtues del Bosatsu: la forma anterior del buda. Segons la expressió i la posició del buda, representaven una virtut o una altra.

A part de la estàtua del buda, també podem identificar els temples budistes per la distribució dels elements i el tipus de construcció. La majoria de temples budistes presenten un una estètica més austera i més senzilla, amb menys detalls comparant amb els santuaris sintoistes. Tot i que els temples poden variar de forma i/o de diseny segons l’època en la que va ser construïda, hi ha un tret que és comú en tots els temples: la presència d’una pagoda al exterior del temple, de varies plantes. Això és degut a que és un element clau en la religió budista, provinent de la India. A dins, s’hi troba la habitació on està la figura del Buda.

Santuaris shintoistes:

El shinto (o shintoisme) és la religió primera i nativa del Japó i la que explica l’origen del país segons la mitologia nipona. En ella, els creients veneren els kami, que són déus o esperits de la naturalesa. El shintoisme es pot considerar animisme sofisticat, degut a la varietat de kamis a la que veneren —des d’esperits del cel o la terra, a qualsevol element de la naturalesa, passant pels seus avantpassats—.

Els santuaris shinto són llocs sagrats on es venera a un kami en concret. Només al Japó es calcula que deu haver gairebé cent mil santuaris (i n’hi ha més arreu del món), que es divideixen en tres tipus: jinja, els santuaris normals; taisha, els grans santuaris —de major importància, que veneren kamis més importants o que són més visitats— i el jingu, els que han estat dotats d’estatus imperial per estar en contacte directe amb la família de l’emperador.

Aquests llocs sagrats, en general, no tenien cap edificació propera fins l’arribada del buddhisme. Amb aquesta nova religió, es va importar la idea de construir edificacions i estructures sagrades per representar els kamis i fer-los les ofrenes. És per això que, en molts dels casos, el santuari consisteix només en una valla de fusta o de pedra que delimita l’àrea de veneració, o un dels elements —la porta, un fanalet, una petita edificació o un element de la naturalesa com un monòlit o un arbre ancià—. Així doncs, no és d’estranyar veure que hi ha santuaris que no “existeixen” físicament però sí se’ls considera zona sagrada i que, en la gran majoria de casos, val la pena visitar.

L’estructura dels santuaris “complerts” té més o menys la forma del dibuix esquemàtic següent. Cada un dels elements pot ser o no ser-hi independentment del seu nivell espiritual, i això no determina la validesa del santuari. Sovint pot significar que és un santuari tan antic que es va establir abans de l’arribada del buddhisme i dels registres escrits. És per això que, de molts, no se’n sap ni la data exacta de construcció ni el constructor.

Els elements que el conformen són els següents:

Torii – Porta shintoista que separa el món finit del infinit

Escales de pedra

Sando – Caminet que porta al santuari

Chozuya/temizuya – Font de purificació

Toro – Fanalets decoratius de pedra

Kagura-den – Petit edifici dedicat a la dansa sagrada

Shamusho – Oficina administrativa del santuari

Ema – Plaques de fusta amb oracions o desitjos

Sessha/massha – Petits santuaris auxiliars

Komainu – “Gossos leó”, estàtues guardianes del santuari

Haiden – Sala de culte o d’oració

Tamagaki – Valla que rodeja la zona sagrada

Honden – Zona principal, lloc on es consagra el kami

Ornamentacions de la teulada del santuari

Cases del te:

Les cases de te són unes petites cabanyes situades en els jardins de les cases japoneses tradicionals, i l’activitat principal que es realitza és la Cerimònia del te. La Cerimònia del te (Cha-no-yu), consisteix en un ritual tradicional japonès d’una duració de quatre hores que va començar en el segle XIII quan els samurais japonesos es van aficionar al te verd matcha. Els edificis on es realitzen aquestes cerimònies de te s’anomenen cases de te, en japonès 茶室 (chashitsu), i estan molt influenciades pel l'estètica del pensament buddhista provinent de la Xina però adaptat al Japó, el buddhisme Zen. Per tant, sense la tradicional Cerimònia del te japonesa no existirien les cases de te. Les característiques generals de les cases de te són les següents: Les cases de te no solen ser cases com a tal, sinó petites cabanyes, apartades de l’edifici principal, fabricades amb materials totalment naturals. Les cases de te estan formades per dos grans elements diferenciats: el jardí i l’edifici en sí mateix. Les teulades solen ser baixes per reduir la jerarquia entre les persones i que siguin iguals entre elles. Mantenen una decoració amb flors naturals que canvien segons l’època de l’any. L’habitació sol anar acompanyada d’una pintura o una cal·ligrafia que es penja a la paret, dins d’un petit espai elevat anomenat Tokonoma, on es situen els elements essencials de decoració tradicional japonesa. La funció principal de les cases de te és la de satisfer les necessitats estètiques i intel·lectuals dels japonesos. La gran majoria les cases de te comparteixen un estil únic i característic: l’estil Sōan.

Cases tradicionals:

Les Minka 民家 són les cases tradicionals japoneses. Daten del període Heian, i van continuar el seu desenvolupament durant els períodes Edo i Meiji.

La principal característica que tenen és que estan obertes a la natura. Els materials que es fan servir per a la seva construcció són: La terra, la fusta i el paper. La construcció normalment es fa cap els costat en lloc de cap amunt.

Trobem diferents tipus de Minka: Cases de granja, anomenades nouka, com per exemple, les Gasshou-zukuki (minka agricoles), o les Gyoka (minka pesqueres). I les cases en les ciutats, machiya.

Nouka 農家

El poble de Shirakawa-go, Gokayama-go, i en Kiwasaki el Nihon Minka-en, són Patrimoni de la Humanitat a partir del 1995.

Materials: Terra, fusta i paper. Materials econòmics i disponibles, perquè els pagesos no podien permetre importar res car.

Característiques: teulada alta i inclinada. Aquesta forma servia com a substitut de les xemeneies per dirigir el fum de la llar i permetia a més un espai afegit per a emmagatzematge. L'objectiu principal era suportar les abundants precipitacions i la neu, permetia que caiguessin fins a terra amb rapidesa. L’interior dels nouka està dividit en dues seccions, un sòl de terra compactada, anomenat doma 土間, i un sòl elevat d’uns 50 centimetres cobert de panells o estoretes de tatami o mushiro. En el sòl elevat trobem el irori 囲炉裏 que és el foc de la casa.

Machiya 町屋

Són les vivendes urbanes.

Materials: Fusta, joncs, paper i terra.

Característiques: Poden ser d'una o dues plantes. A l'entrar en una d'aquestes cases passem al genkan, on ens descalcem. A continuació podem trobar el passadís anomenat engawa des del qual s’observa el jardí. Les portes corredisses enreixades, shoji i els panells corredissos, fusuma, divideixen les habitacions. Estan fets de fusta i paper. El terra es de tatami elaborat a partir de joncs. Presenten un magatzem, kura 倉, que podia estar adjunt a l'immoble o separat per un jardí. El doma s'estenia generalment des de la part davantera de la casa fins al magatzem i tenia tres o quatre habitacions adjacents de les quals la més propera al carrer era la botiga i rebia el nom de mise 店. L'habitació que donava al jardí rebia el nom de zashiki 座敷, s'usava com a oficina i per entretenir els convidats. L'habitació més propera a la part de darrere, contenia la tokonoma i era el lloc on la família portava a terme la majoria de les seves activitats diàries.

Eren cases molt resistents, ja que les parets eren molt primes i es podien moure. Les teulades eren de teixits o de paó. Per tant, s’adaptaven millor als canvis de temperatura, absorbien els xocs dels terratrèmols i eren molt senzilles de construir a un terreny muntanyós. Tenien molt bona ventilació i es feia un aprofitament màxim dels espais petits.

0 notes

thaurusus · 4 years

Text

Enderrocar estàtues, prohibir o descatalogar pel·lícules, retirar contes infantils a les escoles... ni Gandhi, ni els Conguitos ni "Els Goonies" se salven. Qualsevol dia diran també que Jesucrist era racista, masclista i homòfob i faran tancar totes les esglésies. Temps al temps. Efectivament, la censura ha estat el major avenç social del segle XXI. És la dictadura del pensament únic, del pensament obligatori i de la correcció política. En resum, la "dictadura blanca" (com li deia Tarradellas) avança imparable, especialment en els estats democràtics, on s'ha integrat, i els qui l'apliquen s'autoproclamen demòcrates per guardar les aparences i guanyar-se al poble. El legat: ensenyar als nostres fills i a les futures generacions que quan algú els contradigui, en comptes de respectar la pluralitat, se'l censuri i se'l coaccioni, intentant convèncer-lo de que està equivocat i ells sempre tenen la raó.

Si no rectifiquem a temps es poden vaticinar dos escenaris futurs a nivell mundial:

A) Escenari dolent: una avenç generalitzat de l'extrema dreta com a reacció a la dictadura blanca, davant la passivitat i inoperància de la majoria de formacions polítiques, amb les conseqüències que això tindrà.

B) Escenari pitjor: una guerra mundial civil no només per interessos econòmics sinó per odi, és a dir, la pitjor de les guerres, perquè no s'acaba fins que un dels dos bàndols queda completament exterminat.

1 note · View note

objecteiespai · 5 years

Link

Setmana del disseny de Melbourne 12–22 de març del 2020 Melbourne , Austràlia

#melbournedesignweek2020

https://www.instagram.com/p/BymKqNnDrjf/

https://www.instagram.com/supermanoeuvre/

El 2020, les dissenyadores experimenten amb idees, materials, llocs i processos per respondre a la pregunta central "Com es pot dissenyar la vida?"

Podem passar dècades sentint que el món es queda parat. Però en un instant el món pot canviar per sempre mitjançant esdeveniments catalítics. A mesura que conflueixen els problemes ecològics, econòmics i socials, el disseny ens pot ajudar a mitigar i respondre a aquests problemes complexos provant possibles escenaris, creant noves idees i imaginant el futur abans que arribi. El disseny ens pot donar esperança i formar part d’una solució.

El 2020, Melbourne Design Week explora el paper de com el disseny pot donar forma a la vida des del pensament de grans imatges al voltant dels esdeveniments mundials fins a transformar les rutines de la vida quotidiana. La Melbourne Design Week explora el potencial del disseny per donar forma a la vida a través de cinc temes. La Setmana del Disseny de Melbourne es basa en l’èxit del programa del 2019 a través de continuar la seva exploració dels rius, les vies navegables i els oceans de Victoria amb Open House Melbourne dins del programa Waterfront. La guerra dels residus continua amb un focus especial en els e-residus. Dissenyar Cultures mira els objectes, experiències i creences que uneixen les persones; Design Evolution posa de manifest una nova onada de pensament en disseny; mentre que el pols mental i físic del nostre entorn urbà es comprova a les temàtiques Ciutats saludables.

Enguany, la Melbourne Design Week s’ha estès a més de 300 esdeveniments, però manté en el seu nucli una actitud de Melbourne més que una estètica, en aquesta expansió. Aquesta actitud és una responsabilitat del disseny d’imaginar i crear millors maneres de fer les coses. No cal ser dissenyador ni de Melbourne ni de Victoria per tenir aquesta actitud. Vine: parla, crea, comparteix, menja, discuteix i escolta. I el més important, imagineu-vos una vida millor avui.

https://www.ngv.vic.gov.au/melbourne-design-week/about/

0 notes

teoriapoliticauab · 3 years

Text

OKJA: Antiespecisme i ficció

Okja (2017) és una pel·lícula de ciència ficció dirigida per Bong Joon-ho . Narra la història d’un porc gegant modificat genèticament per la indústria d’aliments i que es criat per un camperol i la seva neta. Quan l’animal es emportat per la indústria, la nena que l’ha criat voldrà rescatar-lo i amb l’ajut d’ALF (Animal Front Liberation) intentarà desmantellar la crueltat de la empresa americana per tal que hi hagi un canvi. És una pel·lícula recomanada i considerada com un procés de mentalització per introduir-se al veganisme.

És un relat de ficció i presenta una distòpia on el creixement poblacional és tan gran que per poder abastir a tot el mon, la empresa nord-americana Mirando, proposa la modificació genètica de porcs per tal de fer front tant a la fam mundial com a la problemàtica mediambiental ja que els porcs transgènics no necessitarien consumir molt de penso ni quantitats massives d’aigua. És per això que alguns crítics han categoritzat el film com una crítica a la indústria càrnica de caire anticapitalista però, seguint el pensament de Fisher, seria una obra de “realisme capitalista” ja que explica la situació però no presenta alternatives al problema, obre una finestra per visualitzar el gran problema i conscienciar d’alguna manera però estableix que hi ha un sistema predominant i molt real i difícil de canviar.

L’animal, Okja, esta exagerat per la seva forma i modificació genètica, però té la intenció d’exemplificar la quantitat de processos mèdics i fàrmacs que ingereixen els animals, el maltractament i les condicions infrahumanes que pateixen. Pretén crear la concepció dels animals com a essers que pateixen, el porc (que és semblant a un hipopòtam a la pel·lícula) estableix una relació semblant a la d’un gos o gat amb la protagonista i mostra intel·ligència i sentiments. La pel·lícula juga amb el vincle per fer una dicotomia entre considerar els animals com mascotes o com menjar i fer que l’espectador percebi una injustícia.

L’antiespecisme entén els animals com a éssers que mereixen viure en bones condicions, hi hauria dos perspectives que, encara que tenen una base semblant, discuteixen sobre els tipus de drets que els animals han de tenir garantits. Per una banda, el benestarisme defensa les bones condicions que han de tenir els animals no humans però segueix considerant-los com a propietat. En canvi, l’abolicionisme elimina el concepte de propietat i argumenta que qualsevol ésser que pugui patir ha de tenir dret a la vida per si mateix i no seguint les idees de que siguin intel·ligents o el que estigui culturalment acceptat. En aquest cas Okja dona una conscienciació segons el director, per fer-se vegà i deixar de contribuir a la indústria però es quedaria a mig camí. Gary Francione considera que aquest és el primer pas per després desenvolupar una acció conjunta amb altres moviments i que no només sigui un acte individual i moral sinó també d’ètica i educació ciutadana.

Dins la pel·lícula trobem un col·lectiu que existeix a la realitat i és ALF (Animal Liberation Front) que té com a base dels seus components el veganisme, la igualtat i protecció de tots els éssers vius tant humans com no humans. Segueixen el precepte d’acció directa no violenta, l’autor Steve Best argumenta sobre aquest tema que “la corrent crítica s’oposa a tota forma de discriminació, jerarquia i opressió, construint iniciatives radicals de transformació social, política i econòmica; recolza la desobediència civil, l’acció directa i el sabotatge econòmic i promou, així mateix, polítiques d’aliança i unió amb altres moviments, amb l’objectiu d’obrir camins per una transformació estructural que alliberi la vida animal i el món natural de la colonització i conquesta de les elits dominants” (Best, S. 2013). ALF es considera anticapitalista i antisistema ja que opera contra qualsevol empresa o industria que utilitzi els animals, no tenen líders sinó que només hi ha membres que actuen segons el moment i en petits grups i es dediquen a rescatar animals de granges, laboratoris, etc. i rebutgen l’argument benestarista que vol donar un tracte més humà por seguint amb les mateixes dinàmiques de considerar els animals com a propietat o aliments, afirmen fer pràctiques il·legals però legítimes. A la pel·lícula donen la imatge de ser poques persones, amb un pla estratègic per mostrar les imatges de com estan sotmesos els animals a la indústria càrnica i d’aquesta manera trencar amb “l’esquizofrènia moral” (Francione, G. 1996) de la població que creu o es deixa enganyar per les imatges d’animals feliços per menjar amb la consciència tranquil·la.

La crítica també esta inclosa al comportament de les empreses i l’engany que utilitza per tenir diners. Mirando és la representació d’aquestes, el seu projecte està destinat a alimentar a tota la població mitjançant productes transgènics i també del maltractament animal. Per tal de tenir uns beneficis posen en pràctica accions perjudicials per a la salut. També utilitza l’argument del desenvolupament sostenible per fer front al canvi climàtic i les conseqüències d’estar acabant amb els recursos finits del planeta, però la industrialització i l’avenç tecnològic no seria la solució si tenim en compte perspectives decreixentistes, ja que es segueixen utilitzant mètodes perjudicials i per mantenir una economia, produccions i consumisme insostenibles. L’autor Carlos Taibo parlaria d’aturar el sistema i tornar a les pràctiques que són pròpies del mon rural i permet l’autogestió de les persones i l’autoabasteciment sense tenir en compte les empreses que només utilitzen el greenwashing per seguir obtenint beneficis.

L’ecologisme i l’antiespecisme no sempre van lligats ja que l’antiespecisme entès en termes occidentals o, més ben dit, de veganisme europeu, no comporta la sostenibilitat perquè es segueix consumint productes que tenen un impacte ecològic important tant directa com indirectament (exemples són la producció de soja que implica la deforestació i matança d’espècies o la producció de l’alvocat) però es pot trobar un equilibri si es comença a entendre els dos moviments de manera conjunta consumint productes locals i de temporada. Tot i així aquesta visió pot dependre de les zones i recursos que es tinguin. Okja, no deixa de ser ficció, però també mostra la diferència en la manera de viure de la protagonista i el seu avi, en una aldea petita, que no tenen gaire però s’alimenten de la pesca, els ous de les seves gallines i del que poden conrear segons el temps, de la mateixa manera que diversos camperols a la realitat es trobaran amb la mateixa situació però que poden entendre els animals d’una manera més humana que a occident o si més no a les grans ciutats.

En conclusió, la pel·lícula és el mirall d’una realitat que es propera a nosaltres però no dona unes alternatives sinó que presenta un sistema difícil de trencar. No pretén desmantellar totes les injustícies només la industria càrnica i fomentar una conscienciació a nivell individual sobre el consum de carn i tot els aliments o productes que venen dels animals. El director mostra a Okja des d’una perspectiva sentimental però també vol deixar veure la seva intel·ligència, es pot interpretar aquesta decisió com quelcom benestarista ja que dota de drets a un animal pel seu comportament i no pel seu instint propi de sobreviure però, el fet que hi hagi la imatge d’Okja salvant-se i la resta dels seus iguals capturats a la granja dona una perspectiva d’igualtat. És a dir, té el mateix valor l’animal (porc) que pot viure amb la seva família que aquell que es proper a la mort la diferència es troba en el dret que li ha donat la persona encarregada del seu destí, l’esser humà. Es segueix amb el debat antropocèntric sobre qui dota de drets als animals.

Maria Bedia Pérez

Bibilografia:

Antón Mellón, J., Torrens, X. (2016). Ideologías y movimientos políticos contemporáneos. Tercera edición. Tecnos.

Vázquez, R. y Valencia, A. (2016). La creciente importancia de los debates antiespecistas en la teoría política contemporánea: del bienestarismo al abolicionismo. Revista Española de Ciencia Política, 42, 149-166. Doi: http://dx.doi. org/10.21308/recp.42.06

Yáñez, M. (2017). Okja: Para fans del cine de género con alcance político. Fotogramas. Vist a: https://www.fotogramas.es/peliculas-criticas/a18346301/okja/

0 notes

miquelgeneblog · 7 years

Text

No tingueu por. Reptes, esboços i primeres pinzellades

Festival Mixtur 2017. Sàmpler Sèries. 31 de març, 1 i 6 d’abril. Fabra i Coats. L’Auditori.

Si una cosa podem convenir al voltant de la música contemporània o de nova creació, etiqueta aquesta última més de moda avui dia, és que és una música de militància. Compositors, intèrprets i públic estem convençuts del seu interés, necessitat i importància, encara que segurament per motius diversos. D’aquesta manera, els creadors expimeixen els seus recursos per a expandir el llenguatge i trobar noves maneres de comunicar, encara que no sempre aconsegueixen fugir dels llocs comuns que també té aquesta música; els intèrprets viuen les seves actuacions com si no hi hagués un demà, absolutament implicats amb allò que tenen entre mans; i el públic escoltem astorats el seu so, cadascun cercant en ell coses diferents, sabent que allò que sentirem no sempre serà inteligible o plaent, però que sí estimularà diferents àrees dels nostres interessos. I tots tractem de relacionar allò que sentim amb el nostre bagatge per a donar-li sentit: un repte mai fàcil d’aconseguir, però estimulant. Aquestes i altres idees són les que esboço aquests dies al voltant d’algunes de les jornades del Festival Mixtur que he tingut la sort de presenciar.

Quatre idees queden ressonant al meu pensament després de la taula rodona amb gestors i programadors de diferents festivals europeus de música de recerca (Huddersfield Contemporary Music Festival, Unsafe+Sounds, Klang-Copenhagen): la necessitat de creadors joves -sempre joves- com a portadors de la novetat, d’allò que està per a esdevenir i convertir-se en norma que després uns altres puguin trencar; la preocupació per aconseguir públic davant de la necessitat de transmetre allò que un fa, encara que sigui de manera minoritària; els límits entre estils i gèneres, mai del tot clars en allò que acceptem com a vàlid i potser més reconeixibles en allò que rebutgem; i el finançament com l’etern problema de tota empresa cultural de recerca que no pot oferir beneficis econòmics a canvi. Moltes preguntes i poques respostes.

Dels concerts m’interessa la qualitat tècnica i expressiva d’uns músics totalment implicats amb allò què fan. El conjunt francès Proxima Centauri i els austríacs Black Page Orchestra m’impressionen: només per sentir-los ja val la pena. Els repertoris triats resulten desiguals en l’interés que em desperten i en els resultats sonors que percebo. Parlant amb altres oients, me n’adono que no estic sol en aquesta percepció. M’interessen molt més les obres en les quals distingeixo relacions entre les diferents parts que aquelles on no puc entendre aquesta relació: Point Ones (2012), d’Alexander Schubert, un pastitx on es combinen estètiques de la contemporània -en l’electrònica-, la clàssica –en els instruments d’arc- i el rock -a la bateria-, tot amb un sentit paròdic expressat per un director histriònic i amb frac; Case Black (2016), de Mirela Ivicevic, on la superposició de subdivisions rímtmiques cada vegada més petites creen una textura gruixuda i complexa; o Professor Bad Trip (1998), de Fausto Romitelli, que presenta les diferents seccions del conjunt formant feixos de so que interactuen entre ells i que generen, mitjançant la seva combinació, un interessant joc de colors i timbres dins dels quals podem entrar. Una obra que em resulta repetitiva per la sobreexposició de les mateixes idees, fet que altres consideren imprescindible per a poder entrar a fons en el seu so.

Un element comú de totes les obres és la seva llista de convidats, en la qual no hi apareix pràcticament mai la melodia. Per contra, la música es construeix fugint d’ella, mitjançant el gest instrumental, sovint veloç i agressiu, definit més pel seu pols i timbre que no pas per la relació d’alçades. Aquest potser seria el lloc comú més destacat de les diferents propostes, que ens pot fer preguntar-nos què porta als compositors a una definició tan clara cap a un element concret en músiques que són, per vocació, experimentals i que volen fugir dels apriorismes.

Potser la resposta a aquesta pregunta és la cerca de coherència per part dels programadors, els quals trien moments compositius dels autors que, en molts casos, no coincideixen amb la seva actual línia de treball, com reconeix Hèctor Parra al final del concert del Quatuor Diotima (un altre exemple de conjunt amb unes capacitats tècniques impressionants i una concentració en la música absoluta). L’obra de Parra és Leaves of Reality (2006-2007) que segueix a Elogio de la sombra d’Alberto Posadas (2012) al concert que programa L’Audiotri dins del cicle Sàmpler Series. Dues obres que comparteixen elements superficials –de nou el rebuig per la melodia com a element estructurador de la forma, l’ús del gest com a element temàtic, la variació del pes com a generador de diferències tímbriques: la rugositat del taló (el terra) i la lleugeresa de la punta (l’aire), el nerviosisme i el contrast-, però que difereixen en els punts de suport que hi percebo. Posadas sembla centrar-se en aquest contrast de pesos i timbres per a instal·lar la seva composició en un món de transfiguració de la matèria. Per la seva banda, Parra està més interessat en l’element temporal que expressa la pulsació, amb la qual juga llençant-la, aturant-la, solidificant-la o flexibilitzant-la, processos que el Diotima executa a la perfecció, amb una implicació física que ens fa percebre aquests moviments no només auditivament, sinó amb tot el cos a través dels seus gestos individuals i de grup, d’una precissió extrema.

El Quartet nº 7 (2011) de Georg Friederich Haas, que cobreix la segona part, es situa en unes coordenades diferents, tan per les expectatives que genera entre l’audiència com per l’ús de l’electrònica en la seva interpretació. Vint-i-cinc minuts d’un magma sonor continu format per línies extenses dels quatre instruments que muten progressivament els seus diferents elements –registre, intensitat, timbre- en microgradacions molt fines que generen un estat d’estaticisme mòbil, i que es relacionen de manera elàstica mitjançant diferents procediments: imbrincant-se, penetrant-se, trobant-se, reunint-se, fent-se una, contrapuntejant-se, seguint-se o trepitjant-se. El resultat és un teixit dens i complex que, aquesta vegada, ens envolta i ens porta dins seu sense que en poguem escapar.

Tot plegat, reptes que ens posem els uns als altres, i que es converteixen en un dels elements més interessants d’aquestes músiques de recerca, les quals ens conviden a traspassar els límits d’allò conegut. No tingueu por.

Publicat a RMC: http://www.revistamusical.cat/no-tingueu-por-reptes-esbossos-i-primeres-pinzellades/

#mixtur #l'auditori #fabra i coats #crítica #música #contemporània #contemporánea #miquel gené #sàmpler series #hass #romitelli #parra

0 notes

mariavilastrias · 8 years

Quote

Education is the most powerful weapon we can use to change the world

NELSON MANDELA

La visualització del webinar d’ Armando Fernández sobre la gestió del canvi metodològic, va despertar molts interrogants nous dins meu. I, mentre anava fent els meus apunts amb l’eina videonot, anotava les qüestions al marge, que m’han fet escriure la següent relfexió.

Principalment, el canvi de paradigma educatiu és conseqüència d’un canvi a gran escala donat per una sèrie de factors econòmics, socials i tecnològics. Som part d’un món globalitzat i hiperconnectat on la diversitat és la normalitat i la immediatesa guia les nostres rutines. Som part d’un món superpoblat i ultraconsumidor, on la medicina avança aconseguint augmentar l’esperança de vida i la tecnologia ens enterra en multitud de dispositius súper necessaris. Som part d’un món desigual, cada vegada més polaritzat i injust. Ras i curt, la societat canvia a un ritme trepidant i l’escola ha de ser capaç de replantejar-se per tal d’adaptar-se i poder satisfer les noves necessitats de la població.

Quines són aquestes necessitats? O més aviat quines són les competències necessàries per als nens i nenes del segle XXI? Volem formar persones creatives, intel·ligents, amb empatia social, alfabetitzats digitalment, capaços de gestionar i processar la informació, autònoms i amb pensament crític i alternatiu. Persones amb habilitats socials i comunicatives que puguin treballar en grup, en equips diversos i entorns diferents. Volem formar persones sensibles i curioses amb la realitat que els envolta, que es preguntin i busquin les respostes, que investiguin i lluitin per les seves conviccions. Volem formar persones amb valors. Persones amb valors? Quins valors? Els teus? Els meus? Els de l’activista social? Els de l’àvia? Els del president del govern? Ah, no! Els valors estàndards nacionals, aquells que els permetran viure amb harmonia i acceptació dins de la societat.

Però, existeixen aquests valors estàndards i homogenis? Potser els valors de les persones d’una mateixa societat no difereixen molt entre uns i altres, però la jerarquia axiològica seguida per cada individu és única. Tot i així, és cert que hi ha una clara tendència comuna entre individus culturalment germans.

Ara bé, qui està definint aquests valors generals que regeixen la societat? Normalment, les persones i institucions poderoses i enginyoses estableixen els principis en què es basa el sistema a través de mecanismes de poder i d’influència social. Però, és just? Seria just en qualssevol cas l’establiment d’uns valors comuns i únics per a tothom? Encara que fos una llista realitzada pels més dignes i purs savis?

Molt relacionat amb l'opressió i les tendències dominants, hi ha el tema de l'equitat: com pot qualsevol govern o institució ser garantia de la igualtat? Com es poden planificar mesures igualitàries si la singularitat és una característica inherent dels éssers humans?

Per tant, és l'anarquia la via alternativa? Seria més just un sistema basat en la llibertat d'atenir-se a les pròpies creences sense valors comuns de referència? Seria segur?

No obstant això, no necessitem opcions radicals, ja que l'educació és l'arma perfecta per aconseguir un equilibri. Les escoles han d'ensenyar als seus alumnes a raonar per si mateixos i a cultivar el pensament alternatiu i crític, per no caure en la temptació de seguir cegament i submisa les normes populars.

Després d’aquesta reflexió sobre els valors dominant, la llibertat individual i les normes socials (no) escrites, reprenem el repte actual de l’educació de replantejar-se per donar resposta a les necessitats actuals. Hem dit que l’educació és una arma molt poderosa en la transmissió de valors i ho és també com a mitjà de transformació social. Aquesta idea està molt estesa per tota la comunitat educativa, compartim el pensament de canviar el món a través de l'educació.

Però, com s'ha de plantejar aquest repte? Qui hauria de ser el promotor, és el govern qui hauria de fer-se càrrec d'aquesta - molt necessària - la renovació del sistema educatiu? O és responsabilitat de la societat civil d’empoderar-se ells mateixos per organitzar la revolució en l'educació? En altres paraules, els canvis han de ser implementades de dalt a baix o de baix a dalt? En aquest sentit, podríem parlar de la més famosa iniciativa civil catalana, l’Escola Nova 21, que tot i tenir les seves flaqueses, no deixa de ser una acció emprenedora per començar i continuar el canvi de que tant es parla.

Sovint em qüestiono inevitablement si aquesta és una voluntat generalitzada i comuna de la societat o si simplement és un somni infantli, utòpic i personal. Però gràcies als meus companys d’universitat i de màster, als meus professors i a altres professionals i amics que vaig coneixent pel camí, em sento acompanyada. Em sento una gota més en aquesta gran marea de fanàtics de l’educació que volen treballar conjuntament per elevar-ne la seva qualitat, sabent que és l’única manera activa i transformadora per emmancipar la humanitat.

#educaciotransformadora #activismesocial #valors #competenciesperalsxxi

0 notes