#Magnanimitat

[ghostsandgod]

Alegoría de la Magnanimidad by Fernando Two Two

[germandejuana]

Tweeted

Per aconseguir negociar quelcom amb algú que no et considera un igual has de demostrar que tens capacitat de fer-li la vida impossible. El que creieu que és magnanimitat per ells és submissió. https://t.co/O8cabfkJ9J

— Marta Roqueta 🎗 (@martaroqueta) July 22, 2019

[joaquimblog]

Anna Netrebko

Luca Salsi (Carlo Gerard) Scala 7 de desembre de 2017

Yusif Eyvazov

Yusif Eyvazov i Anna Netrebko a l’Andrea Chénier del 7 de desembre de 2017 a la Scala

Andrea Chénierm, acte 1er producció de Mario Martone. Teatro alla Scala de Milà

Què la Scala no és que el era ja fa temps que ho sabem i que en altres temps més cruels i injusts la “prima” d’ahir hagués estat un escàndol, també, però el teatre milanès ha caigut en una rutina a vegades luxosa (sempre per la inauguració i després la temporada decau en interès, ja sigui per la rutina en els títols previsibles, com per uns  repartiments massa sovint de saldo.

En altre temps per a un cantant debutar o fer temporada a la Scala era un signe de plenitud en la seva carrera artística, no era fàcil debutar allà i menys mantenir-se, però vet-ho-aquí que això ha canviat radicalment i ja sigui perquè la diva Netrebko ha imposat el seu marit, com també han fet sempre, fan i faran els grans cantants amb les seves parelles molt més discretes, ja sigui perquè no hi ha prou tenors per cantar amb garanties de qualitat un rol tan difícil i compromès com Andrea Chénier, però el cas és que per la inauguració, que aquest és el fet més sorprenent, i amb localitats a preus d’escàndol, el teatre milanès ha triat a Yusif Eyvazov i si bé el resultat no és tan escandalós com hom podia preveure, el cas és que el cant estentori, monolític, d’expressió i de fraseig adotzenat, amb efectes teatrals més apresos d’escoltar als grans que no pas de veritablement sentiment, arriben a esgotar. El timbre ingrat i el vibrato molest no ajuden gaire a deixar-se seduir i només els amants dels pinyols es podran sentir mínimament satisfets, tot i que la tècnica precària del tenor fa que no sonin lliures i solars, tot esdevé una mena d’engolament infinit que acaba trepanant el cervell. No és poden cantar les quatre àries del tenor de la mateixa manera perquè cadascuna d’elles haurien de reflectir estats d’ànims diversos del poeta i en canvi Eyvazov, curt d’expressivitat i de dots dramàtiques, endut per la voràgine discursiva del mestre Chailly malgrat la cura que s’evidencia en voler fer-ho bé, no és capaç de fer-ho ni bonic, ni expressiu, ni seductor. Cantar com ho feia Tucker quan no tens la passió del nord-americà és esgotador per l’oient.

Convençut que si no fos la parella de Netrebko ningú hagués apostat per a ell a la inauguració de la temporada.

Anna Netrebko continua exhibint una veu tan exultant com falsejada en aquest afany de voler mostrar una tonalitat fosca que contrasta amb la encara brillant vocalitat de lírica que posseeix. A banda que la dicció continua sent millorable, com en alguns moments l’afinació, mentre que l’exhibició vocal és absoluta i la seva “Mamma morta” sense poder estar a l’alçada d’una Tebaldi o de Callas, li queda agraïda, una mica massa exagerada en l’obsessió per exhibir mitjans més que no pas l’expressió, però en definitiva li queda lluïda.

Luca Salsi és un baríton que d’entrada m’interessa però sempre m’acaba avorrint, potser perquè l’expressivitat que intenta atorgar al seu cant no va acompanyada d’un instrument prou generós per imposar-se amb autoritat en els grans moments vocals. En el cas que ens ocupa  ja sigui en la seva ària de sortida, com sobretot a “Nemico della patria”, queda curt d’imponent presència, a vegades sembla que li falti aire. És molt millor que la immensa majoria dels barítons que ens martiritzen en l’actualitat perquè Salsi, matisa bé i és curós en el fraseig, a banda que la veu és totalment de baríton, aquí no hi ha discussió possible, i això avui en dia ja suposa un actiu que atorga molt valor afegit, però també si repassem el passat no gaire llunyà i el més llunypà ecara més, trobarem barítons que ens ensenyen com se’ns pot fer commoure cantant aquest rol.

En la llarga llista de cantants, sovint mal anomenats secundaris, destaquen la romanesa Judit Kutasi que es llueix en l’ària de Madelon i l’italiana Annalisa Stroppa, que ja coneixem al Liceu, com a mulata Bersi. La comtessa de Coigny de la Pentcheva l’he trobar massa gastada.

En els rols masculins destaca el Roucher de Gabriele Sagona. La resta correctes

Que el mestre Chailly hagi volgut fer que tot el discurs musical fos fluid no permetent  aplaudir després de les àries pot semblar musicalment interessant, tot i que sembla més fruit del intent d’evitar alguna protesta que ara ja es poc probable que es produeixi després de la magnanimitat demostrada per els milanesos, tot i que podria ser que la colònia russa que va omplir el teatre a la primera representació també tinguessin molt a veure en l’èxit assolit i qui sap si en els propers dies alguns no es mostraran tan generosos, sobretot amb el tenor.

El cas és que el mestre Chailly fa una direcció molt vigorosa, enèrgica, de temps ràpids que en la retransmissió produeixen un cert atropellament en els concertants del segon i tercer acte i que alhora d’imprimir un caràcter de tensió revolucionària, posa en perill el discurs musical. és una direcció amb riscs, so sempre satisfactòria, però amb molta personalitat i això en a mi sempre m’agrada. No és una lectura, és una veritable direcció.

L’escena de Mario Martone és a estones, vistosa però té poques coses a dir. En aquest cas la que veurem properament al Liceu de McVicar o la de Stölzl a Munic, en la mateixa línia tradicional, són molt millors i impactants.

Martone utilitza un escenari giratori per emmarcar les diferents escenes, amb una escenografia excessivament senzilla i un vestuari més treballat. Estèticament és discreta i dramatúrgicament tradicional i previsible. Òbviament no sacsejarà cap consciència, malgrat tractar-se d”uns fets històrics trasbalsadors, però estic segur que é sel que buscava la direcció del teatre, que no hi hagués cap motiu per la dissensió, encara que això suposi una rutina.

Umberto Giordano ANDREA CHÉNIER

Andrea Chénier, Yusif Eyvazov Maddalena di Coigny, Anna Netrebko Carlo Gérard, Luca Salsi La mulatta Bersi, Annalisa Stroppa La Contessa di Coigny, Mariana Pentcheva Madelon, Judit Kutasi Roucher, Gabriele Sagona Pietro Fléville, Costantino Finucci Fouquier Tinville, Gianluca Breda Mathieu, Francesco Verna Un incredibile, Carlo Bosi L’Abate, Manuel Pierattelli Schmidt, Romano Dal Zovo Il maestro di casa/Dumas, Riccardo Fassi

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala Director musical: Riccardo Chailly

Corpo de Ballo del Teatro lla Scala Coreografia Daniela Schiavone

Director escènic: Mario Martone Escenografia: Margherita Palli Disseny de vestuari: Ursula Patzak Disseny de llums: Pasquale Mari

Teatro alla Scala, Milà 7 de desembre de 2017

Els espectadors que es van apropar als cinemes Girona a Barcelona ens vam quedar amb un pam de nas perquè la senyal del satèl·lit no va arribar a l’esmentada sala. No és la primera vegada que em passa. Van haver de retornar els diners el que va ocasionar una cua important i un “corralito” a la tresoreria del cinema.

Per sort les tecnologies permeten amb unes quantes hores de retard fer l’apunt corresponent a una cita obligada de la temporada operística, tot i que cada vegada menys estimulant, la “Prima scaligera”.

TEATRO ALLA SCALA: ANDREA CHÉNIER (EYVAZOV-NETREBKO-SALSI;MARTONE-CHAILLY) Què la Scala no és que el era ja fa temps que ho sabem i que en altres temps més cruels i injusts la "prima" d'ahir hagués estat un escàndol, també, però el teatre milanès ha caigut en una rutina a vegades luxosa (sempre per la inauguració i després la temporada decau en interès, ja sigui per la rutina en els títols previsibles, com per uns  repartiments massa sovint de saldo.